Concerts DESENA Temporada

Els concerts es fan al Molí dels Frares, momentàniament, a l'espera d'acabar les obres que es faran a la Sala Xica de La Vicentina.

MOLÍ  DELS  FRARES


Ubicació Google Maps







--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------




Divendres 19 d'octubre de 2018 a les 22h al Molí dels Frares

Federico Carreras Quartet "Cannonball Adderley Project"

Federico Carreras, saxo alto
Albert Bover, piano
Jim Monneau, contrabaix
David Xirgu, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 16 de novembre de 2018 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina

Guillermo Calliero Quartet

Guillermo Calliero, trompeta
Federico Mazzanti, piano
Horacio Fumero, contrabaix
Xavi Hinojosa, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 14 de desembre de 2018 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina

Víctor Correa Quartet featuring Maite Alguacil


Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Gener de 2019 a les xx h a la Sala Xica de La Vicentina

Marina Tuset


Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

divendres 8 de Febrer de 2019 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina

Guillem Arnedo Trio + Celeste Alias


Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

divendres 15 de març de 2019 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina

Pol Omedes Quartet


Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

divendres 12 d'abril de 2019 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina

Michelle Faber Trio + Riner Scivaly


Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

divendres 15 de maig de 2019 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina

Javier Navas Quartet


Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

juny de 2019 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina

Fèlix Rossy Quartet


Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Juliol de 2019 a Sant Vicenç dels Horts

10è Festival de Jam Sessions de S.V.d.H.


Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts


--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------



Víctor de Diego Organ Trio Jam Jamboree, dilluns 9 d'octubre de 2017

Era dilluns i tocava anar a la Jam Session del Jamboree per un motiu principal, Víctor de Diego Organ Trio, amb Abel Boquera i Carlos Falanga, eren aquests els responsables d'obrir-la primer amb el la presentació del seu projecte ja força rodat i per la posterior Jam Session, la qual s'esperava molt animada considerant la presència d'aquests tres grans músics. Aquest és un dels projectes que Víctor de Diego tira endavant alhora que ho fa amb el seu Víctor de Diego Trio, més acústic i amb gent com Jordi Gaspar i Gonzalo del Val. No oblidem però que també col·labora amb el projecte co-liderat amb el seu germà Juan, els magnífics De Diego Brothers. També forma part de la Barcelona Jazz Orquestra i no fa gaire que el vam veure en aquest mateix escenari en un magnífic concert amb el Jesse Davisi demés companys. És doncs el Víctor un dels referents del saxo tenor, bàsicament, de casa nostra, mestre ell de molts dels joves que ara mateix ja estan donant "canya" per aquests móns de 10. Amb aquest projecte a organ trio va venir també a la Festa Major d'Hivern de SVdH el passat gener on vam fer encara el penúltim Concert-Jam a la Sala Xica i no vam tenir la col·laboració del jove crac Víctor Mirallas també al tenor. Bé, doncs amb un projecte tan sòlid i amb uns músics tan compenetrats el resultat havia de ser el que va ser, una primera hora de gaudi extrem amb estàndards increïbles com el "The Weaver of Dreams" i temes propis encabits alguns d'ells en el jazz més funky, pels ritmes, farcit d'una gran qualitat. Els temes a ritme beat suau de la seva factura també hi van ser, com el que van tocar després del preciós "Weaver..." anomenat "Baraban" i és que el projecte te aquest tarannà rítmic de l'organ trio, tot i no estar limitat al swing sempitern del gran Jimmy Smith. La mestria del líder al saxo tenor és de tots ben sabuda alhora que la seva faceta com a compositor, també reeixida amb temes com els que us estic comentant, així és que els temes rítmics i vius fan que aquest sigui un projecte que no deixa impassible ningú, car amb la música i ritmes hi tenim també les magnífiques interpretacions dels tres grans músics. El tempo una mica més viu i ritme vital van venir amb un altre tema propi anomenat "El domador de bestias". Un motiu principal curt i recurrent en la "A" te'l fa apropar-te'l ja d'entrada tot i encabir-hi també un pont amb canvi harmònic de dues parts, tot això després d'una intro marcada pel Carlos amb una mena de "Vamp" amb el Víctor i l'Abel essent aquest mateix qui inicià els solos. Magnífic l'Abel amb una mà dreta solista mentre que l'esquerra controlà, en tot moment els més baixos i greus. Un gran i llarg solo aplaudit per tots nosaltres i que va deixar pas al del líder, compositor i saxo tenor. Recursos a milers a les seves mans i bon gust en les seves improvisacions fan d'aquest mestre un dels referents d'aquesta pell de brau. El retorn al tema va venir tot just després dels nostres aplaudiments, acabant el tema amb el "vamp" amb el qual l'han iniciat. Què grans tots tres. 

