El Pricto, Caicedo i Trilla a la Free Session de 23 Robadors, 5 d'octubre de 2017

Doncs si el dimecres havíem escoltat al Benet Palet Trio a l'Hotel Renaisence, el dijous jo, sense el Joan però amb el Carlos Sampietro, vaig anar a 23 Robadors per a escoltar una mica de "Lliure Improvisació Lliure" de la mà de El Pricto, saxo alto; Diego Caicedo, guitarra i efectes i Vasco Trilla, bateria. Evidentment res a veure la música del dimecres amb la que havia d'escoltar el dijous, però tot i així i com que feia dies que no ho escoltava, i donava la casualitat que havia anat a Barcelona per una visita doctoral, vam quedar amb el Carlos de trobar-nos allà al 23 Robadors. Ell venia de Sant Cugat i jo de Reina Elisenda i quan vam parlar ell ja venia amb el tren de cap a Barcelona. De Reina Elisenda hi ha una llançadera que va a Sarrià i allà vaig anar a parar. Vaig agafar el primer tren que va parar que venia de Sant Cugat i vaig tornar a trucar el Carlos. No sé com va passar, però en un estació va resultar que estàvem parlant pel mòbil dient ell, "el tren s'atura" i jo "el tren s'atura". Va resultar que anàvem al mateix tren, cosa tope de casual, t'ho miris per on t'ho miris. Ens petàvem de riure...ha..ha.

El saxo alto de El Pricto
Vam anar de cap a 23 Robadors i allà ens vam trobar, com sempre, no massa gent. Sempre passa però que mica a mica la gent acaba venint i si no omplint el local, sí amb una bona entrada que per una sessió de "Lliure Improvisació Lliure", no està gens malament. Ens vam posar a primera fila, com sempre  fem, per si enregistrem en àudio o vídeo i així estar-nos al davant de tothom sense ningú que molesti al davant. Ràpidament em vaig donar compta que no havia estat una bona solució, car el volum del trio amb la guitarra amplificada de Caicedo era exorbitant. Pels meus "acúfens" era una descàrrega sonora extremament potent i al cap de no massa, vaig haver de retirar-me a la darrera fila. El volum era bestial, però la música, els efectes, el que anava sorgint allà mateix i de manera totalment lliure era però extraordinari. La combinació del saxo alto de El Pricto, la guitarra elèctrica amplificada i carregada d'efectes diversos que Caicedo dominà a la perfecció, a més a més de la bateria de Trilla, aconseguien tot un reguitzell de sons diversos, alguns molt bèsties de volum però  d'altres molt més delicats. Els qui coneixem de què va "això", ja sabem quines són les possibilitats infinites que aquesta "música" ens pot oferir. És clar que tota la música té infinites possibilitats i si això li afegim els diversos i infinits ritmes, coincidireu amb mi que tan és una com una altra, la música, la que sigui, te infinites possibilitats. En aquest "estil", els ritmes hi són però no tenen cap definició ni estil i potser tampoc tenen ritme. Ha. És que els sons sorgeixen i ja està. La llibertat en tot el els relaciona i també la compenetració i comunicació permet als músics, sempre però estant atents al que està passant, al que està sonant en aquell moment, els permet seguir per un camí o per un altre. En fi, que no fa falta gastar massa tinta per voler explicar el que no es pot explicar. Vaig enregistrar quasi 40 minuts de sons i després d'editar-ho ho penjaré si volen ells. 
Miquel Tuset i Mallol.

Benet Palet Trio a l'hotel Renaissence, 4 d'octubre de 2017

Doncs encara amb ganes de continuar escoltant Jazz a pesar de la situació política a Catalunya vam anar amb el Joan Recolons a l'Hotel Renaissance a veure un trio que no hi havia se ser, car substituïen al trio del Gorka. Benet Palet, trompeta, fiscorn, flautes amb Elga Pérez, teclat i Miquel Galcerán, contrabaix era el Benet Palet Trio d'aquest dimecres de Jazz en aquest bon espai força adequat per a escoltar música. Van començar amb un preciós tema de Tom Harrell interpretat de manera delicada per tots tres, tot i de moment no sonar gaire el contrabaix (s'havia esconyat alguna cosa), i el teclat de l'Elga sonar un pèl massa fort, tot i això, la trompeta de Benet sí va sonar la mar de bé ja des del principi. El so del contrabaix no es va poder solucionar i sí el del teclat de l'Elga Pérez que va rebaixar una mica el seu volum. Després del primer tema i presentació de projecte, que havia de ser la música de diversos trompetistes tals com l'esmentat Harrell, però també Chet Baker, Thad Jones, etc, Benet va presentar el següent tema d'aquest darrer compositor i trompetista anomenat "Thre and One", tema que s'incloïa en el set list de la  magnífica Thad Jones Mel Lewis Orchestra i que tocaven a un tempo sensiblement més "fast" del que ens va interpretar el nostre trio d'herois. Un magnífic tema que van iniciar trompetista i teclista alhora seguint la melodia, no massa llarga, i que va deixar pas al solo del líder, impressionant llenguatge i tècnica, en el primer concert al seu nom després d'una bona colla d'anys de repòs i dedicat bàsicament a l'ensenyament. Benet ha participat darrerament de projectes a duet amb l'Elisabet Raspall i formant part també del quintet de la magnífica pianista de Vilanova. Escoltar-lo doncs liderant el seu trio, muntat a córrer cuita segurament però igualment el seu trio, era un esdeveniment que no ens podíem perdre. Dels dos acompanyants en coneixíem un, el Miquel, per veure'l en diverses Jams, no així a la teclista Elga Pérez a la qual, nosaltres no coneixíem de res. Vàrem tenir doncs una agradable sorpresa en escoltar-la, car ens va semblar que demostrà tenir un molt bon llenguatge jazzístic en les bones improvisacions que va fer, alhora que acompanyà perfectament al solista. Formava part doncs una bona base rítmica conjuntament amb el Miquel Galcerán, la qual cosa va aprofitar Benet per a desenvolupar els seus solos amb total tranquil·litat. 

Un espai aquest que té una sola pega, la de tenir la barra del bar massa a prop, i així doncs escoltar sovint entremig de les dolces músiques com les que varen seguir els diversos cops i sorolls inherents a una barra de bar. Tot i això, s'ha de dir però que el xerrar dels "barreros" no es va sentir massa, la qual cosa dóna un punt a l'organització de l'esdeveniment. 

El tercer tema que van tocar del primer set, el va iniciar Benet amb aires orientals gràcies al so dolç de la seva flauta. El swing però va aparèixer quan vam reconèixer que el tema era el conegut "Yesterdays" de Jerome Kern amb Benet a la trompeta, ell fent la melodia del tema. Elga Pérez va desenvolupar el solo del tema ben recolzada pel "walking" del contrabaixista Galcerán, bon solo que ens anava reafirmant en el convenciment que estàvem escoltant a una bona pianista. El líder va seguir després de la teclista amb un solo magnífic a trompeta, amb total control del volum, la qual cosa no és baladí. Galcerán es va enfrontar amb la "Berra" en unes condicions acústiques, les que va haver de patir durant tot el concert, que no són les més adequades per a un contrabaixista, les de no tenir cap tipus d'amplificació i haver de tocar amb un teclat, aquest sí amplificat, i una trompeta a la qual no l'in fa falta. Tot i així en Miquel va estar segur i sobri durant tot el concert. El final del tema va tornar a sonar la flauta i ens va situar en el més oriental dels països. Varen seguir músiques diverses interpretades pel líder amb les flautes que va dur i per descomptat el metall més daurat. Balades magnífiques també a flauta, quasi la més dolça, com en la de Jimmy Rowles interpretat sovint per Wayne Shorter anomenada "502 blues". "The Song is You" va ser un altre tema que van tocar, ja amb un swing perfecte el d'aquest magnífic estàndard. El primer set havia d'acabar amb un altre magnífic tema a tempo mig i ple del swing adequat per a gaudi de tots, alhora que les magnífiques interpretacions de tots tres músics. 

