Miguel Fernández Quartet al Jamboree

Després d'una bona estona, i ja reposat a casa....m'adono què no haver pogut veure i escoltar el segon concert al centre cívic Urgell tampoc ha estat cap mala sort....De fet, ara guardo a la memòria els magnífics moments que m'han fet viure quatre "mostrus", que diu el Joan Díaz....uns "mostrus" liderats pel Miguel Fernández...amb el gran, gran pianista Marco Mezquida, Masa Kamaguchi al contrabaix i el super David Xirgu a la bateria, aquesta nit a les 20h i al Jamboree Jazz Club. Una formació que ha tocat tot un seguit de temes del Miguel, i que ens ha deixat "bocabadats" a tota la penya.....Els temes del líder traspuen modernitat a dojo, sensibilitat, i sobretot musicalitat. No és una música fàcil, no, requereix concentració i atenció també per qui l'escolta...si fa ho no fa com els mateixos músics quan la interpreten. Atenció i admiració es barregen fàcilment escoltant com cadascun dels músics "va a la seva bola" tot i seguir el patró marcat pel "patró"...he. Solos d'una qualitat indiscutible del Miguel al tenor i soprano, balades, melodies i ritmes canviants s'han alternat durant una hora i minuts....Llibertat en majúscules és la que hem vist en les interpretacions del trio piano-contrabaix-bateria, que quan es queden sols tots tres, és el pianista qui es converteix en director....i avui, hem pogut veure com aquest, Marco, volava i volava amb màxima llibertat, tocat per la gràcia d'algun pianista o de tots els que ell ha d'haver escoltat...Es fa difícil expressar les emocions viscudes....de vegades, i aquest és el cas...el més fàcil seria dir-li a algú que ho va veure com tu....."vas veure què feia el Marco?"... Free del què es fa ara mateix....brutal. Masa, a la vegada ha estat impressionant, com en ell és habitual, amb la cantarella dels seus solos i el seu moviment de control sobre la "berra"....David, sempre amb la seva particular "finor"...acaronant moltes vegades però avui també volant seguint plegats la imaginació desbordant de la formació a tres. Fins i tot he pogut veure com el Miguel i el David es miraven i reien, volent dir  "..noi, com està aquest xicot...deixem-lo, deixem-lo". Bé, la clau de tot però ha estat el projecte presentat pel Miguel, els seus temes amb els quals tots han brillat, i la llibertat que ell mateix els hi ha donat...Un quartet de "mostrus", Joan. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

WTF al Jamboree amb Nomadic Nature

Bé, una WTF més i més músics a l'abast de tothom. Una vegada més l'Aurelio Santos va aconseguir que tots els presents gaudíssim amb la seva proposta. Una proposta que ahir tenia un nom propi, el del Giampaolo Laurentaci que obria la Jam. Una Jam amb un quintet anomenat Nomadic Nature on l'ànima és el Gianni Gaglairdi, compositor de tots els temes que van interpretar a la primera part. Dels cinc que van pujar dalt l'escenari, jo particularment, en coneixia quatre..Enric Peinado Cardona, guitarra / Gilles Estoppey, piano / Joan Terol Amigó, bateria i el mateix Giampaolo al contrabaix. Per a mi va ser una molt agradable sorpresa poder veure i escoltar a un gran saxofonista, el Gianni Cagliardi, català d'ascendència italiana? Aquest dilluns de juliol, la música que va sonar em va semblar d'una gran factura compositiva, i interpretativa. És clar, dalt l'escenari hi havia cinc músics de gran nivell, tots ells implicats en diversos projectes, propis i aliens, acompanyant també a alguns dels mestres de casa nostra. Com que per a mi la sorpresa va ser escoltar el Gianni, us diré que vaig escoltar un magnífic solista en el tenor, un Balance força antic, amb un so encara més impressionant. Gianni va mostrar la seva potència i sensibilitat en tot moment, fent-nos gaudir d'allò més en els seus solos, primer en els temes propis de la "banda" i després en la pròpia Jam...Una molt grata sorpresa per a mi que guardaré en el record i també en el blog, una vegada hagi editat l'àudio del concert i posterior Jam fins les 23h. La resta de músics del grup van estar superbs, també; així doncs, l'Enric va fer uns magnífics solos com ja ens te acostumats...el Gilles va gaudir amb el teclat i els seus efectes en temes com el que li van dedicar a l'Ornette Coleman i d'altres, i també va estar brillant al piano; Giampaolo va mantenir conjuntament amb el Joan una pulsió constant i rítmicament perfecte fent ambdós diversos solos i els habituals "quatres" i "vuits"...De fet, sempre és un plaer visual i acústic la realització dels solos per cadascun dels músics, ja que en aquells moments sembla que hi ha una màxima concentració i energia, i això traspua l'escenari i ens arriba al públic carregat de simbolisme històric (et pots imaginar veure ben a prop teu a un dels grans)....Després de la exposició del projecte de Nomadic Nature, l'Aurelio va començar a cridar a diversos músics a iniciar la Jam. Primer va pujar l'incansable Lluc Casares Alcobé, qui va fer un tema tète a tète amb el Gianni; després es va incorporar Pol Omedes Casacuberta a la trompeta fent-nos gaudir ja amb tres vents dalt l'escenari...i després..l'Àlex Fortuny a la guitarra i... ara ja segur que no recordo els noms, una cantant, un guitarrista, un trompeta, un pianista, un bateria, etc, etc....fent-nos gaudir d'allò més a tots els assistents que érem una bona colla, de fet la sala del Jamboree es veia plena...Ja finalment, agrair al Leo Bianchi la seva mestria en els sons, llums i aires condicionats....i a tothom qui s'acosta al Jamboree i a qualsevol espai on es faci música en directe. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

