Crònica del gran concert d'AFRO BLUE......finalment


Hola de nou a tothom, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Ja després d'uns dies, masses, em poso a escriure "quatre ratlles" sobre el concert de AFRO BLUE. Un concert que va generar expectatives, les quals es varen complir de totes, totes. Bona afluència de públic compensada per la realització musical d'aquest magnífic quintet. AFRO BLUE, està format per Xavi Figureola, saxo tenor / Guim Garcia Balash, saxo alt / Xavi Algans, piano / Pepo Domènech, baix elèctric i Ricard Grau, bateria. Una formació estable des de fa 13 anys, la qual cosa ja vol dir molt, en tots els aspectes, l'humà, de compenetració i bon rotllo, i el musical, fent evident que la proposta musical te els seus seguidors, avalada per les diverses actuacions de la formació i l'enregistrament de 3 discos, i el del proper, demà a la Nova Jazz Cava de Terrassa.
by Gustaf Soldevila
Varen començar amb un tema amb molta trempera, Afro Blue, composició pròpia, iniciat per piano, baix i bateria, rítmicament,  i melòdicament pels dos vents, acompanyats per la secció rítmica, amb una forta pulsió marcada per l'escallot que picava el Ricard a la seva bateria. Poc després, en Guim Garcia ens va deixar clavats a la cadira fent un solo llarguíssim i d'una excel·lència aclaparadora, tècnica i melòdica, amb una gran quantitat de idees brollant sense parar. Carall, va ser brutal, per començar, impressionant! El va seguir el Xavi Figuerola amb el seu tenor, mantenint la tensió ambiental al nivell que l'havia deixat el company. Les idees, diferents, amb igual precisió i tècnica, i melòdicament i sonora, espatarrants també. Ambdós solos molt aplaudits, ja inicialment per tothom, fent entendre que ja d'entrada la "cosa" havia quallat d'allò més. Va seguir el Pepo Domènech amb el seu baix elèctric, amb un solo de marcat accent funky, picant les cordes i obtenint-ne un so característic....i sempre al darrera el canto de la caixa del Ricard i alguns acords molt ben posats, en el tempo, pel mestre Xavi Algans en el nostre piano. Després varen fer una mena de quarts curtets per combinar amb el bateria, i varen tornar a l'inici amb la secció rítmica, per després tornar-hi els dos vents i ja acabar el tema. Grans aplaudiments i presentació del grup i temes pel Xavi Algans que va ser qui va liderar la comunicació verbal amb el públic.
by Gustaf Soldevila
El següent tema va ser "El retorn", també composició pròpia. Una balada iniciada pels dos vents introduint-nos la melodia principal. Seguidament, Xavi Algans s'hi va posar al piano, amb un solo que destil·lava sensibilitat i calidesa. Un so nítid i clar el que aquests grans músics saben extreure del nostre "vell" i "bell" piano. Un solo preciós, acompanyat, en els moments de clímax, per un Ricard Grau que feia "parlar" a la seva bateria. Suaument, es va anar diluint el solo del Xavi per deixar pas al del Guim García, que va embolcallar-nos amb el seu magnífic so i melodia, i fraseigs i licks, tots ells magnífics. Un solo amb una gran tendresa, que en els moments àlgids, arribava als límits interpretatius. Sovint, després dels solos dels músics en temes com aquest, quasi és millor ni aplaudir per no trencar aquell encís de la pròpia melodia i de l'atmosfera creada. Però, sempre se'ns  n'escapa algun, la qual cosa és agraïda pels mateixos músics, tal i com ens ho varen comunicar en acabar el concert en una llarga i molt animada conversa. Retorn a la melodia per arribar a un final magnífic, suau, preciós. 
by Gustaf Soldevila
Seguidament varen començar a "revisitar" temes que toquen habitualment, començant amb el gran tema del Joe Zawinul,  el seu magnífic Birdland del qual varen fer una magnífica versió, començant per la introducció, totalment exuberant. Aviat vàrem començar a escoltar les conegudes notes del gran tema per deixar pas al solo del Xavi al piano. Al darrera, sempre els dos companys, Ricard i Pepo, enriquint la proposta del primer. Es nota que aquests tres "monstres" toquen habitualment en formació de trio. Després, retorn al tema, momentàniament, per deixar pas al solo del Xavi Figuerola mantenint l'esperit "Afro Latin" del tema. Un solo rítmicament clavat amb la secció rítmica, a moments, mentre que enlluernador en els canvis harmònics, allò que es diu "el pont", la B, o "the bridge". Marcat accent a contratemps en determinats moments i final d'aquest solo, fent una mena de rifss ambdós saxos i la resta, tornant a una mena d'inici, i així deixar a Xavi Algans marcar uns ritmes llatins i arribar a la coneguda melodia del tema, per acabar-lo definitivament. Magnífic tema i magnífica versió aplaudida per tothom abastament.

