Andreu Zaragoza Quintet featu. Seamus Blake al Cafè de l'Auditori el 26 de març de 2017

Doncs els amics de JazzenViu ens van tornar a oferir un concert de grandíssim nivell, aquesta vegada però amb un quintet de mestres liderat per les composicions, la majoria, de l'Andreu Zaragoza, guitarra amb Albert Bover, piano; Martín Lèiton, contrabaix; Ramon Prats, bateria i la presència important del saxofonista americà Seamus Blake. Un quintet de primer nivell, amb alguns dels millors músics de casa nostra amb l'afegitó del gran músic americà. Com sempre passa en aquest indret, el Cafè de l'Auditori va presentar un aspecte magnífic, ple de gom a gom d'aficionats alguns dels quals repeteixen diumenge a diumenge, sigui quina sigui la proposta presentada des de JazzenViu, propostes pensades per Guillem Jubany i Marc Menier. Tal és l'afició per la cultura anomenada Jazz. S'hauria de fer un estudi sociològic del perquè passa això en uns indrets i no passa en d'altres. O no. Allà que ens hi vam tornar a trobar a la primera fila els mateixos de cada diumenge, tot i no anar-hi jo cada diumenge, ells però sí. I ells són el Joan Recolons, David Carreras, Oriol Bailo, i qui s'hi va presentar també va ser l'aficionada de Rubí, Paola Pasquali i la de Sant Cugat, na Montse. Ja en arribar em vaig adonar que els músics s'estaven en una taula xerrant i deliberant segurament el "Set List" del bolo. Hi ha una instantània que ho corrobora.

Doncs el quintet s'hi va posar de ple ja en el primer tema, a un tempo força viu amb saxo i guitarra fent la melodia a l'uníson, curta i ja deixant pas al solo del líder, Andreu Zaragoza. Aquest és un altre dels grans guitarristes de casa nostra, una mica en l'estil del seu amic Albert Vila i amb referències dels grans de la guitarra de Jazz, la dels sons electrificats i sense massa modificacions. El màster americà Blake va desenvolupar el seu solo a base de corxeres enllaçades en molts casos, a la vegada que circulava per les escales dels acords de l'harmonia. El registre ampli mostrat ens fa palesa la seva excelsa tècnica igualment que la pulcritud en l'execució al tempo endegat. Després dels dos solistes del "front line" ens vam quedar amb l'essència del Jazz amb el trio base, on el gran pianista Albert Bover va encetar el seu solo seguint els passos dels dos anteriors músics, a base de corxeres a tot drap i control total sobre el piano. l'Albert és un dels referents en això de tocar el piano i interpretar Jazz. Mestre ell de molts dels pianistes actuals que tenen èxit gràcies a les dues parts implicades, el mestre i el talent de l'alumne, desenvolupa la seva tasca docent alhora que participa de mogudes com aquesta i d'altres a duet amb un del potser millor alumne seu , Marco MezquidaCrec que vaig filmar un tema que potser devia ser el segon, que a mi em va semblar perfecte però que a ells els hi va semblar que no l'havia de compartir, la qual cosa vaig fer immediatament, tot i esborrant-lo del Facebook. Després d'aquest van encetar un tema a mig tempo i amb un ritme ternari, m'atreviria a afirmar. Tot i que ben calibrat crec que era un 5x4. Tema de l'Andreu d'una delicada textura i preciosa harmonia, essent ell mateix el primer en desenvolupar el solo fent-lo amb la millor tècnica i generositat interpretativa. Seamus el va seguir amb riffs preciosos alhora que complexes línies melòdiques relacionades amb els acords presents a cada moment. Posseïdor d'un llenguatge esclatant, aquest saxofonista desenvolupa els seus solos sense cap mostra de contenció, i ofereix sempre el màxim de sí mateix, a la màxima expressió. Albert va seguir amb un altre magnífic solo per acabar d'arrodonir la interpretació dels solistes, car la base rítmica de contrabaix i bateria es mantenia excelsa en la seva execució.

L'Andreu va presentar el grup i va anunciar un altre dels temes encabits en aquest projecte i pertanyents al seu disc, tema anomenat "Mazzu", paraula japonesa que vol dir espera, i ara sí va ser una preciosa balada d'autoria igualment pròpia i interpretada alhora amb el saxofonista en els inicis. Un tema que es va anar desenvolupant a mida que cadascun feia el seu solo arribant al clímax en el del saxofonista americà. Posteriorment, la melodia principal del tema va tornar a embolcallar-nos per deixar-nos amb les millors sensacions i acabar tema i concert de la millor manera possible. Un projecte aquest de l'Andreu Zaragoza situat en una mixtura d'estils, tots relacionats amb la tradició del Jazz modern del Hard Bop, o sigui que estaríem parlant d'un Neo Bop amb aires contemporanis i on les melodies com aquesta darrera s'allunyarien una mica de l'estil esmentat i només pel tempo utilitzat. Comentar de manera especial els companys de la base rítmica formada per dos dels puntals actuals en el contrabaix i la bateria, amb el Martín Léiton i Ramon Prats respectivament. Dos mestres encabits en mil i un projectes, com la resta de companys i que han farcit de consistència rítmica aquest projecte de l'Andreu. En fi, un Jazz de primer nivell el que vam veure aquest diumenge al Cafè de l'Auditori i tot gràcies als qui es trenquen les banys en muntar-ho, els de JazzenViu, Guillem Jubany i Marc Menier, i per descomptat a músics i sobretot al fidel públic que cada setmana omple aquest espai. 
Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio a 23 Robadors el 22 de març de 2017.

