WTF Tom Warburton Quartet, 8 d'agost de 2016.

I això és el que vaig escriure al Facebook....aquesta matinada....les tres primeres fotos són de Josep Tomàs....gràcies rei..les altres, meves, by mòbil.



Doncs avui hem tingut la sort, els presents, d'assistir a una de les millors WTF dels darrers mesos, que jo recordi. N'hi ha hagut d'altres impressionants com la del XVè aniversari, per parlar només d'una, però amb la d'avui, hem flipat.

Només amb el nom dels músics convidats un ja es podia imaginar que sonaria de collons, però faltava escoltar el projecte, les músiques i arranjaments, i això companys, ha estat la clau de volta. Vicent Macian Pla, Marco Mezquida i David Xirgu, han estat els acompanyants escollits pel líder del projecte, en Thomas Kent Warburton Jr.. Aquest va rebre l'encàrrec de "muntar" una WTF de part del màster Aurelio Santos, i el resultat ningú el sabia, ni tan sols els mateixos músics, si m'atenc al comentari del Tom tot i dient-me que no havien assajat pràcticament gens, potser durant la prova de so.

Si penses això i et poses a recordar els molts moments brillants que hem pogut gaudir, te'n fas creus i fins i tot no t'ho creus. 

Tos quatre amb les partitures de cada tema, i com he pogut veure al final del primer tema, quan el Tom avisa Vicent que es vagi preparant la partitura del següent, que la cosa no para. I així ha estat. Més d'una hora de música ininterrompuda, enllaçant el final d'un amb l'inici del següent, a vegades començat per piano, contrabaix o saxo tenor. Els dos primers d'un mateix compositor, compositora crec. El tercer un de Bon Marley, reconvertint el reggae a un ritme jazzístic. I tots ells amb el denominador comú dels magnífics arranjaments del líder de Kentucky. I parlant del seu país, on hi ha tornados, ha fet un tema d'un tornado que en lloc de destruir, netejava tot per on passava per tornar a començar de zero i ben nets. Un tema dedicat a tots els refugiats sirians, tema amb tot l'amor del món.


l'Aurelio ens ha fet quasi suplicar el tema bis fent-nos aplaudir amb totes les nostres forces als músics i com sempre fa, al mestre dels sons, llums i freds, Leo Bianchi. El bis ha estat una delícia amb aires delicats i amb una música quan l'interpretava Marco al piano amb aires del romanticisme, com m'ha dit l'amic Manu Dimango mentre ens menjàvem el trosset de pizza. Les intervencions dels solistes, inclòs David en els seus "quarts" i sempre quan toca, han estat espaterrants. Vicent ha estat estratosfèric en el segon tema, un d'aires Free totals, on cadascun d'ells s'ha enlairat al més enllà en els corresponents soliloquis. Thomas Kent ha estat sublim en el seu acaronament amb el contrabaix. Una afinació perfecte en unes interpretacions súper ràpides, segon tema, i delicades amb l'arc en la balada de Silvio Rodríguez, la del tema bis, crec recordar.


De moment no he tornat a escoltar res encara, o sigui que parlo de memòria, que fins aquí hi arribo, i si m'equivoco em disculpeu que ja ho arreglaré una vegada hagi editat els àudios del concert del The Quartet i la corresponent Jam Session. En aquesta hem pogut continuar gaudint a un molt bon nivell, gràcies a la persistència d'alguns dels mestres inicials com el Vicent que s'ho ha currat força. El primer en descansar i anar a menjar i beure ha estat el "the habitual worker man, the doublebassist" Tom Warburton. El primer en entrar ha estat doncs el Xavi Castillo per després fer-ho en Pau Domenech i el seu magnífic clarinet baix. Un St. Thomas de Rollins magnífic ens ha fet seguir dansant. Després ha entrat Jöel Gonzalez, Joan Casares, i seguint els dos vents i contrabaixista, tot i incorporant-se l'Oriol Vallès en el "On Green Dolphin Street". 


