Hola a tothom, vet aquí un mini resum dels concerts d'aquesta setmana, marcada per la feinada en la concepció del Programa 200 a Jazz Club de Nit, la qual cosa em va impedir anar el dilluns a cap lloc dels habituals, WTF del Jamboree i Sala fènix...
O sigui que primer de tot ens vam deixar caure pel Jamboree a veure a la Gramophone All Stars amb convidats de luxe com el Gabriel Amargant (substituint Lluc Casares), l'Òscar Latorre, Oriols Vallés i el mestre Francesc Capella, convidat a tocar un tema. Un Jamboree ple de gom a gom va voler veure aquesta nova formació amb aires frescos i música tan fresca com els aires. Una bona big band amb molt bons instrumentistes dirigida i projecte ideat pel saxo tenor Genís Bou amb tota una colla ben llarga de noms coneguts. Una proposta que es passeja per músiques diverses amb el denominador comú del ritme i les ganes de fer gaudir i ballar tothom. Solistes com els esmentats abans i més que n'hi ha, fan que la música sempre soni propera a l'estil d'on són tots fill, el Jazz. Això és força més evident en els solos i músiques com les de Steve Wonder i d'altres són les que ens van fer quasi ballar. Un bon projecte que ja ha passat pel País Valencià i d'altres indrets on ha tingut força èxit. Aquest èxit és lo que els hi desitgem a tots ells.
Després d'això, vaig voler anar a veure el nou projecte del David Pastor al Milano. Un projecte amb músics amics i afins a les idees del mestre. Unes músiques en part relacionades amb les anteriors, tot i que pel groove rítmic i no tant per la ballaruca. Vicent Maciàn, saxo tenor, Josep Lluís Guart, teclats, Pere Foved, bateria i un baixista del qual ara....van fer-nos gaudir d'allò més amb un projecte força funky i amb grans intervencions solistes com ja us podeu imaginar. David estrenava, o quasi, el seu nou i preciós Fiscorn a base de rotors o similars, mentre que Josep Lluís va fer gala d'un control absolut dels estris electrònics. Vicent al tenor és un mestre com tothom ben bé sap, i així ho va mostrar a tothom. Pere Foved a la bateria, és com un alter ego del David, (com el Josep Lluís), tots tres col·laboren en projectes i a vegades amb l'altre ego en Toni Parés. Una proposta fora interessant que també esperem tingui l'èxit adequat amb el disc que faran o ja han fet.
El dijous no hi va haver Free Jazz a 23 Robadors o sigui que ho vam deixar pel divendres i sí que aquest inici del cap de setmana ben apartat de tot lo relacionat amb la setmana santa, va ser força interessant amb les dues propostes amb les quals vaig poder gaudir.
La primera al Jamboree amb el Bill McHenry Trio, amb l'Horacio Fumero, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Tenia ganes d'escoltar a aquest mestre del tenor liderant una proposta acústica com aquesta, ja què darrerament i en dues ocasions havia passat pel Jamboree acompanyant d'altres músics, sempre músics americans. La primera va ser amb l'Avishai Cohen, trompetista, mentre també ho va fer en el primer passe de Al Foster. Bill em va sorprendre per la seva gran sonoritat en tot el registre, sobretot en el greu i mig. La seva destresa és palesa en alguns temes on executa frases força ràpides i d'una evident dificultat, a l'orella d'un aficionat com jo. Sembla però que on està més a gust és en les balades i temes de tempo mig-baix, o això és el que em va semblar a mi. Els seus solos i concepció musical em van semblar formar part d'una elit de músics encarats en la modernitat més absoluta. Un exemple d'això el relacionaria amb la presència entre el públic d'un dels músics moderns per excel·lència com és el Sergi Sirvent. El seu amic Pascal Morente també hi era, i ben a prop meu, i també ho va enregistrar amb el ben entès que el seu motiu és el de l'estudi de les seves intervencions potser per poder compartir amb ell moments musicals amb més intensitat. L'Horacio va estar sublim acompanyant-lo i fent solos i sobretot en el tema que va tocar ell sol, amb tot un Jamboree silenciat pel so del seu contrabaix amb només llunyans i petits sorolls provinents de la barra on Marlene estava fent la seva feina amb la cura més possible. Ramon Prats va mantenir la pulsió rítmica fent magnífica parella amb l'Horacio i també ens va fer gaudir amb un magnífic solo a la bateria, primer amb la bordonera de la caixa oberta amb so de timbales i gran control del pedal del bombo, per després ja amb el so típic de la caixa i charles i demés estris, arrodonir-lo per donar pas a la continuació del tema amb els dos companys i amics. Un gran concert amb un referent del saxo tenor al qual m'agradaria tornar a veure abans que se'n torni als EEUU.
