Jerry González Trio al Jamboree....Ganes de veure'l en directe i ganes de palpar la seva personal manera d'interpretar el Jazz, el Latin Jazz dels seus llavis. S'ha de dir però que la decepció va ser immediata (ja m'havien dit que estava molt cascat), just quasi a la primera nota un pèl difícil de tocar, el primer "riff" una mica complicat. Va ser així, i em va saber greu, veure'l en l'estat físic en el qual ara mateix es troba. Un home que ho ha donat tot, l'esplendor del qual s'ha passejat per tot el món, ara el teníem assegut i cap-cot, pràcticament sense vida, intentant tocar més que fer-ho. Algunes melodies conegudes de temes no massa difícils no sonaven ni de bon tros. Ell però, intentava desenvolupar els solos, i sovint ho aconseguia, tot i dient-nos que la melodia no compta, que el què compta són les improvisacions. Aquestes però, tampoc arribaven a reeixir amb la solvència que ell havia tingut. La secció rítmica dels dos mestres que el van acompanyar va ser el suport anímic i musical adequat i necessari per suplir les seves mancances. Unes mancances que ens mostraven la vida tan dura que havia viscut i tota la "merda" que s'havia fotut dins el seu cos. Un cos un pèl decrèpit que mostrava una decadència que no hauria volgut arribar a veure. Marc Miralta i Javier Colina, li van donar l'aixopluc musical i humà per reconduir-lo cap a camins més destres. No sé si el tornarem a veure, tot i que m'agradaria fer-ho veient-lo més recuperat. Tan de bo fos així i se'n pugui sortir d'aquest estat i recuperar força la salut.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
1 comentaris:
Miquel, amb aquesta crònica m'has fet recordar la primera i única nit que vaig veure a Chet Baker a la sala 2 de Zeleste l'any 1989, amb Jordi Bonell a la guitarra. La sensació va ser igual de trista que la que tu descrius, però del tot inesborrable. I és que amb el temps d'aquella 'desfeta' humana el que m'ha quedat és un so únic, esquerdat i malaltís, però essencial. Tampoc passava pels acords i amb prou feines complia l'afinació, però allà hi havia veritat, vivència i molta història. No eran notes ni acords el que hi havia al damunt de l'escenari, sinó una lluita per seguir viu de la manera que fos i entenc que això pot crear certa desesperació, i que en el cas del Jerry, el Colina i el Miralta són les crosses que el mantenen dempeus, però es que darrere l'esbufec d'un músic com el Jerry hi ha tanta història que no el canvio pel so més perfecte i sincronitzat del planeta. Per sort el jazz, i tu ho saps, no entén de circunloquis i artificis i es quan expressa la vida mateixa, amb els seus sotracs i imperfeccions, quan a mi més em captiva. No fa gaire en el mateix Jamboree, un altre supervivent com el saxofonista Peter King, també ens va regalar una sessió farcida d'autenticitat i de dolor. Ja se que no són perfectes, però són essencials.
Publica un comentari a l'entrada