Un vídeo d'un tema del concert filmat pel Gustaf Soldevila:

http://blip.tv/file/get/JAZZCLUBDENIT-UnTemaDeAFROBLUEAlJazzClubLaVicentina508.AVI

Ja per acabar aquesta primera part, Xavi Algans va presentar el tema, el qual va definir com una barreja d'un estàndard de Jazz a més a més d'un tema pop. Ja descobriríem els temes en escoltar-los. Va resultar ser que, de moment vàrem identificar el primer, el famós tema de Lennon & McCartney, "Come Together". Ràpidament vàrem identificar l'estàndard de Jazz com el "So What", del gran Miles Davis. Després d'aquesta introducció, on ja ens vàrem  situar melòdicament, varen començar els solos començant amb el del Guim García seguint l'harmonia del de Miles, tema que només inclou dos acords, però que te una certa dificultat, ja que no es toquen aquests, la mateixa quantitat de compassos. Solo molt aplaudit per deixar que Ricard Grau fes el seu primer de la nit. Gran domini de recursos rítmics, amb diversos instruments de percussió enganxats als ferros de la seva bateria. Control sobre l'escallot i d'altres estris, així com en els redobles passant per totes les timbales, caixa, goliat, etc.. Un final de solo acompanyat primer per piano, després per baix, després pels vents, i anar canviant d'harmonies del "So What", per acabar de manera sobtada amb el "Come Together". En una paraula, brutal!

By Gustaf Soldevila
Si la primera part va durar 45 minuts ben macos, a la segona vàrem poder gaudir amb més d'1 hora  d'excel·lent música.
Varem tenir temps de copsar l'admiració de tots els presents, xerrant sobre el quant ens havia agradat aquella música, de com l'havien interpretada i de quina manera havíem gaudit, el que ja començava a ser un del darrers millors concerts mai realitzats a la seu del Jazz Club La Vicentina. 

Aquí tenim de nou el vídeo que va enregistrar el nostre amic Carlos Sampietro del Club de Jazz Sant Cugat.



