PREMIS de RECONEIXEMENT CULTURAL DEL BAIX LLOBREGAT

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: Cada dos anys es premien, al Baix Llobregat, les entitats que han realitzat determinats actes en l'àmbit cultural, sigui teatre, dansa, música, etc. Comunicar-vos que l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts va seleccionar, en l'apartat de la música a la Coral El Llesamí i el Festival de Jam Sessions.
Ambdós estàvem nominats, a més a més d'altres entitats d'altres pobles del Baix. El Festival de Jam Sessions no va guanyar, ja que els competidors ens porten molta avantatge en tots els àmbits, però vàrem quedar nominats, que ja és molt. Agrair a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts haver-nos seleccionat, i mirar de continuar-ho fent els propers anys, no tan per obtenir un guardó, sinó per millorar la proposta. Miquel Tuset.


PRIMERA JAM SESSION AL JAZZ CLUB LA VICENTINA (entre setmana)

Ahir, dimecres 23 de novembre, vàrem fer la primera Jam Session (entre setmana) al Jazz Club La Vicentina. De fet, la primera organitzada pel Jazz Club La Vicentina entre setmana es va fer el 9 de juliol de 2009, i es va fer a la Cuina d'en Toni. O sigui que aquesta darrera és la primer que fem, entre setmana, a la Sala Xica. Era un dia complicat (Milan-Barça) i es va notar. Tot i això, s'ha de dir que, gràcies a l'afluència generosa de músics i d'alguns incondicionals, Carles Guillem entre els amics col·laboradors, l'Emili i amics de Rubí i els amics del Club de Jazz de Sant Cugat, David Carreres i Carlos Sampietro, vàrem ser una trentena de persones i la Sala Xica no es va veure buida. Entre el públic hi havia també les parelles d'alguns dels músics que hi varen participar. La Jam la va coordinar Geni Barry, acompanyat inicialment de l'Albert Caire al piano, Felipe Muñoz a la bateria i companys al contrabaix i guitarra. Tots sabem de les maneres interpretatives de Geni Barry i el seu vessant pedagògic. Els seus solos sempre deixen bocabadats als pròpies músics. La presència de Leandre Lopes i Carles Pineda va donar color a la sessió. Ells dos ens varen meravellar també amb els seus solos i melodies.  L'Albert va fer una magnífica feina acompanyant i fent els seus solos així com també la resta de músics de la sessió inicial. Es fa difícil comentar abastament l'esdeveniment i poder parlar de tots els músics que hi varen participar, que varen ser molts. 
Em sap greu no recordar els noms de tots la qual cosa esmenaré a la propera convocatòria del mes de desembre. Només és qüestió d'estar a l'aguait, apuntar noms i mòbils, i poder contactar amb tots ells i poder parlar de cadascun d'ells. Esment especial a la presència de Toni Albors, (gràcies per portar l'ampli de baix) i la col·laboració incondicional de l'Escola Jam Session amb el Luís Blanco al capdavant i amb el Geroni, Emili i resta de companys. Geroni va compartir escenari assegut davant del piano i s'ha de dir que te una molt bona tècnica a part de demostrar que te una gran inventiva a l'hora de fer els solos. Vàrem tenir cantants, sí, i varen ser tres els qui varen fer-nos les veus. Darrerament hem descobert al Jordi Rabascall (amic del David Carreres) qui ens sorprèn dia a dia i Jam darrera Jam. Jordi canta després d'haver escoltat el tema, que a vegades desconeix, i que ell interpreta a la seva manera, amb veu potent i molt ben entonada i sempre amb una gran presència escènica. Seriós i concentrat, va cercant i cantant i trobant. Sorprenent, en una sola paraula. Qui va cantar va ser també el Luís Blanco, director de l'Escola Jam Session amb la seva característica veu, demostrant que te un gran registre de veu, a més a més d'una càlida veu. En el registre agut es transforma i endevines l'estil principal d'aquest músic i amic, el Rock Simfònic. En acabar va cantar el All the things you are, de manera perfecte, demostrant la seva versatilitat. També va cantar el Carles Pineda fill. Jove krooner que es va atrevir amb diversos estàndards cantant i després improvisant fent skat. Jove però amb una molt bona solidesa escènica, atrevit fent les seves modulacions i sobretot, encantat fent el que feia. En definitiva, un home jove que li agrada el Jazz i que el canta. Ja sabem que n'hi ha pocs d'homes cantants de Jazz, només es qüestió d'oferir-lis espais on poder-ho fer. Bé, no em volia estendre però sembla inevitable, per a mi ho és, el poder explicar i parlar de tots (tot i que me'n deixo alguns) els qui varen fer possible que aquesta primera Jam al Jazz Club La Vicentina fos un èxit. Un dia més que arribo a casa a les 4h. Je je. Abraçades per a tothom. Miquel Tuset.

Reportatge sobre el Jamboree (Treball Fi de Carrera)

Reportatge final de carrera realitzat per Joan Carles Perez, Oriol Pablo, Oriol Bäbler i una servidora sobre les Jam Sessions de la mítica sala de jazz Jamboree de Barcelona.
(A hores d'ara, encara no he esbrinat qui és "una servidora". A veure si ho puc saber. Miquel Tuset)

Concert de Jazz Tradicional a la Llibreria el Siglo

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Aquest darrer divendres vaig anar a Sant Cugat, concretament a la Llibreria el Siglo, a veure un concert de Jazz dels que programen els nostres amics.

La proposta era de Jazz Tradicional a càrrec dels Barcelona Swing Serenaders i la col·laboració especial de Ricard Gili. Els músics varen ser el quartet dels Barcelona Swing Serenaders, amb Oriol Romaní al clarinet, l’Òscar Font al trombó i clarinet, la Queralt Camps al contrabaix i l’Albert Romaní a la guitarra, amb el Ricard  Gili a la trompeta.

Dalt l’escenari teníem una mena de “Marching Band”. Només havíem de substituir el contrabaix per la tuba, i ja ho seria i els podríem imaginar tocant pels carrers de Sant Cugat, com si fos New Orleans. Tots els temes els varen tocar de memòria, melodia i després les improvisacions, la qual cosa ens situa ben bé al carrer on els músics de l’època tocaven hores i hores.

