Natsuko Sugao, Masa Kamaguchi i Javier del Barco, a la Jam de Sinestesia, el 5 de maig de 2017

Doncs no podíem faltar a la cita dels divendres al Sinestesia Bar Club de Sants i molt menys considerant la presència d'aquest trio, i si se'm permet, sobretot, amb la del gran contrabaixista japonès establert a casa nostra, Masa Kamaguchi. Natsuko ja és quasi una habitual, car ens hi hem trobat algunes vegades, mentre que el company de les ones radiofòniques del Jazz d'Extremadura,  AhoraJazz i també gran baterista, Javier del Barco, era la primera vegada que venia, tot i aprofitant una estada per diversos locals de la ciutat durant aquesta setmana. Un trio magnífic liderat, off de record, pel gran Kamaguchi amb els altres dos companys, els quals ens van fer un gran concert previ a la Jam Session posterior. Un dia que van venir a tocar dos guitarristes habituals com són David Martínez i Javi Alcaraz i un molt bon saxo soprano del qual no en sé el nom, i també algun tema aquest qui això escriu.
Miquel Tuset i Mallol.

Leon Parker Quartet featu. Jesse Davis al Jamboree, 30 d'abril de 2017

Doncs sí que vam aprofitar el Dia Mundial del Jazz tot i ser-ho cada dia per qui això escriu. Un diumenge magnífic amb un Jamboree ple de gom a gom i amb força músics i aficionats. Una formació amb: Jesse Davis saxo, Fred Nardin piano, Or Bareket, contrabaix, Leon Parker bateria.

I d'aquest projecte, en Pere Pons ens en va dir:

El llenguatge del jazz en el segle XXI té en músics com Leon Parker un dels seus exponents més creatius i originals. El baterista, que ha treballat per músics com Jacky Terrasson, Dewey Redman i Charlie Hunter, a banda de conèixer a la perfecció la tradició ha sabut concedir frescor i misteri al beat jazzístic per excel·lència. Com al·licient afegit, una formació de luxe amb el saxo de Jesse Davis, Darryl Hall al baix i Fred Nardin al piano.

I és que sí, havia de venir el contrabaixista  Darryl Hall, i ja vegeu doncs el mèrit de l'Or Bareket fent la magnífica feina que va fer, i així vaig entendre jo que el mateix Jesse Davis ho entenia, quan se'l mirava bocabadat quan aquell solejava.

Com a detall significatiu del baterista, dir-vos que no n'he vist cap com ell aconseguint un increïble swing i sense el Hi-Hat, Carles, Charles o Xarles. A banda d'això els temes van seguir un tarannà força modern amb compositors com "Evidence" de Thelonious MonkUn comentari per dir-vos que vam poder gaudir amb le magnífic contrabaixista Or Bareket, germà del gran saxo baríton Eden Bareket del qual li he posat el darrer projecte a Jazz club de Nit. El swing es va disparar en el segon tema, "The Giants" on el pianista Fred Nardin ens va mostrar tot el seu saber i què és molt, tot i fent un merescut homenatge al magnífic Mulgrew Miller.

Un Jesse Davis magnífic, amb una tècnica esclatant i un fraseig modern i lleuger, fluid i ràpid, ultra ràpid, va aconseguir que el concert pugés al nivell adequat. Amb això només vull dir que la seva presència es va notar i força i que en format trio hauria sigut també un molt bon concert essent-ho més encara amb ell al saxo alto. Leon Parker ens va enlluernar per la seva magnífica visió del fet, del com i perquè de la percussió i bateria, omplint de polirítmies i d'altres magnífiques aportacions percussives l'espai de la nostra cova-cava. Ell mateix va presentar el concert després d'aquests dos primers temes, fent-ho amb "FranGlish", en un castellà entenedor i divertit, sovint demanant ajuts als presents quan havia de dir-ho sense saber-ho, i canviant a l'anglès per la seva comoditat. 

Un dels temes, i des de la perspectiva del baterista, el vaig poder enregistrar en vídeo amb el meu preuat P9 Plus que més o menys s'apanya:


Després de la llarga presentació van fer un tema de Kenny Barron iniciat pel líder a base de percussions diverses, tambors i demés estris percussius. Etc, etc...i només parlant del primer set i encara faltava el bis, un llarg bis amb un tema magnífic i que va durar més de 11 minuts. Un riff ple de funk assenyalat per contrabaix, mà esquerra de piano i bateria, van deixar pas al magnífic solo del pianista, que ja immers en aquest, va deixar la mà esquerra lliure per poder harmonitzar o no la seva gran interpretació de la dreta. Amb el funk del riff imparable, ara amb la mà esquerra del pianista, Leon Parker ens va mostrar de nou la seva lliure interpretació del què és un solo de bateria. Si així acabaren el primer set, en el segon ens va deixar enlluernats quan en el bis del segon es va aixecar i dempeus davant del micro, va començar a fer percussió sobre el seu pit amb les dues mans. Ops, magnífic i lliure. Gràcil i fresc. Innovador i divertit. O sigui que una vegada més, la generositat dels músics es va fer palesa com sempre sol passar, car així són els nostres estimats intèrprets d'aquesta música que tant ens apasiona, el Jazz amb totes les seves possibles variants.