Aplaudiments per deixar pas al Víctor  que presentés el proper tema de Tad Dameron anomenada "If You Could See Me Now", i és que les seves balades són de lo milloret, ell que és capaç d'"enfrontar-se" a tot Bop, com va fer, amb el desaparegut Phil Woods en un tema interpretat a dos altos amb la Barcelona Jazz Orquestra. Després de la dolça melodia al tenor, l'Abel va iniciar el seu solo amb l'únic suport de la seva mà esquerra i les escombretes del Carlos, en un delicat solo a orgue hammond com si d'un B3 es tractés. La delicadesa va continuar amb la interpretació ben mesurada del líder de la formació, recolzat per la suavitat d'un orgue quasi inexistent i el fregat de les escombretes de Falanga fins acabar el tema el líder amb un reeixit final improvisat a saxo tenor solo. Quasi acomiadar-se és el que volia fer amb el darrer tema abans del bis amb el tema més marxós i més funky que va arrencar aplaudiments ja després de la magnífica intro. El ritme quasi de rock d'aquest Blues en e format R&B ens va embolcallar durant tota l'estona, llarga i de quasi 10 minuts d'aquest acomiadament frustrat, ha. Els solos primer de l'Abel Boquera i després del Víctor de Diego van mantenir-nos en vil també gràcies a la mestria del Carlos Falanga. Llargs aplaudiments van fer pujar al Claudio Marrero el qual ens els va fer aplaudir més encara i demanà si en volíem més responen tots amb un sí ben gran. I així és que sense dir "ni asa ni bèstia", s'hi van tornar a posar amb un magnífic tema, aquest sí en l'ona més Bluesy de l'organ trio de Jimmy Smith. Tros de tema amb un ritme imparable i solo increïble del líder recolzat per un swing marcat pel baterista argentí ben acompanyat pel walking de la mà esquerra aquesta fent de baix i l'esquerra amb solts i lluïts acords. El solo de l'Abel ja ser també increïble ara com si del trio de base rítmica es tractés, tan gran és la compenetració d'aquests dos amics i grans músics. Solo magnífic al qual va seguir el del Carlos el qual s'havia mantingut quasi a l'expectativa bàsicament només acompanyant esperant-se sembla ser a desfermar tota la seva energia al final del concert, final que a le Jams del Jamboree no ho són mai, car tot depèn dels bateristes que hagin vingut. Un solo força aplaudit que va deixar pas al curt motiu principal del tema i acabar-lo de cop. Així doncs va acabar el projecte del Víctor de Diego Organ Trio amb l'Abel Boquera i Carlos Falanga, entre grans aplaudiments, prova fefaent que el que acabàvem d'escoltar ens havia agradat d'allò més.

Era hora de començar la Jam, i així és que la formació base va restar immòbil pujant a l'escenari el saxo tenor francès Walter Mendoza el qual va interpretar la melodia d'un preciós tema a tempo mig, com una baladeta amb una melodia preciosa. El solo del Víctor va ser espaterrant, amb un so una mica més brillant que el de l'altre tenor, una mica més fosc, coses de l'instrument, l'embocadura, les canyes i la pròpia persona. En fi, cadascú està a gust amb el seu so, i és a partir d'aquest que desenvolupa les seves melodies i solos, per cert, molt bons els de tots dos. Abel s'hi va posar seguidament i de quina manera ho fa quallar, magnífica, tal i com ja ens tenia acostumats. Després d'ell, de nou la melodia a càrrec del tenor francès tot i acompanyant-lo Víctor melòdicament i també en el final. El següent tema de la Jam el van fer el mateix Walter ara acompanyat també al tenor del Claudio Marrero amb un estàndard farcit de swing gràcies a la encara mateixa secció rítmica. En fi, una Jam que va estar força concorreguda amb gent diversa i de diverses nacionalitats com el de l'holandès Tom Ansink, orgue, i amb la participació al piano i orgue del Tomàs Fosch i el Gilles Sttopey, amb un parell de bons guitarristes, un bon bateria català, i al saxo alto un parell de cracs, un d'ells l'argentí Federico Carreras, segur però que n'hi va haver alguns més dels quals ara no en recordo els noms, i com a fi de festa, i abans de començar l'altre moguda tal i com feia l'Aurelio Santos, salvant les distàncies, el darrer tema que van fer en aquesta primera part va ser el conegut estàndard anomenat "If I Should Lose You" ara ja amb el Víctor de Diego i alguns més, i aquest sí que el vaig poder enregistrar en vídeo, i així és que aquí el teniu:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208626826022752/

Miquel Tuset i Mallol

20 anys sense Tete a la Nova Jazz Cava, 6 d'octubre de 2017

Doncs aquest era un esdeveniment al qual no hi podíem faltar i així és que hi vam anar. L'esdeveniment en sí ja era imprescindible però ho va ser encara més pels protagonistes que havíem de veure i escoltar car els músics dalt l'escenari serien un quintet magnífic amb gent com Josep Ma Farràs, Joan Albert, Benjamí León, Horacio Fumero i Adrià Font, uns pesos pesants del Jazz de casa nostra, i gent que havia acompanyat al Tete en alguna de les seves actuacions de fa força anys. La música va començar a sonar primer amb el Benjamí fent un tema que Tete tocava sobre el "512 Apartment", barreja de balada, una mica de free per acabar amb un blues. El mestre de cerimònies Valentí Grau va acabar d'explicar el què, com i perquè de l'apartament 512 i després va presentar a l'Horacio Fumero, el qual havia format part del trio del Tete, Qui més va presentar el Valentí va ser l'altre membre del trio base, a l'Adrià Font. Ells tres van seguir amb un altre dels temes que tocava el Tete,  el magnífic "When Lights are Low" amb un tempo lleugerament inferior que feia el gran mestre. 

Després de la presentació del tema, motiu principal inclòs en el primer chorus, el swing va aparèixer per art de màgia amb el solo del pianista León, swing de l'Adrià Font i walking de l'Horacio Fumero. Magnífic el solo del Benjamí amb una bona i nítida pulsió sobre les tecles del Yamaha que Tete va cedir a la Nova Jazz Cava. Horacio va seguir ell també amb un gran i sòlid solo, acompanyat lleugerament per les escombretes de l'Adrià i alguns i solts acords del Benjamí. Va ser, efectivament i en gran part un solo, solo de contrabaix, magnífic, per descomptat. Després, tema de nou i final. Els aplaudiments van deixar pas de nou al Valentí el qual va presentar als qui faltaven pel quintet, en Farràs i Albert. El quintet va interpretar a tempo mig un dels temes clàssics del "Hard Bop" farcit de Blues. La melodia conjunta dels dos vents va deixar pas al gran solo de Farràs a la trompeta, amb gran expressivitat i energia, alhora que amb una gran tècnica, tot i els molts anys amb el llavi "castigat", i que aquest dia així el tenia, com ens va explicar després, un solo aplaudit per tots nosaltres. 