Cloenda del ViJazz Penedès amb Chick Corea Sextet

A veure....ahir, en un dissabte força calorós i a Vilafranca del Penedès, vam ser-hi a la cloenda del Vijazz Penedès.....conjuntament amb una gran munió de gent....amb la plaça de Jaume I ben plena, la qual cosa va fer que hagués de veure-ho i escoltar-ho des de la barana, quasi a línia d'escenari, i encarat amb el Chick Corea quan tocava els teclats...veien com tocaven el Tim Garland i Charles Altura, i sense veure el Christian McBride (culpable del retard), Marcus Gilmore ni Luisito Quintero...

Tot i aquest handicap, vaig anar entrant en matèria, haig de dir que sense gaire esforç....i també sense posar-hi cap impediment.....

Els músics, i què van tocar...
Chick Corea - piano i teclats
Christian McBride – contrabaix
Tim Garland - saxo
Marcus Gilmore – bateria
Charles Altura - guitarra
Luisito Quintero - percussió

Converses que hem tingut aquest matí amb l'amic i gran fotògraf Roberto Domínguez (Fotografiando el Jazz) sobre si va sorprendre o no....són per aquí....
Jo ja he dit que no hi vaig posar cap impediment perquè hem pogués agradar...i em va agradar, i força. Que la música que fa Mr Chick Corea (més de 70 anys, ja) és més o menys previsible? Sí, ho és, més o menys. Ara bé, va estar magníficament interpretada, amb una aclaparadora professionalitat (ai, aquests americans) i millor tècnica interpretativa. Em vaig deixar portar....per la potència de la màquina rítmica de baix-bateria-percussió, brutals, amb una constant rítmica que feia tremolar l'escenari...i per sobre de tot això, melodies de piano, saxos i guitarra dels diversos temes que van tocar...Ai, ai, que després de tants anys de tenir-lo a casa per veí, (a les estanteries i en format vinil) reconec cometre el pecat de no escoltar-me'l massa, però sí què, i com a disculpa, el vaig escoltar tant i tant que tot el que va sonar em sonava i força, tot i desconeixen els títols de quasi tots els temes...excepte és clar, l'Spain del bis.