Una mica de descans el vam aprofitar per estirar les cames, canviar de lloc i posar-nos més cèntrics, ja preparant-nos pel proper set. Mentre això fèiem veiem però com anaven baixant per Pau Claris furgonetes de la Policia Nacional, cosa que ens va fer pensar que on anirien a fer mal.

El segon passe va ser igualment magnífic i per descomptat amb els temes tots diferents, iniciant-lo amb un de mig tempo amb melodia alhora de teclat i trompeta i farcit de swing amb el walking del contrabaixista Galcerán. La delicadesa sonora del trompetista va tornar a omplir l'espai d'aquell racó del Renaissance del Pau Clarís. Un tema més viu va seguir al primer i va ser el conegut "For Minor's Only" de Jimmy Heath interpretat més o menys al tempo de l'original, i on contrabaix i teclat van haver de "lluitar" de valent aconseguint un swing irrevocable. El solo, llarg, del líder va tornar a ser espaterrant, per tècnic i per bon gust, tal i com havia fet la primera part. Elga Pérez va seguir-lo amb el bon llenguatge expressat i que evidentment atresorava. Just abans del final retrobant el tema, Galcerán va fer un chorus en solitari estricte, i així donar pas al líder per acabar-lo amb la curta melodia d'aquest gran tema de Heath. Van seguir amb el preciós tema "Bebe" d'Hermeto Pascoal, a un tempo lleugerament més suau que el de l'original, amb Benet a la flauta, com el geni brasiler, tema difícil on la melodia la van fer alhora flauta i teclat. La improvisació del líder amb la flauta va ser preciosa i magnífica i també la de la teclista Pérez. La magnífica balada "I can't get started" va seguir al tema de Pascoal, interpretada a tempo súper slow, com ha de ser, i així és com van arribar al final del concert amb un tema força viu encabit en el Bop més autèntic, tema que semblà del gran Gillespie. En fi, que vam gaudir com camells en els dos passes que ens van oferir aquests tres músics i molt contents d'haver vist a Benet Palet amb el seu primer concert al seu nom. Per si no ho sabíeu, els dimecres Jazz a l'Hotel Renaissence, entrada gratuïta i consumició obligada per les circumstàncies.
Miquel Tuset i Mallol.

Geni Barry Trio al Campari Milano, 2 d'octubre de 2017

Doncs amb no masses ganes (per les garrotades) i amb les adequades (per haver pogut votar) vam anar a veure i escoltar a Geni Barry Trio al Campari Milano. Un trio d'amics que ja hem vist algunes vegades en aquest mateix indret. Tot i ser un espai normalment sorollós, vam tenir la sort que el públic assistent no va fer massa merder i així és que vam poder escoltar la música del trio. Geni es fa acompanyar d'aquests dos amics i grans músics i mestres, on la compenetració i gaudi mutu és total. Jaume Vilaseca, piano i Nono Fernández, contrabaix són els "partenaires" perfectes per aquest improvisador nat que és Gen i Barry. Les seves "invencions on line", fa que veure'l, sigui una de les satisfaccions més gratificants d'un espectador alhora que aficionat al Jazz. Així és que els mateixos acompanyants, pianista i baterista, sovint "paguen" amb les seves expressions de sorpresa tot i escoltant les meravelles del mestre del vibràfon, sobretot en les seves improvisacions. Si Geni brilla improvisant, els seus companys no li van al darrera. Jaume, líder i ànima del seu trio, amb treballs sobre la música de Genesis en clau de Jazz, "Jazznesis" amb dos discos relacionats, és un perfecte acompanyant de projectes com el del genial vibrafonista, alhora que gran intèrpret i solista. A les seves mans, el piano modern segons la seva concepció, adquireix una dimensió personal i lírica. De la mateixa manera, Nono al contrabaix, desenvolupa els seus solos amb total mestria alhora que pulsió rítmica plena de swing i bon gust. Aquest magnífic contrabaixista té l'honor compartit amb Dave Mitchell de ser el duet que va iniciar les sessions musicals en aquest espai ara ja fa alguns, no masses, anys. També ell forma part de projectes diversos com el que vam veure en el Festival de Jazz d'Arenys d'enguany amb Txell Sust & August Tharrats Trio i l'amic Xavi Hinojosa. Forma part de la Barcelona Jazz Orquestra així com també en d'altres formacions. Amb uns músics així, Geni Barry només havia de deixar anar la "màquina" perquè tot rutllés de manera adequada. Geni mateix, lidera els seus propis grups que passen pel duet, en aquest cas colíder amb Albert Bover, també duet amb en Tom Warburton, a trio com el que avui ens ocupa, i amb diverses formacions i estils. Ha muntat projectes dedicats a la música de Henry Mancini, Duke Ellington (amb Ricard Gili), etc, etc. El projecte que vam veure Joan Recolons, Jordi Pujol Baulenas, Victoria Ibars i després el jove Álvaro Torres pianista, entre els amics presents, va excel·lir les nostres expectatives. Els temes escollits emmarcats en els més pur Hard Bop van estar acompanyats de magnífiques bossanoves com el "Wave" de Jobim. D'altres meravelles van aparèixer i ja en el segon set, quan Geni va convidar a una magnífica cantant anomenada Sabine la qual ens va mostrar, i nosaltres ja ho sabíem, de quina manera increïble és capaç d'improvisar. Un dels temes va ser un tema de J. S. Bach, interpretat en clau de jazz i quasi a les antípodes, un "Route 66" que ens va situar al bell mig del continent americà, el del nord. En definitiva, un gaudi total escoltant al líder improvisar, també fent "scat" acompanyant a la cantant, acompanyar amb acords inversemblants als altres dos solistes, quan solejaven, i sobretot amb la seva personal i directa manera de comunicar-se amb el públic aficionat i amic. Un projecte de conjunt, amb músics del més alt nivell, que vam poder gaudir en aquest espai magnífic per la decoració però que sovint és massa sorollós.Sort en vam tenir nosaltres que no ho va ser tant.
Miquel Tuset i Mallol.

Òscar Latorre Quartet al JCLV (Can Comamala) el 29 de setembre de 2017

Doncs tot i haver de fer el concert al Molí dels Frares, per qüestions internes municipals ens van oferir la possibilitat de fer-lo al pati de Can Comamala, magnífic espai on cada estiu fem el Festival de Jam Sessions. Ja ens van dir que no plouria, ha. Bé, l'assumpte és que en aquestes condicions havíem de sortir guanyant com així va ser, tant per l'acústica i sonoritat magnífica gràcies a les mans d'un mestre dels sons, tècnic ell del gran Roberto Fonseca, com per l'espai, càlid, adequat per escoltar-hi música i per a gaudi dels amics aficionats que van venir de diverses contrades. El cas és que des de l'organització que vam preparar, com sempre, uns bones menges entre les quals la sempre benvolguda truita de patates i ceba, regada per un caldo del priorat i pernils, formatges amb el nostra pa amb tomàquet, bé, nostra fins que no ens l'"españolitzin". Una formació a quartet amb l'Òscar Latorre, trompeta; Toni Saigi, teclat; Marc Cuevas, contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria, liderat pel jove trompetista d'Olesa de Montserrat els quals han enregistrat aquest projecte per Fresh Sound New Talent, o sigui que tan bon punt el tinguin i l'Òscar me'l passi, el posarem al Jazz Club de Nit

Abans de començar el concert i fent proves de so, vaig poder "capturar" aquesta petita mostra del que seria el posterior concert:


El primer tema que ens van oferir va ser "Through my eyes" del trompetista John Swana, músic aquest que ha tocat amb monstres com el Jesse Van Ruller, etc. Un tema farcit d'un magnífic swing que per començar deu ni do. El solo de l'Òscar ve seguir la melodia sense cap interrupció, així, de manera contínua, on ens va mostrar la calidesa del seu so alhora que la seva tècnica i creativitat en la seva improvisació, magnífica. Un tema que podríem situar en el "Neo Bop" on la melodia és un pèl melancòlica però que permet desenvolupar les impros partint d'una preciosa harmonia amb un resultat final excel·lent. Toni Saigi igualment ha fet un magnífic solo al teclat, com si d'un Rhodes es tractés, ell, envoltat de teclats des que era ben petit, i ara, amb els del pare i germà, tots pianistes i teclistes, els Saigi. Marc Cuevas, magnífic contrabaixista, vell conegut nostre, ha fet després del Toni, la seva gran aportació solista en aquest tema, farcit de swing, amb alguns delicats acords i tocs del Roger que l'han acompanyat en el seu caminar. El mateix baterista de Tàrrega, gran baterista de l'escola Conservatori del Liceu, ens va fer gaudir en aquest solo i sempre en la seva precisa manera d'acompanyar. Òscar va tornar amb la melodia del magnífic Swana i així el van acabar. Després dels aplaudiments totalment merescuts, el líder va parlar de com li agrada aquest trompetista Swana i va presentar el següent tema, aquest sí, propi, anomenat "Cançó d'anyorança". Aquesta va resultar ser una preciosa cançó, una bella balada, delicada, a tempo mig-slow interpretada primer la melodia pel líder, de manera delicada. El primer solo va venir gràcies a les mans del jove teclista de Badalona, en Toni Saigi, el qual va tornar a excel·lir de manera evident, sempre però recolzat per una base rítmica impressionant amb el Marc i el Roger, ambdós magnífics. Òscar va seguir amb una bella improvisació, amb un so totalment controlat per volum i atac, obtenint doncs una sonoritat dolça, com li tocava a una bella melodia com la seva preciosa "Cançó d'anyorança". Ja fa temps que el seguim, i des de fa anys que ja sabem que serà, ja ho és però encara ho serà més, un gran mestre de la trompeta, i per descomptat que obtindrà el merescut reconeixement que espero sigui internacional. Temps al temps, si aquests bojos ens deixen fer. Sense interrupció, ens vam tornar a trobar envoltats per una altra melodia dolça, i sí, bella igual i més delicada de tempo, una mena d'himne a la pau del qual després sabríem que era del baixista "oficial" de la formació, en Pedro Campos, tema del qual en notàvem una certa majestuositat, molt suau també de volum. Melodia curta pel trompetista i seguidament  curt solo, a base d'acords, del teclista. El líder va seguir desenvolupant-ne el seu solo, omplint els dos o tres acords de l'harmonia, senzilla que no simple, la del baixista Campos. També sense dir ni asa ni bèstia, ens van situar en la nova música, ara sí amb tot el swing del món, gràcies al "walking" del Marc i al propi swing d'en Roger en un tema iniciada la melodia del qual pel líder. Marc va ser el primer en realitzar els solos i el seu va ser magnífic i llarg, volant sobre acords de teclista i "rides" del baterista. Gran, el Marc i entranyable persona amiga. El líder s'hi va llançar de ple, amb el suport de la secció rítmica, en un altre solo esclatant, farcit de recursos tècnics i grandíssima sonoritat, la del metall més preuat, el daurat. La calma va venir de la mà de Toni Saigi el qual, tot i amb el mateix tempo, va atemperar els ànims retornant a una sonoritat més continguda gràcies al seu solo, a base d'acords i algunes notes soltes, on tot plegat va baixar de volum de manera delicada. I quin "swing" més impressionant venia de contrabaix i bateria, magnífic nois. Al final, de nou la curta melodia del tema a càrrec del líder i trompetista d'Olesa de Montserrat, magnífic. 

Els aplaudiments varen ser més que merescuts i així és que ens vam trobar amb un tema súper slow, una cançó de caire força íntim, quasi sense ritme, on la trompeta única del líder sonava en tota la seva esplendor. Roger, amb masses i la caixa amortida, obtenia sons foscos a voluntat. Una cançó de bressol? Una delícia melòdica profunda i de filosofía oriental ideal per a fer-hi una meditació, tema també del Pedro Campos anomenat "Whale Sounds". L'Òscar va presentar el següent tema, anomenat "La guàrdia d'Ares". Tema aquest d'una certa complexitat melòdica que el teclista va iniciar amb una intro curta. El líder va seguir amb la melodia, havent-hi algun tall rítmic, per iniciar Toni els solos, amb un clar suport de contrabaix i bateria. D'aquest darrer, dir-vos que constantment va estar creant sonoritats riques dels plats i diversos timbals. Roger Gutiérrez, grandíssim baterista, recordeu-ho. Toni va desenvolupar un gran solo al teclat seguint amb la tònica iniciada amb el so Rhodes. Els canvis rítmics d'aquest magnífic tema el feien adequat per canviar també l'estructura de cadascun dels solos, i així ho va fer primer el teclista i després el líder a la trompeta. Qui s'encarrega d'incidir en aquests canvis rítmics era el baterista Gutiérrez, ben recolzat pel Marc al contrabaix. Òscar va executar el seu de manera magnífica, amb tots els diversos canvis rítmics, entre els quals estones amb un gran swing i d'altres amb el ritme entretallat del divers i magnífic tema. Amb una seqüència d'acords fixa, Toni i Marc varen fer de coixí perfecte per a un gran solo que va fer en Roger Gutiérrez. Magnífic ell durant tot el concert, acompanyant i millor encara si possible en el seu solo. Tema de nou, final i aplaudiments merescuts. I amb tot i això, encara ens faltaven quatre temes per acabar aquest magnífic concert amb bis inclòs. Vàrem escoltar una preciosa balada, delicada, una espècie de Rèquiem original de l'Òscar Latorre. Volien anar acabant, però com que no teníem pressa, coses del Joan Recolons, el líder ens va presentar un altre original anomenat "Estimat solet". Després de llargs aplaudiments, Òscar va presentar el tema que va dedicar al Toni anomenat "Trobi's Blues". Els aplaudiments van ser tan insistents que es van veure a fer el darrer, ara sí darrer tema i que havia de ser el sempre estimat Bis. Va resultar ser un estàndard magnífic que vaig poder filmar, o sigui que ara mateix us el poso, anomenat "If I were a bell". En definitiva un gran concert d'aquest gran trompetista i també compositor, molt jove encara però que farà córrer rius de tinta, que deien abans, Òscar Latorre.


Miquel Tuset i Mallol.