Descansant en Pau i Vicent s'hi ha afegit la Cristina Miguel al tenor fent parella de vents amb l'Oriol en el darrer tema de la Jam, just abans de la "Trully WTF", moment en el qual he tocat el dos, amb el temps suficient per felicitar al Tom i dir-li que ho havia enregistrat. El seu somriure m'ha fet entendre que l'havia encertat, i quan ho tingui editat ell serà el primer en escoltar-ho i també suposo que li agradarà que ho pengi al blog del JCLV. Un trosset de pizza amb el Manu i tots dos de cap al metro, m'ha acompanyat fins Escanya, i jo després tren i cotxe i ell metro i metro. Coses dels canvis de línies. Avui i d'entrada ha estat el somriure de Marlene Martin qui ens ha rebut per després ésser l'Òscar el que controlés la situació fent parella amb la simpàtica mossa. he. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.

Concert de Professors Begues Camp 2016 al teatre Goula

Doncs per resumir-ho en poques paraules dir-vos que va ser un concert magnífic amb algunes sorpreses, les que ens podien proporcionar aquests grans músics, Judy Niemack veu, Peter Bernstein guitarra, Chris Cheek saxos, Mike Kanan piano, Putter Smith contrabaix, Jimmy Wormworth bateria. 

El primer tema va tenir en els seus inicis una mica de problemes tècnics relacionats amb el monitor de la cantant, la qual cosa es va solucionar després de produir-se un desagradable acoblament acústic. 

S'ha de dir que el teatre feia goig, tot ple de gent de diversos llocs, poblacions properes i no tant com algunes amigues vingudes directament de Igualada. Nosaltres de Sant Vicenç i Sabadell, etc....

Les sorpreses respecte l'any passat van ser la magnífica presència de la cantant i saxofonista. Parlant d'ella us haig de dir que aquesta simpàtica dona, Judy Niemackés una gran cantant, amb una entonació perfecte, preciosa veu i millors improvisacions. Fent "Scat" va estar increïble, per dir-ho amb només una paraula. L'amic americà de molts músics catalans entre els quals la Elisabet RaspallChris Cheek , va estar soberg amb el soprano i tenor. Amb un magnífic so amb els dos instruments a l'hora de fer les melodies i amb unes improvisacions totalment impressionants. El sempre magnífic  Peter Bernstein també ho va ser en aquesta ocasió, essent també força delicat amb el so. Les improvisacions, polides i netes de digitació, inventives, acabaven amb les conseqüents progressions d'acords. La secció rítmica, més completa de lo normal amb vibràfon, piano, contrabaix i bateria, va estar súper compenetrada. Tinguem en compte que ja van enregistrar un projecte dedicat a Gerswin i pel que va dir el Jordi en els propers dies n'enregistraran un altre dedicat a no recordo qui. 

Una característica general en tots els solos és que no es van allargar massa, de fet, probablement devien fer un sol "Chorus". Una formació extensa i fen solos llargs hauria provocat escoltar menys temes, entre d'altres possibles coses. Qui no va estar massa, gens generós en els soliloquis va ser el Mike Kanan. Entre que el piano no se sentia (no tenia cap micròfon) i que potser volia que els fessin els altres, va estar-se molta estona només acompanyant d'una manera quasi silenciosa. La resta de membres de la amplia secció rítmica sí que van fer els seus corresponents solos, reeixits tots com els que va fer el més avi de tots, el gran i històric Jimmy Wormworth, magnífics tots i un exemple a seguir tot i la seva avançada edat.

Els temes van oscil·lar entre estàndards amb marcat estil clàssic i alguns altres de més moderns com el tema de Monk, Misterioso. Un tema que jo no havia escoltat mai cantat, i que crec no deu ser massa fàcil d'interpretar-lo amb la veu, si considerem els intervals tan malparits que te. Van seguir més temes coneguts però com sempre em passa, a l'hora de recordar el nom no hi ha manera. Precioses balades, com la que va començar amb el soprano de Cheek, la banda sonora de Espartacus i més temes van omplir de música magnífica el teatre, balada que va iniciar un petit bloc de temes instrumentals. Ella però hi va tornar, i quan ho va fer s'ha de dir que omplia l'escenari amb la seva presència i somriure. I quina importància escènica que te la cantant, o el cantant. Els demés igualment hi són, però poden estar concentrats tocant el seu instrument, però qui dóna la cara, s'emporta moltes de les mirades del públic present. Qüestió d'estètica o del que sigui, l'assumpte és que vam estar pendents d'ella sempre que hi va ser. 

