Coral "Som Cor" & Mandarin Swing i Jon Robles Trio, 17 de juny de 2017

Doncs el divendres teníem "moguda" a Sant Vicenç dels Horts, amb un concert que podríem anomenar "quasi doble". Un concert que va tenir dues parts ben clarament diferenciades per la concepció bàsica i també per l'estil de Jazz emprat. La coral "Som Cor" del Centre, havia de presentar una preliminar del que serà la presentació oficial que es farà a la Festa Major d'Hivern, del projecte sorgit des del Jazz Club La Vicentina, el de fer un repertori de Jazz. Em van dir que volien cantar els quatre temes que havien preparat i aquest dia, on jo ja tenia concertat concert amb el Jon Robles Trio va ser el dia ideal. Primer ells, acompanyats d'un altre trio de bons músics, els amics de Mandarin Swing, amb Núria Slevia, teclat; Hans Betancourth, saxo alto i Marçal Boada, contrabaix. Així és que aquest concert patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts el vam fer a la plaça de la Vila, un dissabte de juny i a partir de les 22h. La Coral "Som Cor" amb el seu director al cap davant, en Joan Vinyes ens va interpretar els temes que s'havien preparat, temes a quatre veus, la qual cosa ha de ser força complicada, també pel fet de cantar en anglès. El trio acompanyant Mandarin Swing va complir en la seva tasca de suport rítmic, harmònic i melòdic, tot i que hi vaig trobar a faltar algun solo del saxofonista i de la pianista. Suposo que tot això ho podrem veure i escoltar el poper gener de 2108, durant la presentació oficial d'aquest projecte que agermana les dues entitats, La Vicentina i El Centre

Després d'ells tocava el plat fort, car poc es podien imaginar els uns i els altres que escoltaríem a un dels millors saxos tenors actuals, Jon Robles, ell qui havia tocat força temporades amb l'Alejandro Sanz on ara hi a el Víctor Mirallas. La sonoritat profunda d'aquest tenorista de l'escola moderna però amb un so tipus Ben Webster sobretot en les balades, és magnífica alhora que també ho és el seu fraseig. Un trio amb Javi Callén, contrabaix i Gonzalo del Val, bateria. Dir-vos que el Gonzalo és un vell conegut nostre, cr ha vingut diverses vegades a la Sala Xica, i que Javi Callén, a qui no coneixia, va venir de Saragossa per fer aquest bolo i un el dia anterior a 23 Robadors. Un trio que em va captivar veient-los en un vídeo que van penjar, essent aquest el motiu principal a la vegada que l'anulació d'un concert amb un altre trio. Les coses van anar així. Aquí teniu el vídeo "culpable" de tot plegat, el tema de Lee Morgan "Ceora" interpretat pels tres:


Miquel Tuset i Mallol.

Jam Sessions a Nova Jazz Cava i Sinestesia, 15 i 16 de juny de 2017

1.- Oriol Vallès Quartet a la Nova Jazz Cava, 15 de juny:


Doncs aquesta era la proposta que ens va captivar el dijous, també amb ganes de tocar al costat d'aquests joves mestres i sinó amb ells, amb el qui hi anessin. l'Oriol Vallès Quartet estava format pels seus amics Jöel González, piano; Pau Sala, contrabaix i Joan Casares, bateria. Una formació sòlida que ens havia d'oferir el darrer projecte d'aquests dos amics amb temes propis i potser d'algú altre. Ells dos, també amb el Lluc Casasres, van formar un grup anomenat "Smack Dab" amb el qual han editat ja un disc, i aquest projecte era per presentar el nou disc editat d'aquesta formació. Un disc que encara no hem pogut escoltar però que aviat ho farem, segurament, car em sembla que està editat per Fresh Sound New Talent o sigui que probablement el tindrem a Jazz Club de Nit de cara a la propera temporada. Tot un seguit de temes en l'estil més proper al NeoBop o NeoHardBop, al qual, aquests joves cracs ja ens tenen acostumats. A qui no ens esperàvem era a la magnífica saxo alto Irene Reig la qual venia d'Holanda amb el seu darrer disc sota el braç, el primer al seu nom, disc enregistrat durant la seva estada a Philadelphia i que em va donar a la mitja part, (i que vam posar en un anterior programa de Jazz Club de Nit) després que ella intervingués en un parell de temes. El descans és ideal per fer petar la xerrada al pati de fora, fumar els fumadors, i prendre alguna cervesa. Moment de troballes i comentaris diversos sobre el que acabàvem d'escoltar. 

La Jam va començar amb un parell de pesos pesants, en Pol Omedes, trompeta i Jofre Alemany, saxo tenor amb l'Irene i el quartet inicial. Un septet d'allò més impactant amb dos metalls i dues canyes de primer ordre. Aquesta va ser una Jam en la qual vaig poder tocar un parell de temes amb els joves, tot i constatant la distància abismal que em separa d'ells i que mai podré reduir, en tot cas ells, podran ampliar. Moments de desànim que et fan replantejar la situació de si continuar tocant o sinó. Els motius, en el meu cas són diversos, i els més importants són els acúfens força importants que tinc, a l'orella esquerra i ara també, amb menor intensitat a la dreta. No sabeu què vol dir això, els que no en teniu, i sí que us ho podeu  imaginar els que en teniu. Pel què he parlat amb algú que en té, cadascú els té d'una manera diferent, of course. Alguns tenen sorolls però jo tinc un pito, una freqüència fixa que m'escolto les 24h al dia des de fa 45 anys. S'em van produir en tornar d'un viatge al Marroc, una setmana santa del 1974, més o menys. Ja veus tu. La veritat és que tocar en un lloc on els sons dels altres músics tinguin un elevat nivell no em va gens bé. Tampoc si el volume general és alt i el baterista li fot ben fort. El meu cap sembla una olla de grills, jo ben sol, doncs imagineu-vos què deu ser amb tot un combo de músics, i pitjor si van tots ells amplificats. És per això, que si em planteixo seguir amb el saxo serà per tocar en llocs de nivell adequat, acústic/sonor i musical com el JazzPetit, tot i que també em trobo be al Sinestesia

2.- Elisabet Raspall Trio al Sinestesia Bar Musical.16 de juny:

El divendres vam anar a la Jam del Sinestesia Bar Musical a compartir les músiques amb la Elisabet Raspall, piano; Paco Weth, contrabaix i Joao Vieira, bateria. Un trio de cracs i amb ganes de poder tocar amb l'Elisabet. El Paco Weth va venir ja fa uns anys a les Jams que fèiem amb el Geni Barry a la Sala Xica i l'he vist posteriorment moltes vegades ell participant en mogudes diverses, i a Joao el veig quasi cada divendres que hi ha Jam al Sinestesia i la coordina i toca ell. Van estar-s'hi una estona i ben aviat va començar la Jam Session amb la cantant Imma Gomes vella jove coneguda nostre de d'altres Jams en el local. 

La va acompanyar el seu company al piano essent contrabaix i bateria Paco i Joao. Ves per on que qui es va deixar caure, des del Taller de Músics del carrer Requesens, amic de l'Elisabet, l'amic Manel Vega. Aquest és un gran mestre i baixista però també gran contrabaixista, tal i com vam poder comprovar. Vaig tenir la sort de poder tocar amb ells, amb ella i ell. En David Martínez, guitarra també hi va ser, com la setmana anterior, ell, un bon guitarrista amb moltes ganes de tocar. L'Elisabet em va fer algunes fotos mentre ella descansava i jo tocava amb el Manel un "Body and Soul" i potser algun tema més dels meus, "Just Friends", "Alone Together", etc....En fi, que ens ho vam passar la mar de bé.
Miquel Tuset i Mallol.