Joan Albert va aparèixer també amb el seu alto, ell que també te una història compartida amb el Tete com tots els altres, i va seguir amb un molt bon solo tot i recolzat per la secció rítmica a base de swing, el que va seguir amb el solo del Benjamí, gran solo mentre els dos vents l'acompanyaven amb un "riff" repetitiu. Horacio va fer el seu, seguit d'unes espurnes compartides amb l'Adrià, com si fossin "quarts" o similar. Després, un choruas del tema i final a tot swing. Anàvem bé. Com que havien de parlar tots, ara li va tocar presentar al Josep Maria i aquest sembla que no va recordar el nom del tema que havien tocat però sí que va presentar el següent "My Secret Love" a un tempo força viu. Una melodia que va començar el Joan Albert afegint-s'hi el Josep Maria en el pont i tornant-hi el Joan Albert en la darrera A, deixant pas al solo del Farràs a tot drap, amb un swing vital marcat per la secció rítmica mentre Farràs s'esplaiava d'allò més i també nosaltres. Joan Albert s'hi va embarcar també amb un bon solo encabit en el registre mig del seu alto i amb un bon llenguatge jazzístic. El pianista va seguir, ara en format de trio base, amb la seva aportació solista amb gran demostració de tècnica i delicadesa, essent l'Adrià qui després va fer també la seva aportació solista a la bateria i amb una clara mostra de domini tècnic i bona creativitat, en un solo deu ni do de llarg. La melodia hi va tornar amb la sonoritat del saxo alto del Joan Albert i l'aportació del Farràs acabant el tema de cop. 

Després d'aquest tema li va tocar presentar al Joan Albert i resulta que va ser la preciosa balada "Flamingo", essent ell mateix qui la va iniciar amb una total delicadesa i preciosa sonoritat. Benjamí va iniciar els solos amb una gran delicadesa i tècnica sense oblidar en cap moment l'harmonia i fent el solo seguint-la clarament i així va ser que també nosaltres el vam poder seguir i situar-nos en tot moment en el tema. L'Horacio va acompanyar-lo i després varen tornant a la A del tema i deixant al Joan Albert qui també hi tornés amb el tema i melodia per acabar-lo delicadament. L'Adrià Font va explicar una anècdota d'abans de la mort del dictador, l'any 1972, a València en un concert que havien de fer a la Universitat amb el Tete, Johnny Griffin i l'Eric Peter, on no van poder tocar per arribar-los una ordre del Governador Civil que va cancel·lar el concert. Motiu? Qui lo sa. El darrer tema de la primera part que el Tete tocava sovint amb el Paquito d'Rivera, a ritme de Bossa vital, amb tota la formació dedicada a gaudir i fer-nos gaudir a tots nosaltres. Una melodia interpretada pels dos vents i deixar pas als posteriors solos, amb el primer a càrrec del mestre terrassenc de la trompeta. La resta de companys el van seguir amb magnífics solos de tots ells per deixar pas al tema de nou i acabar-lo definitivament. Així va acabar el primer passe, d'una manera increïble a tot swing, amb una balada i la bossa del darrer tema, gaudint tots plegats a la sala de la Nova Jazz Cava. El segon passe ja ser igualment magnífic, per la música i per la part emotiva de l'esdeveniment tot i recordant al Mestre de tots els músics d'aquest país, en Tete Montoliu
Miquel Tuset i Mallol

El Pricto, Caicedo i Trilla a la Free Session de 23 Robadors, 5 d'octubre de 2017

Doncs si el dimecres havíem escoltat al Benet Palet Trio a l'Hotel Renaisence, el dijous jo, sense el Joan però amb el Carlos Sampietro, vaig anar a 23 Robadors per a escoltar una mica de "Lliure Improvisació Lliure" de la mà de El Pricto, saxo alto; Diego Caicedo, guitarra i efectes i Vasco Trilla, bateria. Evidentment res a veure la música del dimecres amb la que havia d'escoltar el dijous, però tot i així i com que feia dies que no ho escoltava, i donava la casualitat que havia anat a Barcelona per una visita doctoral, vam quedar amb el Carlos de trobar-nos allà al 23 Robadors. Ell venia de Sant Cugat i jo de Reina Elisenda i quan vam parlar ell ja venia amb el tren de cap a Barcelona. De Reina Elisenda hi ha una llançadera que va a Sarrià i allà vaig anar a parar. Vaig agafar el primer tren que va parar que venia de Sant Cugat i vaig tornar a trucar el Carlos. No sé com va passar, però en un estació va resultar que estàvem parlant pel mòbil dient ell, "el tren s'atura" i jo "el tren s'atura". Va resultar que anàvem al mateix tren, cosa tope de casual, t'ho miris per on t'ho miris. Ens petàvem de riure...ha..ha.

El saxo alto de El Pricto
Vam anar de cap a 23 Robadors i allà ens vam trobar, com sempre, no massa gent. Sempre passa però que mica a mica la gent acaba venint i si no omplint el local, sí amb una bona entrada que per una sessió de "Lliure Improvisació Lliure", no està gens malament. Ens vam posar a primera fila, com sempre  fem, per si enregistrem en àudio o vídeo i així estar-nos al davant de tothom sense ningú que molesti al davant. Ràpidament em vaig donar compta que no havia estat una bona solució, car el volum del trio amb la guitarra amplificada de Caicedo era exorbitant. Pels meus "acúfens" era una descàrrega sonora extremament potent i al cap de no massa, vaig haver de retirar-me a la darrera fila. El volum era bestial, però la música, els efectes, el que anava sorgint allà mateix i de manera totalment lliure era però extraordinari. La combinació del saxo alto de El Pricto, la guitarra elèctrica amplificada i carregada d'efectes diversos que Caicedo dominà a la perfecció, a més a més de la bateria de Trilla, aconseguien tot un reguitzell de sons diversos, alguns molt bèsties de volum però  d'altres molt més delicats. Els qui coneixem de què va "això", ja sabem quines són les possibilitats infinites que aquesta "música" ens pot oferir. És clar que tota la música té infinites possibilitats i si això li afegim els diversos i infinits ritmes, coincidireu amb mi que tan és una com una altra, la música, la que sigui, te infinites possibilitats. En aquest "estil", els ritmes hi són però no tenen cap definició ni estil i potser tampoc tenen ritme. Ha. És que els sons sorgeixen i ja està. La llibertat en tot el els relaciona i també la compenetració i comunicació permet als músics, sempre però estant atents al que està passant, al que està sonant en aquell moment, els permet seguir per un camí o per un altre. En fi, que no fa falta gastar massa tinta per voler explicar el que no es pot explicar. Vaig enregistrar quasi 40 minuts de sons i després d'editar-ho ho penjaré si volen ells. 
Miquel Tuset i Mallol.

