Revisiting Zarathustra amb Joan Vidal Sextet a l'Ateneu de Sant Just el 6 de maig de 2016

Doncs un 6 de maig que tardaré en oblidar. Dia del meu aniversari que es va completar amb aquest magnífic concert però que va començar amb un dinar al Rubell de Monistrol de Calders i on ens hi vam trobar na Joana, David, Miquel, Joan i Jesús i Pedrina. Un gran dinar on l'esperit del Jazz no va deixar de ser-hi en tot moment. Després d'això cap a casa i a preparar-nos pel gran concert de la nit, el que van fer en Joan Vidal Sextet i del qual en presentaven el disc enregistrat al Vimseum de Vilafranca del Penedès, on jo també hi vaig assistir en un dia passat per un xàfec important, i on van enregistrar el projecte de la mà del mestre Ferran Conangla i ajudants i amics diversos. 

A Sant Just hi vam anar també "Els Mosqueters del Jazz", tots quatre....Carlos Sampietro, David Carreras, Joan Recolons i jo mateix, essent-ne l'únic en conèixer el projecte. Tot i haver-hi estat en el dia de l'enregistrament i haver-ho gaudit, haig de dir-vos que en aquesta ocasió ho vaig gaudir molt més. És evident que la música que escoltava la recordava, tot i no tant els magnífics moments, moltes vegades íntims que vam viure. Em va donar però la mateixa impressió inicial pel que fa a la definició del projecte com a definitivament parit per un baterista pel fet dels molts canvis rítmics en la majoria de composicions. Una música derivada de l'obra de R. Strauss dedicada al llibre de Friedrich Nietsche "Així parlà Zarathustra" i que Joan va saber re-interpretar amb mestria i delicadesa. 

M'imagino que devia pensar també amb els intèrprets que després ho havien de brodar, la qual cosa deu facilitar molt la tasca productiva de la composició. Pensar que el que composes després ho tocaran Gabriel Amargant, Martí Serra, Marco Mezquida, Adrià Plana i el substitut Martin Léiton (de Miguel Serna), doncs et deu tranquil·litzar de manera total alhora que encoratjar en anar-ho parint cada vegada millor. Aquest és un projecte acabat de sortir del forn, amb dos o tres concerts i potser algun més i amb el disc sí, sortit de la fleca. Un disc que em va donar l'amic Joan tot i esperant la oportunitat per posar-lo al Jazz Club de Nit.

Vam estar-nos bocabadats i enlluernats tota l'estona, de fet des dels inicis (al menys jo) i ja ben bé al final, tot i desitjant escoltar un tema més, ens en van oferir dos i un dedicat a qui això escriu. Un "Happy Birthday Tuset" que em va arribar a l'ànima, i l'altre, tot i recordant-los els desitjos d'en Valentí Grau quan ell el demana a la Nova Jazz Cava, (Au nens, toqueu un Blues), van repetir un dels temes de l'obra dedicada a Zarathustra que ves per on també està parida en aquest format, de Blues. 


Els aplaudiments van ser ferms i consistents en totes les interpretacions individuals i en acabar els temes, col·lectives, i així va ser també en el definitiu tema, moment en el qual els vaig anar a veure i agrair el detall tot i convidant-los a beure cava en el restaurant de baix. Allà que hi vam anar tots plegats i allà que ens en vam beure tantes com tres, entre set o vuit, músics i mosqueters. Una cloenda magnífica d'un aniversari, (també el del Carlos) que no hauria pogut acabar millor. Gràcies amics. Gràcies a tots per les felicitacions.
Miquel Tuset i Mallol.

Harold Mabern & Eric Alexander Quartet al Jamboree, dimarts 3 de maig de 2016.

Doncs aquestes van ser les meves impressions post concert i penjades al FB...

......avui encara amb el record del magnífic concert viscut ahir al Jamboree amb el gran Harold Mabern & Eric Alexander Quartet, increïbles tots dos co-líders, i també el més "nostre" Thomas Kent Warburton Jr.



Segons el meu humil parer, ahir vaig "entendre" que hi havia dalt l'escenari quatre músics les similituds dels quals anaven "dos a dos". És a dir, els estils del mestre Harold al piano i el del bateria Bernd Reiter eren força similars, mentre que l'Eric i el Tom es podien situar en un altre context, i si apurem més, també els podríem disgregar, car el Tom es podria encabir en un context més modern que el del mestre del tenor Alexander



Les maneres percussives en tocar el piano del mestre Harold i la manera com interpretava el baterista (per mi, massa repetitiu i previsible sobretot en els solos) es desmarcaven de la resta de companys. El tenor va ser per a mi l'estrella més brillant per diversos motius entre els quals el so obtingut del seu instrument, càlid en les balades i mai metàl·lic (i no és que això sigui cap pega) a la vegada que ràpid en el seu fraseig més modern, i un gran domini de l'instrument en tot el seu recorregut. Al pianista l'emmarcaria jo en un estil on el domini de la mà esquerra és quasi més important què el de la dreta, fent aquesta en els solos, digitació àgil però no massa duradora, acompanyant ben aviat a l'esquerra a base d'acords amb excessiva pulsació i martelleig. 