Enrico Rava Trio al Jamboree, 13 de juny de 2017

Dimarts 13 de juny vam tornar a Jamboree ara per veure i gaudir amb el magnífic projecte del gran trompetista, fiscornista, Enrico Rava. Ja fa temps que en sabem coses de l'Enrico Rava i parlant per mi mateix per alguns vinils que tinc comprats abans del 1978, crec. Venia acompanyat d'una formació atípica de piano, fiscorn i trombó, amb Gianluca Petrella trombó, Giovanni Guidi piano. Aquest darrer recordo que va ser d'alguna manera el suport o coixí/vaixell adequat per sobre del qual els dos altres companys varen poder descansar/navegar en aquells magnífics moments de quasi "pura" improvisació. Certament no semblava que hi hagués massa coses establertes, sí les bàsiques per trenar i desenvolupar bé els temes, però també em va semblar respirar una gran improvisació global. Després del primer tema, i amb quasi 10 minuts de música, van encetar el segon, carregat de swing i que segur interpretava Baker i fin i tot cantava, que vaig reconèixer musicalment, però no pas el seu títol, cosa que em passa sovint.  Un concert, en principi, homenatge a Chet Baker i que ells es van encarregar de plasmar.

I aquí teniu el què ens explicava el Pere Pons al web de masimas/jamboree:

Des d’Itàlia, Enrico Rava s’ha consagrat com un dels millors trompetes jazz de l’escena mundial. El seu retorn al Jamboree per a oferir una nit dedicada a Chet Baker permetrà viure una vetllada molt especial on el músic recordarà la seva relació amb un dels músics que més ha marcat la seva carrera conjuntament amb Miles Davis. Al seu costat tindrà dos exponents màxims del jazz europeu, el trombonista Gianluca Petrella i el pianista Giovanni Guidi. Una altra nit de privilegi al soterrani de la Plaça Reial, on Chet Baker va il·luminar amb la seva música els aficionats del jazz durant la dècada dels seixanta.

Després del tema farcit de swing, el pianista Guidi es va encarregar de començar un tema a tempo rapidíssim i amb aires molt avant garde la qual cosa van reafirmar els dos vents, tocant alhora la "melo" del tema, a un tempo súper fast. Després d'ells, Gianluca va omplir-nos els nostres caps amb el magnífic so del seu trombó, en una demostració de tècnica esglaiadora al mateix tempo "esbojarrat" iniciat pel pianista. El trombonista es va anar "calmant" deixant pas al mestre, encara ell a "tota hòstia" però per no gaire, car entremig de tot plegat, els ànims es van calmar amb la melosa sonoritat del mestre Rava, situant-nos en una altra esfera sonora plena de profunditat i una certa calidesa, i també majestuositat gràcies als acords del pianista Guidi. Tot això va passar sense "demanar permís", o sigui sense interrupció, passant d'un tema a un altre, o tots en el mateix. La majestuositat dels sons anaven omplint l'espai de la nostra cova-cava, i nosaltres que ens deixàvem portar sense resistència de cap tipus. Era una mena de "balanceig" que ens portava d'un cantó a l'altre i nosaltres ens deixàvem gronxar. Així es va anar "apagant" tot, mica a mica i nosaltres que ho vam gaudir i aplaudir d'allò més. El següent tema que ens vans interpretar el vaig reconèixer per haver-li-ho escoltat algunes vegades al Guillermo Calliero tema amb aires "tangueros" del mateix Enrico anomenat "Theme For Jessica". Un dels temes més reeixits de l'Enrico en aquest tipus d'entorns musicals i no en el darrer amb el qual va venir a Jamboree, un quartet tope d'elèctric i que també vam gaudir. L'Enrico el te enregistrat amb trompeta amb el magnífic pianista Estefano Bollani a duet. El pianista, en el cas que ens ocupa ja sabeu que va ser el magnífic Giovanni Guidi el qual ens va fer una improvisació força moderna, en un tema que és una preciositat i que ells van voler "reconvertir" essent una altra "preciositat", diferent. Gianluca va seguir els "aires" de la modernitat encetada pel pianista i ell sol, com abans el pianista, va desenvolupar tot un reguitzell de sons i recursos melòdics i tècnics espaterrants. Finalment va aparèixer una mena de "riff" rítmic sortint de les "vares" i així és que el líder s'hi va afegir seguint el tarannà modern i apartat del concepte original del tema dedicat a Jessica. Els dos vents es van "embrancar" en una sèrie de melodies tocades a duet, cadascun amb la seva al cap, al so. Del fiscorn de Rava finalment anàvem reconeixent la melodia inicial del "Theme For Jessica", essent els sons més swingats i tendres. Tot i així, el duet dels dos vents anava fent les variacions sobre el tema adequades per a vestir-lo dels colors més agradables i preciosos. I sense avisar, Guidi es va quedar sol amb el piano encetant el que seria el proper tema, encara sense reconèixer-hi cap melodia. Aquesta va sorgir del metall més daurat, el del líder, i escoltàvem quelcom que ens situava a l'entorn de Chet Baker en un tema "estàndard" d'ell. Gianluca el va desenvolupar, tot i estar substituït pel líder en el "pont" i així seguir aquest amb el seu magnífic solo. Els canvis entre ambdós músics varen ser constants, de l'un a l'altre passejava la melodia i mentrestant, Guidi al piano els hi donava el, suport adequat. 

Després de quasi 40 minuts de música ininterrompuda, Enrico es va dirigir a nosaltres per primera vegada amb poques paraules i el pianista va iniciar el següent tema format per una seqüència ascendent seguida després també pel trombonista, mentre el líder, lliure, feia el que volia. Això és el que va venir després, una total llibertat interpretativa de cadascun dels tres músics, cadascun a la "seva bola" però no, tot ben situat en el context adequat, i així ens ho recordaren trombonista i pianista amb l'exposició de nou, de la melodia deu ni do de lo recargolada amb mitjos tons ascendents, i difícil d'aclarir més. Sense aturado possible, i sense Chet Baker ens van situar en un altre tema "esbojerrat" de ritme persistent, piano, i melodia a dos vents, un tema amb tota probabilitat de l'Enrico Rava. Tema que camina sol, amb les notes rítmiques del piano i la melodia a dos vents. I doncs que no havíem de recordar a Chet Baker? doncs sí, així va voler acabar el concert amb el preciós "My Funny Valentine" interpretat inicialment a duet amb el líder i piano, imbuint-nos de la figura mítica de Baker la qual cosa i per acabar el concert va ser majestuosa. Gianluca Petrella va fer la seva aportació amb el so més greu de seu metall amb un solo delicat i melòdic alhora que farcit de tècnica. El líder s'hi va afegir, essent-hi tots tres en aquest final magnífic. I encara ens havien de meravellar una mica més amb el bis que van fer sense fer-se pregar gens ni mica. El bis va ser un bolero "Quizás quizás quizás", tema interpretat pel duet de metalls en moltes altres ocasions i que sembla els agrada força i que desenvolupen de la manera més Jazzy possible. Guidi al piano els hi va donar el suport adequat per així desenvolupar ells  les seves improvisacions.

Doncs després d'aquest concert, vam anar a fer per la vida i hi vam tornar al segon passe, però no us preocupeu que no us en diré rés, car trobo que és del tot suficient. Bé, només us diré dues coses, que va ser magnífic i les músiques diferents del  primer. Què més es pot demanar? Finalment dir-vos que el so va ser magnífic gràcies a les mans destres de l'Àlex Monsoliu i agrair infinitament al Pere Pons que dins la magnífica programació de Jamboree puguem escoltar "estrelles rutilants" com aquest de l'Enrico Rava Trio.
Miquel Tuset i Mallol.

