Jazz Club La Vicentina: 25/3/12

Doncs a les 5h33m escric quatre ratlles, o menys.....Una Jam Session amb el Geni Barry, Albert Caire, Felipe Muñoz, TTRodríguez, Carles Pineda, Jordi Rabascall Madrid, Quim Castanyer, Joe Psalmist, Toni González, Camilo, la Silvia, l'Arnau (13), Rubén, Sergi, Gerardo, Joan, Valentí, Marina, Xavier, etc...i me'n deixo algun que ja em perdonarà. Avui m'han ajudat a recollir la parada dues mosses molt trempades, una de Sant Vicenç i l'altra de Torrelles. Gràcies a elles he arribat a aquesta hora, sinó, no sé a quina hora hauria arribat. Quan ja no hi havia públic, els músics que quedaven han volgut continuar tocant temes i així fins les 3h o potser més tard. Bé, sembla que les Jams del Jazz Club La Vicentina estan agafant cos, s'estan establint amb fermesa, la prova d'això és la quantitat de públic que ha vingut i la quantitat de músics. Gràcies a tots ells. Bon dia! Miquel Tuset.

Aquest text estarà penjat al blog del Club de Jazz de Sant Cugat, i està escrit en "clau" Sant Cugat ja que és allà on va succeir aquesta actuació.
http://www.clubdejazzsantcugat.com/

Cada vegada sorprèn menys la manera com aquesta formació liderada pel Joan Chamorro atrau una munió de gent. I dic sorprèn menys, perquè el projecte rutlla gràcies a la incorporació del mític Ricard Gili, conjuntament amb el gran Ignasi Terraza, i és clar, les dues joves revelació del Jazz, l’Eva Fernández i sobretot l’Andrea Motis. No oblidem pas a l’Olivier Rocque, bateria francès establert entre nosaltres d’ençà una colla d’anys.

De fet, una hora abans de començar el concert ja no s’hi cabia. Sembla que hi va haver algú que no hi va poder entrar, al Siglo. Us demanem disculpes als qui no ho vareu poder fer, però és que realment no s’hi cabia. Amb un local a vessar, sempre s’ha de considerar la seguretat per damunt de tot, i això és el que va impedir l’entrada de més personal.

El concert va seguir la línia bàsica del Jazz Clàssic, exceptuant alguna incursió fora d’aquest mon, per acabar amb un tema en honor de la Billy Holiday.

Com va dir Joan, hi va haver molt Blues en les músiques del concert. La veu del Ricard Gili ens va recordar que ben bé podíem estar a l’antiga New Orleans. Jo diria que, musicalment parlant, Ricard ve fer uns solos molt ben trobats, molt melòdics, potser alguns dels millors solos en què se l’ha pogut escoltar. Potser, aprofitant-se de la jove companyia, es va inspirar molt més. També, quan podia i ell ho creia convenient, feia “broma” amb les dues joves, a fi i efecte de donar-les més seguretat. Joan¸ sempre simpàtic, com el Ricard, portant el ritme amb el seu contrabaix, instrument que tothom sap que no és el “seu”, però que manega com si ho fos, i recolzant a les seves dues “troballes”. L’Ignasi es va haver de barallar amb alguna tecla del piano que no volia respondre com ell volia, però se’n va sortir, fent-nos gaudir amb uns solos molt ben executats, amb molt de “swing” i sensibilitat. El coneixem abastament, ja que l’hem tingut entre nosaltres unes quantes vegades, ja. Sempre ens ha captivat com toca, i sembla que cada vegada esbrina camins diversos per aconseguir el que ell vol. En una paraula, “impressionant”. Cal esmentar que en la presentació es va comentar que el darrer disc de l’Ignasi era un dels més venuts al Japó, quan realment el que passa allà, és que és el més venut d’una de les “botigues” de discos més importants, la qual cosa està força bé, també. L’Olivier, va restar molt discret, fent la seva feina a la perfecció. De fet, com que en l’estil del Jazz interpretat no era gens usual que els bateries fessin solos, ell tampoc els va fer. Ara, sempre va estar al costat del Joan i de l’Ignasi formant una compacta secció rítmica.

Ara ens toca parlar de les dues joves estrelles radiants. Dues jovenetes que, tot i la seva curta edat, ja porten alguns anys, no masses, dalt els escenaris. Això els hi dóna seguretat, “taules” que diuen els entesos, i més capacitat per improvisar i fer-ho millor. L’Eva Fernández que ja en te 18, en porta 10 amb el Joan des que amb 8 anyets va aparèixer a l’escola de música Sant Andreu, amb ganes d’aprendre a fer música. Ràpidament va demostrar qualitats i aquestes la varen permetre incorporar-se a la jove Sant Andreu Jazz Band. Amb aquesta formació, ella toca els diferents saxos que hi ha, des del baríton fins el soprano curt, el més agut, i també canta. Com totes les nenes i els nens, la timidesa de l’edat la feia estar-se molt seriota, fins que algun dia li va sortir el primer somriure. Va ser llavors, i després de provar si podia cantar, que el Joan li va oferir la possibilitat de cantar el tema “Smiles” del gran Charles Chaplin. L’Eva va tocar força bé el saxo alt, amb un so molt càlid, i també el soprano curt, i a més a més va cantar i acompanyar a la seva companya i amiga. La veu d’una i de l’altra són diferents i es complementen la mar de bé.

Ja finalment, l’estrella que enlluerna una mica més és la de l’Andrea Motis. De fet, se la veu molt sòlida en el fraseig, tant de la trompeta com dels saxos, i la seva veu, molt treballada en l’afinació i sense fer cap “malabarisme”, no modula excessivament i captiva per la seva “sensualitat”. És una veu dolça i que sempre sol estar pel registre “mig” de la veu. És clar que això depèn dels temes, i que si cal, puja al registre agut amb igual precisió i sensibilitat. Un dels temes que va captivar més, fora de l’òrbita del Jazz, va ser el tema del Leonard Cohen¸ “Aleluya”. Tema que el Joan es va encarregar de fer-nos cantar a totes i a tots, i que va ser realment preciós. M’atreviria a afirmar que la veu de l’Andrea recorda a la primera Billy Holiday , a la jove i encara gens cascada veu de la Billy. L’Estil no és el d’una Ella Fitgerald, veu potent amb un registre molt ampli, sinó més aviat s’acosta al de la gran Billy, encara jove i amb la veu “sencera” i no destrossada per les drogues i l’alcohol.

Darrerament l’Andrea va ser escollida millor artista revelació pels premis Enderock de Jazz, conjuntament amb la formació Joan Chamorro presenta Andrea Motis. Premis que encara no sé si tenen, ja que els organitzadors no els hi varen donar el dia de la celebració, ni a ells ni als altres guanyadors, tots músics de Jazz, entre ells també l’Ignasi Terraza, pel seu darrer disc enregistrar en directe al Living Room de l’hotel Sheraton de Bangkok. Pel que sigui, a algú se li va girar el cervell i va decidir actuar d’aquesta manera. Qui ho va decidir, la va cagar, i ho torno a dir....PERDONEU, PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR. Miquel Tuset.