WTF amb Xavi Torres Trio + Marcel·lí Bayer i Gabriel Amargant

Una WTF brutal amb un quintet extraordinari i més músics que han pujat.....ara el Hip Hop amb l'Aurelio Santos, la Paula Dominguez, el Sergio Cebrián, el Bernat Hernández, Jordi Pallarés, Sandra Ortega, etc, etc...

Xavi, Marcel·lí, Vic, Gabriel i Joan  by JCLV

Ha estat de collons, amb poques paraules. El Xavi Torres Trio amb Vic Moliner iJoan Terol) + Gabriel Amargant i Marceŀlí Bayer, s'ha convertit en un dels quintets més potents de l'escena actual de casa nostra. Tota la música de la primera part ha estat obra del Xavi, on algunes de les peces ja les havíem escoltat quan en van fer la presentació en una anterior WTF amb només el trio com els temes dedicats al seu gos i un relacionat amb les gavines on ambdós saxos en van fer l'udol a l'inici i final de tema. Em sembla també haver-ne escoltat algunes el dia de la presentació del seu projecte final de carrera a la sala auditori Tete Montoliu. En format trio ja en vam gaudir d'allò més i ahir, amb l'afegitó d'aquests dos joves grans mestres dels vents, doncs ha arribat a cotes altíssimes d'interpretació; de fet no ha estat cap sorpresa per qui us diu això, ja que he tingut la ocasió d'escoltar-los de quina manera esbufeguen ells dos. Cadascú en el seu estil; Marcel·lí, (amb l'alto i el soprano) cerebral, mesurant la seva expressió física, amb un so vellutat i amb una seqüència lligada de notes, tal i com ho fa encara el seu estimat mestre Lee Konitz. Amb el soprano va brillar abastament també i amb un magnífic so. Mentre que en Biel sembla que es deixi la vida en cada tema, tal és l'expressió física i vital d'aquest gran tenor. En quasi tots els seus solos, va iniciar el camí de manera suau i mica a mica va anar pujant el nivell emocional fins arribar al clímax final, on el so ja podia ser força potent i fins i tot estripat. Dues maneres de tocar, dues maneres d'enfocar la vida? Grans tots dos i tots dos escoltats al Jazz Club La Vicentina en projectes diferents. 

Marcel·lí, Vic i Joan

El trio d'en Xavi Torres és un dels "nous" exponents d'aquest format que més ha sorprès. Per ser més exacte, diria que de nous en aquest format no n'hi ha gaires més per no dir cap més (i estic fent memòria). O sigui que és el trio revelació on el seu líder ja es va estrenar a piano solo al darrer Festival de Jazz de Girona amb total èxit. Xavi i Joan han rebut diversos premis en la seva estada actual alJazz-Department Conservatorium van Amsterdam , conjuntament amb el Lluc Casares i el Bruno Calvo formant part, amb un contrabaixista italià, del grup Trempera! Xavi és ara mateix un dels joves pianistes i compositors amb més projecció i la seva mestria va fer que l'Albert Bover sortís de la barra del Jamboree Jazz a veure com ho feia el que feia, Aurelio dixit, company de barra de l'Albert. Vic Moliner, dominador de les quatre cordes acústiques i elèctriques (que poden ser més) és el company de viatge perfecte on la comunió amb el Joan Terol i és clar amb el pianista, va ser extraordinària. Ambdós varen protagonitzar moments de gran compenetració visibles en les seves cares marcades per la satisfacció vívida del brillant moment. Joan va acabar la primera part amb un solo que recordarem els qui hi vàrem ser. El seu swing va ser perfecte i els molts canvis rítmics incorporats en els temes varen quadrar-se des del món de les baquetes. Vic va fer grans solos amb la "berra", solos de marcat accent melòdic on la pulsió rítmica de les cordes i el seu walking va ser brutal.

Pere Soto i Marcel·lí Bayer

Així va anar més o menys la primera part, amb força aplaudiments de la penya jove, molts amics i admiradors dels artistes, i també guiris que literalment van quedar acollonits. L'Aurelio, força perillós amb el micro a la mà, encara ho és més quan decideix baixar de l'escenari i passejar-se entre les butaques. Ahir no va preguntar què collons és el Jazz i va demanar a alguns què els hi va semblar fins i tot a una simpàtica guiri que va deixar anar "amazing", mentre que els d'aquí van emprar adjectius qualificatius diversos com acollonant o similars. 

