Jordi Matas, Martin Leiton, Caspar St. Charles i Borja Barrueta a les WTF del Jamboree

Bé, el dia de la Rosa i del Llibre, un dia que no em farà oblidar el gran concert i posterior Jam Session que vam viure ahir a les WTF del Jamboree. Dia especial entre d'altres ja viscuts i que l'Aurelio Santos va saber organitzar convocant a quatre músics de primera fila. El quartet va ser però atípic pel fet d'incloure a dos bateries a la vegada. Jordi Matas, guitarra i efectes / Martín Leiton, contrabaix / Borja Barrueta i Caspar St. Charles, bateries. Jo diria que la combinació dels quatre va ser la causant de l'explosió d'energia, ritme, Jazz i Blues i molta més diversitat musical que vam viure totes i tots els ui omplíem ahir el Jamboree. Més de dues hores de música sense fronteres, passant d'una a l'altra de manera sublim i diluïda, com si res. Improvisacions i melodies al voltant d'un concepte "LYNCH", dedicat a David Lynch, cineasta eclèctic com la música que va sonar. Composicions del Jordi, Martin i Barrueta, entrelligades unes a les altres com si formessin part d'una amalgama de colors. I quins colors. Ho estic escoltant de nou i encara tremolo recordant les sensacions viscudes no fa masses hores. Un dels artífexs de tot plegat, Jordi Matas, guitarrista amb una amplitud de mires elevadíssima, tècnica super depurada, concepció moderna de la interpretació i improvisació i una gran visió del món electrònic, dominador d'els estris endollats, pedals i més pedals controlats per peus i mans, músiques formades i desformades, desfermades. Idees sobre idees, totes interpretades, i què més puc dir? Doncs que un dels altres artífexs, en Martin Leyton, va participar-hi també amb tema propi, inclusió d'una explicació del David Lynch sobre alguna part de la seva obra, i amb una total compenetració amb les sis cordes. En Martin ens demostra cada dia que l'escoltem de quina manera posseïx el domini sobre les quatre cordes, baix elèctric i contrabaix. Ahir els va fer anar ambdós amb una solvència aclaparadora. Els inicis ja van ser força impressionants, de moment calmats rítmicament però ja en el segon tema van començar els ritmes que ja no ens abandonarien. Una mena de Blues entretallat, que després ja va ser més evident, amb canvis de ritme constants, fins i tot, canvis en el tempo marcats pel Martin, i tots a una, amb una total compenetració. I mentre tant, en Borja Barrueta i en Caspar St. Charles, marcant el ritme l'un mentre l'altre feia els seus redobles i retocs a plats i demés estris percussors....Dos bateries que es van complementar en tot moment, i que van saber enriquir, sumar, cadascun amb la seva aportació. En Borja, a més a més, ens va captivar amb una preciosa composició interpretada també per ell mitjançant una "Slide Guitar" que va sonar força bé. Els sons obtinguts són d'allò més preciosistes i em van fer recordar, al menys a mi, al gran Duanne Allman. Mentre l'un feia la melodia amb l'Slide, l'altre l'acompanyava amb el "Bottle Neck", metàl·lic. I ara hauria de continuar amb els altres temes, però que no faré, de moment. Aquestes "quatre ratles" s'ampliaran una vegada tingui l'àudio editat i ben "penjat" al blog del Jazz Club La Vicentina. Hi va haver convidats entre els quals el saxo tenor Claudio Marrero Santana que va poder gaudir tocant alguns temes amb aquestes "monstres". Després però va pujar el Morten Sandholt també al tenor, Matias Miguez Mastrarrigo al baix elèctric, Daniel Gonzalez i Frederic Heishler a les bateries i també el jove pianista Adri González al teclat. Ells ens van fer uns estàndards per després començar la segona part de la WTF. La hora adequada per marxar a buscar metro i tren i tornar a casa amb una satisfacció encara visible a la meva cara. Volia anar a veure a la JODR del Sergi Vergés al pub "The Quiet Man", però no va poder ser. No vaig poder marxar del Jamboree....no vaig poder compartir taula amb Dani El Fisio i companyia i suposo que més gent que hi va anar. Segur que els hi va anar força bé i a veure si m'ho combino algun altre dilluns. Res, com que avui és el dia del llibre i la rosa he pensat que en lloc de quatre ratlles podien ser més, he he. Miquel Tuset i Mallol