10è Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts, 2019

10è Festival de Jam Sessions de S.V.d.H. 2019




13 de Juliol: 20h, al carrer Primer de Maig (Estació Sant Vicenç FGC)

Taller de Músics ESEM 
-Clara Palet (veu)
-Marc Urrutia (saxo tenor)
-Marina Vinent (guitarra elèctrica)
-Héctor Tejedo (contrabaix)
-Pol Leiva (bateria)

El Musical de Bellaterra
-Antonio González (baix i piano)
-David Julbe (veu)
-Sara Tienda (veu)
-Ignasi Rius (piano)
-Gerard Farré (violí)
I la col·laboració de:
-Jordi Martínez (bateria i piano)
-Adrián mateo (baix i bateria)
-Eladio Reinon (saxo tenor)

20 de Juliol: 20h a la Plaça Joan Prats i Escala (prop Estació Can Ros FGC)

ESMUC
-Álvaro Ocón (trompeta)
-Isaac Romagosa (guitarra)
-Alberto López (baix)
-David Gimeno (bateria)

Conservatori del Liceu
-M. Antonia Gili (trompeta)
-Sergi Massana (saxo tenor)
-Fran Ramos (saxo alto)
-Marçal Xirau (guitarra elèctrica)
-Juan Pastor (contrabaix)
-Adrià Claramunt (bateria)

27 de Juliol: 20h, a la Plaça de la Vila Vella (prop La Vailet)

Escola Superior Jam Session
-David Reverté (veu)
-Rubén Galian (guitarra)
-Eugeni Corchero (teclats)
-Imanol Domènech (baix)
-Carlos Torija (bateria)

Geny Barry Sextet
-Geni Barry (vibràfon)
-Andreu Domènech (saxo baríton)
-Melisa Bertosi (saxo tenor)
-Jofre Fité (piano)
-Camilo Fernández (contrabaix)
-Ancor Miranda (bateria)

patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Antonio Mazzei Trio al Jazzsi i Fèlix Rossy Intl 4tet al Jamboree, 10 d'abril de 2019.

Doncs era un dimecres i vam aprofitar l'avinentesa per anar primer al Jazzsi i després al Jamboree, programa doble que dos aficionats com nosaltres no ens podíem perdre. Primer amb l'Antonio Mazzei Trio, amb ell mateix al piano, Pere Soto, guitarra i Manel Vega, contrabaix, una formació no gaire típica, i sense bateria. Em deia el Pere que, aprofitant que va haver de fer un parell de substitucions al Taller de Músics, va contactar amb profes d'allà i així és que van muntar aquest concert a trio liderat pel gran pianista sud americà. Doncs allà que hi vàrem anar, i dels primers, quan encara no hi havia la quantitat de públic que mica a mica va anar venint, cosa habitual i segurament motivat per finalitzar classes d'alumnes o perquè la gent ja té aquest hàbit. El primer tema que van tocar, farcit d'un swing delicat ja ens va situar en l'entorn sonor de la guitarra, manouche, del Pere, les bones maneres de tocar el piano de l'Antonio i el bon fer del Manel al contrabaix. Swing fet pel Pere tot i tocant els acords del tema com si d'un tema "gipsy" es tractés. Bon solo de tots tres i de manera especial el del Manel en aquest tema, recolzat per la resta de companys. l'Antonio i Pere van fer la melodia final, i així el van acabar delicadament. 

El Manel va presentar el projecte, tot i explicant-nos el perquè no hi havia baterista, i el Pere va presentar el següent com un "estàndard", tema propi del 2004 escrit el juliol a Menorca, i que va resultar una preciosa balada, a tempo mig-slow. La melodia tenia una línia creixent preciosa, i tota ella ens va meravellar. Ell mateix va seguir amb els solos, ben recolzat per piano i contrabaix, desenvolupant un solo preciós, situat en quasi lo mes amunt del mànec, amb unes notes agudes força delicades. Tot i això, va anar amunt i avall, segons gust i conveniència. l'Antonio va seguir l'harmonia d'aquesta bonica cançó composta pel Pere ja fa força temps, i que va voler recuperar per aquest concert. El pianista Mazzei va estar igualment sublim, a base dels molts recursos que va emprar, i delicadesa en la seva interpretació. I és que aquest era un tema amb arrels "clàssiques", o similars referències. Manel va seguir amb el seu, ell sol, sense cap dels companys en l'inici i sí posteriorment quan entrava la melodia amb la línia ascendent. Després, Pere va recuperar la melodia base, la principal i repetint la línia ascendent dues o tres vegades, varen acabar el tema. Van seguir amb un impressionant "There is no greater love", iniciat al piano per l'Antonio i ben aviat la resta de companys a tot "swing", a tot "Gipsy" el Pere i amb el "walking" del Manel, en una magnífica versió d'aquest estàndard de jazz. Cal remarcar la "manera" com l'Antonio el va iniciar i sobretot el posterior desenvolupament en el seu solo, súper modern de concepció i a vegades en pèl allunyat de la pròpia harmonia, però les més de les vegades, dintre, segons el meu entendre, car és un tema que toco sovint a les jam sessions, i tot i que jo no tingui els coneixements dels músics professionals, més o menys sé per on van els "trets". Pere va seguir a tot tren, deixant-nos algunes "perles", trossos d'altres cançons entremig d'aquesta que vam reconèixer, i no només, perquè ell te un sac ben ple de recursos i primer ens ho va demostrar fent la primera roda a base dels acords, tot i que lleugerament modificats. La sonoritat nítida de la seva magnífica guitarra manouche va seguir amb notes agudes, d'aquelles que a ell li agraden tocar, a vegades sortint del mànec, per dalt, i trobant-se les dues mans al bell mig de la guitarra. Molt bé també el solo del Manel el qual feia alguna cara d'aquelles de voler dir, "carall aquests paios que em fan patir", per velocitat. Antonio va recuperar la preciosa melodia per acabar, cosa que van fer després d'un llarg "turn around", on aquest pianista ens va demostrar de nou la seva gran vàlua. 