El concert va començar amb un molt bon tema, que ja ens va deixar entreveure com aniria la nit. El Revolutionay Blues, amb un swing “arrastrat” a un tempo moderat, tema ballable com molts altres de la nit, que ens va fer veure la tècnica i sensibilitat dels músics que eren dalt l’escenari. Varen fer-nos els primers solos, plens de swing i blues i molta, molta tècnica. El següent tema va ser el Sugar Blues, un tema lent tocat amb sordines. Se’n pot escoltar una versió del 1931 del Clide McCoy preciosa, tal i com va ser de preciosa la versió que ens varen tocar els nostres amics. Sordina a la trompeta i al trombó, i molta tendresa en aquest Blues tocat magistralment. El tercer tema de la nit va ser el High Society, tema amb molta trempera, alegre i amb un gran solo de l’Oriol al clarinet. Després s’hi varen posar amb el conegut St. Louis Blues, tema amb swing on la melodia de tema va anar a càrrec de la trompeta del Ricard, amb posteriors solos del mateix Ricard, l’Oriol, l ‘Albert a la guitarra i un magnífic solo de l’Òscar al trombó, fent-lo parlar com pocs ho saben fer. La sensibilitat que expressa el so de la trompeta del Ricard ens va impressionar amb el seu so tant nítid i clar i els solos tant ben trobats melòdicament parlant. Després s’hi varen posar amb el Sheick of Araby, tema carregat de swing, aquest a un tempo més viu. Tema interpretat per Django Reinhardt amb el Quintette du Hot Club de France, i que els nostres músics varen interpretar amb tècnica i precisió. A considerar que la manca de bateria en la formació que vàrem veure dóna molta més rellevància a la única secció rítmica formada per la Queralt al contrabaix i l’Albert a la guitarra. En tots els temes, però més encara en aquest, es va veure com ambdós músics varen mantenir el tempo viu i constant, veient a la Queralt polsar el seu contrabaix amb una gran consistència. Bravo per la Queralt i l’Albert que varen saber mantenir el ritme tota la nit. Seguidament varen interpretar una divertida balada cantada per l’Òscar i  després per alguns de nosaltres, a  més a més de la resta de companys de l’escenari. El tema va ser el I can’t give you anything but love baby. L’Òscar ens va deixar bocabadats amb la seva veu profunda i càlida com si d’un “krooner” es tractés. Una primera part la va cantar en anglès, i en una mena de “lick” repetitiu, nosaltres ens hi vàrem afegir fent el “baby”, fent-nos gaudír del moment que resultava més i més divertit. Encara ho va ser més quan, en una segona part del tema el va cantar en català, fent referència a la Costa Brava i a d’altres indrets i nosaltres on dèiem “baby” ara dèiem “xata”, i alguns “nena”. El concert anava derivant cap a lo que seria la sensació de tota la nit. Un concert divertit, amb la gent passant-s’ho d’allò més bé, i participatiu. Després va venir el Some of these days on ara va ser el Ricard qui ens va cantar el tema. El Ricard, a part de tocar la trompeta molt bé, canta igual de bé. És una mena de reflex del seu ídol estimat, el gran Louis Armstrong, igualment trompetista i cantant. Alguns diuen que millor cantant que trompetista. Deixem aquesta discussió pels entesos i centrem-nos en el tema cantat amb la veu ronca del Ricard. Veu ronca, amb gran entonació i millor sentiment és el que ens fa sentir el Ricard quan canta. Dóna gust escoltar-lo, i veure com sap gestionar el seu registre per emocionar-nos.

Desprès d’un petit descans, merescut, per reposar forces, descansar llavis, braços, mans i dits, i beure una mica per refrescar  la gola, s’hi varen tornar a posar amb el Royal Garden Blues. Tema aquest amb un swing pujat de to, amb un tempo viu. El Bix Beiderbecke en fa una versió esplèndida enregistrada el 1927. Amb les mateixes ganes ho varen fer els nostres músics després del merescut descans, i nosaltres ja ens vàrem tornar a trobar a New Orleans, on de fet, no havíem marxat. Tema simpàtic, com molts d’aquests temes es podrien considerar, tot i que aquest qualificatiu no sigui el més adequat, però que vol expressar la sensació comunicada. Després d’aquest primer tema ens varen presentar el tema de la pel·lícula de Woody Allen, Midnigth in Paris, tema que es diu Si tu vois ma mère. Tema preciós interpretat pel gran Sidney Bechet a l’època dels anys 50s. Tothom sap que és la música la segona gran afició d’aquest gran director de cinema, i la seva participació en una banda de Jazz Tradicional, i que ens ha visitat diverses vegades a casa nostra. De fet, en aquest tema, l’Òscar va treure el seu clarinet que ni més ni menys, havia estat propietat del mateix Woody Allen. L’Òscar havia tocat en aquesta banda i també va estar tocant per New Orleans. En aquest tema vàrem tenir doncs els dos clarinets, un més agut que l’altre, tocant plegats la melodia i després gaudint cadascun d’ells fent els seus solos. A nosaltres ens va encantar aquesta nova sonoritat que ens varen oferir. Una balada dolça, on els dos clarinets varen fer una mena de diàleg, pregunta un i respon l’altre. Després d’una cosa tant preciosa varen tocar el Weary Blues amb un swing molt més viu. Aquí varen ser els tres vents els que varen ser els protagonistes, amb melodia i solos. No oblidem però, que darrera d’ells hi havia la Queralt i l’Albert, mantenint el ritme de manera incansable. Hi ha una versió “folk” interpretada pel Brother Oswald amb banjo a un ritme trepidant prou engrescadora. Després d’aquest tema varen tocar el  Texas Moaning Blues, un blues més lent. Aquí vàrem tornar a escoltar de quina manera feia parlar el seu trombó l’Òscar, amb sordina incorporada. Igualment el Ricard amb la trompeta i sordina va tocar el seu solo amb una gran calidesa i sensualitat. L’Oriol va fer-nos el seu solo ple de tècnica i sensibilitat i també l’Albert ho va fer amb molt de swing. Després va venir el Sweet Georgia Brown, tema que serveix de presentació dels coneguts GlobbeTrotters abans de fer els seus malabarismes amb la pilota de Basket. Aquí el Ricard hi va tornar fent-nos un solo delicat i preciós amb sordina a la trompeta. L’Oriol ens va deixar clavats una vegada més veient-lo anar amunt i avall del seu instrument, demostrant la gran tècnica que atresora i també l’Òscar va tornar a fer parlar el seu trombó, de vegades emprenyat i d’altres suau i delicat. Una Queralt incansable va fer-nos uns “quatres” amb l’Oriol, veient-la trepitjar les grosses cordes del seu contrabaix amb gran energia i concentració. Podem escoltar el Django en aquest tema amb el seu Quintette du Hot Club de France interpretant-lo amb la seva característica tècnica. Després va ser el gran tema Basin Street Blues, tema interpretat per Louis Armstrong i interpretat per multitud de Big Bands de l’època. Tema cantat pel Ricard, amb la seva característica veu, a lo Armstrong, amb gran delicadesa. El mateix Ricard ha tocat aquest tema multitud de vegades, i també acompanyant als nois i noies de la Sant Andreu Jazz Band, on també ho ha fet cantant. Després els vents varen fer els seus solos, el de l’Oriol molt delicat el de l’Òscar molt potent i precís el del Ricard. Aquest tema sol tenir un canvi de ritme al bell mig, on agafa un tempo més viu, on solen fer els solos els instrumentistes. Després, celebrant el 60è aniversari del Fidel, present a la sala, varen tocar un fantàstic Happy Birthday to you a ritme de Jazz. Tema que vàrem xiular tots plegats acompanyant a aquests grans músics. Sempre que hi ha participació del públic, aquest ho gaudeix d’allò més i s’ho passa pipa. I així va ser també amb nosaltres. Aquest havia de ser el darrer tema de la nit, però entre tots ens vàrem encarregar, aplaudint i xiulant, de fer-los sortir a tocar-ne un parell més, cosa gens habitual, ja que la majoria de músics fan només un tema bis. Aquest primer tema va ser el Jada, on ens hi vàrem tornar a trobar cantant tots i gaudint d’allò més mentre que el darrer va ser el magnífic What a Wonderful World. Aquest gran tema, magnificat pel mateix Louis Armstrong, i que hem escoltat tantes i tantes vegades, hem de dir però que mai ens cansaríem d’escoltar-lo, donada la gran transcendència de la lírica del mateix. La lletra, sovint oblidada en molts temes degut al nostre desconeixement de l’anglès, en aquesta adquireix una gran importància i tothom sembla que fins i tot la sap i la canta, i així va ser com vàrem acompanyar Ricard cantant aquest memorable tema. Ell ens va tornar a meravellar amb la seva veu i la seva manera de  cantar, amb la seva simpatia i tendresa de persona entranyable que és.

