Concerts 9ena Temporada del Jazz Club La Vicentina

MOLÍ  DELS  FRARES



Divendres 29 de setembre a les 22h

Òscar Latorre Quartet   presenta el seu nou projecte

Òscar Latorre, trompeta
Toni Saigi, piano
, contrabaix
Roger Gutiérrez, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 27 d'octubre a les 22h

Fran Suárez Trio  presenta el seu nou projecte

Fran Suárez, piano
Jordi Mestres, contrabaix
Jordi Herreros, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 24 de novembre a les 22h

Pere Masafret Quartet  presenta el seu nou projecte

Pere Masafret, trombó
Federico Mazzanti, piano
Joan Martí, contrabaix
Joan Vilalta, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 15 de desembre a les 22h

Jaume Llombart Trio  presenta el seu nou projecte

Jaume Llombart, guitarra
, contrabaix
, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------



1r dia 8è Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts, 8 de juliol de 2017

La veritat és que no sé com encarar la crònica del 8è Festival. Varen ser tres dies, tres dissabtes al pati-jardí de Can Comamala, ubicat en les dependències de la Regidoria de Cultura. Per si no ho sabíeu, aquest és un festival patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts des del segon anys, fent-ho el Departament de Cultura de la Generalitat el primer any amb participació de l'ajuntament en el dia de la Festa Major d'aquell estiu. Es tracta de posar dalt d'un mateix escenari combos de dues escoles i a vegades amb professors també, per primer presentar els combos els seus projectes i després fer una Jam Session entre els músics participants i amb alguns que hagin vingut. Per aquest Festival vàrem ser premiats (L'entitat La Vicentina a la qual pertany el Jazz Club La Vicentina) amb el segon premi a la creativitat artística dels premis Ateneu de l'any 2015. Allò de..."un fa la feina i l'altre en treu profit". En fi, per no oblidar-ho mai. Aquest any va ser la primera vegada que vaig poder escollir dia, divendres o dissabte, i en darrera instància, al no ser-me oferta la possibilitat de començar a les 21h vaig decidir fer-ho a Can Comamala en un dissabte a partir de les 19h de la tarda i fins les 22h, car amb dues hores (de 22h a 24h i a la plaça de la vila) no era possible encabir-hi la música dels dos combos i la Jam posterior. S'ha de dir també que l'Escola de Música Sant Vicenç col·labora amb el Festival deixant equipament de backstage com són els dos amplificadors i un teclat, essent jo mateix el qui posa la bateria, la meva petita Mapex

1dia 8è Festival de Jam Sessions a SVdH:


Per aquest primer dia vam comptar amb els combos del Conservatori del Liceu i de l'Esmuc. Dues de les millors escoles de Catalunya de G.S. amb llarga trajectòria la institució centenària i no tant la pública Esmuc, ambdues però amb magnífic professorat (a vegades compartit) i millors alumnes des de fa uns quants anys. Els primers en sortir a la "palestra" varen ser els nois i noia del LiceuEl combo va estar format per: Roger Mir, saxo alto i soprano; Martín Díaz, saxo alto; Laia Escartin, violí/veu; Armando Erenas, guitarra; Pol Oñate, piano; Peru Peñiafiel, contrabaix i Eudald Font, bateria. Ara bé sí que voldria valorar la professionalitat d'aquests joves músics la qual es va fer palesa ja en el primer tema de Monk, l""Straight No Chaser". El primer solo de la nit el va fer en Peru Peñafiel, magnífic ell assidu a les Jams de la Sala Fènix. Els solos dels dos vents, primer el del Martín Díaz a l'alto i després el del Roger  al soprano van ser magnífics i d'igual manera ens va sorprendre el guitarrista Armando Erenas, magnífic ell també i al qual encara no havia escoltat. Després d'aquest tema mogudet, ens van oferir una versió molt lenta del preciós tema de Billy Strayhorn anomenat "Isfahan", interpretada la melodia per un dels dos saxos alto, crec que devia ser en Martín Díaz. Una preciosa balada amb solo inicial del delicat guitarrista Erenas, i posterior del soprano de Roger, i seguit per l'entranyable Pol Oñate al teclat. Al final, la melodia a saxo acompanyada pel violí de Laia Escartín, essent una molt bona opció acabar-lo tots plegats de la manera delicada que l'havien començat. Preciosa interpretació d'un tema que es se sol tocar una mica més viu. La Laia ens va explicar de què anava el següent tema, també de Monk el "Well we needn't". El tempo del tema era així com més retallat i ben aviat ens vam trobar amb una veu fent scat i en Pol fent lo seu al teclat. Després els dos saxos van compartir solo retroalimentant-se mentre el ritme marcat en pla Funky mantenia el tema a cotes elevades de gust i sensibilitat. En Peru va fer el seu solo, reeixit i melòdic tot i reconeixent a la perfecció el que anava fent i on ho feia. Després d'ell, el tema amb la veu de Laia i així acabar-lo de cop. Després, ella es va quedar sola amb en Pol per tocar una preciositat de cançó anomenada "Pixinguinha" la qual també vaig enregistrar i filmar, o sigui que aquí la teniu:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208043211872763/

Una preciositat per la qual hem de felicitar-la, felicitar-los a tots dos per aquest meravella cantada amb tant gust i delicadesa. Bravo noia, nois. Van acabar amb un tema dedicat a totes les mares amb aires de Wayne Shorter, on la veu de Laia va estar igualment delicada i suau com el so de la guitarra de l'Armando, preciós com el tema. Un magnífic solo delicat com tot el seu projecte i que Pol es va encarregar de continuar de la mateixa preciosa manera. Realment preciosa la interpretació de tots ells, amb Laia tornant a la melodia per anar-la acabant. Felicitats al Combo del Conservatori del Liceu.

Aquí els podeu escoltar: 

http://www.ivoox.com/1r-dia-8e-festival-jam-session-combo-conservatori-audios-mp3_rf_20236435_1.html

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Després d'ells i dels molts aplaudiments que tots els vam regalar, vaig presentar el Combo de l'Esmuc, format per Joan Mar Sauqué, trompeta; Joan Fort, guitarra; Roger Santacana, piano; Xavi Castillo, contrabaix  i Jordi Pallarés, bateria. Una formació amb algunes substitucions de darrera hora com la del trompetista Joan Mar. El primer tema que van tocar va ser el magnífic "Stompin at The Savoy", interpretat a un tempo mig amb un swing magnífic gràcies al walking del Xavi i al mateix Jordi a la bateria. Un gran solo d'en Joan Mar a la trompeta va deixar pas al del guitarrista Joan Fort, mentre la secció rítmica "tirava" de tot plegat. El jove Roger Santacana, vell conegut nostre, va desenvolupar la seva mestria al teclat en un tema que Clifford Brown  es va encarregar a transmetre per a la posteritat, això sí, a un tempo una mica més viu. El solo d'en Xavi, el "profesional" de la formació, magnífic, va deixar pas a un"turn around" per anar-lo acabant delicadament. Ens van "despertar" amb un "Four" a tempo viu i amb el primer solo a càrrec del Joan, precís i executat amb gust, alhora que amb profusió de recursos. Solo d'en Roger al teclat magnífic i després, ai las, Joan Mar a soles amb el Xavi Castillo, en un solo esclatant, magnífic. Quin parell. Després, en el clímax s'hi afegiren la resta de companys en un tema ja ple de Bop, tema de Miles abans de l'era "cool". Jordi Pallarès va desenvolupar un magnífic solo, ell que ja és tot un master a qui trobem per les Jams de Jamboree els dilluns amb d'altres companys i amics seus. Després d'ell el tema i anar-lo acabant ja al final. Després el Joan Mar va agafar el trombó de pistons i ens van toca el "What is this thing called love" i ell mateix va encetar-lo amb un solo que ens el mostrava amb un altre instrument però amb igual capacitat interpretativa, i què n'és de bo aquest noi, dominant ambdós instruments quasi al mateix nivell, i sí, que el seu nivell en les improvisacions va ser molt alt, magnífic Joan. L'altre Joan a la guitarra va seguir l'estela de qualitat en el seu solo de la mateixa manera que el jove Santacana el qual ja ens havia sorprès en un anterior concert al Molí dels Frares tocant teclat i vibràfon, i sembla que també toca la bateria la mar de bé. I quins cracs que surten d'aquestes escoles. Xavi Castillo va fer la seva aportació personal del tema, ell que participa d'infinitat de projectes com a un dels bons contrabaixistes que ell és. La melodia del tema va sonar de nou gràcies a la mestria del Joan Mar amb el so del trombó de pistons la mar de preciós i dolç.  Aquí en teniu un trosset:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208043757086393/