Com és habitual en concerts d'aquest nivell i sempre que pot, Pere Pons va fer de mestre de cerimònies tot i honorant a líder i companys i els sons van ser magnífics gràcies a les destres mans de l'Àlex Monsoliu, i sempre controlant-ho tot, l'estimat Òscar de Pombo, ell sempre amb el permanent somriure com a expressió única del seu rostre.
Miquel Tuset i Mallol.


Alfredo Rodríguez Trio al Jamboree, i Sergi Sirvent a la Jam de Sinestesia, 28 d'abril de 2017

Doncs ens vam preparar per gaudir d'aquest concert tot i situant-nos en les "maneres vitals" de tocar el piano, les d'aquest mestre cubà anomenat Alfredo Rodríguez. El projecte tenia un total sabor llatí, si considerem els acompanyants, amb el també cubà Michael Olivera i el brasiler embolicat en molts projectes, en Munir Hossn. Al Michael l'havíem vist no fa massa al mateix Jamboree tot i presentant el seu disc "Ashé" recordo que amb el magnífic Ariel Brínguez al saxo tenor i la magnífica veu i presència de Myriam Latrece i demés companys, inclòs el mateix Hossn. Alfredo no és cap desconegut i així és que es va omplir la nostra cova cava en els dos passes, de fervents aficionats i fidels seguidors de les músiques d'aquest mestre pianista i també cantant vocacional, totalment extravertit dalt l'escenari, com toca  per les seves arrels alhora que les de l'altre showman, al baix elèctric i guitarra, tocant la darrera fixada a un suport, mentre mantenia el baix penjat del seu coll, i ell també, cantant ocasional i vocacional i fent-nos cantar a tots plegats. 

Un concert d'aquells on es va poder gaudir del virtuosisme del magnífic pianista, mentre que la tensió i emocions van anar en augment, i tot gràcies a les músiques rítmiques que ens oferiren tots tres. I aquestes varen ser les paraules d'en Pere Pons tot i presentant-nos aquest projecte al web de Jamboree:

Aquest 2017 es compliran 10 anys del padrinatge d'Alfredo Rodríguez per part de Quincy Jones. Va ser el 2007 quan el músic i productor nord-americà va caure rendit per l'art i les maneres d'aquest pianista cubà al Festival de Jazz de Montreaux. El seu padrinatge va suposar una empenta important per a l'inici d'una trajectòria jazzística internacional. Arriba al Jamboree amb els temes del seu últim disc, "Tocororo", sota el braç.

Doncs si a això li afegim una magnífica sonorització a càrrec de l'Àlex Monsoliu, convindreu amb mi que aquest concert encabit en el 10è Cicle 1906 va tenir el nivell adequat a l'esdeveniment patrocinat des de fa 10 anys per aquesta magnífica cervesa.


Després d'aquest concert vam anar a la Jam de la Sala Sinestesia amb les ganes renovades de poder escoltar, aprendre alguna cosa i poder tocar algun tema amb el magnífic i polièdric músic, Sergi Sirvent, piano, amb Pau Sala, contrabaix i el coordinador Joao Vieira, bateriaEscoltar les sempre sorprenents propostes de Sirvent sempre és un luxe i plaer i així és que ho vam viure. Temes propis, els més, amb algun estàndard, crec, va ser el repertori d'aquest insigne músic i multi instrumentista. Una sala Sinestesia que va agafant embranzida en concerts i Jams, i on hi solen anar força músics, quasi tots professionals si exceptuem qui això escriu. Així és que, posterior al concert de Sirvent i amics, la Jam es va veure's farcida de músics molt bons entre els quals la magnífica veu de Xavier Casellas, també amb una jove guitarrista que aprèn flamenc a l'Esmuc i que aquí va venir amb ganes de tocar estàndards, ella la austríaca Bea la qual va proposar tocar "Stella by Starlight" amb Pau Sala i Takeo Takahashi on drums. Posteriors temes van comptar amb el també guitarrista David Martínez, un G.S. del Taller de Músics, Ezequiel Balzeca, piano, tot just amb el G.S. del Conservatori del Liceu, la mateixa Bea, jo mateix en alguns temes al saxo alto i l'inefable Sergi Sirvent que es va passejar per trompeta, bateria i contrabaix, he....no és ningú ell...un Màster dels grans alhora que una magnífica i tendra persona. Doncs rés, que ja ho sabeu, que hem d'anar a col·laborar en tirar endavant aquest nou espai a Sants al carrer de Santa Caterina, amb fàcil accés per metro i amb possibilitats d'aparcar el cotxe si és que el dueu.
Miquel Tuset i Mallol.