Entremig de ritmes i melodies hi van aparèixer interpretacions individuals, solos, d'altíssim nivell.....per descomptat que escoltar en directe el músic que va ser uns dels capdavanters en això dels teclats electrònics, (món del Jazz) allà pels 70s, és tota una satisfacció i més encara poder-lo escoltar assegut davant d'un Gran Piano....i així va ser, majestuositat interpretativa per part del líder. Comunicació constant i gestual amb la resta de músics; un "bon rotllo", aparent dalt l'escenari, però segur que també real fora d'aquest, fent que alguns dels músics presentessin alguns del temes i també a ells mateixos, etc, etc....
Pel que fa als solos de la resta de músics, dir-vos que van ser aclaparadors els del magnífic i jove Charles Altura a les guitarres, elèctrica i espanyola, ambdues però tocades amb pua...jo crec que en els propers anys en sentirem a parlar i força d'aquest jove i gran músic. A les diverses canyes vam tenir al Tim Garland que es va lluir amb els saxos, tenor i soprano, flauta travessera i clarinet baix...Un tros de "canyero" el Tim, tocant els diferents instruments amb la mateixa facilitat sonora...per a mi, impressionant....Però és que cadascun dels components de la secció rítmica va fer també els seus solos, (ara no recordo si també el bateria....)...incidint en els que van fer el Christian McBride i el Luisito Quintero. Aquest darrer el va fer "tète a tète" amb el mateix Chick....un solo que va resultar magnífic amb una gran varietat d'elements "percussors" utilitzats, i on el Luisito ens va mostrar la seva gran imaginació. Un Chick que ens va fer cantar trossets del seu Spain, i que es va mostrar amable, molt amable, simpàtic i comunicatiu amb un públic totalment entregat vers ell i els seus companys...Un home amable i músic ens va fer gaudir amb el seu projecte, un projecte que dura ja algunes dècades, i més i més....Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

2n dia del ViJazz a Vilafranca del Penedès.

Bon di a/u menge...Va, quatre ratlles de la moguda d'ahir al Festival Vijazz Penedès.
A les 20h ja érem a Vilafranca amb l'ànim preparat per gaudir d'unes quantes hores de música, de Jazz, del què fos. I ben bé que va ser així, música diversa....

Medeski, Martin i Wood  by ViJazz Penedès

El trio inicial de John Medeski – piano i teclats; Billy Martin - bateria, percussions i Chris Wood - baixos diversos van començar amb "canya" rítmica.....De fet la gràcia d'aquest trio rau en la constant variació de ritmes, fins i tot en el mateix tema, i també en la variació en la utilització dels instruments. Així vam poder veure el Chris Wood començant amb el baix elèctric i en el mateix tema, o continuació ininterrompuda del primer, passar-se al contrabaix. De la mateixa manera, Billy Martin va lluir-se canviant de ritmes en mig del tema i agafant la pandereta en d'altres. John Medeski portava una bateria d'instruments de tecles, orgue Hammond, diversos teclats, melòdica (en un tema), i darrera seu, el magnífic gran piano de cua que sí va posar la organització. Versàtil, acústic i brillant, esbojarrat amb els teclats i sempre molt i molt imaginatiu. Jo diria que aquesta és l'altra clau mestre, la imaginació constant dalt l'escenari. M'agradaria poder dir quins temes van tocar però per més que ho intento no puc. Després d'escoltar tres concerts, els dos darrers m'han omplert la memòria...El resum és però molt positiu....van saber engrescar-nos amb ritme i també ho van saber fer amb melodia. Les improvisacions no van aturar-se i hi havia moments en els quals semblava que ho feien tots tres a la vegada...Satisfacció general i tot i no ser el què a mi m'agrada més, satisfacció també personal. Abans de començar ja ens vam trobar amb la parella més incansable del Jazz, la Jos Bascón i el Deme Gómez, ambdós carregats amb una pila d'exemplars de "La Ruta del Jazz".

Després del primer, vam anar a fer un entrepà al "Ibérico" amb el Carlos Sampietro Pardina, un "gran coronas" de Torres i cap a la plaça...Vam arribar amb els llums apagats, tothom al seu lloc i ja quasi començant...ens hi vam encabir i ja, el segon.