Va seguir un altre tema a mig tempo també iniciat pel trombó del Joan Mar i  ben aviat Roger va "volar" en el seu solo gràcies al walking del Xavi en un tema farcit de swing i "bones i delicades maneres", les mateixes del jove trombonista ara, igualment amb un solo farcit de tècnica i bon gust, el del jove Joan Mar. La guitarra de Fort va sonar de nou amb un punteig precís i pulcre, alhora que amb un bon llenguatge jazzístic, com la resta de companys, magnífics tots. El so del trombó va omplir de nou els espais amb el so personal del Joan  i sense acabar el tema, Xavi va iniciar les notes del que seria la continuació, un tema de Bronislaw Kaper anomenat "On Green Dolphin Street" amb la melodia interpretada per Joan Mar ara a la trompeta. Ell mateix va seguir amb el solo, un solo increïble recolzat per darrera per la secció rítmica que se l'endugué on ell volgué. I qui el va començar el va seguir acompanyant el teclat d'en Santacana amb un swing imparable gràcies al Jordi Pallarès i en Castillo al contrabaix. I quin tros de solo ens va fer aquest jove manresà, deixant pas al guitarrista i líder d'un projecte que ben bé podria ser quelcom com aquest, en Joan Fort, exquisit també en totes les seves intervencions, i sobretot sense cap nota falsa, d'aquelles que en Miles diu que no existeixen. El solo final d'en Jordi Pallarès  va ser llarg i potent i no per volum ni per picar massa  fort ni res que se l assemblés. Varen acabar la seva participació com escola amb un turn around i així acomiadar-se com a combo però a punt per a la Jam. 

Si els voleu escoltar en tota la seva extensió, podeu clicar en aquest enllaç:

http://www.ivoox.com/1r-dia-8e-festival-jam-sessions-combo-esmuc-audios-mp3_rf_20236173_1.html

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


La Jam Session la van començar després de cridar jo a tres components del combo del Liceu tal i com els veieu a la foto, així doncs amb una magnífica formació a septet. El tema escollit va ser el "Sandu" de Clifford Brown
La melodia només podia sorgir d'una trompeta, la del Joan Mar, mentre que el primer solo, Roger Mir el va encarar amb el soprano mentre la base rítmica de l'Esmuc l'anava acaronant i ell a nosaltres amb el seu delicat so, cosa difícil amb un soprano. Qui feia de Clifford el va seguir i de quina manera més acurada en Joan Mar va desenvolupar el seu solo, delicat i tècnic a la vegada. Martín Díaz amb el seu alto va desenvolupar-lo també de manera magistral: i què bons que són aquests nois. Trompeta i soprano el van anar acaronant amb un "riff" de fons, i en acabar aquest el seu solo vam poder escoltar la guitarra de l'Armando Erenas en la seva aportació solista d'aquest tema de Brown. El teclat del jove Santacana va seguir el desenvolupament amb un so típic del piano elèctric "Rhodes" essent el Xavi Castillo qui el va continuar amb la seva demostrada solvència. Després d'ell, en Joan Mar va encarar de nou el tema acabant-lo tots plegats entremig dels nostres aplaudiments. Després em vaig atrevir a tocar l'"Stella by Starlight" jo, un aficionat, entremig de tanta qualitat i joventut, i deu ni do el solo que em va sortir, en la meva línia, és clar. Roger Mir va seguir el solo, ara ja amb un clar retoc de professionalitat, de la mateixa manera que va fer en Roger al teclat. Si ja ho diuen, ja..no s'ha de tocar tantes notes, i això que ara en toco menys que fa uns anys. l'Armando va regalar-nos el seu so delicat en un solo també precís i preciós d'un tema igualment preciós. El Xavi va fer la seva part i jo em vaig encarregar de tornar als principis per acabar el tema de manera delicada. Vàrem seguir amb "Body & Soul" jo mateix iniciant la melodia d'un tema que no és precisament fàcil. En Joan Mar s'hi va apuntar i ben aviat va intervenir en el solo d'un tema que segur li agrada força i evidentment domina i així ho va demostrar. Després vaig ser jo qui es va "enfrontar" a l'harmonia d'un tema amb un tempo doblat a ple "swing" i deu ni do de com en vaig sortir, considerat tema i companys. Guitarra i contrabaix varen seguir els solos per després iniciar els "quarts" amb el baterista i en Joan va obrir el camí per tornar a buscar la melodia del tema i acabar-lo delicadament. Deu ni do, aprenent. 


Llavors va ser quan vam canviar el combo i van pujar  l'Eudald a la bateria, en Joan Fort guitarra, Peru Peñafiel al contrabaix, el meu estimat Toni Pato al saxo tenor i amb el Joan Mar, Roger Mir i Martín Díaz. El tema escollit va ser "Oleo" un R&Ch en Bb de Sonny Rollins, tema magnífic ideal per les Jam Sessions. La melodia la varen iniciar tots plegats, per després iniciar els solos el Toni amb el seu magnífic so, un toc metàl·lic però farcit de swing i bon gust alhora que bones "frases" a l'estil R&B. Joan Mar va continuar-lo de manera magistral per velocitat, tècnica i bon gust. El saxo soprano de Roger Mir i l'alto de Martín Díaz van seguir-lo també desenvolupant tots dos un magistral solo, aquest darrer, llarg i magnífic. Joan Fort a la guitarra va estar també genial en la seva aportació deixant pas al teclat d'en Roger Santacana, magnífic també. Peru Peñafiel que feia estona no tocava va aparèixer amb un solo espaterrant. Després d'ell van fer els quarts amb l'Eudald, també molt fi durant tot el tema i ja van encarar la "melo" de l'"Oleo" i acabaren el tema, magnífic i magnífics ells. Seguidament van fer una "bossa" magnífica iniciada pel teclat d'en Pol i cantada per la magnífica Laia. El tema en qüestió es diu "Dindi" però si l'escoltes et sonarà com a "Gin Gee". Ella mateixa es va encarregar de fer la primera improvisació en "scat" perfecta, i ho va fer en la A, deixant que el pont el fes el teclista Oñate, magnífic ell en la continuació de la improvisació.  Les improvisacions varen seguir de la mà del guitarrista, que podria ser l'Armando Erenas pel fet de ser un tema del combo del Liceu, o sigui que devien ser ells, ara no ho recordo, però sí, van ser ells. El final va ser llarg a mode de turn around i liderat per la magnífica Laia. I ja vam encarar el darrer tema de la Jam amb el "St Thomas" i hi van col·laborar una bona colla de vens entre els quals el Toni Pato el qual va desenvolupar el primer solo, a tutti Rollins. Roger al teclat, Martín al saxo alto, Joan Mar al trombó de pistons, la guitarra de l'Armando, el contrabaix d'en Peru, van ser els protagonistes excepcionals dels solos posteriors arribant al clímax total amb tots plegats, acabant aquesta Jam Session del 1r dia del 8è Festival de Jam Sessions amb un dels temes més festius, aquest magnífic "St Thomas". 