Camilo Fernández Quartet i Sirvent/Serra al Sinestesia, el 27 d'abril de 2017

Doncs el dijous 27 d'abril vam anar a la Sala Sinestesia a gaudir amb la proposta de l'amic Camilo Fernández i el seu quartet sense piano amb temes propis ja enregistrats amb d'altres companys. L'assumpte és que la formació liderada per aquest contrabaixista estava formada per Natsuko Sugao, trompeta; Sergi Felipe, saxo tenor i Ivo Sans, bateria

Una Sinestesia que tot i la dificultat de començar un projecte o més aviat de continuar-lo en un altre indret, del Raval a Sants, sembla que està aconseguint que poc a poc el públic aficionat s'hi vagi apropant, car aquest barri de Barcelona no està tan lluny i a més està força ben comunicat. 

El projecte de Camilo,  del qual posteriorment em va donar el disc i que vaig posar en un posterior Programa a Jazz Club de Nit va ser força interessant alhora que molt personal. Les melodies tenien un tarannà modern i el tempo i ritmes no eren swingats i sí amb el Groove adequat en molts d'ells. Hi va haver temes on la modernitat anava de la mà d'una visió més avantguardista de la música i a moments podíem pensar que estàvem escoltant quelcom com el Free. Les més de les vegades, la música t'embolcallava si aquesta era la teva intenció, deixar-t'ho fer. Les improvisacions dels dos magnífics vents, Sugao/Felipe seguiren clarament la dinàmica melòdica de la proposta del contrabaixista. 

Un projecte anomenat "LOST & FOUND" editat per Pot Records amb gent com el Miguel "Pintxo" Villar, Gonzalo Levin i Takeo Takahashi. S'ha de dir que dos dels temes, on hi participa Gonzalo es van enregistrar evidentment quan aquest encara no se n'havia tornat a l'Uruguay. Un disc amb sis temes i que jo vaig posar en un anterior programa de Jazz Club de Nit, concretament el Programa 284, del qual aquí en teniu l'enllaç:


Després de la proposta de Camilo Fernández Quartet ens vam quedar i continuar amb la magnífica música de Sergi Sirvent i Martí Serra tot i presentant el disc "Diurna" que jo ja havia posat a Jazz Club de Nit. La veritat és que poder escoltar aquesta magnífica música a la distància més curta com és també el cas d'aquesta Sala tan ben acondicionada amb tots els estris de llums i so adequats, era quelcom que no podíem obviar. Així és que després d'un gaudi un altre tan o millor que l'anterior. D'aquest projecte que van enregistrar al magnífic Auditorium de Jafre amb un dels millors pianos, segons opinió de tots els músics que l'han utilitzat pels seus projectes com és el cas del Sergi i també de Roger Mas, en van tocar quasi tots els temes, fora d'algun estàndard. El que sí va fer en Martí Serra va ser dedicar-li una preciosa cançó a qui n'era l'ànima i cos, en Miquel Soler el qual ens va deixar ara fa uns mesos després de patir un accident de trànsit. La música, si va acompanyada de sentiment, com va ser aquest el cas, sentiment dramàtic per la pèrdua d'una persona estimada per tot el sector, doncs això, que la música així és tot una altra cosa, i si la interpreten dos mestres com aquests els nostres herois, doncs encara més. Martí va usar els saxos tenor i soprano i així va aconseguir que la paleta de colors fos molt més amplia. Magnífic concert en un espai increïble i ben apanyat.

Aquí en teniu una mostra amb el tema "Hair Liquid":

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207521949001517/

Aquí teniu l'enllaç del Programa 277 de Jazz Club de Nit on vaig presentar aquest magnífic projecte, acompanyat de d'altres:

http://www.ivoox.com/programa-277-marti-serra-sergi-sirvent-mike-audios-mp3_rf_17600159_1.html?v=1&utm_expid=113438436-41.XwSbWAIXSCCDvn5myOP5Yw.1&utm_referrer=http%3A%2F%2Fjazzclubdenit.blogspot.com.es%2F

Miquel Tuset i Mallol.

