Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Aquest darrer divendres vaig anar a Sant Cugat, concretament a la Llibreria el Siglo, a veure un concert de Jazz dels que programen els nostres amics.
La proposta era de Jazz Tradicional a càrrec dels Barcelona Swing Serenaders i la col·laboració especial de Ricard Gili. Els músics varen ser el quartet dels Barcelona Swing Serenaders, amb Oriol Romaní al clarinet, l’Òscar Font al trombó i clarinet, la Queralt Camps al contrabaix i l’Albert Romaní a la guitarra, amb el Ricard Gili a la trompeta.
Dalt l’escenari teníem una mena de “Marching Band”. Només havíem de substituir el contrabaix per la tuba, i ja ho seria i els podríem imaginar tocant pels carrers de Sant Cugat, com si fos New Orleans. Tots els temes els varen tocar de memòria, melodia i després les improvisacions, la qual cosa ens situa ben bé al carrer on els músics de l’època tocaven hores i hores.
El concert va començar amb un molt bon tema, que ja ens va deixar entreveure com aniria la nit. El Revolutionay Blues, amb un swing “arrastrat” a un tempo moderat, tema ballable com molts altres de la nit, que ens va fer veure la tècnica i sensibilitat dels músics que eren dalt l’escenari. Varen fer-nos els primers solos, plens de swing i blues i molta, molta tècnica. El següent tema va ser el Sugar Blues, un tema lent tocat amb sordines. Se’n pot escoltar una versió del 1931 del Clide McCoy preciosa, tal i com va ser de preciosa la versió que ens varen tocar els nostres amics. Sordina a la trompeta i al trombó, i molta tendresa en aquest Blues tocat magistralment. El tercer tema de la nit va ser el High Society, tema amb molta trempera, alegre i amb un gran solo de l’Oriol al clarinet. Després s’hi varen posar amb el conegut St. Louis Blues, tema amb swing on la melodia de tema va anar a càrrec de la trompeta del Ricard, amb posteriors solos del mateix Ricard, l’Oriol, l ‘Albert a la guitarra i un magnífic solo de l’Òscar al trombó, fent-lo parlar com pocs ho saben fer. La sensibilitat que expressa el so de la trompeta del Ricard ens va impressionar amb el seu so tant nítid i clar i els solos tant ben trobats melòdicament parlant. Després s’hi varen posar amb el Sheick of Araby, tema carregat de swing, aquest a un tempo més viu. Tema interpretat per Django Reinhardt amb el Quintette du Hot Club de France, i que els nostres músics varen interpretar amb tècnica i precisió. A considerar que la manca de bateria en la formació que vàrem veure dóna molta més rellevància a la única secció rítmica formada per la Queralt al contrabaix i l’Albert a la guitarra. En tots els temes, però més encara en aquest, es va veure com ambdós músics varen mantenir el tempo viu i constant, veient a la Queralt polsar el seu contrabaix amb una gran consistència. Bravo per la Queralt i l’Albert que varen saber mantenir el ritme tota la nit. Seguidament varen interpretar una divertida balada cantada per l’Òscar i després per alguns de nosaltres, a més a més de la resta de companys de l’escenari. El tema va ser el I can’t give you anything but love baby. L’Òscar ens va deixar bocabadats amb la seva veu profunda i càlida com si d’un “krooner” es tractés. Una primera part la va cantar en anglès, i en una mena de “lick” repetitiu, nosaltres ens hi vàrem afegir fent el “baby”, fent-nos gaudír del moment que resultava més i més divertit. Encara ho va ser més quan, en una segona part del tema el va cantar en català, fent referència a la Costa Brava i a d’altres indrets i nosaltres on dèiem “baby” ara dèiem “xata”, i alguns “nena”. El concert anava derivant cap a lo que seria la sensació de tota la nit. Un concert divertit, amb la gent passant-s’ho d’allò més bé, i participatiu. Després va venir el Some of these days on ara va ser el Ricard qui ens va cantar el tema. El Ricard, a part de tocar la trompeta molt bé, canta igual de bé. És una mena de reflex del seu ídol estimat, el gran Louis Armstrong, igualment trompetista i cantant. Alguns diuen que millor cantant que trompetista. Deixem aquesta discussió pels entesos i centrem-nos en el tema cantat amb la veu ronca del Ricard. Veu ronca, amb gran entonació i millor sentiment és el que ens fa sentir el Ricard quan canta. Dóna gust escoltar-lo, i veure com sap gestionar el seu registre per emocionar-nos.