Doncs com cada mes que puc, i crec que n'he faltat a dos o tres, vaig tornar a 23 Robadors per veure i escoltar el nou projecte d'aquest trio anomenat Monographic Trio amb Toni Saigi, piano; Juan Pablo Balcázar, contrabaix i Gonzalo del Val, bateriaAquesta és una formació especialitzada en preparar projectes d'un músic o compositor i/o dedicar-se a "estudiar" un determinat disc d'un músic. Ja en porten uns quants de concerts dedicats a músics entre els quals Lenny Tristano, Charlie Haden, Duke Ellington, Fred Hersch, Steve Swallow, Billy Strayhorn, etc... Aquest doncs havia de ser una mena de resum d'alguns dels temes de cadascun d'ells tot i no poder-ne tocar un de cada músic. Sembla que la idea d'enregistrar un disc amb una selecció que ben bé podria ser la que ens van oferir en aquest concert, i que potser devia servir com a prova per veure com sonaven, està cada vegada més sobra la taula. El que sembla clar és que ho enregistraran el cap de setmana del 21 d'abril i que ho faran per Underpool. Magnífic. Quines ganes tinc de poder treure el nas. 

M'ha agradat poder veure la progressió sobretot del jove Toni Saigi el qual ha desenvolupat en aquest procés un aprenentatge mensual corresponent a cadascun dels músics dels quals s'havia de "mirar". Una gran manera d'aprendre aquesta que et fa esmerar-te tot i estudiant a un màster del Jazz i així poder tocar els seus temes i de la millor manera possible. El mateix exercici devien fer els altres dos Juan Pablo i Gonzalo car aquests tenen més hores de vol, la qual cosa no els impedeix aprendre, evidentment. Els músics ho diuen i tots ho saben. No s'acaba mai d'aprendre a tocar un instrument. L'espai de 23 Robadors és força adequat per aquests esdeveniments per la proximitat amb els músics i és potser el millor espai per escoltar Jazz totalment acústic. Aquest dia en concret, semblava haver-hi partit de futbol i no ens hi vam trobar masses, la qual cosa és una pena per a ells. Considereu que aquest és un projecte parit per ells, que els hi representa força  feina, que l'entrada inicialment era 0€ o la voluntat i que ara és de 4 o 5 euros. Miseria i companyia i veure que la gent prefereix el futbol per sobre de tot és realment una merda. El cas és que ells van tocar ben bé quasi una hora del projecte que potser veurà la llum ben aviat. Que ho vaig enregistrar com sempre i que els hi vaig fer la foto sense la qual no hi ha bolo. 

Espero que gaudiu amb la seva música descarregant l'àudio i/o veient aquest vídeo d'un tema, un tanguet de Fred Hersch:
Miquel Tuset i Mallol.

Fèlix Rossy Quartet al Jamboree el 18 de març de 2017

Doncs el dissabte ens vam deixar caure pel Jamboree amb la Juana per veure i gaudir amb la proposta musical envoltada de respecte per la "tradició", la del jove Fèlix Rossy i grandíssims mestres com Jaume Llombart. guitarra; Dimitri Skidanov, contrabaix i Jordi Rossy, bateria. El que no sabíem els que hi vam anar el segon passe, o sigui nosaltres, és que al final s'apuntaria l'actual parella del Jaume, la magnífica veu i persona de Sílvia Pérez Cruz. Aclariré que la parella de Sílvia Pérez Cruz sembla ser en Jaume Llombart

Doncs la proposta de "retrobar" els vells temes que tocava Chet Baker i tornar-los a reconsiderar actualment sense massa canvis ni arranjaments, a pèl, quasi, em feia gràcia de veure i escoltar. A banda de la proposta musical hi havia també un al·licient i era veure'l acompanyat del seu pare a la bateria, el màster Jordi Rossy

I això és el que deia Pere Pons al web de mas i mas tot i parlant d'aquest concert:

"Explica Jordi Rossy que en el seus inicis com a trompetista va conèixer a Chet Baker, i l’únic consell que va rebre’n és que no toqués res que no sentís. Ara, amb el seu fill Félix com a trompetista, recupera les baquetes per una nit disposat a retre tribut a un músic que va contribuir a engrandir la llegenda del Jamboree amb les seves actuacions a la cava de la Plaça Reial durant la dècada dels seixanta. Serà tota una sorpresa aquest record tan particular de Chet Baker amb la participació, a més a més, de Dimitri Skidanov al contrabaix i Jaume Llombart a la guitarra."

Van començar amb dos temes quasi sense interrupció per aturar-se el jove trompetista, agafar el micro i presentar el projecte i músics, i fer-ho de manera humil tot i reconeixent la qualitat extrema d'aquests. Va ser el moment de presentar el següent tema, el conegut "Tea For Two". Després d'aquest tema van encetar una preciosa balada on en Jaume ens va deixar bocabadats a la cadira per la seva senzillesa i majestuositat interpretativa, ell tocant amb una guitarra acústica amplificada per un micro que tenia davant la caixa, tot i obtenint un so "acústic" com és ben normal. Un tema d'ell mateix anomenat "5 4 3". Fèlix va demanar què els hi vindria de gust fer tot i comentant que tenien un set-list però que el canviaven segons les ganes. El tema va ser "Walking Shoes" de Gerry Mulligan tot encabit en el més pur "West Coast" i un swing impenitent magnífic. Jaume va encetar el seu magnífic solo, ell, súper concentrat i assegut a una cadira i pendent del micro que tenia al davant. Fèlix va seguir amb el seu solo i el seu característic so, melós, en el registre mig i amb un bon fraseig. Finalitzat el tema amb un bon regust d'orella i ritme, Fèlix va presentar el següent tema que interpretaria Jaume i la secció rítmica, "Polka Dots and Moonbeams", tema de Jimmy Van Heusen dedicada exclusivament al Fèlix amb humor i amor. Un meravellós tema interpretat amb tota la delicadesa possible, exclusivament melodia i solo del guitarrista acompanyat això sí per la delicadesa de Skidanov i Rossy, Jordi. Sense dir ni brot s'hi van posar a tot swing en un tema de l'ona Miles i iniciat pel Fèlix el qual va empalmar la melodia amb la seva magnífica improvisació. Jaume el va seguir amb la mestria i magnífic so, i com van enganxar-se ells dos per donar pas als "quarts" amb el Jordi, magnífics. Quina precisió i velocitat ens van mostrar tots quatre, de manera especial trompetista i guitarrista. El darrer tema va ser un Blues de Parker el conegut "Au Privave" interpretat a tempo mig com el devia fer Baker i Miles. Jaume va encetar la "tanda" de solos amb un fraseig magnífic i llenguatge igual. El so acústic de la seva guitarra destacà alhora que la seva tècnica i precisió. Igualment el jove líder va fer un gran solo demostrant el domini que te sobre aquest instrument tan difícil i musculós i que cada dia és més gran. Skidanov ens va mostrar el seu també en un solo força potent i farcit de tècnica. El tema s'havia d'acabar amb els "quarts" amb baterista i demés companys i així va ser. Després d'ell, tema i final de concert. Però havíem d'escoltar de manera sorprenent a la gran Sílvia Pérez Cruz en una preciosa Bossa anomenada "Inutil Paissagem". La veu prístina i pulcre, modulada i súper afinada d'aquesta gran veu de la música en general ens va portar ben a prop del món oníric de Antonio Carlos Jobim i el seu món interior. No va improvisar a l'inici i sí ho fa ver al final en un "turn around" acompanyada pel Fèlix. Aquest sí va fer una preciosa improvisació en el registre mig, com es va moure en tot el concert. Jaume la va iniciar a base d'acords per donar pas de nou a la melodia cantada per Sílvia. Un final esfereïdor per tot plegat, per la música escoltada abans però també per la intervenció d'aquesta, una de les millors veus europees la qual omple estadis i Festivals arreu on va, també amb aquest tema, la qual cosa vam poder constatar repassant algun vídeo d'ella. 