Cèsar Joaniquet Quartet al Jamboree, 25 d'abril de 2017

Doncs el dimarts 25 d'abril vam anar al Jamboree a gaudir amb una proposta que te com arrel matriu el Jazz a Denmark. Aquesta és una proposta que inclou tota una sèrie de concerts amb músics d'aquest país i que crec, aquest, devia ser el primer dels concerts. El fet que hagi estat Cèsar Joaniquet i el seu quartet, (de fet, el trio de Xavi Torres) els qui ho han inaugurat és només la manera com Pere Pons tracta de bé als nostres músics. Considerant la magnitud de l'espai i la seva importància en el món del Jazz, magnitud simbólica més que física, s'entén que no tots els músics de casa ho vegin amb els  mateixos ulls que qui això escriu, i és que com sempre passa, no tothom pot estar content amb les decisions de qui programa Jazz en aquest i d'altres espais. 

L'amic Marc és qui presenta els concerts quan no hi pot ser en Pere i així és que aquest ho va fer com en d'altres on l'hem vist presentar la formació. Una formació base sòlida i aquesta és la del trio de Xavi Torres, amb Vic Colomer i Joan Terol. Cèsar  va optar també pels seus amics i força propers músics (exceptuant-ne Vic) que viuen i treballen a Àmsterdam

César Joaniquet saxos, Xavi Torres piano, Vic Moliner contrabaix, Joan Terol bateria.

Instal·lat a Aarhus des de fa més de tres anys, el saxofonista català César Joaniquet és un dels revulsius de l’escena danesa que no s’oblida, però, dels seus orígens i dels companys amb els quals ha crescut artísticament. Per aquest motiu, a l’hora de posar en marxa el seu projecte més personal ha comptat amb aquells que sentia més afinitat i ha cridat a files Xavi Torres, Vic Moliner i Joan Terol per a compartir una nova experiència en el terreny de l’exploració sonora. Una connexió molt especial entre el nou impuls de l’escena jazzística catalana a través del seu assentament a terres daneses.

Aquesta era la informació del concert que Pere havia penjat al web del Jamboree-Concerts

De fet, les músiques van seguir un tarannà íntim alhora que avantguardista. Els tempos van ser en molts casos força continguts i les improvisacions ratllant el Free Jazz o l'Avantgarde més punter. La prova la teniu en dos o tres vídeos que vaig filmar i que aquí us deixo:

Veiem el tema "In a Dream Mode":


I el Bis del primer passe:


De fet, i després del primer set, semblava força adequat anar a fer un moix i tornar a les 22h, la qual cosa vaig fer. Ja es veia que la proposta era tan rica que al segon passe havia de ser diferent. Com que el so està darrerament a les mans de l'Àlex Monsoliu passa que el so en cadascun dels concerts és l'adequat. Jamboree te la sort d'haver comptat primer amb el magnífic Leo Bianchi, i ara amb l'Àlex i sovint també en Pol. Tots ells fan que sigui un plaer escoltar música amb els instruments que sigui, pocs o molts, car les manetes dels tècnics, broden la feina dels músics. 

Doncs això, que vam gaudir de la proposta íntima de'n Cèsar Joaniquet i els seus amics, amb tot de temes d'aquest gran saxofonista, el qual va aconseguir que "baixessin" des de Denmark una bona colla d'amics i amigues per acompanyar-lo alhora que gaudir d'uns dies de la Barcelona més cosmopolita. Allò de Música, Gresca i bon temps de primavera. I Cultura, molta Cultura.
Miquel Tuset i Mallol.

Aaron Parks Trio amb Billy Hart I Ben Street al Jamboree el 22 d'abril de 2017

Aaron Parks Trio amb el gran Billy Hart I Ben Street al Jamboree havia de ser tan magnífic com va finalment ser. Un concert presentat pel Pere Pons així, d'aquesta sòbria manera:

La revista “Jazz Times” l’ha considerat ‘visionari’, el mestre Kenny Barron ha lloat “la seva consciència del silenci”, i els músics de la seva generació, com Kurt Rosenwinkel o Brad Mehldau, han manifestat la seva admiració. Ara és, gràcies al Cicle 1906, que torna al Jamboree amb un trio de luxe amb el seu coetani Ben Street al contrabaix i una autèntica llegenda a la bateria com és el mític Billy Hart (Jimmy Smith, Wes Montgomery, McCoy Tyner, Wayne Shorter).

