HatTrick de concerts el 24 de setembre: 23 Robadors Free Sessions, Jamboree i El Foro

Doncs sí, el dijous 24 de setembre, dia de Festa Gran a Barcelona, va ser diguem-ne un dia complet. 


Ramon
1er gol: Un dijous ja és sinònim de 23 Robadors i les Free Sessions coordinades pel Ramon Prats. Aquesta vegada no s'hi podia faltar per diversos motius: el primer era que era la primera sessió de la temporada amb el Ramon i l'altre, i aquest hi és sempre, la colla de grans músics que la encetarien. Estem parlant dels sempre habituals Ivan González, trompeta; Tom Chant, saxo tenor; Àlex Reviriego, contrabaix i el mateix Ramon Prats. A més a més, hi tindríem al Marcel·lí Bayer, clarinet baix i Marco Mezquida, piano. Poca broma. 

Va ser una sessió magnífica amb moments impressionants on la compenetració dels músics provocaria connexions mentals i acústiques que es realitzarien mitjançant els seus instruments. 

En els 10 llargs primers minuts del primer tema, la delicadesa acústica va planar per la petita cova. Els fidels que ens hi vam congregar n'estàvem encantats, veient i escoltant els diversos sons que allà sorgien. Sons escridassats, grinyols, i demés sorolls a base de bufar els instruments sense embocadura, o picar la canya de la manera tan enigmàtica com fan els mestres com el Tom. Fregar les sordines pel terra i fer qualsevol classe de sorolls, enriquia la sonoritat global. Passats alguns minuts més, i amb la intervenció del Marco al piano, en Ramon i la resta de companys, es va arribar a una mena de clímax rítmic totalment descontrolat que ens anava deixant bocabadats mica a mica. El volum es va fer eixordador a uns nivells importants, i jo a primera fila, com sempre, amb els auriculars com a taps a mode de protecció d'una magnífica bogeria estratosfèrica d'aquells joves i desbocats mestres. Al final, i després de quasi mitja hora, les aigües varen tornar al seu lloc de calma i pau.

Àlex
Descans curt i ràpidament les cordes fregades i demés sorolls apareixen de manera progressiva i delicada. Sempre dic que aquestes esdeveniments guanyen molt en veure'ls en directe, tot i reconèixer que amb l'escolta posterior són també molt interessants. Només cal deixar-se portar, relaxar-se quan toca i acceptar el que vingui. Una altra cosa que convé pensar és que aquests músics no només saben fer això. (Recordeu que algú havia dit que els quadres que pintava Miró també els podria fer ell, oi? Error craso) Aquests músics són uns súper professionals, dominen l'instrument i és per això que obtenen aquests sons tant diferents dels originals (i ara em refereixo més als vents). Un tema delicat, inicialment, que es va desenvolupant poc a poc, mica a mica, i va agafant l'embranzida que el portarà a una mena d'apoteosi col·lectiva certament brutal. Abans però, hi haurà moments encara més "silenciosos" acompanyats per cops sonors amb estris diversos. L'esclat arribarà de la mà del piano del Marco, el qual amb "riff" (es pot dir així, aquí també?) repetitiu, imbuirà l'energia acústica suficient als companys, els quals s'hi afegiran amb els seus instruments. Una petita espera, on el so torna a decaure, donarà pas al darrer clímax final on els vents, cordes fregades i demés s'hi afegiran, i lentament decauran fins arribar al silencia total.


Tom



Un petit descans, moment en el qual Ramon presenta als amics músics i ens passa la guardiola per dipositar-hi la nostra voluntat, i ja s'hi posen de nou per fer el darrer tema, que asseguren serà curtet. Piano i vents comparteixen idees sobre escales descendents diverses o arpegis estrambòtics i els sons amb trèmolo dominen l'espai. A la bateria, en Ramon s'hi posa amb cames sobre timbales per amortir els cops. Els cops de llengua a les embocadures del tenor del Tom van encarrilant el final que aviat arribarà. Ells van sabent, a mica a mica, com ha de ser el final i de quina manera es produirà, no és res més que un decaïment general el què ens portarà al silenci definitiu. Silenci trencat pels nostres aplaudiments.