El baterista Bernd va acompanyar amb bon swing millor que solejar, on el seu fraseig va ser repetitiu i no només en un determinat solo i tema, sinó que també en d'altres temes on es podien escoltar fraseigs similars sinó iguals. Tom va complir de sobres, i més encara en els seus solos, sobretot en un del segon passe, un blues, on va estar magnífic. En general va ser un bon concert, car l'esperit vital del projecte t'encomanava l'energia que et feia bellugar el cap d'un cantó a l'altre. La "cirereta" la vam poder escoltar en el bis del segon passe, on el Harold va agafar el micro, i dempeus davant el piano va començar a parlar mentre l'Eric s'asseia a la banqueta i el començava a acaronar, el piano, és clar. Les paraules es van convertir en un autèntic blues de Memphis, Tennessee, interpretat més que cantat, que també, on el vam poder escoltar fent també espurnes d'improvisació Scat, moments màgics que en Pere Pons va filmar. Un increïble per inesperat final que supera en escreix les meves apreciacions estilístiques. Però que cony, ho vaig comentar ahir i avui em reafirmo. El piano i demés va sonar tant bé gràcies a la perícia de l'Alex Monsoliu, mentre que la barra va somriure gràcies a la simpatia del sempre entranyable Òscar.

Miquel Tuset i Mallol.

Primera Marató de Underpool, diumenge 1 de maig de 2016

Doncs sí, el diumenge 1 de maig vam poder assistir, tot i que no durant tot l'esdeveniment, a la Primera Marató Underpool al barri del Guinardó i en la Sala Nunart
I això és el que vaig escriure al FB un dia després...

Molt bon dia a tothom, en un dilluns magnífic encara recordant els sons, imatges i sobretot persones i músics de la Primera Marató Underpool organitzada pel Sergi Felipe, Pep i demés ànimes afins a aquest projecte. Ahir va ser una trobada on la música i els projectes personals i col·lectius es van donar la mà amb la companyonia, amistat i generositat d'uns éssers magnífics alhora que grans músics, tots els qui hi van participar. Una idea Underpool que espero es pugui desenvolupar en d'altres posteriors si hi ha les possibilitats que ho permetin. Venint del Maresme i amb cues diverses a les vies públiques era normal arribar tard. Ens vam perdre els tres primers projectes amb Cronopios, Jaume Llombart & Mayte Alguacil i Underpool 3, llàstima....els dinars dominicals se solen allargassar...i les cues...

L'assumpte és que vam arribar quan l'Iván González estava en plena moguda conductora amb el seu Memoria Uno, per cert, projecte Discordian encabit en aquesta marató Underpool gràcies al què dèiem abans, el bon rotllo i companyonia. Un Memoria Uno fresc i nou si em remeto al nou projecte "Cook for Butch", tot i que no puc assegurar si és això el que van "cuinar". Amb una base rítmica amb en Ramon Prats i Marc Cuevas, i sense parar de fer-nos bellugar el cap d'un cantó a l'altre, hi va haver una substitució paulatina dels altres membres de la banda començant pels directors-conductors i acabant pel pianista, tots sonant seguint les indicacions ara del Martín Léiton

Un altre projecte conegut i gaudit, com l'anterior, en d'altres ocasions i que de nou vam poder-ho tornar a fer. Jo crec que vam assistir (al menys nosaltres) per primera vegada a aquesta substitució d'una banda per una altra sense parar la música, la qual cosa va ser per a mi literalment acollonant. El projecte de la Martín Léiton Big Band cada dia té més consistència ja comprovada el dilluns passat a 23 Robadors i més encara recordant la primera vegada (potser) que s'hi van trobar, tot i assajant i provant els nous i complexes temes, complexes ritmes i primeres improvisacions. Els aplaudiments van ser constants i les cares d'admiració i respecte dels companys músics, a voltes públic, vers els músics, aleshores tocant, van ser les mateixes que la resta de la població "normal". 

