Nocturna Discordia #39 al SODA amb El Pricto, Patxi Valero, Diego Caicedo i Eduard Altaba, el 16 de setembre de 2015.

Després del Jamboree encara vam tenir ganes i esma d'anar a Gràcia a veure una més de les Nocturna Discordia. Unes sessions que no s'han aturat durant l'estiu, sense vacances, i que organitza l'incombustible i genial El Pricto, no endebades ell és el cap (co-cap) d'aquesta extraordinària editorial, Discordia Records. En Lopinski és l'altre col·lega que s'hi desviu. 

Amb el Carlos Sampietro ens n'hi vam anar després de gaudir força amb el projecte del Josep. Al SODA sempre s'hi comença una mica més tard del què l'horari diu, més o menys com ens passa el JCLV, o sigui que res a dir. 

Aquest és un espai que s'ha guanyat el respecte de músics i públic, i on s'hi fan aquestes sessions a banda de les Jams dels dijous coordinades per Nico Sánchez, Santi Colomer i un contrabaixista que a vegades és Paco Weth o Àlex Reviriego. 

Aquesta sessió, la #39, va estar marcada per la intel·ligència de l'animador científic i esotèric líder de l'editorial. El Pricto havia preparat unes cartolines amb uns dibuixos que significaven diverses maneres d'interpretar la música. Es tractava que nosaltres veiéssim una de les gràfiques i que, mitjançant la Telepatia indiquéssim als músics la música que havien de fer. Dit i fet, l'Antoni Gadea va ser l'encarregat de mostrar-ho al personal, i després que tots plegats ens sintonitzéssim i els hi enviéssim la informació de manera telepàtica, ells es van posar a tocar. Si considerem que hi havia una cartolina de "melodia", la que ens va ensenyar l'Antoni era així com molt més dispersa. L'assumpte és que, fora conyes, la música que va sonar semblava tenir relació amb els senyals gràfics pintats amb estil "puntillista". 

Després d'aquesta demostració del poder de les nostres ments, la sessió va continuar a base del concepte de "Lliure Improvisació". Els moments brillants van succeir-se de manera natural, i el concepte "acústic" i de baix volum va imperar, tot i haver-hi la guitarra i el baix electrificats i la primera amb "efectes". Això no va impedir que a moments se sentís el zumzeig d'un ésser minúscul i al·lat.  A d'altres, les estripades del saxo alto del Pricto coincidiren amb els sons elèctrics i distorsionats de les cordes. En tot moment però, la imaginació va passejar-se pel Soda mitjançant la delicadesa del bateria Patxi Valero, les bones maneres i control de la tècnica electrificada del Diego Caicedo, la mestria en tots els aspectes, musical, tècnic i personal de El Pricto, i sense oblidar-nos de la mestria reconeguda per anys i anys d'interpretació agosarada del gran Eduard Altaba, al baix elèctric.
Miquel Tuset i Mallol.

Josep Tutusaus Quartet plus One al Jamboree, dimecres 16 de setembre de 2015.

El dimecres 16 de setembre havíem d'anar al Jamboree per escoltar de primera mà el nou projecte del gran trombonista Josep Tutusaus, anomenat "Missing Links". Un CD amb temes propis i estàndards de mestres com Mc Coy Tiner, Sonny Rollins, Jerome Kern, Jobim, etc...Una formació presentada a quartet pel Pere Pons, on certament és així, fins i tot el disc es presenta com a quartet amb el "guest" de Santi de la Rubia

Un quartet amb amics i grans músics com ell mateix, Pep Tutusaus, trombó; Roger Mas, piano; Dee Jay Foster, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Una formació de grans mestres on l'amistat a més a més enforteix els vincles musicals i vitals. Ja ens explicava el líder que en Santi va participar també en el primer treball en septet enregistrat el 2007. 

Un Jamboree amb un bon aspecte, amb músics alumnes del Conservatori del Liceu i aficionats diversos com en Joan, (Jam Session, Sabadell), Carlos Sampietro i demés, vam gaudir amb la proposta del trombonista i compositor. Tot i ser temes totalment desconeguts per a nosaltres, a la primera impressió i primer tema, jo particularment m'hi vaig trobar francament imbuït. El segon va ser una mica més "durillo" d'assimilar, però tot i així, a mida que passava el temps ja t'identificaves més amb la novetat musical. És cert que en les improvisacions de temes amb harmonies complexes i noves, un te la sensació de perdre's momentàniament en alguns passatges, la qual cosa ens passa a tots i en tots els temes de característiques similars. Us haig de dir que després del segon tema, un pèl difícil, ja m'hi vaig trobar com a peix en l'aigua. El swing dels temes propis i estàndards es va barrejar amb una balada a duo de piano i trombó, on tots dos van "brillar" en les seves improvisacions. 