Per si voleu escoltar la Jam, aquí hi teniu l'enllaç:

http://www.ivoox.com/jam-session-1r-dia-8e-festival-jam-sessions-audios-mp3_rf_20231776_1.html


Menció "especial", i de tot cor, a la magnífica feina que va fer en Quim Isern en la sonorització de cadascun dels dos combos i després també en la Jam final. Sons i llums varen ser imprescindibles per l'èxit de la convocatòria, sense oblidar a tots els músics participants, magnífics tots ells, sense els quals això no hauria estat possible. Finalment, agrair a les escoles Conservatori del Liceu i Esmuc la seva presència en aquest Festival des de la seva primera edició. Després d'acomiadar el públic que encara quedava tot i agraint-los la seva presència, vaig demanar ajuda per recollir l'escenari i entre tots ho vàrem deixar totalment enllestit. Després tocava preparar les taules i sopar la qual cosa vam fer. Crec, sincerament que si a més a més de posar junts dalt l'escenari músics, alumnes, d'escoles de música diferents, els podem posar junts en una taula i sopar plegats, aquest és el millor regal que els hi podem fer. Gràcies.
Miquel Tuset i Mallol.

Inauguració del ViJazz Penedès el 7 de juliol de 2017

Doncs el divendres 7 de juliol estàvem convidats a la inauguració del ViJazz Penedès 2017 i cap allà que hi vam anar amb el Joan Recolons. Quan tot justa acabàvem d'arribar al poble ens vam trobar al cap de munt de la Rambla a Philippe Collom, Pol Padrós, saxo tenori algú més que es preparaven, ens van dir per a una Rua musical en pla New Orleans, la qual cosa van fer i posteriorment que en aquesta tesitura els vam veure. Una convidada de la inauguració no era quelcom que hom pogués obviar, ans al contrari, va ser tot un honor poder-hi assistir i veure de quina manera ho van preparar de bé, i quines coses es podrien millorar de cara l'any vinent. Només arribar a l'indret on havíem quedat ja vam tenir el primer sobresalt, car els nostres noms no sortien a la llista de convidats. Va resultar que les azafates que ens atenien, convocades per Banc Sabadell, ens van reconèixer del dia de la presentació del ViJazz que van fer a la "central" de la Diagonal, on també hi havíem assistit. Tot i això, vaig demanar que truquessin a Natàlia Rubio, que era qui ens havia convidat com a professionals, pel Jazz Club de Nit, la qual cosa van fer. En parlar amb ella, les noies ens van donar porta lliure per entrar a la sala on se servien uns canapès, vins i caves, on també hi havia dues noies molt guapes que cantaven i un pianista que tocava. Aquell espai era Banc Sabadell i per tant l'acte va estar organitzat per ells i no pels responsables de la programació del Festival, enguany l'equip de Pere Pons & Òscar de Pombo i no sé si algú més relacionat. Això ho dic perquè va resultar que les dues noies i el no tant noi van fer un repertori on vàrem poder escoltar l'"Aleluja" de Leonard Cohen d'entre d'altres cançons populars totes allunyades del repertori Jazzístic. En fi, ja tenen una cosa per millorar el 2018. A banda d'això, vam beure uns vins blancs Penedès boníssims, i algun cava també molt bo, i això passava a les 19h, molt d'hora, molt d'hora. 

Sabíem que la Molt Honorable Presidenta del Parlament, na Carme Forcadell, havia d'aparèixer ben aviat a tallar una simbòlica cinta d'inauguració del Festival i així és que ben aviat la vam veure envoltada de les altres autoritats, l'alcalde de Vilafranca, en Pere Regull, el president de Tastavins Penedès, en Joan Tarrada  i un alt càrrec directiu de Banc Sabadell a més a més dels convidats com nosaltres i demés encuriosits ciutadans que anaven pel carrer, perquè al carrer va passar tot això, a la Rambla de Nostra Senyora. Vam continuar la comitiva una estoneta però aviat vam anar per lliure, moments abans però ens vam trobar a l'amic i antic (dels primers) col·laborador en la programació del Festival, en Miquel Bricullé, amb el qual vam estar comentant les coses que de moment havíem vist, car les que havíem provat les coneixia millor ell que nosaltres mateixos, i parlo dels beures diversos. Per manca d'haver-ho mirat en els mails rebuts, no em vaig adonar que teníem tres passes de premsa (érem tres els convidats) pels tres dies, i vam anar a comprar els tickets per poder seure i beure vins i caves. Haig de dir que, posteriorment, això va estar sobradament solucionat anant a buscar les nostres acreditacions. Allà mateix ens vam trobar al nostre amic i gran fotògraf Joan Carles Abelenda qui ens va fer una foto per a la història que és aquesta. Així és que orgullosos amb el nostre penjoll de premsa vam anar de cara al museu del Vinseum, on les autoritats havien de fer diversos parlaments. 

Ens vam dir, hi anem abans i així podrem fer una copeta. Pel camí, però, vàrem ser escridassats per uns nois i una noia, ells quatre ben asseguts i prenen uns gots en una terraza de la Rambla. Va resultar ser que aquells terroristes eren la Violeta Curry, Jaume Vilaseca, Dick Them i Ramón Díaz, els quals tenien bolo en el "Claustre de Sant Francesc" on s'hi varen fer també concerts. Petons i abraçades i una mica de conya i contents de veure'ls i nosaltres vam fer via de cap al VinseumNomés entrar al bar ja ens vam trobar com a casa, car, en animada conversa hi havia el Pere Pons, l'Òscar de Pombo i un altre company del qual no en recordo el nom. Només veure'ns i aparèixer els somriures a tots plegats. El company ens va voler convidar a beure un vinet que va ser blanc i vam petar la xerrada una estona, fins, fins que va aparèixer la M. H. Carme Forcadell, la qual, en veure al Joan Recolons se'ns va acostar i saludar, parlant amb ell i al final tothom qui l'acompanyava, fotògrafs i autoritats van aflacar i algunes fotos ens van fer amb ella i el Pere

Pocs moments després i tota la comitiva ja era dalt la terrassa del Vinseum i nosaltres que també hi vam anar. Allà, més menges i beures i tots els convidats, els que realment volien sortir a la foto, i potser hi havia també alguns dels patrocinadors o gents relacionades amb ells. Els parlaments dels Srs. alcalde de Vilafranca i president de Tastavins Penedès varen estar plens d'agraïments als patrocinadors diversos, i sobretot a Banc Sabadell per la seva major aportació econòmica. També va fer un parlament l'alt càrrec directiu d'aquesta entitat tot i reafirmant-se en el fet de seguir apostant pel Jazz en edicions posteriors. Esperem que sigui veritat. La nostra M. H.  Carme Forcadell va fer un parlament que ens va fer posar la "pell de gallina", car va relacionar la llibertat que representa aquesta nostra música amb la llibertat que tenim els catalans de votar l'1 d'octubre, esmentant algunes virtuts del Jazz exceptuant-ne una, la improvisació, car aquesta no pot existir ni en la política ni en els moments crucials on hi estem ara mateix. Ella però, ja sap que el Jazz sense la improvisació no és res, però ni una paraula relacionant-la amb el procés. Bravo, Jefa. 

Fet i fet va passar el temps, vam donar un vol i ja ens vam veure ben asseguts als laterals de la Plaça Jaume 1r, els espais reservats per Premsa i convidats, tot i veure tots els amics de premsa donant voltes ben a prop de l'escenari, i és allà on ens vam quedar a l'espera del concert inaugural que pintava la mar de bé. Havíem de veure una mena d'història del Jazz en motiu del 100é aniversari del primer enregistrament de Jazz, o sigui que era Jazz - The Story. Celebrating 100 years of jazz recording, amb Vincent Herring, James Carter, Jon Faddis, Jeremy Pelt, Eric Alexander i Steve Turre en el front line dels vents i amb una base rítmica amb Mike LeDonne, Kenny Davis, Carl Allen, i  Nicholas Bearde com a cantant i recitador dels textos històrics. Hi havia una pantalla allà hi havien de sortir imatges relacionades i vídeos també relacionats amb la música que havien de fer els magnífics músics d'aquest projecte. A l'hora aproximada, va aparèixer Pere Pons per fer la presentació i inauguració del ViJazz Penedès, ben aplaudit per tots nosaltres, alguns amb només les ganes que comencés i nosaltres amb l'aplaudiment a l'amic, al programador, al comunicador, al "treballador del Jazz", a l'Home del Jazz. Havent-nos explicat com aniria tot amb la professionalitat que el caracteritza, van començar a sortir els músics tot i veient allà dalt l'escenari, entremig de tots ells al nostre amic Òscar de Pombo qui estaria mirant de solucionar els problemes que tinguessin els músics abans de començar el show. 


Qui es va encarregar de comunicar-se amb tots nosaltres va ser el cantant i narrador Nicholas Bearde llegint els textos que es veien passar per la pantalla, textos explicatius de com va començar tot, allà per la vella New Orleans, essent música de la primera època la que primer va sonar a la plaça Jaume 1er, tema que també va cantar el presentador. Varen seguir amb música on hi veiem la cara amable de Louis Armstrong i els ritmes cadenciosos ballables, imaginant-nos també a tothom ballant i ves per on que devia ser el Lindy Hop, o potser no, ves a saber. Els solos dels músics ja varen començar a sonar, i els súper aguts del gran Jon Faddis a la trompeta, molt bèsties. El "Summertime" va aparèixer cantat per Bearde em va semblar però una mica deslligat de les imatges que apareixien a la pantalla. Ja m'imagino que una sincronia perfecte entre vídeo i so devia ser difícil però amb els mitjans tecnològics actuals crec que s'hauria pogut aconseguir, en fi, pecata minuta. Després d'aquests tres temes Bearne ja es va situar en el Bop, parlant de Parker, Monk etc i és així com va seguir amb la història arribant al "cool", "west coast Jazz", "Jazz Messengers"  i és així com va sonar un tema de Gillespie a ple Bop amb Jon Faddis iniciant el seu solo allà, a dalt de tot, fent exclamar al Joan un "Ah" espontani. Un solo esclatant d'un dels dos trompetistes de l'escenari. Vincent Herring ens va mostrar un magnífic so amb el seu alto i un molt bon solo en un tema que van acabar tots plegats acompanyats dels nostres aplaudiments. El següent tema, cantat pe Bearde estava allunyat del Bop i estava situat en l'era del Swing, cronològicament ben situat. Després d'aquest swing tots plegats van tocar un tema típic del concepte Funk de l'Horace Silver amb tots els vents alhora, moment quan vam poder escoltar de quina manera més bèstia estripar el seu saxo tenor el majúscul James Carter. Eric Alexander el va seguir ja amb un so una mica més ortodox tot i desmadrar-se aquest també quan va poder. Mentre això passà, la resta de companys li feien alguns Riffs per després acabar el magnífic tema de Silver. Sense paraula i ja escoltàvem el "Take Five" de Paul Desmond interpretat per Vincent Herring amb una base rítmica magnífica al darrera. El seu solo va esdevenir tota una lliçó de bon gust sense escarafalls com Carter, amb tot el "carinyo" vers ell. Un tema que va durar molt poc acabant-se amb el solo del saxo alto. "So What" va ser la continuació històrica sonora, car la visual no la recordo, tot i sí que els molts moments de sincronia entre vídeo i àudio sí que hi van ser. El tema de Miles iniciat pel contrabaixista Kenny Davis va deixar par a la trompeta de Jeremy Pelt amb un so molt més contingut en els aguts tot i l'evident modernitat, acondicionada al so "cool" de Davis i evidentment amb la mestria adequada. Moment de solo per pianista, organista Mike LeDonne amb gust i delicades melodies i impros modals com en l'anterior Pelt. El contrabaix ens va tornar a situar als inicis i així acabaren el tema i època cool. Bearde ens va situar ja als 60s amb les bossanoves, amb el Hard Bop, John Coltrane, Archie Sheep, Miles Davis ja amb la fusió del Jazz-Rock, essent però el primer tema en sonar d'aquesta època un "Caravan" que sí crec no sincronitzava amb el que vèiem. Els súper aguts, massa estridents crec, van aparèixer a través de la potència humana de Jon Faddis. Finalment podíem escoltar al gran Steve Turro al trombó en un magnífic solo a lo JJJohnson. El pianista s'hi va afegir també, i realment teníem una magnífica secció rítmica al nostre abast alhora que un "front line" de vents extraterrestre. El final va ser fet a mida, i sense dir-nos rés, ja escoltàvem la música de John Coltrane interpretada per tots els vents alhora per ben aviat escoltar a l'Eric Alexander  en un solo que va voler ser "Coltranià". Anàvem avançant mica a mica i de manera acurada, precisa i sobretot amb uns mestres dalt l'escenari interpretant uns magnífics solos cadascun d'ells. De cop i volta, i sense acabar el tema, els dos trompetes van encetar un nou tema situat en àmbits propers al segon quintet de Davis on la modernitat era evident. Els saxos van empalmar amb un altre tema, força conegut i també popular ja amb arrels més R&B amb un James Cartes a la seva salsa compartint solo amb l'Eric Alexander en una típica "guerra de saxos" d'aquelles que marcaren època, acabant el tema ells dos. Situats en àmbits més propers vam poder escoltar un altre tema d'aquells dels anys 70s amb clares connotacions CTI i relacionat amb el "Soul Jazz", amb un magnífic solo de Herring, per so i tècnica, ell molt Parkerià. Un altre solo del pianista ens el va mostrar sòlid i precís en el tipus de llenguatge que ens estava oferint. La melodia, coneguda, interpretada pel líder ens va situar al final del tema, que van acabar de cop. Ja ens havien dit que les bossanoves van aparèixer i així és que Bearde va començar cantant "Girl from Ipanema", vam creure amb el Joan que una mica allunyada en el temps estilístic de les músiques i èpoques que ens oferien llavors. Eric Alexander va fer un bo i curtet solo deixant pas a la veu del presentador per acabar-la, la "bossa", ben aviat, tan aviat que no ens vam adonar que ja sonava un orgue, o sigui Jimmy Smith i la seva música a tutti R&B i el swing adequat. Vincent Herring va ser el primer solista d'un tema que no sabem si lligava bé després de la bossa, però nosaltres qui som per fer aquestes valoracions tècniques? Un súper agut de nou de Jon Faddis  em va fer tapar-me les orelles, deixant pas al solo de l'ara organista amb un Hammond B3 dalt l'escenari i fent LeDonne una magnífica aportació. Bearde ens va sorprendre a ple pulmó entremig del tema amb orgue, i la gent picant de mans, incitats des de l'escenari. El ritme quasi beat ens situava en una època musical on el Soul hi va ser més present que el Jazz. Bearde ens va situar en els anys 80s amb grups com "Return To Forever", i músics i músiques relacionades. La música que es feia a Europa, la editorial ECM, i així és que la música que ens van oferir va ser el tema de Chick Corea, "Spain", per a gust de molts entre els quals nosaltres a mode de "rememberibg" com era tot el que estava sonant. Jeremy Pelt va endegar un magnífic solo amb el seu particular so, apagadet i en el registre mig, sense pujar al cel (?), la qual cosa ja feia Faddis. El piano de Corea intentava sonar de la mà de LeDonne, i s'ha de dir que deu ni do com ho va pelar. La gent picava de mans la qual cosa volia dir una cosa, que tothom s'estava animant, cosa bona per un cantó i no pel de descontrol que això implica, car sembla que això és el que s'ha d'aconseguir. Després d'aquest tema, un  altre encara més funky, tema molt conegut i que va fer que tothom seguís picant de mans. I és que hi ha molts temes que coneixem però ves per on no en recordes el títol. La veu de Bearde ens deia Soul Train?, o quelcom de similar. Érem en ple R&B i quasi ballant en un tema d'aquells que devia haver arribat a un "number one" en el top ten de ves a saber què. Llavors va ser quan es va "desmadrar" Eric Alexander adreçant-se a nosaltres en un "escanyol macarrònic" intentant animar-nos parlant de coses així com "......y mis cojones....". L'orgue va aparèixer de nou amb un altre tema, ara amb saxo tenor metàl·lic de James Carter. Més picar de mans i menys Jazz. No sé jo si no podrien have escollit quelcom no tant pop, no tant comercial. La història del Jazz és molt àmplia, i segur que hi havia música molt millor, no tant popular, però ai las, aquest és un "producte de consum de Festivals d'Europa", car no veig aquest projecte girant per les Amèriques. Un tema reconegut pel Joan Recolons de Chuck Mangione al qual crec que havíem vist en el vídeo, i ves per on que escoltàvem un tema que havia sonat a les discoteques per fer ballar la gent. Eric Alexander es va encarregar de fer el corresponent solo per seguir fent-nos ballar a tots plegats. Tot pintava que ens acostàvem a la fi de l'esdeveniment, car ja portàvem més d'una de músiques, i és que encabir una selecció d'estils i músiques de les diferents èpoques del Jazz en poc gaire més d'una hora, ha de ser una cosa molt complicada, sense cap mena de dubte. Després d'aquest tema ens vam situar en l'ona Weather Report amb el magnífic "Birdland" tocat per tots els vents alhora. El piano feia el riff característic i aquest va donar peu al solo de James Carter tope metall, i una mica amb els moviments típics d'aquest mostru dalt l'escenari, sense oblidar però que és  un dels millors saxos tenors del moment, a pesar de tot. Un tema cantat "Street Light" per Bearde ens tornà a situar en l'àmbit més popular del què algú relacionaria amb el Jazz, però no pas jo. La trompeta amb sordina de Pelt va acaronar el tema que per a mi sobraba del tot. Nosaltres dos ja feia estona que no ens agradava la proposta tot i entendre que aquests muntatges no es fan pels suposadament "entesos" i sí en canvi pel públic en general. Ara tocava escoltar la música dels 80s fins l'època actual amb gent com Steve Wonder, Michael Brecker i demés per a situar-nos en el context musical final. Els súper aguts de Faddis van donar el tret de sortida del tema cantat, o tatarejat per Bearde però que feia Bobby McFerrin anomenat "Don't worry, be happy". I tot i tenir-li un "carinyo" especial a McFerrin no sé jo si aquest és el tema adequat per anar acabant, tot i que sí ho sigui el "missatge". Tota la plaça Jaume Primer es va posar a cantar el "Don't worry, be happy", i ells acabaren amb Bearde presentant a tots els components de la banda, moment en el qual nosaltres vam anar tirant, i ves per on que llavors va sonar el primer Blues de la nit, estricta estructura de Blues i tema que ara no recordo i que nosaltres escoltàvem a mida que anàvem tirant cap als vins i caves. Com a resum, dir-vos que entenc que la proposta sigui així, per Europa, és a dir pels qui no en sabem gaire, i crec sincerament que això no "córrer" pels EEUU. Tot i així, crec que la majoria s'ho van passar molt bé, fins i tot nosaltres dos, una primera molt bona estona. Gràcies Pere Pons, car va ser una bona inauguració de Festival i tot un èxit. Felicitats.
Miquel Tuset i Mallol

Albert Marquès Trio a la Jam del JazzSí, 5 de juliol de 2017

Doncs llançat com anava, vaig anar a la Jam del JazzSí Taller de Músics primer a tornar a gaudir amb la música del trio liderat per l'Albert Marquès, amb el Manel Fortià i Raphaël Pannier, ells continuant la magnífica gira que van encetar la setmana anterior a l'Ateneu de Sant Feliu de Llobregat. Una primera molt bona estona de temes del seu projecte, quasi tots reconeguts alhora que sonaven i ben aviat van voler començar la Jam Session. Recordo que m'estava assegut a primera fila al costat de la omnipresent Alícia amb el saxo als meus peus quan l'Albert va demanar-nos que si hi havia algun músic que pugés. La meva sorpresa, i també seva, quan ningú més que jo va aixecar el bras. Em vaig girar i vaig veure a un contrabaixista americà, un home grandot i molt afable amb qui havia tocat al Milano i així és que li ho vaig dir a l'Albert. L'home va pujar amb mi i al fons, dret a la pared hi vaig veure l'Òscar Latorre, però el jove crac no duia la trompeta: collons, no m'ho podia creure. 