2n gol: Paolo Tomaselli i el seu "Floating Bridges", estaven tocant al Jamboree quan vaig arribar des de 23 Robadors. Aquesta era una proposta que volia veure, encara que només fos una petita estona com així va ser. La formació que hi havia al Jamboree era la del quartet Texas-NYC Connection amb Gianni Gagliardi, saxos tenor i soprano; Tomàs Fosch, piano; Pedro Campos, contrabaix i Carlos Falanga, bateria, tots ells liderats pel guitarrista d'aquí, però també italià, i també de Nova York, i també de....en Paolo Tomaselli.
Un jove humil, agradable i bon músic amb un preciós projecte sota el braç, el qual va sonar també en un anterior programa a Jazz Club de Nit. Vaig poder veure com s'ho feia, perquè escoltar-lo ja l'havia escoltat i força. La diferència fonamental eren els acompanyants, tots ells d'un nivell extraordinari. Què podem dir d'en Gianni que ja no s'hagi dit, mestre ell que no para de circular per aquest món amb els seus projectes com el Nomadic Nature o acompanyant a d'altres. Igualment parlar d'en Tomàs Fosch és parlar de progressió, de canvis importants en la seva manera d'entendre i interpretar el Jazz. Estudiar un màster a la prestigiosa escola de Texas li ha donat el que calia per tirar endavant, i vaja si ho ha fet. Del més jove de tots, alt ell com un sant pau i un dels reputadíssims contrabaixistes del moment actual, en Pedro Campos. Un home jove i estudiant encara del G.S. al Conservatori del Liceu cridat a ser un dels grans d'aquest instrument, i sinó el temps ho dirà. Per últim, en Carlos Falanga, un home amb un disc preciós sota el braç, acompanyant sempitern de projectes diversos amb el Juan Pablo Balcázar, Marco Mezquida, Carme Canela i un llarg etcètera, va estar precís i sobri a la bateria, deixant-nos bocabadats en un magnífic solo que va desenvolupar ja cap el final del concert del passe de les 20h. En definitiva un altre molt bon concert dels músics de casa nostra a la nostra i estimada cova-cava, la del Jamboree

Aquí havíem quedat en trobar-nos amb l'Antonio Narváez a fi i efecte de dialogar per com ens ho podríem fer per anar al Sunset Club a fer-los-hi una visita, prèvia invitació de l'Anna Gisbert. Ho vam començar a dirimir tot i menjant-nos una mena d'empanades a la italiana i unes birres Peroni. Vaig intentar convèncer-lo que m'acompanyés però va adduir feina i cansament. 


HatTrick: La Banda del Foro amb Juan de Diego i Gorka Benítez.
Tot just després de gaudir amb la proposta d'en Paolo Tomaselli, i de sopar amb l'Antonio vam fer unes quantes gambades pel Gotit i ja al darrera de la plaça de Sant Jaume ens vam separar i vaig enfilar el carrer Princesa per anar de cap al restaurant El Foro. Vaig arribar a l'entreacte, o llarg descans que solen fer entre el primer passe i el segon. Sembla que la intenció submergida és la d'incitar als assistents a la primera part a fer unes menges de les exquisides carns que allà s'hi couen (eps...no, si al final em faré vegà). El cas és que ja en arribar em vaig trobar al Joan Monné ben estarrufat a la barra de baix, tot i a punt per anar a l'escenari, la qual cosa va fer després de saludar-nos mútuament. Bé, doncs ja vegeu que ja en tenim tres, i la resta van ser el Pere Loewe, contrabaix i Caspar St. Charles, bateria


En aquestes les mogudes dels dijous, hi ha al darrera un home dedicat a la obtenció d'una de les millors ginebres del país, el sempre extravertit Stefan Lismond, home aquest que ja va protagonitzar un Jazz - BCN Gin al Jamboree amb el mateix Gorka i l'amic David Xirgu. Bé, doncs aquest gran comunicador  va l'encarregat de donar el tret de sortida a la segona part. La música va començar a brollar i les composicions dels dos líders van dominar la nit. Com què això només pretén ser un petit resum, dir-vos que el Juan ens va regalar algunes de les seves, i ja conegudes cançons, mentre que Gorka va fer tres quarts del mateix. La vitalitat d'aquest darrer es ve fer palesa en les seves balades a ritme de vals i que ell es va encarregar de fer-nos cantar, tot i acompanyant-los. Jo ja me les sé, i només les he escoltat dues vegades. No us he dit que ja en arribar i asseure'm a la taula em vaig trobar a la entranyable Glòria Torres, saxofonista, la qual s'asseia just al davant. I tampoc us he dit que tot just començar la segona part se'm va asseure al costat en Pol Pedrós, Julián Sánchez i Pep Tarrades, tots tres trompetistes de pro. Escoltant els temes compartint taula amb aquests joves i ja grans músics em va fer molta il·lusió, i amb la Glòria al davant. El final arribava, i abans que arribés vam poder gaudir amb il·lustres convidats a compartir escenari com el Julián Sánchez, trompeta i Víctor de Diego, flauta, de Gorka. Doncs ja veieu com devia ser el final, de feliç, oi?
Miquel Tuset Mallol.

Concerts de setembre al Jazz Club La Vicentina amb Five in Orbit i Roberto Albrecia Trio, 18 i 25 del 9 de 2015

Aquest setembre vam inaugurar la 7ena temporada al Jazz Club La Vicentina, i ho vam fer de la millor manera possible. Una magnífica formació ens va venir des de París a presentar el seu projecte, els Five in Orbit. Aquests magnífics músics ja ens havien visitat fa uns anys tot i presentant-nos el seu disc Freaks editat per Fresh Sound New Talent. Enguany, es va tractar de presentar el seu nou projecte el qual van enregistrar el dilluns i dimarts 21 de setembre en terres catalanes, concretament a Montoliu de Segarra i com a enginyer de so i mescles el gran David Casamitjana

Aquest projecte que vam poder gaudir tot i celebrant la inauguració de la 7ena temporada, va estar marcat per la gran camaraderia i molt bon rotllo amb els músics, entre ells mateixos, i per descomptat amb el públic. La manera com aquesta formació presenta els seus temes constata aquesta bonhomia. Ara són cinc i abans també però sempre hi ha hagut un trio inicial, en podríem dir els fundadors, els quals són els qui presenten les cançons que han composat. Aquests són en Ramon Fossati, trombó i cargols de mar; Olivier Brandily, saxo alto, flauta i cargols de mar i Laurent Bronner, piano. La resta de companys, presentes també en el segon disc (Freaks) són Nicolas Rageau, contrabaix i Luc Isenmann, bateria. Una base rítmica potent i sòlida que reafirma els projectes dels tres co-líders. 

Ramon i Olivier
Un concert que va ser un dels més llargs que hem pogut escoltar al Jazz Club La Vicentina, amb un primer set de quasi 1 hora i el segon d'hora i quart, aproximadament. Sempre parlo que la generositat dels músics és una més de les seves virtuts, però en aquest cas, va ser extraordinària. 



Venir de París a fer tres concerts i després enregistrar el CD, i ser nosaltres els primers en poder escoltar el nou projecte, va ser tot un honor a banda d'una gran satisfacció. La línia evolutiva d'aquesta formació segueix el vessant del jazz més actual amb pinzellades de classicisme, tot això amanit amb els colors sonors dels cargols de mar i diferents sons obtingut dels diversos estris. Sonoritats potenciades per la conjunció de trombó i saxo alto en primera línia, i amb un suport rítmic de la potent secció rítmica. La potència del metall donant-se la mà amb la calidesa de la canya. Acústicament s'ha de dir que va sonar força bé, els vents en primera línia, acústics, com la bateria, mentre que l'amplificació del contrabaix i piano van compensar les seves mancances i la potència dels altres. 

Doncs aquí teniu el llistat de temes del primer passe:

Roulotte Russe
Tribulus Terrestris (escoltem l'àudio en el següent enllaç)
http://www.ivoox.com/tribulus-terrestres-five-in-orbit-at-jclv-18-9-15-audios-mp3_rf_8849342_1.html
The Gardies
Central park (títol provisional)
Funk (títol provisional)

El primer tema ja ens va indicar com aniria tot, i no pel ritme viu, i sí per la concepció de les músiques. Roulotte Russe, de l'Olivier Brandily, va ser aquest primer tema, viu i farcit de creativitat en els solos dels tres líders, però també per la musicalitat i melodia. Energia positiva i gran dosis d'optimisme és el que ens va oferir Five in Orbit en aquest primer tema.

