I aquesta és la crònica que vaig penjar al Facebook:
"Doncs quatre ratlles abans d'anar a dormir sobre el magnífic concert de Louis Hayes & Jeremy Pelt Quartet al Jamboree:
Doncs sovint diem que.... “avui hem vist un concert de Jazz collonut”.... tot i la diversitat tan àmplia que te aquesta música. Avui però, sí que podem dir que hem vist un “gran concert de Jazz” bàsicament de Hard Bop, i interpretat per quatre mestres, tres de joves i el més màster i líder de la formació (tot i el featuring de J. P.) que ja ha passat la frontera dels 80, Mr Louis Hayes. Un home que és la viva història del Jazz havent format part de projectes com diu Pere Pons a la presentació.
"Cannonball Adderley, Oscar Peterson, Sam Jones, Dexter Gordon o Freddie Hubbard són tan sols alguns dels històrics del jazz que han contribuït a esculpir la llegenda del baterista Louis Hayes. En motiu del seu 80 aniversari és ara el trompetista Jeremy Pelt el que ha decidit tornar-lo a portar als escenaris per a homenatjar la seva figura, que atresora bona part de la història del jazz modern. En plena forma, és l’oportunitat de sentir un autèntic mite del jazz al costat d’un dels músics més punyents de l’escena actual. Imperdible."
Una formació a quartet, o més ben dit, una formació a trio liderada per aquest gran baterista tot i presentant aquesta figura ja molt més que emergent, Jeremy Pelt. Aquest insigne trompetista va poder fer gaudir la gent de Lleida en aquest darrer Jazz Tardor esdeveniment organitzat per Josep Ramon Jové. Poder veure aquest home Jazz de tan a prop i poder-lo saludar tot i dient-li que és un honor que el puguem escoltar a la distància curta ha estat tot un luxe. Una formació a més a més amb Danny Grissett piano, Dezron Douglas contrabaix els quals han estat molt més que a l'alçada. A mi m’ha corprès el pianista, la seva elegància (potser el més elegant dels pianistes que hem vist al Jamboree), la seva precisa i ràpida digitació, a la vegada que el seu magnífic llenguatge i fraseig en els solos. Tot serien elogis per parlar d’aquest gran intèrpret, el qual s’ha “passejat” amb total solvència per tots els temes, i igualment en els dos bisos. El contrabaixista també ha estat superlatiu, acompanyant, amb un walking brutal, i en els solos, on se l’ha pogut escoltar igualment precís i segur, alhora que imaginatiu i melòdic.
El primer set l’han començat a tot swing amb el tema de Cedar Walton, “Bolivia” on ja hem pogut veure la mestria de tots quatre i sobretot la dels dos co-líders, i la qualitat immensa de l’elegant pianista. Jo diria que aquesta elegància deu ser innata i així és com interpreta la seva música, una música elegant, bellament interpretada. Han continuat amb un tema de Duke Pearson anomenat “Is that soul”, magnífic també. El conegut tema de Billy Taylor “Easy Walker” ha estat el tercer del primer set. A cada segon que passava, més impregnats ens quedàvem del què escoltàvem. Més sabíem que estàvem assistint a un concert extraordinari de Jazz Modern interpretat de manera contemporània, evidentment, tal i com toquen els músics ara mateix. Després d’aquest tema han tocat dos temes quasi seguits, identificant el darrer com un tema de Miles de la seva època més bopper, tocat a un tempo viu, jo diria que tal i com el màster el va interpretar. Després ha arribat “la balada”, i aquesta ha estat, segons un assidu al Jamboree, un tema banda sonora de “Els paraigües de Cherburg” de Michel Legrand. Un tema increïble interpretat a un tempo súper lent, on hem pogut gaudir escoltant el metall més brillant amb un so súper delicat i molt controlat, el seu volum. Després ha vingut el primer Blues de la nit, tema amb una melodia súper senzilla i curta, de la qual han fet dos chorus per després iniciar els solos primer amb el pianista Grisset el qual ha tornat a demostrar-nos la seva increïble tècnica i sensibilitat alhora que la imaginació i la utilització de “riffs” diversos d’altri i llenguatge propi. Un solo magnífic del contrabaixista, quasi tocant ell sol, amb el swing delicat del “ride” i acords “solts” de tan en tan, ens ha confirmat de nou la solvència i mestria d’aquest jove contrabaixista. Un blues anomenat “Sad”, si no he entès malament. Després d’aquest tema els nostres herois han plegat veles i semblava que no volien fer el “Bis” de rigor, tot i aplaudir tots nosaltres sense parar i insistir tot cridant “One More”. Al final, després de no massa estona, els hem tingut de nou a l’escenari on ràpidament han decidit quin tema tocar el qual ha estat “Blues For Duanne”, tema de Freddie Hubbard, interpretat a un tempo força viu si el comparem amb la versió original del tema interpretat per Hubbard en el disc de Benny Golson “Time Speaks” on també hi havia Woody Shaw. En definitiva un primer Set magnífic de Hard Bop interpretat per quatre excel•lents músics i mestres.
