Doncs un altre dilluns amb una WTF d'aquelles que et posen els pèls de punta. Un Carlos Sarduy que havia passat pel Jamboree on no hi vaig poder anar em va sorprendre veure'l assegut al piano, també cantant i per descomptat tocant la trompeta. Quin tros de músic que és aquest jove, i quin futur i present ja posseeix.
Vaig arribar veient en Manu Dimango, dibuixant les formes humanes, que les musicals les dibuixen el Carlos Sarduy, Julio Nahinim Carbonell Jenks, Raul del Moral, Jimmy Jenks, Alejandro i amics...una determinada i certa estampida de sons molt ben temperats amb un ritme acollonant i decibels a la par....ple de gom a gom amb força mosses seguint amb els seus cossos el ritme calent que belluga al més pintat. Amb Aurelio Santos i família, ja totalment renovat després de les vacances, Leo Bianchi amb el control total del so, llums i freds i l'Òscar amb la mateixa amabilitat de sempre.
Una gran WTF d'aquelles on la puresa dels estils desapareix per complet i el que s'escolta és indefinible, per nou, per inventat tot i que sí que sonaven temes que et semblava reconeixies, però estaven tan canviats que semblaven una altra cosa, indefinida. Llibertat de crear, de modificar, de manipular, de fer el que calgui per a gaudi dels propis músics i de rebot per qui els escolta.
Veure les intervencions del gran Jimmy Jenks a l'escenari del Jamboree al costat del seu nebot Julio ens fa flipar a uns i als mateixos músics que l'acompanyaven. Alejandro al baix elèctric, assegut tota l'estona i amb ulleres fosques, va mantenir una total concentració i es va mantenir pràcticament impassible amb lleugers somriures de complicitat amb la resta de companys. A la bateria hi vam tenir a un mestre que a més a més va cantar força bé. Posteriorment i ja a la Jam, va intervenir improvisant i cantant amb la seva gran simpatia.
La Jam Session es va anar produint mica a mica, sense adonar-nos-en. Ara pujava un músic mentre en baixava un altre, i sempre amb la intervenció personal de l'Aurelio. Aquest, sempre que pot afegeix polèmica social a l'esdeveniment i en aquesta ocasió va recordar la desesperació i desgràcia del problema dels emigrants, socials i polítics, i va fer referència a un succés que va passar el 1949 a les Illes Canàries, on un vaixell va marxar a Venezuela carregat d'emigrants espanyols, polítics i socials, tot en un estricte secret.
A la Jam s'hi va quedar el "worker man", l'Alejandro al baix elèctric, i s'hi van afegir Pau, bateria; Alexia a la veu i Emery al piano. així van seguir una bona estona i ja al final, a un servidor li va tocar marxar a cercar metro i tren.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada