Jazz Club La Vicentina: 13/4/14

Pablo, Adriano i Martín...

Doncs sense massa inspiració darrerament per explicar el que és inexplicable..però amb les ganes de fer-ho....Una WTF a la qual hi vaig anar sense saber-ne la realitat de la formació al darrera d'un nom com els The Mandalas...coses de l'Aurelio Santos em va dir l'Adriano Galanteabans de començar...Un detall que indica de quin peu calça l'Adriano....L'Aurelio acostuma a presentar sempre que pot els músics i n'esgarrapa aplaudiments i després d'aconseguir-ho amb el Martín Léiton, Juan R. Berbin, Pablo Schvarzman, Marceŀlí Bayer i Jordi Matas sense tenir temps a dir ni la A, Adriano va pujar com si res a l'escenari impedint-ne la presentació i els aplaudiments....I així l'Aurelio va baixar de l'escenari i la música va començar a sonar. Se'm fa molt difícil comentar-ne els ets i uts, però sí que em va sorprendre com l'altre vegada que els vaig veure també al Jamboree Jazz. El que més sorprèn però és la total comunió entre ells...Em deia després el Juan que tot i l'aparent improvisació la majoria de temes es basaven en punts de contacte on tots sabien què havien de fer. Tot i això, la compenetració va ser crucial per a la sincronia i les músiques varen anar brollant. He vist que algun crític els situa dins el moviment Indie Rock, deu ser així. Per a mi la música que fan és inclassificable i d'una qualitat sense cap mena de dubtes. És per a oïdors entesos i amb ganes d'escoltar i sentir emocions fortes i diferents.

Marcel·lí, Juan i Jordi...

El rock hi va ser, ho i tant, però no el roll. Ho sigui que ben bé podrien emmarcar-se dins un rock progressiu d'avantguarda actual. Ara bé, se'ls hi ha de reconèixer una gran imaginació i creativitat en les seves composicions on els ritmes poden desaparèixer de cop i volta. No t'esperis mai cap continuïtat, car et sorprendran en el moment menys esperat. La presència de l'Adriano a l'escenari és impressionant. La seva naturalitat, la seva gestualitat, la seva expressivitat no són gens forçades, ans al contrari. La seva és la llibertat dels qui, sense cap mena de por, es poden expressar al límit de la seva personalitat. La seva veu, potent, cridanera i delicada quan vol, expressa amb les lletres les seves inquietuds. l'Adriano és un ser especial, no hi ha cap dubte. Es respiren aires sans i lliures prop d'ell. La resta de la formació sempre està a l'aguait del seu líder, que per això és el cantant i compositor de la majoria de temes, suposo jo. El Pablo va demostrar la seva habilitat a la guitarra a base d'acords distorsionats i algunes notes soltes (el concepte de solo aquí està una mica diluït) però molt més amb el teclat i els estris electrònics que el permetien enregistrar trossos del que feien els altres companys (la qual cosa es va poder sentir molt més a la Jam amb la cantant Matilde). De quina manera Pablo començava els temes amb el teclat a base de sons inversemblants i com els continuava modificant a la vegada que remenava la guitarra. Va demostrar una gran concentració. De fet, aquest darrer concepte és la clau de l'èxit d'aquesta formació. Concentració.

Pablo i Adriano

Un altre pilar va ser el contrabaixista Martín Léiton, el qual va obtenir uns sons profunds, a vegades amb notes llargues, amb un cop de polsa..També amb pulsions més assimilables al Jazz però no pas en la qüestió rítmica ni harmònica; més aviat al free jazz. Free és també el concepte que es pot emprar sense oblidar la total comunió en els temes amb guió. Jordi Matas a la guitarra s'ho va passar pipa, de la mateixa manera que Martín quan mirava al Juan i ambdós reien d'alegria. Jordi és un dels guitarristes més versàtils que hi ha actualment. El pots veure amb formacions diverses; ara bé, on es troba més a gust és en el format de la fusió, la que sigui. El rock el porta a les venes potser més que el Blues i Jazz estàndards. Per això amb la barreja és on s'hi troba millor. Juan R. Berbin, és un bateria que domina les polirritmies (com ens va recordar l'Aurelio) d'una manera esclatant. El seu concepte rítmic l'hi permet "jugar" amb els diferents sons fins i tot aconseguint-ne alguns d'apagats com els que va obtenir tapant els plats amb un tros de roba. El canvi de les baquetes a les masses va ser constant i els redobles varen anar a l'uníson amb les variacions melòdiques i rítmiques dels diversos temes. Quan vaig veure al Marcel·lí Bayer ho vaig entendre tot. Marcel·lí els va anar a veure a l'Auditori ? i en va fer una magnífica crònica en aquest mateix espai. No entenia com un músic de Jazz com ell (situat dins la tradició) s'hi va deixar caure. Sí que vaig entendre que se'n va enamorar i fins i tot, en aquesta WTF del dilluns els va acompanyar. Dos colors més, el del saxo alto i el de la flauta, van donar més vida a la ja molt viva formació. La potència sonora de la resta de companys, amb tres guitarres, bateria i contrabaix, no li va impedir brillar en les seves intervencions, sempre escoltant a la resta i mirant què convenia fer a cada moment. Per descomptat que és una gran adquisició i segur que a la propera, Marcel·lí tindrà segurament més protagonisme i presència. Uns sons, llums i fums i aires (freds a un cantó) control·lats per les destres mans de l'amic Leo Bianchi, gran tècnic i millor persona, com la que a la barra et mira amb un somriure de bat a bat, franc i amistós, amb nom de Òscar.

Els millors moments els va capturar com sempre fa el Josep Tomàs, i també sembla que ho va enregistrar....haurem de comparar...he..he. Te millor màquina.

WTF amb SEWARD

More PowerPoint presentations from miquel

A la Jam de la WTF hi van pujar després músics com el pianista (teclista en aquest cas) Mark Aanderud, el contrabaixista Thomas Kent Warburton Jr. la cantant Matilde i el Salva a la bateria. Mark va iniciar la Jam ell solet al teclat, continuant amb la història musical anteriorment escoltada, i poc a poc s'hi van afegir el Thomas, el Pablo, Marcel·lí i el Juan en el primer tema. Un tema sense nom ni cognom per després seguir amb la Matilde a l'escenari la qual s'hi va ficar sense més ni més. Ella va improvisar segons el què anaven fen els companys i ho va fer força bé. Després un altra tema amb aires més estàndards, el "How High The Moon" on van brillar tots plegats i amb un solo del Marcel·lí ja de més factura jazzera també així amb la resta de companys...Més o menys així va anar la primera part....

Em vaig quedar a escoltar un tema de la vertadera WTF amb el Bernat Hernández al baix, João Silva al violí, el Salva a la bateria, l'Aurelio fent el beat boxing i l'amic El Anónimo explicant-nos les seves (i també nostres) històries urbanes. Després d'això ja vaig haver de marxar. No serà per diversitat musical, per diversitat cultural. Ben cert és que no hi ha res més com la WTF. Aviat aquest text i les músiques al blog del Jazz Club La Vicentina.

Miquel Tuset i Mallol.