Tumbando a Monk al Jamboree i Música do Brasil a Sinestesia, 21 de juliol de 2017

Doncs aquest divendres 21 de juliol vam anar amb el Joan a gaudir de nou amb la magnífica proposta dels amics de Tumbando a Monk, amb el Javier Galiana al capdavant o al costat, car aquest crec què és un projecte col·lectiu. Del sextet original però no van poder venir Pedro Cortejosa i Julián Sánchez, dos pesos pesants de la formació i en el seu lloc em vam tenir dos dels "nostres", l'Albert Cirera i Iván González, respectivament. La resta sí que hi van ser, o sigui tota la base rítmica al complet amb el Javier, piano; Javier Bermúdez, baix elèctric; Juan Sainz, bateria i Malick Mbengue congues i cajón.

En Pere Pons ja ens havia avisat al web:

http://www.masimas.com/jamboree/concerts-jazz/barcelona/tumbando-monk 

tot i dient-nos:

Providencial sextet de latin jazz tocat per la gràcia del Carib gadità i creat en honor d’un dels astres més originals i estrambòtics que ha donat el planeta jazz: Thelonious Monk. La proposta combina peces originals i composicions del propi autor tocades del peculiar sentit rítmic en les melodies i les harmonitzacions dissonants i sofisticades que eren part del seu segell personal i intransferible. Estils tan diversos com el mozambique, merengue, guagancó, songo, bolero, danzón o reggae convergeixen en aquest desvergonyit tribut –però alhora respectuós fins el moll de l’os– gràcies a un sextet realment extraordinari i a la fantasia multicolor que evoca la badia de Cadis, una ciutat que ha vist arribar tants vaixells carregats de ritmes caribenys i, fins i tot, els primers discos de jazz que van entrar a la península.

Una formació que "repetia" projecte i concert al Jamboree havent-ho fet un parell d'anys abans en motiu de la presentació en societat del seu disc "Abriendo el Thelonious" el qual vam veure en dues ocasions, al Jamboree i al "Jazz & Beer" de Cornellà. També, i per aquells dies, van sonar en el Programa 222 del 28 d'octubre de 2015 a Jazz Club de Nit.  O sigui que repetíem sabent el què volíem, i que només era gaudir d'una proposta fresca, desvergonyida i plena de qualitat, doble, primer per la figura del compositor -Monk- i després per les composicions pròpies i millors interpretacions. 

En Javier Galiana, gran pianista, mestre a moments a l'Esmuc de piano flamenc i gran comunicador, va presentar l'espectacle fent-ho en un català més que correcte, car no oblidem que s'hi ha estat temporades en anys anteriors i el parla la mar de bé. Ell mateix havia format part de la formació "Spice Berberechos" i en Pere Miquel, guitarrista de "Els Sombras" i amic del Joan Recolons, em deia al "FB" que aquests "Spice" havien de tocar al Jam Session, club de Jazz de Sabadell de la Conxita i el Joan, i en posar-se malalt el cantant, resulta que hi va anar una joveníssima Silvia Pérez Cruz. En fi, que ben aviat ens vam trobar imbuïts de l'ambient i músiques de Monk, ara amb un front line de casa amb l'Albert i Iván, tot i ser aquest darrer també del sud, de Màlaga concretament. 

Aquest és un projecte que sembla tindrà una segona part, o sigui que hi haurà ben aviat un segon disc, segons ens va dir el Javier, i així és que algun tema del nou projecte havien de fer. Nosaltres vam estar-nos-hi en el primer set i quasi tot varen ser temes del primer, reconeixent jo algun tema que havia de ser del segon. Els nostres dos herois van haver de "currar" amb uns arranjaments força complexes rítmicament parlant, tot i conèixer a la perfecció les melodies i temes originals del mestre Monk. Varen començar amb el "I Mean You", a tota marxa càlida de ritmes caribenys i ja amb els dos "vents" substituts a ple rendiment i millor compenetració amb la resta de formació. La constant atenció d'ells dos sense deixar de mirar les partitures així ens ho demostrava. El segon tema, a tempo més slow que l'original de Monk, va ser el "Think of One", així com molt "arrastradet", tipus "reggae", anant d'un cantó a l'altre i ballant sensualment, aquesta era rítmicament la proposta en el segon tema. Després d'aquests dos van seguir amb un altre de Monk anomenat "Epistrophy" interpretat de manera magnífica per tots plegats. Javier va presentar la "banda" i comentar el treball que estaven fent, tot i dient-nos que ara farien un tema "desarreglat" per un dels absents, Julián Sánchez, com tots els que estaven tocant de Monk. Tema anomenat "Friday The 13th" i amb un arranjament on les percussions de Malick Mbengue varen tenir una importància primerenca en la intro i després, durant tot el tema, de la mateixa manera que en la resta de temes. Javier va fer un solo al piano magnífic embolcallat per la potent base rítmica. Després d'ell, els dos vents varen fer uns "quarts" compartint improvisacions a un gran nivell i posteriorment acabant el tema tots plegats entremig de percussions diverses i sons pianístics i de metalls encarats en el Jazz més contemporani, i sense dir res ni aturar-se, van "empalmar-lo" amb un altre tema a ritme de "merengue", fent-nos picar de mans i vivint tots plegats una alegria desfermada de ritmes i balls. I les percussions varen seguir i així és que en Malick primer i el Javier després i ja amb els vents sí van continuar amb un altre tema de Monk, el conegut "52nd Street Theme. Javier va tornar a presentar la banda, que tant bé ho havien fet, i va acomiadar el concert amb el tema de Monk anomenat "Bemsha Swing", i deixem-ho aquí, car amb aquestes quatre ratlles ja enteneu perfectament el què va passar i com ens ho vàrem passar de bé. El so, igualment perfecte com sempre gràcies a les destres mans de l'Àlex Monsoliu.  I Pere, com sempre agrair-te aquesta exquisita programació, on hi tenen cabuda els millors de fora i els millors de dintre. 