Havia de començar a tocar jo, un aficionat, al davant d'ell com a públic i havent-hi el Martí Farré al seu costat, crític i company d'ones radiofòniques ell a Bad Music?No era el que més em va satisfer en aquells moments però igualment, dalt l'escenari m'hi vaig llençar. Jo suposo que primer devia sonar el "Alone Together" i després algun més. No va ser un dels millors dies, car no m'escoltava prou a mi mateix i vaig forçar l'instrument apretant segurament més del compte. En fi, que finalment van venir alguns músics, no gaires, però amb el Pascal Morente i en Dimitri Skidanov vaig voler fer el "All of you", tema que en Pascal no coneixia gaire però que va tocar ell força bé, la qual cosa no sembla que em va passar a mi. Abans però, crec, el Pascal, Dimitri i Raphaël van tocar un magnífic "All The Things You Are" crec que amb una delicadesa exquisida, com voler tornar a gaudir de la música interpretada amb la màxima suavitat. 

I així és que el trio base va tocar un tema del Raphaël Pannier i que vaig enregistrar:


En fi, un petit desastre per ami que no acabo d'entendre, car, en d'altres ocasions m'ha semblat que sonaven prou bé les meves impros, bé, evidentment al meu nivell o segons jo mateix. Al final el trio base va voler acabar fent un Blues i així és que em van convidar i vam fer l'"Straigth no chaser". Després del meu solet, el trio base va funcionar sol a tota plena màquina, amb una conjunció i comunicació tant total que em va semblar que ni en tornar a recuperar la melo per acabar no m'hi volia posar. El tema era seu, i ells l'havien d'acabar, tot i sabent que no se sol fer això de començar un tema i no acabar-lo. En fi, un dia per oblidar. En acabar, el bo del Pascal em va comentar que em volia dir tres o quatre coses a partir de les quals milloria una mica i així és que vam quedar per anar un dia a casa seva. Magnífic el Pascal Morente. I sí, hi vaig anar i vam fer una molt bona classe i després un molt bon dinar al mateix JazzSí.  Gràcies Pascal Morente.
Miquel Tuset i Mallol.

Juan Claudio Cifuentes, una vida de Jazz una vida con Swing

Aquestes són les "quatre ratlles" que vaig deixar al Facebook, o sigui que, perquè no ho oblidem, aquí les teniu de nou per poder mirar d'adquirir el magnífic llibre sobre la vida d'en Cifu.

Doncs quatre ratlles sobre el llibre de l'Antoni Juan Pastor, o sigui Antoni Tonet. El vaig acabar aquest diumenge passat, dia de solet i platja amb la Juana, allà en una preciosa platja del Maresme. No sé si sabré exposar amb claredat tot el garbell de records en llegir aquest magnífic treball de l'Antoni, però ho intentaré, també amb el desig de fer-vos-en partícips i així tingueu el desig i les ganes de cercar-lo i adquirir-lo. Aprofito per dir-vos que crec, queden algunes presentacions més a casa nostra, o sigui que serà qüestió d'estar al lloro. Un llibre biogràfic gràcies a la "veu" dels molts amics que el van tractar, i per tant compilat a base de les moltes hores (i gran feinada) d'enregistrar les entrevistes i després, més feinada, la transcripció i selecció de les més adequades. Primer de tot dir-vos que el llibre comença amb un pròleg i dues introduccions i que després, ja a la biografia, està presentat de manera cronològica des del 1940 fins l'actualitat. Al final de tot hi ha les explicacions sobre les notes afegides en cada capítol i entremig, un bon grapat de fotos d'en Cifu, personals i professionals, moltes d'elles entranyables. 

L'estructura cronològica abraça les diverses dècades i els esdeveniments cabdals o no tant relacionats amb la seva vida, així doncs, del 1940 al 1950, l'Antoni ens el situa en l'entorn familiar i els perquès de l'exili voluntari dels seus pares a París on Juan Claudio Cifuentes naixeria el 20 d'abril de 1941. Tot i haver treballat per la República (el seu pare) en un despatx d'advocats a Madrid, no era una persona buscada, i més enllà d'això, finalment va ser contractat per una mena d'oficia d'afers exteriors del règim a París. La dècada del 1950 al 1960 i a París encara, Juan Claudio ja va començar ben aviat a enamorar-se del Jazz primerenc gràcies sobretot als programes de ràdio on s'emetia Jazz i també gràcies a que un cosí seu, enriquit a Venezuela, li va regalar el seu primer tocadiscos, més aviat una gramola Electrophone i el seu primer disc de Glenn MillerDel 1960 al 1970 l'Antoni ens explica com és que els seus pares van decidir tornar a Espanya, i s'entén perfectament, car a Juan Claudio l'haurien cridat a la guerra d'Argèlia. Van buscar un lloc que ni mar ni muntanya, per desig de la seva mare, i van anar a parar a Elciego, a la Rioja Alavesa, tot i buscant una segona residència estival, car van anar a viure de nou a Madrid. Una dècada fructífera on Juan Claudio va viure el naixement del Whisky Jazz Club a Madrid, després també el del Bourbon Street, i on va ser-ne un client assidu podent veure a la distància més curta el millor del Jazz internacional que passava per allà i del millor jazz d'aquí, alhora que va fer-se amic de tots els músics, gràcies a la seva passió i coneixement del Jazz, per la seva empatia i el coneixement de l'anglès i el francès, en un espai, el club, proper a la base americana i on hi havia de tot i més relacionat amb els aspectes més secrets de la vida, o sigui, espai de reunió de gent de la CIA, la OAS, organització ultradretana que volia atemptar contra De Gaulle pel fet que aquest volia afavorir l'alliberament d'Algèria, etc, etc.. Dècada on Juan Claudio va poder col·laborar amb la revista Aria Jazz i deixar escrites magnífiques ressenyes en aquest "fanzine"....

I......si en voleu més, poseu-vos en contacte amb l'Antoni Tonet, que ell us ho acabarà d'explicar, he..he.

Gràcies Antoni per la gran tasca divulgativa, tu seguint els passos del mestre tot i que d'una altra manera. Tots t'estem molt i molt agraïts, oi Isabel?
Miquel Tuset i Mallol.

Geni Barry Trio i Jam Session al Campari Milano, 3 i 4 de juliol de 2017

Doncs el dilluns 3 de juliol vam optar per anar a veure al Geni Barry Trio, amb Jaume Vilaseca, piano i Nono Fernández, contrabaix al Campari Milano, cocteleria que ja fa un temps programa a diari, o quasi, músiques relacionades amb el Blues, el R&B, el Jazz i demés. Aquest és un espai magnífic per la decoració i per la diversificació de les propostes, darrerament però una mica més dedicades al Blues. Tot i això, s'hi continuen fent concerts de Jazz i ja heu vist que fins i tot els dimarts s'hi organitzen Jam Sessions de Jazz. La figura de Geni Barry s'ha passejat força vegades pel petit escenari del Milano i crec que sempre ha estat el Nono qui l'ha acompanyat en el contrabaix. Jaume Vilaseca també és un dels pianistes que més ha acompanyat a Geni Barry i no només en aquest indret. La seva col·laboració ve de lluny i l'admiració mútua és evident. Geni parla del Jaume com un dels que més progressió ha evidenciat vers la "modernitat", o sigui que segons ell, "el Jaume toca molt modern". La connexió del vibrafonista amb el contrabaixista ve de molt enllà, i no només és l'aspecte musical, car els uneix una molt bona amistat. Geni és únic en molts aspectes de la vida, com per exemple el relacionat amb les motos, els patins, el nadar, el fer-te amplificadors de vàlvules a mida, de reparar-los, d'haver-se fet ell mateix el seu vibràfon, i també en els aspectes relacionats amb la música. Em ve al cap la frase de Miles que fa referència a que no hi ha una nota equivocada quan veig i escolto la mestria del millor vibrafonista peninsular de més trajectòria i el més bopper de tots els actuals, també és el més vital alhora de tocar l'instrument per com es mou d'un cantó a l'altre i sobretot l'expressió facial de concentració total però que li permet sempre deixar anar alguna expressió en veu alta en fer o desenvolupar una determinada frase. En fi que és tot un espectacle veure'l tocar i un gaudi per a tots, públic i companys músics, veure la manera com improvisa, sempre buscant inversions i substitucions d'acords a vegades fins i tot dissonants, i així diu ell...."que aquestes notes/acords fan mal",he. La seva relació amb el món del motor va fer que Sabine, cantant belga establerta a Cardedeu crec, sovint canta en les concentracions moteres o després de les curses i així és com es van trobar. Tal i com és el Geni no em estranyar gens, una vegada sabuda la història, que la convidés a cantar al Milano. Ens va sorprendre el seu registre i la llibertat i valentia com encara els temes, a la vegada que la seva potent veu i bona afinació. Té una gran capacitat per a la improvisació i així és que ens ho va mostrar a tots. En fi, que al davant tenia a la parella Angie & Deme els quals també van gaudir d'allò més com tots els presents.