Encara havíem de gaudir força, ara però en un context més íntim, inicialment, i més trencador posteriorment amb l'Epokhé, obra de Dani Comas. Primer s'hi va posar ell sol com si res, i sense avisar, aconseguint apaivagar les nostres veus a mida que anava desgranant els seus magnífics i eteris acords electrificats de manera especial. Una guitarra així, més o menys, havíem escoltat de la mà de Dani Perez amb la Big Band anterior, i ara i en solitari va ser l'altre Dani, el Comas, iniciant el seu projecte Epokhé. Després de quedar-nos bocabadats i amb un silenci sepulcral (el mateix que es va viure durant tota la sessió) escoltant-lo imaginar, ell mateix va donar pas a David Xirgu i així en format duo, el concepte va evolucionar rítmicament encara però de manera controlada, això sí, amb un magnífic groove el qual es va veure ampliat amb més potència rítmica en el tercer tema ja ara amb el Jordi Matas al baix elèctric. Un tema magnífic que va cloure la Primera Marató Underpool a Barcelona amb una molt bona assistència d'un públic aficionat, i amb la presència entre el públic dels mateixos músics que havien tocat en els anteriors projectes. En Sergi Felipe va voler recordar aquest esdeveniment amb tots els presents i així és com vam anar a la sala veïna on s'immortalitzarien diverses escenes tots plegats i dels guitarristes presents a l'esdeveniment..

amb...


Albert Carrique Escarrer, Albert Cirera, Alexandre Molas, Amaiur González Monreal, Dani Comas, Daniel Perez Amboage, David Xirgu, Gabriel Amargant, Ildefons Alonso, Iván González, Jaume Llombart, Joan Chamorro, Joan Codina, Joan Mas, Jordi Matas, Jordi Santanach, Jordi Solé, Juanjo Fenández, Leo Torres, Luca Tondena, Marc Cuevas, Marceŀlí Bayer·li, Maria Astallé, Martín Martín Léiton, Mayte Alguacil, Natsuko Sugaoko Noè Escolà Garcia, Òscar Latorre, Paco Weht, Pol Omedes, Pol Padrós Mercadé, Rai Paz de Casacuberta, Ramiro Rosa, Ramon Prats, Rita Payés, Santi de la Rúbia, Sergi Felipe, Toni Saigi, Vicent Pérez.

Miquel Tuset i Mallol.

Gran concert de Miguel Fernández Quartet el 29 d'abril al Jazz Club La Vicentina

Doncs tot i fer ja alguns dies, tampoc masses, ja toca deixar algunes paraules escrites relacionades amb el magnífic concert del Miguel Fernández Quartet, amb ell mateix, saxos tenor i soprano; Xan Campos, piano; Masa Kamaguchi, contrabaix i David Xirgu, bateria. Un quartet de grans músics, amb un jova pianista vingut expressament de Galícia per aquest bolo, i essent per a ell el primer concert realitzat a Catalunya per la qual cosa ens n'alegrem. 



Doncs vam gaudir d'un concert variat, tot i interpretant-nos temes dels dos darrers treballs del Miguel, aquests discos en formació de quintet tot i comptant amb la col·laboració del gran trompetista Jason Palmer

A la primera part, van encadenar tres temes seguits interpretant-ne quatre segons el "list set" que em va enviar el Miguel i que van ser:

1.- Elástica, una flor 
2.- Júpiter I
3.- My ship
4.- Geotrick

Podem veure ara mateix un parell de vídeos enregistrats per una professional amb els àudios que jo vaig enregistrar i editar....comencem pel tema 2:

Júpiter I




http://www.ivoox.com/1er-set-miguel-fernandez-quartet-al-jclv-el-audios-mp3_rf_11497137_1.html


El primer tema, Elástica, una flor, pertanyent al darrer treball "Ocean Blood", va ser l'adequat per la seva suavitat per començar el concert tardà, tot i esperant la gent que anés venint. Un tema com si d'un val es tractés, que ens va acaronar des del principi, amb delicadesa melòdica i rítmica, on ja vam copsar la mestria del líder Fernández al saxo tenor, a la vegada que la dels acompanyants, amb un Xirgu en permanent creació. El jove pianista Campos es va mostrar també precís amb la seva missió d'acompanyant i molt modern en les seves improvisacions. Notes soltes, moltes de les vegades, van omplir el seu primer solo en aquesta magnífica melodia, la del primer tema. Després d'ell, hi van tornar tots da capo per acabar-la, suaument amb el líder desgranant un solo final impressionant, sense tenir però un final i més aviat, en Masa va ser qui va donar el passe al següent tema, un pèl més viu i també pertanyent a aquest darrer treball. Tots s'hi van posar en aquest segon tema, encabit en l'anterior treball "Afrikan Blues", amb una mica més de vida rítmica, car l'altra vida ja la tenia com en el primer tema. Una melodia curta que va donar pas al solo del líder, encara amb el seu tenor. Mentrestant, la secció rítmica de dos, contrabaix i bateria, no parava de crear, estant en tot moment a un nivell altíssim. Pocs moments després, el tema va agafar una dimensió íntima de la mà primer del pianista gallec i després de la del contrabaixista japonès, en una intervenció a tres, piano, contrabaix i bateria, omplint els espais que deixava en Masa amb puntuals notes-acords i diversos sons percussius, fins deixar-lo a ell, Masa, tot sol en un espai-temps-silenci-so que només ell és capaç de manegar amb autoritat. La melodia d'aquest Júpiter I va sorgir en finalitzar ell el seu solo a contrabaix, una melodia que ens va remetre de cap al final, un final sonoritzat ara amb el soprano.