Marina Tuset al Jamboree i a l'Hotel Regina, setembre 2017

Doncs en la seva curta estada a casa, Marina va poder fer alguns concerts durant el mes de setembre, els dos primers a Palo Alto Market amb el David Sam i els altres dos, el primer el 13 de setembre al Jamboree en formació de quartet, amb Jordi Bonell, Ismael Alcina i Arnau Figueres, i el darrer, just un dia abans de tornar a Boston, al vestíbul de l'Hotel Regina a piano solo i veu. Del primer concert a Palo Alto ja en vaig fer una petita crònica i ara tocava fer-les dels altres dos. O sigui que som-hi.

Marina Tuset Quartet by Oliver Adell
13 de setembre a Jamboree: Doncs teníem moltes ganes d'escoltar la nova proposta musical de Marina Tuset i també ganes de veure'ls en formació de quartet i més encara en aquest gran escenari anomenat Jamboree. El Marina Tuset Trio amb Jordi i l'Arnau ja els havíem vist al JCLV i per tant la comunió entre ells tres ja es donava per evident, i faltava veure de quina manera la inclusió del baixista Alcina havia de ser efectiva. El repertori, el nou repertori que presenta Marina es basa en una barreja de temes propis encabits alguns en el seu primer disc "Sweet Lights", temes nous amb aires càlids i compostos en la seva estada al Berklee College of Music de Boston, on ves per on hi ha una gran comunitat de castellano parlants, i per tant temes cantas en castellà. I penses tu, "però que no havia d'aprendre anglès?", pebrots. O sigui que primer va cantar un preciós tema a ritme de bossa nova anomenat "Jin Ji", tema de Jobim on ja vam poder escoltar la puresa sonora de la guitarra del Jordi Bonell i la seva sempre particular visió de la improvisació. Aplaudiments que van permetre a Marina fer les presentacions i agraïments a públic i músics, i parlar del tema interpretat i així també presentar el següent anomenat "Belen", relacionat a un càntic dels esclaus afrocubans, més aviat una cançó de bressol que Marina va cantar delicadament. De la mateixa manera vam poder escoltar la mestria fins aleshores desconeguda per molts de nosaltres del baixista Ismael Alcina al baix elèctric en un llarg i delicat solo. Igualment Marina va voler col·laborar fent una mena de solo en un scat suau però magnífic i així tornar al tema de nou, "Belen", i acabar-lo suaument. Els aplaudiments merescuts van permetre a Marina presentar el següent tema, compost també a Boston i ara ves oi, en anglès, he. 

Jordi, Ismael i Mariana by Oliver Adell
Un tema amb un magnífic Groove anomenat "Travelin", del qual ella en va fer la interpretació completa amb el pont inclòs per després tornar a la "A". Jordi va seguir desenvolupant-lo amb la seva personal visió i tècnica alhora que delicada pulsió, tal és el tema. Per sota d'ell, una magnífica base rítmica el recolzà amb l'Ismael i l'Arnau, ambdós, magnífics i precisos, per després, la líder i cantant, tornar-hi i acabar el tema repetint la frase principal seguint una mena de "turnaround" i així suaument acabar el tema. Mariana va presentar el següent tema, també propi, anomenat "Who Said", una preciosa balada que Marina sol cantar acompanyant-se al piano, i que aquesta vegada no va fer falta. I no hem parlat de lo bé que canta aquests temes Marina amb la seva prístina veu, càlida veu en els més greus i afinació perfecte alhora que reconèixer que té una veu maca, personal i molt agradable. Com es nota que soc son pare, ha..ha...però no, tot el que he dit és veritat objectiva...he. Jordi la va seguir també en el mateix i delicat so i també el baixista Alcina ambdós amb dos solos preciosos per així deixar pas a la veu de Marina per tornar a passejar-se pel tema, preciós tema amb lletra de la seva amiga Mireia Pujol, el preciós "Who Said". Marina va presentar de nou el següent tema d'una de les seves cantants preferides, Cyrille Aymée en el tema anomenat "Each Day", ja força més viu, tema amb una recurrent melodia i seqüència melòdica i harmònica a la qual Jordi va fer la seva delicada i magnífica aportació solista, i sempre amb un Groove persistent gràcies a l'aportació del baixista i baterista, ambdós magnífics Ismael Alcina i Arnau Figueres. Després de nou, el ritme persistent d'ara la guitarra rítmica, com en els inicis del tema, del Jordi i així Marina l'anirà acabant tornant a la magnífica i repetitiva melodia. Un tema viu que va deixar pas a un altre de propi compost a Boston i que parla de la gent que sovint va d'un lloc a un altre, i els canvis que cadascú viu en les noves ubicacions, és per tant un tema on la pròpia experiència és vital en la composició del tema, anomenat "Y es así". Una cançó on hi ha dues parts diferenciades rítmicament, primer a un tempo slow en la A, per després en el pont un canvi substancial de tempo, i de nou tornar a la delicadesa de la primera part. Jordi va ser el primer en iniciar el camí delicat en la primera part del tema, ara amb un so un tant més electrònic i lleugerament distorsionat, perfectament acompanyat de baix i baterista. Marina s'hi va tornar a posar precisament en el pont, més vital i rítmic, per acabar-lo suaument amb llargues exposicions vocals i delicades. 

Marina Tuset by Oliver Adell
Seguidament va presentar el següent tema que havia de ser un "estàndard" d'una de les seves cantants preferides i el tema va ser quelcom com "There is a lull in my life", una preciosa balada a tempo mig que la gran Ella Fitzgerald incloïa en els seus concerts. També la preciosa Natalie Cole el canta així a tempo slow. El primer set havia d'acabar amb un tema càlid anomenat "El Panquelero", o sigui el que portava el pa a la càlida Cuba. Aquest és un tema que en les versions autòctones solen anar a un tempo força viu, al menys en algunes de les versions, mentre que la proposta de Marina va ser molt més ponderada en el temps, a tempo mig, vaja, l'adequat per a gaudir del ball possible. Després de l'exposició del tema cantat per la líder i cantant, Jordi Bonell va fer la seva aportació solista amb el seu tarannà càlid també i brillant creativitat. El baixista Ismael Alcina el va seguir d'igual i delicada manera en un solo càlid i molt ben estructurat. La melodia va aparèixer de nou, i ara el final també va venir acompanyat d'una mena de "Turnaround" acabant-lo també delicadament i així acabar el preciós, delicat i càlid concert d'una formació liderada per una jove cantant, la qual sembla que pugui tenir al seu abast un pròsper futur, acompanyada d'uns "musicassos" que diuen ells, amb Jordi Bonell, Ismael Alcina i Arnau Figueres. Però no, vàrem aplaudir lo suficient per fer-los sortir de nou a fer el bis, i que va ser un tema encabit en el seu "Sweet Lights", i tema anomenat "Shout It Loud", tema d'una canya considerable però no en els inicis, més suaus i delicats. Serà després que es desferma i de quina manera, i sobretot en el pont on la veu arriba a cridar com ella va dir que nosaltres féssim i no vam fer. Un magnífic tema on Jordi va brillar sobradament amb un solo majestuós i equilibrat, tot i recordant-nos licks del rock més progressiu d'aquells anys on ell ens enlluernava ja amb els seus solos. Marina va encarar el final del tema "Shout It Loud" cridant a tot cor i envoltada dels molts aplaudiments de tots plegats, aficionats, amics i família.