Concert per superar la crisi, concert que ens va fer sortir de la Llibreria el Siglo amb un gran somriure després d’haver passat un parell d’hores llargues gaudint amb la música, amb les cançons i la gran comunicació entre públic i músics, cosa que és bastant habitual en aquest magnífic indret, gràcies també a la gran personalitat dels nostres músics i a la gran recepció del nostre públic. Miquel Tuset

Crònica del 3r dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts

Dissabte 23 de juliol, dia complicat amb moltes activitats alhora, la qual cosa està molt i molt bé, considerant que hi ha d'haver en aquest nostre estimat poble gent suficient per anar a les diferents convocatòries. Així va ser, i a la plaça de St. Jordi hi va haver gent suficient per mostrar-se generosa d'audiència. Aquest dia era el dedicat a l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç i als seus combos d'alumnes i professors.
El combo de professors va estar dirigit pel David Sam, professor de piano de l'escola, acompanyat per la seva pròpia formació, amb el Marc Bahamonde a la guitarra elèctrica, Jordi Jornet "Cobre" al baix elèctric i Dani Catena a la bateria. David és un gran músic, especialitzat més en el blues, però que és capaç de tocar diferents estils, com puguin ser balades  i estàndards de jazz. Els músics que el varen acompanyar varen estar a un altíssim nivell, en les seves diferents interpretacions i solos.
De fet, la nit va començar amb una gran actuació d'aquest grup liderat pel David Sam interpretant una sèrie de temes amb molta trempera, tècnica i sensibilitat. Esment especial a diversos blues que varen tocar que ens varen impressionar d'allò més.
El primer tema, a ritme de rock, un rythm&blues, amb una trempera important, amb la guitarra del Marc fent ja els seus primers rifs, va deixar pas al David a la veu, on va fer la introducció del tema. Després, ell mateix es va abocar a fer el seu solo tipus "Stride" martellejant amb suavitat el seu teclat. Marc va continuar amb un solo farcit de sensibilitat, ja des de l'inici, amb un crescendo posterior marcat per la secció rítmica. Tot seguit el tema cantat pel David, per ja anar acabant. Aplaudiments engrescats d'un públic que ja veia de quin pal aniria la nit.
Un segon tema "Mama I love you so" molt més pausat ens introduí més en l'univers musical d'aquest quartet impressionant. Tema cantat també pel David, i que ens recordava anys anteriors, tot i la versió més moderna que en varen fer. Després de la intro el Marc s'hi va posar amb un solo preciós, com n'és d'igual la melodia, acabant el rif cantat pel David, per tornar al tema.
Sense parar varen començar amb el tercer tema amb una força considerable i gran ritme. David cantant el tema, un altre rock and roll, molt més marcat que el primer, amb solos per part de tots, fins i tot amb el David a l'harmònica, amb ritme imparable ideal per ballar un bon "rock", enganxós rítmicament amb els canvis harmònics típics del blues. Tema molt aplaudit pel personal deixant pas al quart tema, amb un ritme trencat i assenyalat pel Jordi al baix. Un tema dels anys 60 de l'Steve Winwood, "Gimme some loving", i ja després dels primers versos i d'haver-los cantat repetides vegades, va començar el seu solo el Marc, amb una sensibilitat increïble, tot i les cridòries de la gent, que n'impedien l'audició amb prou claredat. Llàstima que hi hagi gent que no sap el què és més convenient per a la majoria. Seguidament qui va continuar amb el seu solo va ser el Jordi al baix, un solo esplèndid. El Dani a la bateria, va marcar uns tocs, a mode de solo però sense marcar-lo massa, però sí que va marcar uns contratemps molt ben executats. Seguidament el solo del David al piano, ric en idees i ràpid, molt ràpid i marcant el ritme trencat al final per fer la introducció al tema, ja cantat de nou pel David i ja arribar al final per acabar-lo de manera sobtada.
El cinquè tema ja ser a ritme de Boogie-Boogie, frenètic, però versionant un Blues el "Hoochie Coochie Man" del gran Willie Dixon i que va ser interpretat per primera vegada pel gran Muddy Waters. Després de la intro cantada s'hi va posar de nou el Marc, amb una trempera increïble a la guitarra, fent un gran i llarg solo, però que a nosaltres ens va semblar curt. De nou el David amb el tema i després ell mateix fent un solo "Stride" típic dels músics de Blues, solo increïble que va donar pas a la finalització del tema de manera abrupta, de cop.
El sisè tema va entrar amb un rif marcat per la guitarra bàsicament però també per bateria i baix iniciant el David un solo que es va anar convertint en aires aràbics per després tornar a l'essència del tema. Gran pianista David, i on ho podem comprovar és quan remena un piano acústic. Després, Marc s'hi va afegir amb el seu solo, nítid com el que més. Marc obté aquest tipus de so de la seva guitarra Gibson, guitarra vermella tipus "Lucille" del gran B.B. King. En finalitzar-lo varen continuar amb un tema cantat en castellà, Vete no quiero verte jamás, amb el so característic dels M-Clan, i que ells varen interpretar mantenint el feeling original del grup.
Varen finalitzar la seva gran intervenció amb un rock and roll cantat pel David i continuat amb el solo del Marc a la guitarra i el del David a l'harmònica, ja per tornar al tema i acabar una actuació memorable.
Si considerem que, mentre aquests grans músics tocaven, hi havia presents els components de tres combos d'alumnes de l'escola de música Sant Vicenç, convindreu amb mi que va ésser com una mena de Master Class dedicada als propis alumnes.

 Combos d'alumnes
Va començar el combo "liderat" per la cantant Isabel, i ho varen fer amb un tema funky, marcat per les guitarres i secció rítmica, tot i que va ser un tema instrumental, el qual va deixar pas a la formació completa, ja amb la Isabel per iniciar el segon tema. Aquest, el segon que varen interpretar, tenia un marcat accent bluesero, un rythm&blues, molt ben executat i cantat. Va començar a fer el seu solo a la guitarra el Rafa, també una guitarra de mitja caixa, típica de Blues. S'ha de dir que aquest combo estava format per la Isabel Jarque a la veu, Dani Catena a la bateria, Rafa Aguilar a la guitarra, Gabriel Romero  a la guitarra i el Carles Jarque al baix.
Varen continuar amb un tema de Bob Dylan, una balada preciosa que varen interpretar de manera excel·lent.
Després s'hi varen ficar amb un tema dels Pretenders, "Don't remember", tema amb un ritme suau però enganxós, i amb una melodia coneguda per tots, i que vàrem poder seguir, al menys internament. Tema molt aplaudit que va donar pas al següent, mantenint el ritme cadenciós, per un Dani a la bateria que va estar immens. El tema va ser "I wonder", cantat per la Isabel perfectament, per després començar amb un curtet i precís solo el Rafa, per tornar al tema cantat i acabar-lo. Després ens van presentar un tema propi, anomenat "Avui". Comença el tema amb una intro a la guitarra, per després iniciar-lo la Isabel, cantant en català. Tema a l'estil de balada, amb una melodia prou acurada i maca, que permet a la veu fer incursions en diferents registres. Amb un solo del Rafa, per després tornar a la melodia. Gran tema, amb uns aires melancòlics però amb un missatge de caire vital i finalment positiu.
S'hi varen posar amb un tema més marxòs, "I don't need no doctor", però mantenint el ritme cadenciós que la banda havia utilitzat durant tota la nit. Cantat per la Isabel en els primers compassos per després deixar pas al solo a la guitarra del Rafa qui fa fer un rif marcat, i on es va enganxar l'altra guitarra del Gabriel, repetint-lo tots dos. Un Dani sempre al darrera de la secció rítmica però sempre al cap davant mantenint el ritme d'una manera clavada i que va ser qui es va encarregar de tancar el tema amb un  redoble espectacular. Finalment varen acabar amb un tema del B. B. King anomenat "Nigth Life". Va començar la guitarra del Rafa fent el rif característic del tema per després deixar pas a la veu, bluesera, de la Isabel. Tema amb un ritme marcat per la caixa del Dani. En aquest tema hi va col·laborar el David Sam als teclats, la qual cosa va ser un luxe per a tots. Varen acabar el tema amb grans aplaudiments i ja per deixar pas al següent combo de la nit.