La música i les bones vibracions van continuar fins arribar al final, on a base de llargs aplaudiments ens van oferir un preciós bis, una preciosa balada anomenada If you could see me now.

En fi, que va ser un fi de curs pels alumnes que hi  van estar-s'hi tota la setmana i per a nosaltres un magnífic concert. I sí que dóna gust veure un espai com el teatre Goula ple de gom a gom. Un públic fidel que any rera any l'omple i que sembla ser que el continuarem omplint i els alumnes Can Rigol, i tot gràcies al renovat suport de l'ajuntament de Begues.

Però això no va ser tot, i mentre bevíem quelcom, alguns alumnes van oferir-nos una magnífica jam session amb la participació també de Roger Mas al piano. La jove Milena Casado al flugelhorn i d'altres companys van ser els artistes que van continuar amb la festa de final de curs. Bravo per a ells, pels organitzadors amb Jordi Rossy al capdavant i amb una bona colla de profes de casa, gracies als alumnes i públic presents. Fins l'any vinent.
Miquel Tuset i Mallol.

Rebento si no ho dic....si no ho dic rebento.

Rebento si no ho dic....si no ho dic rebento.
Sembla ser que en el segon dia de Lee Konitz al Jamboree va passar quelcom de desagradable, molt desagradable. Jo no hi vaig ésser, car si hi hagués estat no s'hauria produit. Per tant, això m'ho ha explicat algú que hi va ser.
Sembla ser que en Chano Domínguez va començar a "increpar" a Mr. Lee Konitz a base de barroers comentaris des del lateral de la nostra cova-cava. "Que no tens swing", "Que si vaja quina merda", etc, tot això convenientment traduït. 
Al cap d'una estona ja era l'estimat mestre qui l'engegava a pastar fang, entre d'altres respostes. L'assumpte va seguir i així va ser que va passar aquest primer passe entre les respostes d'un i les increpacions del dominguero, el qual sembla que anava passat de moltes voltes.
No en va tenir prou i la cosa es va reproduir en el segon passe, i ara ja, per part del dominguero, felicitant a la resta d'acompanyants tot i dient...."Tu sí que ho fas bé, Quadre", etc...
Fins i tot algun dels joves músics acompanyants li va fotre alguna esfereïdora mirada o potser algun comentari.
No sé com va acabar ni m'hi interessa, el que sí sé és que tal falta de respecte vers un dels més grans mestres encara viu, tot i les seves dificultats a l'hora de tocar el saxo alto provocades entre d'altres coses per la seva avançada edat, 88 anys, no te cap explicació. Potser la única sigui la del que es creu més enllà del bé i del mal, i vulgui ser ell, com si la resta de públic no se n'adonés, qui volgués fer paleses totes les mancances del vell mestre. 
Un espectacle execrable que em vaig estalviar, però repeteixo, si hi hagués estat, no s'hauria produit entre ells dos i sí entre el dominguero i jo. I és que si no t'agrada, no hi tornis. O sinó, perquè hi va tornar?
I sí que algú de la sala li va dir alguna cosa ja al final del segon passe i fins i tot els del servei de seguretat el van fer fora, a ell i a un altre.
Si hi ha algú dels qui hi van ésser que pugui corroborar-ho o corregir-ho, per favor que ho faci.
Algú ho havia de dir.

Això és el que vaig posar al Facebook i bon tremolor que va causar. Inicialment havia posat uns comentaris sobre la música del músic C.D. els quals eren més producte de la mala llet per tot plegat, els quals no s'ajustaven a la vertadera essència musical d'aquest gran músic, per la qual cosa els he tret. L'assumpte del seu comportament però, queda aquí igualment exposat. Tan de bo que això no hagués passat.
Miquel Tuset i Mallol.