I aquestes són les quatre ratlles que vaig posar al Facebook:
"Bon dia a tothom, avui encara amb les magnífiques músiques d'aquests darrers dies dins el meu cap, amb el més recent concert, el d'ahir al Jamboree i les seves músiques on l'exquisidesa de la proposta va anar de la mà de la mestria en els interpretacions. Un concert de preciosos estàndards amb un Félix Rossy al capdavant d'un quartet de màsters amb Jaume Llombart, Dimitri Skidanov i el seu pare Jordi Rossy. Tot i la diferència generacional, el jove trompetista va brillar amb maduresa, sentit de l'humor i humilitat a la vegada que interpretant temes i improvisacions. Jaume va fer una balada a trio mentre Félix s'ho escoltava des d'un racó i tots nosaltres flipàvem amb aquesta i la resta d'intervencions d'aquest, un dels més subtils músics de l'escena peninsular. La secció rítmica va fer que el swing no parés a la vegada que intervingueren en alguns solos, més contrabaixista que baterista. El jove líder va estar també suprem, mantenint-se dins l'estructura clàssica del concert. Al final del segon passe, vam poder escoltar a Silvia Pérez Cruz cantant una preciosa bossa "Inutil paisagem". Imagino que en el primer passe, ple de gom a gom com en el segon, també devia cantar algun altre tema. En fi, un gaudi per a les oïdes també gràcies a les destres mans de l'Alex Alex Seoane Monsoliu. Gràcies Pere Pons per seguir confiant amb els "nostres" a la vegada que amb els "altres". Voilà.

Miquel Tuset i Mallol

Benny Green Trio, concert del 36è Festival el dijous 16 de març de 2017

Doncs el dijous 17 hi vam tornar i també convidats pels amfitrions, Valentí I Susanna, i allà que hi vam anar el Joan Recolons, David Carreras i jo, i també ens hi vam trobar a la Mary Gumà i Oriol Bailo, aficionats tots nosaltres com pocs entre els supervivents del món del Jazz. La ocasió de veure a la més curta distància (nosaltres sempre ens posem a la primera fila, si podem) a un dels més grans pianistes actuals no es podia perdre. Això de parlar del millor, d'un dels millors, etc, és sempre complicat i fa de mal dir, però entre els pianistes presents a la Nova Jazz Cava com el Marc Ferrer i Federico Mazzanti no hi havia cap dubte, Benny Green és el millor. 

Valentí Grau el va presentar més que cofoi tot i comentant que en la primera ocasió que el va portar, l'esmentat Green era molt jove i ja destacava pel seu virtuosisme. Un trio que podríem dir "estable" i que també havia vingut l'any passat al Jamboree amb David Wong, contrabaix i Rodney Green, bateria

La veritat és que tenir-lo al davant com el vam tenir, veient com li anaven les mans, els dits, a la velocitat i amb quina precisió, a la vegada que escoltant-li melodies i improvisacions de tot tipus, tècniques i estils, va ser una de les "visions" més impactants que un músic m'ha subministrat en un directe. Un virtuosisme rar, diria jo, al menys no gens usual ni massa freqüent en concerts en directe és el que té, posseeix aquest "monstre" del piano-Jazz, per concretar. Vaig enregistrar alguns vídeos, tres crec, sense reconèixer els temes que escoltava. Sort en tenim els mortals que hi ha un tal Albert Bover que s'ho sap tot, quasi de tot, i ell es va encarregar de posar-li els títols adequats a cadascun dels temes enregistrats en vídeo. Us posaré els enllaços del Facebook, tot i que ja m'imagino que no seran sempiterns. El swing va mantenir-se quasi sense aturador possible, gràcies a una secció rítmica impressionant a càrrec dels esmentats Wong / Green. És clar que ell mateix al piano ja induïa als companys aquest swing en les seves interpretacions melòdiques i improvisades. Ja ben aviat i després del solo d'aquest impressionant pianista, vam poder veure de quina manera Wong manegava la "berra", amb una total autoritat. Però és que l'altre Green, el de les baquetes va estar súper immens portant el ritme però també en els magnífics solos. 