Fernando Brox Quartet,The Second New Jam at The Jamboree, dilluns 12 de juny

Doncs si el darrer dilluns del mes de maig ens acomiadàvem de les WTF creades fa més de 16 anys pel gran darrer instigador musical, Aurelio Santos, aquest 12 de juny va ser per a mi la segona New Jamboree Jam de la nova època. Un projecte que portarà (ja porta) l'entranyable Òscar de Pombo amb l'assessorament musical de Claudio Marrero i Juan Rodríguez Berbín. Segons he pogut saber, les següents Jam Sessions estaran marcades també per la professionalitat i "bon savoir faire" d'alguns dels millors músics de l'escena de casa nostra. Per aquest dilluns comptàvem amb una magnífica formació, la del flautista malagueny Fernando Brox a qui ja havíem vist a la Segona Marató Underpool un mes abans. Tot i això, no podíem faltar a una proposta acústica (ara parlo per mi) i tampoc als nous camins endegats per l'Òscar i companys. Doncs aquest quartet estava format pel Fernando Brox, flauta; Toni Saigi, piano; Pau Sala, contrabaix i Carlos Falanga, bateria


Un quartet doncs amb gent que ja porta "tralla" i gent que no tanta. Fernando ens va presentar el seu disc, de Underpool i que encara no tinc, (Ai las!) escoltat, com he dit abans, en la segona marató d'aquesta discogràfica. Una molt bona estona de música en quartet que es va veure ampliada pel jove i gran trompetista Oriol Vallès ja en el primer tema de la Jam. En el següent tema que van tocar, el "Four" de Miles Davis, s'hi va afegir el gran saxo tenor Gianni Gagliardi formant doncs una "front line" de vents i canyes de primera línia. Aquest saxofonista italo-català, viatger per quasi tot el món, ha tocat des de Tòkkio a Nova York i fins i tot també, crec al Canadà, o Quebec. Pel "con sud" també s'hi ha passejat i sempre molt ben rebut pels companys músics de cadascun d'aquests indrets. Com a l'Albert Vila, i segur que molts d'altres, el músic va amunt i avall amb el seu instrument a tocar la seva música o la dels altres. Si ho fas bé, pots anar a tot arreu, cosa evident. 


Aquest va ser un dia en el qual encara estava animat a tocar en llocs tan emblemàtics i així és que el Claudio Marreo crec, em va cridar a tocar un tema amb una noia molt maca que tocava el clarinet. El tema va ser "All The Thing You Are", tema típic a les Jams i que no és ben bé fàcil (rés és fàcil si no ho saps fer) i allà que m'hi vaig trobar al costat d'aquella noia jove, molt jove, jo, un iaio jove molt iaio, jove. Un dels amics habituals de les Jams del dilluns és el cirurgià Albert Prunera, gran aficionat al Jazz el qual fins i tot havia rebut classes de l'estimat i desaparegut Morten Sandholt. Ara per ara, crec que te bastant abandonat el saxo tenor, tot i que jo l'animo cada vegada que el veig. Doncs l'Albert va ser molt amable i em va fer fotos amb el meu mòbil, i és per això, perquè jo no surto mai (tampoc em preocupa massa) que avui sí en penjaré alguna. Una formació amb un contrabaixista foràni del qual no en sé el nom, el Robert, bateria; Fèlix Rossy, trompeta i algú més que ara no recordo. Sembla que més  o menys me'n vaig sortir, tot i que això és molt relatiu, crec jo, o potser no, no és gens relatiu i ho fas bé o ho fas malament. Lo relatiu deu ser la valoració que un li fa. La objectivitat és una i clara. Bé o malament. Serà que potser hi ha un punt entremig? 


Després d'aquest tema hi va haver canvi de contrabaixista, de pianista, de baterista ara amb el Jordi Pallarès, i van pujar el Claudio Marrero i el Fèlix quan puja ja no baixa i les músiques van anar derivant cap el punt més funky, ja, amb la presència del Martín Léiton i Federico Carreras un molt bon saxo alto argentí al qual em vaig trobar posteriorment a les Jams del Campari Milano. Gianni també s'hi va apuntar i això ja no podia anar millor. El públic, força content de com sonava tot plegat, després d'haver sonat un aficionat com jo, i així és que ho expressaven amb els seus aplaudiments. Després encara vaig tenir la oportunitat de tocar un tema que m'agrada molt, el "All of you" i ves per on que l'estimat Òscar em va filmar un trosset del meu solo, i així és que us el posaré perquè en valoreu la meva "aficionalitat", terme que m'acabo d'inventar. 

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207828795752494/

Doncs res, que sigueu indulgents amb un aficionat que s'estima el Jazz però sembla que no de la manera suficient, sinó no el "destrossaria" com evidentment faig.
Miquel Tuset i Mallol

Toni Solà & Marc Martín, Blue Boite i Cristancho, Valdés, Colomer, Jam al Sinestesia Bar Musical, divendres 9 de juny de 2017

Doncs primer vam anar al segon dia de l'estrena de la música que es farà, en format reduït, a l'antiga Boite i ara anomenada Blue Boite. Ens va avisar/convidar l'amic i great drumer, Oriol González, qui sembla s'encarrega també de programar-ne les actuacions. De fet, això passava aquest divendres de juny, i ara mateix no sabem com van les coses: suposo que estaran de vacances, això esperem.

Toni Solà & Marc Martín, Blue Soda:

Evidentment teníem ganes d'anar a saludar al nostre amic Toni Solà i també a escoltar-lo en aquesta nova proposta, a duet, i amb un jove pianista sorgit a partir de la Sant Andreu Jazz Band i el molt bon savoir faire del Joan Chamorro. S'ha de dir que ja quan vam arribar hi havia públic assegut a les taules, de fet ocupant-se totes, o sigui que ens vam quedar al fons, asseguts als tamborets. Només arribar, però, ens va saludar la Lourdes Serrano, activa "feisbuquera" i aficionada sobretot al Blues i derivats. Aquesta amiga és quasi tan "boja" anant de concerts (de Blues més) com ho som naltros, Joan Recolons  i jo mateix. Va a "totes", que es diu. Té també el criteri adequat per valorar els projectes bons, siguin de l'estil que siguin, més o menys com naltros. Com que sempre hi ha anècdotes, us explicaré la que li va passar al Joan, tot i anant a la barra i demanant-li a la guapa camarera, d'algun país del con sud, un JotaBé. Tothom sap què és un JotaBé, excepte l'esmentada mossa, la qual, i després que el Joan li hagués d'assenyalar amb el dit l'ampolla a la prestatgeria, ella li va respondre....."Ah, no, no, esto es un JeiBi, caballero". Podeu comptar com ens vam petar de riure quan m'ho va explicar, he..he...JeiBi. 

