Doncs per resumir-ho en poques paraules dir-vos que va ser un concert magnífic amb algunes sorpreses, les que ens podien proporcionar aquests grans músics, Judy Niemack veu, Peter Bernstein guitarra, Chris Cheek saxos, Mike Kanan piano, Putter Smith contrabaix, Jimmy Wormworth bateria.
El primer tema va tenir en els seus inicis una mica de problemes tècnics relacionats amb el monitor de la cantant, la qual cosa es va solucionar després de produir-se un desagradable acoblament acústic.
S'ha de dir que el teatre feia goig, tot ple de gent de diversos llocs, poblacions properes i no tant com algunes amigues vingudes directament de Igualada. Nosaltres de Sant Vicenç i Sabadell, etc....
Les sorpreses respecte l'any passat van ser la magnífica presència de la cantant i saxofonista. Parlant d'ella us haig de dir que aquesta simpàtica dona, Judy Niemack, és una gran cantant, amb una entonació perfecte, preciosa veu i millors improvisacions. Fent "Scat" va estar increïble, per dir-ho amb només una paraula. L'amic americà de molts músics catalans entre els quals la Elisabet Raspall, Chris Cheek , va estar soberg amb el soprano i tenor. Amb un magnífic so amb els dos instruments a l'hora de fer les melodies i amb unes improvisacions totalment impressionants. El sempre magnífic Peter Bernstein també ho va ser en aquesta ocasió, essent també força delicat amb el so. Les improvisacions, polides i netes de digitació, inventives, acabaven amb les conseqüents progressions d'acords. La secció rítmica, més completa de lo normal amb vibràfon, piano, contrabaix i bateria, va estar súper compenetrada. Tinguem en compte que ja van enregistrar un projecte dedicat a Gerswin i pel que va dir el Jordi en els propers dies n'enregistraran un altre dedicat a no recordo qui.
Una característica general en tots els solos és que no es van allargar massa, de fet, probablement devien fer un sol "Chorus". Una formació extensa i fen solos llargs hauria provocat escoltar menys temes, entre d'altres possibles coses. Qui no va estar massa, gens generós en els soliloquis va ser el Mike Kanan. Entre que el piano no se sentia (no tenia cap micròfon) i que potser volia que els fessin els altres, va estar-se molta estona només acompanyant d'una manera quasi silenciosa. La resta de membres de la amplia secció rítmica sí que van fer els seus corresponents solos, reeixits tots com els que va fer el més avi de tots, el gran i històric Jimmy Wormworth, magnífics tots i un exemple a seguir tot i la seva avançada edat.
Els temes van oscil·lar entre estàndards amb marcat estil clàssic i alguns altres de més moderns com el tema de Monk, Misterioso. Un tema que jo no havia escoltat mai cantat, i que crec no deu ser massa fàcil d'interpretar-lo amb la veu, si considerem els intervals tan malparits que te. Van seguir més temes coneguts però com sempre em passa, a l'hora de recordar el nom no hi ha manera. Precioses balades, com la que va començar amb el soprano de Cheek, la banda sonora de Espartacus i més temes van omplir de música magnífica el teatre, balada que va iniciar un petit bloc de temes instrumentals. Ella però hi va tornar, i quan ho va fer s'ha de dir que omplia l'escenari amb la seva presència i somriure. I quina importància escènica que te la cantant, o el cantant. Els demés igualment hi són, però poden estar concentrats tocant el seu instrument, però qui dóna la cara, s'emporta moltes de les mirades del públic present. Qüestió d'estètica o del que sigui, l'assumpte és que vam estar pendents d'ella sempre que hi va ser.
La música i les bones vibracions van continuar fins arribar al final, on a base de llargs aplaudiments ens van oferir un preciós bis, una preciosa balada anomenada If you could see me now.
En fi, que va ser un fi de curs pels alumnes que hi van estar-s'hi tota la setmana i per a nosaltres un magnífic concert. I sí que dóna gust veure un espai com el teatre Goula ple de gom a gom. Un públic fidel que any rera any l'omple i que sembla ser que el continuarem omplint i els alumnes Can Rigol, i tot gràcies al renovat suport de l'ajuntament de Begues.
Però això no va ser tot, i mentre bevíem quelcom, alguns alumnes van oferir-nos una magnífica jam session amb la participació també de Roger Mas al piano. La jove Milena Casado al flugelhorn i d'altres companys van ser els artistes que van continuar amb la festa de final de curs. Bravo per a ells, pels organitzadors amb Jordi Rossy al capdavant i amb una bona colla de profes de casa, gracies als alumnes i públic presents. Fins l'any vinent.
Miquel Tuset i Mallol.
De moment no he tornat a escoltar res encara, o sigui que parlo de memòria, que fins aquí hi arribo, i si m'equivoco em disculpeu que ja ho arreglaré una vegada hagi editat els àudios del concert del The Quartet i la corresponent Jam Session. En aquesta hem pogut continuar gaudint a un molt bon nivell, gràcies a la persistència d'alguns dels mestres inicials com el Vicent que s'ho ha currat força. El primer en descansar i anar a menjar i beure ha estat el "the habitual worker man, the doublebassist" Tom Warburton. El primer en entrar ha estat doncs el Xavi Castillo per després fer-ho en Pau Domenech i el seu magnífic clarinet baix. Un St. Thomas de Rollins magnífic ens ha fet seguir dansant. Després ha entrat Jöel Gonzalez, Joan Casares, i seguint els dos vents i contrabaixista, tot i incorporant-se l'Oriol Vallès en el "On Green Dolphin Street". 
.jpg){kind=link}