Després del primer tema anomenat "Blue Minor" de Tony ClarkBenny Green va dir-nos "Hola, que tal" i va presentar els músics i introduí el següent tema d'un dels seus referents, Kenny Drew. Un altre tema farcit de swing adequat per seguir amb claredat els canvis de la A a la B, i sense pensar ara si hi havia una C, he, a més a més amb una melodia força maca. Després d'acabar el tema, magnífic, es va sentir un crit estratosfèric reconegut tot i dient "Yes Man", o quelcom de similar per la única veu possible i capaç de fer-ho, la de l'inefable Valentí Grau. Un crit reconegut també pel líder i pianista, el qual va deixar anar un lleuger somriure d'agraïment també pels aplaudiments de tots nosaltres. Va introduir el següent tema, ara de Thad Jones , l'anomenat "Minor Contention", un tema força més viu i amb una melodia que semblava circular per les escales menors, com diu el títol. En aquest tema va ser la primera ocasió de la nit en què el vam veure tocar a dues mans a la vegada i amb alguna diferència d'octaves en un solo inversemblant per velocitat i precisió, aplaudit per tots els bocabadats entre els quals jo mateix. Uns "quarts" del baterista amb pianista que van deixar-nos esglaiats també, i encara més després del seu total solo a les baquetes. Després tema, i inici per acabar de la mateixa manera. Brutal el tema de Jones i brutal la manera com el va interpretar aquest gran mestre. 

Després d'aquesta mestria va iniciar la primera balada de la nit sense dir ni paraula, només va esperar que paressin els aplaudiments i mica a mica la va introduir. Va ser una delícia, i sí que potser la necessitàvem. Un descans per a l'ànima i al final un altre "Ei Man, Ei Man" del Valentí. I també sense dir ni brot ens vam tornar a trobar immiscits en un altre tema farcit de swing, en un tema a tempo mig-alt. Ràpidament va intervenir el contrabaixista en un solo ben trenat a la vegada que ben marcat per la caixa del baterista i acords diversos del líder. I ja estàvem encarant els primers quaranta minuts de concert, increïble, i que ves per on hi havia d'haver encara una segona part. El tema va anar acabant poc a poc i quasi en silenci, al final.
Ara sí va comentar els temes anteriors, un de Freddy Hubbardi després va presentar el següent, un tema propi composat feia 26 anys i que li va dedicar a un pianista amic seu, el Walter Davis Jr. El tempo d'aquest tema va ser impressionant ja d'entrada amb una melodia força entremaliada i uns canvis en l'estructura força interessants. El solo del líder ens va tornar a situar en algun planeta llunyà, i nosaltres que hi vam anar sense cap problema. Els seus dits tornaven a volar, els de la mà dreta, i els de l'esquerra acompanyant-lo harmònicament, però ben aviat s'hi van posar a fer el solo, com abans a dues mans amb algunes octaves de diferència, una o dues o tres...he. El solo del gran Rodney Green ens va tornar a deixar clavats a la cadira per la seva contundència rítmica que no sorollosa. La primera part la va acabar a ritme calent amb un tema Latin força trempat i maco, un tema curtet per introduir el descans.

El segon passe va començar de la mateixa manera, vull dir amb la mateixa mestria, però no patiu que no seguiré comentant els temes que ja n'hi ha prou. El que sí faré és el que he dit abans relatiu a penjar els enllaços al Facebook dels vídeos que vaig enregistrar amb el títol afegit posteriorment pel gran Albert Bover. Som-hi doncs:

"Too Late Now"


"I'm getting sentimental over you"


I un tema a 364 la negra segons Marco Mezquida 


Que ho gaudiu al màxim, com nosaltres vam fer.
Miquel Tuset i Mallol.



Inauguració del 36è Festival de Jazz de Terrassa amb Laura Simó Quintet, 15 de març

I allà que hi vam anar, i és que en un esdeveniment com aquest no s'hi pot faltar, i així és que no vaig poder anar a la presentació del disc de Dani Pérez al Jamboree. Pecata minuta, car l'havia vist el diumenge a Sant Cugat que va ser on em va cedir el seu disc el qual posteriorment posaria al Jazz Club de Nit

Una Nova Jazz Cava plena de gom a gom i tothom amb les ganes de començar aquest 36è Festival de Jazz amb una proposta magnífica arrelada en un disc, el darrer de la Laura Simó anomenat "Afterglow" i on hi col·laborà per a la ocasió l'amic Guim Garcia-Balash. Una formació a més a més amb el Francesc Capella, piano; Guillermo Prats, contrabaix i David Simó, bateria

Poder anar a la inauguració del 36è Festival va ser possible gràcies a les invitacions que tenia el Joan Recolons com a soci de la Cava i motivat per la seva presència quasi a diari (podria quedar-s'hi a dormir) de l'esmentat aficionat i amic. N'hi sobraven, o sigui que me'n va fer arribar una, doble. Allà que ens hi vam trobar també amb Paola Pasquali, una de les més aficionades al Jazz que viuen a Rubí. Una altra aficionada, olesana i ara resident passat Igualada a Santa Maria de Miralles és la Mary Gumà la qual va venir amb les seves amigues. Mary és una de les ànimes més potents en això d'estimar el Jazz, car a banda de fer recorreguts importants per "baixar" a veure concerts, i no només de Festivals, organitza cada estiu i a casa seva el "Jazz a les Vinyes", on hi col·laboren músics de la talla de Josep Maria Farràs, Adrià Font, Aldo Cavíglia, la família Casares, Geni Barry, i molts més entre els professionals i on també ens hi plantem, perquè ens hi convida, alguns aficionats com Deme Gómez i jo mateix. Allà tothom hi va per voluntat i el "premi" és alhora que un molt bon dinar, una estatueta que ella mateixa ha confegit per a tots els participants. El públic de la zona pota beures i menges diverses, o sigui que després de la primera part, parem tots per berenar i gaudir de la natura en tots els sentits.

Bé, tornem de Santa Maria de Miralles car estàvem a Terrassa...doncs això, que amb una Nova Jazz Cava plena de gom a gom, Valentí Grau va presentar els músics després però que parlessin els representants de les institucions, La Generalitat  i l'Ajuntament, després aquests del president dels Amics de les Arts. 