Doncs amb el Joan encara teníem ganes de més sarau i així és que sense saber el què passava al Sinestesia vam decidir anar-hi per diversos motius entre els quals, la tapa de pops que fan al bar de davant, saludar a la Jolanda i  l'Anna i escoltar bona música, com sempre, sense saber però el escoltaríem.

Els pops varen estar brutals i després ens vàrem endinsar a les profunditats del Sinestesia ja amb quasi tot a punt per escoltar músiques del Oh Brasil. La proposta la va iniciar un músic, cantant i guitarrista, el qual ens va semblar que ho feia la mar de bé. Més bé ho havíem de passar, car, poc després varen començar a afegir-s'hi d'altres músics, com vegeu a la foto del costat, amb dos músics andalusos, guitarra i cajón, alhora que afegir-s'hi més músics, dones, amb percussions i guitarra. Les músiques i ritmes que anàvem escoltant cada vegada ens agradaven més i més gaudíem amb la llibertat que es "respirava" a l'escenari. El Joan i jo, i tots els presents, estàvem literalment "flipant", de bé que ens ho passàvem. Com a mostra veieu aquests dos vídeos que vaig enregistrar amb el meu mòbil:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208149158441361/

I amb aquest tema sembla que van acabar de enlluernar-nos:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208149581571939/

Doncs rés més, agrair a la Jolanda la seva permanent "energia" i valentia encarant-se amb totes les diverses músiques i recolzant per tant a tots els músics, sigui quina sigui la seva particular proposta, sempre però de contrastada qualitat.
Miquel Tuset i Mallol

Emilio Solla & Rodrigo G. Pahlen and Friends a ARTTE, el 18 de juliol de 2017

Doncs el dimarts 22 de juliol vam anar a ARTTE del carrer de Muntaner a gaudir amb la proposta musical d'aquests dos amics de no fa massa, Emilio Solla i Rodrigo G. Pahlen. De fet, jo diria que l'uruguaià, pianista i harmonicista devia embolicar a l'argentí, pianista i resident a New York aprofitant els viatges que cada any realitza aquest cap a la nostra ciutat. Per les notícies posteriors al concert, el dia després l'aprofitaren per a enregistrar un nou treball amb la música de Rodrigo i potser algun tema de l'Emilio, projecte que s'editarà des de Fresh Sound World Jazz del mestre de tots Jordi Pujol Baulenas, disc que mirarem d'aconseguir quan estigui disponible físicament.  

Allà que hi vam anar amb el Joan, Montse i David amb ganes de gaudir de les músiques del "Con Sud" passades pel sedàs del Jazz. Recordo anar baixant Muntaner i més o menys davant del local vaig veure a  l'amic i gran tècnic de so, llums i demés, en Leo Bianchi assegut tot i descansant i fumant. El seu somriure franc enlluerna tothom i més a mi, car cap a mi venia dirigit. Sempre és un plaer xerrar una estoneta amb ell, tot i demanant-li pels seus viatges, bolos i demés mogudes que sempre té. En Joan Recolons no va tardar en afegir-s'hi també, ell, un altre fumador no sé si massa empedreït però deu ni do els fums que té, he..he. La parella restant, Montse i David van aparèixer ben aviat i cap a dins que vam anar tots cinc, Leo inclòs. Un concert al qual hi podíem haver accedit a bon preu però en saber que hauria estat a "costa" dels músics, vàrem decidir pagar el preu normal que tampoc no és massa car. Realment us recomano anar-hi si més no alguna vegada, car la programació és força bona i la música sona cada setmana de manera magnífica gràcies a les destres mans del Leo, la presència d'un bon piano de cua dalt l'escenari i un molt bon espai, personal i serveis alhora que bones menges i beures. 

I així és que ells dos van encetar el, concert a piano i harmònica amb un tango magnífic anomenat "Naranjo en Flor" per situar-nos ben bé on ens volien portar. Feta la melodia i iniciar els solos de piano i harmònica després i així fer-nos volar cap a l'Argentina de Solla, la proximitat dels dos països fa que comparteixin músiques properes i moltes amistats. Després d'aquest primer tango Emilio va presentar el projecte tot i comentant el tema que havien fet, que els hi agrada molt, i el que farien seguidament, una "Milonga" anomenada "El llorón". I vet aquí primer un tango i després una milonga, i els aires d'Argentina ben a prop nostre  per músiques i sentiments. Dos grans intèrprets, Rodrigo darrerament dedicat en cos i ànima a l'harmònica, ell però compositor i gran pianista. A l'Emilio el veiem darrerament cada any que aterra l'estiu per aquests llars, i sempre miro d'anar-lo a veure, l'any passat al desaparegut Mandacarú amb el seu amic Xavi Casellas. 