Benet Palet Trio a l'hotel Renaissence, 4 d'octubre de 2017

Doncs encara amb ganes de continuar escoltant Jazz a pesar de la situació política a Catalunya vam anar amb el Joan Recolons a l'Hotel Renaissance a veure un trio que no hi havia se ser, car substituïen al trio del Gorka. Benet Palet, trompeta, fiscorn, flautes amb Elga Pérez, teclat i Miquel Galcerán, contrabaix era el Benet Palet Trio d'aquest dimecres de Jazz en aquest bon espai força adequat per a escoltar música. Van començar amb un preciós tema de Tom Harrell interpretat de manera delicada per tots tres, tot i de moment no sonar gaire el contrabaix (s'havia esconyat alguna cosa), i el teclat de l'Elga sonar un pèl massa fort, tot i això, la trompeta de Benet sí va sonar la mar de bé ja des del principi. El so del contrabaix no es va poder solucionar i sí el del teclat de l'Elga Pérez que va rebaixar una mica el seu volum. Després del primer tema i presentació de projecte, que havia de ser la música de diversos trompetistes tals com l'esmentat Harrell, però també Chet Baker, Thad Jones, etc, Benet va presentar el següent tema d'aquest darrer compositor i trompetista anomenat "Thre and One", tema que s'incloïa en el set list de la  magnífica Thad Jones Mel Lewis Orchestra i que tocaven a un tempo sensiblement més "fast" del que ens va interpretar el nostre trio d'herois. Un magnífic tema que van iniciar trompetista i teclista alhora seguint la melodia, no massa llarga, i que va deixar pas al solo del líder, impressionant llenguatge i tècnica, en el primer concert al seu nom després d'una bona colla d'anys de repòs i dedicat bàsicament a l'ensenyament. Benet ha participat darrerament de projectes a duet amb l'Elisabet Raspall i formant part també del quintet de la magnífica pianista de Vilanova. Escoltar-lo doncs liderant el seu trio, muntat a córrer cuita segurament però igualment el seu trio, era un esdeveniment que no ens podíem perdre. Dels dos acompanyants en coneixíem un, el Miquel, per veure'l en diverses Jams, no així a la teclista Elga Pérez a la qual, nosaltres no coneixíem de res. Vàrem tenir doncs una agradable sorpresa en escoltar-la, car ens va semblar que demostrà tenir un molt bon llenguatge jazzístic en les bones improvisacions que va fer, alhora que acompanyà perfectament al solista. Formava part doncs una bona base rítmica conjuntament amb el Miquel Galcerán, la qual cosa va aprofitar Benet per a desenvolupar els seus solos amb total tranquil·litat. 

Un espai aquest que té una sola pega, la de tenir la barra del bar massa a prop, i així doncs escoltar sovint entremig de les dolces músiques com les que varen seguir els diversos cops i sorolls inherents a una barra de bar. Tot i això, s'ha de dir però que el xerrar dels "barreros" no es va sentir massa, la qual cosa dóna un punt a l'organització de l'esdeveniment. 

El tercer tema que van tocar del primer set, el va iniciar Benet amb aires orientals gràcies al so dolç de la seva flauta. El swing però va aparèixer quan vam reconèixer que el tema era el conegut "Yesterdays" de Jerome Kern amb Benet a la trompeta, ell fent la melodia del tema. Elga Pérez va desenvolupar el solo del tema ben recolzada pel "walking" del contrabaixista Galcerán, bon solo que ens anava reafirmant en el convenciment que estàvem escoltant a una bona pianista. El líder va seguir després de la teclista amb un solo magnífic a trompeta, amb total control del volum, la qual cosa no és baladí. Galcerán es va enfrontar amb la "Berra" en unes condicions acústiques, les que va haver de patir durant tot el concert, que no són les més adequades per a un contrabaixista, les de no tenir cap tipus d'amplificació i haver de tocar amb un teclat, aquest sí amplificat, i una trompeta a la qual no l'in fa falta. Tot i així en Miquel va estar segur i sobri durant tot el concert. El final del tema va tornar a sonar la flauta i ens va situar en el més oriental dels països. Varen seguir músiques diverses interpretades pel líder amb les flautes que va dur i per descomptat el metall més daurat. Balades magnífiques també a flauta, quasi la més dolça, com en la de Jimmy Rowles interpretat sovint per Wayne Shorter anomenada "502 blues". "The Song is You" va ser un altre tema que van tocar, ja amb un swing perfecte el d'aquest magnífic estàndard. El primer set havia d'acabar amb un altre magnífic tema a tempo mig i ple del swing adequat per a gaudi de tots, alhora que les magnífiques interpretacions de tots tres músics. 

Una mica de descans el vam aprofitar per estirar les cames, canviar de lloc i posar-nos més cèntrics, ja preparant-nos pel proper set. Mentre això fèiem veiem però com anaven baixant per Pau Claris furgonetes de la Policia Nacional, cosa que ens va fer pensar que on anirien a fer mal.

