Víctor Correa i la D.O. ENSEMBLE THE NEXT GENERATION al Jamboree

El dilluns l'Aurelio Santos i els dimarts el Pere Pons són les ànimes que fan que la música al Jamboree no pari ni un dia. En Pere s'ha fet càrrec de la programació ordinària de l'emblemàtic local i prou si s'ha notat. Ja se sap que cadascú ho fa a la seva manera i ell te la seva igual que el Pierre tenia la seva també molt bona. L'assumpte és tenir gust i una amplitud de mires prou gran i el Pere ho te tot. Ahir, com des que ell hi és, i cada dimarts durant tot un mes, hi va haver un grup que presentava el seu projecte. Ho va iniciar el Marc Ayza Trio, i hi ha passat Afro-Blue Latinjazz i també l'Agustí Fernández amb diversos convidats. Per cert, sembla que el proper dimarts hi tornarà l'Agustí amb un convidat extra-ordinari que no va poder ser-hi quan li tocava. Bé, els dimarts moguda diferent i la d'ahir també ho va ser. Darrerament, i gràcies a la bondat i energia de diversos músics que a la vegada són professors, s'han endegat diversos projectes com per exemple el projecte JODR amb Sergi Vergés, i el d'ahir, dirigit pel també trombonista Victor Correa i la seva formació de joves alumnes anomenada D.O. ENSEMBLE THE NEXT GENERATION amb Víctor Correa direcció i trombó, Roger Martínez saxo alt, Òscar Almostt Cascante (Oscar la Torre) trompeta, Pep Garau trompeta, Nil Mujal saxo tenor, Rai Paz de Casacuberta guitarra, Toni Saigi Martinez piano, Pedro Campos contrabaix i Roger Gutiérrez bateria. Una formació de joves estudiants i molt bons instrumentistes i també compositors. De fet la idea principal segons va explicar el Víctor va ser la de interpretar composicions de músics "nostres", arranjades per d'altres i interpretades per la D.O. ENSEMBLE THE NEXT GENERATION. Vàrem escoltar composicions de Roger Mas, Enrique Enric Peinado Cardona, Toni Saigi, etc, i arranjaments del mateix Víctor, de Sergi Vergés i demés músics importants del panorama Jazzístic de casa nostra. Temes amb molta trempera, ja us ho podeu imaginar la que dóna una secció de canyes i metalls tant potent a primera fila..Els joves cracs van lluir-se en els seus solos, i cadascun d'ells va poder fer el seu. Tots ho van fer excel·lentment i la "banda" es va mostrar força conjuntada. El públic assistent ho va gaudir i en va aplaudir les interpretacions individuals així com també a la finalització dels temes. Se li ha d'agrair doncs al Víctor l'empenta per tirar endavant aquest projecte que per arrodonir-lo convindria enregistrar-ho en un disc, tot i les dificultats per tots conegudes. Pere va ser el "mestre de cerimònies" i va presentar-los explicant-ne les motivacions i la filosofia de les programacions dels dimarts al Jamboree. Dóna gust escoltar-lo i crec fermament què en cadascuna de les actuacions musicals, sempre hi hauria d'haver algú explicant qui són i què fan els músics que en pocs moments ens meravellaran. Jo també ho faig al Jazz Club La Vicentina i crec que la gent ho agraeix com jo i la resta dels presents ho vam agrair ahir al Jamboree. Voilà! Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Xavi Torres Trio, amb Vic Moliner i Joan Terol

Primera Part de les "Quatre ratlles" sobre la WTF d'ahir.....Una vegada més la proposta endegada per l'Aurelio Santos va donar els fruits esperats i desitjats. Sobre l'escenari del Jamboree hi va haver, en només tres hores, tres combos ben diferenciats (amb secció rítmica diferent) i quasi una vintena de músics. Quin local pot oferir aquest tipus d'esdeveniments amb força públic i tants músics a la vegada? Sembla que l'èxit de les WTF al Jamboree és incontestable i tot i així, no sempre el públic respon de la mateixa manera a les diverses ofertes promogudes....És cert que a l'hora de començar la moguda, minuts després de les 20h, només hi érem una desena passada, qüestió horària; però ben aviat es va anar omplint el local oferint en poc temps un fantàstic aspecte. Obria la WTF el trio liderat pel Xavi Torres Vicente, amb Vic Moliner i Joan Terol Amigó. La primera hora llarga ens la van oferir ells, primer començant amb molta delicadesa per després acabar amb una carretada de potència. És a dir, que van començar suaus i la cosa es va anar intensificant gradualment, la qual cosa és d'agrair.....la dinàmica rítmica...Tots els temes van ser composats pel Xavi, i interpretats pel trio amb una gran mestria. El nivell d'aquests joves músics, dia que passa, arriba a cotes més altes. Se'ls veu l'esforç, les llargues hores d'estudi per millorar la tècnica i la improvisació...Milloren i ja ho feien bé, doncs esperem no gaire i els tindrem on es mereixen (ara ja hi són, però serà més). Les composicions del Xavi, difícils em deia després en Joan, varen ser diverses també en la rítmica. Hi va haver balades, temes amb més força i molta, molta tècnica i sensibilitat. Els solos de tots tres varen ser espectaculars, i la compenetració entre ells va ser perfecte. Aquest és un projecte compacte i ben presentat i del qual n'esperem els èxits que indubtablement es mereixen. Enhorabona a tots tres. La primera en iniciar la Jam Sessions va ser la cada vegada més sorprenent Irene Reig. Ella soleta va començar la sessió d'estàndards amb el mateix trio com a base rítmica. Ràpida en l'execució, a l'estil dels boppers històrics, i segura en els solos, Irene ens mostra també la seva evolució cada dia que l'escoltem, i és ja una sòlida intèrpret amb un futur molt prometedor. El següent en pujar va ser el trompetista Bruno Calvo Anillo, company de la Irene a l'Esmuc, no sé si en el mateix curs. Bruno és també un assidu a les WTF i ahir se'l va veure molt i molt segur. No sempre s'ha de tocar a tope de velocitat en els solos i ell així ens ho va mostrar. Inicis i finals varen ser lents a l'estil de Miles mentre el ritme trepidava. Després ja s'hi va llançar, i de valent. Bons solos i molta seguretat escènica en aquest jove trompetista al qual el vàrem veure també en la presentació de la JODR a Gràcia. Una Big Band que després va intentar tocar en el pub "The Quiet Man", prop del Liceu, i que malauradament i per ordre municipal només ho varen poder fer en dues ocasions. Ara per ara, el local sembla que no pot encabir músics en viu i la JODR del Sergi Vergés busca un local on actuar. Anem malament. Ara una mica d'exercici i després la continuació.