S'ha de dir però que en tot moment, el públic va estar-se en un absolut silenci escoltant de quina manera anaven ells desenvolupant els temes, essent aquest tercer també encadenat amb els altre s dos i anomenat My Ship. Una altra delícia de tema, amb el líder amb el seu soprano i fent-nos gaudir amb el seu so, en un altre espai-temps i ell sol amb el soprano, deixant-nos en un permanent silenci tot i escoltant de quina manera va anar desenvolupant-lo. en Masa s'hi va anar afegint mica a mica, a la vegada que en Xan al piano. Un llarg solo al soprano que va tenir uns moments àlgids impressionants fins aconseguir de tot el públic els primers aplaudiments de la nit després de quasi mitja hora ininterrompuda de magnífica música. El so del tenor amb la melodia va obrir aquest quart tema, ben embolcallat pels companys en aquest Geotrick també del "Ocean Blood". Masa hi va tornar amb la mateixa presència i amor interpretatiu, no endebades ell és un dels més carismàtics i internacionals contrabaixistes dels qui comparteixen el nostre territori amb la resta del món. Després d'ell, en Miguel va tornar a enlluernar-nos amb el seu lleuger i modern fraseig en un solo embolcallat per un Xirgu en plena creació alhora que la dels altres dos companys. Moments àlgids n'hi va tornar a haver en aquest increïble tema en plena intervenció del líder, acabant-se el tema delicadament amb la melodia inicial i després d'un final preciós.

Veiem ara el segon vídeo enregistrat, el Geotrik.



Vam fer un petit decans, tot i comentant com sempre les diverses vicissituds del primer set, considerant també la modernitat del projecte i la excelsa música i interpretacions magnífiques dels quatre mestres. 

En el segon passe van fer:

5.- A is to B
6.- Júpiter II
7.- Nono
8.- Robot skin
9.- No rain allowed 
Bis: adams Apple 

Doncs vam tenir la sort, el luxe i el plaer de poder escoltar en primícia el primer tema A is to B, tema estrenat al JCLV en honor nostre. Un magnífic, complex i complert tema, llarg també, el qual ens va mostrar el Miguel Hernàndez en la seva faceta compositiva més plena a la vegada que la interpretativa també. El segon tema, Jùpiter II forma part del darrer treball "Ocean Blood", i va resultar ser també una magnífica balada amb una preciosa melodia després de la qual, Miguel va encetar el seu delicat solo. Sempre però, Xirgu i Kamagushi al darrera seu i ben acompanyats pels brillants acords del jove Campos. Aquest darrer s'hi va posar amb delicada pulsió igualment acaronat pel David i Masa, en un solo de creativitat compartida i delicada. La melodia del tenor va tornar a sonar per situar-nos a les acaballes del tema, suau tema, on vam poder gaudir d'aquesta magnífica música. I els temes van seguir, amb canvis rítmics i melodies precioses i millors interpretacions de tots ells, i és per això que us deixo els àudios penjats perquè els pugueu escoltar i gaudir, Nono i No rain allowed pertanyents a aquest "Ocean Blood"  mentre que Robot skin és un tema que no tenim identificat en cap dels seus anteriors treballs i potser va ser també novetat i primícia. Tot i això dir-vos que hi va haver més moments brillants com els que van protagonitzar el líder al tenor només acompanyat del contrabaixista Kamagushi

Veiem el tercer vídeo, el del tema Robot Skin:




El Bis va ser un dels temes estrella del gran Wayne Shorter el Adam's Apple amb el qual van cloure una gran actuació d'una de les formacions més potents peninsulars. Tot i això, la Sala Xica no es va veure plena i sí amb un bon aspecte. Què hi farem. Haurem de tenir, mantenir la paciència i esperar que la gent s'animi per la propera ocasió i que serà el divendres 13 de maig amb el Josep Tutsaus Quintet i el seu "Missing Link". Gràcies però a tots els assistents i als amics col·laboradors, sense els quals aquest JCLV no podria existir.



Miquel Tuset i Mallol.