L'Antonio va començar una preciosa balada amb una llarga i delicada intro, de la qual ell mateix en va fer primer la melodia i després la seva improvisació, magnífica. El contrabaix del Manel i alguns acords solts del Pere a la guitarra, varen ser les úniques i delicades aportacions dels companys. El guitarrista va seguir amb una càlida improvisació, mentre piano i contrabaix li donaven el suport harmònic. Ben aviat ens vam trobar de nou amb la melodia a càrrec del pianista, acabant dolçament aquesta preciosa cançó de la qual no en vaig recordar el nom, coses que passen. El mateix pianista va encetar un tema que per melodia ens situava ben enllà del temps, cap els anys 30s del segle passat. El ritme va tornar a ser el del "manouche" per tal i com Pere rascar la seva guitarra i el "caminar" del Manel Vega amb el seu contrabaix. Antonio va fer melodia i posterior solo, magnífic desenvolupament que va fer, ben recolzat harmònicament per ell mateix amb l'esquerra i pels companys. Gran solo d'aquest encara jove pianista, fet amb delicadesa, digitació prístina i precisa. Pere agafar el relleu, i de quina manera ho va fer, tornant-nos a demostrar el seu gran nivell com a guitarrista, en un altre tema farcit de "swing", i tocant amb la seva demostrada destresa i bon gust, ell que sempre intenta i aconsegueix no repetir-se i sempre buscar nous camins harmònics per així trobar vies per on desenvolupar el seu solo. Manel va seguir el tarannà rítmic del "swing" en el seu solo, i va fer també una gran tasca, recolzat ara per piano i guitarra. La melodia va tornar de la mà del pianista, i vam tornar-nos a trobar en una època força llunyana, en un tema llarg, que va durar quasi dotze minuts que varen ser de goig. Amb un darrer tema, també amb un bon "swing" varen acabar la seva actuació, el seu concert, per a partir de llavors donar pas a la Jam Session. La melodia va córrer a càrrec del guitarrista, recolzat a vegades pel pianista, essent Pere qui va encetar les improvisacions amb tot el suport dels dos companys amb acords i "caminant". Va estar de nou increïble i així ho constaren els molts joves estudiants que hi hagué entre el públic, aplaudint-lo en cadascuna de les seves improvisacions. El tema va seguir el seu curs amb la improvisació de pianista i contrabaixista, per tornar de nou a la melodia principal, i acabar-lo dolçament. 

Després d'explicar-vos com van anar els temes que van fer Antonio Mazzei, Pere Soto i Manel Vega, us posaré el que vaig penjar al Facebook de tot plegat:

Doncs aquí teniu algunes fotos dels concerts que vam veure ahir. Primer, al Jazzsi amb l'Antonio Mazzei Trio, amb Pere Soto, Manel Vega, amb la posterior Jam amb Pascal Morente, Amelia Bernet, Ray Colom, Jofre Fité, el jove saxo tenor Gerard Chumilla, un jove baterista? i tot just quan anàvem al Jamboree, també amb Diana Palau. Al Jamboree havíem de veure el quartet internacional de Félix Rossy, amb Juan Pablo Balcázar, el londinenc Àlex Hitchcock al saxo tenor, i un altre anglès a la batería, establert a Europa, Marc Mitchell.

En els dos espais hi va haver formacions "atípiques", per dir-ho d'alguna manera. Primer sense bateria, en el projecte presentat pel trio i després sense piano, en el quartet. S'ha de dir que la jam dels dimecres a Jazzsi té molt bona salut, sempre amb joves músics que hi participen, i ahir no va ser cap excepció. El jove músic de l'ESMUC ens va deixar bocabadats, amb el seu fraseig i dolç so del seu tenor Mark VI. La formació inicial, muntada a partir de les substitucions que va fer Pere al Equip Taller de Músics, va presentar un repertori d'estàndards, amb una magnífica versió i intro a piano solo del "There is no greater love", però també amb un parell de balades, una del 2004 composta pel Pere, entre d'altres temes més vius de tempo. Poc devien assajar aquests tres magnífics músics abans del concert. I és que per això són mestres. Pere va estar increïble, com sempre, mostrant al públic assistent el seu domini de l'instrument. Antonio, delicat, subtil i precís, mentre que el Manel va gaudir d'allò més acompanyant amb un magnífic walking i també fent uns solos força reeixits. Amelia, va cantar un parell de temes, com ella sap fer, amb professionalitat, llibertat de moviments i sensualitat, això darrer innat, diria jo. Primer un preciós "Chega de saudade" i després crec que un tema de Parker. En fi, que sempre és un plaer escoltar-la i veure com ho fa. Ray va tocar un tema, el darrer que vam escoltar amb el Joan Recolons abans d'anar al Jamboree, incrementant la brillantor que havia acumulat l'escenari, i és que sempre et sorprèn amb la seva constant recerca i creativitat. Una llum a seguir pels joves estudiants, com els que hi hagué, a l'escenari i entre el públic. I és que ell, el Pere i la resta dels qui van tocar, ens van il·luminar a tots.

Al Jamboree, Félix va estar magnífic, tocant de manera desimbolta, i amb un fraseig lleuger i ràpid, temes diversos, balades incloses, "Stars Fell..." Iniciada pel saxo tenor, i "Embracable You" començada per ell. Juan Pablo va ser qui va iniciar molts solos dels temes que van tocar, i escoltar un solo de contrabaix sense acords de piano o guitarra, acompanyat suaument pel baterista, requereix una atenció extra. Els dos joves músics anglesos, ens van mostrar el gran nivell interpretatiu que hi ha per aquests mons de 10, que és, més o menys el que tenen aquí els nostres joves músics. En fi, dos magnífics concerts, amb molt bona presència de públic en els dos llocs, tot i haver-hi ahir partit de Xampions amb MU- Barça. Al final, va guanyar la música, el Jazz, i el Barça. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.