Després d'aquesta meravella, Rodrigo va aprofitar per agrair-li a l'Emilio  la seva participació i ens comentà l'enregistrament que estaven a punt de realitzar. Dels diversos convidats que anirien pujant i col·laborarien en aquest disc, el primer en fer-ho va ser el gran guitarrista Guillermo Carrizo. Un magnífic tema a trio amb gran intervenció del guitarrista i també gran "luthier", i per descomptat les també impressionants intervencions dels dos co-líders. Després es van quedar sols de nou per interpretar un tema de l'Astor Piazzola anomenat "Milonga del Ángel", cançó que en escoltar-la ja fa molts anys, va fer que l'Emilio es dediqués a la música. L'harmònica del Rodrigo, melancòlica com la cançó, va sonar magnífica tot i fent la melodia principal.  Emilio Solla al piano, va omplir de calidesa l'espai amb una preciosa improvisació. Rodrigo mateix, va volar en la seva improvisació d'aquest tema tan emblemàtic i estimat per tots els "amants fidels" de Piazzola. Després de les dues impros, tots dos van incidir de nou en el tema, a la vegada, i seguint desenvolupant-lo també en el "pont" el Rodrigo amb la melancòlica sonoritat de la seva magnífica cromàtica i melodies que ell mateix s'encarregà d'extreure. 

En acabar aquest tema, Rodrigo va cridar a l'Oriol Roca al contrabaix i El Pluma a les percussions, així tots tres tocar a trio en un tema ara sí situat en el món dels estàndards, amb una melodia força entremaliada i no és però un tema "trillat" i tocat en Jam Sessions, car va ser el magnífic tema de Coltrane "Like Sonny". l'Emilio va començar al piano a base d'acords, després amb contrabaix i cajón i intro a càrrec del Rodrigo, iniciant el tema ambdós líders a piano i harmònica, tema gens fàcil i sobretot en el motiu principal. Harmònicament també és un "os" dur de pelar, car ja sabem com les gastava el mestre Coltrane i així Rodrigo va haver de veure-se-les en la seva impro amb aquestes harmonies, de la mateixa manera que Emilio en el seu posterior solo, també magnífic, acabant-lo amb els acords primerencs de la Intro, i així, ambdós amics varen tornar a la "coda" i acabaren aquest magnífic tema, que sovint toca el mestre i amic Geni Barry. 

Si aquest havia estat el cinquè tema del concert a quartet, el següent el varen fer ben acompanyats igualment a quartet, en una balada també melancòlica relacionada amb els "pallassos", i de la qual no en recordo el títol. Un tema preciós on el Rodrigo va fer un "solo harmònica", amb només ell i la seva cromàtica acabant-lo de manera espectacular. El quartet es va veure ampliat a quintet, de nou amb el Guillermo Carrizo a la guitarra, en un tema del Rodrigo. Aprofità Emilio per dir-nos que s'havien conegut en aquest mateix espai l'any passat, quan aquest va convidar a Rodrigo a tocar en un concert on hi havia també l'amic Gorka Benítez. El quintet es va volcar en plena eufòria rítmica, tema amb un ritme ternari, amb primera i tremenda impro de l'harmonicista. Guillermo a la guitarra el va seguir amb igual mestria, fent colze a colze aportacions amb el compositor, ell ara a la seva plena impro. Oriol Roca va poder mostrar-nos el seu saber que és molt, en una intervenció solista força melòdica, deixant després a l'amic Emilio fer-nos gaudir al piano, en el seu preciós solo, ben recolzat per una base rítmica de guitarra, contrabaix i cajón amb escombretes tocat amb la màxima delicadesa per l'amic El Pluma, en un preciós tema que va acabar Rodrigo de manera delicada. 

De nou el duet a piano-harmònica van interpretar una preciosa balada, crec, que de Pat Metheny anomenada "Antonia". Ja arribant al final, Rodrigo va cridar al gran trompeta argentí Guillermo Calliero, amb Carrizo i El Pluma de nou, guitarra i cajón respectivament. Emilio va quasi acomiadar l'acte, tot i agraint als responsables el fet d'haver-se pogut realitzar a la vegada que també felicitar al Leo Bianchi pel magnífic so. El tema, del mateix Emilio va ser "Buenos Aires Blues", i ara sí, finalment, vàrem poder escoltar al gran, gran trompetista argentí Guillermo Calliero en una magnífica i càlida interpretació del tema d'aquest gran compositor i pianista, no oblideu, nominat el 2015 pel seu "Second Half" als premis "Latin Grammys", disc que ens va regalar al Joan i a mi en acabar l'acte, i que jo ja havia posat en un anterior programa de Jazz Club de Nit. Magnífic tema de l'Emilio amb un gran solo personal també, recolzat per guitarra i cajón. Rodrigo va fer també una preciosa interpretació d'aquest Blues de Buenos Aires de Solla molt ben recolzat per piano, guitarra i cajón. Al final,  piano, trompeta i harmònica, fent el "tema" i Emilio i tots acabant-lo de cop. 

