LA HISTÒRIA A L’INREVÉS D’UN 11 DE SETEMBRE. UN HOMENATJE A NATXO ROMERO

-->
En Xavi F. m’ha portat prop de casa sa mare,  i m’ha deixat just davant d’una boca de metro. Jo, però, per necessitats fisiològiques entro a un bar i demano una canya per poder anar a pixar. Surto del wc i veig un home assegut a taula fotent-se un plat amb uns trossos de carn grossos i macos amb unes patates fregides. Pregunto al bar-man si és que jo també m’ho puc menjar i em diu que si. Miro pel mòbil què fa la família i els dic que em quedo a dinar. Em menjo un  “solomillo” o tall rodó d’una vedella de Girona amb patates fregides, tot excel·lent. Un parell de canyes i tot per 14€. En quedo gratament satisfet. Feia temps que no em menjava una carn tan collonuda com aquesta.

Abans però érem al Tanatori de Collcerola. Allà hem acomiadat al Natxo Romero, saxofonista i professor del Taller en la branca musical i humorista, vitalista, persona carinyosa i molts adjectius més en la seva branca humana. A l’acte de comiat hi ha hagut la família més directa, germans, la seva parella actual i un parell de nebots, i tants i tants amics i amigues la majoria músics, també la seva primera companya sentimental, la Carme C. i d’altres que com jo el vam conèixer en algun moment de la nostra vida. En el meu cas, vaig conèixer al Natxo a finals dels anys 70, tot i que posteriorment ja no ens vam veure gaire. Quan a Barna feien el Festival de Jazz, ens havíem vist en més d’una ocasió allà prop del Palau. Ell, sempre que em tornava a veure deia el mateix, “Ei, estàs igual que sempre, no has canviat gens”. Ho deia amb el seu somriure maco, simpàtic i carinyós.
No ha estat una cerimònia estàndard, ha estat un acte d’amor, d’estimació, de tristesa per la pèrdua d’una persona estimada per tots els qui vam tenir la sort de conèixer-lo, uns durant molt de temps i d’altres durant no tant, com jo. Davant de tots una gran foto del Natxo, amb aquell somriure pla, una mica irònic i sempre humà. La cerimònia va començar amb la intervenció d’un company seu del grup “Fenicians” que ens va explicar de quina manera aniria tot l’acte. Va dir, posarem un tema del nostre disc, i després els de vosaltres que vulgueu sortir i dir quelcom d’ell, alguna anècdota viscuda, alguna història compartida amb el Natxo, doncs ho feu. Jo m’havia assegut al costat del Lluís C. que anava acompanyat de la seva parella, ambdós molt tristos i plorosos. Recordeu que en el septet del Lluís C. hi tocava el Natxo, Pep P. Joan Ch. i altres més. Passats pocs segons de començar el tema escollit, un tema de Ska Jazz molt suau i amb un ritme molt guapu, cadenciós, el Lluís comença a plorar, quasi de manera desconsolada, igual que una dona que hi havia a la fila del davant, igual que el seu company, igual que....
En acabar el tema, diverses intervencions explicant històries, alguns somriures recordant les anècdotes, per divertides, i sempre tots els aplaudiments en acabar els oradors. Un dels oradors va ser un dels membres del grup Skatalà, on també hi tocava el Natxo, i amb qui, en el seu darrer bolo, ja es va començar a trobar malament. Al final van parlar els seus dos nebots i també aplaudiments, els nois, noi i noia, tant joves, sincers i seriosos. Però abans, la Carme va sortir i ens va dir, que ja ho sabíem  ja, la seva gran estimació pel Natxo, que sabia que ara ell era molt feliç amb la parella actual, i que també va recordar una època en la qual ell no s’ho va passar gaire bé; ho va deixar tot, fins i tot el saxo. Això però ho va superar al cap d’uns mesos i hi va tornar amb més embranzida encara, més vital encara, més simpàtic encara, més músic encara. La Carme també va dir que lo seu no era parlar sinó que era cantar. Ens va dir que cantaria una cançó de bressol composada per ella. Va començar a cantar-la, i encara no entenc com ho va poder fer, si considerem l’emoció que es palpava en l’ambient. 
Les llàgrimes van continuar fluint i al final, un esclat d’aplaudiments emocionats. De cop i volta sona una trompeta (Pep G.) acompanyada d’un saxo tenor (Pep P.), a manera de marxa fúnebre, tot i que no tant, però quan van acabar, xiulets d’aprovació, aplaudiments, llàgrimes. De cop una companya que ens crida ben fort “Un aplaudiment pel Natxo” Tothom segueix la crida i els aplaudiments segueixen, ara tots però dempeus. Finalment sortim tots amb un gran silenci i respecte impressionants.
En sortir parlo amb el Xavi, Juan d D., saludo a la Carme , l'Eladio, Diogo.. Amb el Xavi parlem del Natxo, de com era de bon tio, i ens ensenya unes fotos de l’any 1983 als Carnestoltes de Cadis, on hi van anar amb l’Orquestra Encantada, i on hi surten disfressats. Amb el Juan parlem de la diferència que hi ha entre un acte  laic com el d’avui, on a més a més dels familiars i íntims hi han anat els seus molts amics de professió, i un acte fet en una Església, on hi ha els familiars directes a les primeres files, els que no ho són tant després i també els amics i coneguts. La diferència més important però la trobes en els oradors d’un acte i l’únic orador del de l’església. Sempre explicant les mateixes històries del cel, la resurrecció i d’altres mentides.  
Parlo amb el Xavi i li explico com he arribat al Tanatori de Collcerola i li demano si em pot baixar. Em diu que si, i anem a buscar el seu cotxe, que resulta ser un Altea de color vermell.