El segon passe va ser igualment magnífic i per descomptat amb els temes tots diferents, iniciant-lo amb un de mig tempo amb melodia alhora de teclat i trompeta i farcit de swing amb el walking del contrabaixista Galcerán. La delicadesa sonora del trompetista va tornar a omplir l'espai d'aquell racó del Renaissance del Pau Clarís. Un tema més viu va seguir al primer i va ser el conegut "For Minor's Only" de Jimmy Heath interpretat més o menys al tempo de l'original, i on contrabaix i teclat van haver de "lluitar" de valent aconseguint un swing irrevocable. El solo, llarg, del líder va tornar a ser espaterrant, per tècnic i per bon gust, tal i com havia fet la primera part. Elga Pérez va seguir-lo amb el bon llenguatge expressat i que evidentment atresorava. Just abans del final retrobant el tema, Galcerán va fer un chorus en solitari estricte, i així donar pas al líder per acabar-lo amb la curta melodia d'aquest gran tema de Heath. Van seguir amb el preciós tema "Bebe" d'Hermeto Pascoal, a un tempo lleugerament més suau que el de l'original, amb Benet a la flauta, com el geni brasiler, tema difícil on la melodia la van fer alhora flauta i teclat. La improvisació del líder amb la flauta va ser preciosa i magnífica i també la de la teclista Pérez. La magnífica balada "I can't get started" va seguir al tema de Pascoal, interpretada a tempo súper slow, com ha de ser, i així és com van arribar al final del concert amb un tema força viu encabit en el Bop més autèntic, tema que semblà del gran Gillespie. En fi, que vam gaudir com camells en els dos passes que ens van oferir aquests tres músics i molt contents d'haver vist a Benet Palet amb el seu primer concert al seu nom. Per si no ho sabíeu, els dimecres Jazz a l'Hotel Renaissence, entrada gratuïta i consumició obligada per les circumstàncies.
Miquel Tuset i Mallol.

Geni Barry Trio al Campari Milano, 2 d'octubre de 2017

Doncs amb no masses ganes (per les garrotades) i amb les adequades (per haver pogut votar) vam anar a veure i escoltar a Geni Barry Trio al Campari Milano. Un trio d'amics que ja hem vist algunes vegades en aquest mateix indret. Tot i ser un espai normalment sorollós, vam tenir la sort que el públic assistent no va fer massa merder i així és que vam poder escoltar la música del trio. Geni es fa acompanyar d'aquests dos amics i grans músics i mestres, on la compenetració i gaudi mutu és total. Jaume Vilaseca, piano i Nono Fernández, contrabaix són els "partenaires" perfectes per aquest improvisador nat que és Gen i Barry. Les seves "invencions on line", fa que veure'l, sigui una de les satisfaccions més gratificants d'un espectador alhora que aficionat al Jazz. Així és que els mateixos acompanyants, pianista i baterista, sovint "paguen" amb les seves expressions de sorpresa tot i escoltant les meravelles del mestre del vibràfon, sobretot en les seves improvisacions. Si Geni brilla improvisant, els seus companys no li van al darrera. Jaume, líder i ànima del seu trio, amb treballs sobre la música de Genesis en clau de Jazz, "Jazznesis" amb dos discos relacionats, és un perfecte acompanyant de projectes com el del genial vibrafonista, alhora que gran intèrpret i solista. A les seves mans, el piano modern segons la seva concepció, adquireix una dimensió personal i lírica. De la mateixa manera, Nono al contrabaix, desenvolupa els seus solos amb total mestria alhora que pulsió rítmica plena de swing i bon gust. Aquest magnífic contrabaixista té l'honor compartit amb Dave Mitchell de ser el duet que va iniciar les sessions musicals en aquest espai ara ja fa alguns, no masses, anys. També ell forma part de projectes diversos com el que vam veure en el Festival de Jazz d'Arenys d'enguany amb Txell Sust & August Tharrats Trio i l'amic Xavi Hinojosa. Forma part de la Barcelona Jazz Orquestra així com també en d'altres formacions. Amb uns músics així, Geni Barry només havia de deixar anar la "màquina" perquè tot rutllés de manera adequada. Geni mateix, lidera els seus propis grups que passen pel duet, en aquest cas colíder amb Albert Bover, també duet amb en Tom Warburton, a trio com el que avui ens ocupa, i amb diverses formacions i estils. Ha muntat projectes dedicats a la música de Henry Mancini, Duke Ellington (amb Ricard Gili), etc, etc. El projecte que vam veure Joan Recolons, Jordi Pujol Baulenas, Victoria Ibars i després el jove Álvaro Torres pianista, entre els amics presents, va excel·lir les nostres expectatives. Els temes escollits emmarcats en els més pur Hard Bop van estar acompanyats de magnífiques bossanoves com el "Wave" de Jobim. D'altres meravelles van aparèixer i ja en el segon set, quan Geni va convidar a una magnífica cantant anomenada Sabine la qual ens va mostrar, i nosaltres ja ho sabíem, de quina manera increïble és capaç d'improvisar. Un dels temes va ser un tema de J. S. Bach, interpretat en clau de jazz i quasi a les antípodes, un "Route 66" que ens va situar al bell mig del continent americà, el del nord. En definitiva, un gaudi total escoltant al líder improvisar, també fent "scat" acompanyant a la cantant, acompanyar amb acords inversemblants als altres dos solistes, quan solejaven, i sobretot amb la seva personal i directa manera de comunicar-se amb el públic aficionat i amic. Un projecte de conjunt, amb músics del més alt nivell, que vam poder gaudir en aquest espai magnífic per la decoració però que sovint és massa sorollós.Sort en vam tenir nosaltres que no ho va ser tant.
Miquel Tuset i Mallol.

Òscar Latorre Quartet al JCLV (Can Comamala) el 29 de setembre de 2017

Doncs tot i haver de fer el concert al Molí dels Frares, per qüestions internes municipals ens van oferir la possibilitat de fer-lo al pati de Can Comamala, magnífic espai on cada estiu fem el Festival de Jam Sessions. Ja ens van dir que no plouria, ha. Bé, l'assumpte és que en aquestes condicions havíem de sortir guanyant com així va ser, tant per l'acústica i sonoritat magnífica gràcies a les mans d'un mestre dels sons, tècnic ell del gran Roberto Fonseca, com per l'espai, càlid, adequat per escoltar-hi música i per a gaudi dels amics aficionats que van venir de diverses contrades. El cas és que des de l'organització que vam preparar, com sempre, uns bones menges entre les quals la sempre benvolguda truita de patates i ceba, regada per un caldo del priorat i pernils, formatges amb el nostra pa amb tomàquet, bé, nostra fins que no ens l'"españolitzin". Una formació a quartet amb l'Òscar Latorre, trompeta; Toni Saigi, teclat; Marc Cuevas, contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria, liderat pel jove trompetista d'Olesa de Montserrat els quals han enregistrat aquest projecte per Fresh Sound New Talent, o sigui que tan bon punt el tinguin i l'Òscar me'l passi, el posarem al Jazz Club de Nit