Nosaltres, by Joan Carles Abelenda

Grans aplaudiments varen fer que no marxessin de l'escenari i així aconseguir un darrer tema ara però a trio amb piano, trompeta i harmònica, en un altre preciós tango de Piazzola, el conegut i magnífic "Oblivion".  La melodia en la A la va fer Rodrigo mentre que Calliero va fer la B o el pont, mentre l'Emilio seguia acaronant el piano. L'harmonicista va iniciar el solo en aquesta meravellosa cançó del mestre del Jazz-Tango argentí, Piazzola. Calliero s'hi va afegir també delicadament seguint els canvis harmònics i així doncs la melodia, i així no allunya-nos massa de la música de Piazzola. Fins i tot Emilio va fer la seva aportació solista d'una manera delicada i amb tot l'amor per la música del mestre de tots ells, i de molts altres. Al final, tots plegats tornant a la melodia principal i així anar-lo acabant delicadament entremig d'un silenci sepulcral, el mateix que vàrem poder "sentir" durant tot el concert i sobretot en totes les precioses balades que ens van oferir. Abans d'acabar dir-vos que a aquest esdeveniment hi va assistir també l'amic i gran fotògraf Joan Carles Abelenda el qual ens va fer al final, la foto que heu pogut veure aquí mateix. Doncs rés, això va ser tot. Gaudi total en un espai magnífic, amb un públic amic que va quasi va omplir la sala, una sala situada al carrer de Muntaner just per sobre del carrer d'Aragó.

Miquel Tuset i Mallol.

Biel Ballester Trio & Ray Colom al Jamboree, el 16 de juliol de 2017

Doncs el diumenge 16 de juliol vam poder anar al Jamboree a veure i escoltar aquesta magnífica proposta amb Biel Ballester guitarra, Leo Hipaucha guitarra rítmica, Oriol González contrabaix + Raynald Colom trompeta. La inclusió d'en Ray en aquest projecte ja de per sí magnífic, només podia fer que incrementar-lo encara més. Escoltar-lo com ho vam fer envoltat del més swing de tots els ritmes amb músiques que ell coneix perfectament i sí, músiques allunyades de la seva trajectòria actual, més moderna, però que ell tan havia escoltat de menut i potser no tan menut. 

En Pere Pons  ja ens ho explicava des del web de masimas:

Com si ens trobéssim a Le QecumBar de Londres, els aficionats podrem gaudir d'una sessió de jazz manouche a càrrec d'un dels millors intèrprets d'aquest estil en l'actualitat, el balear Biel Ballester, que bé podria haver format part de la comunitat gitana de París durant els anys 30, quan Django Reinhardt lliscava els dits de prestidigitador per la guitarra acústica. Ballester, que va néixer unes quantes dècades més tard, va seduir el cineasta Woody Allen, però també va captivar a músics com Biréli Lagrène, Babik Reinhardt i Angelo Debarre, i a la discogràfica Refined Records, amb la qual va gravar un directe a Londres. Un currículum fidel a la tradició però de mentalitat oberta.

Tot i parlar només d'en Biel Ballester i la seva formació, Ray va omplir de sonoritat càlida, com en el tema slow que van fer en el segon set, tema que no era precisament gaire "gipsy", segons en Joan Recolons, no en te res de Gipsy, però què maco, en acabar el tema. També s'hi va afegir amb solidesa en els temes més rítmics i potents encabits en l'entorn més gipsy, executant magistrals solos tot i recolzat per una base rítmica potentíssima amb en Leo i l'Oriol tot i fer de guitarra rítmica també en aquests casos. El tema de Cole Porter "What is this thing called love" va seguir a la balada d'autoria pròpia a tot swing i a tempo fast, primer a trio i ben aviat després del tema, el Biel va desenvolupar un magnífic solo amb la velocitat i precisió a la qual ja ens té acostumats, ben recolzat pels seus dos companys i amics. Aquí sí que Ray es va trobar entremig d'una "salsa" prou coneguda, tot i ser lleugerament diferent el "concept time" però la música és la música i així va aflorar des de l'escenari amb tota la seva potència i creativitat en el seu solo. Els "quarts" els van fer tots dos co-líders, quarts que ben aviat es van convertir en "dos", i després, al final, el tema de nou tots dos a la vegada. Després ens va semblar escoltar quelcom similar al "Take The A Train", però no, no ho era, i sí, potser una variació o arranjament reconvertit l'un en un tema nou, la qual cosa solen fer alguns dels nostres músics. Ray s'hi va posar el primer en el solo d'un tema que anàvem recordant,l amb frases del "Out of Nowhere" entremig del solo, i d'altres frases que segur va utilitzar, sempre amb l'ànim, creiem, per situar-nos i trobar-nos més còmodes escoltant trossos coneguts. Un magistral solo amb arpegis ascendents i descendents així tots seguits a modo de lick. Biel va fer la seva aportació personal en un solo farcit de bon gust i demostració de domini tècnic del "gipsy sound". Tot i això, tot i aquesta sonoritat, Biel també va deixar algunes frases referència on el Blues hi era present. Al final, melodia i anar encarant el final del tema, delicada aproximació, molt poca, a un "Take The A Train" que no ho va ser. Abans però, un llarg "turn around" farcit de bones aportacions de tots dos amics i grans músics. Després d'aquest tema propi, Biel va agrair-nos els aplaudiments i presentà el proper tema, ara de Django Reinhardt anomenat "Swing 48". En Joan, que ja havia escoltat el primer passe, ja se sabia el "programa" tot i informant-me dels temes que anaven fent i que farien. En Ray va iniciar els solos d'aquest tema de Django tan conegut, realitzant ell una magnífica interpretació ara sí i també a tot swing. La velocitat d'execució del trompetista va anar de la mà del trepidant ritme "imposat" a la composició de Reinhardt. En Biel va seguir amb la seva tònica magistral de gran velocitat interpretativa i guitarra "manouche", tot i situant-nos en l'àmbit més parisenc de la música dels anys post segona guerra. El mateix contrabaixista, l'Oriol, va fer un curtet i magnífic solo. El final d'en Ray, agut i amb una frase típica del tema va ser genial. I van seguir amb un parell de temes més, magnífics també, amb un Jamboree amb un magnífic aspecte. El darrer tema però va ser-ne un altre, el típic tema de Django anomenat "Minor Swing". Segons l'entès Joan Recolons, la majoria o quasi tots, o tots els músics de Gipsy, acaben els seus bolos amb aquesta joia del més gran dels guitarristes europeus de totes les èpoques. Que serveixin aquestes "quatre ratlles" per deixar constància de la nostra assistència i gaudi total d'aquesta magnífica proposta.