Laurent
Ramon Fossati va fer les primeres presentacions dels companys i tema, tot i presentant el següent original ja amb els cargols i estris diversos que inicialment ens van situar en una atmosfera molt singular, fins i tot tenebrosa. El títol del tema Tribulus Terrestres ja  ens indicava ben bé aquestes, les nostres tribulacions sonores. Sons de queixa, de temor, van donar pas a la sonoritat metàl·lica del trombó recolzada per un tempo potent i viu. Mentrestant piano i demés companys omplien els espais sonors amb la claredat d'un i la persistència dels altres. Un magnífic tema amb variacions dinàmiques i de tempo, la qual cosa s'agraeix. Un tema preocupant, on se'ns parla de la manera com estem matxucant el nostre planeta. Aquí vam poder escoltar el primer solo d'en Luc Isenmann marcat per la contundència controlada i assenyalat per un riff permanent dels companys. Després, melodia dels vents i potència rítmica per acabar-lo suaument. 

Nicolas
El piano va ser el primer protagonista del tercer tema, amb aires delicats, tot i recordant-nos les mil-i-una nits en la melodia. Un ritme terciari complex embolcallava les melodies que ens situaven en d'altres indrets, ara ben bé, ja quasi inexistents. L'Olivier va ser l'encarregat de desenvolupar-lo en primera instància farcint el solo de la melodia principal, un solo sense perdre de vista la melodia, vaja. Ramon el va seguir, ara ja amb un total i delicat acompanyament dels tres rítmics. El metall omple, i omple, i enlluerna i agrada, per la sonoritat de l'instrument però també per les mans de qui el toca. Laurent va silenciar encara més el volum de la sala, amb un Luc contingut i en Nicolas puntejant les notes justes, i així el pianista ens va demostrar el seu gran nivell en la creació i desenvolupament del seu solo. Després, hi van tornar a la coda, a la melodia principal, en un tema marcat per la delicadesa inicial i ja a les acaballes, per la potent contundència del turnaround, per finalment acabar suaument.

L'Olivier va ser l'encarregat de presentar el següent tema del Ramon, encara sense nom. La flauta va iniciar la melodia introductòria mentre que el trombó el seguia per darrera, i així aquest tema suau va embolcallar-nos també amb la reiteració del piano. La melodia principal la van desenvolupar els dos vents, amb notes llargues i melancòliques, les del saxo i trombó. La sensació de calma ens va imbuir del tot mentre ens deixàvem portar pel balanceig rítmic. El metall va ser el primer en aparèixer en solitari, regalant-nos la seva bella sonoritat i la creativitat de l'executor. Un solo que va donar pas al del Nicolas Rageau al contrabaix, ben puntualitzat i melòdicament reeixit. Tornar a la coda i repetir la intro ens va acostar al final del tema.

Luc
Van finalitzar el primer set amb un altre tema del Ramon i va ser en Laurent l'encarregat de fer-ne la presentació. Un tema anomenat Fonic si és que ho vaig escoltar prou bé, iniciat per piano marcant una seqüència d'acords i que va donar pas a la intro dels dos vents, per deixar pas després, amb tot el funk del món, al riff a dos vents que marcaria el desenvolupament del tema. El solo de l'Olivier amb el Luc indicant el camí rírtmic, va ser força impressionant, arrencant algun crit d'admiració dels aficionats de la primera fila. Ramon s'hi va afegir, amb la seva particular manera de fer sonar el seu metall, a vegades amb algun wha wha i d'altres sonoritats brillants. Laurent va afegir un bri de serenor amb la seva nítida digitació ben acompanyat per la persistent pulsió de bateria i contrabaix, els quals li van permetre realitzar una improvisació brutal. Els vents van tornar-nos a situar en el bell mig del tema, situant-nos a la coda inicial, en un tema ideal per acabar la primera part. 

Una mitja part que vam aprofitar per comentar-ne les delícies amb els amics i aficionats que s'hi van congregar i en la qual, alguns d'aquests van voler emportar-se un record de la seva música comprant el seu anterior treball Freaks.

I ara us poso el llistat de temes del segon passe:

Chimp the Chump
11/8 (títol provisional)
Tango (títol provisional)
Tricks
Les Voyages d'IK   (escoltem l'àudio en el següent enllaç)
http://www.ivoox.com/les-voyages-d-ik-five-in-orbit-at-jclv-audios-mp3_rf_8849274_1.html
The Night of the Dead Cats and Dancing Dogs

Amb el tema Bis anomenat...