Bé, parlant de la música que ens van oferir el duet Solà & Martín us haig de dir que va "circular" per diversos estils, tal i com li agrada al Toni. El primer tema va tenir l'esperit "bopper" on vam poder gaudir amb l'energia d'aquest gran saxofonista i les seves frases a tempo "fast" i encabides en el Bop. Alhora vam poder escoltar per primera vegada en format reduït al jove pianista sorgit de la SAJB. S'ha de dir que aquest jovenet ja te el seu primer disc en format trio el qual va presentar al Jamboree en dates anteriors. Doncs el vam poder escoltar i valorar positivament, car la seva maduresa a l'escenari era evident fruit de les moltes intervencions amb el Joan en tots els diferents formats. També la seva tècnica va ser força reeixida, sortint-se'n força bé en tots els temes interpretats. El segon va ser una magnífica balada, tot i no sé si realment va ser aquest l'ordre, balada delicada iniciada pel piano elèctric d'aquest jove pianista per de seguit Toni fer-ne la melodia, preciosa melodia. Les demostracions que ens va fer Martín de ràpides escales descendents, disminuïdes, mentre Toni feia la melodia, ens van fer pensar que aquest jove sap el que té entre mans, i sap "omplir" els espais quan es pot. Després es va trobar sol davant el "perill", i ell i el seu piano elèctric van fer una molt bona feina, improvisant amb la dreta i acompanyant-se amb l'esquerra. Aquest jove músic té una molt bona base, d'això no n'hi ha dubte: també té els recursos que hi van acompanyats, i creativitat per fer solos personals i força ben trenats. Bravo Marc, tot t'anirà força bé, per descomptat. El "Què Maco" del Joan Recolons, ja famós en tots els concerts, el fa ser el de la resposta més ràpida, fins i tot abans que s'acabi el tema. Així se'l pot escoltar clarament i amb veu de "saberut", el "Què Maco". I ara em venen al cap algunes coses relacionades amb aquesta expressió que no venen al cas, he..he. El darrer tema que vam escoltar, abans de la mitja part, va ser-ne un dels que més li agraden al Toni amb aires de R&B evidents, on el mestre de Sant Boi va lluir totes les seves savieses. Li agrada força arribar als "súper aguts", cosa que fa a la perfecció, i en són pocs que ho fan. El Blues volava per l'espai del Blue Boite i així va seguir en el solo que es va marcar el jove pianista, amb so total de piano, com si fos això, un piano de cua. Coses de l'Electrònica, què m'explicareu a mi. Després del reeixit solo del jove pianista hi van tornar tots dos amb la melodia d'aquest Blues, amb aires de R&B. Dir-vos que mentre tot això passava, va entrar el gran guitarrista Balta Bordoy, mallorquí ell, que ja porta un temps  a casa nostra, acompanyant en formació de quartet del Lluís Coloma i que també s'acompanya del Joan Pau Comelles. Un parell de mestres del Blues. Us poso un parell de fotos que ens va fer la Lourdes Serrano i va enviar via FB. 

Nicolás Cristancho, Alex Valdés, Santi Colomer, Sinestesia Bar Musical Jam Session:

Doncs tal i com van anar les coses, no podíem ésser a un lloc mentre érem a un altre, o sigui que vam marxar cap el Sinestesia amb ganes de gaudir a la Jam. Vaig agafar el saxo del maleter (ja sé que no s'ha de fer mai, però no em veia amb gane d'anar caminant de l'Avinguda de Madrid a la Boite, amb el saxo carregat a l'esquena) i vam anar a menjar uns "pops a la gallega" deu ni do lo bons que els fan al bar del davant de l'altre què és musical. Acabats d'alimentar-nos ens vam dirigir al Bar a escoltar als qui portaven la Jam Session, el trio comentat, també amb l'esperança que apareguessin els tres trompetistes que una estona abans havien fet el concert: Julian Sanchez, Ivan Gonzalez i Pol Psdròs. Doncs només creuar el carrer ja els vam veure fora del Sinestesia, xerrant amigablement amb d'altres músics i amics, i així és que ens vam poder saludar i crec, recuperar l'amistat de l'Ivan, extraviada per culpa d'alguns vídeos penjats als núvols sense consentiment previ. "Mea Culpa".  La "llum" del local no em va permetre obtenir les fotos amb l'adequada qualitat, cosa que sovint aquí em passa. N'haurem de parlar amb la Jolanda. Un trio de mestres, el baixista Valdés desconegut per a mi, però si molts reconeguts els altres dos, i sobretot el Santi al qual conec de fa quasi 8 anys, de les Jams que s'organitzaven a "l'Escola el Musical de Bellaterra" i on Benet Palet les coordinava. (Si ara toco com toco, imagina't fa vuit anys: quins collons que tens). Xavi Casellas va ser el primer, (of course) en sortir a la palestra a cantar una balada a ritme salsero, "My Funny Valentine" que va estar molt ben interpretada, amb l'estil, classe i bona veu que ja sabem que té el Xavi. El va acompanyar el guitarrista David Martínez assidu a les Jams del local i magnífic guitarrista el qual ha passat pel Taller de Músics on ha aconseguit el seu G.S. Després d'aquesta balada-salsa, em vaig trobar compartint jo, un aficionat, amb el Julián Sánchez, Iván Gonzalez i demés. M'ho diuen fa uns anys i no m'ho crec. Amb Nicolás Cristancho, Álex Valdés, Santi Colomer, Takeo Takahashi, Pol Padrós, David Martínez, i més, en una foto de Joan Recolons. Tot i l'expressió d'estorament anterior, això no vol dir absolutament res. Bé, sí, que ho faig menys malament. Un altre dels temes que es va tocar a la Jam va ser el "A Night in Tunisia", amb el Pol Padròs, Ivan González, el trio base i la incorporació d'un altre jove guitarrista que també hi ve sovint i del qual ara no en recordo el nom. Mentre tot això passava, vaig rebre un "toquet" per l'esquena i vet aquí que era l'amic Pedro Strukelj, dibuixant magnífic però també implicat en tots els esdeveniments que es fan a Casa Amèrica, el qual va venir acompanyat de tota una agrupació folklòrica provinent de Méxic i que sembla venien de tocar i amb ganes de tornar-ho afer. Encara crec recordar que vam tocar un Blues en Bb, i que hi vaig participar amb tota la colla de músics professionals que hi van venir, i amb ganes de gaudir en aquest el que havia de ser el darrer tema de la Jam. 

Doncs ves per on que "ni cortos ni perezosos", els Baxin, van sortit tots a l'escenari a tocar les seves músiques i danses amb guitarres (quatros), panderetes, cantants i balladors. El canvi musical va ser força brutal, però això no ens va fer desdir de la proposta, i ens hi vam quedar per deixar-nos portar per les seves essències. D'aquells moments en vaig poder fer un parell de vídeos els quals van estar convenientment enviats al Pedro per a la seva difusió. L'energia es va desbordar i ben aviat estàvem tots plegats rient i "gozando" escoltant-los i veient-los cantar, tocar i ballar amb una clara alegria.  Així dons que aquí teniu l'enllaç a aquests dos vídeos enregistrats amb el mòbil P9 Plus, (deu ni do de la maquineta) tot i esperant que ho gaudiu tal i com vam fer tots nosaltres. Dir-vos també, que aquesta formació va tocar les seves músiques acompanyats dels tres trompetistes, guitarrista Alcazar, crec, i potser algun músic més de la secció rítmica.



Doncs això va ser tot, amigues i amics.
Miquel Tuset i Mallol.

Julián Sánchez New Quartet, i Esmuc Jazz Project Univers Zawinul, 8 de juny de 2017

Doncs per aquest dijous 8 de juny també teníem un concert doble, tot i la dificultat per anar d'un a l'altre. L'assumpte, que jo recordi, va anar així. De vegades, i si vens amb cotxe pel litoral, et trobes que vens ràpid, i en d'altres ocasions doncs et trobes unes cues que ·t'hi cagues". Aquest dia va ser d'aquesta manera. Cues que em varen fer arribar tard a Jamboree a veure la segur magnífica proposta del Julian Sanchez New Quartet, amb Julián Sánchez trompeta, Marco Mezquida piano, Bori Albero contrabaix, Ivo Sans bateria. Una formació estable, si considerem que el 23 de novembre de 2013 van venir els mateixos, amb diferents músiques, és clar. Recordo parlar amb l'Oscar i comentar-li que m'estaria una estona i que després marxaria a l'Auditori a veure l'Esmuc Jazz Project i el seu "Univers Zawinul". No et preocupis, vols prendre alguna cosa Miquel? va ser la seva resposta. Una abraçada ben forta i somriures compartits, ell a la feina i jo a escoltar el projecte del Julian. Recordo que no hi érem masses, i també que entre el públic assistent hi havia Fernando Brox, Ivan González i Jaume Llombart, tot i que potser hi havia més músics. 