Segona part de les "Quatre ratlles" de la WTF d'ahir al Jamboree. Bé, les coses no sonen perquè sí i sempre hi ha algú al darrera per fer-les sonar bé. A les WTF hi ha l'imprescindible Leo Bianchi sense la destresa del qual, res seria, sonaria, igual. Continuant amb el relat iniciat el matí....l'Aurelio Santos va donar descans al Xavi Torres Vicente al Vic Moliner i va deixar a l'incommensurable Joan Terol Amigó per fer anar la màquina rítmica en companyia dels il•lustres convidats, l'Albert Bover i el Martín Leiton. Amb aquesta secció rítmica tant impressionant vam començar podríem dir un altre concert. Els vents, els mateixos joves, la Irene Reig i el Bruno Calvo Anillo afegint-s'hi també l' Àlex Fortuny a la guitarra. Més estàndards i més solos. Més temes i cada vegada pujant més la intensitat emocional auditiva. l'Albert ens va deixar bocabadats tant en la interpretació dels temes com en els solos, ara bé, en particular un que va fer en el tema de Monk "In a walked Bud" que va ser sensacional. També els altres músics van brillar, evidentment. El Martín en va fer una colla i va fer anar la "berra" com si res. En Joan es va compenetrar immediatament amb aquests dos "monstres" i va brillar amb igual intensitat. L'energia era tal que fins i tot un plat va rodar per l'escenari...i no era per menjar-hi ningú, no. l'Alex, sobri i seriós com sempre, concentrat i precís, va donar el color necessari a la formació. Mentre els dos joves van executar la tasca de manera excel•lent, desenfrenada ella i seguint el ritme clicant els dits quan no tocava, gaudint vaja...i ell més mesurat, sempre a l'inici dels solos i mica a mica més ràpid i contundent. Un segon concert brindat en safata del qual en vàrem gaudir d'allò més. El següent en descansar va ser en Joan Terol, qui va deixar pas al cada dia millor Joan Casares Alcobé, qui no va desmerèixer gens els estris que tenia entre mans i peus. En Joan és un altre alumne de l'Esmuc, brillant com la resta de companys i amb una gran projecció. Després, més "breaks" de músics i més músics nous a l'escenari. Encetàvem la tercera formació i per tant el tercer concert. Al piano vam tenir a Jordi Berni, al baix elèctric en Martin Laportilla, a la bateria el Frederik Heihsler, i al saxo tenor en Morten Sandholt. Va pujar tambe un jove trompetista anomenat Samuel Garcia. Un so molt brillant i potent ens va mostrar i bones improvisacions d'ell i de la resta. Morten ens meravella dia que passa amb el seu so envellutat del seu tenor Selmer MarkVI. Un contrast evident vers el so del metall, més brillant. El nou pianista va fer una tasca excel·lent i va donar seguretat a la resta, que ja prou bé anaven. Més estàndards i el "Desafinado", bossanova que sempre és agradable d'escoltar i més encara amb les versions i improvisacions dels nostres músics. Una vegada tingui editat l'àudio enregistrat del concert el penjaré al blog del Jazz Club La Vicentina, on espero que ho visiteu. Ja sabeu, els blogs han d'estar vius, amb textos nous, però també amb les visites dels aficionats. A la meva esquerra es va plantar un jove artista, en Marc, que en pocs segons va començar a fer uns dibuixos a tinta dels músics amb una rapidesa i seguretat aclaparadores. Si fa el que vam quedar, algun d'aquests dibuixos els podreu veure en el blog. En Josep Tomàs va marxar i jo allà embadalit....després em vaig adonar que era tardíssim, i em vaig trobar agafant el metro a les 11h 35m. Tren a les 12h i posava els peus a Sant Vicenç dels Horts a les 12h30m, més o menys....Ja són ganes, ja. Miquel Tuset i Mallol.