El segon combo van intervenir de nou el combo de professors amb el David Sam, Marc Bahamonde, Jordi Jornet, Dani Catena, Marc Ferrer a la guitarra i Marina Tuset a la veu.
Varen fer un tema molt marcat pel ritme funky i cantat per la Marina, de manera impressionant, tal i com ella ho fa, amb tot el cor. Després s'hi va posar el David fent un solo als teclats, amb un so mecànic, robòtic, per desprès canviar-lo a so d'orgue hammond. Tornem-hi amb la veu, per impressionar-nos a tots amb la força interpretativa. Fer el rif final i acabar de manera sobtada. Un molt bon tema, enganxós, ideal per ballar. Et fa bellugar l'esquelet. El segon tema va ser un tema típic de blues amb marcats canvis de ritme i cantat per la Marina amb el feeling adequat i que també et fa bellugar el cos. Gran interpretació de tots, en especial la del Marc Ferrer, que acompanyant a aquests cracks, no es va arronsar i que també va fer algun solo. Seguidament varen començar la Marina i el David sols un gospel típic de la Mahalia Jackson. Tot i el silenci inicial de dos músics, l'un al piano i l'altra a la veu, també ens vàrem trobar amb gent que, sense entendre res del que allí passava, xerraven sense cap consideració vers la resta, o sigui tots nosaltres, públic i músics. Després d'una llarga introducció d'ells dos sols, quasi sense ritme, el tema canvia finalment a un ritme ràpid i finalitza, a modo de crescendo, arribant al clímax final, apoteòsic, amb la veu de la Marina i el piano del David, junts amb una gran comunió. Gran actuació d'aquests joves músics, Marina Tuset i Marc Ferrer, acompanyats del combo de professors.

El tercer combo va estar format per la Mireia a la veu, Xavier Aymà a la bateria, Mariano al baix elèctric, Marc i Manel a les guitarres. Varen començar amb un tema amb un ritme molt marcat, i cantant la Mireia, cada vegada més, amb gran seguretat i força. Els riffs de les guitarres marcaven el ritme conjuntament amb la bateria. Primer solo de les guitarres per donar pas al tema cantat i finalitzar-lo. El segon tema va ser una balada dels Beatles, concretament del George Harrison, "Something". Per raons desconegudes, el so d'aquest combo, el so de les guitarres, va sortir distorsionat.....què hi farem! Després d'aquest preciós tema varen fer una altra balada, molt ben interpretada per la Mireia, conjuntament amb la resta de companys. Tema llarg, melòdic, que ens va emocionar. Varen seguir amb un tema marcat pel baix del Mariano, a ritme de swing, tema anomenat "I don't care", i tocat amb estil i sensibilitat per tots els joves músics. Ja em dit abans que cada vegada més se la veu més segura a l'escenari i també molt més segura cantant, i així ho constatem cada vegada que la veiem. El grup va anar seguint el tema amb aquest ritme tant marcat i varen finalitzar amb un redoble impressionant a càrrec del Xavier Aymà.

Bona actuació d'aquests joves músics, que varen donar pas al combo de professors per acabar aquesta darrera nit del 2n Festival de Jam Sessions. Varen pujar de nou el David Sam, Jordi Jornet, Marc Bahamonde i Xavier Aymà, substituint Danic Catena. El tema amb el qual varen iniciar aquesta recta final de la magnífica nit va ser un dels Specials, el "A message to you, Rudy". Un tema a ritme de reggae, interpretat magníficament per aquests grans músics. Amb un solo del Marc, tocat amb la nitidesa i claredat d'idees que el caracteritzen. Tema simpàtic i divertit que va servir per donar pas a un altre de més marxós que faria de "cirereta" per acabar aquesta magnífica nit. Tema iniciar per l'harmònica del David recolzat per un bon ritme marcat excel·lentment pel Xavi, i la resta de companys a les guitarres. Després, en David continuà el tema alternant-se amb el Marc a la guitarra, fent també veus els companys, a modo de "chorusses", i així continuà fins la finalització del tema, acabant-lo amb una parada brusca del ritme i fent un riff final tots plegats.

La nit havia d'acabar així, però havíem d'escoltar encara una nova veu d'una noia, la qual, acompanyada pel Marc Ferrer, van pujar d'alt l'escenari per interpretar un darrer, aquest cop sí, darrer tema. Tot i les dificultats interpretatives entre ambdós joves, els quals no havien assajat, tots plegats vàrem aplaudir amb molt de carinyo la seva interpretació.

Així vàrem donar per finalitzat el 2n Festival de Jam Sessions, donant les gràcies a tothom, public i músics que hi varen participar, i només esperar que el proper sigui al menys igual que aquest, i si podem, que sigui millor en tots els aspectes possibles. Miquel Tuset.

Crònica del 2n dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts

Dissabte 9 de juliol i amb ganes de continuar el Festival. El dia anterior havia anat molt bé, pel que fa a l’assistència i pel que fa a la música. N’hi van haver uns quants dels habituals als concerts de Jazz que fem a la Sala Xica, a més a més dels que hi havia a la plaça que també ho varen gaudir. Aquesta gran idea municipal de fer-ho obert a tothom fa això, que gent que potser no es bellugaria per anar a escoltar Jazz, va tenir la oportunitat d’escoltar-lo sense haver de fer cap esforç, sense haver-hi d’anar. Aquest dissabte, José Manuel i el seu amic es varen encarregar de muntar tot l’equip de so i llums a l’escenari, mentre jo mateix vaig anar carregant l’equip que ens cedia l’Escola de Música Sant Vicenç, amplificadors, piano, bateria, etc.

Aquest dia teníem 2 escoles i un “crack”. Les escoles eren una de Barcelona, amb combo d’alumnes i l’altre de Sabadell, amb combo de professors. El “crack” era el gran amic, i millor músic Geni Barry.

Primer varen sortir els de l’Escola Jam Session, que venien en formació de sextet, però que al final s’hi va afegir la veu de la Marta en el darrer tema. El nom dels músics, alguns dels quals ja varen venir també l’any passat són aquests:

Kike Obradors, piano / Jaime Merchan, saxo / Eduard Escala, guitarra
Jairo Jaramillo, baix / César Tomás, vibràfon / Jordi Contreras, bateria
Amb Marta Creus, veu.