Django Bates Big Band Loose Tubes a l'Auditori, 4 d'abril de 2019

Doncs a aquest concert no hi podíem faltar, com tampoc hi van faltar força músics, estudiants i mestres bàsicament de l'Esmuc però segur que d'altres escoles de música de la ciutat. Nosaltres hi vàrem anar amb les ganes de veure aquest mestre iconoclasta anglès, desinhibit, "fresc", de caràcter i de música. A l'Auditori ho presentaven així:

La nova temporada de les Jazz Sessions tancarà el Retrat d’Artista, que L’Auditori ha dedicat els darrers dos anys a Django Bates. En el seu últim concert, Bates dirigirà un projecte pedagògic amb big band coproduït per L’Auditori, l’ESMUC, el Conservatori de Berna i l’Orchestre National de Lille, que comptarà amb músics de les tres escoles implicades. Sota el nom de Django Bates and the music of Loose Tubes, el pianista, director i compositor mostrarà les seves diferents facetes a través d’un repertori de temes propis i de compositors clàssics. Serà la darrera oportunitat de descobrir de primera mà l’obra d’un dels músics de jazz més influents de les darreres dècades a través de l’energia sempre especial que transmeten els joves talents del futur.

I extret del mateix Esmuc:

Music britànic, Django Bates és un pianista, director i compositor britànic conegut per la seva innovació en el Jazz i pel ressorgiment d’aquest estil al Regne Unit amb la seva Big Band i Orquestra, Loose Tubes (1984-1990). Algunes de les obres de la formació podran escoltar-se als concerts de L’Auditori i del Festival de Granollers. A part de les seves pròpies composicions, Django Bates i la Big Band també ens oferiran obres de compositors clàssics, mostrant les diferents facetes d’aquest artista de renom internacional.

També ens explicaven el projecte:

Aquest concert forma part del projecte de la Unió Europea Music Up Close, que té com a objectius cooperar amb algunes de les millors orquestres europees per comissionar nous treballs orquestrals de compositors vius, i també desenvolupar i promoure coproduccions musicals de formats innovadors amb orquestres i ensembles joves, i seguien comentant les escoles que hi estarien implicades, etc.

Pel que fa als músics de l'Esmuc que hi van participar, serien Jofre Alemany, Maria Cruz, David Mallo, Álvaro Ocón, Oriol Reverter i Dídac Moral. Tots ells s’integraran en la Big Band que protagonitza aquest concert, juntament amb músics dels altres dos centres educatius.


La distribució sobre l'escenari també era totalment atípica, res a veure amb la de la majoria de Big Bands. Així és que a l'esquerra teníem els trombons i tuba, al mig, i fent un mig cercle seguint els anteriors, hi teníem els  trompetes. Seguint el mig cercle i tancant-jo, teníem les canyes, saxos diversos, clarinet i flauta. Al mig hi havia la secció rítmica amb percussió, començant per l'esquerra, bateria, contrabaix, i el mateix Django Bates una mica més endavant amb el seu teclat. Sorprenentment, davant de tots hi havia el guitarrista, dret amb la seva guitarra. 

Estàvem ben a prop de l'escenari i així és que ho vam gaudir en tots els aspectes, el sonor i el visual. Veure aquest mestre com ho gestiona tot, assegut davant del seu teclat i alhora dirigint als joves que formaven aquesta Big Band amb músics de diferents escoles, va ser tot un espectacle. Van començar amb tres temes enllaçats (jo diria) que ens van tenir durant 20 minuts ben clavats a la cadira, meravellats per com anava tot, per quines eren les músiques i també els ritmes. Sorpresa sí, car tot i ser un reconegut mestre, alguns de nosaltres, més locals, no el coneixíem prou i només d'haver-lo vist en algun vídeo. I la sorpresa va ser agradable, molt agradable i per diversos motius. Els músics que havíem vist en els vídeos no eren els mateixos, i aquests, més joves, varen resultar ser uns magnífics intèrprets. 

Crec que varen tocar una música relacionada amb Sud-àfrica, i que sembla que va dedicar algú que el mateix dia feia el seu aniversari. En aquests quasi vint minuts vam copsar tres ritmes diferents, i per tant serien els tres temes que varen tocar enllaçats. Ben aviat ja vàrem copsar el concepte rítmic del músic anglès, carregat de moviment, que segurament ens hauria fet bellugar el cos estant en posició dempeus. El cap, sí que anava d'un cantó a l'altre, tot i seguint el ritme, i gaudint amb les interpretacions individuals de cadascun dels membres de la banda que feien els seus solos, així ja vam copsar el conegut magnífic nivell de Jofre Alemany i també la seva veïna Maria Cruz, ambdós amb saxos. L'entrada del que em sembla el segon tema va ser esclatant, amb tots els vents alhora, i música amb aires orientals. Curiosament, els que no tocaven es van posar a cantar, seguint la melodia sense lletra. Aquí vam escotar saxos fent solos, però també el magnífic solo de la jove flautista. Un tema trepidant amb moments de veritable clímax a càrrec de tots plegats, en una mena d'improvisació col·lectiva i lleugerament "esborrejada". El tercer tema enllaçat el va iniciar el líder amb el seu teclat, i el tempo es va reduir una mica trobant-nos amb el funk, súper ben interpretat. Un tema on els metalls varen brillar i que també ens va mantenir amb una màxima atenció.