El dimarts 4 de juliol vam anar de nou a la Jam del Milano, aquesta vegada però per gaudir primer escoltant al pianista convidat Lluís Coloma, ell el millor exponent del piano-blues-Boogie-Woogie, i demés estils relacionats, acompanyat al contrabaix per Paco Weht i el sempitern baterista i coordinador Anton Jarl. Un dia que recordo amb "carinyo" pel fet de poder tocar al costat de l'amic Lluís alhora que poder-ho fer amb el Paco i l'Anton. En aquest indret ens hem anat trobant amb el baterista americà Robert, molt bon músic i aficionat coneixedor del Jazz en particular, havent compartit jo, aficionat, alguns temes dalt d'aquest escenari i també  algun dilluns de Jamboree. Un dia en què vam tenir la oportunitat de gaudir amb la guitarra del Bluesman Balta Bordoy, darrerament col·laborador en alguns dels projectes de Lluís Coloma. Aquest guitarrista mallorquí, darrerament entre nosaltres, l'anem veient aquí i allà, o sigui al Milano, al Jamboree, també sol anar pel Pipa Club i demés espais com van fer darrerament a duet amb el Lluís que van anar a tocar al Bar Lips espai situat cap el Guinardó i on s'hi fa bàsicament Blues i fins i tot Jam Sessions els dijous. En fi, que el Milano es va anar omplint de músics i així és que també hi va anar un baixista suec amic de l'Anton i jo diria també que va cantar la Joanna Jarl i d'altres músics que hi van participar. En Manu Dimango, artista, és també un dels habituals en aquest espai, ell sempre "copsant" la millor, la "seva" instantània mental de l'esdeveniment i que tan bé sap "plasmar"  sobre els papers, primer  foscos i després plens de llum. 
Miquel Tuset i Mallol.

"Funky qui pugui" Pere Soto & Pep Lluís Guardiola, al Casino de Granollers el 30 de juny de 2017

Doncs aquestes van ser les primeres paraules penjades al FB després de la primera foto feta al Casino de Granollers. A punt de caramel al Casino de Jazz Granollers amb Pere Soto i Pep Lluis Guardiola, Jose Maria José María Gálvez Alda, Pablo Posa i Oriol Pujol..i amb na Marina Vallet en un parell de temes. El motiu d'aquesta moguda, organitzada pels dos líders amb despeses a compte d'ells, totes incloses, va ser la presentació en primícia del disc editat recentment anomenat "Funky qui pugui". Un disc que el Pere m'havia passat digitalment i que jo ja havia posat en un anterior programa de Jazz Club de Nit. El fet d'estrenar-lo en directe era prou important perquè nosaltres dos, en Joan Recolons i jo ens desplaçàssim a la capital del Vallès Oriental per a gaudir-ho de primera mà, primera escoltada. Vaig arribar un pèl tard però encara no havia entrat ningú. tot i això el Joan ja hi era i també una bona colla de gent que esperaven que s'obrissin les portes per poder-hi entrar. Ens vam situar a un lateral però i ni massa lluny ni massa a prop, a l'adequada distància considerant els meus acúfens i els sons potents que havien de sortir dels amplis del Pere i Pep. Els temes que van sonar, em van "sonar" quasi tots, per no dir tots, car els havia escoltat abastament mentre preparava el programa de ràdio on vaig incloure aquest disc, o sigui que m'ho vaig passar la mar de bé, cantant algunes de les melodies que jo reconeixia. 

Marina Vallet, arribada des de Sant Cugat va sortir ben aviat a col·laborar amb el seu alto, cosa estranya en ella, però així li havia demanat el Pere i Pep, car aquesta és la sonoritat del saxofonista mexicà David Valdez, el qual participa sovint dels projectes del Pere i aquest en els projectes del saxofonista. O sigui que Marina va agafar el saxo alto, la qual no és la seva millor màquina, i se'n va anar de cap a Granollers. Recordo vagament com els temes diferien en tempo, melodia i rítmiques segons si eren del Pere o del Pep Lluís, però tot i reconèixer les autories i aquestes diferències, vam "entendre" aquestes i aquelles particularitats i ens van agradar tants uns com els altres. Vam veure a un Pere Soto estratosfèric acompanyant,  decidit en els solos i potent i segur dalt l'escenari. Les seves súper ràpides improvisacions varen sorprendre a més d'un que no el coneixia, i la seva "solvència" en cadascuna de les seves intervencions va ser total. Així vam veure també al seu amic i també guitarrista Pep Lluís Guardiola tot i l'evident diferència estilística entre ambdós músics. Aquest és una mica més melòdic i no tant bopper com el de Badalona, aquest també avesat a tocar la guitarra gipsy en determinats projectes com els "Django's Castle" amb el Josep Traver i alguns més. La base rítmica, potent, la va liderar als teclats un jove desconegut fins i tot pel mateix Soto una estona abans. El teclista en qüestió va resultar ser l'Oriol Pujol músic, i no el corrupte polític de la maleïda saga. El baix elèctric el va "remenar" l'amic Curro Gálvez i a la bateria hi havia l'amic i magnífic Pablo Posa, una sòlida secció rítmica que va permetre als dos líders i a la gran saxofonista "volar" per sobre els núvols de les melodies i harmonies. Un projecte potent del qual en vaig enregistrar alguns vídeos i que fins i tot els hi van agradar a ambdós líders, o sigui que aquí els teniu:

Un  tema del Pere de quan vivia a Gironella allà a prop de la Font del Balç:

I un tema anomenat "Cake Five" amb reminiscències evidents del conegut "Take.....", tema amb Marina Vallet:
https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207973728135713/

I amb molta probabilitat, aquest podria ser el "Funky qui pugui" també amb la Marina:
https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207974737480946/

I com que en volíem més, vam tenir el "Jean Pierre" de Miles Davis en un magnífic exemple de participació col·lectiva i individual, liderant en Pere Soto i fent partíceps a cadascun dels músics en les seves improvisacions. Amb Pep Lluís Guardiola, Marina Vallet, Oriol Pujol, Curro José María Gálvez i Pablo Posa. Un projecte magnífic, primer concert en directe del disc "Funky qui pugui" dels dos guitarristes, i que vam tenir la sort, les ganes, de poder-lo gaudir al Casino de Granollers.