Des del web de Masimas/jamboree Pere Pons ens deia això:


El Jamboree acull una de les propostes més excitants del panorama nacional a través del New Quartet de Julián Sánchez. El trompetista de Granada basa la seva nova aventura en un repertori original des del qual exposa la seva estreta complicitat amb alguns dels músics més inquiets de l’escena catalana. Un quartet amb què explora les múltiples possibilitats que ofereix el llenguatge del jazz i la música improvisada en ple segle XXI.


El primer tema que jo vaig poder escoltar, arribant a "misses quasi dites" va ser una mena de balada, força lenta en la intervenció del líder, amb un solo ple de tendresa, calidesa i d'altres epítets relacionats amb la magnitud de la seva interpretació, per després, i ja amb el solo de Marco, créixer el concepte rítmic gràcies a la persistència de l'Ivo, on els plats hi varen tenir una gran preponderància. Un tema preciós tot i la remarcada melancolia existent i fins tristor. Quelcom com "alguna gran pèrdua", ens estava dient Julian. Recordo també que entre els coneguts hi havia el Daniel Barry Rossi, nom en "clau" al FB d'un gran aficionat i crec que també músic aficionat, guitarrista?, amic també del Joan Cortès, absent aquell dia. La següent intervenció de la formació, llarga també, la va encetar el gran Bori Albero, germà de Roqui. Una "intro" llarga i profundament "sentida", tal va ser la sensació que al menys jo vaig viure. Marco i la resta de base rítmica el van recolzar una mica per deixar pas finalment a Julian, en un altre tema on la languidesa hi era també present. Era evident que el projecte que presentava Julian era quelcom així de profund, on el groove sorgia gràcies a les sàvies mans de l'Ivo, en un tema que, ai las, va anar agafant cos rítmic en el solo del líder. En fi, que només vaig poder escoltar aquests dos temes per haver de marxar a l'Auditori. L'endemà, Barry em va comentar que m'havia perdut meravelles diverses i magnífiques. Llàstima. Ja ho diem sovint amb el Joan Recolons que no podem ser-hi a tot arreu.


Metro i caminar una mica va ser el recorregut fins arribar a la Sala 2 Oriol Martorell de l'Auditori amb moltes ganes, ara sí, de veure un projecte de l'Esmuc Jazz Project el dia de la seva estrena. Me n'ha perdut alguns, i vaig poder veure el de l'Univers Ornette en la seva darrera "representació". El que primer vaig fer va ser saludar al gran Ferran Conangla, mestre dels sons, arribant també a misses quasi dites havent-me perdut el primer tema. Passat el temps, i ben cert que mirant el programa de mà un es dóna compta que l'ordre dels temes, per res va ser el que van fer el dia del concert. O sigui que més valdrà que us posi la llista de temes i haurem d'esperar que enregistrin aquest magnífic projecte per així poder-lo tornar a gaudir. 

I els músics que hi van participar,  conjuntament amb els seus professors...


Remarcables totes les intervencions solistes en cadascun dels temes de Zawinul i/o dels magnífics professors. Dir-vos però que recordo les moltes intervencions de Gabriel Amargant al asxo tenor, soprano i clarinet; Òscar Latorre i Oriol Vallès, trompeta, l'Adrià Martínez, guitarra i la secció força rítmica amb Nicolás Mellón, baix elèctric; Andreu Moreno, bateria i Xoan Sanchez, percussió, essent-ne ells els qui més varen participar en els corresponents solos. I si em deixo algú, doncs ja em perdonarà, i no oblido als mestres Joan Monnè, Joan Díaz, Joan Sanmartí, Lluís Vidal i el cap del Departament de Jazz en Francesc Capella.
Miquel Tuset i Mallol.

Dr. Go als "vermuts a l'Auditori", el 4 de juny de 2017

Doncs era un diumenge al mig dia d'un dia de juny, i semblava que havia de ploure, però no, no ho va fer i sí que va fer força vent. Vam arribar d'hora, amb la Juana, i així és que vam poder seure força ben situats, centrats, i no massa lluny de l'escenari. Tot ideal, perfecte, i més el projecte que anàvem a veure/escoltar, obra i gràcia del trio Dr. Go amb Fran Suárez, orgue; Ignasi Cussó, guitarra i Ramón Díaz, bateria, un trio que ens havia de presentar la seva visió de la música de Led Zeppelin. No sé si van començar amb el "The Ocean", però sí que després d'aquest, Fran va fer les presentacions adequades, parlant que aquesta era la seva visió d'un grup de Jazz, abans però, fent referència a un gosset que s'ho escoltava i que a l'hora dels aplaudiments, ell bordava, suposo que aplaudint. Després d'això només va dir......."Kashmir" i tothom, hoooo, hoooo, jo inclòs, i la veritat és que la música de Zeppelin interpretada, tocada per músics de Jazz, o de Jazz-Rock, és tota una altra cosa. Les improvisacions han de ser, per força, molts més riques que les que pugui fer un grup de Rock, a seques. I així és que ho vam viure, escoltant a Fran fent la impro amb el seu orgue. L'estètica musical de l'Ignasi és lleugerament més roquera que jazzera, però així i tot, el seu so s'aparta del més rocker, apropant-se més al so més Jazzy. La contundència del Ramón és coneguda, alhora que la seva delicadesa quan convé, o sigui que no és un bateria d rock, vaja, la qual cosa tothom sap. Ell sap fer les "coses" en el moment que toque fer-les, i les "coses" canvien a cada projecte. Aquest, dedicat a Zeppelin se li apropa una mica al del trio de Jaume Vilaseca i la música dedicada a Genesis. Tot i això, no fa gaire, el 26 de maig, i a Sant Vicenç dels Horts el varem poder escoltar amb el seu propi projecte dedicat a les músiques de Canàries i demés, passades pel sedàs del Jazz amb el Jeppe i Emilio. Aplaudíem i el gos  també, o sigui que ja ho teníem assumit. Fran va parlar d'un "Tour de Force", després dels primers temes més marxosos, i va presentar el següent, que havia de ser una balada, "All of my Love", tot i que parlant de Led Zeppelin, el concepte de "balada" podia estar esbiaixat. 