28 de setembre a l'Hotel Regina: El primer concert de Marina Tuset  a piano solo i veu. Uau! Així va ser. Marina es va enfrontar per primera vegada a un concert en solitari acompanyant-se del piano, d'un bon piano de mitja cua que hi ha a l'Hotel Regina, on han estat fent concerts amb músics pianistes o acompanyant-se al piano com va fer ella mateixa. El primer tema que va cantar va ser el seu estimat "Y es así", tema original que en aquestes condicions adquiria una nova dimensió, molt més íntima i personal. La magnífica veu es veia ara acompanyada per les pròpies i delicades mans. Ves per on quina preciositat tot plegat, veure-la sola al piano i cantant. I així va seguir amb un altre tema d'aquells càlids anomenats "Ella y Yo", interpretada a tempo slow quan aquesta és una cançó més canyera. Marina la va fer de manera delicada. I seguin amb el seu repertori d'aquest el primer passe del concert, ens va presentar un tema seu anomenat "Travelin". Ja vegeu que força temes d'aquest concert, temes del seu repertori, també els havia fet a quartet al Jamboree. Ara però era una situació ben diversa i prova de foc per a ella, que la va situar en un context acústic total i enfrontada a ella mateixa, i així és que ens va interpretar una delícia de tema anomenat "Jin Ji", bella melodia cantada en portuguès, d'aquell del Brasil i a ritme suau de "Bossa Nova". La seva veu va volar sempre per sobre les melodies amb clara i subtil calidesa i perfecte entonació. La bellesa de la veu anava acompanyada de la seva pròpia imatge asseguda davant del piano. Després d'aquest preciós tema de Antonio Carlos Jobim va cantar un dels seus temes del seu disc "Sweet Lights", anomenat "Who Said", magnífica balada amb lletra de la seva amiga Mireia Pujol, que ella va cantar de manera meravellosa. Aquesta és una cançó on Marina ha de mostrar quina és la seva capacitat de registre, arribant molt amunt, alhora que fent-ho amb la més preciosa i càlida veu. Seguidament ens va oferir la versió de Silvia Pérez Cruz del "El panquelero", per primera vegada, com tots els altres, a piano solo i veu. El tempo d'aquest tema va ser lleugerament més slow del que va fer al Jamboree. Igualment però, la cadència rítmica, tot i ser suau, ens va fer "gosar" de la mateixa manera, escoltant-la i veient-la de quina manera ella mateixa lo bé que s'ho passava. I va acabar aquesta primera part amb una cançó anomenada "La Tarde". Un bolero que també canta la magnífica Sílvia Pérez Cruz d'on Marina darrerament s'emmiralla. S'ha de dir que la de Palafrugell és un molt bon mirall on Marina s'hi mira. Doncs si això va ser tot, dir-vos que en el segon passe, Marina, va convidar al gran pianista i encara jove Marc Martín en una magnífica balada, un estàndard d'aquells impressionants, arrodonint encara més la seva actuació, car amb un molt bon pianista acompanyant-lo, ella es va poder dedicar plenament a cantar, sense cap més altra preocupació, brillant amb la veu com abans no havia pogut fer. Finalment, dir-vos que la programació  dels concerts a l'Hotel Regina els coordina l'amic i mestre Jaume Vilaseca, així doncs agrair-li la tasca que fa promocionant la música a la ciutat de Barcelona i convidant a joves músics en aquest "Piano Bar" d'aquest magnífic hotel. 
Miquel Tuset i Mallol

27è Festival L'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu, setembre 2017


Doncs a mode de resum dels concerts on hi vam poder anar, dir-vos que tot plegat va estar tenyit pel gran interès social de la manifestació de l'11 de setembre la qual havia de ser la més reivindicativa. Els esdeveniments posteriors ben bé que ho van demostrar, i encara a hores d'ara estem en un moment crucial. Des d'aquí rebutjar la repressió policial de l'1 d'octubre, car, avui 16, i ja ho veieu amb un gran retard, han passat i passen cosses també molt importants les quals ens han de posicionar front els esdeveniments futurs. El vespre ens assabentàvem de les detencions dels Presidents de l'"ANC", Jordi Sánchez i d'"Òmnium Cultural", Jordi Cuixart, i des d'aquí en demanem la immediata llibertat.

Intentaré doncs deixar escrits alguns comentaris sobre les actuacions vistes a la Plaça de la Vila de Gràcia.

1.- 3 de setembre: Aquest havia de ser un diumenge magnífic primer passant el migdia estrenant el Festival l'Hora del Jazz i després per tornar a veure Marina Tuset i David Sam a Palo Alto.

Aquest Festival organitzat per l'AMJM en la seva 27ena edició, el va inaugurar el magnífic trio liderat pel gran amic Fran Suárez, amb Jordi Mestres, contrabaix i Jordi Herreros, bateria. Ens van presentar una barreja de músiques, les del seu primer CD, "Imaginario" i algunes de les que formaran el seu segon projecte, a hores d'ara ja en format CD i que ves per on podrem escoltar el 27 d'octubre al Molí dels Frares. Una mixture musical de gran valor, amb temes coneguts per qui això escriu, car "Imaginario" és un CD que vam posar a Jazz Club de Nit i que també va sonar en un anterior concert a la Sala Xica. 

Aquesta era la presentació del projecte des de l'AMJM:

El projecte aprofundeix en la investigació mètrica i harmònica d’un nou jazz, incloent rítmiques llatinoamericanes, modalitats exòtiques, i la influència del rock i el funk dins l’espai primordialment jazzístic en què es mou el trio. Desenvolupa també tècniques de composició de diferents èpoques, des de contrapunt modal fins politonalitat d’acord amb les influències de Bartok i Stravinsky, tenint com a objectiu ampliar l’espectre estètic i emocional del tradicional trio de jazz.

Fran Suárez, by Oliver Adell
Coses de la meva oïda, em van permetre discernir les músiques conegudes de les no, i sí reconèixer la mestria amb la qual les van interpretar tots tres. Tot i la formació de trio acústic, que hom podria pensar poc "trempat", dir-vos que res de res d'això és veritat essent músiques i ritmes prou vius i vitals com per gaudir del concert en tota la seva extensió. Si la mestria de Fran composant és de tots reconeguda, també ho és la de la interpretació i sobretot en el desenvolupament del seus magnífics solos, on creativitat i delicadesa van de la mà d'una enèrgica pulsió. Jordi Mestres és també un reconegut contrabaixista i així és que ens ho va mostrar en alguns dels seus solos i sempre en la seva ferma precisió rítmica tot i acompanyant al líder conjuntament amb l'altre Jordi Herreros, precís i pulcre en el toc de baquetes i tambors. Aquest és un altre magnífic músic, i la seva delicadesa tocant la bateria donà el suport necessari i adequat al projecte de FranGanes tinc de tenir-los a Sant Vicenç dels Horts i escoltar-los al Molí dels Frares

Després d'aquesta primera part amb el seu descans adequat per anar-nos a refrescar i parlar amb els nostres amics, Fran i companyia entre els quals Oliver Adell, fotògraf professional encarregat per l'AMJM de captar les millors instantànies, ens vam disposar a gaudir de nou, ara amb la proposta del quintet dirigit pel trompetista de Mataró, Ivó Oller. Un quintet amb músics com Martí Serra, saxo tenor; Martí Ventura, piano; Bernat Guàrdia, baix elèctric i Pinyu Martí, bateria. Un quintet potent amb una música encabida en el seu "WAY", disc que també vam posar a Jazz Club de Nit ara ja fa uns mesos. 