I després del concert, jo mateix vaig deixar quatre ratlles al Facebook i que diuen així:

Aaron Parks Trio ha congregat la major quantitat de músics per metre quadrat vista mai a Jamboree, al menys per qui això escriu. Quasi que amb això ja n'hi hauria d'haver prou per fer-vos entendre la "grandesa" de la música que avui hem escoltat. Han presentat el seu darrer disc I així és que quasi totes les músiques que han sonat pertanyien a aquest projecte. Tot I això, Felix Félix Rossy ha estat convidat ha tocar una preciosa balada en el primer passe i no sé què haurà passat en el segon car he hagut de marxar a agafar el tren. Possiblement els temes hagin estat els mateixos, els del disc que presentaven el pianista, al capdavant del trio amb Ben Street I el incommensurable Billy Hart. Tot I això, les "músiques" certament han estat diferents I també l'ordre dels temes. Aaron Parks ens ha mostrat el "seu llenguatge", la seva manera d'entendre el Jazz, la música. Una base rítmica impressionant l'ha acompanyat amb un sòlid contrabaixista, el qual ha desenvolupat no masses solos, al menys això m'ha semblat a mi. La "crida" que va fer David Xirgu ha tingut el seu efecte I he pogut comptar quasi un centenar de bateristes pel cap baix. I és que poder veure a Billy Hart en aquest context suau I delicat en format acústic és tot un luxe que no podíem obviar. Quan hi ha un públic format per tants músics de cadascun dels instruments que escoltàvem a l'escenari (i de d'altres que no hi eren), poca cosa te un a dir I la única relacionada amb si t'ha agradat o no, si has pogut "situar" l'estil I d'altres detalls relativament trivials. L'assumpte és que, cada vegada més, entenc més que calen uns coneixements musicals complets per poder fer una valoració acurada d'una música com aquesta. Així és què haurien de ser ells, els músics assistents els qui valoressin els tres músics del concert d'avui al Jamboree. Què us sembla, algú s'apunta? 
Per cer, un so magnífic gràcies a les destres mans de Pol. Gràcies Pere Pons per programar aquests magnífics concerts.

Com a contestació i/o comentaris relacionats, David Xirgu va deixar dit:

No soc massa fan dels debats al facebook amb posts interminables i discusions i opinions per a tots els gustos. Però m'agradaria expressar que la grandesa de tot és el fet de poder veure música en directe. Per això insisteixo, mig en broma, en obligar als joves a fer-ho. Perquè sé que estem en uns altres temps que els que ens van tocar viure a nosaltres. I que d'aquí a un temps pot ser que se'n penedeixin de no haver vist Billy Hart a dos metres. A mi em passa amb un concert que no vaig poder anar per ser massa petit: era al meu poble, i hi tocaven tres grups. Weather Report (la mateixa gira que el video que corre de Montreux), George Duke-Billy Cobham amb Alphonso Johnson i el jove John Scofield, i els Headhunters del Herbie Hancock. Un segon d'un concert en directe no té res a veure amb youtube. No dic que sigui millor, dic que NO Té RES A VEURE. S'hi ha d'anar. I que un dia t'agradi i l'altre no tant. Saber jugar amb les espectatives que et crees. Es poden jugar i gaudir amb moltes coses al voltant d'un concert. 
No m'enrotllo més.......
D'ahir em quedo amb uns cops repetits a la campana del plat, en una mena de groove, que va fer el Billy en un dels darrers temes del primer set, en un "perfecte", estil Billy Hart. Això vol dir: perfectament imperfectes. Qualsevol bateria jove ho faria "millor". Ningú ho pot fer com ell. Una altre moment remarcable va ser el final del solo de bateria al tema Conception. Com va posar el Ben Street una nota en el moment precís, que fins i tot va fer somriure el Billy. I com va ajudar a la resolució del solo i entrada al tena final. Molt gran. De l'Aaron Parks i jardins no tinc massa cosa a dir. Toca molt bé. Ah! També va ser graciós sentir el ritme de "Cold Sweat" de James Brown en un concert de "música ECM". Perdoneu la pallissa i bon dia.

Doncs ja queda tot dit.
Miquel Tuset i Mallol.

Doin' The Thing al Molí dels Frares, 21 d'abril de 2017

I el concert d'abril al Molí dels Frares i patrocinat per l'Ajuntament de SVdH i organitzat pel JClV el vam gaudir d'allò més amb la proposta totalment acústica d'un trio que ja porta alguns anys presentant la seva proposta. Estem parlant dels Doin' The Thing amb José Carra, piano; DeeJay Foster, contrabaix i Guillem Arnedo, bateria

Vam tenir la sort, doble, i primer la d'escoltar el projecte que tot just acabàvem d'enregistrar i que posteriorment posaria al Jazz Club de Nit i després també pel fet de celebrar l'aniversari del Guillem el mateix dia. Com sempre ens passa darrerament i per motius encara no massa aclarits, l'afluència de públic al Molí no és la desitjada i més si considerem que els concerts són gratuïts alhora que d'una gran qualitat. 