Però sí, els inicis del tema tocats per la nítida guitarra de l'Igansi, van apropar-se a una balada, a  mig tempo, i sense considerar el ritme "beat" fet pel Ramón. La melodia d'aquest tema de Zeppelin és preciosa, en la "A", i també és magnífic el canvi en el pont o la "B", car això és el que em va semblar el tema. Tampoc entrarem en detalls de compassos i si era dues as, una be, i una a, o el que fos. El solo del guitarrista, sovint es va barrejar amb el de l'organista, ara amb un so més d'església. Aplaudiments nostres i del gosset van deixar pas al següent tema de Dr. Go / Zeppelin i que va ser el conegut "Good Times or Bad Times", ja amb plena marxa de nou, amb "canya", molta "canya". Temes que Led Zeppelin cantava gràcies a la prodigiosa veu de Robert Plant, i que ells substituïren per guitarra u orgue. La concepció dels solos també variava relacionada amb els originals, i així és que els nostres amics ho van fer palès en cadascun dels temes, i més encara en aquest, "All of my Love". El solo posterior de Fran va ser per emmarcar, arribant a cotes expressives molt altes, de molta alta tensió, gràcies al permanent suport del potent drumer, Ramón Díaz, aquí en tasques força explosives. Un tema que va acabar de cop i volta, fent-nos aplaudir amb gust i ganes. Fran  ja ens va avisar que el proper tema ens trencaria el cor, i així és que va aparèixer la guitarra de l'Ignasi amb el "Heart Breaker" puntejant la melo, mentre Ramón marcava el ritme "beat". La veu de Plant quasi que la vam escoltar amb les primeres notes de l'orgue de Fran, fent la veu lead. Els canvis encabits en aquest tema són brutals, a mode d'escales/arpegis ascendents, fins arribar a l'exasperació gràcies als efectes de la guitarra de l'Ignasi. Moment a partir del qual, el tema  va semblar-ne un altre, amb delicadesa melòdica i rítmica amb un solo del guitarrista que mica a mica es va anar "animant" arribant també a espais força elevats, i allà, l'orgue de Fran va seguir marcant, i poc després acabaren tots de cop, i nosaltres que ens vam trencar en aplaudiments. Fran Suárez va presentar els músics parlant que tocarien el darrer tema , i després el bis. El darrer tema i el bis ens varen encabir encara més en la música de Led Zeppelin, en les seves increïbles composicions, d'un gran nivell per l'època que van estar "parides". El bis va ser en honor del baterista Ramón Díaz, amb el tema "Moby Dick" on el solo del baterista dominà quasi del tot la durada del tema, (deixant també espai per el solo de l'organista) i així és que ells ho van fer. Magnífica proposta del Fran, Ignasi i Ramón sobre la música d'una de les millors bandes de Rock angleses d'aquells anys, Led Zeppelin.
Miquel Tuset i Mallol.

Joao Vieira Project a Sinestesia, 2 de juny de 2017

Doncs els divendres s'hi feien concerts i posteriorment Jam Sessions al Sinestesia Bar Musical, i així és que hi vam anar primer amb les ganes d'escoltar i després amb les de tocar algun estàndard a la Jam. El projecte de Joao, que ara mateix ja deu estar enregistrat i potser també editat, és una "mixtura" de músiques de la seva terra, Portugal, barrejades amb diferents elements i estils, on per descomptat el Jazz hi va ser present en quasi tots ells. Una "banda" amb Melisa Bertossi, Àlvar Montfort, Olivier Jambois, Camilo Fernández, Mariano Camarasa i Joao Vieira en les composicions. Temes càlids, alguns lents i suaus, i d'altres amb la trempera adequada al swing, present en alguns, i en d'altres, els sons estratosfèrics de la guitarra de l'Olivier semblaven endur-nos ben lluny cap a l'espai. Em sap greu no tenir "res" enregistrat: coses del dia anterior que finalment es van aclarir. Però sí recordo que aquest és un molt bon projecte de Joao i que gràcies també als magnífics acompanyants en formació de sextet, cosa potent, amb dos vents i una guitarra al "front line" i una base rítmica impressionant, tots ells, vells coneguts ja de les primeres Jams a la Sala Fènix. Aquest va ser, ves per on, l'espai dels encontres, l'espai on molts dels músics s'hi van trobar, alguns retrobar, i on es van quallar projectes posteriors com aquest mateix. Melisa va presentar el seu "Strange Feather" allà mateix, i nosaltres que ho vam poder veure i gaudir. El Sinestesia Bar Musical és la continuació d'aquells encontres, tot i que el canvi d'ubicació no ho afavoreix gaire actualment. Espero i desitjo de tot cor que això canviï poc a poc, i que aquesta propera temporada 17-18 finalment s'acabi consolidant. Jolanda Marrone s'ho mereix, l'Anna també, tots els músics que hi passen i troben un local no massa ple, i el mateix públic, és a dir, nosaltres mateixos, també. Segur que acabarà quallant.

La Jam Session posterior es va veure farcida de músics, alguns dels quals, com jo (aficionat) hi anem cada divendres. Músics com Toni Pola, saxo tenor; Joao Silva, violí, Imma Gomes, veu; David Fernández, guitarra; jo mateix al saxo alto. Qui va tenir els "honors" de començar la Jam va ser la molt bona cantant i millor presència, la d'Imma Gomes. Joao Silva i Toni Pola amb la base rítmica inicial, crec que van tocar el "Solar", perquè és un dels temes que més li agraden a Joao. Amb una formació a trio de contrabaix, bateria i guitarra, Camilo, Joao i David ens van oferir el "But not for me". Amb un sextet, de nou amb la base rítmica inicial i amb el Joao, Toni i Olivier, van tocar le preciós "Softly us in a morning sunrise", mentre que només canviant de saxo tenor home, a saxo tenor dona, la Melisa Bertossi, i el David, van fer les preciós "Beatrice". Descansant Melisa i David i entrant Olivier i en formació de quintet van fer un R&Ch en Bb. Amb ells mateixos m'hi vaig afegir jo i sembla que devia ser tocant un Blues que va resultar molt bèstia i ara no ho recordo, però crec que devia tocar un altre tema. En fi, que ens ho vam passar molt bé, primer amb el projecte de Joao Vieira i després amb la magnífica Jam. Gràcies Jolanda per tot l'esforç que això representa. Ànims, que t'en sortiràs, ens en sortirem.
Miquel Tuset i Mallol.

23 Robadors, Martín Léiton Quartet i Bover & Fumero, l'1 de juny de 2017

Doncs poder gaudir d'un concert doble en qualsevol espai és una cosa que no es pot obviar, i si el concert és a 23 Robadors on les distàncies són les més curtes i on també saps que el concert serà molt i molt acústic, doncs magnífic.  Però és que a més a més, primer anàvem a veure al Martín Léiton Quartet i després al duet de mestres i amics Albert Bover & Horacio Fumero, o sigui que no hi podíem faltar. Poder seure-hi ben a prop és un altre dels luxes que es poden aconseguir, cal però anar-hi d'hora ben d'hora, val a dir que per alguns concerts de Free no fa falta, però sí per aquest programa magnífic amb dues grans propostes, encabit en el primer Festival de Jazz 23 Robadors.

Martín Léiton Quartet featu Santi DelaRubia:

Una formació liderada pel gran contrabaixista canari, Martín Léiton donant-li veu lead al gran saxo tenor Santi DelaRubia i amb Toni Saigi, piano i Roger Gutiérrez, bateria. El primer tema, si no vaig errat, va sorgir identificable després d'una llarga i immensa intro a contrabaix solo a càrrec del lider. El tema era de Charles Mingus, i com em sol passar, el reconec però no en recordo el títol. Però era de l'univers Mingus fixo, i hi posaria la mà al foc. Un tema llarg de més de 13 minuts on Toni va encetar els solos totalment recolzat a tot swing per Martín i Roger, mentre Santi s'ho escoltava tot a punt per intervenir-hi ell. Un gran solo del jove Saigi que està creixent (com tothom) dia a dia i reafirmant-se com un dels pianistes emergents participant en multitud de projectes. Santi DelaRubia el va seguir amb el seu so tan característic i un fraseig esclatant, impressionant, farcit de bon gust i tècnica. Aquest músic és un altre dels que pots veure/escoltar en molts i molts i magnífics projectes, en format reduït o en Big Band. Mentrestant ambdós músics feien els seus solos, a la bateria, hi teniem el grandíssim baterista Roger Gutiérez, un altre músic "cridat a files" de multitud de projectes. Un solo curtet del líder, ens va situar al final d'aquest magnífic tema. Ell mateix va fer les presentacions dels músics de la banda i així és que ja ens vam trobar en dansa amb el segon tema, de marcat ritme beat, tot i no ser-ho les harmonies. Toni i Santi van lluir de nou en aquest tema, no recognoscible per qui això escriu, d'autoria pròpia anomenat "Levántate" però que sí el va gaudir d'allò més. Un tema que es va acabar amb el solo del saxofonista, força aplaudit per tots nosaltres. Després Martín va presentar el següent tema, també propi, que va resultar ser una preciosa balada anomenada "La hija de la alegria", crec que va dir. Magnífica demostració de delicadesa en una preciosa i càlida melodia interpretada pel Santi DelaRubia, amb els corresponents solos d'alguns d'ells. 