Igualment, des de l'AMJM ens en deien:

Ivó Oller ens presenta el seu segon CD “WAY” elaborat a base de temes propis, original i alguna versió que es vesteix amb un look molt més elèctric al qual el trompetista ens té acostumats. A partir d’una base sòlida en format de quartet, Oller vol obrir aquest treball a músics que han estat presents en algun dels molts moments de la seva trajectòria. Sense que soni a retrospectiva (més aviat és un punt i seguit en la seva carrera), Oller busca plasmar en aquest àlbum totes aquelles influències, experiències compartides i anècdotes dels personatges que el músic a anat trobant “pel camí”...

Ivó Oller by Oliver Adell
Aquest és un concert que va tenir dues parts, crec recordar. La primera, i sense estar delimitada per res, va ser potser més rítmica i potent que la segona, on les melodies i ritmes varen ser més calmats. No endebades això, les magnífiques composicions de l'Ivó van fer que tot esdevingués natural, i els canvis rítmics els adequats, evidentment, a les cançons. Dos vents increïbles al capdavant, Ivó Oller i Martí Serra, ens varen fer gaudir a tots plegats de les seves improvisacions, gràcies però al suport rítmic d'un trio potent amb Martí Ventura, Bernat Guàrdia i Pinyu Martí. Una base rítmica liderada per un altre gran pianista, Ventura. Un músic que vam tenir al JCLV ja fa alguns anys formant part del Barcelona Quintet Jazz, projecte liderat per l'Enrique Heredia, Fredrick Carlsquit i demés. Magnífic pianista Ventura si més no, sense ser potser tan percudiu com l'anterior, i no per això sense ritme. Delicadesa melòdica la d'aquest pianista ben farcida per un suport rítmic, a baix elèctric i bateria. Tothom estarà d'acord en afirmar que el "front line" dels dos vents, Oller, Serra és un dels més sòlids de casa nostra. La compenetració d'aquests dos músics i amics de l'àrea del "Barcelonès-nord i Maresme" és evident. La seva mestria individual és de tots coneguda i les seves col·laboracions en multitud de projectes així ens ho confirmen. No seré jo qui ara us expliqui lo que segur ja sabeu. En fi, un magnífic projecte aquest, el del quintet liderat per l'Ivó Oller el qual va cloure la inauguració del Festival l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu. 

Nosaltres, la Juana Muñoz, Joan Recolons, Oliver Adell i jo mateix, ens vam buscar la vida per menjar primer, i després, ja sense l'Oliver anar a escoltar a la meva filla i David a Palo Alto, tal i com havíem fet el dia anterior, per després, i ja essent el tercer concert del dia, anar al Jam boree a veure el projecte de David Pastor Quintet sobre la música de Dizzie Gillespie. Apa neng.

2.- 10 de setembre: Un diumenge magnífic ens va acompanyar en aquesta segona edició del Festival L'Hora del Jazz. No feia massa sol però el suficient per haver-nos de refugiar a l'ombra, coses que solen passar en aquests diumenges de setembre. Des de la cantonada esquerra també s'escoltaven les músiques car, em va semblar entendre que dels quatre altaveus laterals, dos i alternats, corresponien a un canal i els altres dos a l'altre, escoltant doncs tot el que passava a l'escenari estiguessis on estiguessis, i no em voldria equivocar. 

Estàvem a punt per a gaudir amb una música delicada pels instruments però farcida de bon gust, swing i magnífiques interpretacions, les dels tres músics Jordi Rossy, vibràfon; Guillem Arnedo, bateria i José López, contrabaix. 

Així és com els de l'AMJM van presentar el trio liderat pel Jordi Rossy amb un text d'ell mateix:


“La formació en trio de vibràfon, contrabaix i bateria és bastant inusual i per mi representa un repte que he ajornat durant anys. Finalment, al 2016, vam començar a experimentar amb aquesta formació per tocar en sessions privades a casa amb dos grans amics i músics. Després de tocar el vibràfon i la marimba en diferents grups liderats per Guillem Arnedo, hem desenvolupat una confiança i una afinitat estètica que ens permet tocar des de la intimitat més relaxada i creativa. José López ha col·laborat amb mi en diversos projectes en els darrers 10 anys i sempre aportant una gran sensibilitat i mestria. Amb aquests companys de viatge, el repte de tocar a trio es converteix en una aventura inspiradora.” 

Text de Jorge Rossy


Jordi Rossy Trio by Oliver Adell
Doncs si aquesta va ser la presentació, millor va ser la posada en escena musical. La delicadesa amb la qual Jordi Rossy toca el vibràfon és comparable amb la del més delicat vibrafonista, i les seves improvisacions, les d'un músic que domina l'essència de les harmonies i que té, en el seu interior, encabides totes les músiques. Jordi respira música per tots els pors de la seva pell, tot i continuar aprenent dia a dia, i tocant bateria, piano i darrerament el vibràfon. La seva tècnica és a dues mans, de moment, i no sé si té interès en aprendre la de quatre mans, on els acords ja són de sèptima, enriquint molt més la part harmònica de les partitures. Tant se val si no ho vol aprendre, car, amb les dues masses excel·leix amb pulcritud i nitidesa sonora cadascuna de le seves interpretacions. La comunió amb el Guillem Arnedo li ve de les col·laboracions del primer en els projectes del baterista, conjuntament amb Celeste Alias, Dee Jay Foster i l'inseparable pel Jordi i Guillem, el gran guitarrista Jaume Llombart. Amb una comunicació així, tal i com ell mateix ens ha dit, només es pot gaudir al màxim, com així ho vam fer. Si amb el Guillem hi ha aquesta connexió, la mateixa hi és amb el contrabaixista malagueny, José Lípez, el "Peluca". Ja sabem la connexió existent entre Begues i Màlaga, i ja fa temps d'això. Per Begues hi han passat, per la casa del Jordi, músics com Enrique Oliver, Dee Jay Foster (ell que també hi resideix), José López i molts altres músics del sud que són "germans" vitals i musicals amb el Jordi. Així és que amb una compenetració tan forta només podíem gaudir d'allò més, com així va passar. 

De trio a trio i tiro perquè em toca....i és que el proper projecte va ser la magnífica proposta liderada pel Juan de Diego Trio, amb Dani Pérez i Joe Smith. Ves per on, la mateixa formació que ens va acompanyar en un Concert-Jam realitzat a la Sala Xica ara ja algun temps. I tot i conèixer nosaltres les músiques que escoltaríem, no ens està de posar la presentació que en van fer els de l'AMJM d'aquest projecte: Deien ells...


Un projecte audaç a càrrec de tres grans valors del nostre panorama jazzístic Joe Smith, bateria, Dani Pérez, guitarra i Juan de Diego, compositor i trompeta. Els tres es llancen a la recerca de noves vies d'expressió en el jazz. El seu darrer disc no defrauda, extraordinaris contrasts que agiten, commouen, et propulsen i una gran màxima: el jazz és una música oberta a tot. Juan de Diego, reconegut trompetista de l'escena nacional, resident a Barcelona des de fa més de dues dècades, co-líder, juntament amb el seu germà Víctor de la mítica banda De Diego Brothers ha treballat en infinitat de projectes, i juntament amb músics de la talla de Benny Golson, Nicholas Payton, Jesse Davis, Frank Wess, Dick Oatts, Carl Allen, Sean Levitt, General Alcazar, Perico Sambeat, Gorka Benítez, David Xirgu, Albert Bover, Jeff Ballard, Armando Manzanero, Olga Guillot, Ruper Ordorika, o Guillermo Klein, i participant en la gravació de bandes sonores i a nombrosos festivals internacionals de jazz: Nueva Delhi, Leverkusen, Marciac, Donosti, Vitoria-Gasteiz, Terraza, Getxo, Lugo, Barcelona, Ibiza..