L'assumpte és que amb els músics vam compartir un magnífic sopar, amb truita de patates i ceba inclosa alhora que d'altres aliments vegans, car en Dee Jay s'alimenta així de bé. Us voldria dir que la primera vegada que va venir, a la segona Jam Session que vam fer i que va ser a La Cuina d'en Toni, Dee Jay va venir amb Voro García, Jaume Llombart i Jo Krause i on va cantar també Marina amb 14 anyets que devia tenir. Bé, Dee Jay aleshores devia pesar més de 100Kg i vet aquí que en aquests darrers anys s'ha anat aprimant arribant a un "pes normal" per la seva alçada i ara sembla que ho entenc tot o quasi tot. 

La música, ah sí, la música....magnífica i delicada va ser la proposta d'aquest trio fent-nos gaudir amb temes delicats tots encabits en el seu magnífic disc. Temes de Cole Porter com "Anything Goes" i que va encetar el concert, com també el "Just One Of Those Things" i "So In Love", van acompanyar les altres músiques de Rodgers & Hammerstein com "Out of my Dreams" i "You'll never walk alone" i "Bali Hai". Així és que vam poder escoltar uns preciosos temes i interpretats amb la mestria al piano de José Carra qui va havíem gaudit el febrer del 2016 amb l'Ernesto Aurignac Quintet. Dee Jay Foster és també un dels grans contrabaixistes de l'escena peninsular, ell sempre amunt i avall entre Màlaga i Begues. I finalment, amb el baterista i líder de diversos projectes amb na Celeste Alias cantant i amb un quintet on hi ha el mateix Dee Jay, Jordi Rossy, Jaume Llombart i Roger Mas, ell, també i actualment dirigint l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, Guillem Arnedo.

I aquí teniu una mostra del què va ser:


Miquel Tuset i Mallol.

Houston Person saxo & Dena DeRose Trio al Jamboree, 20 d'abril de 2017

I un dia més, i al Jamboree, estàvem a punt per a gaudir d'un extraordinari concert amb una magnífica presència al saxo tenor, la del gran i mainstream Houston Person acompanyat del magnífic trio liderat per la grandíssima pianista i cantant Dena DeRose amb Ignasi González, contrabaix i Jo Krause bateria. Poder comptar amb la magnífica presència d'aquest gran saxo tenor, Houston Person potent en els temes més mainstream i de Hard Bop i càlid en les balades, alhora que acompanyat de la magnífica pianista i cantant, Dena De Rose i amb dos dels nostres músics que més toquen amb els que arriben de l'altre cantó de la bassa, va ser tot un luxe i plaer. Un Jamboree ple de gom a gom d'aficionats en els dos passes va lluir del gran concert que en Pere Pons ens va presentar amb tots els honors i així és que ho va comentar al web:

Houston Person saxo, Dena DeRose piano i veu, Ignasi González contrabaix, Jo Krause bateria.

Saxofonista de primera referència del segell Prestige, Houston Person no tan sols va ser un dels primers músics a l'hora d'entrar en el jazz modal, sinó que es va foguejar entre els màxims exponents del jazz, el blues i el funk, com Don Ellis, Etta James, Charles Brown, Horace Silver i Lou Rawls. La seva sonoritat ha estat la marca que ha identificat a moltes d'aquestes propostes. I la seva llegenda ens visita, a més, acompanyada d'una de les cantants i pianistes més preuades dins del circuit de jazz actual com és Dena DeRose. Una combinació perfecta per assegurar la seducció absoluta.

Així és que així va ser. La seducció absoluta ens va venir gràcies a la simpatia permanent de Dena DeRose i la seva mestria al piano, alhora que les seves dots de cantant, amb una bona i afinada veu. Els nostres amics, Ignasi i Jo, van estar com sempre sobris i precisos acompanyant i amb bones improvisacions a càrrec del contrabaixista lleidatà i bons solos del baterista alemany establert al Maresme. 

Els temes van anar sorgint de l'escenari presentats pel sasxofonista americà i així és que van sonar temes de Hank Mobley després de Johnny Mercer i d'altres. Els moments més càlids van venir de la mà del trio, amb la Dena DeRose tocant el piano i cantant precioses cançons. Després dels moments a trio pelat, House Person hi va tornar per mostrar-nos el seu fraseig i bones improvisacions alhora que la seva gran sonoritat un tan metàl·lica la del seu saxo tenor. Un magnífic concert que recordarem entre els molts que darrerament escoltem al Jamboree i ens omplen el més profund de les nostres oïdes i cervells.
Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio a 23 Robadors, Joost Patocka Trio al Jamboree i Jam de 23 Robadors 19 d'abril de 2017