Un dels temes que van tocar:
https://www.ivoox.com/un-dels-temes-django-bates-big-audios-mp3_rf_34833603_1.html

Van seguir amb "Like Life", segons crec recordar, o quelcom de similar, amb el tempo una mica més slow. De nou les trompetes serien les protagonistes. Els solos van venir dels saxos, soprano, el de Maria Cruz. I les músiques van seguir i ho varen fer amb un tema que va tenir una entrada així com molt solemne, quasi com si d'un himne es tractés, tocant tots els vents alhora, mentre el clarinet feia una improvisació. Ell mateix, i alguns que no tocaven també la cantaven. Llavors varen entrar bateria i percussions seguint també a la seva bola, mentre tothom cantava i tocava, magnífica sensació de llibertat. I més encara quan el ritme i músiques varen derivar cap a una nit boja de "Carnaval". Alegria, joia, ritme, bon "rollo" tot farcit amb la millor música, amb ell també al teclat sonant com un acordió, solo de saxo tenor, i així seguint amb aquests aires tan festius. Un proper tema iniciat també amb molt "de bombo i plateret" majestuosament, i que va ser com una introducció al que després seria quasi un altre tema on el clarinet baix va tenir un gran protagonisme, alhora que un element percussiu que va tocar el percussionista, tocant una mena d'estri d'una sola nota. Després va ser la saxo baríton, una jove alumne d'un d'aquestes escoles europees, de més amunt els Pirineus qui va fer un magnífic solo. El líder va seguir amb el teclat reconvertit a orgue, mentre la quasi "marxa fúnebre" seguia el seu curs i el bateria no parava de tocar la seva bateria. El final, delicat, va fer-lo el líder seguint amb el seu orgue. 

I així varen seguir fins arribar a l'hora i mitja de tocar el seu repertori, magnífic, vital, fresc, fins i tot irreverent, acabant amb un tema, el bis, previ a un de darrer que van tocar, on tots els músics que podien bellugar-se amb el seu instrument ho van fer, com si d'un "passa carrers" es tractés i sí que es va tractar d'un "passa Sala 2 de l'Auditori". Magnífica proposta, magnífic músic força desconegut entre el públic d'aquí, i que us animo a seguir tot i cercant la seva música pels diferents mitjans que tenim a l'abast. 

I el bis va ser aquest: https://youtu.be/0WYVi-OcOKY

Qui també ho va veure, però a Granollers va ser l'amic i gran pianista Joan Monné, i ell mateix va deixar les seves impressions d'aquesta música i músics en el seu blog, al qual us adreço ara mateix. http://joanmonneblog.blogspot.com/#8520552298015203053

Miquel Tuset i Mallol.

Jesse Davis Quartet al Jamboree, 2 d'abril de 2019

Doncs un altre dimarts ens vam deixar caure pel Jamboree, i és que amb la nova proposta de programació, ja veiem que els dilluns, amb la Jam Session, els dimarts i els dimecres, amb els concerts de Jazz, i potser algun divendres, són els dies que ens fan més "gràcia", als bojos del Jazz. Els altres dies s'hi fan d'altres propostes, amb molt d'èxit, encabides en el Blues, Funk i estils afins, amb els diumenges farcits de Blues i a vegades Boogie Woogie. Així doncs, com que n'hi ha d'haver per a tots els gustos, tots podrem anar al Jamboree en alguna d'aquestes propostes, que per més senyes i més facilitats podreu clicar a 'enllaç on us portarà a la seva programació: https://www.masimas.com/jamboree.

I segueixo amb el concert que us volia comentar, el del magnífic i "Parkerià" i no només, saxo alto, Jesse Davis amb la formació en quartet i amb Fabio Miano piano, Ignasi González contrabaix i Jo Krause bateria.

I sobre el líder ens deien:
Nascut a Nova Orleans, Jesse Davis és un continuador de la tradició iniciada per la família Marsalis i altres músics de la gran ciutat del sud dels EUA. No en va, es va formar, entre d'altres, amb Ellis Marsalis. L'any 1989, en els inicis de la seva carrera, va obtenir el premi al 'Músic més distingit' en el Festival Down Beat de Filadèlfia. En la seva llarga trajectòria, Davis ha treballat al servei de Jack McDuff, Phil Woods, Gary Bartz, Cecil Payne, Illinois Jacquet, Chico Hamilton, Junior Mance, Kenny Barron, Tete Montoliu, Cedar Walton, Benny Golson, Roy Hargrove, Hank Jones i una llarga llista d'altres grans noms de l'escena jazzística. Durant els 90, va fer diverses gires per Europa al capdavant del seu quartet. En aquest període també se'l recorda per la seva aparició al film “Kansas City”, de Robert Alman, i per iniciar una fecunda col·laboració amb el trompetista Nicholas Payton, amb el qual va signar discos com ara “Gumbo Nouveau” (1996). Influenciat alhora per Charlie Parker, Sonny Stitt i Cannonball Adderley, Jesse Davis exhibeix una tècnica impecable, un so ampli i una natural afinitat pel blues en totes les seves interpretacions. La música de Davis ha estat descrita com a 'neo-bop', però, com ell mateix diu, 'l'únic que m'interessa és tocar música bonica… ningú vol escoltar música lletja!'. Al Jamboree tocarà música bonica a quartet, arraulit per una base rítmica de categoria. 

Doncs amb aquesta presentació, el que va ser estrany és que no s'omplís el local, tot i haver-hi una bona entrada en els dos passes. 

Van començar amb un magnífic tema de Tom McIntosh, trombonista, tema escrit per a Dizzy Gillespie i varen seguir forts amb un magnífic "All The Things You Are", a tot swing, amb en Jo a les escombretes en la part de melodia del tema, passant delicadament a les baquetes en la magnífica i llarga improvisació del mestre americà. Una demostració de talent, de Blues i Bop per totes bandes, interpretat a un tempo força viu, i ell que ho tocà tot doblat o potser més i tot. Sonoritat potent, ample, la d'aquest músic americà, i aquesta vegada amb un tudell per alto. I això ho dic per haver-lo vist en el mateix espai, amb un tudell per a tenor, adaptat al diàmetre de l'alto. I és que els músics són molt maniàtics, i aquest n'és un dels que sempre busca, i busca, per a millorar el seu so. Fabio Miano, immens aquest pianista italià establert al País Valencià, va seguir amb una gran improvisació també. Digitació lleugera i precisa amb la mà dreta, amb un gran suport de la mà esquerra amb els acords adequats. Modernitat de llenguatge, el d'aquest gran músic, que sempre sol acompanyar els músics que venen de d'altres indrets llunyans. Ignasi el seguí amb un bon solo, el d'aquest amic de Lleida que s'apunta a aquestes "mogudes" amb tants bons músics. Després del solo del lleidatà, tornaren al tema i l'acabaren de la mateixa manera que el començaren, amb la súper coneguda Intro. 