La música que ens varen oferir durant quasi tres quarts d’hora la podríem emmarcar dins l’estil de la Fusió. Temes amb un estil Jazz-Rock i ritmes Funkys varen dominar la seva molt bona actuació. Aquesta és la llista dels temes que varen tocar:
Whatever hapen to Jazz”, Her dress hangs there”, “Sofa”, Some You Win”, Paper bag”, “Tarantella”, “Fusion” i “Secret World”. En aquest tipus de música, on els músics han de seguir les diverses variacions dels temes, es necessita una certa concentració per la seva part, ja que els canvis rítmics solen ser més remarcables i freqüents que en els temes estàndards de Jazz. Temes interpretats amb molta energia escènica i tècnica interpretativa. Cal destacar les interpretacions de tots ells, ja que, al no haver-hi el típic solo, al menys no tant com en el Jazz, tots ells, formant un bloc, varen ser els responsables en tot moment del resultat final. Temes amb molt força; ideals per una nit d’estiu a la fresca. S’ha de dir que la plaça de Sant Jordi ha resultat ser un lloc ideal per escoltar música, donades les seves reduïdes dimensions i pel fet d’estar encaixonada entre els pisos i l’església. Els dos bars que hi ha fan que l’ambient sigui sempre l’adequat, sempre amb gent, i gent que en tot moment va respectar la novetat musical que s’hi representava. Jaime Merchan va fer de mestre de cerimònies, presentant els temes i als seus companys, a més de tocar un saxo tenor amb molta força; un saxo que sonava molt potent i metàl·lic. S’ha de dir que a l’escola Jam Session donen el Grau Mitjà i Superior de Rock i Blues, títol aquest homologat per la gran bretanya, i a l’espera que ho facin aquí, a l’estat espanyol. El nivell impartit a l’escola dóna els seus fruits en concerts com aquest. César Tomás al vibràfon, (l’any passat a la guitarra) a més a més de tocar-lo, va esdevenir el músic animós que en tot moment, saltant i ballant, seguint el ritme de la música, ens feia participar encara més dels moments musicals de la banda. Fins i tot va cantar un dels temes; tema complicat, amb molts canvis rítmics i melòdics. Eduard Escala a la guitarra va estar a un gran nivell, la qual cosa vàrem poder comprovar també més tard, a la Jam Session. Kike Obradors, al piano, va resultar fonamental en tots els temes, també en algun dels solos que ell va fer. Jairo Jaramillo, al baix elèctric, va mantenir sempre una pulsió rítmica, adequada pels temes Funkys que varen interpretar. També després a la Jam Session, i amb el contrabaix, va demostrar les seves habilitats. Jordi Contreras a la bateria fa ésser fonamental en cadascun dels temes que varen interpretar, donat que l’estil de música rítmic i potent, moltes vegades a prop del Rock Simfònic, requeria una secció rítmica potent i conjuntada. Així va ser. Ja, a la recta final, Jaime va convidar a la Marta Creus a interpretar el darrer tema, que va resultar de lo més impactant. Amb un riff constant de la guitarra que permetia seguir una mena de melodia que se’t anava ficant al cap; al mateix temps la Marta, cantant, feia que el tema fos més reconegut. A moments desapareixia la secció rítmica, essent només la veu i el piano, orgue en aquest cas, fent que se suavitzes el tema. Després, amb l’Eduard a la guitarra el tema agafava trempera, conjuntament amb la resta de companys. Jaime fent un petit Riff amb el saxo i tots ells a la vegada mantenint rítmicament el tema. Tema variat i llarg que va impactar d’allò més a tots els assistents. D’aquesta magnífica manera varen acabar la seva actuació els joves músics de l’escola Jam Session. Agrair sobretot al seu director, Luís Blanco, la seva col·laboració, que ja és la segona. Varen venir l’any passat i han vingut aquest i espero que vinguin cada any que fem el Festival. Donen color, ritme i vitalitat al Festival de Jam Sessions.

Després de la gran interpretació d’aquests joves músics els hi va tocar als ja granadets professors de l’Escola Creu Alta de Sabadell a més a més de la col·laboració del gran Geni Barry al vibràfon.
El combo de la Creu Alta estava format per:
Pere Enguix "Petete", trombó / Toni González, guitarra
Carles Rambla, baix / Marc Thió, bateria

Un quartet de gran nivell va començar la segona part musical, i en algun dels temes hi va haver en Geni Barry. Els temes que varen tocar són aquests:
“Yesterday's”, “Pat's Blues”, “Saga of Harrisson Crabfeathers” i “What a Wonderful World”. Varen començar amb una balada originàriament, però que ells van fer una mica en clau “funky”,  d’un estàndard de Jazz preciós, “Yesterdays”, del qual varen fer-ne una versió esplèndida, a partir de la versió que en va fer Joshua Redman. Mentre anàvem muntant l’equipament a l’escenari, el primer que va arribar va ser el Geni, qui sempre que actua hi va molt aviat, ja que te prou feina en muntar el seu vibràfon. També després d’haver fet proves de so, recordo que Toni Gonzalez i Geni Barry parlaven de la possibilitat de col·laborar en algun tema i varen comentar que podria ser aquest, Yesterdays i potser algun altre. Geni es va apuntar els acords que li anava dient Toni i varen establir la manera de començar-lo i acabar-lo, a més a més de la seqüència dels solos. Així doncs, varen començar aquest tema amb Geni dalt l’escenari. Un estàndard del qual en recordo una versió magistral del gran Booker Ervin. Tema i solos interpretats de manera magistral; guitarra, vibràfon, trombó, contrabaix i bateria es varen anar tornant en els seus solos. Especial situació passa quan fan els coneguts “quatres” entre els que van dempeus i qui està assegut a la banqueta de la bateria. S’ha de fer notar que la presència de Geni Barry dalt d’un escenari és sempre impactant, sobretot quan fa comentaris en veu alta sobre interpretacions pròpies o d’algun dels seus companys. És la persona i músic més desinhibit que conec, i ho és tant a baix com a dalt l’escenari. Amb la seva actitud, sovint trenca “gels” entre l’audiència i els mateixos músics, i a més, converteix una audició musical en una mena de classe magistral. El segon tema, “Pat’s Blues”, amb un swing total i magnífic, comença amb una introducció molt curta, el propi tema, per després ja començar la roda de solos iniciada pel Pere Enguix amb el seu trombó. Fer esment en el fantàstic “so” que li treia d’aquest instrument tant característic. Un solo clavat de ritme i melodia. Seguidament Toni amb la seva Gibson de caixa, la gran guitarra de Jazz, va continuar un solo nítid, i ple de delicadesa. Toni és un gran guitarrista, habitual a les millors Jams i que comparteix grup amb els seus companys, a falta del pianista, que no el vàrem poder convidar. Forma part també d’altres propostes musicals, així com també la resta dels seus companys. Ara li va tocar fer el seu solo a Geni, qui ho va fer amb una gran mestria, tècnica, harmonia i gust musical. La rapidesa com els executa, només està a l’abast dels millors del seu instrument. Després d’ell, ja varen tornar a la Coda, fer el tema i acabar. Els aplaudiments varen anar creixent cada vegada més i més, i ja es veia que la gent, aficionats o no al Jazz, gaudia d’allò més.
El tercer tema a ritme de vals, “Saga of Harrisson Crabfeathers”, aquest sense Geni Barry,  el va començar Toni amb la seva Gibson. Després amb el Pere al trombó, es va fer més ric, harmònicament parlant. Varen anar tocant tots ells els seus solos a un gran nivell per anar acabant amb la melodia. El següent tema, a ritme de “reggae”, composat per G. David Weiss, George Douglas i Bob Thiele i milers de vegades interpretat pel Louis Armstrong, el gran “What a wonderful world”. Tema que amb aquest canvi de ritme guanya en riquesa tímbrica i harmònica, i ja no cal dir-ho, rítmica.
Gran tema que ens recorda sempre lo meravellós que “era” aquest món i de quina manera l’estem deixant; a part també de les interpretacions iròniques que se’n poden fer, i que, malauradament des de ja fa molts anys, hi són totalment justificades. Per molts, de meravellós, res de res. Tema interpretat per tots ells amb solos del Pere, Toni i la resta mantenint la pulsió rítmica. Aplaudiments llargs i sonors i més d’un “bravo” es varen sentir. Toni va presentar de nou als músics i va donar pas a la Jam.