La formació de Laura Simó a quartet està consolidada des de fa alguns anys, i no només en aquest projecte, car també amb d'altres dels músics que tan li agraden a la cantant, com per exemple Burt Bacharach i demés de similars. Francesc Capella i Laura es coneixen des de fa prop de 30 anys o potser més, o sigui que la complicitat, el coneixement mutu i l'amistat estan al màxim nivell i es reflecteix en cadascuna de les actuacions que fan. Així passa també amb el bateria, David Simó, germà de la cantant, on això anterior es podria ampliar. El contrabaixista Prats és també un sòlid puntal d'aquesta formació de fa anys, i rarament es veurà substituït i només en el cas que el contrabaixista de "torn" tingui a veure amb la titularitat del projecte, com va ser el cas de l'actuació que van fer al Jamboree on hi va haver en Matthew Simon a la trompeta, quan encara no hi havia el Guim i el projecte era sobre l'esmentat Bucharach amb el Lorenzo Barrientos al contrabaix i direcció musical. La inclusió de l'amic Guim García-Balash va donar el "color" més jazzístic encara a la proposta inicial del disc "Afterglow" amb el magnífic so del seu "Selmer Mark VI 6 dígits", una màquina que m'estimo molt, car va ser amb aquesta joia amb la qual vaig començar a esbufegar fa molts anys, un instrument per cert, que en millors mans no pot estar. Si els temes del disc tenen el sentit "pop" que li dóna el títol de l'àlbum, extret d'un dels temes emblemàtics de Genesis, també tenen les diferents influències que cadascun dels músics ha atresorat al llarg dels anys, i temes de Gershwin comparteixen projecte amb temes de James Taylor, Harold Arlen i Cindy Lauper. La proposta és doncs eclèctica per la diversitat i homogènia per la voluntat d'encabir-ho tot en el disc. Per l'homenatge a totes aquests "figures" diverses de la música en general i per com de bé s'hi troba ella tot i cantant els seus temes. Ella, una de les nostres millors cantants, una de les de més "solera" com la de la seva amiga, i meva, na Carme Canela. Dues dones amigues i grans cantants amb projectes comuns i espectacles com el que van fer a l'Auditori del Conservatori del Liceu amb la Big Band i arranjaments per a cordes de l'inefable Sergi Vergès.

En fi, que els temes van anar sorgint de l'escenari amb la veu de la cantant i interpretacions magnífiques de tots plegats, amb solos del pianista, saxofonista i alguns del contrabaixista i baterista, i que la simpatia de Laura Simó va inundar l'espai de la Nova Jazz Cava alhora que de bona música.
Miquel Tuset i Mallol.


Gorka Benítez Trio al Cafè de l'Auditori, diumenge 12 de març de 2017

I un diumenge més al vespre que vam treure el cap al Cafè de l'Auditori i aquesta vegada per gaudir d'allò més amb un dels trios més potents de l'actualitat, el de Gorka Benítez amb Dani Pérez i David Xirgu. Aquesta és una formació que Gorka manté des de fa força anys, amb dos amics i dels millors músics de casa nostra. La relació de Gorka amb Dani ja ve des que aquest darrer va arribar a Bilbao des de la llunyana Argentina allà per finals del segle passat, concretament el 1989, o sigui que no ben bé els finals. Ja quasi en aquells anys va formar part del quartet de David Xirgu i enregistrà amb ell el seu magnífic "Ugrix" el 1997. Si a això l'hi afegim la relació, molt més que això, que hi ha entre Gorka i David ells dos encabits en un duet que també te molta història amb diversos discos i molts d'ells posats al Jazz Club de Nit, doncs ja vegeu que la "comunió" entre tots tres està totalment assegurada. Afegint-li la mestria de tots tres, és doncs aquesta formació en aquest format de saxo, guitarra i bateria, la més sòlida d'aquestes i llunyanes contrades. 

La música...ah sí, la música...doncs que el Jazz hi és per tot arreu però que no escoltaràs cap estàndard. Que les melodies ens poden recordar espais i emocions, i que algunes d'elles tenen ritmes llunyans i càlids com els tangos i demés. Que són pròpies del seu tarannà melòdic, festives algunes vegades, dolces moltes de les vegades i rítmiques també. És l'univers sonor, l'univers vital d'un mestre, d'un home vital i alegre però també càlid i crític vers una societat que no camina prou bé. Més que la societat, els qui la governen són els criticats. 
El blues, el més arcaic també hi va ser, en un tema que ens va fer esclatar...."Hocchie cocchie Man" amb el Joan Recolons amb un Dani impressionant a la guitarra i un Gorka magistral al tenor. Un concert que va durar una hora llarga i on els tres músics van haver de treballar de valent, car, com quants menys són, més han de "currar-s'ho".  Un altre tema que va sonar també dedicat als qui es juguen la vida passant el mediterrani parlant ell d'un periodista que ho va definir com a "terrorisme democràtic". Un tema a ritme de vals interpretat amb la flauta, amb aires optimistes però que no amagava l'amargor de la situació que viuen tants i tants éssers que pateixen i moren en aquesta travessia, i els nens i nenes que ho han de patir. Vergonyós. 

L'amistat és un dels seus màxims valors (entre molts altres) i així ho podem veure cada dijous al restaurant El Foro del carrer Princesa cantonada Comerç. Allà, i cada dijous podem escoltar La Banda del Foro amb el seu amic Juan de Diego i a vegades també amb el Víctor de Diego, i sempre que pot el David Xirgu, amb participacions de Abel Boquera, Pere Loewe, i un llarg etcètera de companys i amics que col·laboren en aquesta, la Banda més marxosa de la ciutat. En aquest espai, i en cadascun dels concerts que fa l'amic Gorka, al final ens trobarem tots cantant i seguint-lo en la seva gresca, sempre encoratjadora de fer-nos cantar, de participar de la festa, de desinhibir-nos, de gaudir. Doncs això, que així ens ho vam passar de bé al Café de l'Auditori, i que sempre així ens ho passem de bé quan anem a El Foro. Acabar dient que aquesta és una activitat organitzada des de JazzenViu amb el Guillem Jubany i Marc Menier al capdavant, ells que també organitzaren les Jam Sesions al bar Dr. Lagarto i on algunes vegades hi havíem anat. Llarga vida al Màster, Gorka
Miquel Tuset i Mallol.