Miquel Tuset i Mallol.

2n dia 8è Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts, 15 de juliol de 2017

Doncs el dissabte 15 de juliol vàrem fer el segon dia del Festival a Can Comamala, una magnífica tarda-nit amb molt bona assistència de públic, i sobretot de pares i mares dels alumnes que hi van participar, i és que les escoles implicades varen ser les d'El Musical de Bellaterra i Taller de Músics ESEM. Sempre que puc miro que aquestes escoles comparteixin escenari per motius diversos com són ara que l'Eladio Reinón, director musical de El Musical va estar vinculat al Taller durant molts i molts anys, i que en Jordi Gaspar, director musical del Taller a "Can Fabra", o sigui del Grau Superior, és també col·laborador i professor a l'escola de Bellaterra. Enguany, en Jordi no ha pogut venir per bolos diversos amb el trio del Víctor de Diego però igualment, l'agermanament va ser total. Unes escoles, aquestes i les altres, que participen en aquest festival des del primer dia.

Com sempre fem, el primer combo que va sortir va ser el de Grau Professional de El Musical. Un combo de jovenets, amb ajudes sòlides am l'Adrián Mateo, bateria, Manel Fortià, contrabaix i Eladio Reinón, al saxo tenor. Al final el combo d'alumnes, certament molt aplicats, va estar format per Gerard Farré, violí; Andreu Argueta, trompeta; Martí Planasdemunt, guitarra i Antonio González, teclat i la participació als teclats del professor de piano de l'escola, en Jordi Martínez. Us haig de dir que varen estar genials, tocant uns temes molt ben interpretats i força coneguts per quasi tots els presents. La participació i solos dels professionals van recolzar en tot moment als joves músics, donant-los el suport moral i anímic necessari i adequat. Ells mateixos, i cadascú segons les seves habilitats, varen fer-ho la mar de bé, amb seriositat i entrega, virtuts aquestes a nivell dels professionals. Varen començar amb un tema de Ron Carter anomenat "Eighty One" amb aires funk amb un primer solo del mestre Reinón i després amb la participació de tots els nois, i al final, abans de tornar al tema, un solo del Manel, en aquest el primer tema del combo de El Musical. El Manel va agrair els aplaudiments tot i felicitar als nois que ho havien fet tan bé. Va presentar el següent tema, el conegut "Moanin" de Bobby Timmons, senyera dels Jazz Messengers. Aquest és un dels temes que vaig enregistrar amb el mòbil i en vídeo, o sigui que aquí el teniu: 