Varen iniciar la Jam amb un tema estàndard de Jazz, “Straight, no Chaser”, el qual te un gran swing i és un dels habituals a les Jams.   Geni va començar el tema amb el seu nítid so i ja varen començar a fer els solos la resta de companys. El va seguir Toni amb la seva Gibson, a un nivell impressionant, i amb el característic so Jazzístic. Geni va continuar fent el seu solo ple d’arpegis, a més a més de recórrer les escales més inversemblants. El personal s’anava animant cada vegada més. Un gran solo del Pere al trombó, va donar pas al solo del Carles al contrabaix. Gran solo el que ens va fer Carles. La sorpresa havia d’arribar amb la veu de Geni; ell va començar a fer el seu solo cantat, tipus “Skat”, que ens va deixar bocabadats. Pere al trombó va començar a fer els “quarts” amb el Geni. Va ser increïble aquesta combinació, veu Skat i trombó. Després s’hi va arrencar ell sol, el Pere, fent un gran solo, magnífic solo diria jo. El segon tema de la Jam va començar com si res, mentre Toni feia els acords del gran tema de Henry ManciniThe Days of wine and roses”, i primer jo i després el Joaquim Castanyer, vàrem fer la introducció. Llavors sí, em vaig posar a fer la melodia sencera. Joaquim s’hi va posar amb el seu solo, amb la seva trompeta baixa, “flugelhorn” o trompetota, com carinyosament diu Geni d’aquest instrument. Llavors m’hi vaig posar jo mateix a fer el meu solo amb el meu saxo alt, i tot i no sentir-me massa, dalt l’escenari, deu ni do com va anar. Nosaltres dos, Quim i jo, érem els dos únics músics aficionats i grans, en contra dels joves estudiants i dels també grans professionals. Després varen fer una roda del tema per continuar Toni a la guitarra, que li fa ver arrencar algun Oh al mateix Geni. Un solo esplèndid el que fa ver Toni, nítid com sempre i amb algunes modulacions molt ben trobades. A destacar de quina manera tan maca el va acabar. Després el mateix Geni amb el vibràfon, fa fer un solo de gran  factura, a moments, súper ràpides varen sonar les variacions que feia amb les escales. Gran mestre el nostre estimat Geni Barry. Després d’ell s’hi va posar el Carles al contrabaix, fent-nos gaudir amb el perfecte so obtingut. Seguidament, hi vàrem tornar amb el tema, primer Joaquim la primera part per després acabar jo mateix amb la segona, repetir el final tres vegades i acabar.
El tercer tema, acompanyats del Pere al trombó va ser el “Blue Bossa”. Un tema de Keny Dorham que el Pere es va encarregar d’harmonitzar amb una altra veu. Ell va ser el primer en fer la tanda de solos, fent-ne un de fantàstic amb molt de ritme. Els sons que obté del trombó son increïbles, metàl·lics, però preciosos. Després m’hi vaig posar jo mateix, i va sonar prou bé; un solo no massa llarg, seguint prou bé l’harmonia del tema. Llavors ho va fer Geni, amb uns acords que sempre fa, quan ens vol ensenyar de quina senzilla manera es fan els solos. Ell és únic en aquestes actuacions, on tothom mira de tocar i aprendre, també. Un solo intrèpid, en la línia del mestre. Li va tocar el torn al Quim Castanyer, en un tema que domina a la perfecció, i on va gaudir tocant-lo amb molt de gust. Va deixar anar una mena de modulacions ràpides que ens varen impressionar. Llavors va ser l’Eduard (Escola Jam Session) qui s’hi va posar amb la seva guitarra, més de Rock i Blues que de Jazz, fent-lo prou maco i tocant dintre de les harmonies. Bé pel jove músic, que sense conèixer bé el tema, se’n va sortir força bé. Després va ser el Jeroni, director del combo de l’escola Jam Session, qui s’hi va posar amb el piano. Va ser tota una sorpresa veure com aquell home que, fins aleshores s’havia limitat a fer fotos per recordar gràficament l’esdeveniment, es va posar a tocar el piano. Molt bé pel Jeroni. Vàrem deixar la tanda dels solos i hi vàrem tornar amb el tema, ja per anar acabant. Agrair-li al Pere l’harmonització afegida amb el seu trombó. Seguidament vàrem convidar a Marina Tuset a cantar el “Night in Tunisia”. Els vents vàrem baixar per deixar pas a la jove cantant, i es va quedar una formació compacta que va executar aquest tema la mar de bé. El primer en començar a fer els solos va ser Geni Barry. El va fer com sempre els fa, d’una manera moderna i tocant molts acords i escales. Un gran solo. Seguidament Jeroni al teclat va fer-ne un de gran factura. Reitero l’agradable sorpresa de sentir-lo al piano. Hi va tornar Marina amb el tema, i ja varen  anar acabant. Aplaudiments per a tots en especial per a la jove cantant. Val a dir que, al contrabaix s’hi havia posat el Jairo Jaramillo, qui encoratjat pel seu professor i director de combo, Jeroni, havia agafat el contrabaix com si res. El següent tema que varen fer amb la Marina va ser el “Georgia on my mid”. Pere al trombó va donar color al primer solo d’aquest tema. Després d’ell, va ser Toni a la guitarra, qui va continuar la roda. Recordo que  un mateix 9 de juliol de 2009 però, i a la Cuina d’en Toni, vàrem organitzar una Jam Session des del Jazz Club La Vicentina amb el Geni Barry, Curro  Gàlvez i Ramon Díaz, a la qual s’hi va afegir la Marina, el Xavi Aymà i el Toni Gonzàlez, i sense el Geni al vibràfon en aquest tema, varen interpretat també el “Georgia on my mind”. Després del magnífic solo del Toni, Marina va tornar al tema i d’aquesta manera varen anar acabant.
Després vàrem tornar a pujar els vents i vam tocar el “So What” del Miles Davis. Ho vam fer a un ritme molt més viu que en la versió original. El primer en arrencar els solos va ser el Joaquim Castanyer amb la seva trompeta baixa. Seguidament m’hi vaig posar jo mateix amb el meu alt. Un tema que només te dos acords però que convé molt saber en quin moment s’han de fer els canvis. Sembla que va sortir prou bé, considerant el concepte de músics aficionats que som. Després va ser el Pere amb el seu trombó, qui va donar-li professionalitat al solo. Toni va continuar amb la seva Gibson, fent unes variacions d’acords increïbles. Un solo clavat que va arrencar forts aplaudiments. Després Geni va fer les seves magnífiques escales. Pel darrera se sentia al Xavi Aymà a la bateria com gaudia picant els plats i mantenint el ritme amb una gran precisió. Jeroni al piano va continuar tocant i desenvolupant el seu solo, també amb gran claredat i nitidesa. Un gran solo al contrabaix del Carles i ja vàrem tornar al tema per anar-lo acabant. Ja per acabar amb el Festival vàrem tocar el “Cantaloupe Island”, tema del Herbie Hanckok. Gran entrada reforçada per la brillantor del trombó del Pere. Quim va ser el primer en arrencar els solos. Va fer-ne un de molt ben executat, fent unes repeticions amb el Flugelhorn, molt maques. Després em va tocar fer-lo a mi, i va sortir també prou bé, millor, cada vegada més; això ens passa als qui no som professionals. A mida que anem tocant, anem millorant. Sempre però, si tenim la sort de tenir com a públic a l’Emili i a d’altres amics que sempre ens donen força i moral per a continuar. L’Eduard a la guitarra va fer el seu solo. Tema aquest que deu ser un dels que més s’ha interpretat a les Jams i que tothom domina prou bé. Aquest va ser el cas de l’Eduard, qui el va executar força bé. Geni va continuar amb el seu so clar i nítid, fent-nos una classe de com tocar aquest tipus de temes. Amb ell sempre és una classe la seva intervenció, així de pedagògiques són les seves actuacions. Al darrera a la bateria sempre el Xavi Aymà, gaudint d’allò més, tot i no ser aquest estil de música el que li agrada més. Pere s’hi va posar amb el trombó, fent el seu solo, impactant per la força sonora del seu trombó. Després el Jeroni al piano i el Jairo al contrabaix, ambdós varen tocar el tema amb perfecta simbiosi, la del mestre – alumne. Un solo clar, amb una colla d’acords posats al seu lloc i mesura. Ja, per acabar, hi vàrem tornar amb el tema i el vàrem acabar de la manera brusca que s’acaba. Havíem acabat el segon dia de Festival, amb gran èxit musical i de públic. Miquel Tuset.


Crònica del 1er dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts

Un divendres de juliol amb música a la plaça de Sant Jordi, qui ens ho havia de dir. La veritat és que, després de la primera i única reunió amb la Imma Prat, nova Regidora de Cultura del nou Consistori, ja vàrem veure que les coses serien d’una altra manera. Una vegada presentat el projecte del 2n Festival de Jam Sessions, conjuntament amb el Juanito i el J.M. Olaya, ja ens varen oferir la possibilitat de fer-lo obert a tothom. Només faltava veure de quina manera ens ajudarien, la qual cosa vàrem saber passats pocs dies. L’ajut no ha estat total, econòmicament parlant, però deu ni do, podríem dir que quasi total.