Clari's Big Band a El Siglo, 11 de març de 2017

Doncs com sempre i des de fa ja una colla d'anys, els migdies dels caps de setmana, dissabtes i diumenges, es fa música en aquesta llibreria de vell, bella com única que és, El Siglo de Sant Cugat del Vallès. El dissabte 11 hi vam poder anar i així poder veure una Big Band exclusiva de saxos, tots o quasi tots, amb músics aficionats i alguns de professionals i dirigida per un màster, ell també tocant el saxo tenor i amb la feinada d'arranjar tots els temes. El Sergi Rabassa, fill del Joaquim, amb qui vam iniciar el JCLV i que després de "currar" tot un any ho va haver de deixar, és el bateria de la banda i qui em va avisar que cada dissabte, potser el segon de cada mes, són a El Siglo amb nous arranjaments. 

Aquest és un espai on abans els amics del Club de Jazz Sant Cugat hi feien els concerts, els divendres/dissabtes el vespre i on es podia escoltar la música la mar de bé, car tothom hi anava a això, a escoltar-la. Els migdies dels caps de setmana, la gent que para a la llibreria hi va a fer l'aperitiu, xerrar del què han comprat, car fora hi ha el Merkantic, i no hi ha gaire discreció i respecte vers la feina que fan els qui allà davant s'estan fent música. En fi, és però un espai on s'hi pot fer música i cada setmana se'n pot escoltar, o sigui que igualment és recomanable i també per l'espai, preciós, de la llibreria i també les terrasses que hi ha fora per fer l'aperitiu. Ala, propaganda pel Barnils....sí, sí, un cosí del Ramon
Miquel Tuset i Mallol.

Jam Session de Rubí amb Enrique Heredia, Edu Fernández i Ignasi Sabadell, el 10 de març de 2017

Doncs ara ja feia dies que no anava a les Jam Sessions que organitza l’Associació de Jazz de Rubí per motius diversos entre els quals la coincidència en dates dels concerts que fem a Sant Vicenç dels Horts, o sigui que aquesta era l’ocasió i com que la pinten “fosca” no m’hi podia oposar. Els meus desitjos de tocar (bé, si és que es pot dir així, això que faig jo) anaven acompanyats de mostrar els meus nous temes, he..he, car això sí que mou muntanyes, o sigui que cap allà que hi vaig anar. L’espai de l’Ateneu és acollidor, petit però suficient per encabir-hi els aficionats, a vegades molts i no gaires aquest dia. El trio base ja estava tocant i mirant l’escenari l’Enrique Heredia, bateria a l’esquerra; Ignasi Sabadell, contrabaix al mig i Edu Fernández, piano electrònic a la dreta. 

Pel meu gust li sobra la il·luminació excessiva i potent que impedeix veure el públic quan estàs tocant. A mi no m’agrada aquesta obligada separació i allunyament del músic, aficionat o no, vers el públic. El meu comentari però no deu valdre, car a tot arreu passa igual (excepte a la Sala Xica de La Vicentina) o sigui que tothom deu estar-hi d’acord. En el trio base d’aquesta associació sempre hi sol haver l’Enrique, sempre que pot, i darrerament han “fitxat” al contrabaixista que sembla acabar els seus estudis a l’Esmuc aquest any, l’Ignasi Sabadell. Aquest bon contrabaixista va col·laborar a les Jam Sessions del Dr. Lagarto de Sant Cugat organitzades pel Guillem Jubany mentre van funcionar. Allà que ens hi havíem trobat i tocat. I com que m’ho sé, allò de...collons d’aprenent...ara torna i a més a més toca els mateixos temes de sempre....”There is no greater Love”, etc...m’havia preparat el “All of you” i el “It could happen to me”, gràcies al bolo que va fer Voro García Quartet a la Sala Xica on va tocar el primer tema i potser el segon també. Va resultar que a una de les col·laboradores de l’associació li agradava molt el tema de Cole Porter, ella sempre enfeinada amb el Toni, ambdós a la barra del local (una barra que vol dir nevereta i quatre coses més com a la Sala Xica). 

Ella i el Toni, l'Ivan Galán que també hi era però no va tocar la seva guitarra, ni el piano, ni la bateria, ni el baix, coses que ha fet algunes vegades quan falta algú, ells amb l’Enrique i alguns músics més, en són les ànimes d’aquesta associació que funciona ja fa temps i gràcies a la voluntat i amor per la música, pel Jazz en particular. Tenen també una formació més o menys estable de músics aficionats amb el Pere, trompeta, un altre company també a la trompeta, el Francisco Santos, clarinet i saxo tenor, i alguns més que col·laboren en esdeveniments de la festa Major i demès que s’hi fan a Rubí. Nosaltres, els amics de Sant Cugat, Carlos Sampietro, David Carreras i també el Carles Escudé i jo mateix hi havíem anat molt quan s’estaven al local de la CGT a la plaça Cerdà, crec. En fi, que és un espai on a més a més de fer-s’hi Jam Sessions es fan concerts de Jazz, gratuïts, on s’hi pot veure a músics com Geni Barry, Michele Faber, Fredrik Carlquist, etc, etc, i que ves per on s’espera la visita de la cantant lituana establerta a València però que també fa classes a Lleïda, València per descomptat i d’altres espais, la magnífica Viktorija Pilatovic, de la qual vaig posar el seu darrer treball discogràfic a Jazz Club de Nit, a l’espera encara de la seva edició en format físic. 