La segona part va començar amb la bateria del Ricard Grau escalfant motors, en un tema del Pepo Domènech anomenat Superman situant-nos a l'òrbita planetària d'AFRO BLUE. Piano i baix s'hi varen afegir rítmicament, però el primer, de la mà de Xavi Algans va deixar anar les notes de la melodia d'un tema que s'endevinava preciós. Encara amb la suavitat inicial, va ser Xavi Figuierola qui va començar a introduir-nos el seu so, estripat de vegades però càlid en els moments més suaus. Grans frases varen sorgir del seu cervell, frases musicals, riffs i licks s'agermanaven fent un conjunt magnífic. Sempre que ens visita l'Emili, de l'Associació de Jazz de Rubí, podem escoltar les seves admiracions, exclamacions, amb la seva simpàtica veu, inconfusible, desinhibida.
Va seguir el solo de Xavi Algans suau, preciós, càlid...Després varen tornar a recuperar la melodia inicial, a piano, preciosa, i tots, omplint amb diversos sons el final, lentament, disminuint-ne el so dels vents, poc a poc, cada vegada més fluix, fins acabar. Tema preciós, sense cap mena de dubte!
by Gustaf Soldevila
El següent tema va ser un homenatge a un dels músics "pop" més carismàtic, de mor tràgica per estúpida, va ser el tema "Don't stop til you get enough" de Michael Jackson. Aquest quintet versiona un tema de tal manera que el "reconverteix" a un de nou, tot i identificant-ne l'original. L'inici amb piano i els dos vents, a manera de pregunta-resposta, no albirava pas la continuació, per sorprenent; s'hi va afegir bateria i baix, i sí que quan els vents varen començar a bufar vàrem identificar el tema. Després, amb la seva versió, vàrem escoltar "noves" idees dins el conegut tema. Amb un fons rítmic ben marcat, potser més per la pulsió del baix del Pepo Domènech, el Guim García va iniciar el seu camí per les estructures harmòniques del conegut tema, fent un solo impressionant, lliscant pels molt aguts, fent una licks repetitius de gran dificultat, utilitzant acords de pas, escales que et transportaven d'un acord al següent, com ell sap fer, i de quina manera. Amb un ritme trencat, va iniciar el seu solo en Xavi Figuerola, amb un so marcat pel fons rítmic, també a vegades a cops de saxo. Melòdicament va anar lligat a l'increment rítmic, també amb uns moviments harmònics molt ben pensats. Per si no ho sabíeu, els solos que executen, abans els pensen...A la  resta de mortals, se'ns fa difícil d'imaginar, oi? Gran i llarg solo d'un dels saxos tenors més solvents actualment, amb la melodia de Michael Jackson al darrera. Un final de solo, que va coincidir amb la barreja dels dos vents fent una mena de riff per què Xavi Algans deixés anar les pulsions rítmiques en clau llatina. Al cap d'uns quants riffs i pulsions al piano, varen acabar el tema de manera sobtada, magníficament. Grans aplaudiments varen deixar pas a les explicacions del pianista sobre el què vindria.
by Gustaf Soldevila
Convindria dir que, durant la major part del concert, i sempre que els temes ho requerien pel seu ritme, ambdós saxofonistes, varen ballar mentre tocaven els seus instruments, i varen comunicar-nos, tots ells, un plus de simpatia que va arrodonir la proposta musical. 
Varen canviar de registre en el tercer tema d'aquesta segona part, tema propi, una mena de "Balada-Bolero" anomenada "A Llofriu". Un tema iniciat per piano i saxo tenor, per després afegir-s'hi l'alt, tema suau, tendra, diria jo. Poc a poc ambdós saxos varen anar fluint, per deixar pas al solo del saxo alt. Guim García va fer un llarg solo en un dels millors temes de la nit, per balada i per bolero, però també per composició pròpia. Va dominar l'escena sonora amb una suavitat acollonant, amb unes línies melòdiques i harmòniques que quan arribaren a l'èxtasi acústic, baixaren fen una mena de cargol disminuint-ne el so dels arpegis, i així acabar un del solos que més em va emocionar. Si considerem que tothom estava en un silenci sepulcral, escoltant meravellat lo que ens oferien i que així va ser durant tot el concert, com sempre sol passar en tots els concerts que hem fet, sigui quina sigui la proposta musical, doncs convindreu amb mi que el millor públic és el del Jazz Club La Vicentina, conjuntament al del Jamboree, Nova Jazz Cava, El Siglo, Valldoreix, etc, en general, el públic que li agrada anar a escoltar JAZZ. Però continuem amb aquest magnífic tema, ara amb els arpegis de Xavi Algans i les seves línies melòdiques precioses, a mena de cargols també, per acabar dolçament i deixar pas de nou a la melodia interpretada primer per l'alt, i ja per acabar, fent-ho ambdós vents a la vegada. Uau, quin tema, quina preciositat. Crec que se'm pot escoltar a mi fent un crit de Uau, la qual cosa no vaig poder evitar.
Ja per acabar, abans del "bis", varen fer un dels temes més emblemàtics de la banda, el "Sunny" de Bobby Hebb, un clàssic de les "discos" que AFRO BLUE varen brodar, com ara llegireu.  Tot i presentant el músics, Xavi Algans va acomiadar el concert, però Guim García va voler dir quatre coses molt simpàtiques, tot i embolicant-se amb el cable del micro, i jo que volent-lo ajudar encara vàrem fer més conya. Va començar a fer una mena de "scat" a ritme Funky, amb el trio rítmic i el saxo tenor acompanyant-lo mentre anava dient quelcom in-identificable, però amb molta conya. S'acostava el moment de perdre la serietat, de fer conya, de compartir històries amb els músics, de divertir-se, de cantar i ballar. I això és el que vàrem acabar fent uns quants, tot i que la majoria sí que va participar de la conya, de cantar, tots dempeus, gaudint d'una mena de "catarsi" col·lectiva. I mentre tant la melodia del tema, i sempre al darrera el ritme constant. Els solos varen anar succeint amb gran tècnica i creativitat, i sempre amb el ritme enganxat ja al nostre cos, més o menys bellugant l'esquelet seguint les melodies sinuoses d'aquest conegut tema discotequer. Va continuar al piano  Xavi Algans fent un solo iniciat per un trosset d'una altra melodia, i barrejant espurnes clàssiques, que és d'on ve el nostre músic, per continuar amb els acords llatins, i sempre al darrera un Ricard Grau sublim, enriquint el so dels companys a base de tocs de plats, caixa, redobles i més meravelles. Seguidament va ser Xavi Figuerola el que va fer la seva aportació soloística al tema esmentat. Dos registres diferents, saxo tenor i saxo alt, però recursos semblants amb idees diferents...Gran solo, amb un so metàl·lic, ideal per la ocasió, i ja fent cas al Guim  ens vàrem posar a ballar davant de l'escenari, no masses, però suficients per engrescar tothom a fer-ho. 