Nosaltres hem anat al Glaciar on el Joan Recolons ha volgut convidar a uns “calamars” i una birra tot i comentar el concert i parlar d’altres qüestions més mundanes. Entremig ens havíem trobat al Francesc i Enric el primer ànima de Jazz Terrassa de fa molts i molts anys i amic nostre. Comentar-vos també que veure el Joan bellugar el cap amunt i avall portant el ritme i gaudint a tope, és una constatació de lo collonut que va ser el concert, com així va ser. Hi hem tornat amb la intenció de marxar si el set es repetia musicalment parlant. Sort que no ha estat així i ens hi hem quedat, ara amb un Jamboree ple dels nou vinguts com el Jaume Carbonell i parella, i molts dels que hem repetit del primer set com en Xavi Hinojosa i el Marc Ayza. Un dia on hem pogut veure força bateristes i també trompetistes tals com Marc Ayza, Marc Miralta, Jordi Pallarés, Joan Moll, Xavi Hinojosa, entre els bateristes, i Joan Mar Sauqué entre els trompetistes, i en Paco Weht entre els contrabaixistes, tot i que segur n’hi deuen haver estat més els músics que han vingut.
 |
| Foto de Mercè Porras |
El segon passe ha seguit la dinàmica del primer, pels temes de Hard Bop i també per la balada interpretada ben aviat, passats un parell de temes. Si l’energia del baterista l’hem pogut comprovar en el primer set, així igualment l’hem pogut veure en el segon. Aquest home està en un estat de forma física, per l’edat que te, extraordinària, al menys això és el que m’ha semblat a mi. Amb més de 80 anys i tocant amb un swing delicat temes a un tempo força viu i sense perdre els estreps. Després de la preciosa balada han tocat el tema i versió que va fer famosa el nostre gran Clifford Brown el “I’ll Remember April” quasi jo diria que al mateix tempo. Un gran tema on hem pogut tornar a copsar l’enteresa d’aquest gran pianista Danny Grisset interpretant un grandíssim solo mentre que per sota seu hi havia un swing impressionant amb el “ride” del baterista i el “walking” del contrabaixista Dezron Douglas. Bé, i així ha seguit el tema amb gran i delicat solo del gran baterista inclòs, un home gens sorollós tocant la bateria, la qual cosa agraïm alguns. Després d’aquest estàndard s’hi ha posat amb un Blues del mateix líder amb una melodia força senzilla i repetitiva i només canviant la nota final del “riff”, motiu principal del tema. Un Jeremy Pelt que ha estat incommensurable en els dos passes, demostrant perquè està tan ben considerat a nivell mundial. So ple, gens estrident, i recorrent amb mestria zones d’intervals no massa amplis. La seva diversitat interpretativa és força més amplia, situant-se sovint en els més aguts, tot i que no súper aguts, aquells que no hi són però que has de trobar. Un blues del líder que el pianista s’ha encarregat de brodar amb total mestria en el seu solo tot i fent una sèrie d’arpegis descendents i demés virgueries. Amb aquest tema han acabat el segon passe i després d’una certa insistència per part nostra hi han tornat per fer el corresponent bis i aquest ha estat un tema de Thelonious Monk interpretat a un molt bon tempo, ideal per cloure aquestes sessions al Jamboree.
Entenc la dificultat de portar-los Mauri Estruga considerant el nom i catxé que deu tenir el mestre octogenari i també el propi Jeremy Pelt aquest a tope de l’ona de popularitat en el moment actual. Gràcies per fer l’esforç Pere Pons, i gràcies Joan Mas per seguir recolzant aquesta i totes les propostes de Jazz en aquesta, la nostra cova-cava. Agrair-li a l’Alex Seoane Monsoliu la seva mestria en el control del volum, i és que ha sonat tot de collons. A la barra hi hem tingut la sempre súper cordial simpatia en la persona de l’Òscar de Pombo, el qual amb el seu somriure i amabilitat ha fet que la nostra estada al Jamboree hagi estat perfecte el 100%. Una vetllada amb grans fotògrafs amics i aficionats al Jazz com Antonio Narváez, Joan Carles Abelenda, Oliver Adell Torne, Sergio Sabrini i potser alguns més que hauran volgut captar les millors instantànies, alhora que d’altres amics i dibuixants que també hauran captat a la seva manera el que han vist com en Joma Rius i Manu Dimango. Avui quasi que hi érem tots i també la gran aficionada Mercè Porras i amic de l'ànima."
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