Josep  presenta un magnífic projecte recolzat per uns grans músics i amics i la prova de foc la va passar en el primer passe de manera evident. Els aplaudiments ho van confirmar i al final vaig optar per acceptar la seva proposta d'emportar-me aquest nou treball i el primer per només 10€. Considerant que el posaré al Jazz Club de Nit en aquesta ocasió vaig fer una excepció motivada pel fet d'emportar-me dos CDs. 

En aquest CD, que ara mateix estic escoltant i que aviat sonarà al programa de ràdio, hi ha temes d'en Josep Tutusaus com "Missing Link", "Song for Anna" i "A way to say goodbye". Temes que van sonar per primera vegada al Jamboree. D'altres temes com "L'Airegin" de Rollins, la magnífica balada de Heusen & Burke "Polka dots and moondreams", van també sonar (si la memòria no em falla), acabant amb el magnífic blues de Mc Tyner anomenat "Blues on the corner". Entremig, un preciós tema íntim i a duo amb només piano i trombó. I un dels que no va sonar, el primer passe, va ser el preciós "Chega de Saudade" del gran A.C. Jobim, i potser algun més.

Una menció especial als més solistes de tots, en Roger Mas, el qual va estar sublim en totes les seves intervencions. De la mateixa manera que el "Guest", Santi de la Rubia que va ser el perfecte "partenaire" del líder, al capdavant de l'escenari. Ambdós vents van donar un color barreja de brillantor i calidesa, la del metall i la canya, i sovint fent dues veus a la melodia. La secció rítmica restant va brillar de manera permanent, i si hem de recordar un solo, el del contrabaixista Dee Jay Foster, que es va quedar sol i al qual vam poder escoltar a la perfecció i amb una afinació perfecte a la vegada que gran imaginació. Josep va desenvolupar-ne una bona colla d'un nivell memorable, no endebades és un dels trombonistes solistes amb més bona forma de casa nostra. Un CD que ara mateix estic gaudint i que us recomano de totes, totes. 
Miquel Tuset i Mallol.

Raynald Colom, Gorka Benítez, Masa Kamaguchi i David Xirgu al GUZZO, 14 de setembre de 2015

Després de gaudir d'allò més amb la proposta de Mathilde Toussaint al Jamboree, em vaig apropar al local que Fred Guzzo te al Born. Un restaurant on diuen que es menja força bé, a més a més d'oferir música en directe amb els millors músics de casa nostra. La prova l'hem tingut d'altres vegades veient al Víctor de Diego Trio entre d'altres. 

Aquest dilluns hi vam tenir un quartet de "MASTERS" així en majúscules. Una proposta dels dos vents per recordar un esdeveniment que els va passar fa 17 anys. 

Resulta que en Raynald va trobar una carta que va escriure Gorka Benítez tot i recolzant al llavors jove músic i recomanant-lo en l'assumpció d'una beca que Ray sembla va demanar. En trobar la carta, aquest van decidir muntar un bolo per rememorar-ho. Un bolo a cal Guzzo amb en Manu Dimango  com a testimoni gràfic de l'esdeveniment i molta penya jove, alumnes d'un i dels altres com en Jordi Pallarès, Oriol Vallès, Joan Casares i demés joves cracs.


Per qüestions de transport, només vaig poder escoltar un parell dels magnífics temes que segur després van continuar sonant. 

Que serveixin aquestes quatre ratlles per recordar la carta record. Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Mathilde Toussaint Quartet (Sergi Sirvent, Tom Warburton i Ramiro Rosa) 14 setembre de 2015

Doncs aquest passat dilluns 14 de setembre vaig poder anar al Jamboree, tot i el meu desgast total després de baixar del Coma-Pedrosa a Andorra el dia anterior, a veure el nou projecte d'aquesta jove i ja tant experimentada cantant i artista, la Mathilde Toussaint i el seu trio acompanyant. Una formació magnífica amb gen com Sergi Sirvent, piano; Tom Warburton, contrabaix i Ramiro Rosa, bateria

En termes generals us haig de dir que el projecte em va agradar i per diversos motius. El més obvi, pels qui sabem de la mestria del trio acompanyant, va ser evidentment les interpretacions de tots tres, tan en els solos com en els acompanyaments. Mestres tots tres en l'art de la improvisació i cadascun d'ells amb la seva marcada personalitat. 