La Jam Session va començar amb la cantant Inés Galvan? que va cantar el "All the things you are" de manera correcta tot i trobar-li a faltar la seva improvisació en "scat". Després va pujar el Jöel Gonzalez al piano i Pere Soto a la guitarra el qual va venir acompanyat d'un amic mexicà, guitarrista també. Pere va fer l'esforç de venir considerant que ara mateix ja deu estar volant cap a Mèxic on s'hi estarà fins el setembre. Fent un incís us diré que a part d'aquestes instantànies fetes amb el meu mòbil i per tant de pèssima qualitat, en trobareu de magnitud acollonant gràcies als dos mestres i amics, l'Antonio Narváez i en Josep Tomàs tots dos a primera fila com jo mateix i també donant voltes i cercant la millor imatge que segur van trobar. Igualment dir-vos que gràcies al Leo Bianchi l'àudio, vídeo, humus va ser perfecte gràcies al seu "hocus pocus".

Gabriel Amargant i Cristina Miguel

La Cristina va pujar també amb el seu tenor i va proposar la magnífica balada "Beatrice", no massa coneguda pel Pere però que igualment va fer amb tot el seu saber que és molt. Em va fer molta il·lusió veure'l compartir escenari amb el quintet i la Cristina Miguel i també amb el Jöel Gonzalez al piano després de substituir al Xavi que va ser el primer en anar a fer el break. La Cristina va tocar de manera solvent i segur que molt contenta de poder-ho fer entremig de tals "monstres". Tranquil·la i segura va demostrar el seu bon nivell d'estudiant de grau superior d'alguna de les nostres escoles. Després va ser el mateix Pere qui s'hi va posar i de quina manera va fer el seu solo considerant que no coneixia el tema...uns es pregunta què hauria fet si l'hagués sabut. Després hi van haver canvis pujant Jordi Pallarés a la bateria, Adrian al saxo alto i Rodrigo G Pahlen a l'harmònica i tot junts van fer un tema de Charlie Parker. Pel darrer tema de la Jam de Jazz va pujar el Erenh? al piano, l'Emanuel, amic del Pere, a la guitarra, el Berna Hernández va substituir al Vic Moliner, la Marta Gallego va tocar la flauta, i amb aquesta formació van fer aquest darrer tema iniciat per l'harmònica del Rodrigo i que va ser l'Autumn Leeves.

De moment un enllaç a les fotos de l'Antonio Narváez a l'espera de les del Josep Tomàs:

https://www.facebook.com/antonio.narvaezdupuy/media_set?set=a.10152105602781374.1073742079.751906373&type=1

Marta Gallego

Després d'aquest magnífic tema i interpretat de manera increïble per tots ells i ella, es van apagar els llums i van intervenir els fums, hora en la qual foto el camp habitualment. El fet és que vaig quedar-me una mica més a gaudir de les elucubracions estilístiques i idees diverses de l'amic Aurelio i amb ganes d'experimentar emocions fortes. Aquestes van tardar una mica en arribar però ho van fer i de quina manera. Els que ho varen iniciar en format trio van ser el Bernat, Jordi i el mateix Aurelio. Poc després s'hi va afegir el Sergio, la Paula, i algun més que ara no em ve al cap. L'Antonio s'hi va quedar fins el final, ell, que sap aprofitar les ocasions i va poder gaudir amb la Sandra Ortega i demés músics que van pujar per fer les músiques que van fer. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

