I tant que volíem veure aquest trio amb l'orgue Hammond i Leslie del Jamboree i gaudir de la proposta de la qual en teníem alguna lleugera idea de per on aniria, tot i suposar per la presència a l'escenari del guitarrista mallorquí de blues Balta Bordoi que les "coses" anirien per aquí. Dons una formació liderada per Raphael Wressnig orgue Hammond B3, amb Balta Bordoy guitarra i Hans Jürgen Bart bateria. Dels tres ja vegeu que només el Balta el reconeixem i per ell també és que hi vam venir, ell, amic del Joan Recolons amb qui per descomptat vàrem aparèixer per la nostra cova-cava a escoltar com s'ho faria el Raphael amb el Hammond B3.
En Pere Pons ens deia això des de la web de masimas:
Si al continent europeu hi ha un mestre de l’orgue Hammond la seva titularitat correspon a l’austríac Raphael Wressnig. Sota l’influx tant de l’increïble Jimmy Smith com de Booker T. Jones & Joe Zawinul, Wressnig domina a la perfecció els recursos d’aquest instrument amb un so únic. Des del 2013 fins el 2017 el seu nom sempre ha figurat entre els millors organistes de l’any a la revista “Downbeat” al costat d’altres il·lustres com Joey DeFrancesco i Lonnie Smith. El blues, el jazz, el soul i el funk són els ingredients que es combinen en el seu repertori, on manté viva la tradició i actualitza el seu llenguatge i les seves vibracions. Una nit per a reivindicar l’esperit de Lou Bennett, que tantes vetllades màgiques va protagonitzar a la cava del Jamboree.
Doncs amb aquest historial i alguns vídeos al "youtube" un es podia fer una idea del que podia passar tot i la diversitat que havíem d'escoltar derivada cap el Blues i R&B, tot i reconèixer quelcom situat més en el Jazz, el més swingat, el de Jimmy Smith. La majoria de les músiques però, varen recórrer el camí del Blues amb els seus diversos ritmes inclosos, amb balada inclosa crec recordar. Ja portàvem més d'un quart d'hora i gaudíem amb el tema més Jazzy que escoltaríem aquesta nit en el primer passe. Haig de dir que la inclusió del Balta potser venia donada per impossibilitat d'assistència del guitarrista "oficial", cosa que desconec però que ben bé podria ser. L'assumpte és que la professionalitat del guitarrista mallorquí i la seva tècnica depurada tocant la guitarra "a pèl", on algú podia pensar que sonava "dura" o que no estava fi, no era així i sí que el fet de no portar cap distorsionador o pedal modificador de cap dels sons feia que la guitarra sonés "pura i dura", i tocada amb total mestria Bluesera, on el mateix Raphael se'l mirà amb clares expressions de satisfacció pel que escoltava i de "com s'ho pelava" el nostre guitarrista.
El líder ens va fer una explicació del què i com del Organ Jazz passant pel Blues, R&B, Hard Bop i demés estils derivats, i tot això abans de tocar l'esmentat Blues a tempo de balada, un bues d'aquells tan "arrastrats", magnífic per cert. Els solos d'aquest mestre de l'orgue varen ser força reeixits tot i que per a nosaltres potser amb una mica massa de "parafernàlia". Les seves "manifestacions desinhibides" sovint van fregar la perillosa ratlla de l'histrionisme, segons la nostra opinió. Potser és que no estem acostumats a mogudes com aquesta on la música sovint es veu superada per l'escenografia. S'ha de dir però que no va ser així en tots els temes i sí que a mida que avançada el concert, la "cosa" anava derivant cap aquí. Després d'aquest "Blues de veritat" el líder ens va presentar el següent tema, ja emmarcat en el "Funky" més estricte amb bones intervencions dels solistes i bon ritme marcat pel bateria suïs Hans Jürgen. Balta Bordoi va estar brillant en aquest tema amb un so igual i més situat en els més aguts del seu registre, mànec amunt, o mànec avall, depèn com t'ho miris. Un magnífic tema a tot funk que va deixar pas al següent més rock & roll picant de mans tot i seguint la seva iniciativa, amb escenografia diversa i música d'orgue variada escoltant quelcom de Gospel entremig de tot plegat. Després d'això, la màquina rítmica es va desbordar a tot tren i ritme trepidant ja totalment "desmadrat" i ja amb quasi una hora sense parar amb un baterista trepidant i líder amb més potència si això fos possible. Al final Balta i ells dos el varen acabar seguin la melodia inicial. El final del concert el van fer a tempo mig amb un tema "funky" ideal per acabar aquest concert de so Hammond que no repetiríem en el segon set només pel motiu que no volíem tornar a escoltar les mateixes músiques, tot i agradar-nos força. Tot i haver-hi només tres instruments deu ni do com van sonar i tot gràcies a l'Àlex Monsoliu. Doncs com sempre agrair-li al Pere la qualitat i diversitat de la programació que podem gaudir al Jamboree. Que així sigui, amen.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
