Jazz Club La Vicentina: 30/10/16

Doncs això és el que vaig escriure al Facebook el mateix dia, ja en fa uns quants:

Ja estem en dansa..de manera delicada. En un concert amb majoria de públic estudiants de música, pianistes, bateristes i contrabaixistes i algun saxofonista renor. Temes de tots tres i estàndards com el Time after time on la mestria del Marc Miralta va arribar a cotes sublims. Flipant el moment en el qual, entremig del seu magistral solo, va aixecar el cap aturant-se i amb cara de murri va esperar el just acord del jove mestre al piano, acord que va sonar al just moment. Després va seguir com si res la seva lectura i interpretació a vista, intueixo jo. Quina sort van tenir els altres dos de tenir-lo al seu costat. Herskovits i Bareket, van estar a nivell. El pianista és un dels actuals young lions de l'escena Novaiorquesa i evident era l'expectació. En Bareket va lluir-se en els seus solos i van gaudir tots dos veient i escoltant el Marc desenvolupar la seva imaginació aquí, a la terra. M'imagino que el segon passe devia ser millor, i espero que ho gaudís encara més penya. El so, de la mà destra de l'Àlex Alex Seoane Monsoliu va anar perfecte i en Joma Rius en va prendre bona nota gràfica de tot el què succeí a l'escenari. Voilà.

Amb el canvi de mòbil em sembla haver millorat força la part gràfica, Joan Carles, Manu Dimango, Antonio Narváez, Oliver Adell, Josep Tomàs, etc, companys, vosaltres sí artistes de tot això.

I aquesta va ser la presentació que en va fer en Pere Pons:

Nascut a Israel, de mare marroquina i pare polonès, Nitai Herskovits s’ha caracteritzat per a enllaçar la seva pianística amb la tradició de grans mestres com Wynton Kelly o Sonny Clark. Les seves qualitats van cridar l’atenció del baixista Avishai Cohen que el va posar en nòmina dins la seva formació regular perquè aportés la personalitat i la intensitat del seu estil a discos com “Duende” (2012), “Almah” (2013) i “From Darkness” (2015). El Jamboree us ofereix l’oportunitat de descobrir la seva vessant més personal amb un trio creat per l’ocasió amb el baixista Or Bakeret (Chris Potter, Eli Degibri, Omer Avital) i el baterista Marc Miralta.

Miquel Tuset i Mallol.

Doncs aquest va ser un dimecres una mica atrotinat, car, se'ls hi va esconyar la furga quan venien de València. Davant del Jamboree ens estàvem parlant amb el Joan Cortés, David Carreras, Joan Recolons i algú més, quan se'm va acudir enviar-li un missatge al Ramon Prats tot i demanant-li on eren. La resposta va ser que eren a l'autopista i que estava tot bastant col·lapsat. Al cap d'una estona ja em va dir que pujaven per les Rambles i poc després varen aparèixer amb els trastos, instruments diversos, i de cap a dins que vam anar fins i tot jo amb un ampli de contrabaix del Juan Pablo.

Aquesta era una formació muntada ad hoc per la gira espanyola amb la magnífica vibrafonista taiwanesa establerta a Nova York, Yuhan Su, la pianista madrilenya també ubicada allà, na Marta Sánchez, i amb els "boys" catalans amb en Marcel·lí Bayer, saxo alto; Juan Pablo Balcázar, contrabaix i Ramon Prats, bateria.

No era la primera visita, car aquesta jove vibrafonista havia estat entre nosaltres el 22 de juny de 2014, aquella vegada amb el Publio Delgado, guitarra en lloc d'en Marcel·lí i mantenint la secció rítmica. La proposta arribava de la mà d'en Pere Pons qui va dir d'ella:

Graduada al Berklee College of Music i resident a Nova York, la vibrafonista taiwanesa Yuhan va rebre el 2013, els "Golden Indie Music Awards" pel millor disc de jazz i millor Artista Revelació de l'Any, gràcies al seu primer àlbum "Flying Alone". Aquesta vegada torna al Jamboree, el seu club de predilecte del país amb un quintet de primera magnitud que compta amb la pianista Marta Sánchez, recent arribada de Nova York on el seu disc "Partenika" ha rebut les lloances del crític de The New York Times, Bent Rattlif, el saxofonista barcelonès Marcel·lí Bayer, el baixista Juan Pablo Balcázar i el bateria de Banyoles Ramon Prats.

L'expectació creada va veure's compensada en escreix per la feina feta de tota la formació. Arribant com ho van fer, muntant a córrer cuita, provant el so a mínims i tocant després, amb la gent expectant i esperant des de feia mitja hora, va ser un vist i no vist, i ho vull dir per la rapidesa de tot plegat i no perquè no toquessin l'estona adequada, car, sí que ho van fer, quedant-se sense el soparet sempre posterior al primer passe. Les dues dones varen estar immenses en les seves interpretacions i els temes de la vibrafonista varen ser força interessants, fins i tot en les balades que van tocar, aquestes un pèl difícils de digerir pels estomacs delicats. Els temes vibrants varen ser excel·lents i els solos de les dones brillants com els que va fer el saxo alto Bayer. La secció rítmica va ser brutal mostrant-nos la seva total compenetració però també el gran coneixement de la música de la jove crac del vibràfon. L'estil d'aquesta músic va anar a cavall del més light so de Gary Burton i el més bopper de Milt Jackson. La mestria de la pianista l'havíem constatat tot i escoltant el seu darrer disc "Partenika" que ja havíem posat en un anterior programa de Jazz Club de Nit. En directe ho vàrem constatar de nou alhora que la seva simpatia personal.

Em consta que aquests joves músics s'ho van passar d'allò més bé tots els dies que va durar la gira, car ells mateixos ens anaven informant del què aprenien els uns dels altres. Germanor tot i treballant. Cosa de grans músics.
Miquel Tuset i Mallol.