En sortir del Jamboree tot i saludant l'Horacio recordant-li que el veuríem el juliol en el Pati de Can Comamala amb l'Andreu Zaragoza i David Xirgu, vaig sentir una veu coneguda que em deia que m'havia conegut per la meva veu...aquesta era la gran aficionada Alícia que és a totes les mogudes possibles sempre i quant es facin dins el seu radi d'acció vital, és a dir Raval, Ciutat vella i potser Eixample. No compto que es bellugui més enllà, però és que amb això ja en te prou per sortir cada dia a algun dels molts locals amb música en directe. Amb l'Alícia doncs vam anar cap el Big Bang on hi tocava el Luca Tondena Trio, amb Wassily Kandinsky, contrabaix i Ramiro Rosa, bateria. Luca és un saxofonista tenor italià que ja porta força anys a casa nostra, el qual es dona la casualitat que va inaugurar el Jazz Club La Vicentina allà pel juny de 2009. O sigui que tot i que ja l'havia vist en alguna altra ocasió tenia moltes ganes de tornar-lo a veure, saludar i escoltar. Ramiro també és un xaval amb el qual hi tinc una bona relació (vaja, crec que la tinc amb força músics) havent vingut amb el Dani Molina Quartet, amb el Sergi Sirvent Trio, i amb Toma 4, crec. És un músic ànima de projectes com el del Fizz que porta amb tota la il·lusió de fa ja força mesos. O sigui que al Big Bang ens vam trobar el local força ple de gent i a la barra que ens vam quedar. Des d'allà es pot veure l'actuació en una gran pantalla tot i el petit "delay" visual sense importància. El cas és que el trio liderat pel Luca ja feia una mica que tocava quan vam arribar nosaltres.
Fet i fet, vam poder-nos-hi estar fins l'hora d'acabar tot just a les 23h minut amunt, minut avall. Al Luca se li veu un gran control i domini de l'instrument i una millora evident en tots aquests anys. Així ho ha expressat en el seu primer treball discogràfic anomenat "Pomodoro Hunters", disc ja posat al Jazz Club de nit en un programa anterior. Després d'una bona sessió de temes propis i estàndards amb gran despesa energètica i bones intervencions solistes, va començar la Jam Session amb el guitarrista ja acabant el G.S. del C del Liceu, l'Àlex Fortuny. A l'Àlex el segueixo de fa temps, primer a les WTF del Jamboree on hi anava molt sovint, després ha pogut venir dos anys seguits als Festivals de Jam Sessions que fem a l'estiu a Can Comamala i també l'he vist algunes vegades al Cafè del Conservatori del Liceu en alguna Jam dels dijous. És un guitarrista molt fi i amb un magnífic so aconseguit gràcies al seu estil i a la magnífica guitarra de caixa que toca i tracta amb tot l'amor possible. Després d'ell va pujar el Jaume Ferrer, saxo tenor, acompanyant-los en més estàndards. Jaume, amb només 20 anyets, edat de molts dels joves cracs actuals, provinent de la Sant Andreu Jazz Band, magnífica escola que ell ha sabut aprofitar per aprendre i enriquir el seu llenguatge, està actualment en una situació d'impas a l'espera d'una ubicació tranquil·la que li permeti estudiar i créixer en tots els aspectes. Mentrestant es presenta a totes les Jams possibles havent-lo vist a la Sala Fènix on també va tocar tan bé com al Big Bang. Jaume és la mostra, com també passa amb la Irene Reig, que la música, el Jazz, l'estudi i pràctica, dóna els fruits desitjats al cap del temps. Això és el que espero que flueixi en aquest temps d'estudi i pràctica on estat ficats tots aquests joves tot justa passada l'adolescència. Segur que tiraran milles, o i tant. Després va pujar una noia també del Liceu, cantant ella, que també s'apunta a un bombardeig, valenta, amb ganes i molt bones aptituds, la qual va cantar un o dos temes. D'altres nois van pujar arrodonint una Jam que te ja un gran renom aconseguit amb els anys.
Com sempre passa, els darrers textos són els més llargs perquè són els més propers en el temps, recordant-ne més detalls. De moment, a dissabte tarda, això és el que ha donat de si la setmana. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
