Concert-home amb Josep Maria Balanyà & Ramon Prats

Alguns moments del Concert-Home amb Josep Maria Balanyà i Ramon Prats, a cal Balanyà. Una sessió de comiat temporal del Josep Maria que torna a Alemanya. Uns quants vam gaudir de l'esdeveniment culinari-musical. Molta llum a la sala, fatal pels mòbils, tot i segur que a l' Antoni Robert li hauran sortit més bé....aviat l'àudio estarà penjat al blog del JCLV....I un retrobament especialment emocionant per a mi amb el Cesc Martí, líder de "Carretera i Manta", amb qui vaig col·laborar allà pels finals dels 70s com a tècnic i enregistrant un disc a La Orquídia de Gràcia amb Macromassa...yeah

La mestria del Josep Maria es va veure enriquida per la participació per primera vegada a cal Balanyà d'un instrument de percussió, bateria, a les mans d'un dels més grans i recentment triplement guardonat en Ramon Prats. El silenci inicial en començar la sessió el va "trencar" Josep Maria amb les primeres notes "falses" del seu magnífic Yamaha de 3/4. La concentració habitual del Ramon es va fer palesa en la seva expressió tot i esperant el moment adequat per intervenir. La comunicació entre ambdós músics va ser permanent i les seves elucubracions acústiques van ser extraordinàries. La senzillesa en l'exposició de la proposta es va veure enriquida per la imaginació dels dos músics, aconseguint sons de les pedres i d'altres estris que Josep Maria tenia preparats sobre les cordes del piano. Ramon va jugar amb els sons diversos dels elements de la bateria a base de fregar la punta de la baqueta per la campana d'un dels plats, a més a més d'aconseguir sons profunds amb les masses tot i picant les timbales i bombo. El silenci es veia sovint pertorbat per una gran afluència de sons a un volum respectable, i sovint el retorn a la delicadesa acústica s'acompanyava  dels sons de les escombretes i el d'alguns elements sonors que feia anar en Josep Maria. El so del magnific Yamaha ens va impressionar moltes de les vegades de manera persistent sobre una o diverses notes. 

La sessió va consistir de dos "temes" entremig dels quals només hi va reeixir el silenci del final d'un i el del principi de l'altre. Concentració per deixar la primera proposta, i el mateix per afrontar la segona. El silenci a la sala va ser total i tota la colla d'amigues i amics d'en Josep Maria vam gaudir d'allò més amb la seva proposta. És, realment, un mestre d'aquest tipus de "perfomances", sovint a piano solo, havent enregistrat diversos treballs entre els quals un del 1997 d'Edicions Nova Era, disc anomenat "Ultramarinos 451" i un darrer del 2007 produït per Radio Bremen anomenat "Un peu à gauche".

Miquel Tuset i Mallol.

Programa 193 a Jazz Club de Nit. Azzango, Paolo Tomaselli i David Viñolas Trio.



http://jazzclubdenit.blogspot.com.es/2015/02/programa-n-193-azzango-paolo-tomaselli.html

Retorn a la WTF de Rodrigo G. Pahlen Trio & Friends

L'esperat retorn de l'amic i gran music Rodrigo G. Pahlen de les seves estimades terres no s'ha fet esperar i aquest passat dilluns el vam tenir entre nosaltres al Jamboree. L'Aurelio el tenim precisament d'on en Rodrigo ha vingut, més o menys, o sigui que uns van i els altres tornen. Rodrigo va presentar una formació consolidada d'amics d'allà i d'aquí, amb l'Oriol Roca al contrabaix i Nicolás Correa, bateria. Un trio que va començar tocant un parell d'estàndards per després encetar un tema propi, moment en el qual Rodrigo va fer les primeres presentacions. Van seguir estàndards i temes propis amb col·laboracions de luxe amb el guitarrista brasiler Jurandir Santana, i amb ell mateix tocant l'harmònica. Guillermo Carrizo, guitarrista argentí va ser el segon convidat de la nit a compartir escenari. Un primer passe divers on les músiques del con sud van ser però les protagonistes. La Jam Session va tenir també un "color" del sud amb Guillermo Calliero a la trompeta, Martín Laportilla, Fender Jazz Bass, Matías Míguez, baix elèctric de 5 cordes, i també hi van participar Joao Silva, violí; un guitarrista anomenat Johan i la sempre impressionant Paula Grande. 

Els temes de la Jam varen ser però estàndards entre els quals un "Donna Lee" a tempo brasiler fantàstic. La desimboltura dels músics i en concret la manera de tocar relaxada de Guillermo Carrizo, assegut al terra amb les cames creuades i un permanent somriure, van fer que la sessió fos quasi familiar. Un públic atent i distès va aplaudir els músics en tot moment, i moltes vegades incitats per l'amic David, "el anónimo", que va fer de mestre de cerimònies. Leo Bianchi al so i llums va fer que tot sonés a la perfecció i a la barra vam tenir com sempre el somriure amable dels dos companys, primer en Ramon i després l'Òcar. Josep Tomàs com sempre va fer les fotos on l'art gràfic sempre hi és present, mentre que jo només faig les fotos presencials. Faltaria parlar una mica més dels temes però potser ja és suficient i del que es tracte és que escolteu la música en directe, o sigui que sortiu de casa i aneu a escoltar Jazz en directe, i els dilluns al Jamboree a la WTF. Miquel Tuset i Mallol.