Abans de començar el concert i fent proves de so, vaig poder "capturar" aquesta petita mostra del que seria el posterior concert:


El primer tema que ens van oferir va ser "Through my eyes" del trompetista John Swana, músic aquest que ha tocat amb monstres com el Jesse Van Ruller, etc. Un tema farcit d'un magnífic swing que per començar deu ni do. El solo de l'Òscar ve seguir la melodia sense cap interrupció, així, de manera contínua, on ens va mostrar la calidesa del seu so alhora que la seva tècnica i creativitat en la seva improvisació, magnífica. Un tema que podríem situar en el "Neo Bop" on la melodia és un pèl melancòlica però que permet desenvolupar les impros partint d'una preciosa harmonia amb un resultat final excel·lent. Toni Saigi igualment ha fet un magnífic solo al teclat, com si d'un Rhodes es tractés, ell, envoltat de teclats des que era ben petit, i ara, amb els del pare i germà, tots pianistes i teclistes, els Saigi. Marc Cuevas, magnífic contrabaixista, vell conegut nostre, ha fet després del Toni, la seva gran aportació solista en aquest tema, farcit de swing, amb alguns delicats acords i tocs del Roger que l'han acompanyat en el seu caminar. El mateix baterista de Tàrrega, gran baterista de l'escola Conservatori del Liceu, ens va fer gaudir en aquest solo i sempre en la seva precisa manera d'acompanyar. Òscar va tornar amb la melodia del magnífic Swana i així el van acabar. Després dels aplaudiments totalment merescuts, el líder va parlar de com li agrada aquest trompetista Swana i va presentar el següent tema, aquest sí, propi, anomenat "Cançó d'anyorança". Aquesta va resultar ser una preciosa cançó, una bella balada, delicada, a tempo mig-slow interpretada primer la melodia pel líder, de manera delicada. El primer solo va venir gràcies a les mans del jove teclista de Badalona, en Toni Saigi, el qual va tornar a excel·lir de manera evident, sempre però recolzat per una base rítmica impressionant amb el Marc i el Roger, ambdós magnífics. Òscar va seguir amb una bella improvisació, amb un so totalment controlat per volum i atac, obtenint doncs una sonoritat dolça, com li tocava a una bella melodia com la seva preciosa "Cançó d'anyorança". Ja fa temps que el seguim, i des de fa anys que ja sabem que serà, ja ho és però encara ho serà més, un gran mestre de la trompeta, i per descomptat que obtindrà el merescut reconeixement que espero sigui internacional. Temps al temps, si aquests bojos ens deixen fer. Sense interrupció, ens vam tornar a trobar envoltats per una altra melodia dolça, i sí, bella igual i més delicada de tempo, una mena d'himne a la pau del qual després sabríem que era del baixista "oficial" de la formació, en Pedro Campos, tema del qual en notàvem una certa majestuositat, molt suau també de volum. Melodia curta pel trompetista i seguidament  curt solo, a base d'acords, del teclista. El líder va seguir desenvolupant-ne el seu solo, omplint els dos o tres acords de l'harmonia, senzilla que no simple, la del baixista Campos. També sense dir ni asa ni bèstia, ens van situar en la nova música, ara sí amb tot el swing del món, gràcies al "walking" del Marc i al propi swing d'en Roger en un tema iniciada la melodia del qual pel líder. Marc va ser el primer en realitzar els solos i el seu va ser magnífic i llarg, volant sobre acords de teclista i "rides" del baterista. Gran, el Marc i entranyable persona amiga. El líder s'hi va llançar de ple, amb el suport de la secció rítmica, en un altre solo esclatant, farcit de recursos tècnics i grandíssima sonoritat, la del metall més preuat, el daurat. La calma va venir de la mà de Toni Saigi el qual, tot i amb el mateix tempo, va atemperar els ànims retornant a una sonoritat més continguda gràcies al seu solo, a base d'acords i algunes notes soltes, on tot plegat va baixar de volum de manera delicada. I quin "swing" més impressionant venia de contrabaix i bateria, magnífic nois. Al final, de nou la curta melodia del tema a càrrec del líder i trompetista d'Olesa de Montserrat, magnífic. 

Els aplaudiments varen ser més que merescuts i així és que ens vam trobar amb un tema súper slow, una cançó de caire força íntim, quasi sense ritme, on la trompeta única del líder sonava en tota la seva esplendor. Roger, amb masses i la caixa amortida, obtenia sons foscos a voluntat. Una cançó de bressol? Una delícia melòdica profunda i de filosofía oriental ideal per a fer-hi una meditació, tema també del Pedro Campos anomenat "Whale Sounds". L'Òscar va presentar el següent tema, anomenat "La guàrdia d'Ares". Tema aquest d'una certa complexitat melòdica que el teclista va iniciar amb una intro curta. El líder va seguir amb la melodia, havent-hi algun tall rítmic, per iniciar Toni els solos, amb un clar suport de contrabaix i bateria. D'aquest darrer, dir-vos que constantment va estar creant sonoritats riques dels plats i diversos timbals. Roger Gutiérrez, grandíssim baterista, recordeu-ho. Toni va desenvolupar un gran solo al teclat seguint amb la tònica iniciada amb el so Rhodes. Els canvis rítmics d'aquest magnífic tema el feien adequat per canviar també l'estructura de cadascun dels solos, i així ho va fer primer el teclista i després el líder a la trompeta. Qui s'encarrega d'incidir en aquests canvis rítmics era el baterista Gutiérrez, ben recolzat pel Marc al contrabaix. Òscar va executar el seu de manera magnífica, amb tots els diversos canvis rítmics, entre els quals estones amb un gran swing i d'altres amb el ritme entretallat del divers i magnífic tema. Amb una seqüència d'acords fixa, Toni i Marc varen fer de coixí perfecte per a un gran solo que va fer en Roger Gutiérrez. Magnífic ell durant tot el concert, acompanyant i millor encara si possible en el seu solo. Tema de nou, final i aplaudiments merescuts. I amb tot i això, encara ens faltaven quatre temes per acabar aquest magnífic concert amb bis inclòs. Vàrem escoltar una preciosa balada, delicada, una espècie de Rèquiem original de l'Òscar Latorre. Volien anar acabant, però com que no teníem pressa, coses del Joan Recolons, el líder ens va presentar un altre original anomenat "Estimat solet". Després de llargs aplaudiments, Òscar va presentar el tema que va dedicar al Toni anomenat "Trobi's Blues". Els aplaudiments van ser tan insistents que es van veure a fer el darrer, ara sí darrer tema i que havia de ser el sempre estimat Bis. Va resultar ser un estàndard magnífic que vaig poder filmar, o sigui que ara mateix us el poso, anomenat "If I were a bell". En definitiva un gran concert d'aquest gran trompetista i també compositor, molt jove encara però que farà córrer rius de tinta, que deien abans, Òscar Latorre.