Doncs a banda d'audaç hi ha el vessant polític, llibertari, que sempre envolta les actuacions dels projectes d'aquest nostre amic basc, establert entre nosaltres de fa temps. Mai ha oblidat Juan de Diego què va passar a la "Guerra Incivil" del 36, i com varen ser assassinats els republicans que hi van lluitar. Reivindicacions a banda, la música d'aquest músic i trompetista, sempre s'envolta d'una mena d'aureola mística per la profunditat del missatge inherent, alhora que brilla per les interpretacions de cadascun dels membres del trio. Un Joe Smith desenvolupant l'estricta tasca d'omplir amb els seus sons l'espai que li deixen buit, i on el Groove, respira ritme per totes bandes, tot i ser a vegades força delicat i de tempo slow. En aquest context musical, la guitarra etèria de l'amic Dani Pérez només és l'adequada. La mestria solista d'aquest mestre de tants guitarristes, va de la mà del domini que ell té dels acords més inversemblants. Els sons estratosfèrics aconseguits per la'ajut dels estris electrònics que ell tant bé domina, ajuden a fer-nos viure els sentiments que Juan ens proposa. Entre els temes escoltats, recordo una magnífica suite de tres temes i també el seu primer "M'he quedat de pasta de moniato", traduït de l'Euskera.

3.- 17 de setembre: Doncs per a nosaltres havia de ser el darrer diumenge de Festival per diversos motius, i així és que vam venir amb les ganes de gaudir-ho a tope. El primer projecte havia de ser molt festiu, per instruments i músics tot i no conèixer en profunditat al líder i sí a alguns dels seus acompanyants. Un projecte amb disc a la mà que després em va donar i que posarem al programa de ràdio, amb músics com aquests: Lluís Gómez, banjo i mandolina; Josep Traver, guitarra; Oriol Saña, violí i Maribel Rivero, contrabaix i veu. Més que coneguts nostres, amics, com l'Oriol i en Josep, i amb ells dos ja n'hi va haver prou per dir-nos que aniríem a escoltar-los a ells i al projecte del Lluís. El que ens deien des de l'AMJM era doncs que:


By Oliver Adell
Lluís Gómez és un banjista, violinista i mandolinista reconegut a dins i fora del nostre país, director del Festival Al Ras i del Barcelona Bluegrass Camp, professor al prestigiós campus a Virton, Bèlgica, amb una llarga trajectòria als escenaris i a la difusió del banjo de cinc cordes, ens proposa un viatge al voltat de diverses músiques com són el Bluegrass, Swing, Blues, Folk... en definitiva música acústica en estat pur. Amb una llarga llista d’àlbums gravats amb altres projectes, té dos àlbums a nom seu, “Quartet” del 2007 i l’actual “Dotze contes”, en el que han gravat gent com Jean Marie Redon, Fred Simon, Ron Cody, Chris Luquette, Bernard Minari i Henrich Novák a escala internacional i Josep Traver, Joan Pau Cumelles, Miguel Talavera, Oriol Gonzàlez, Maribel Rivero i Oriol Saña..


By Oliver Adell
Així és que ens vam preparar a gaudir d'alló més amb les músiques alegres cantades moltes d'elles per la magnífica contrabaixista que es va mostrar també com una molt bona cantant. L'energia que desprenia aquesta música es feia palesa per les interpretacions solistes dels músics però sobretot per la pulsió rítmica de la contrabaixista, la única base rítmica tot i haver-hi la guitarra del Josep i la mandolina del líder, i també per la energètica veu de Maribel Rivero. Una proposta que va resultar ser molt entretinguda, amb Blue Grass de qualitat, amb temes propis i d'altres d'emblemàtics de l'estil, a la vegada que la barreja del Country-Blues l'apropava a les arrels més antigues del Jazz, salvant les distàncies. En aquestes imatges de l'Oliver Adell es veu de quina manera l'energia del projecte sorgia de tots plegats i les músiques sí, però també de Maribel  el seu contrabaix i la seva veu. Un disc, el "Dotze Contes" que posarem a Jazz Club de Nit quan li trobem una parella adequada.


By Oliver Adell
El concert de la una del mig dia venia de la mà d'un altre contrabaixista alhora que compositor de músiques i lletres, i aquest era el ja mític Rai Ferrer. Recordo com si fos ahir que ell va venir per primera vegada al Jazz Club la Vicentina amb el Gabriel Amargant Quintet a la primera temporada o sigui que fa 8 anys, amb Ray Colom, Marco Mezquida i Ramón Ángel Rey, ja vegeu quin tros de quintet. Aquest músic no es prodiga massa en projectes, darrerament, però tot i això el vam tenir de nou a la Sala Xica aquesta darrera temporada. El projecte que ens va presentar a l'Hora del Jazz estava ben definit pels amics de l'AMJM els quals ens en deien això:

Nou projecte del contrabaixista Rai Ferrer en què s’endinsa en la sempre delicada però a la vegada excitant tasca de musicar la poesia de Fernando Pessoa, José Agustín Goytisolo, Rafael Alberti i la poetessa gallega Pilar Pallarés, així com també ho fa amb textos propis que van de la temàtica social a la de caire més íntim. Les aportacions compositives d’altres membres de la formació afegeixen llur visió artística mantenint la coherència musical buscada per aquesta formació. Música emmarcada en el segle XXI més actual, amb influències que van des del jazz en la seva accepció harmònica i rítmica més àmplia i contemporània fins a grooves d’arrel més llatina.


Rai Ferrer Quintet by Oliver Adell
Així és que amb la formació de Rubén Fernández, veu; Gabriel Amargant, saxos tenor i soprà; Andreu Zaragoza, guitarres elèctrica i acústica; Ramon Ángel Rey, bateria i Rai Ferrer, contrabaix, no havíem de patir massa, ni gens ni mica, per més agosarada que fos la proposta de Ferrer. Tot i la novetat del projecte amb música pròpia i poesies dels autors esmentats, ens vam anar acomodant mica a mica gràcies a les composicions, delicades i maques, i també per la magnífica i afinada veu del Rubén. Si amb això ja quasi que en tindríem prou, n'havíem de tenir més per la presència de Gabriel Amargant i de l'altre solista, magnífics tots dos, l'Andreu Zaragoza. La música delicada anava de la mà de música amb més tarannà rítmic, i això mateix feia que el projecte entrés cada vegada més. La veritat és que a mi, jo que soc fàcil d'acontentar, em va costar poc entrar-hi, car, em semblava tot plegat força interessant tot i haver algun tema "durillo", tot s'ha de dir. La veu del Rubén, perfecta i melòdica ratllant la dolçor extrema, era l'adequada per aquelles poesies i músiques, alhora que la combinació harmònica de guitarra i saxo tenor  també feien el projecte jazzístic a tope. En fi, un compositor va aparèixer de la mà d'un contrabaixista conegut, i així és que els vam aplaudir a tots dos.