Lonesome Lover

El segon passe va durar, amb bis i tot, una hora i quart ben generosa, amb una música que anava a més. Els nous temes ens van omplir dels seus sons, ara ja quasi nostres per reconeixibles. Com a mostra podreu escoltar-ne un d'aquesta segona part i un de la segona. I jo crec amb aquesta descripció dels temes de la primera part haureu captat l'essència del què va ser el concert, és per això que us deixo que gaudiu escoltant aquests dos temes, i que quan surti el disc, el compreu. Un disc que editarà Fresh Sound New Talent i sortirà pel març. Agrair de tot cor als assistents la seva presència, sense la qual nosaltres no faríem res.



Quique, Roberto i Tony
El 25 de setembre vam fer el primer Concert-Jam de la 7ena temporada al Jazz Club La Vicentina. Ja feia temps que tenia ganes de portar alguns dels músics que havia vist i veig sovint a les WTF del Jamboree i aquesta vegada ho vaig aconseguir. Roberto Albrecia és un dels molt bons saxofonistes que havia vist (ara fa dies que no ve) a les jams i ja el tenia "clissat". Li vaig demanar que vingués amb el projecte que volgués i així ho va fer. Havia de venir amb el bateria Antonio Torres però finalment aquest no va poder venir. El trio i projecte que van preparar expressament per aquest concert els serviria per un altre que farien el dissabte en una sala de Barcelona. Perfecte. Tony Martín és un altre dels músics que he vist moltes vegades a les WTF i que també volia portar, i ves per on que Roberto el va convidar. tocar teclat melòdic i harmònic amb una mà, mentre que amb l'esquerra fer el baix amb un altre teclat, tot i control·lat per software, va ser el muntatge que va preparar l'amic Tony, i s'ha de dir que se'n va sortir gloriosament (al final però, la mà esquerra semblava ni notar-la, o sí, massa, pel dolor). El darrer acompanyant és un altre dels molts bateries que sovint va a les WTF del Jambore els dilluns. Aquest és el jove bateria Quique Ramírez , un altre músic, com els altres dos, en l'ona de l'Esmuc. Un trio que va arrencar amb poc públic, el qual va anar venint mica a mica i que va gaudir d'allò més amb la proposta Funk del trio. Temes del Roberto la majoria, i alguns del darrer projecte editat de Tony Martín, van configurar tota la primera sessió de concert. Roberto va brillar d'una manera espaterrant amb els seus solos i melodies que obtenia del seu magnífic Paul MauriatUn gaudi total, comentat pels presents, públic i músics que van venir a tocar a la jam com el meu estimat ex profe de saxo, Toni "Pato", Josep Mª Martí, Modest Pelford, Juan Carlos "Speedy" i demés.

I aquí teniu l'enllaç de l'àudio del concert de Roberto Albrecia Trio:

http://www.ivoox.com/roberto-albrecia-trio-al-concert-jam-del-25-de-audios-mp3_rf_8843351_1.html


Toni "Pato" i  Modest
La jam la vam començar qui us escriu això amb el Tony, Modest i la base rítmica inicial. Recordo encara que m'hauria agradat desaparèixer de l'escenari, tal era lo malament que em sonava el meu yamaha custom. Ara mateix el tinc a reparar on sembla que me'l deixaran com nou, després d'un mes i mig i deixar-me mig sou. Ganes boges que passi aquest temps. Pel que sigui, vaig voler insistir sense donar-me que no hi havia manera....allò no sonava hi prou. Sort en vaig tenir dels acompanyants com el massa gran i massa bategador Luis Voisín bateria; Josep Pinyol, guitarra i els esmentats Toni, Modest i Juan Carlos. Vull agrair la feina del "worker man" de la nit, el Tony Martín el qual no es va aixecar del teclat pràcticament en tota la nit. Al final, Roberto el va substituir però aviat va tornar a ajudar-nos i a improvisar la mar de bé. En definitiva un altre Concert-Jam on vam gaudir d'uns molt bons músics, el trio inicial, (i els amics de la jam) que sembla que va gaudir també amb l'entrepà de truita francesa de 3 ous amb formatge que els hi vaig fer i ens vam menjar abans de començar. Miquel Tuset i Mallol.