8 de juliol, primer dia:
Doncs vàrem començar aquest divendres amb dues escoles de música i un trio de professors del Taller de Músics. Coses del directe i que mirarem de solucionar en posteriors edicions, (ja vegeu que dono per fet properes ajudes – quin babau estic fet, oi? - ), no hi havia fotògraf  “oficial” municipal, tampoc l’havíem sol·licitat en el seu moment; i entre això i els nervis del primer dia, no tenim material gràfic d’aquest primer dia. Entre el José Manuel i jo vàrem muntar l’equip que ens va cedir l’Escola de Música Sant Vicenç, mentre que l’equip de so i llums el va muntar una parella de joves, el Dani i el Martí. Del Dani s’ha de dir que, després del terrible succés de la pèrdua del pare, aquest jove, s’ha fet càrrec de l’equip de so i llums que l’altre tenia per tocar per aquests mons. Ho anàvem muntant tot i mentre tant anaven arribant els dos combos de les escoles del Taller de Músics i de l’Escola de Música Municipal d’Olesa de Montserrat. Una vegada muntat tot, primer el combo del Taller i després el d’Olesa, varen fer les seves respectives proves de so. Vàrem anar a fer una menja tots plegats i en tornar vàrem començar el primer dia de Jams del 2n Festival.

Els del Taller venien amb una formació de quintet, amb guitarra, saxo tenor, baix, bateria i veu, i varen començar amb bon peu i durant mitja hora. El primer tema, un estàndard, “Body and Soul”, ja ens va fer veure el so que tindríem, càlid i amb swing, amb bons solos de guitarra i saxo tenor. No ens deixarem pas els noms de la formació, o sigui que són aquests: Anscari Montori - guitarra elèctrica,  Josep Cordobés – bateria, Lucas Martinez - saxo tenor, Mónica Vilas - veu i Manel Fortià – contrabaix. El Manel, ja ens va acompanyar l’any passat, o sigui que benvingut i ben trobat. El segon tema, va ser una versió de l’estàndard  “Estella of Starlight”. En Lucas, cada vegada s’anava trobant més a gust, o sigui que els seus solos anaven sorgint cada vegada millors, més desenvolupats. La veu de la Mónica, tendra i sensual, s’adaptava a la perfecció als temes escollits. Més solos de l’Anscari a la guitarra i més bossanova en aquest arranjament. Manel va treballar el seu contrabaix amb la perfecció que ja se li coneix. Un solo del Josep a la bateria, i ja anar acabant . El tercer tema, també en clau de bossa, més suau encara, ens va deixar clar que la qualitat d’aquest joves músics és de gran nivell. Aquest és el nivell dels nostres joves músics que estudien al Taller. Tema aquest que, sense que te n’adonis, canvia de ritme, duplica el ritme de la bossa, introduint un registre més i una altra perspectiva musical del mateix, tot això amb un solo del Lucas al tenor. Després més de la veu dolça de la Mònica i també finalitzant la melodia. El darrer tema va ser el “Take the A train”. De fet va ser un arranjament del conegut tema del Strayhorn. Lucas, amb el seu tenor va arrencar un solo molt clar i ben executat. Li va seguir l’Anscari a la guitarra, mantenint  la pulsió rítmica que havien imposat el Josep a la bateria i el Manel al contrabaix. Mònica fent un “Skat” entre mig del tema, amb una gran claredat i harmonia. Més solos de l’Anscari a la guitarra, del Manel al contrabaix, per acabar amb els “quatres” característics del Jazz. Altra vegada el tema i així varen acabar els joves músics del Taller de Músics. Llàstima de la manca de records gràfics, que no d’acústics, ja que vàrem enregistrar tot l’àudio del concert Jam que ens varen oferir.

I s’hi varen posar els d’Olesa i de quina manera. Durant més de 30 minuts ens varen meravellar aquests joves músics. Varen començar amb el “Straight, no Chaser” de Thelonious Monk. S’ha de dir que s’hi van posar de valent, ja des del primer tema. Va ser una sorpresa agradable veure com, no només des de les escoles “reconegudes”, sorgeixen joves músics de gran talent. Però qui eren aquests joves músics d’Olesa?: Albert Carrique, saxo alt / David Muñoz, Piano/ Òscar Latorre, Trompeta / Lluís Alcon, Bateria / Jordi Claramunt, Trombó / Martí Alcon, Baix. Tots els vents varen fer els seus solos, i tots amb una molt bona tècnica i sensibilitat musical. Tema potent, en el més pur estil Be-bop. Varen continuar amb el “Footprints del Wayne Shorter. Tema lent i a un ritme de ¾ que permet una cert cadència, ideal per anar-s’hi penjant en els solos. També adequada per l’oient, ja que agraeix un ritme cadenciós, fàcil de lligar i de seguir. Solos dels tres vents, començant per l’Òscar a la trompeta, després pel Jordi al trombó. Després s’hi va posar l’Albert amb el seu saxo alt. Varen executar uns solos preciosos, seguint perfectament l’harmonia del tema, preciós, del Wayne Shorter. Va seguir el David amb un solo de piano suau i precís. Després d’aquesta tanda de solos, varen acabar amb la coda i repetint tres vegades la darrera frase. Excel·lent interpretació. El tercer tema va ser el “So What” del Miles Davis. Tema iniciat pel baix com a leit motiv principal. El primer en desenvolupar-lo va ser el Jordi amb el su trombó. Bon solo, d’un tema que només te dos acords però que es repeteixen unes quantes vegades i que el músic ha de recordar, saber on està per fer els canvis correctes. Li va seguir l’Albert amb el seu alt, fent un molt bon solo. Seguidament l’Òscar a la trompeta, passejant-se per les escales i acords d’una manera molt elegant. Piano seguidament i més solos ja per entrar de nou el baix i acabar. El quart tema va ser el conegut “Cantaloupe Island” del Herbie Hanckok. S’ha de dir que el varen tocar a un ritme molt viu, molt més que l’original. Tot i així els hi va sonar molt ben conjuntat. L’Albert s’hi va posar amb un molt bon solo, investigant sons i seguint l’harmonia marcada per la resta dels companys. Seguidament va ser el Jordi amb el seu trombó. I sempre darrera la pulsació del tema. Per arrodonir-ho va ser l’Òscar amb un so a la trompeta fantàstic, ja quasi professional. Quins arpegis més ben clavats i nítids que ens va fer aquest jove crack. El piano del David va continuar la roda de solos d’aquest tema, clàssic de les Jams. Tema del Hanckok, que tots vàrem poder gaudir. Després del solo del piano, varen tornar-hi amb el tema i varen acabar de la manera que s’acaba, de cop.