Miquel Tuset i Mallol.

Marina Tuset al Jamboree i a l'Hotel Regina, setembre 2017

Doncs en la seva curta estada a casa, Marina va poder fer alguns concerts durant el mes de setembre, els dos primers a Palo Alto Market amb el David Sam i els altres dos, el primer el 13 de setembre al Jamboree en formació de quartet, amb Jordi Bonell, Ismael Alcina i Arnau Figueres, i el darrer, just un dia abans de tornar a Boston, al vestíbul de l'Hotel Regina a piano solo i veu. Del primer concert a Palo Alto ja en vaig fer una petita crònica i ara tocava fer-les dels altres dos. O sigui que som-hi.

Marina Tuset Quartet by Oliver Adell
13 de setembre a Jamboree: Doncs teníem moltes ganes d'escoltar la nova proposta musical de Marina Tuset i també ganes de veure'ls en formació de quartet i més encara en aquest gran escenari anomenat Jamboree. El Marina Tuset Trio amb Jordi i l'Arnau ja els havíem vist al JCLV i per tant la comunió entre ells tres ja es donava per evident, i faltava veure de quina manera la inclusió del baixista Alcina havia de ser efectiva. El repertori, el nou repertori que presenta Marina es basa en una barreja de temes propis encabits alguns en el seu primer disc "Sweet Lights", temes nous amb aires càlids i compostos en la seva estada al Berklee College of Music de Boston, on ves per on hi ha una gran comunitat de castellano parlants, i per tant temes cantas en castellà. I penses tu, "però que no havia d'aprendre anglès?", pebrots. O sigui que primer va cantar un preciós tema a ritme de bossa nova anomenat "Jin Ji", tema de Jobim on ja vam poder escoltar la puresa sonora de la guitarra del Jordi Bonell i la seva sempre particular visió de la improvisació. Aplaudiments que van permetre a Marina fer les presentacions i agraïments a públic i músics, i parlar del tema interpretat i així també presentar el següent anomenat "Belen", relacionat a un càntic dels esclaus afrocubans, més aviat una cançó de bressol que Marina va cantar delicadament. De la mateixa manera vam poder escoltar la mestria fins aleshores desconeguda per molts de nosaltres del baixista Ismael Alcina al baix elèctric en un llarg i delicat solo. Igualment Marina va voler col·laborar fent una mena de solo en un scat suau però magnífic i així tornar al tema de nou, "Belen", i acabar-lo suaument. Els aplaudiments merescuts van permetre a Marina presentar el següent tema, compost també a Boston i ara ves oi, en anglès, he. 

Jordi, Ismael i Mariana by Oliver Adell
Un tema amb un magnífic Groove anomenat "Travelin", del qual ella en va fer la interpretació completa amb el pont inclòs per després tornar a la "A". Jordi va seguir desenvolupant-lo amb la seva personal visió i tècnica alhora que delicada pulsió, tal és el tema. Per sota d'ell, una magnífica base rítmica el recolzà amb l'Ismael i l'Arnau, ambdós, magnífics i precisos, per després, la líder i cantant, tornar-hi i acabar el tema repetint la frase principal seguint una mena de "turnaround" i així suaument acabar el tema. Mariana va presentar el següent tema, també propi, anomenat "Who Said", una preciosa balada que Marina sol cantar acompanyant-se al piano, i que aquesta vegada no va fer falta. I no hem parlat de lo bé que canta aquests temes Marina amb la seva prístina veu, càlida veu en els més greus i afinació perfecte alhora que reconèixer que té una veu maca, personal i molt agradable. Com es nota que soc son pare, ha..ha...però no, tot el que he dit és veritat objectiva...he. Jordi la va seguir també en el mateix i delicat so i també el baixista Alcina ambdós amb dos solos preciosos per així deixar pas a la veu de Marina per tornar a passejar-se pel tema, preciós tema amb lletra de la seva amiga Mireia Pujol, el preciós "Who Said". Marina va presentar de nou el següent tema d'una de les seves cantants preferides, Cyrille Aymée en el tema anomenat "Each Day", ja força més viu, tema amb una recurrent melodia i seqüència melòdica i harmònica a la qual Jordi va fer la seva delicada i magnífica aportació solista, i sempre amb un Groove persistent gràcies a l'aportació del baixista i baterista, ambdós magnífics Ismael Alcina i Arnau Figueres. Després de nou, el ritme persistent d'ara la guitarra rítmica, com en els inicis del tema, del Jordi i així Marina l'anirà acabant tornant a la magnífica i repetitiva melodia. Un tema viu que va deixar pas a un altre de propi compost a Boston i que parla de la gent que sovint va d'un lloc a un altre, i els canvis que cadascú viu en les noves ubicacions, és per tant un tema on la pròpia experiència és vital en la composició del tema, anomenat "Y es así". Una cançó on hi ha dues parts diferenciades rítmicament, primer a un tempo slow en la A, per després en el pont un canvi substancial de tempo, i de nou tornar a la delicadesa de la primera part. Jordi va ser el primer en iniciar el camí delicat en la primera part del tema, ara amb un so un tant més electrònic i lleugerament distorsionat, perfectament acompanyat de baix i baterista. Marina s'hi va tornar a posar precisament en el pont, més vital i rítmic, per acabar-lo suaument amb llargues exposicions vocals i delicades. 