Grans aplaudiments per incitar al personal a aplaudir per aconseguir el Bis. 
Tema iniciat pels dos vents fent la introducció, primer a l'escenari, i després passejant-se entre el públic. en el cas del Guim, fent aixecar a la gent de les cadires. Després es varen tornar a trobar dalt l'escenari tots plegats i ja vam poder albirar la melodia coneguda d'un altre tema de Michael Jackson. Després d'un breu solo de Ricard a la bateria, varen esbufegar els dos vents a mode de pregunta i resposta interpretant diversos temes fins i tot un d'aquells que ballàvem a les Festes Majors. I així varen continuar tocant els dos vents, mentre al darrera la màquina rítmica no parava, sinó que més aviat esclafava. Mentre, uns quants ballant, d'altres picant de mans, i tot això auspiciat pel mateix Guim García, i una colla allà al davant ballant, seguint els passos que ens feia fer l'artista del saxo alt i les ballaruques. I mentre ballàvem , hi varen tornar amb la coneguda melodia de Michael Jackson, i al cap d'una estoneta varen acabar sobtadament un dels millors i més divertits concerts que mai hem fet. Amb la conya final de Guim en veurem amb els papers a la mà, i comentant que no marxés ningú que havia de fer un discurs, etc...El final va ser super simpàtic. Grans records a la memòria, i sensacions diverses totes positives. 
Abraçades a tothom qui va venir, i als qui no ho varen poder fer, i convocar-vos pel proper concert que serà el 15 de juny amb els Barcelona Jazz Quintet que ens faran un concert homenatge al gran Horace Silver. Miquel Tuset.