El proper diumenge no hi vam poder anar però tot i així que quedi constància dels qui hi van participar, tot i "prenent" la informació del web de l'AMJM. O sigui que:

4.- 24 de setembre: David Mengual Slow Quartet & Carme Canela amb Carme Canela, veu; Dani Pérez, guitarra; Miguel “Pintxo” Villar, saxos; Oriol Roca, bateria  i David Mengual, contrabaix. L'extensa informació del projecte del David deia així:


Al setembre de 2013, Bebyne Records edita el primer disc de Slow Quartet, “U”. Una declaració d’intencions que, en aquests quatre anys, s’ha traduït en un so propi i sobretot, en una consciència de formació estable en constant evolució. Miguel Villar, Dani Pérez i Oriol Roca són les persones que, gràcies a la seva generositat i talent, han alimentat aquest projecte aconseguint fer-lo propi i regalant compromís i creativitat per mantenir-lo sòlid. El poemari de Sandro Penna, complementat amb la poesia de Màrius Sampere, ha estat la llavor que ha generat el naixement d’aquesta nova proposta, Slow & Canela. Els seus poemes, empapats de crits ofegats i plens de musicalitat, han estat l’embrió perfecte per cuinar les composicions d’aquest disc. Sense dubte, la persona més propera, musicalment i humana a aquesta sensibilitat estètica i formal, és la gran cantant Carme Canela. La seva personalitat, trajectòria i musicalitat, encaixa perfectament amb la intenció del projecte. El gratificant resultat d’aquesta trobada ha derivat en aquest disc. Es podria resumir en tres paraules: sinceritat, emoció i felicitat de trobar un espai de llibertat i expressió. La música retratada en aquest disc és com si fos una empremta de l’itinerari creatiu del projecte, que no contempla cap possibilitat d’abandonar el procés. En la gravació creixen les col·laboracions de Benet Palet, Sandrine Robilliard i Marco Mezquida.


Després d'ells finalment va haver-hi una mica del magnífic Blues que fa l'entranyable Amadeu Casas, o sigui que la formació de l'Amadeu Casas Quartet va ser la de: Amadeu Casas, guitarra; Matías Míguez, baix; Arecio Smith, teclats i Eloi López Oltra, bateria. Una formació que em sembla no és la típica, la original, car sempre als tambors hi sol anar l'amic Salvador Toscano. Els amics de l'AMJM ens en van dir doncs:


Proposta del cantant Amadeu Casas en una aventura sonora que circula per l’eix central del Blues, però que es nodreix dels terrenys propers com el Jazz, el Funky o el Rock. Amb la complicitat dels músics de reconegut prestigi com Arecio Smith als teclats, Matías Míguez al baix i Eloi López Oltra a la bateria.

Doncs res més, tot i haver-hi d'altres concerts en d'altres indrets de Catalunya, que serveixin aquestes "quatre ratlles" per honorar i reconèixer el treball persistent durant 27 edicions realitzat pels amics de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, amb el Guillem Arnedo al capdavant ara mateix com a President de l'entitat, sense oblidar la ingent feina que fa des d'uns quants anys l'Anna Veiga i tots els membres de la direcció actual i anteriors així com agrair a tots els músics que en són socis, que per a ells és que es fa aquest Festival a banda de d'altres activitats com l'edició bimensual del "Jazz Butlletí" informatiu. Miquel Tuset i Mallol,

David Pastor Quintet plays Dizzie Gillespie al Jamboree, 3 de setembre de 2017

I com haureu vist en una altra entrada del blog, el mateix diumenge havíem anat a veure ja dos concerts primer a la inauguració del Festival L'Hora del Jazz Memorial Tete Montoliu, per després anar a veure el darrer que van fer Marina Tuset i David Sam a Palo Alto Market. Per acabar d'arrodonir el diumenge vam decidir anar al Jamboree a veure i escoltar un magnífic quintet liderat pel gran David Pastor i gaudir amb una bona estona de Be-Bop. Un quintet amb David Pastor trompeta, Gabriel Amargant saxo alto, Francesc Capella piano, Tom Warburton contrabaix i Gonzalo del Val bateria. Nosaltres vàrem ser-hi en els dos sets, car després del primer i magnífic, vam voler repetir d'aquesta magnífica música tot i sabent que algunes repeticions escoltaríem, però també temes nous.

Des de la web de Jamboree, en Pere Pons ja ens avisava que:

A l’igual que Ella Fitzgerald i Thelonious Monk, Dizzy Gillespie va néixer l’any 1917 i això significa que enguany tenim també motius per recordar els 100 anys del seu naixement. Abanderat de la revolució del bebop al costat de Charlie Parker, figura carismàtica i extravertida com poques, Gillespie ha estat un dels noms més consagrats de l’era moderna del jazz. La millor forma de mantenir viu el seu record és a través de la seva música i en aquest sentit el trompetista David Pastor és el millor exponent del jazz hispà que pot retre-li un tribut fidel al seu esperit. Amb aquest propòsit ha vertebrat un quintet excepcional a l’entorn de l’obra i la figura del gran Dizzy.

Així és que certament vam estar imbuïts d'aquesta música i més encara considerant els intèrprets amb els quals l'havíem d'escoltar. I és que el primer tema ja en va ser una de ben forta a la galta, i va ser el tema "Be Bop" de Gillespie, el que ens situaria en l'espai adequat, allà pels anys 40s del segle passat. Després d'aquest primer gran tema, en David ens va presentar la magnífica banda, amb Gonzalo, Capella, Warburton i Amargant. Després d'aquest Be-Bop, ens va explicar que escoltaríem músiques diverses, les quals varen ser treballades per Gillespie en aquells anys, com el "Latin Jazz". Així és que el proper tema que ens va proposar escoltar va ser el delicat "Tin Tin Deo". La sorpresa de la nit, entre cometes, era el fet de veure a Gabriel Amargant fent de Charlie Parker, tot i que pels qui el coneixem no ho va ser, considerant la total mestria de Gabriel com a músic, i no només tocant quasi tots els vents de canyes (suposo que també li fot al clarinet baix), i també tocant la mar de bé el piano, per descomptat acompanyant, però és que també fotent unes improvisacions acollonants. 

Bé, doncs si teniem a Parker, el líder evidentment va fer de Gillespie i de quina brutal manera ho va fer, fent-nos escoltar els més súper aguts que hom pot escoltar a la trompeta, com Dizzie feia tant bé. La base rítmica liderada pel mestre Capella, amb Tom Warburton i Gonzalo del Val, va ser una màquina rítmica magnífica que va saber portar en safata als dos vents, alhora que brillar en les seves improvisacions solistes, com va fer el Francesc i els dos vents en aquest magnífic i delicat tema, càlid com el que més. Després d'aquest tema en van fer un altre a tempo mig de balada, preciós també, i varen seguir amb temes emblemàtics com el més delicat "Con Alma", un magnífic "Lover Man" que Gillespie havia tocat amb Parker, per acabar amb el magnífic "A Night in Tunissia", amb la col·laboració del jove crac Fèlix Rossy. Entremig en van sonar alguns de coneguts però no identificats, coses que passen. Parlant després amb el David per felicitar-lo, a ell i a tots plegats, em va semblar una pena que em digués que aquest projecte s'havia muntat exclusivament per aquest dia. Ja li vaig fir que era una bona idea muntar un quintet amb la música de Gillespie i que fora bo que "circulés" pels diferents locals de casa nostra i exteriors. En fi, serà qüestió de convidar-los un dia. 
Miquel Tuset i Mallol.