Jesee va agrair-nos el nostre suport, tot i dient que l'espai, el Jamboree, té una particular atmosfera. Presentà els músics i parlar del tema tocat, tot i presentant el proper, que havia de ser el delicat "Daydream", tema de Billy Strayhorn. Miano el va iniciar amb una llarga i preciosa introducció, on ja vam copsar els canvis harmònics i la bellesa d'aquesta composició poc coneguda, crec jo, de la mà dreta de Duke Ellington. La melodia va sorgir suaument del saxo alto americà, i ja que ens va atrapar, sense remissió. Una balada que Strayhorn va compondre el 1939 amb lletra de John Latouche essent Johnny Hodges qui primer la va enregistrar amb el seu ensemble el novembre de 1940. Jesse ens va meravellar de nou amb la seva impro, recolzat per la base rítmica, amb en Jo controlant de nou el tempo amb les escombretes, amb un ritme que esdevingué a tot swing amb el solo de Miano. Aquest gran músic italià ens va tornar a impressionar dolçament amb la seva demostració de bon gust i tècnica, i ves per on que tot just al final del seu solo, el swing va deixar pas a la balada, moment en el qual Ignasi agafà el relleu executant una bona improvisació, força melòdica, seguint fil per randa l'harmonia. Després d'ell, Jesse recuperà de nou aquesta preciosa melodia, i la varen acabar després d'un llarg epíleg executat pel mestre americà. 

https://www.ivoox.com/daydream-per-jesse-davis-quartet-al-jamboree-audios-mp3_rf_34716802_1.html

Varen seguir amb un tema de l'Horace Silver anomenat "Juicy Lucy" interpretat al mateix tempo mig que el mestre compositor va enregistrar en un disc "Anthology" amb alguns dels seus millors èxits. El swing amb aires funk hi foren barrejats, el darrer primer en la melodia i el segon, i ja amb el "walking" de l'Ignasi ja en la primera i magnífica improvisació a càrrec del pianista italià, Miano, aplaudit per tots nosaltres en acabar-la. El líder el seguí amb la seva "brutal" demostració de tècnica, seguida de ben a prop per dos joves músics amics del mestre, Irene Reig, saxo alto ella també, i Joan Casares, bateria i fundador dels Smack Dab conjuntament amb l'Oriol Vallès, trompetista, amb els quals va fer un bolo Jesse a la Nova Jazz Cava i potser també al Jamboree. Gran solo de Jesse que va deixar pas al de l'Ignasi, ell incansable treballador, i "suporter" del ritme conjuntament amb en Jo Krause i Fabio Miano. Al final del solo de l'Ignasi, Jesse va fer uns "licks" per així fer uns "quatres" amb en Jo, essent aquest qui finalment va desenvolupar un solo complet d'un "chorus", tornant el líder amb la melodia de l'Horace Silver, magnífica ella, amb moments funky i moments amb swing. Gran tema de Silver i molt bones interpretacions de tots quatre. Amb uns llargs aplaudiments els vam acompanyar en acabar-lo. 

I un altre tema que van tocar, el d'aquest vídeo https://youtu.be/D4_LYugIQnM

Jesse va encetar una magnífica introducció que va donar peu el següent tema, a tot swing i a un tempo força viu, marcat pel xarles del baterista de Premià de Mar, Jo Krause. El líder va fer una altra gran improvisació força aplaudida i amb crits de suport, dolços crits, de la seva fan número 1, Irene Reig. Miano va seguir amb la mateixa tònica, bon gust, ritme, bones maneres i tècnica a cabassos, també amb la suporter saxo alto. El líder va encetar uns "vuits" amb el baterista, compartits pel pianista, permeten a Jo demostrar les seves grans qualitats com a baterista, i també recolzat pel seu alumne Joan Casares. Al final d'aquest tema, Jesse va presentar de nou als músics tot i situant-nos cap al final del primer set. Varen fer un bis, del qual ara no recordo el títol. 


La mitja part la vaig utilitzar per anar a "fer per la vida" al Glaciar, per després tornar a gaudir amb la proposta diversa d'aquest quartet liderat per aquest mestre americà. I dic diversa, és perquè les músiques varen ser unes altres, però no divers l'estil. El segon passe el van començar amb un tema swingat i estructura de Blues, magnífic tema, que tots van clavar, tema de Bob Timmons anomenat "This Here". Tema llarguíssim de més de 12 minuts. Van seguir, sense dir "ni ase ni bèstia", amb una balada a mig tempo, cantada pels qui la coneixíem, com la mateixa Irene, i jo mateix. Les improvisacions les va iniciar el pianista italià, Fabio Miano, el qual va brillar per la seva solvència i delicada interpretació, d'aquest preciós tema. Jesse ens va tornar a meravellar amb la seva tècnica, ell que sap conjuminar el Blues, línies Boppers, i línies de la seva creació, barrejades amb trossos de temes de d'altres composicions. Ignasi s'hi va posar amb la seva improvisació, força reeixida, realitzant el líder una mena de lick ascendent preciós, tot i preparant el pas als "quatres" del baterista, després dels quals, Jesse va retrobar la preciosa melodia d'aquest tema, acabant un altre llarg tema també de quasi un quart d'hora. Tema aquest darrer de Tadd Dameron anomenat "On a misty night", tema que va enregistrar el pianista amb John Coltrane en el disc "Turning Point". Varen seguir amb una preciosa balada de Jimmy Dorsey anomenada "I'n Glad there is You", de 1941 i cantada per quasi totes les millors veus. Miano va iniciar una preciosa intro, però és que  millor va ser la melodia interpretada pel líder amb tota la dolçor possible, deixant que fos el pianista qui encetés les improvisacions, fent-ho d'una extraordinària manera, aquest mestre del piano italià. Però és que la que seguidament realitzà Jesse va ser igualment extraordinària, tornant després a la melodia, preciosa de Dorsey, acabant el tema amb un altre llarg epíleg a saxo alto solo, mostrant-nos la seva delicadesa i sensibilitat alhora que tècnica extraordinària. El tema que van tocar després va ser el magnífic "I'll Remember April" interpretat de manera magistral, com tots els altres. En fi, una magnífica proposta de Jazz amb un gran saxo alto essent el líder d'una formació que li ha donat el millor suport com varen ser Fabio Miano, Ignasi González i Jo Krause. Agrair també les mans i control de so a càrrec de l'Àlex Monsoliu, tot i haver-hi a vegades en Pol que també ho fa de collons. Miquel Tuset i Mallol.