Desprès d’un petit descans, merescut, per reposar forces, descansar llavis, braços, mans i dits, i beure una mica per refrescar la gola, s’hi varen tornar a posar amb el Royal Garden Blues. Tema aquest amb un swing pujat de to, amb un tempo viu. El Bix Beiderbecke en fa una versió esplèndida enregistrada el 1927. Amb les mateixes ganes ho varen fer els nostres músics després del merescut descans, i nosaltres ja ens vàrem tornar a trobar a New Orleans, on de fet, no havíem marxat. Tema simpàtic, com molts d’aquests temes es podrien considerar, tot i que aquest qualificatiu no sigui el més adequat, però que vol expressar la sensació comunicada. Després d’aquest primer tema ens varen presentar el tema de la pel·lícula de Woody Allen, Midnigth in Paris, tema que es diu Si tu vois ma mère. Tema preciós interpretat pel gran Sidney Bechet a l’època dels anys 50s. Tothom sap que és la música la segona gran afició d’aquest gran director de cinema, i la seva participació en una banda de Jazz Tradicional, i que ens ha visitat diverses vegades a casa nostra. De fet, en aquest tema, l’Òscar va treure el seu clarinet que ni més ni menys, havia estat propietat del mateix Woody Allen. L’Òscar havia tocat en aquesta banda i també va estar tocant per New Orleans. En aquest tema vàrem tenir doncs els dos clarinets, un més agut que l’altre, tocant plegats la melodia i després gaudint cadascun d’ells fent els seus solos. A nosaltres ens va encantar aquesta nova sonoritat que ens varen oferir. Una balada dolça, on els dos clarinets varen fer una mena de diàleg, pregunta un i respon l’altre. Després d’una cosa tant preciosa varen tocar el Weary Blues amb un swing molt més viu. Aquí varen ser els tres vents els que varen ser els protagonistes, amb melodia i solos. No oblidem però, que darrera d’ells hi havia la Queralt i l’Albert, mantenint el ritme de manera incansable. Hi ha una versió “folk” interpretada pel Brother Oswald amb banjo a un ritme trepidant prou engrescadora. Després d’aquest tema varen tocar el Texas Moaning Blues, un blues més lent. Aquí vàrem tornar a escoltar de quina manera feia parlar el seu trombó l’Òscar, amb sordina incorporada. Igualment el Ricard amb la trompeta i sordina va tocar el seu solo amb una gran calidesa i sensualitat. L’Oriol va fer-nos el seu solo ple de tècnica i sensibilitat i també l’Albert ho va fer amb molt de swing. Després va venir el Sweet Georgia Brown, tema que serveix de presentació dels coneguts GlobbeTrotters abans de fer els seus malabarismes amb la pilota de Basket. Aquí el Ricard hi va tornar fent-nos un solo delicat i preciós amb sordina a la trompeta. L’Oriol ens va deixar clavats una vegada més veient-lo anar amunt i avall del seu instrument, demostrant la gran tècnica que atresora i també l’Òscar va tornar a fer parlar el seu trombó, de vegades emprenyat i d’altres suau i delicat. Una Queralt incansable va fer-nos uns “quatres” amb l’Oriol, veient-la trepitjar les grosses cordes del seu contrabaix amb gran energia i concentració. Podem escoltar el Django en aquest tema amb el seu Quintette du Hot Club de France interpretant-lo amb la seva característica tècnica. Després va ser el gran tema Basin Street Blues, tema interpretat per Louis Armstrong i interpretat per multitud de Big Bands de l’època. Tema cantat pel Ricard, amb la seva característica veu, a lo Armstrong, amb gran delicadesa. El mateix Ricard ha tocat aquest tema multitud de vegades, i també acompanyant als nois i noies de la Sant Andreu Jazz Band, on també ho ha fet cantant. Després els vents varen fer els seus solos, el de l’Oriol molt delicat el de l’Òscar molt potent i precís el del Ricard. Aquest tema sol tenir un canvi de ritme al bell mig, on agafa un tempo més viu, on solen fer els solos els instrumentistes. Després, celebrant el 60è aniversari del Fidel, present a la sala, varen tocar un fantàstic Happy Birthday to you a ritme de Jazz. Tema que vàrem xiular tots plegats acompanyant a aquests grans músics. Sempre que hi ha participació del públic, aquest ho gaudeix d’allò més i s’ho passa pipa. I així va ser també amb nosaltres. Aquest havia de ser el darrer tema de la nit, però entre tots ens vàrem encarregar, aplaudint i xiulant, de fer-los sortir a tocar-ne un parell més, cosa gens habitual, ja que la majoria de músics fan només un tema bis. Aquest primer tema va ser el Jada, on ens hi vàrem tornar a trobar cantant tots i gaudint d’allò més mentre que el darrer va ser el magnífic What a Wonderful World. Aquest gran tema, magnificat pel mateix Louis Armstrong, i que hem escoltat tantes i tantes vegades, hem de dir però que mai ens cansaríem d’escoltar-lo, donada la gran transcendència de la lírica del mateix. La lletra, sovint oblidada en molts temes degut al nostre desconeixement de l’anglès, en aquesta adquireix una gran importància i tothom sembla que fins i tot la sap i la canta, i així va ser com vàrem acompanyar Ricard cantant aquest memorable tema. Ell ens va tornar a meravellar amb la seva veu i la seva manera de cantar, amb la seva simpatia i tendresa de persona entranyable que és.
Concert per superar la crisi, concert que ens va fer sortir de la Llibreria el Siglo amb un gran somriure després d’haver passat un parell d’hores llargues gaudint amb la música, amb les cançons i la gran comunicació entre públic i músics, cosa que és bastant habitual en aquest magnífic indret, gràcies també a la gran personalitat dels nostres músics i a la gran recepció del nostre públic. Miquel Tuset
.jpg){kind=link}