Concert-Home a Cal Bart amb Celeste Alías, Jordi Rossy i Jaume Llombart

Aprofito que acabo d'arribar del concert-home de cal Bart-Mafe-León, (Bartolomeo Barenghi, María Fernanda i León Barenghi) amb tres "grans" com són la Celeste Alías, Jordi Jorge Rossy i Jaume Llombart per dir-vos que com sempre ha estat esplèndid; el soparet d'avui a base de pizzes manufacturades in home, pastis de xocolata i caldos foscs ha estat exquisit. Els tres músics han començat a tocar una mica més tard del que és habitual motivat per diverses vicissituds que no venen al cas, i ho han fet amb la veu de la Celeste, el vibràfon del Jordi i la guitarra del Jaume. Una formació a trio que no fa gaire havia fet un "bolo" a Caldes de Montbui ? crec, i que avui han clavat el seu repertori. Els temes que ens han presentat han anat des dels estàndards de Jazz als boleros, passant per algun tema de la música popular italiana i algunes bossa-noves. Un públic nombrós, tot i que no a petar, ha gaudit d'allò més de la proposta mensual que ja comença a ser una mena de "clàssic" dins la programació musical. Nosaltres que hi anem sovint i avui hem vist a força gent que segur era la primera vegada que hi assistia. Això és bo, ja que vol dir que cada vegada hi ha més gent que sap de la "moguda" musical a Valldoreix. El concert m'ha semblat, musicalment parlant, tota una delícia. La veu de la Celeste, perfectament afinada i molt delicada, s'ha passejat amb solvència per cadascuna de les melodies interpretades, i acompanyant-se de la seva expressió agradable i relaxada, ens ha fet participar més en les seves cançons. Temes diversos, com hem dit, que ens han mostrat el seu saber i les seves "maneres" interpretatives que són moltes i molt bones. El Jaume ha fet un gran paper, en el seu d'acompanyant, a base de tenir poc amplificada la guitarra que ha sonat quasi acústica, i s'ha deixat anar en algun solo, tot i que curtet. Els acords han fluït amunt i avall pel mànec de la seva magnífica guitarra de caixa i el seu compromís amb el projecte és total, la qual cosa ha permès deixar la part solista exclusivament de la mà, de les dues mans del Jordi. Aquest "tros" de músic no para de sorprendrem a mi i m'imagino que també a tots vosaltres. Des del seu "paradis" aconseguit a base de tocar la bateria amb el Brad Mehldau Trio durant prop de 10 anys, va decidir baixar a la terra i picar pedra primer amb el piano i darrerament amb el vibràfon. La seva vida musical amb la trompeta, que també va durar 10 anys, es va esborrar definitivament passant-li el testimoni al seu fill Félix Rossy i ara amb el vibràfon, i segons les seves pròpies paraules, sembla que la torna a recuperar. Els solos a vibràfon, (una massa a cada mà) li recorden els que feia amb la trompeta o si més no, l'estructura mental necessària deu ser molt similar, sentint-s'hi força còmode fent-los. El piano encara el conrea, aprofundint-lo dia a dia, i al vibràfon li passarà el mateix; no passarà massa temps que en farà el que en voldrà. Un músic "total" dels pocs que tenim a casa nostra. Amb ganes d'editar l'àudio enregistrat i de penjar-lo al blog del Jazz Club La Vicentina amb el previ vist i plau de tots tres....Celeste...Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Lluc Casares Trio + Bruno Calvo del 31 de març de 2014

Bé, doncs amb un magnífic regust de concert acústic amb el trio d'en Lluc Casares a la WTF d'avui al Jamboree Jazz amb l'Aurelio Santos màxim culpable de tot el que passa cada dilluns des de fa prop de 13 anys, que es diu aviat. Un trio liderat pel Lluc i amb en Pau Sala, contrabaix i Joan Casares, bateria. Lluc ha muntat aquest projecte en clau acústica, bàsicament, pel format i també perquè segur que és on ell es troba més a gust. Una molt bona primera part amb estàndards no gens trillats i algun tema propi on ja a les acaballes ha convidat al seu amic i company de múltiples vivències, en Bruno Calvo a tocar un parell de temes de Thelonious Monk i potser algun altre més. Una primera part exquisida, on l'evolució dels dos joves músics a les terres baixes és més que evident, particularment la desimboltura del saxofonista, més fresc i amb més idees i més tècnica, i també la del trompetista que ha millorat substanciosament el seu so, que ara em sembla més càlid i envellutat. Per descomptat que el Joan ha estat sublim a la bateria, tot i haver començat amb molta suavitat, ha tingut grans moments i en especial en els solos que ha realitzat que han estat brutals, per no parlar de la introducció a un tema de Monk amb pandereta inclosa. Pau Sala al contrabaix ha estat sublim, en perfecte sincronia amb el bateria i mostrant-nos el seu gran domini de l'instrument. En particular m'ha agradat la seva execució sempre rítmico-melòdica en els seus solos i la gran seguretat mostrada. Un trio de base posteriorment reforçat pel Bruno que ha brillat fent parella amb el Lluc, ambdós magnífics en melodies i solos. D'altres músics que han passat han estat Jöel Gonzalez al piano; Bernat Hernández, baix elèctric;Claudio Marrero, saxo tenor, etc...La veritat és que a mi també em passa el que li passa a l'Aurelio, que la memòria em falla, tot i haver-ho escoltat ara fa 2 hores, més o menys...Hauré d'escoltar-me de nou l'àudio per identificar als artistes. En resum, dir-vos que ens ha agradat força a mi i al Carlos Sampietro, i també a tothom qui hi havia a la Cava, i la mostra han estat els aplaudiments tema darrera tema, i solo darrera solo. Una WTF no tan WTF i més estàndard, més acústica, més Jazz tal i com es pot identificar una música que es feia a finals dels 50s principis dels 60s, amb el teu permís Aurelio, i tot i el concepte acústic que jo li he volgut donar, la sonorització que sí que hi era l'ha portat amb mà destra el gran tècnic àudio-visualLeo Bianchi, i gràcies a ell els fums també han sortit i les llums s'han convertit en penombra a l'hora de marxar jo i el Josep Tomàs que com sempre ha capturat els moments més brillants, més inversemblants, més impressionants, i sinó veieu la foto que ha penjat del Bernat. De moment, aquest és el "parte"....Voilà. Miquel Tuset i Mallol.