David Pastor "The Film Sessions" i Tobias Meinhart Quartet & Kurt Rosenwinkel al Jamboree, 26 i 27 de març

Dimarts 26 de març: Dons jo tenia moltes ganes de veure el nou projecte del David Pastor per diversos motius. Primer per la formació de quartet que va presentar, amics seus i sempre que pot inclou a les seves files. Després pel projecte en sí, dedicat a músiques de pel·lícules, segurament les que més li han agradat. O sigui que allà que m'hi vaig deixar caure en un dimarts, cansat després d'haver fet ja el programa de ràdio. I així ens ho presentaven des del web de masimas:

La formació a quartet amb: David Pastor trompeta, Francesc Capella piano, Tom Warburton contrabaix, Anton Jarl bateria

I la presentació del projecte: “Film Sessions” és una proposta impulsada pel trompetista David Pastor —líder també d'aquest quartet conformat pel bo i millor del nostre jazz— consistent en recrear melodies de bandes sonores que formen part de la memòria col·lectiva. El repertori és una projecció sonora de la música de llargmetratges tan emblemàtics com “Chinatown”, “Esmorzar amb diamants”, “Black Orpheus” i “Febre del dissabte nit”. L'objectiu d'aquest experiment és que el públic sigui protagonista; que es retrobi amb el record del film i la connexió amb el moment actual, gràcies a la reharmonització de les composicions, amb jocs rítmics, espais plens d'improvisació, amb els quals les bandes sonores adquireixen el caràcter propi de la fugacitat inherent al jazz.

Doncs sí, això és el que vam poder escoltar en una Cava plena en el primer passe. Intueixo que també en el segon, car ja no hi vaig ser. En David va repassar els temes del disc que presentava. Un molt bon projecte i idea, car, sempre és bo pel públic reconèixer d'alguna manera les músiques que escolta en un concert. Ja sabem lo difícil què és presentar projectes nous, amb música pròpia que mai ningú ha escoltat abans. Això, algunes vegades, dificulta l'assimilació d'aquestes músiques que escoltem per primera vegada i per tant, al final, el públic no massa entès t'acaba dient que no ha entès massa coses i que no li ha agradat gaire. Això ho dic com a organitzador de concerts, havent-m'hi trobat algunes vegades. 

Tal i com deien en la presentació, el fet d'escoltar músiques que varen formar part de bandes sonores de pel·lícules mítiques, també et fa reviure la pròpia peli, afegint doncs més informació a l'oient en el mateix moment, la qual cosa acabarà agraint molt. 

https://www.ivoox.com/my-favourite-things-somriures-i-llagrimes-audios-mp3_rf_34707358_1.html

De fet, crec recordar que David ens va comentar que havia fet tots els temes del disc, fins i tot en el mateix ordre, la qual cosa encara ens situa més en el projecte, també. Per tant, temes com "Moon River", "Chinatown", "Manha de Carnaval" i demés varen sonar a la nostra estimada "cova-cava". La compenetració d'aquest quartet és total, remarcant la que té amb en Francesc Capella, amb qui ha compartit infinitat de projectes com el que ens van presentar al Jazz Club La Vicentina la segona vegada que va venir, crec, en el projecte dedicat a la música que es va fer als anys 50s / 60s al club Blue Note però també a la música d'aquesta editorial. Malauradament no vaig enregistrar res del concert, convençut que sonarien les músiques del disc, i que després m'enduria a casa, també convençut, o sigui que gràcies David. Clarament recordo les interpretacions de tots quatre, amb un Anton Jarl contingut, tocant molt delicat. La base rítmica de Capella, Warburton, Jarl va estar immensa, compenetrada i donant-li el recolzament adequat al líder, el qual volà, literalment, en les seves improvisacions, fregant els súper aguts que a ell tant li agraden, i segur que tenia el suport adequat per fer el que volgués. Li agraden, sí, però per a un trompetista poder-los fer i fer-ho nítidament i afinat, és una demostració palpable del control, de la seva magnífica tècnica, no essent aquesta a l'abast de tothom. David brilla en tots els registres, així és que en el mig, on se situen la majoria de melodies, és força melós, càlid i amb una gran sensibilitat. Francesc Capella igualment va mostrar-nos tota la seva "sapiència", la d'aquest mestre de molts pianistes i músics que han passat per l'Esmuc, amb uns "compings" magnífics i millors improvisacions les que va fer en Francesc en quasi cadascun dels temes que varen tocar. Així mateix les del també amic Tom Warburton, ell sempre increïble fent "walkings" i demés, i igualment improvisant, i és que segons un bon amic meu, vibrafonista per més senyes, Tom és un dels que més "modern" ho fa. Però és que en coneixem a tants de contrabaixistes, a tants músics, que una asseveració com la feta és força arriscada. I com he dit abans, l'Anton Jarl va controlar el "so", el "volum" de la seva bateria tot i acompanyant amb delicadesa i suavitat, i és que  fins i tot ho va fer en els solos, la qual cosa s'agraeix, i més jo, amb el problema dels més acúfens. Imagineu-vos doncs el meu patir amb els súper aguts del líder; sort que aquell dia portava els meus taps. En definitiva vam gaudir d'un magnífic concert i gaudirem posant el disc a Jazz Club de Nit, per la qual cosa estic esperant-ne la parella adequada.