Abans però, jo havia deixat el metro a Mundet, i m’havia anat acostant caminant al Tanatori d’Horta. Més a munt hi ha una rotonda que dirigeix els cotxes en diverses direccions i una d’elles era la del Tanatori de Collcerola. Havia vist passar un bus mentre arribava caminant i no veia cap taxi. Alguns dels cotxes pujaven cap a dalt i em vaig posar a fer auto-stop. Els cotxes no em paraven, i llavors vaig començar a cridar, quan tenia els cotxes a prop, “cap el Tanatori, cap el Tanatori”. Passats uns quants minuts i a ple sol, vaig començar a desanimar-me, ja que passava de l’hora de començar l’acte de comiat. Vaig insistir una mica més i finalment, en passar una furgo 4L amb un home sol, es va aturar després de sentir-me suplicar “cap el Tanatori”. L’home va resultar ser molt parlador, i em va comentar sense embuts, després de parlar tots dos dels preus abusius dels enterraments, i del negoci que això implica i que no s’acabarà mai, em va parlar de com va gestionar l’enterrament de la seva mare. Se li va morir la mare i la va enterrar ell sol. Després va avisar a la gent, familiars i amigues i  amics. Aquests però li van recriminar que no els avisés abans, però ell els va dir que com tampoc si podia fer res, doncs que els havia estalviat el mal tràngol i la gran tristesa  d’un enterrament. També em va dir que ell havia deixat el seu cos per a la ciència. Jo li vaig preguntar que com es feia això i em va explicar un sèrie de detalls com p.e. que t’has de morir en un Hospital de Barcelona ciutat, que no t’han de fer l’autòpsia, etc...

Abans però, de fet la nit abans, en arribar a casa després d’una nit de Jazz, miro com sempre faig abans d’anar a dormir el correu i el  facebook i llegeixo el comentari del Joan Ch. que parla del Natxo en uns termes que em fan témer el pitjor. Veig que està on-line i li demano si el Natxo s’ha mort o què ha passat. Em contesta dient-me que li va agafar un vessament cerebral. Li contesto trasbalsat que no m’ho puc creure i li deixo unes ratlles amb tot el “carinyo” pel Natxo i li explico de quina manera el vaig conèixer allà pels finals del 70 quan jo era tècnic d’un grup de rock i ell venia a fer els vents amb el seu tenor, acompanyat d’una noieta maquíssima, que era la seva novieta i que era la Carme C. Al cap d’uns moments veig que li agrada el meu comentari i em diu que va morir abans d’ahir. I jo que penso en aquell moment, quant l’acomiadaran?
Decideixo anar l’endemà als actes del parc de la Ciutadella a veure i escoltar els cantants i les músiques de tot Catalunya, amb tota la seva diversitat lingüística i de costums i me’n vaig a dormir tard i trist.
Em llevo d’hora i decideixo marxar i fer una mica d’11 de setembre, tal i com havia decidit la nit abans. A l’estació del carrilet de SantVi, truco a la Carme i em diu que avui l’acomiadem al Tanatori de Collcerola a les 13h 30m. Li comento que hi miraré d’anar i agafo el tren i metro i camino fins el parc de la Ciutadella. Allà els actes ja s’acabaven però vaig poder escoltar a l’Ester N. i a la Sílvia B, llegir uns textos i després escoltar a uns excel·lents músics tocar un tema preciós i encara després a Quico el C, el noi i el mut de F. acompanyats de Miquel G. i Miquela Ll, a Vox Pòpuli i el cor Lieder Càmera interpretant l’himne dels Segadors, tots cantant i dempeus. Miro el rellotge i em marca les 12h 45m, una mica tard. Camino fins el metro i em trobo, ves quina casualitat, a la Carme, l’Anna i la Marina, amiga, dona i filla meves respectivament, totes tres dins el cotxe de la Carme, aturades a un semàfor que és per on jo passo caminant. Em fan un truc amb el clàxon del cotxe, jo m’aturo i em giro, i molt sorprès que les vaig a veure. Parlem una mica; elles es queden per fer una mica d’11 de setembre i jo que els hi dic que me’n vaig a l’acomiadament del Natxo. Agafo el metro a l’Arc de Triomf amb la línia L1, i baixo amb la línia L3 a Mundet. Abans de baixar pregunto a unes senyores que quina és l’estació millor per anar al Tanatori de Collcerola i em diuen que Mundet, i que puc agafar un taxi girant a la dreta que és on hi ha un Hotel, que allí sempre n’hi ha. Vaig caminant cap allà i, ah quina sort, veig dos taxis i als taxistes xerrar entre ells. Jo que els hi dic que si em poden portar al Tanatori i em diuen que no, que no estan lliures!! Decideixo apropar-me una mica i vaig caminant fins el Tanatori d’Horta, i una mica més a munt veig una rotonda per on els cotxes van a diverses direccions, una d’elles, el Tanatori de Collcerola. I jo que em poso a fer auto-stop.
Miquel T.

0 comentaris:

Publica un comentari