I enganxat també el Joan Cortès al final.
Al meu costat hi tenia al Carlos Sampietro que igualment va gaudir de cadascuna de les interpretacions d'aquest magnífic quartet, tot i comentant-ho en acabar els temes. Van seguir amb un altre tema anomenat "Gran Karma", però abans Martín va fer-nos aplaudir als dos implicats en aquest Festival, al Juan Carlos Balcázar i a la gent d'Underpool, ambdós els causants de tot plegat. Un altre tema encabit en aquell univers Léiton també amb una profunditat de concepte i gran capacitat creativa, on cadascun dels membres passaven del "no swing" al "swing" segons les sagrades escriptures. Particularment, Roger va estar soberg mostrant un control superior en els molts canvis rítmics existents en aquesta meravella rítmica. El walking del líder el va fer ell a tutti plenti canvis rítmics i després ens va enlluernar amb el seu gran solo a base de cops perfectes a la rotllana metàl·lica dels diferents tambors. Martín va presentar el darrer tema, que venia amb regal, va dir, després de dir-nos que una vegada acabat, podríem escoltar de veritat als mestres, als seus mestres, dels quals encara n'aprenen. Un darrer tema de més de 11 minuts, el magnífic "Old Devil Moon", també amb frases referents en el solo del Toni, un tema convenientment passat pel seu sedàs. Santi DelaRubia de nou va mostrar-nos la seva tècnica, so i bon gust interpretant un magnífic solo, on el swing marcat per la base rítmica el va catapultar ben amunt i allà que s'hi va estar una bona estona. Per descomptat que s'entén perfectament que Tom Harrell se l'emporti de gira per Europa, després d'haver lluït a la Nova Jazz Cava fent una substitució d'urgència i tocant "side by side" amb el gran, gran Harrell. Martín va fer-nos també un gran solo, passejant-se pel llarg mànec de la "berra", amb gran demostració de tècnica i així deixar pas al gran Roger Gutiérrez en un altre esclatant solo, marca de la casa, amb cops als "cantus" de caixa i timbales, alhora que gran control de les polirítmies, i mentre això passava, els companys el recolzaven amb una frase recordant-nos el tema amb poques notes, acabant el tema de cop després del solo del gran baterista.

Albert Bover & Horacio Fumero:

Doncs després de gaudir d'allò més amb el quartet de Martín Léiton, ens havíem de preparar mentalment pel canvi sonor que s'estava a punt de produir amb piano i contrabaix a duet. Aquesta és una proposta que ja te uns quants anys, no ho recordo però em sembla que uns quants, i que de tan en tan reediten, tot i fer ara algun temps que no ho feien. Amics i companys de feina a l'Esmuc de fa anys, Bover & Fumero, Fumero & Bover són dos dels millors mestres en els seus respectius instruments, cosa que ja ens havia dit abans en Martín, havent estat i encara sent-ho, tots dos, uns dels referents com a intèrprets i com a mestres. Aquest va ser un concert que vaig enregistrar en vídeo des del primer tema fins el darrer, crec, i on el mateix Albert va posar els títols de cadascun dels temes una vegada varen estar penjats a FacebookAquests dos "asos" van començar com no podia ser d'una altra manera amb el tema "Monk's Dream" de Thelonious Monk, fent una preciosa "intro" primer i després ja amb la melodia tots dos en la "A" del tema. Albert va encetar el que seria el primer solo de la nit, d'ells dos, amb una gran mestria, tècnica i delicada pulsió alhora que velocitat interpretativa. Swing en la pulsió i destresa de mestre en les passejades per acords i escales. Un tros de solo, com ell ja ens té acostumats, amb control total d'arpegis i demés elements inclosos en el tema. Un solo que ben bé podia estar  emmarcat en un llibre, en un quadre, així de gran el va fer. Horacio el va seguir en el soliloqui mentre ell l'acompanyava amb acords solts al piano. El nostre amic i contrabaixista ens va enlluernar també, amb una magnífica pulsió i swing en un solo farcit de moments melòdics i bona profusió de recursos tècnics. Al final, van encetar uns "quarts" ells dos, moment en el qual l'Horacio va deixar anar algun "walking", després d'això, retorn als inicis amb el "tema" per finalitzar-lo. En fi, un tros de tema de Monk interpretat de manera magistral.


Després d'aquest tema "viu" de Monk ens van oferir una delícia de Duke Ellington anomenada "Little African Flower", tema començat per uns "glisandos" de Fumero a la vegada que acompanyat per Bover amb la melodia. Magnífica interpretació de l'Albert, tenint sempre la melodia al cap, i escoltant-la a través del seu solo. Després d'ell, Fumero va brillar per dret propi en la seva intervenció solista, com així podreu veure si cliqueu l'enllaç del vídeo penjat a Facebook.


I van seguir, deixant-nos bocabadats com havien fet des del bell principi, ara amb un tema del mateix Bover anomenat "Raynald's Doubt", el dubte de Raynald, tema amb un "punch delicat" marcat per la pròpia melodia a partir de la qual Horacio ens fa una altra demostració de mestria, interpretant el solo amb un total coneixement del tema, d'altri, i que evidentment te al seu cap. Sovint, quan toquen temes d'un altre músic, pot ser que "tirin" de papers, la qual cosa no va passar-los en cap dels temes. El solo de l'Albert va seguir els camins adequats i les seves "maneres" recognoscibles, varen fluir plàcidament, en una altra interpretació magistral. 


El darrer tema, per a mi, car havia d'agafar el train i aquest "doesn't wait", va ser la delícia anomenada "Luiza" de Antonio Carlos Jobim. I quina meravella, una de les moltes, potser totes, que va composar aquest gran geni de la música, la creativitat del qual era sense cap mena de dubtes "desbordant". Una preciositat de tema enregistrat el 1981 per Jobim i ves per on que la seva filla es va dir Maria Luiza Helena Jobim i va néixer el 1987. l'Albert i l'Horacio ens en van fer una preciosa interpretació, amb una bellesa pròpia sí de la cançó però també la "seva" bellesa en el tema i solos de cadascun d'ells.


Llàstima d'haver marxat, car, el darrer tema havia de ser la "cirereta" del concert, i me la vaig perdre. Però cap problema,  deu ni do del dia "complet" que vam poder gaudir a 23 Robadors primer amb el Martín Léiton Quartet i després amb Fumero & Bover.

Miquel Tuset i Mallol.

The Last WTF Jamboree , 29 de maig de 2017

El que ja ens havia dit l'Aurelio Santos feia dies estava a punt d'acomplir-se. El Jamboree va viure aquest dilluns un dia que passarà a la historia de les Jam Sessions de Barcelona, com el dia que va acabar un llarg periple de més de 15 anys com així ho podíem llegir al web del local:

Les What The Fuck Jam Session’s s’han convertit en tota una institució a la ciutat de Barcelona. Amb més de 15 anys des de la seva arrencada, molts músics i aficionats han contribuit a fer d’aquesta iniciativa un dels terrabastalls artístics i sonors més singulars i exclusius dins el circuit de clubs del país. Sota la coordinació d’Aurelio Santos com a mestre de cerimònies està garantida una nit autèntica, farcida de sorpreses de tota mena. Una ocasió per a impregnar-vos de l’esperit transgressor i sempre renovat de la WTF Jam Session. Una experiència única que es pot viure tots els dilluns de l'any al Jamboree.