Només arribar ja vaig veure a l’esquerra la simpàtica i enèrgica cantant Imma Lles, o Imma Bcn també en el FB. L’Ivan també hi era, sense guitarra, i un xavalet amb un saxo tenor anomenat com jo, Miquel. També hi havia un dels companys trompetistes de l’associació del qual ara mateix no en recordo el nom. L’assumpte és que aquests dos, saxo tenor i trompeta van ser els primers en sortir a tocar alguns temes com “Perdido” de Juan Tizol i algun més. Jo m’hi vaig apuntar acompanyant-los en el “Solar” i potser algun altre i així és com ens vam anar escalfant i gaudint. Després d’ells, vaig tocar el “All of you” i algun més i ja va ser hora d’escoltar la veu i gaudir amb la simpatia de la Imma la qual ben bé va aconseguir que ens animéssim molt més, tal és l'empatia d’aquesta cantant de Badalona que és capaç de fer alguns kilòmetres per cantar. Te una veu agradable, maca, i si això li afegim la simpatia i el permanent somriure doncs el resultat és força positiu. Va voler que l’acompanyés en un tema i ella en va cantar alguns més, tots força aplaudits pel públic present, no massa nombrós i sí respectuós vers els músics mantenint un silenci absolut. Quin gust que dóna escoltar música en aquestes condicions en espasis on no es pot dir que siguin “entesos” i sí educats. Doncs això, que agrair-li a l’Enrique, Toni, Iván i demés implicats en les Jams de Rubí el seu esforç per mantenir aquesta associació i així, músics aficionats com jo i d’altres, que n’hi ha uns quants, puguem tocar davant de públic respectuós i encoratjador.
Miquel Tuset i Mallol.

Charlie Musslewhite al Jamboree el 9 de març de 2017

Doncs el dijous 9 de març vam anar al Jamboree a gaudir d’una molt bona estona de Blues tot i veient i escoltant de prop a un gran de l’harmònica de blues, en Charlie Musselwhite. Aquest va venir acompanyat d’una banda, un trio magnífic amb un molt bon guitarrista i una potent i precisa secció rítmica, molt joves tots tres, si els relacionem amb el líder, i sinó també. Ganes de veure’l ben a prop en teníem tots i també de veure com s’ho manegava ell amb l’harmònica tot i els seus més de 70 “tacos”. Una formació amb Charlie Musselwhite harmònica, Matthew Stubbs guitarra, Randy Bermudes baix, June Core bateria.

En Pere Pons ens deia...”Primer van ser Elvis Presley, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash i poc després ja van arribar Lew Soloff, Muddy Waters, Junior Wells, Sonny Boy Williamson, Buddy Guy o el propi John Lee Hooker. No ha existit gegant del blues que s’hagi resistit a posar en nòmina l’harmònica de Charlie Musselwhite. Als seus 72 anys preserva totes aquestes experiències en aquest tros de ferro que conté les sonoritats més profundes del Mississipí on va néixer i del Chicago on va créixer. Història viva del blues per a assaborir-la de forma privilegiada en la proximitat del club.”

Els temes van anar brollant de l‘escenari, i els ritmes diversos del blues, boogie woogie i els més arcaics del blues del Mississipi ens van fer bellugar cames i cap. La veu d’aquest bluesman et situava en el bell mig i no tan blanc cor l’Amèrica. La seva harmònica brillà en cadascuna de les seves interpretacions i la banda el va acompanyar amb una total professionalitat i mestria. El tempo, súper ben marcat per baix elèctric i bateria va ser perfecte i ideal per emportar-nos amb el balanceig. En Matthew va ser un bon descobriment, ell a càrrec d’una preciosa Telecaster blau turquesa i posseïdor d’una magnífica tècnica en això de tocar Blues i segur que d’altres estils relacionats, un gran músic vaja. Els seus solos van diversificar-se en estils, mostrant-nos la diversa tècnica i bon gust en cadascun d’ells. La seriositat del trio acompanyant ens mostrar això, professionalitat i respecte vers el gran Bluesman que tenien l’honor d’acompanyar. Que serveixin aquestes quatre ratlles per homenatjar a aquest mestre de l’harmònica de Blues alhora que bon cantant i comunicador. Aquestes són propostes refrescants per a nosaltres, i parlo per mi, més dedicats al món de Jazz, sense oblidar que les meves orelles es van acostumar a aquestes músiques blueseres abans que les jazzeres. La diversitat de les músiques que es poden escoltar al Jamboree satisfan abastament a molta població de casa nostra, aconseguint que gent diversa trepitgi la magnífica cava-cova amb múltiples i diverses propostes, totes de la més exquisida qualitat. 
Miquel Tuset i Mallol.

Colom/Pukl/Ginsberg/Hutchinson al Jamboree, 3 de març de 2017

Doncs tot i que fa dies i molta mandra, miraré d’aprofitar aquests dies, no masses, per fer feina i actualitzar el blog del JCLV. M’havia quedat amb el gran plaer post concert de COLOM/PUKL/GINSBURG/HUTCHINSON quartet. Doncs som-hi, a veure si en traiem l’entrellat. 

Totes les fotos són del Josep Tomàs.

La memòria acústica és força mal parida, i tot i recordar grans moments auditius amb aquesta formació, tiraré de registres de mòbil per tornar a flipar. El que sí recordo és la gratíssima sorpresa en escoltar a un gran contrabaixista, en Josh Ginsburg substitut del titular Joe Sanders crec recordar. 

Bé, segons les sàvies paraules del Pere Pons
Amb un peu a París, un altre a Barcelona i el cor a Nova York, Raynald Colom estrena al Jamboree la seva nova proposta al capdavant del seu flamant quartet nord-americà. El trompetista es reivindica com un dels músics més imponents de la seva generació al nostre país i ofereix un repertori apuntalat per tres autèntics pilars del jazz contemporani a escala internacional.” 