Dimecres 27 de març: Doncs aquest va ser un concert esperat per molts motius, entre els quals i evident, la presència del mestre de la guitarra, el gran Kurt Rosenwinkel. De fet el Tobias Meinhart ja havia vingut al Jamboree però d'això ja en feia tres o quatre anys. En aquesta ocasió presentaven disc i formació, inclòs en Kurt en el disc, i motivat per la seva residència a Berlin
Veiem què ens deien des de la web del Jamboree de tot plegat:

La formació va ser: Kurt Rosenwinkel guitarra, Tobias Meinhart saxo, Ludwing Hornung piano, Tom Berkman contrabaix, Mathias Ruppning bateria

L'alemany Tobias Meinhardt ja fa més d'una dècada que viu i treballa a la meca del jazz, és a dir, a Nova York. A la ciutat dels gratacels ha aconseguit esdevenir una de les grans noves figures de la molt competitiva escena local, fins al punt d'esdevenir un habitual en les programacions de sales com el Blue Note i el Birland, i de rebre grans elogis pels seus dos primers àlbums en solitari. El tercer disc de la seva carrera, “Berlin People”, suposa un reencontre amb les seves arrels bavareses. Meinhardt ha propiciat una trobada entre els millors músics joves de l'escena germànica i una autèntica llegenda de la guitarra de jazz, Kurt Rosenwinkel, que viu a Berlín des del 2003. Company de viatge de Brad Mehldau, Mark Turner i Jorge Rossy, entre d'altres, Rosenwinkel és un dels guitarristes més innovadors de la seva generació, i també de la història recent de la guitarra de jazz. Nascut a Philadelphia, Rosenwinkel ha creat escola i ha influït en generacions posteriors de cordistes de jazz, i també d'altres instruments, com per exemple Tobias Meinhardt.

Doncs una molt bona presentació del que va ser un gran concert, en els dos passes. Dir-vos però que en el primer vàrem poder estar més o menys còmodes, asseguts en els tamborets del darrera, al costat de l'Àlex Monsoliu, des d'on vam gaudir d'allò més amb el primer set d'aquest magnífic projecte i convidat especial. I és que ja van començar a tot ritme, a tot "Groove" amb una marxa força increïble, ja d'entrada. De la darrera vegada que vam veure Kurt Rosenwinkel al Jamboree, amb una formació atípica de dos guitarres i bateria i músiques força "estratosfèriques", recordo que no n'érem masses, més aviat n'érem ben pocs, potser devia ser un dia de futbol, no ho recordo i tampoc fa falta que ho miri, l'assumpte és que teníem ganes d'escoltar-lo en un format més jazzístic, com va ser aquest, de jazz contemporani, del que es fa ara i no pel propi concepte, la qual cosa és quelcom de diferent. En el primer tema, viu de tempo amb cops permanents al canto de la caixa fets pel baterista Ruppning, ja vam copsar el so del guitarrista, jazzero, tot i portar una "aparellatge electrònic" immens, i ho dic no pel volum i sí per la qualitat. Cosa mai vista per qui us parla, acostumat a fixar-se en aquests detalls, potser per deformació professional ara ja jubilada. Vam escoltar un so passat per electròniques però d'una continguda manera, escoltant i reconeixent el so d'una guitarra, cosa que s'agraeix. Un tema que van començar fent la melodia tots dos, saxo tenor i guitarra. Kurt va ser qui primer va encetar els solos, amb un gust increïble i una demostració tècnica abassegadora, la d'aquest referent actual d'aquest instrument. De fet, era un luxe tenir-lo allà davant i poder-lo escoltar en aquest format i formació de joves cracs alemanys. Recordeu que presentaren Berlin People, disc que finalment ens vam emportar i que sonarà a Jazz Club de Nit. El líder va seguir amb el seu solo, amb notes llargues en iniciar-lo, i animant-se mica a mica. So modern, un tant Michael Brecker, amb evidents referències estilístiques a Joe Henderson i bona improvisació tot i demostrant-nos el perquè aquest jove músic estava tocant al costat de qui ho feia. Un projecte compacte, el del disc que presentaven però també el directe, força consistent i d'una seriositat europea. Després del líder s'hi va posar el pianista Hornung, magnífic també amb una energia inabastable, amb una mà dreta que volà sens parar, mentre l'esquerra l'ajudà amb els corresponents acords. Impressionant aquest músic, sempre recolzat pels dos companys de la base rítmica. El baterista Ruppning va deixar de picar cops al canto de la seva caixa per fer-nos la seva aportació solista, també força reeixida. Després d'ell, els dos solistes del "front line" varen tornar al tema i així el varen acabar, entre els nostres aplaudiments.


Varen seguir amb un tema del disc, el "Serenity" del mateix Joe Henderson, això sí, a un tempo sensiblement més viu, iniciant la melodia tots dos, com ja seria habitual, Matias i Kurt. El jove líder va ser qui va iniciar la tanda de solos amb un altre magnífic solo i molt bon fraseig i referències sonores als seus mestres, tot i això amb un toc ja força personal. El guitarrista americà el va seguir, ara amb un so encara més net, en els inicis. A la meitat del seu solo va afegir-hi quelcom més d'efectes, tot i que posar-los.hi, mai es va passar i sempre escoltarem una guitarra, electronificada, això sí. Però quin mestre que és aquest gran guitarrista i de quina manera ho vàrem gaudir. Increïble. Tros de solo d'en Kurt, en un tema a tot swing, ara sí, havent abandonat el beat permanent del baterista. Hornung al piano va estar immens, ara en el format tìpic de "concept jazz trio" a tot swing, amb un baterista immens que no parar de col·laborar amb motius diversos i sempre amb el swing del "xarles". El contrabaxista Berkman s'hi va afegir tot i mostrant-nos el seu nivell, i així corroborar que estàvem davant d'una magnífica i completa formació. Després del magnífic solo del contrabaixista, varen fer uns "quatres" amb el baterista, passant per tot el tema i retornant a aquest amb la magnífica melodia de Joe Henderson. Molt bé i què bé que ens ho passàvem Joan Recolons i jo mateix. 