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208099250793701/

Un tema iniciat per l'Antonio González al teclat tal i com si Timmons fos. El primer solo del gran mestre Reinón va ser sense cap mena de dubtes esclatant amb una demostració de tècnica en els arpegis i escales amb un total bon gust i sempre molt ben acompanyat per la secció rítmica amb el jove González, el Manel i Adrián, i també el jove guitarrista Martí. El jove teclista va iniciar el seu solo amb un bon swing i amb les notes posades al seu lloc, cosa sovint no tan fàcil pels qui  n'aprenem, joves i grans. L'Andreu  a la trompeta va fer algunes notes llargues també a lloc i el jove guitarrista Planasdemunt ens va mostrar el seu bon llenguatge en un solo força ben trenat i amb un bon so de la seva guitarra. Després d'ell vam poder escoltar al molt bon violinista, en Gerard Farré, el qual va venir en substitució del violoncelista Arnau Peretó. En Gerard ens va sorprendre gratament, car el seu violí va sonar força ben afinat i el seu solo va ser molt interessant. L'Eladio va encetar els "quarts" amb l'Adriá a la bateria, passant quasi tots els solistes, tot just abans de tornar als inicis amb el teclista i tota la resta de músics amb el magnífic "Moanin".  El següent tema que va sonar va ser el preciós tema de Freddy Hubbard anomenat "Little Sunflower", interpretat per tots plegats en la melodia i iniciant el mestre Eladio la seva participació amb un solo preciós farcit de bon gust i tècnica, què voleu que us digui sobre aquest gran saxo tenor que no sapigueu? I és que el pont d'aquest tema és una preciositat harmònica i l'Eladio ben bé que ens ho va demostrar, i també en la resta de l'estructura. El jove teclista González en va fer també una bona interpretació ben recolzat per la base rítmica, i seguint-lo a la trompeta l'Andreu tot i sabent lo difícil què és tocar aquest instrument quan un comença. La guitarra dolça del Martí va volar suaument per sobre les harmonies i ritmes, situant-se perfectament en els canvis harmònics i mostrant molt bones maneres en la seva improvisació. De nou el so del violí, clar i net, i afinat, va navegar per les ones harmòniques dels inicis i del preciós pont. Ens va fer un solo força reeixit i repeteixo, totalment afinat, cosa gens fàcil amb el violí, i sobretot en els inicis. Ell mateix va ser-hi present en els canvis quan van tornar a recuperar el tema, del qual en van fer un parell de chorus, acabant-lo tots plegats en el primer compás del pont. Magnífic nois. I ja es disposaren a acabar la seva actuació amb el darrer tema, aquest amb aires força funkys i també amb l'Eladio essent el primer en iniciar el seu solo sobre un sol acord, la qual cosa implica molta creativitat per no avorrir al personal, la qual cosa no va passar, evidentment. La resta de nois el van seguir, essent-ne el primer el sempre molt concentrat i seriós teclista, l'Antonio González, fent un bon solo amb totes al seu lloc,o sigui les notes. Amb l'Eladio van recuperar el motiu principal del tema i ja per deixar pas al jove trompetista Argueta el qual va fer un solo curtet però deu ni do. La guitarra del Martí el va seguir amb precisió i llenguatge a la vegada que bon gust i delicadesa. El violí del Gerard va tornar a sonar nítid i clar i amb un bon solo i llenguatge, molt bé per aquest noi. El Manel va fer un salt cap al davant amb mestria i ens va situar en el tema, melodia principal, on s'hi van trobar tots i així, delicadament el van anar acabant. Magnífica proposta del combo de El Musical, amb uns temes senzills i amb un tempo mig, ideal pels nois i molt ben interpretats, i amb gaudi evident de tots els presents, entre els quals els pares i mares dels alumnes d'aquesta escola, i al capdavant de tots ells, la directora Montse Roig. Gràcies Montse i Eladio pel vostre suport durant tots aquests anys.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El combo del Taller de Músics de "Grau Superior", havia d'oferir-nos un canvi estilístic el qual evidentment es va produir i gràcies a la formació que ens va acompanyar amb gent com Carles Seara, trompeta; Pablo Martín, saxo tenor; Ernest Pipó, guitarra; Nil Sichau, contrabaix, i Kike Pérez, bateria. Un magnífic quintet que va començar la seva actuació amb un tema remarcable de Miles Davis anomenat "Nardis". Després de la coneguda melodia, el magnífic guitarrista Pipó ens va fer una magnífica interpretació farcida de bon gust i recursos tècnics alhora que un molt bon so, el d'una guitarra que ben bé semblava la mateixa que la del noi Martí de El Musical. En Pablo Martín va estar magnífic amb un solo a l'alçada dels professionals amb un fraseig increïble, molt bon so barreja de Rollins i Henderson només per parlar-ne de dos. Una molt agradable sorpresa la d'aquests músics del Taller i encara faltava l'aportació del contrabaixista substitut en Nil Sichau, que va estar magnífic, si considerem que va fer la substitució a última hora, bravo Nil. Els dos vents, hi van tornar amb la melodia, i considereu que el trompetista no va fer cap solo en aquest tema i crec recordar per alguns problemes amb l'instrument, que sembla va demanar al jove Peretó de El Musical. Després d'aquest primer tema s'hi van ficar amb la magnífica bossa de Lee Morgan en el conegut tema anomenat "Ceora". Els dos vents i a un tempo mig-slow van encetar el preciós tema, essent-ne el Carles el primer en fer el solo a la trompeta, com si fes un homenatge al seu compositor. Un solo d'un chorus, on crec que continuava tenint problemes amb l'instrument va deixar pas al del saxo tenor Pablo Martín qui, igualment va fer un chorus amb el seu magnífic so i bon llenguatge, el qual ja havíem tastat en el primer tema de Miles. La guitarra de l'Ernest va sonar de nou amb un bon fraseig i  bona interpretació per deixar pas als dos vent en tornar amb la melodia del preciós i gens fàcil tema anomenat "Ceora". Després d'aquesta bossa van interpretar una magnífica balada a tempo súper slow anomenada "Skylark", i de la qual en vaig fer un enregistrament amb mòbil i vídeo que us poso ara mateix:  

Skylark: https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208099409557670/