Marina Tuset by Oliver Adell
Seguidament va presentar el següent tema que havia de ser un "estàndard" d'una de les seves cantants preferides i el tema va ser quelcom com "There is a lull in my life", una preciosa balada a tempo mig que la gran Ella Fitzgerald incloïa en els seus concerts. També la preciosa Natalie Cole el canta així a tempo slow. El primer set havia d'acabar amb un tema càlid anomenat "El Panquelero", o sigui el que portava el pa a la càlida Cuba. Aquest és un tema que en les versions autòctones solen anar a un tempo força viu, al menys en algunes de les versions, mentre que la proposta de Marina va ser molt més ponderada en el temps, a tempo mig, vaja, l'adequat per a gaudir del ball possible. Després de l'exposició del tema cantat per la líder i cantant, Jordi Bonell va fer la seva aportació solista amb el seu tarannà càlid també i brillant creativitat. El baixista Ismael Alcina el va seguir d'igual i delicada manera en un solo càlid i molt ben estructurat. La melodia va aparèixer de nou, i ara el final també va venir acompanyat d'una mena de "Turnaround" acabant-lo també delicadament i així acabar el preciós, delicat i càlid concert d'una formació liderada per una jove cantant, la qual sembla que pugui tenir al seu abast un pròsper futur, acompanyada d'uns "musicassos" que diuen ells, amb Jordi Bonell, Ismael Alcina i Arnau Figueres. Però no, vàrem aplaudir lo suficient per fer-los sortir de nou a fer el bis, i que va ser un tema encabit en el seu "Sweet Lights", i tema anomenat "Shout It Loud", tema d'una canya considerable però no en els inicis, més suaus i delicats. Serà després que es desferma i de quina manera, i sobretot en el pont on la veu arriba a cridar com ella va dir que nosaltres féssim i no vam fer. Un magnífic tema on Jordi va brillar sobradament amb un solo majestuós i equilibrat, tot i recordant-nos licks del rock més progressiu d'aquells anys on ell ens enlluernava ja amb els seus solos. Marina va encarar el final del tema "Shout It Loud" cridant a tot cor i envoltada dels molts aplaudiments de tots plegats, aficionats, amics i família.


28 de setembre a l'Hotel Regina: El primer concert de Marina Tuset  a piano solo i veu. Uau! Així va ser. Marina es va enfrontar per primera vegada a un concert en solitari acompanyant-se del piano, d'un bon piano de mitja cua que hi ha a l'Hotel Regina, on han estat fent concerts amb músics pianistes o acompanyant-se al piano com va fer ella mateixa. El primer tema que va cantar va ser el seu estimat "Y es así", tema original que en aquestes condicions adquiria una nova dimensió, molt més íntima i personal. La magnífica veu es veia ara acompanyada per les pròpies i delicades mans. Ves per on quina preciositat tot plegat, veure-la sola al piano i cantant. I així va seguir amb un altre tema d'aquells càlids anomenats "Ella y Yo", interpretada a tempo slow quan aquesta és una cançó més canyera. Marina la va fer de manera delicada. I seguin amb el seu repertori d'aquest el primer passe del concert, ens va presentar un tema seu anomenat "Travelin". Ja vegeu que força temes d'aquest concert, temes del seu repertori, també els havia fet a quartet al Jamboree. Ara però era una situació ben diversa i prova de foc per a ella, que la va situar en un context acústic total i enfrontada a ella mateixa, i així és que ens va interpretar una delícia de tema anomenat "Jin Ji", bella melodia cantada en portuguès, d'aquell del Brasil i a ritme suau de "Bossa Nova". La seva veu va volar sempre per sobre les melodies amb clara i subtil calidesa i perfecte entonació. La bellesa de la veu anava acompanyada de la seva pròpia imatge asseguda davant del piano. Després d'aquest preciós tema de Antonio Carlos Jobim va cantar un dels seus temes del seu disc "Sweet Lights", anomenat "Who Said", magnífica balada amb lletra de la seva amiga Mireia Pujol, que ella va cantar de manera meravellosa. Aquesta és una cançó on Marina ha de mostrar quina és la seva capacitat de registre, arribant molt amunt, alhora que fent-ho amb la més preciosa i càlida veu. Seguidament ens va oferir la versió de Silvia Pérez Cruz del "El panquelero", per primera vegada, com tots els altres, a piano solo i veu. El tempo d'aquest tema va ser lleugerament més slow del que va fer al Jamboree. Igualment però, la cadència rítmica, tot i ser suau, ens va fer "gosar" de la mateixa manera, escoltant-la i veient-la de quina manera ella mateixa lo bé que s'ho passava. I va acabar aquesta primera part amb una cançó anomenada "La Tarde". Un bolero que també canta la magnífica Sílvia Pérez Cruz d'on Marina darrerament s'emmiralla. S'ha de dir que la de Palafrugell és un molt bon mirall on Marina s'hi mira. Doncs si això va ser tot, dir-vos que en el segon passe, Marina, va convidar al gran pianista i encara jove Marc Martín en una magnífica balada, un estàndard d'aquells impressionants, arrodonint encara més la seva actuació, car amb un molt bon pianista acompanyant-lo, ella es va poder dedicar plenament a cantar, sense cap més altra preocupació, brillant amb la veu com abans no havia pogut fer. Finalment, dir-vos que la programació  dels concerts a l'Hotel Regina els coordina l'amic i mestre Jaume Vilaseca, així doncs agrair-li la tasca que fa promocionant la música a la ciutat de Barcelona i convidant a joves músics en aquest "Piano Bar" d'aquest magnífic hotel. 
Miquel Tuset i Mallol