John Pizzarelli Quartet  by ViJazz Penedès

 John Pizzarelli Quartet, amb John Pizzarelli – guitarra i veu; Martin Pizzarelli – contrabaix; Larry Fuller – piano i Anthony Tedesco - bateria.
No sé si vam girar 180º o quants més o menys, però sí que vam fer un gir significatiu...Una formació a l'antiga, ben vestits i amb corbata, acostumats a tocar en locals emblemàtics i seriosos (me'ls puc imaginar perfectament tocant en algun hotel-casino de Las Vegas, p.e.) els quals ens van fer passejar per diversos mons sonors.....Beatles (Can't buy me love, etc), George Harrison (Here comes the sun), estàndards diversos (All of me, etc), i al final el tema "I feel Fine" de Beatles però amb una "intro" de Wes Montgomery (4 on 6) seguida del "In memory of Elisabeth Reeds" dels estimats Allman Brothers per després continuar amb el tema...quin tema però?. De la seriositat inicial i contundència professional, tot mil·limetrat....fins i tot els magnífics solos que feia el John improvisant fent "scat" i acompanyant-se amb la guitarra d'entrada et tombaven però després veies clar que era com si estiguessin escrits. Jo diria que no hi va haver massa espai per a la improvisació pura i dura, tot i ser el resultat final totalment convincent. Vam veure, escoltar, a un bon cantant i a un millor guitarrista. Ràpid en el punteig i també amb els d'acords, improvisant, mostrant-nos la seva cara amable, que la te, a mida que passava l'estona. Impressionant la seva professionalitat, tècnica i control de l'escenari. Una persona, el John, molt ben educada. La resta de companys van estar a l'alçada?...jo en destacaria el guitarrista i pianista i en segon terme contrabaix i bateria. Aquest darrer va fer un solo al final que tampoc és que fos una meravella. Estem acostumats a deixar-nos enlluernar pel que ve de fora, i sovint, no veiem el què tenim dintre...Actualment, a casa nostra, hi ha una llarga llista de músics que res tenen a envejar a algunes formacions que venen de fora....Bé, doncs el Larry Fuller al piano va brillar de manera particular, en els seus magnífics solos, i també acompanyant al John. És evident que la secció rítmica, piano-contrabaix-bateria va ser magnífica, i que el Martin Pizzarelli va fer anar la "berra" amb solvència i contundència, fent també uns bons solos al contrabaix, però tampoc és que fos un Ron Carter.....

Rhythm Complicity  by ViJazz Penedès

 Encara ens faltava passejar-nos per la Rambla per fer el darrer tast de cava per després anar a veure la formació dirigida per l'amic Roger Blàvia, els Rhythm Complicity, amb Roger a la bateria i percussió; Raynald Colom, trompeta; "Dudu" Penz, baix elèctric de 6 cordes i Jordi Bonell Daya, guitarra. Vam arribar amb el primer tema acabat i en mig del segon, i ens vam anar fincant en situació...D'entrada, ens va sobtar la seriositat amb la qual el públic assistent s'estava escoltant, amb cara d'admiració, la música que sonava. Seriositat amorosa, diria jo, de poder gaudir de la música que els "nostres" músics ens oferien....Un projecte del Roger que per diversos motius encara no havia pogut veure en directe....Per fi, el Roger tocant una bateria completa, una súper bateria diria jo, amb diversos elements percussius...i de quina manera sonava aquella bateria, de quina manera la va fer sonar....impressionant, "clavat", una combinació de plats, timbales, bombo, caixa, etc, etc..manipulats per un vertader mestre...en cada tema, quasi un permanent solo a banda de continuar acompanyant a la "perfecció"...jo pensava....aquest sí que és un "collons" de bon bateria....Projecte seu, amb temes d'ell , del Dudu, d'en Jordi, i potser algun d'en Raynald...projecte comú, finalment. Dudu va fer solos cantats a la vegada que tocats amb el baix, més o menys improvisats, no ho sé, però sí molt ben executats. Una secció rítmica de dos, baix-bateria impressionant, contundent. Raynald ens va deixar impressionats, com sempre fa, amb el seu magnífic so, amb els seus inversemblants solos, estirant el registre agut però també obtenint un so profund, ampli, en el registre més greu. Jordi Bonell, assegut i tocant la guitarra, de tant en tant mirant la partitura i més sovint encarant-se amb en Roger, concentrat i fent-nos gaudir dels seus particulars solos...i més i més diria...

Un Festival, el ViJazz, magnífic per la idea de "maridar" el Jazz amb els vins i caves del Penedès, però també per poder-ho fer en un ambient festiu, en una ciutat magnífica, Vilafranca, i amb una gent impressionant...cultura amb pau. Voilà. Miquel Tuset.