1.- Monograpgic Trio a 23 Robadors
Com sempre que puc no falto a la cita d'aquest trio de músics i els seus monographics dedicats als grans mestres i sovint a determinats discos. Un dimecres que hi havia futbol, com sempre passa durant la temporada i que ara no recordo ni en tinc ganes de qui jugava i el què. L'assumpte és que aquest va ser un dia on els Monographic Trio, Juan Pablo Balcázar, Gonzalo del Val i Toni Saigi van fer una mena de repàs dels temes que a finals de mes havien d'enregistrar a l'estudi Underpool

Com és habitual, poca gent, tot i que poc a poc va anar venint el personal sense omplir però la petita sala. El trio d'amics ens va oferir tot un seguit de temes magnífics tot i repassant el que serà el seu primer disc, recull de tot un any de les diferents propostes que han fet cada mes a 23 Robadors

El repertori d'aquesta nit va començar amb el "Clockwise" de Cedar Walton. Juan Pablo va presentar, com sempre, la formació i els ets i uts del projecte i així és que va comentar que de Herbie Nichols ells no en sabien gaire essent-ne doncs com una mena de descobriment i del qual aquesta nit en varen tocar dos temes. El primer, i segon de la nit va ser un magnífic "The Kick" i així és que aquí el teniu:


Després d'escoltar aquest magnífic tema del compositor de "Lady sings The Blues", van seguir amb un altre dels músics admirats per aquest trio, i que va ser el gran pianista i compositor Fred Hersch del qual van interpretar el seu tema "Tango". Després van tocar dos temes quasi enllaçats primer amb un tema de Duke Ellington, "Melancholica" i després amb el profund "Silence" de Charlie Haden. Després van tocar un tema de Lennie Tristano anomenat "Smoke Eyes". I ja per acabar van fer un parell de temes primer amb un de Fred Hersch anomenat "Aria" i van finalitzar amb el segon  tema de Herbie Nicholls anomenat "It  been happen". I sembla mentida que no vagi fer cap foto dels Monographic Trio, car sempre els hi dic que "Si no hi ha foto, no hi ha bolo"....devia marxar pitant.....

Després d'aquest magnífic concert vam anar al Jamboree a veure el que després vam poder dir que és un magnífic bateria holandès  i la seva formació...

2.- Joost Patocka Trio al Jamboree
Jost Patocka, un bateria desconegut per a nosaltres vingut d'Holanda de la mà del Lluc Casares, intueixo. D'aquest país on en Lluc s'hi està, conjuntament amb d'altres joves i nostres músics, va venir el trio base amb el Giuseppe Romagnoli al contrabaix. El que també sabíem era que ens trobaríem al gran Raynald Colom formant part d'un quartet extraordinari. 

Això mateix ens deia Pere Pons en la presentació d'aquest grup al web de Jamboree Concerts:

Holanda és un dels territoris europeus on el jazz disposa d’una escena de nivell superior i, entre els seus exponents, el baterista Joost Patocka n’és un dels més destacats. La connexió del saxofonista barceloní Lluc Casares amb aquesta escena, degut a la seva residència a Amsterdam, ens permet acollir al Jamboree per primera vegada l’excel·lència i el talent de Patocka en format quartet i amb el propi Casares com a integrant de la formació.

Així és que vam poder descobrir a aquest magnífic bateria i les seves composicions, car crec recordar que entre algun estàndard, la majoria de temes van ser de la seva autoria.  Poques paraules puc dir-vos que no us pugueu imaginar del què va ser la parella Colom-Casares. Poques vegades crec havien compartit escenari, fora de les WTF al Jamboree que llavors sí, segurament s'hi van trobar força vegades. Una parella magnífica de músics no de la mateixa generació, ja ho sabeu, però amb l'esperit ben viu i modern que cadascun d'ells atresora. El contrabaixista italià, amic de Lluc i Patocka, ens va també enlluernar amb la seva tècnica i mestria, essent-ne tots tres una perfecta formació avesada a tocar junts i així doncs de compenetrada.  

Un  gran concert del qual guardo un molt bon record per com va anar tot plegat, per com va sorgir la música, per com les improvisacions dels dos magnífics vents, i evidentment també de la base rítmica de contrabaix i líder a la bateria.

3.- Jam Session 23 Robadors
Després del Jamboree vaig tornar a 23 Robadors per gaudir amb la magnífica Jam Session que cada dimecres obren Juan Pablo Balcázar, Miguel "Pintxo" Villar i Carlos Falanga. Sorpreses n'hi va haber i així és que s'hi van presentar els qui havíem vist una estona abans al Jamboree i molts més músics que hi van anar com en Fèlix Rossy, Nil Mujal, Hugo Astudillo, una cantant i una altra saxofonista alto, ambdues forànies i molt bones, la mateixa Ester Quevedo, piano etc, etc...una de les Jams més potents, ara també amb la dels dijous que es fa al Soda Acústic de Gràcia. En fi, que va ser un dimecres complet amb gaudi triplicat.

