Avui hem decidit anar al Jamboree Jazz (cavall guanyador) a veure el magnífic projecte del Toni Solà Quartet featuring Ronald Baker. Després de l'èxit del seu darrer disc "The Heart of the Jazz" a casa i més enllà dels Pirineus, avui l'hem pogut gaudir plenament a la nostra cova-cava. A la formació estàndard del quartet del Toni, Gerard Nieto, Ignasi Gonzàlez i Xavi Hinojosa, s'hi ha afegit aquest monstre del metall, molt bon cantant i millor comunicador, amb una empatia innata que ens ha captivat a la primera intervenció.
Toni ha fet un disc amb tot el cor i amb la diversitat d'estils del Jazz que ell més s'estima, passejant-se pel Mainstream, Hard Bop (amb un tema propi a ritme de "march" en honor dels Jazz Messengers) interpretant abans el "Wabash" de Nat Adderley amb una intro i final magnífiques de la ploma del de Sant Boi. D'altres temes del disc han anat omplint-nos de swing i s'ha de dir que tothom, tothom, ha gaudit d'allò més. En Ronald ens ha cantat una balada de factura pròpia, preciosa i amb una magnífica veu, per després fer-nos cantar un riff ( sheesheeshee....iuiu) en el "Take the A train" i finalitzar amb un magnífic Blues en el bis. Un projecte i disc totalment recomanable on un surt amb una cara de total satisfacció. Avui però, a falta del Pere Pons, que deu descansar 'or whatelse', ha estat l'Antonio Narváez Dupuy qui ha fet de "master of cerimonies" i amb quina professionalitat que ho ha fet. Anys de Ràdio, en majúscules. Escrivint això en el pub Irlandès proper al Jamboree i veient com el Barça va perdent fistonada, ara amb un 4-4. Me n'hauré d'anar i tornar a sentir la millor de les músiques, la que més m'agrada.
Avui, dues anècdotes han marcat la jornada a banda de l'espectacle; la primera..trobar el mòbil d'un jove guiri i portar-lo a la barra quan ell li preguntava a l'Òscar si l'havia vist; la segona..parlar amb una preciosa iaia, aficionada al Jazz, dels nostres acúfens, més o menys similars. En veure'm tapar-me l'orella esquerra (quan sonava la trompeta), s'ha adreçat a mi en acabar el concert i hem acabat xerrant de les nostres coses, oïdes. Eps...i no em puc mai oblidar de l'entranyable Òscar, simpatia pura i dolça i avui amb les manetes sonores i fresques del gran Àlex Monsoliu . Ara sí. Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada