Petites cròniques de les WTF....amb el Dani Domínguez Trio

Dani Domínguez Trio by Josep Tomàs

"Una Nit Rítmica a les WTF". Com sempre passa, cap a les 20h, el "pati de butaques" ja tenia un aspecte magnífic, el moment ideal per començar amb la moguda, la qual inicià l'Aurelio Santos d'una manera perfecte presentant els músics i explicant-nos la seva vida i miracles. La majoria d'aquests hi tenen al mateix Aurelio com a protagonista. Començà dient....."recordes quan vàrem fer el primer aniversari Childo?, hi havia dos escenaris, aquest i el dels Tarantos. Hi havia el Marc Ayza, Llibert Fortuny, tu, etc...". Unes explicacions que tenen la pretensió de fer-nos veure que estem davant de músics amb una gran experiència al seu darrera i que nosaltres tindrem el privilegi de poder escoltar, i per això, més atentament. Com deia a l'inici, "Una Nit Rítmica a les WTF". Aquest podria ser el títol d'una nit on, amb una base de trio liderat per l'incombustible Dani Dominguez, amb el Mark Aanderud al piano i teclat i l'altra màquina rítmica de la nit, en Childo Tomas. 

Dani Domínguez by Josep Tomàs

Tots tres habituals a les WTF i que ahir van demostrar-nos al llarg de les dues primeres hores, com es pot mantenir una improvisació ininterrompuda partint de ritmes iniciats pel Dani o per licks rítmico-melòdics fets pel Childo. Em va sorprendre molt, sobretot al començament de la WTF, la manera com en Dani combinava els cops a la caixa i plats amb els sons fets amb el pedal al bombo. Va mantenir una pulsació a un tempo molt ràpid en el pedal seguint els cops a les parts superiors de la bateria permanent del Jamboree Jazz, jo diria que devia estar-se 30 minuts mantenint aquesta combinació. En Childo va venir proveït d'una renglera de pedals, commutadors, wha-wha, i una mena de tecladet minúscul fet de manera totalment artesanal que imitava els sons.....ves a saber quins sons de la seva terra, Mozambique. 

Childo Tomas by Josep Tomàs

També va fer-nos gaudir amb una mena de xiulet de forma rodona d'on li extreia també diversos sons. En Mark va estar tota l'estona passejant-se pels dos elements de 88 tecles, d'aquí la mena d'endevinalla que ens va fer l'Aurelio..."Algú sap quan fan dues vegades 88?", i res, ningú ho va saber tant ràpid com ell ho va voler. Ritmes, solos i acords de piano i també de teclat remenats pel Mark amb gran solvència. La primera sorpresa va ser aquesta, i la segona la inesperada presència d'un dels nostres millors bufadors metàl·lics, en Raynald Colom, qui va començar a fer sonar la trompeta ja en el primer tema. Això ja em va donar les pistes per entendre que la Jam Session ja havia començat. O sigui, que no teníem un trio que feia una primera hora de temes per després començar a pujar músics encetant la Jam sinó que la Jam va començar des del principi...dels temps. Raynald va tocar a estones, mentre la màquina rítmica imparable anava trillant camins; es retirava de l'escenari per tornar-hi a moments, improvisant sobre un mateix acord, sobre una mateixa escala, i després retirant-se per deixar passar el tren. La sessió va ser pràcticament ininterrompuda, ja que quan s'esgotava la improvisació inicial, per extensa, un dels tres començava amb un altre lick rítmic o melòdic i ja estàvem immersos en una altra improvisació. I així vam estar la primera hora fins que l'Aurelio va convidar a pujar a l'escenari a un jove anglosaxó en Jimmy Sutherland, que va pujar sense cap instrument i no va pujar a cantar, no. 

Mark Aanderud by Josep Tomàs

Bé, sí que en portava d'instrument, i per ser més exacte en portava dos, un a cada peu. El nostre heroi portava dues sabates amb soles metàl·liques, sabates per ballar claqué. Haig de dir que va ser una gran sorpresa, ja que no recordo haver-ho vist mai tant a prop. A un altre ballador de claqué, en Pepe, l'Aurelio li va fer un homenatge fent-lo pujar a l'escenari i que tots vam aplaudir. Bé, aquest jove "monstre de les sabates de ferro" ens va deixar bocabadats veient-lo, i més aviat escoltant-lo, com a una velocitat incommensurable, feia anar els peus fent sons rítmics seguint la base rítmica que el trio inicial li havia plantejat. Va estar-se llargs minuts, una llarga estona ballant i suant pels descosits, la qual cosa es podia veure en un "polo" totalment xop, el seu. Simpàtic i content de fer el que més li deu agradar de fer, en Jimmy es va desfer en energia ballant sense parar, d'una part de l'escenari a l'altra. Això te a veure amb les explicacions que ens va fer l'Aurelio sobre els diversos escenaris que hi havia hagut al Jamboree en els anys 60s. L'actual te una part buida i l'altre que és obrada; això fa que picant en una o en l'altra, els sons obtinguts siguin diferents. En Jimmy va anar trepitjant el buit i l'obrat aconseguint diferents sons, que barrejats, en sortia una magnífica combinació. Més encara si te l'imagines "Ballant entre Micros", un d'un canal i l'altre de l'altre, electròniques configurades pel mestre de les acústiques, en Leo Bianchi. I així fins que va pujar un guitarrista, Sergio Cebrián i vam arribar a l'hora crítica on tot s'apaga i ell, el "gran master" micròfon a la boca va aconseguir que em posés els auriculars-taps ben endins de les orelles i anés a fer una birra i xerrar....En tornar-hi, la foscor s'havia infiltrat a la caverna i dos únics sons sortien de l'escenari. El so del més enllà sorgit del fons de l'Aurelio i el d'una guitarra flamenca electrificada amb sons magnífics del Juantxin Osaba i així fins que va ser l'hora de marxar...el tren de les 12 ens esperava a mi i al Josep Tomàs, qui mentre vam ser a "la caverna dels ritmes i sons increïbles", va deixar-ho tot per a la història dins la seva màquina de captar el present......Miquel Tuset.