Efectivament, el Jazz que ens van oferir aquests quatre “monstres” va ser el titllat de contemporani. Amb dos vents en el “front line” com el Ray i Jure no podia ser de cap més altra manera. Per tot això i les seves ganes de mostrar-nos la modernitat, la seva música va evolucionar des del primer passe al segon, on potser per les menges i beures, o per ja estar més situats a lloc, ens va semblar veure’ls més relaxats, i la prova va estar el comentari de Ray tot dient que la formació havia quedat reduïda a duet, car només hi eren ell i el contrabaixista. La presència de Jordi Pujol ja indicava que la “cosa” anava de FSNT pel Jure i potser per un possible nou disc a càrrec d’aquest quartet, amb contrabaixista titular o no. Tot i l’energia habitual de Jure Pukl, va semblar per alguns que a l’inici del primer set estava aquest lleugerament “soft”, la qual cosa és sempre subjectiva i a uns sí i a d’altres no, car cada orella te una oïda diferent. El que sí recordo, i ho constato escoltant els registres és que la música quasi no es va aturar des de l’inici, podent escoltar ininterrompudament diverses maneres d’entendre el Jazz, cosa evident per qui teníem dalt l’escenari, amb els primers temes més moderats, el primer sobretot, i fins la incorporació de l’”Ask me now” de Monk a càrrec de Ray, primer dolçament i quasi en solitari on el solo de Jure ens va situar en un “swing” contingut. La mestria de Josh Ginsburg ens deixava bocabadats tema darrera tema, i així era l’expressió de Magalí Datzira la qual teníem asseguda entre el Joan Recolons i jo mateix. Tot i fet, en acabar aquest tema del geni, portàvem més de mitja hora sense escoltar cap silenci entre temes, ni presentacions ni res que se l’hi assemblés. 

I és que els inicis van estar dominats per un Jazz dominat per melodies lànguides per les notes llargues del trompetista. A la bateria, teníem un altre monstre, en Gregory Hutchinson, immens des de la primera “baquetada” i que va ser qui es va encarregar de portar-los tots a bon port. Em va semblar a mi però, que el primer tema havia d’anar per aquests “derroters” per anar-nos encabint en aquesta sonoritat, la qual cosa es va anar produint sense problema. Ray es va anar “animant” i a poc ja s’estava a les “altures” de la creativitat tot i acompanyat per la secció rítmica, impactant. El primer solo d’aquest descobriment per alguns, en Ginsburg,  ja ens va descol·locar. El riff repetitiu dels vents va permetre gaudir amb el mestre Hutchinson. Els aplaudiments posteriors ens van situar de nou en una nova melodia a càrrec del gran saxo tenor Jure Pukl, aquest introduint un nou tema. Una melodia també aparentment senzilla i potser simple, la qual cosa va anar-se diluint i reconvertint-se en una “cosa més”. Els dos vents la interpretaren a l’uníson i dolçament, cosa que va canviar paulatinament a mida que Ray s’introduïa en el seu solo, el qual va anar agafant camins estratosfèrics. Així mateix va seguir el saxo tenor de Jure Pukl embolcallat ell com en Ray per una màquina rítmica esglaiadora, la de Hutchinson, sense oblidar els sons més baixos de Ginsburg, en un altre magnífic solo del baterista que ens va deixar astorats per la consistència, recursos i mestria. Després d’ell, melodia a l’uníson per acabar el tema i l’inici de Ray a trompeta solo de l’esmentat “Ask me now”, magnífic. 

A partir d’aquí, les primeres paraules de Ray fent de mestre de cerimònies per convidar al seu amic Bill Mc Henry a participar amb ells, i mentre aquest muntava instrument Gregory Hutchinson no va parar de desenvolupar un altre magnífic solo, brutal solo. Un mestre que crec va poder fer alguna màster class en algun indret de la ciutat gràcies a les indicacions del seu amic i nostre Aurelio Santos qui tampoc va faltar a la cita. El tema que van interpretar, Ray a trompeta solo i tempo endimoniat¸va ser un estàndard que em va semblar identificar en l’ona Miles. I tot i reconèixer-lo, i quasi que el podria cantar, no he tret l’entrellat de la seva titulació. Em passa sovint, què hi farem. La melodia inicial va deixar pas al solo de Ray i que va desenvolupar increïblement. Després del nostre amic, vam poder gaudir escoltant Bill McHenry i la seva peculiar manera de tocar el tenor. La seva sonoritat contrastà amb la de Jure, aquesta lleugerament més metàl·lica. El solo de Hutchinson va tornar a ser espatarrant. I quin gust de concert, amb una música acollonant, diversa, diverses les sonoritats dels vents, gran secció rítmica i solos a dojo, i sempre amb el plaer de veure’ls desenvolupar-los amb la màxima creativitat i tècnica. Jure va irrompre amb el seu tenor més cruixent i ben aviat tots tres van acabar aquest tema tan impactant. I sense aturador possible ni silencis, Bill va encetar un Blues que ens recordar algun d’aquells de Coltrane, i amb aquest Blues van finiquitar aquesta primera i magnífica primera part. Josh Ginsburg ens va tornar a meravellar amb el seu domini, tècnica i mestria a la vegada que velocitat interpretativa en un solo acollonant pe així acabar-ho d’arrodonir. 

No m’estendré pas en els comentaris del segon passe, i sí dir-vos que va incrementar l’essència del Jazz, car em va semblar més encara com una total improvisació. Les bones maneres comunicatives de Gregory Hutchinson van ajudar molt a relaxar encara més l’ambient de la nostra cova-cava. La música va tornar a brollar amb més intensitat encara, després de menges i beures, i algunes balades van sonar, i recordo una dedicada a la mare de Jure Pukl i el primer tema que van interpretar tots plegats, també en aquesta línia més dolça però més investigadora. Una altra hora que va ser extraordinària però que us l’haureu d’imaginar. Crec que el so va estar a mans i mànigues de l’amic Àlex Monsoliu i que com sempre, el somriure de l’Òscar ens va acompanyar. Gràcies Pere Pons per com manegues la programació, podent gaudir d’aquests meravellosos concerts i dels altres i dels altres estils.
Miquel Tuset i Mallol.