Després els hi va tocar als professors del Taller de Músics dirigits pel José Alberto Medina i el seu JAM trio. Coses que no s’expliquen i que després et foten, relacionades amb el so d’aquesta part del concert. Resulta que sense jo tocar el nivell d’enregistrament del meu Zoom H4, l’àudio d’aquesta part ha resultat estar saturat. Llàstima, ja que varen fer uns temes dels discos del JAM trio magnífics. L’àudio és desastrós, què hi farem. Ells van mostrar-nos el seu bon saber. Però qui eren ells? El JAM Trio és una formació estable amb el José Alberto Medina / piano, Paco Weth / contrabaix i Mariano Steinberg / bateria. Un trio de lo millor que hi ha per aquestes contrades. Ells són, un músic canari i dos argentins, però són també catalans d’adopció per voluntat pròpia. Varen tocar quatre temes dels seus discos, tots ells de gran factura i sensibilitat. Paco Weth va deixar-nos bocabadats amb les seves maneres de tocar el contrabaix. Mariano, sempre en un segon terme, ja que les músiques suaus no eren per anar-li foten cops a la bateria. O sigui que va tocar de manera sua, i participant amb el seu so, en el so global. José Alberto, que venia de la seva terra, de tocar en el Festival de Jazz de Canarias, i que ho havia fet amb un Steinway de cua, es va trobar però amb un magnífic teclat Kutzell, un dels millors teclats, i es va adaptar a la perfecció al no tant bo instrument. Solo magnífic del José Alberto, i de tots tres, després, seguint la melodia que semblava més un tema clàssic que de Jazz. Aquest és el Jazz que fan els nostres músics. Aquest primer tema es deia “Myself Portrait” del seu segon disc. El segon tema, va començar de manera extra suau, com una balada, magnífica balada. Primer a piano per després ja amb el seu solo el Paco amb el seu contrabaix. Després, José Alberto s’hi va ficar amb una gran sensibilitat i tècnica. Després, es varen tornar a trobar fent el final, d’una manera exquisida. El tercer tema ja va ser més viu, amb un Mariano entrant a ritme viu. Gran bateria que s’adapta a tots els ritmes, melodies i estils. Tema, que en la seva part central, deixava un espai per a la reflexió i per poder entrar el solo de l’Alberto. Es deia “Africanos i vivos” també del seu segon disc. Finalment van tocar un estàndard amb més swing, per entrar a la Jam. Tema amb molt de swing que inicialment repeteix el tema un parell de vegades. Després, José Alberto s’hi va ficar i de quina manera. Ritme a dojo, i melodies modernes per un tema estàndard. Ja que el tema ho sigui no vol dir que ells, a l’hora de fer els seus solos toquin com “abans”. Toquen com ara, amb la concepció moderna de les improvisacions. Solo llarg i que ens va deixar un molt bon regust de boca. Després quarts del Mariano amb el José i el Paco. Tema excel·lent, i que va deixar pas a la Jam.


Aquesta va començar convidant el José Alberto a Marina Tuset a cantar un tema, “Miss Celie’s Blues”, interpretat amb el José Alberto i el Lucas al tenor (Taller de Músics). Després que Marina fes la intro del tema, s’hi va posar el Lucas a fer un solo esplèndid, si considerem que no coneixia el tema. Només escoltant-lo, va saber utilitzar les escales i arpegis adequats. Gran talent el d’aquest jove. Després s’hi va posar el José Alberto amb un solo magnífic, suau i delicat, com és el tema, per després acabar Marina altra cop amb la melodia del tema i acabar-lo. El següent tema que varen tocar va ser el blues “Freddie Freeloader”, però ara dalt l’escenari hi havia, el José Alberto, Manel Fortià, Albert Carrique, l’Oscar Latorre, l’Anscari Montori, Lucas Martínez i Mariano Steinberg. Una vertadera Jam era la que hi havia dalt l’escenari, músics professionals conjuntament amb músics de les dues escoles que havien vingut a participar al Festival. Un tema adequat, esplèndid i igualment varen estar les diferents interpretacions dels músics. Seguidament va pujar en Dani Voroviev a tocar el piano, conjuntament amb la resta de companys, el Lucas, l’Albert, l’Òscar, Manel i el Xavi Aymà. Ja per anar acabant, amb el Xavi, Lucas, l’Òscar, Manel i jo mateix vàrem tocar el “Song for my father”. Així vàrem finalitzar el primer dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts. Miquel Tuset.

Concert de Marina Tuset amb José Alberto Medina i Juan Pablo Balcázar a la Libreria Martínez Pérez

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: de nou fer una petita crònica del concert, ja n'és el segon, a la Libreria Martínez Pérez, de la Marina Tuset. Va ser un concert eminentment acústic, amb veu, piano i contrabaix. Va ser totalment diferent al primer que va fer la Marina, ja que en aquella ocasió els acompanyants varen ser més i elèctrics. Un concert pausat, relaxat i amb temps suficient per escoltar a aquesta jove promesa de la veu de la música actual. Varen tocar una desena de temes, alguns en el més pur estil d'estàndard de Jazz; altres més pausats, balades amb molt de gust i modulació. Si escolteu el concert podreu gaudir d'aquesta nova veu, que en aquesta ocasió va ésser acompanyada per dos grans músics de l'escena actual de casa nostra, José Alberto Medina i Juan Pablo Balcázar, pianista i contrabaixista respectivament, ambdós músics amb uns quants treballs discogràfics enregistrats. En fi, un molt bon concert on la gent que va venir, una seixantena, vàrem aplaudir al trio que tant i tant ens va agradar. Miquel Tuset.

Proper Concert de Marina Tuset a la Libreria Martínez Pérez

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: Us volia dir que el dia 30 de juny, i a la Libreria Martínez Pérez, carrer València 246, entre Balmes i Rambla de Catalunya, cantó de mar, hi actuarà la Marina acompanyada de dos grans músics de l'escena Jazzística de casa nostra. Ambdós músics, l'un canari i l'altre colombià, estan establerts entre nosaltres d'ençà uns quants anys. José Alberto Medina, pianista i compositor, va venir amb el quartet del Geni Barry i ja vàrem poder-lo escoltar acompanyant per primera vegada a la Marina. Juan Pablo Balcázar és un contrabaixista i també compositor de gran vàlua tècnica i gran inventiva. Ambdós acompanyaran a la Marina en aquesta segona actuació que farà a la Libreria, després de la que va fer el 20 de gener passat. Si algú està interessat en venir, m'ho dieu i us trauré les entrades a 10€. Les entrades ordinàries a la taquilla són a 15€. Ja em direu. Miquel.


Jazz entre llibres

BLUES, JAZZ & GOSPEL

a la manera de

MARINA TUSET

Sala d’Arts

Dijous, 30 de juny de 2011, a les 20:30 hores




Blues, Jazz & Gospel a la manera d'aquesta jove cantant, que torna més consolidada i amb una formació més acústica.


L'escoltem de nou, amb la seva veu potent i subtil alhora, capaç de molts matisos, en un repertori variat on repassarà diversos estils.
L’acompanyen dos grans músics de prestigi: el pianista i compositor José Alberto Medina, que acaba de fer una gira amb el seu JAM trio i el gran saxofonista nord americà Dick Oats, amb qui ha gravat el seu 5è disc, i Juan Pablo Balcázar, prolífic i de tècnica depurada, que ha enregistrat diversos discos, forma part d'altres projectes com a col·laborador i lidera també la seves variades formacions.



Marina TUSET - veu – José Alberto Medina - piano

Juan Pablo BALCÁZAR - contrabaix


 Horari: de 20:45 a 21:45 hores

Preus: 15,00 € (adults) - 10,00 € (estudiants amb carnet, fins 24 anys) - 8,00 € (infantil, fins 15 anys)

Reserves a la Llibreria

(horari: 10:00-14:00 i 16:30-20:30 - de dilluns a divendres)

ACONSELLEM RESERVA PRÈVIA

(personalment, e-mail: lmp@scriba.jazztel.es, telf. 93 215 19 33 begin_of_the_skype_highlighting            93 215 19 33      end_of_the_skype_highlighting)

aforament limitat – seients no numerats


Se servirà una copa de cava i carquinyolis en finalitzar la sessió



Amb la col·laboració de
http://libreriamartinezperez.blogspot.es/img/janeventura.jpg
a
http://libreriamartinezperez.blogspot.es/img/logolmp.jpg
Sala d’Arts
http://libreriamartinezperez.blogspot.es/img/pegaso.jpg
Llibreters des de 1890 i galeria d’art
València, 246 (entre Rambla Catalunya i Balmes) - 08007-BARCELONA
Tel. 93 215 19 33 begin_of_the_skype_highlighting            93 215 19 33      end_of_the_skype_highlighting - Mòbil 616 72 16 65 begin_of_the_skype_highlighting            616 72 16 65      end_of_the_skype_highlighting – Fax 93 487 37 66