Un tema, ja heu vist, que han interpretat els dos vents primer el saxo i després la trompeta, i parlo de la melodia, perquè el primer i magnífic solo l'ha fet el Pablo, per seguir-lo l'Ernest  a la guitarra en la A del tema i continuar en el pont el Carles amb la trompeta i seguir amb la darrera A de la impro, en una balada preciosa que ja ens feia falta escoltar, ja. De nou el pont, i ara amb tots dos vents compaginant-se per arribar de nou a la darrera A i així acabar el tema: magnífics els nois del Taller de Músics. De nou s'hi van posar ara en un tema que no he sabut reconèixer però n'he tingut prou amb un missatge al Pablo per dir-me que era el "Angelica" de Duke Ellington i amb John Coltrane. Tema del qual n'han fet la melodia i que van interpretar així com amb una mena de Calypso per després en els solos fer-ho ja amb tot el swing possible. L'Ernest  a la guitarra va ser el primer en desenvolupar els solos, en un de molt ben trenat i bon fraseig. El Carles  a la trompeta el va seguir, ja  semblant que havia solucionat els problemes  per tal i com el va realitzar, la mar de bé. Els dos solos van durar un chorus del tema per així no fer-los massa llargs i poder fer el bateria Kike Pérez uns "quarts" amb la resta de companys i així tornar tots plegats al calipso o quasi amb la melodia del tema de Duke. Per acabar la seva actuació de combo d'escola, els nostres herois van tocar un conegut tema senyera dels Jazz Messengers, l'anomenat "One by One". Un tema de Hard Bop típic per acabar el seu set, magnífic per cert. Després de fer el tema "sencer" els dos vents alhora i amb la coneguda melodia, va ser Carles qui s'hi va ficar amb la trompeta amb un molt bon so i fraseig, bona tècnica i bon gust en un solo delicat, tal i com l'acompanyava guitarra, contrabaix i bateria. Bon solo Carles. Qui el va seguir va ser el magnífic saxo tenor Pablo Martín amb un solo espaterrant per so, fraseig, creativitat i tècnica. La delicadesa va aparèixer de nou gràcies a les mans del guitarrista Ernest Pipó, el qual va mantenir el seu "status" de qualitat i bon gust interpretatiu. La "feina" la va acabar el substitut de luxe Nil Sichau el qual sense temps a mirar-se els temes va estar excel·lent i sobretot en les seves intervencions solistes com és el cas d'aquest tema, on fa ver un magnífic solo. Al final, tots plegats  van fer la melodia sencera del tema i així van acabar la seva magnífica actuació. Un magnífic combo del Taller de Músics ESEM, hauria de dir que com cada any, i com les altres escoles que cada anys hi participen, sempre amb uns joves músics magnífics i magnífiques propostes musicals. Enhorabona a totes elles.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Després del combo del Taller vaig intentar muntar la Jam amb ells i amb els màsters de l'escola El Musical amb l'Eladio Reinón i demés com el Jordi Martínez, teclat i un company amic d'ells a la bateria, i amb el Carles Seara, trompeta; Ernest Pipó, guitarra i Manel Fortià, contrabaix. Van començar amb un tema de Monk magnífic amb solos de l'Eladio, Carles, Kike, Jordi, Manel, i després amb els "quarts" amb el baterista de moment sense nom tot i haver-lo vist sovint a les Jams de la Nova Jazz Cava. A veure si algú prou amable que hagi arribat fins aquí m'ho vol dir. 

Després dels "quarts", altre vegada el conegut tema de Monk i del qual ara tampoc en recordo el títol, coses que em passen per l'edat. El següent tema va ser el preciós "Softly as in the Morning Sunrise" també amb l'Eladio al capdavant que com a mestre no ens va abandonar mai. T'estimo Eladio, he. També s'hi va afegir el jove crac del saxo tenor, en Pablo Martín, magnífics tots dos en les seves improvisacions. De la mateixa manera el Carles Seara va "apanyar-se" amb una trompeta que li va fer la guitza tota la nit, tot i això, s'en va sortir magníficament. Igualment, en Jordi Martínez, al teclat, ell profe de piano de El Musical va estar genial amb un tema que potser no era un dels seus més coneguts, però per això són mestres, per tocar la mar de bé sobre els acords sense conèixer del tot el tema. El Manel al contrabaix va estar com sempre magnífic executant un gran solo, seguint a la perfecció estructures i demés. Després, tots plegats amb la melodia, tot i acabant el preciós tema de Sigmund Romberg i lletra de Hammersteim...