La sorpresa, en el meu cas, va ser la d'escoltar a una jove artista, molt bona cantant i simpàtica i agradable persona. Ja abans de començar vam estar xerrant a la barra tot i recordant-la jo en algunes anteriors WTF, les de l'Aurelio Santos, Leo Bianchi, Òscar de Pombo, Marlene, Àlex Monsoliu, i demés companys de Cava. Doncs sí, la Mathilde l'havíem vist en alguna WTF però mai obrint-la com va fer aquest dilluns.

Em va agradar força la seva veu, la seva empatia amb el públic i ens va mostrar també un registre força ampli. El que va delimitar però la qualitat del concert (a banda del què ja he dit respecte a les interpretacions de tots quatre) va ser el "repertori". Una cosa tan senzilla com aquesta, la d'escollir els temes d'un bolo-projecte, pot fer que el projecte se'n vagi a norris o floti quasi volant per sobre les ones del mar dels aplaudiments del públic. Va ser això darrer. El repertori, els temes, la seqüència de temes...el perquè primer un i després l'altre, fan que el públic segueixi embadalit un tema darrera un altre o caigui abatut per l'avorriment. Mathilde va escollir amb saviesa però també amb amor. Va cantar i escollir els temes que més li agraden.

El primer, un tema obra i gràcia del gran Louis Armstrong, "St James Infirmary", una mena d'homenatge que va fer Mathilde al mestre dels tant trists i convulsos inicis del Jazz. Va seguir amb el Dont Blame Me, tema de Jimmy McHugh interpretat per quasi tothom; una preciosa balada que Mathilde va saber interpretar de la manera més sentida. Un tema que va fer-se seu Billie Holiday amb en Teddy Wilson. Després va seguir amb un tema ubicat en el Jazz Clàssic també, el conegut "Gee baby ain't I good to you" interpretat a la manera de l'Ella Fitgerald & Joe Pass, així de suau. I seguint amb la delicadesa i ara amb la profunditat i malenconia del record de Billie, Mathilde va interpretar el magnífic tema lletra de Frank Sinatra i música de Wolf & Herron anomenat "I'm a fool to want you". Va seguir un tema carregat de sensualitat, si recordo la manera com el cantava la magnífica Julie London. d'altres versions com les de Sarah Vaughan no destil·len tanta sensualitat i sí sentiment. El tema, doncs el conegut "Black Coffee". Mathilde el va clavar, sensualment i amb el sentiment adequat. Després d'aquesta delicadesa, el tempo va canviar i es va fer una mica més viu, així com també més vives i alegres les músiques amb el tema també del repertori de Lady D, en el conegut "What a litlle moonlight can do" de l'època daurada amb Teddy Wilson. Després d'aquest entretingut tema, aquesta jove i gran cantant ens va oferir la balada obra de Coltrane, "Naima". Cantada amb el màxim sentiment, Mathilde ens va tornar a impressionar amb el seu savoir faire. Ara, aquesta noia es va "atrevir" amb un tema lleugerament apartat del repertori jazzísitic i més situat en el "Gospel" amb un magnífic tema anomenat "You don't have to move that mountain", tema interpretat per la gran veu Trisha Yearwood. El bis final per arrodonir la presentació d'aquest projecte i després que l'Aurelio ens fes aplaudir a tot el quartet i de manera especial a la grandíssima veu Mathilde Toussaint, va ser "Hey Laura", tema amb lletra de Gregory Porter, i que aquest fet "seu". 

Una magnífica primera part amb tota aquesta música,  amb la veu de la líder i el discret encant dels tres magnífics acompanyants, els quals van ser-hi per recolzar-la i engrandir la proposta.

La Jam Session va començar amb la mateixa base rítmica i amb dos dels joves que més podem veure a les Jams com són el Claudio Marrero i Fèlix Rossy. Aquest quintet va tocar temes com el "Footprints" de Shorter, i canviant d'estil el conegut "The sunny side of the street".  D'altres que s'hi van afegir van ser el gran violinista Joao Silva, en Jacob al piano, i posteriorment amb la mateixa Mathilde format part de la Jam Session.

El so va ser el millor possible gràcies a les sàvies mans d'en Leo Bianchi, i a la barra vam tenir la simpatia de Marlene. Miquel Tuset i Mallol.