Miquel Tuset i Mallol.


Esmuc Jazz Project amb l'Univers Ornette, el 18 d'abril de 2017

Finalment, i en el darrer concert dedicat a l'Univers Ornette, vam poder anar a la Sala 3 Tete Montoliu preparada com si d'un Club de Jazz es tractés, amb barra inclosa i quelcom per picar per veure i escoltar de ben a prop a aquesta magnífica formació, la Esmuc Jazz Project. Aquesta és una banda que deu anar canviant els membres de la formació segons diverses circumstàncies però el que sembla clar és que està formada per alumnes i exalumnes de l'ESMUC i dirigida per els seus mestres, Francesc Capella, Joan Sanmartí, Joan Díaz, Joan Monné i Lluís Vidal, i crec que no me'n deixo cap. Els arranjaments són d'aquests cinc grans mestres i instrumentistes alhora que sempre hi encabeixen algun tema propi. S'ha de dir que la presència i veu de Carola Ortíz en aquest projecte l'enlaira una mica més i també el solista dels vents, el gran Gabriel Amargant. La banda va interpretar aquest projecte de manera sòlida i sense fissures, no endebades ho han fet unes quantes vegades i així és que la compenetració entre els components de la Esmuc Jazz Project és total.

Cada màster, dirigeix el tema que ha arranjat i així és que cadascun d'ells va pujar a l'escenari a fer les tasques de direcció. Mentre un dirigeix, els altres (no tots) toquen els seus respectius instruments, guitarra en el cas de Joan Sanmartíi piano en els altres casos, amb Joan Díaz, Joan Monné, Lluís Vidal i Francesc Capella aquest darrer essent-ne el presentador pel fet de ser també el Cap del Departament de Jazz. 

En definitiva una gran idea el haver muntat aquesta Esmuc Jazz Project havent fet ja diversos homenatges com per exemple el dedicat a Keith Jarret el 27 de gener de 2105 a la Sala 2 Oriol Martorell en motiu de la seva presentació.
Miquel Tuset i Mallol.

Jam Session al Big Bang amb Albert Cirera, Masa Kamaguchi i Carlos Falanga, 15 d'abril de 2017

Doncs el dissabte 15 d'abril vaig anar al Big Bang a la Jam Session amb ganes de continuar tocant i podent-ho fer amb uns grans músics, tal i com ho havia fet el dia anterior al Sinestesia. I és que quan a un li agafa l'energia necessària i positiva, te també les ganes de fer-ho; sempre és clar, considerant que un és músic aficionat i que més o menys "està on ha d'estar". Com que darrerament passa això, tot i la manca evident de tècnica depurada, m'atreveixo jo, ja jubilat, a tocar amb joves i no tant joves que intenten viure de músic i en el cas que ens ocupa, hi viuen, essent-ne ells uns grandíssims professionals.

A aquests magnífics professionals vaig anar a veure, jo i molta més "penya" que va omplir aquest bar del Raval, el Big Bang. Un trio d'asos amb l'Albert Cirera, saxo soprano; Masa Kamaguchi, contrabaix i Carlos Falanga, bateria va endegar la Jam Session primer tocant ells dos o tres magnífics temes entre els quals un magnífic "You'd be so nice to com home to".

I aquí el teniu:


Una vegada acabada la presentació preliminar, l'Albert va convidar al gran flautista malagueny Fernando Brox a tocar amb ells i així és com va començar la Jam Session. D'altres músics que hi van tocar van ser Natsuko Sugao, Santi Colomer, Alfred Artigas, Marko Lohikari i potser algun més entre els professionals, i un company al saxo alto i jo mateix en un parell o tres de temes entre els quals "Alone Together", algun Blues. 

El Big Bang és un espai amb unes Jam Sessions que finalment s'han consolidat de la mà sobretot de Luca Tondena i amics. Quan hi ha la possibilitat que un molt bon músic les obri, pel fet d'estar fent una gira setmanal per Catalunya o similar, doncs se li dóna aquesta possibilitat i així és que l'Albert Cirera, sobretot, i pel fet que sol estar-se al país veí Portugal, va poder obrir-la aquest dissabte després d'haver presentat el seu projecte al Jamboree poquets dies abans.

Doncs ja ho sabeu, per si no ho sabíeu, que podeu anar al Big Bang del carrer Botella del barri del Raval/Ciutat Vella i gaudir de les Jam Sessions del cap de setmana amb molt bons músics i un magnífic ambient.
Miquel Tuset i Mallol.