No sabem de manera certa els perquès de tot plegat, ni els ets ni els uts que van fer prendre aquesta dràstica decisió a l'Aurelio, però el que sí podem suposar és que hi devia haver motius consistents per a decidir acabar amb allò que l'ha ajudat a viure tots aquests anys. La seva implicació en l'escena musical de casa nostra ve de lluny, essent-ne primer un fidel aficionat als molts i magnífics concerts de Jazz que es feien a la Cova del Drac, ja amb la darrera ubicació de la Plaça Adrià. El Jamboree també l'havia vist incomptables vegades formant ja quasi part del "mobiliari", amb paraules d'ell mateix, crec haver-les-hi escoltat. 

Per aquest "sonat" esdeveniment hi havia d'haver els músics que més s'han implicat en aquesta "moguda", ergo són Llibert Fortuny, Ray Colom i Claudio Marrero, entre molts i molts altres, sense oblidar a Leo Bianchi als sons, llums i aires i a Josep Tomàs i Manu Dimango dedicats ells a les arts gràfiques. I ara és el moviment de recordar els qui ens van deixar entremig de tot plegat, i jo parlo del que vaig conèixer, tot i que no massa, lo suficient per haver-lo apreciat per la seva manera de ser tan afable i amable, el magnífic saxo tenor Morten Sandholt. Aquest home jove, ple de salut, ens va deixar a l'edat de 33 anys quan anava ell amb la seva parella/amiga amb bicicleta per la ciutat, a causa d'un endimoniat "ictus", crec. Dos músics més també ens van deixar, els van deixar car jo encara no hi era per aquests mons de la WTF.

Recordar també la WTF que es va organitzar per ajudar a tirar endavant amb les despeses de la malaltia de l'Ale, fill del Dani Pérez i Robin Oxman, amb una participació rècord també, amb pares i nens amics de l'Ale dalt l'escenari. Una WTF inoblidable que molts dels presents mai oblidarem.

Dit això anterior, potser caldria exposar-vos el text que va escriure l'Aurelio tot i explicant-nos el perquè de quasi tot plegat:

"Llevo algunas semanas pensando mucho en si escribir estas lineas, con esa sensación rara de decir algo insignificante para muchos aunque también relevante para otros pocos… en fin, este pequeño texto va dirigido a esas personas que me conocen y junto a los cuales he caminado durante estos últimos 24 años y en especial, a lo largo de los 16 años de existencia de las What The Fuck Jam Sessions del Jamboree Jazz Club. Sin más rodeos os tengo que comunicar que las What The Fuck Jam Sessions dejarán de tener lugar en el Jamboree Jazz Club a partir de Junio del presente año siendo el 29 de Mayo la última de las mismas, después de más de 800 actuaciones a nuestras espaldas, miles de horas, miles de músicos, miles de asistentes y millones de gotas de sudor y lágrimas, de alegría, está claro...

Es una decisión personal y profundamente meditada, dolorosa y también necesaria por miles de razones, sin entrar en más detalles, por innecesarios y aburridos seguramente. Por otro lado, NO, no nos vamos a otro lugar ni nada por el estilo, de hecho, el que se va soy yo, ahhh y el nombre, esa ida de la olla en forma de slogan que se me ocurrió en el sofá de mi casa un lunes en el que estaba cansado y que al grito de WTF! me hizo ponerme las pilas e irme corriendo al Jamboree Jazz Club a hacer lo que hacen los niños hiperactivos, jugar y jugar y jugar sin ataduras ni complejos. De hecho, tengo la completa seguridad de que Jamboree Jazz Club, así como ha sido a lo largo de toda su historia desde sus inicios en los 60, seguirá teniendo los lunes por la noche la mejor Jam Session de la ciudad siendo, en mi humilde opinión, y sobre todo en esta ciudad también llamada Jamcelona, en la que proliferan los bares y clubes especializados en programar Jam Sessions en vez de programar fantásticos proyectos personales de los músicos de la ciudad, y repito, siendo el Jamboree Jazz Club el club con más razones para alojar la más grande fiesta posible para un músico, ese lugar de reunión, de cercanía, de familia... una Jam Session.

Es muy importante para mi el romper una lanza del tamaño de la Torre Agbar por la familia Mas i Mas, Marta, Joan y Anna, los cuales, desde allá por el 93 cuando nos conocimos, gracias a la figura de Pere Manresa que me presentó a Joan, y empezamos a colaborar tanto en La Boîte, Jamboree Jazz Club, Tarantos y La Cova del Drac-Jazzroom, siempre me otorgaron una libertad absoluta para crear, creer y crecer en este loco mundo de la música en vivo. Todo lo que he aplicado a lo largo de mi carrera como programador no solo de las What The Fuck Jam Sessions, sino como primer programador del Jamboree Jazz Club después de Joan y Anna, así como los cientos de bolos que he tenido el placer de programar en muchos lugares de la ciudad de Barcelona, ha sido fruto del aprendizaje en la observación hacia como, en especial Joan Mas y Anna Mas, jugaban a programar con su instinto, y estaban al pie del cañón TODAS LAS NOCHES en todos sus clubes, y siempre poniendo especial dedicación a la manera de tratar a los músicos, haciéndoles sentir como en casa en todo momento. Los más viejos del lugar sabéis bien a lo que me refiero y ESO es lo que cimentó la leyenda de La Boîte, el Jamboree Jazz Club, Tarantos y La Cova del Drac-Jazzroom.

Han sido 24 años de inmenso placer y ante todo, un honor el que la mitad de mi vida haya tenido que ver y lo digo desde la más profunda humildad, con mi aportación a la historia de estos, para mi, templos de la música popular y culta.

En fin… ha sido un placer y un honor caminar a vuestro lado, músicos, público, compañeros, prensa y muy especialmente, Morten, Bruce, Israel…
Nos vemos por los clubes!
¡¡¡GRACIAS POR APOYAR LA MÚSICA EN DIRECTO!!!
LOVE LIVE MUSIC!!!

PDT: No hay lista de agradecimientos adicional, tanto mis amigos como mis enemigos saben perfectamente quienes son por lo que no se lo tengo que recordar..."
Aurelio Santos
No és la meva intenció fer un repàs dels millors moments de les WTF, car això tampoc ho podria jo "catalogar", en tot cas ho hauria de fer ell mateix. El que sí us puc dir és que n'he vist algunes de molt impactants i crec recordar que sempre hi havia el Llibert  com a protagonista. La darrera WTF la van "obrir" Ray Colom, Marc Aiza i Tito Bonacera, amb un marcat estil "funky" quasi sense escoltar la música. Després, i amb la mateixa formació base, s'hi van afegir els amics de Aupa Quartet, amb Martín Meléndez entre ells i al violoncel, els quals, i mitjançant un vídeo que els vaig enregistrar ara per ara amb més de 2200 visualitzacions, van posar el Jamboree de "panxa enlaire". Aquí teniu l'enllaç d'aquesta magnífica improvisació col·lectiva:


Amb la participació de Llibert Fortuny acompanyat de Claudio Marrero, el Jazz més acústic ve fer acte de presència i així és que en aquest vídeo podeu constatar com el mestre va agafar les regnes de tot plegat:


Hi ha d'altres mostres videogràfiques amb el Llibert i demés músics però em semblen prou evidents aquestes dues mostres per situar-vos en l'espai de les WTF dels dilluns, sí, aquelles que un "boig" enamorat de la música en viu i dels músics es va encarregar de muntar ara fa més de 15 anys. Una abraçada Aurelio, i gràcies per tot plegat.
Miquel Tuset i Mallol.