Després d'aquest tema, ens va agrair la nostra presència, dir-nos que havien menjat molt bé i seguidament va presentar la banda tot i incidint en la presència del gran Kurt Rosenwinkel. El següent tema va ser el primer track del disc que presentaven, anomenat "Mount Meru", tema propi del líder ja més pausat. Va resultar un tema amb una melodia força entretinguda, maca, tot i ser la primera vegada que l'escoltàvem. Un tema marcat per com el baterista el va tractar, amb la caixa amortida i cops més aviat amb masses per les diferents timbales, tot i marcant el ritme i tempo, també recolzat per contrabaixista i pianista. El líder va desenvolupar un magnífic i llarg solo, amb uns aires força distants de les músiques anteriors però fet amb una gran sensibilitat. Kurt va incidir en el seu, ara sí, amb una alteració sonora força evident, en els inicis, mitjançant el seu complex sistema de control sonor electrificat que tenia als seus peus, amb una mena d'ordinador incorporat. Igualment, no es va excedir gens, i ben aviat aquella guitarra va volar de la mà, de les mans, d'aquest mestre de les sis cordes. Un magnífic i llarg solo, com tots els que ens va fer, i de quina manera que el vàrem gaudir. Més llarg va ser el solo, i també magnífic, del baterista Ruppning, després del qual, els dos del front line varen tornar-hi amb la preciosa melodia d'aquest tema i primer track, "Mount Meru" del disc "Berlin People".

Encara van continuar amb un altre tema del disc, el darrer track anomenat "Alfred" iniciat a piano solo, amb una magnífica introducció. La delicada melodia la varen fer a duet, saxo tenor i guitarrista, imbuint-nos de tendresa, amb un so delicat el del tenor i càlid el del guitarrista. Mentrestant, el pianista els acompanyà amb tocs brillants. Kurt va fer una gran aportació solista, amb moments quasi de "clímax" arribant als més aguts i sentits sons, de sentiment. La melodia la varen tocar de nou els dos del davant, líder i guitarrista americà, acabant aquest d'una manera molt dolça amb tot el sentiment possible, en aquest el darrer track del disc "Alfred" i un llarg i preciós epíleg. Matias ens va agrair la nostra presència, tot i recordant-nos que després hi hauria un altre set, amb música totalment diferent, i va acomiadar aquest primer set amb el tema "De Dah", tema de Elmo Hope (gràcies Gianni) que ens va situar a finals dels 50s  del segle passat i a tot swing. Iniciat pel baterista com si d'Art Blakey es tractés, ben aviat van compartir la melodia els dos co-líders. Un tema que ens va frapar tot i comentant-ne la seva possible data, "dels anys 50" deia en Joan. El líder va iniciar els solos i ho va fer d'una manera magnífica, aquest jove crack amic del nostre estimat Gianni Gagliardi amb qui van compartir projecte discogràfic anomenat "Brooklyn Aliens", pendent que soni a Jazz Club de Nit. Gran solo del líder la qual va seguir el d'en Kurt, increïble també, com també ho va ser el del contrabaixista Berkmann, i posteriors "vuits" amb el baterista. Després, de nou el tema i final d'aquest magnífic tema, conegut, però que no sé ben bé com s'escriu i qui n'és l'autor. Un tema amb swing però també un tant "funky" en el tros de la melodia.

https://www.ivoox.com/di-da-tobias-meinhart-4tet-amp-kurt-rosenwinkel-audios-mp3_rf_34707139_1.html


Després d'aquest primer set vàrem a fer quelcom "per la vida" al Glaciar, com és habitual també per alguns músics i hi vàrem tornar a les 22h. Allà que ens vam trobar amb en Gaby Quesada, amb la seva estimada Lola i un company, tots  tres a punt d'entrar al Jamboree a veure el segon passe. Allà que hi hagué assegut en Kurt i demés membres del grup tot i fent una "birra", moment en el qual em vaig adreçar a ell tot i comentant-li lo bo que havia estat el primer passe i recordant-li la seva anterior estada, a trio, incidint amb la música realitzada llavors, molt "estratosfèrica", la qual cosa el va fer riure força. Bon paio, en Kurt Rosenwinkel

Només arribar a baix, ja vam notar que seria bastant complicat escoltar el concert amb una certa comoditat, i és que la nostra estimada "Cova Cava" estava plena de "gom a gom", no podent estar ni drets al darrere del tot, de gent que hi hagué. Al final, vam trobar un parell de seients al lateral, a vista de baterista, des d'on vàrem gaudir de nou amb el segon set. I sí que les músiques varen ser diferents però no totes, i així és que varen incloure algun tema del primer set. No parlaré dels temes, cosa que ja he fet abans, però sí del bis que van fer, tot i convidant a Gianni Gagliardi amic del líder com he comentat abans. Recordo que va ser un Blues i que el nostre amic el va tocar com sempre fa, de manera extraordinària. Afegiré que en els dos dies hi hagué el millor dels tècnics de so i qui millor coneix la sala, i aquest és l'estimat Àlex Monsoliu, i així de collonut va sonar.
Miquel Tuset i Mallol.

Tornem-hi.

Doncs res, que han passat quasi dos anys del meu darrer post. Una pausa massa llarga, motivada per qüestions personals que no venen al cas. Em sembla ara un bon moment per a reprendre de nou les meves cròniques, a veure si sóc capaç de seguir la producció que llavors feia, quasi a diari. Serà difícil, però ho intentaré.