Després vaig cridar de nou als joves de El Muslcal per què toquessin amb els altres una mica més grans del Taller resultant un combo amb el Pablo Martín, Manel Fortià,  el bateria encara desconegut, i els joves de El Musical amb Gerard Farré, violí; Andreu Argueta, trompeta; Martí Planasdemunt, guitarra i Antonio González, teclat. El tema escollit, un blues de Monk, el conegut "Blue Monk". Un solos que van començar amb el del Pablo iniciant el seu, magnífic, amb una gran creativitat sobre un "senzill" blues, cosa que no és tan fàcil com sembla però que ell va saber desenvolupar la mar de bé. El teclat de l'Antonio va seguir tot i realitzant-lo precís amb totes les notes a lloc, i amb els canvis adequats. Mentre, al darrera, la base rítmica de bateria i contrabaix, a tot swing. En Martí va estar de nou pulcre i nítid en la seva improvisació, i sempre el swing del "ride" i "walking" del contrabaix. Després d'ells va encetar el seu el jove trompetista, fent una roda a lloc i després el bon so del violí del Gerard i bon llenguatge i repeteixo, afinació. El Manel va acabar magistralment la tanda per deixar als  joves tornar-hi amb la melodia fent un chorus i acabant amb un vamp delicadament amb el so del tenor del Pablo Martín. Molt bé nois. Després vam pujar el Juan Carlos Speedy, Modest Pelfort i jo mateixa tocar el "Bye Bye Blackbird" amb una base rítmica amb Jordi Martínez, piano; Nil Sichau, contrabaix crec, i demés. Primer solo meu, amb l'instrument ben sec i canya en les mateixes condicions, i és que no és pot fer dues o tres coses a la vegada. Modest va seguir amb una interpretació personal de la manera que ens té acostumats. El Juan Carlos va seguir-lo a tota potència, amb un so clar i també molt personal típic amb valentia i determinació, omplint l'espai de notes potents i afinades com ens té acostumats. Jordi Martínez al teclat va desenvolupar-lo adequadament, amb acords i melodia, de manera nítida i bon fraseig. Vam tornar a tenir al Manel en un magnífic solo, tot just abans de fer els quarts amb el baterista i així tornar a fer el tema tots plegats acabant-lo després d'un chorus delicadament. 

Després, el saxo tenor del Pablo Martín va fer-nos adonar que estàvem escoltant la "cançó de borratxos" de Henry Mancini, "The days of wine and roses", també amb la trompeta del Carles Seara, el teclat del Jordi Martínez, la bateria del company de Bellaterra, el contrabaix del Nil Sichau i la guitarra de Ernest Pipó, a la bateria Kike Pérez i també els dos amics als vents, en Juan Carlos i Modest. Els solos els va començar el trompetista del Taller per seguir-lo el Juan Carlos, amb el temperament particular d'aquest amic i fidel acompanyant de les Jams que fèiem a la Sala Xica. Moments de quietud i calma van aparèixer amb la intervenció del Jordi  al teclat, suaument acompanyat per la base rítmica de bateria, Manel i Kike, contrabaix i guitarra. Ells dos van desenvolupar uns magnífics solos, tot i que primer va ser el del guitarrista. Delicadesa mentre el Manel feia el seu, amb un swing del "ride" del baterista Pérez i acords de l'Ernest a la guitarra. Els "quarts" van venir després amb el Modest, Pablo, Juan Carlos, Kike, Jordi fent-los i així tornar a la melodia de Mancini de la mà del Pablo Martín. 


El darrer tema, el qual vaig poder filmar amb el mòbil, va ser el conegut "Fulles Mortes", amb l'Eladio al capdavant, i amb la mateixa formació base del tema anterior i amb els amics convidats. Ell mateix va iniciar un magnífic i llarg solo, tot i mostrant-nos la seva creativitat i tècnica alhora que bon gust i modernitat interpretativa amb tot un fraseig increïble. En Modest s'hi va ficar de nou amb total solvència i valentia, alhora que bon gust i afinació, cada dia molt millor, la qual cosa per a ell, baixista de primer instrument i trompetista d'afició i autodidacte és tot un mèrit. El Juan Carlos s'hi va afegir amb tota una "carretada de notes" "sheets of notes" a lo Coltrane salvant totes les distàncies i considerant l'amor tan gran que té aquest músic aficionat al Jazz i a tota la música. Darrerament ha muntat però un combo amb el Modest i alguns més o sigui que potser ben aviat el tindrem com a professional. en Pablo Martin els va seguir de manera excel·lent tot i mostrant-nos el bon aprenentatge rebut del Taller per la qual cosa els tornem a felicitar. Jordi Martínez va endolcir de nou els espais del pati de "Can Comamala" amb la base rítmica de guitarra, contrabaix i bateria, ara també amb el Nil Sichau al contrabaix. Kike  a la bateria i l'Ernest a la guitarra va estar genial com també ho va estar el Nil amb una demostració de professionalitat, el d'aquest jove músic, no ho oblidem que havia vingut com a substitut de darrera hora per una indisposició familiar del qui estava a la llista. Després d'ell, tots plegats acabant el tema a mode de marching band i acabant definitivament la música del segon dia del 8é Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

I he dit que la música s'havia acabat, sí, però no el bon rottlo amb els músics de les escoles i els pares d'alguns d'ells, perquè encara havíem de sopar, la qual cosa vam fer el Joan Recolons i jo mateix, amb tota la colla de músics i pares que van poder quedar-s'hi. Els joves del Taller van haver de marxar però ho van fer amb el "sopar sota el braç", la qual cosa de segur em devien agrair molt, car les menges de La Taska com sempre varen estar boníssimes. La bona onda va continuar sopant tots plegats, per la qual cosa agraeixo de tot cor a la Montse Roig i Eladio Reinón la seva participació i col·laboració en aquest 8è Festival de Jam Sessions i per fer-ho durant tots aquests vuit anys. 

Encara recordo la cara que em va fer la Montse quan el 2010 em vaig presentar a la seva escola amb aquesta idea sota el braç i de quina manera tant li va agradar. Només tinc el desig, que tot i els canvis polítics que estan a punt de succeir, això espero, ens puguem tornar a trobar l'any vinent un altre cop i si pot ser en aquest mateix espai, tots sans i estalvis. 

Miquel Tuset i Mallol.