Doncs deixem-ho aquí, i mireu d'aconseguit aquest disc entrant al web de http://peresoto.com/
Miquel Tuset i Mallol.

Albert Marquès Trio, a l'Ateneu de Sant Feliu, el 29 de juny de 2017

Doncs tot i ser dijous i pel fet de ser el primer dia de la gira que aquest trio farien per Catalunya ens vam deixar caure amb el Joan Recolons per l'Ateneu de Sant Feliu amb els ànims ben alts així tan convençuts estàvem que havíem de gaudir molt i molt. Vam arribar d'hora per així fer un mos amb cerveses al bar del local tot i fent temps, i allí que hi vam trobar a l'Albert Marquès i parella, i al Manel Fortià, sopant tot i esperant l'hora de començar el concert, alhora que esperant que arribés l'amic i tercer no en discòrdia, el baterista parisenc anomenat Raphaël Pannier el qual venia de París i no sembla que amb la millor "cigonya", car quelcom li havia passat que fins i tot li havia fet decidir-se pel TGV en lloc de l'avió. 

L'assumpte va ser que no arribava, no arribava, tot i que l'havia anat a buscar un "voluntari" de Contrabaix a l'estació de Sants, i així és que van començar els dos presents, piano i contrabaix sense bateria. l'Albert, eloquent i amb una gran desimboltura, a l'Americana, a l'hora de comunicar-se amb el públic, ens ho va explicar prou clarament tot just abans de tocar ells dos el primer tema. Dit i fet, i tema tocat que ens va arribar el baterista francès alhora que rebut amb grans aplaudiments tot i encoratjant-nos el líder de la formació, el pianista granollerí Albert Marquès. Amb ell ja hi eren tots tres, i així és que van tocar un magnífic "I'll remember April". Sense poder comentar gaire sobre els temes que van tocar (qüestió de memòria) i sí que van ser propis i estàndards i interpretats amb gran mestria per part de tots tres, els dos nostres coneguts i gran sorpresa la que ens va donar aquest gran mestre francès de la bateria, el jove PannierI un magnífic tema dedicat a la Lincoln Brigade, 3000 homes i dones dels EUA lluitadors per la llibertat, ara fa 80 anys. Amb Albert Marques, Manel Fortià , Raphaël Pannier


Segons em deia l'Albert, no fa gaire va morir el darrer supervivent d'aquells herois, els quals van anar també a la segona guerra mundial, i en tornar, els que van sobreviure, el McArthur els va putejar tan com va poder pel fet de ser la majoria del PC americà. Alguns fins i tot es van suicidar i tots van perdre la feina que anteriorment tenien, la qual cosa també va passar aquí després de la guerra civil. Aquí, assassinats i judicis sumaríssims per rebel·lió militar quan van ser ells els revoltats contra la democràtica segona república. El Parlament de Catalunya ha anul·lat els més de 60.000 judicis tots il·legals i sense cap dreta a defensa. 

Van tocar tot un seguit de temes en un concert organitzat per Contrabaix essent presentat pel Christian Bogulawsky amb una assistència relativa de gent, deu ni do considerant que era un dijous i mai solen fer concerts entre setmana. Una gira que havia de durar força dies i on havien de visitar moltes poblacions inclosa Barcelona, JazzSi Taller de Músics i també a la seva ciutat  Granollers entre moltes altres. Gràcies amics per la vostra música.
Miquel Tuset i Mallol.

Fèlix Rossy & Pascal Morente, al Sinestesia Bar Musical, dimecres 28 de juny de 2017

Doncs un dia després de la Jam del Campari Milano vam anar al bar de Sants, el Sinestesia Bar Musical a veure una proposta a duet generacional a càrrec del jove Fèlix Rossy i el pianista malagueny Pascal Morente. Un projecte marcat pel fet de tocar aquest músic un teclat electrònic en lloc del piano acústic, la qual cosa ja pressuposava novetat musical clara i diàfana, sobre la qual el jove trompetista s'hi podria deixar anar amb total llibertat. Així és com ho vam entendre i així és com va passar. Un esdeveniment amb públic amic, familiars i demés i tot i així tampoc en vàrem ser masses. Tan se val, seguirem insistint tot i dient-vos que quan pugueu, aneu a aquest magnífic espai situat al carrer de Santa Caterina, prop de l'Avinguda de Madrid. Doncs així és que hi vam anar amb el Carlos Sampietro amb ganes de veure/escoltar quelcom diferent, la qual cosa va succeir des de les primeres de canvi. Els sons tipus "harmonium" varen sonar barrejats amb d'altres i sempre i al costat d'ells, Fèlix Rossy va deixar anar la seva creativitat tot i haver-hi sobre la taula algunes coses "escrites". Evidentment que hi havia des d'on sortir i desenvolupar, però tot i així el concepte d'improvisació va ser-hi present tota l'estona. Temes, si és que es podien "catalogar" d'aquesta manera, a tempo de balada, sense ser-ho, es varen barrejar amb d'altres amb aires esotèrics, tals varen ser els sons estratosfèrics obtinguts per l'amic Morente del seu teclat "Yamaha". Dintre de l'ambient "familiar" evident amb mare i pare (de Fèlix), el malagueny ens demanava quin era el so tipus "fantasy" que més ens agradava, que si l'1, el 2 o el 3. Jo mateix li vaig comentar en acabar que en algun dels temes finals s'havia passejat pels "Pictures at and exhibition" de Musorsky perquè no semblava haver-ho escoltat per E, L & P. Per comentar algunes coses de com toca el jove crac, dir-vos que segueix en la seva línia eclèctica de tocar la trompeta, una mica per lliure, la qual cosa compensa amb una gran capacitat per "escoltar" i el fet de saber sempre on "està" alhora que sap fer el que s'ha de fer a cada moment. Aquesta no és una manera ortodoxa d'improvisar però és totalment acústica. Evidentment que la tècnica la estudia a casa i segur que de manera ortodoxa, és a dir, escales, arpegis i inversions i demés, però en directe, no sembla que la ortodoxia aparegui per en lloc. Pascal Morente va demostrar saber estar amb un "young lion" i saber qui era qui havia de "brillar". No queda clar de qui eren els "temes" i sí que hi va haver alguns pactes previs per com tocar-los i quan fe solos i demés. L'assumpte és que el malagueny va estar a l'altura de mestre deixant córrer l'alumne i essent-ne el seu suport. També van sonar les notes del tema de Procol Harum, ja sabeu quin, oi? En fi, una bona proposta que hauria estat millor amb una mica més de gent de la que hi va haver i per resumir-ho, el comentari deixat al FB el mateix dia: Modernitat agosarada amb teclats "fantasy" i classicisme, tot remenat a base d'improvisació, tècnica i sensibilitat. Recordeu que a Sants, al carrer de Santa Caterina hi ha un bar musical anomenat Sinestesia que s'hi fan concerts en directe, o sigui que de cara la propera temporada no hi falteu, que hem d'ajudar a aquesta valenta mossa italiana, la Jolanda Marrone que és qui s'ha emmerdat fins dalt de tot per tirar-ho endavant. 
Miquel Tuset i Mallol