Ja al final del juliol vam inaugurar el que seria un magnífic Festival amb tot de figures nacionals i internacionals. Tot i inaugurar-lo el 29, aquí qui es comunica amb vosaltres hi va anar el 30, després d'haver passat pel 23 Robadors i d'haver gaudit amb la sessió de Free Jazz.
Les expectatives eren grans i tothom devia tenir ganes de veure a aquests monstres de l'escena mundial. Jo hi anava una mica desencantat pel fet d'haver vist darrerament el que per a mi era una icona del Jazz i innovador de la guitarra, l'Stanley Jordan. El cert és que recordava la seva actuació en el concert que va fer al Jamboree i que no em va agradar massa. Per a mi està en un atzucac estilístic integral. De totes maneres vaig anar-hi amb la il·lusió que, integrat en un combo, la situació fos diversa. El que no m'esperava era la descàrrega de potència sonora i un pèl apallassada del líder del projecte a trio, el baixista Charnett Moffett, el qual em va escombrar, literalment, de la seva presència directa a basa de watts i comèdia. És ben cert que sempre faig les cròniques en clau positiva, sempre que es pot que és quasi sempre, però noi, en aquest cas em va decebre el projecte totalment. La intervenció del gran Jeff Tain Watts només es podia interpretar en clau econòmica. No em crec que aquest gran drummer gaudís amb tot el que sonava. Els moments bons hi van ser; alguna intervenció magistral de l'Stanley; les que va fer el gran Casimir Liberski al piano, i els magnífics solos del Jeff Tain. Casos aïllats en un conjunt gens homogeni i liderat per dos músics que s'ho haurien de fer mirar, el comediant Charnett i el guitarrista que tenia en una consideració que ara m'ha canviat, l'Stanley Jordan. Vet aquí que a vegades passen coses d'aquestes, les expectatives no s'acompleixen del tot., i parlo evidentment només per mi.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada