Gran Jam Session del 28 de setembre

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Després d'unes hores de recuperació necessàries intentaré explicar de manera resumida (ho intentaré) la manera com va anar aquesta magnífica Jam Session.
Primer de tot, comentar que s'esperava una bona assistència de músics i també de públic, com així va ser. La Sala Xica no tenia l'aspecte d'un concert però vàrem omplir els espais prop d'una quarantena de persones en el moment més àlgid de la nit. Agrair-vos a tots els que vareu  venir el vostre suport, així com agrair el suport incondicional dels amics col·laboradors que mes a mes ens donen el seu suport. Cal esmentar la sempre professional tasca de manera totalment altruista del "nostre" fotògraf oficial, en Gustaf Soldevila, qui no para de fer fotos i filmar vídeos, per en el proper concert portar-me un DVD carregat d'informació àudio visual.
La Jam la va coordinar el gran mestre de tots, en Geni Barry, un dels millors vibrafonistes de l'estat i un dels millors improvisadors. Encara recordo la cara d'admiració del gran David Pastor en veure'l improvisar en l'actuació que varen fer al Jamboree
Bé, com deia, Geni va arrencar la Jam al capdavant del grup estable que sempre obre la Jam i que va estar format per Albert Caire, piano / Paco Weht, contrabaix i Felipe Muñoz, bateria. Van tocar tres o quatre temes estàndards de Jazz entre els quals una versió del "On green Dolphin Street" magnífica. Grans solos de tots quatre i ja deixar pas al primer músic i que va ser la cantant Time Meyer, qui ens va meravellar per les seves qualitats, simpatia i un lliure estar a l'escenari. La Time cada vegada s'adapta millor als estàndards de Jazz, que no son el seu estil pròpiament dit, però sembla que ella vol arribar a dominar també com els temes que canta habitualment, d'un estil més popular. 
Després de la Time vam convidar a pujar un dels més reputats mestres d'harmonia i guitarra de casa nostra, en Vicens Martin, guitarrista, compositor i arranjador i gran persona, que treballa al Taller de Músics des de fa una colla llarga d'anys, i que havia coincidit, ell com a cap d'estudis d'harmonia del Taller en l'època que hi estudiava l'Albert Caire i algú més. És professor de guitarra d'un altre dels habituals a les Jams, en Jordi Pujol, i també conegut per molts altres músics que hi varen intervenir posteriorment.
Varen tocar dos o tres temes i va ser molt interessant veure el tete-a-tete amb en Geni Barry. Ells dos no havien coincidit mai dalt l'escenari i per tant l'expectació era important. No cal a dir que es varen entendre a la perfecció, i que es van aplaudir un a l'altre els respectius solos. No oblidem pas la secció rítmica, Albert, Paco i Felipe , els quals van mantenir la màquina rítmica a la perfecció. Vam convidar mentre tant a pujar a l'Arnau Alonso jove de poquets anys, bateria que sempre ve, conjuntament amb els companys, professors i alumnes de l'Escola Jam Session, la qual, amb el seu director al capdavant, en Luis Blanco, em de dir que sempre ens han acompanyat en totes les mogudes.
L'Arnau  va tocar una colla de temes, ja que havia de marxar d'hora amb els seus pares, i després vam convidar a d'altres bateries.
Després d'aquests temes en Geni va voler fer el Blues "Freddie Freeloder"i vet aquí que em vaig veure a l'escenari tocant el tema. Un estàndard ideal per improvisar amb una melodia senzilla i no masses complicacions harmòniques. 
Posteriorment vam convidar al  Joaquim Castanyer, flugelhorn i també al Francisco Santos, de l'Associació de Jazz de Rubí, a tocar el seu clarinet, i també amb la meva participació i la de Miquel Donat, trompeta vam fer un tema del Duke Ellington, "In a mellow tone".
D'altres músics que van pujar a l'escenari van ser el Valentí Tuset, guitarra conjuntament amb el Pep (company de la cantant Noelia Mercedes que també va cantar posteriorment).
Com ja he dit abans, un dels que va venir va ser el Miquel Donat, trompetista de La Locomotora Negra qui ens va fer gaudir amb el so clàssic de la seva trompeta. Miquel Donat va acompanyar a la Noelia Mercedes en el tema "It don't mean a thing", conjuntament amb el Joaquim Castanyer, el seu company Pep, etc. Un altre dels convidats il·lustres va ser el professor de piano de l'Escola Jam Session, en Jeroni Pagan, qui amb l'alumne de la mateixa escola Sílvia Juncà i el mateix Luís Blanco van interpretar alguns temes. Qui també va venir a la Jam és una parella de músics i amics tots dos de l'Albert Caire, en Lluís Voisin i Josep, bateria i guitarra despectivament, i també a la bateria l'amic de Sant Cugat el Josep Mª Martí, qui finalment va poder tocar algun tema. Tots nosaltres ens vàrem anar tornant a l'escenari i vàrem poder compartir-lo amb els grans mestres que ens varen acompanyar, en Geni Barry, Vicens Martín, Paco Weht, Albert Caire etc. Menció especial la feina ininterrompuda del Paco Weht des de les 22h30m més o menys l'hora en què van començar a tocar, fins prop de les 3h de la matinada que va ser quan vam acabar, després de tocar temes amb l'únic públic de la resta de músics que hi quedava. Esmentar però, les ganes que hi van posar entre el públic, uns amics que van venir de Sant Quirze del Vallès, en Carles Vinyals i parella, i en Valentí i parella, els quals van ser els darrers del públic en marxar. D'altres amics i familiars no hi van faltar, el Jesús i la Teresa, els amics del Club de Jazz de Sant Cugat el Carlos Sampietro i el David Carreras, i d'altra gent que ara mateix no em ve al cap. Tant se val, agrair-los la seva assistència així com a la de tots els músics que van venir i que van ser una bona colla. Miquel Tuset.





Petites cròniques de les WTF...amb Jefferson Otto Trio i un llarg etc..


Una altra WTF per a la història, histèria? Em va semblar escoltar aquestes paraules per obra i gràcia de l'Aurelio Santos. Un titular podria ser... des de la pau rítmica de les bossa-noves fins l'esclat del free! Va ser així mateix com us ho dic. El trio inicial format per JEFFERSON OTTO, RODRIGO BALDUINO y JOAO OLIVEIRA, ens va oferir una primera part on les noves bossa-noves, versions va dir ell, van tenir un públic atent escoltant la novetat, si considerem que normalment ens trobem Jazz. Van tocar temes desconeguts per la majoria de gent, temes actuals amb una frescor inusitada. 
Jefferson Otto by Josep Tomàs
El Jefferson va resultar ser un molt bon cantant i millor bateria. La seva veu i seriositat a l'escenari, van anar lligades amb un control total dels difícils  ritmes brasilers. Va presentar al grup, va parlar tranquil i segur, sempre amb un somriure natural i va estar distes i amable. Els companys que el van acompanyar, el Rodrigo i Joao Oliveira, van estar en tot moment a la seva alçada. Cal destacar els solos que va fer el Joao a la guitarra, per ràpids i ben executats, i la pulsió rítmica del Rodrigo amb el seu baix elèctric. Van fer la broma que s’haurien de dir “The Afonicous Band”, ja que semblava que estaven tots prou afònics. Entremig, varen convidar a una jove brasilera de pell enfosquida, la Lidia Lucas, “Negra” Lucas? va fer-se dir ella mateixa, molt simpàtica i riallera, la qual va canviar una mica les estructures melòdiques i rítmiques. Vàrem entrar al món de la Samba, més alegre i divertida que les Bossa-noves, un pel melancòliques, on ella es va deixar anar literalment, tant en l’aspecte musical com en el rítmic, ballant de manera desimbolta. Va ser una alenada d’aire fresc aplaudit per tots els presents i que va deixar pas a més temes en clau bossa. 
Lidia Lucas by Josep Tomàs
Recordo el que van fer de Baden Powell d’un recital a París, on de la Suite de tres moviments, l’Otto va decidir agafar-ne el del mig, que va resultar preciós.
Després d’aquest primer passe, l’Aurelio Santos ens va fer-los aplaudir fins aconseguir que fessin un altre tema, que també va ser molt interessant. Un tema del Joao Oliveira que va ser qui el va cantar i interpretar la mar de bé. També ara, mentre els companys remenaven les guitarres, el Jefferson Otto, ens va deixar bocabadats mentre tocava la seva bateria, que incloïa una timbala per aconseguir aquells sons més brasilers. Després d’aquest tema i més d’1 hora de bona música, va començar la Jam Session de la mà del seu Regidor, l’Aurelio Santos.
Demanar forts i més forts aplaudiments per els músics és una de les seves tasques, auto-imposades, i de la qual en treu un elevat rendiment. Finalment, tothom aplaudeix una bona estona, i aquesta vegada també vam aplaudir a tot el grup de l’Estudi Puche, amb la seva directora al capdavant, la Carme Puche, i amb tots els seus companys i companyes al darrera de les màquines de vídeo i àudio.
l'Aurelio va convidar a l’escenari a una dona menuda però molt simpàtica, la italiana Iris, de Gènova però que també havia viscut a  Sicília i que va dir que sempre venia a Barcelona per les Festes de la Mercè, i que li agradava molt la ciutat. Va cantar el “How Insensitive” amb molta gràcia i simpatia, després de dir-nos que se li havia cremat el vestit en el “córrer foc” i deixar-nos alguna paraula en català, la qual cosa li vam agrair. Un tema dolç després de la força del darrer tema del trio liderat pel Jefferson Otto, que ens va situar en una altra atmosfera.

Les WTF amb el Jefferson OttoTrio i molts més


                            Totes les fotos  by  Josep Tomàs

Seguidament el Regidor va convidar al Claudio Marrero, saxo tenor, jove canari que dia a dia ens mostra les seves millores tècniques i estilístiques, per  després convidar al pianista uruguaià Rodrigo González Palen, i amb la mateixa formació del trio anterior van fer un estàndard interpretat però a un ritme totalment diferent i entretallat, el tema va ser l’”Impressions” de John Coltrane, tros de tema que manté l’estructura de dues escales/acords com el “So What” de Miles Davis. Va començar el Claudio fent un molt bon solo mentre la resta mantenia el “tren” a tota hòstia. Després va ser el  Rodrigo al piano qui ens va meravellar amb la seva tècnica i velocitat. Un solo magnífic del Joao Oliveira per si algú s’hagués pensat que només tocava músiques brasileres. És un tros de crac aquest jove brasiler i ens ho tornarà a demostrar un altre dilluns on serà ell amb el seu grup qui obrirà la Jam de les WTF. Ja per acabar, va ser el mateix Jefferson qui va fer un magnífic solo incidint en els sons brasilers de la seva timbala/paila més llarga. Després d’aquest magnífic solo, el Claudio hi va tornar amb la melodia del tema i varen acabar entre llargs aplaudiments. L’Aurelio va pujar i va fer-nos aplaudir a tots els músics, mencionant els seus noms amb prou claredat a fi i efecte que tothom se n’assabentés, fins i tot jo mateix. Després va convidar al Jefferson Otto i al Rodrigo Balduino que fessin un “break” i així poder anar a sopar, la qual cosa va ser motiu suficient per començar a parlar de llocs emblemàtics del barri on es pot sopar de manera magnífica. Bromes compartides de l’Aurelio i Claudio Marrero fent referència a Kenny G, Richard Clayderman, Los Pecos, etc....Va convidar a pujar a Bachi, Jesús Bachiller Jimenez, al baix elèctric i al Dani Gonzàlez, responsable de les Jams del Carmelitas, a la bateria. També va convidar a Raynald Colom a la trompeta a formar part d’aquest ja més nombrós grup, i amb tot això ja portàvem 2 de les 4 hores que vaig enregistrar.
El tema que van tocar va ser una versió del “Watermelon Man” del Herbie Hancok, versió entretallada rítmicament, i que en la tanda de solos va iniciar el sorprenent Claudio Marrero. En iniciar-la Raynald va fer-ho a un volum més baix, tocant suaument, per després anar-se animant “volumètricament”. Raynald ens sorprèn cada vegada més en cadascuna de les seves grans interpretacions i improvisacions, arribant a cotes altíssimes. Bons solos del Joao a la guitarra, del Rodrigo González al piano, de Bachi al baix, mentre el Dani mantenia el bon ritme a la bateria, varen donar pas a la finalització del tema, allargat fins trobar un punt comú per acabar-lo.

Morten Sandholt by Josep Tomàs
Llargs aplaudiments varen deixar pas a d’altres companys entre els quals Roberto Albrecia al saxo alt per afegir-se al grup i tocar un altre estàndard, amb el ritme modificat, com es fa amb la majoria d’estàndards per fer-los més divertits pels mateixos músics i de rebot per la gent. Va ser el “Little sunflower” del Freddie Hubbard iniciant el solos la trompeta del Raynald. Aquest és un tema on en el “pont” hi ha un canvi que, particularment trobo meravellós, bonic, vaja. El va seguir el Roberto Albrecia qui va fer-lo també a la perfecció. Joao, Roberto González , Claudio Marrero i Bachi els varen seguir amb molta tècnica i imaginació interpretativa. Van deixar fer un petit solo al Dani a la bateria acompanyat pels vents, per així tornar al tema acabant-lo després de passar pel “pont” i anar reduint el volum dels seus instruments, fent-ho de cop. Seguidament l'Aurelio va convidar a pujar a una madura cantant, Jan Santana que va cantar un “Rock me Baby” a ritme de funky, molt i molt ben acompanyada, va dir ella mateixa en acabar la seva interpretació. Aquest tema el vaig escoltar des de la barra mentre parlava amb l’Albert, el suposat “jefe” de l’Aurelio, assidu a les Jams WTF i també als concerts del Jamboree Jazz Club, que va resultar que també intentava fer sonar un saxo, tenor ell i alt jo. Prendre unes birres mentre xerres amb algú, escoltant de fons les meravelles musicals i gaudint de l’ambient musical de les WTF és un dels al·licients per venir-hi. En aquests moments vaig començar a sentir els sons guturals d’ultratomba de l’Aurelio, i per tant ja eren les onze minuts amunt, minuts avall. Els joves convidats varen ser ara l’Apelles Carod al violí, el jove saxofonista que ara va venir amb l’EWI, Josep Valldeneu i d’on van sorgir alguns sons dels “Segadors”. Suaument van començar a tocar violí i EWI fins que va sorgir la veu del Raper El anónimo recitant textos urbans. Matias Miguez ja era al darrera d’aquells sons i conjuntament amb el Quique Ramírez marcaven un ritme implacable en els punts més àlgids. Grans solos de l’Apel·les Carod al violí, amb gran domini tècnic i harmònic, melòdic i rítmic. Aquests dos joves ja no son una promesa, son tota una realitat que aviat veurem en els diversos escenaris d’arreu. A la vegada s’hi va afegir a l'EWI l’altre jove crac, Josep Valldeneu. Després, tot va ser una mena de silenci entretallat pels acords del violí, un tema que es va dir “Mi fiambrera y yo”, va dir l’Aurelio. Va dir-li al Leo Bianchi que pugés els volums del violí i EWI, i ho va dir en català, aí es na. Mentre parlava li va fer extreure al Josep diversos sons de l’EWI, tot i fent les bromes simpàtiques que només sap fer ell, l’indiscutible Aurelio. Comentar la participació de l'Aurelio en la sessió, micro a la boca i fent un perfecte i difícil  "BeatBoxing", com és habitual en ell, acompanyant a tota la colla de músics.
Va convidar a Miquel Biarnès a la bateria, teníem ja al Sergio Cebrián a la guitarra, van pujar Toni Martin als teclats, Morten Sandholt al saxo tenor, Martin Leiton al baix elèctric, i l’Aurelio va començar a petonejar el micro aconseguit estimar-lo fins a nivells incommensurables. Tot això passava mentre jo feia un “break” a l’aire lliure amb la responsable de la filmació del documental, la Carme Puche i una seva càmera ajudant, tot xerrant de les meves aficions musicals i demés invents. O sigui que el darrer tema que vaig enregistrar no el comentaré abastament i només diré que quan vam tornar a les “catacumbes” ja l’estaven acabant i hi havia a l’escenari una dotzena de músics entre els quals Kike PerdomoAudun Waage els anteriors comentats i algun que em deixo com sempre passa. Tots ells varen tocar el magnífic tema de millor títol anomenat “Yo pito, tu pitas, el pita, nosotros pitamos, vosotros pitais, ellos pitan”. Eren prop de les 12h i ja portava 4 hores dintre de les tombes del Jamboree gaudint entre els ressuscitats i vivint la vida nova que ens havia promès el profeta Zappa. Miquel Tuset.

Petites cròniques de concerts del Festival l'hora del Jazz....ANDREU VILLAR QUARTET i GNAPOS TRIO

Avui hem anat al Festival l'Hora del Jazz, a la plaça de la Vila de Gracia. Hi havia dues propostes, teòricament diferenciades entre elles. Fins aquí tot normal. Tu hi vas pensant això i ai las, et trobes amb una sorpresa majúscula. La veritat és que la majoria dels qui hi érem, no ens esperàvem un canvi tant radical. La primera proposta, un quartet de Jazz amb músics de reconeguda vàlua, liderat per l'Andreu Vilar, vibràfon / Albert Cirera, saxo tenor / Juan Pablo Balcazar, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. S'ha de dir que ha estat un concert de Jazz molt ben interpretat i amb la seriositat dels músics que saben que estan fent quelcom d'important, i que ho fan en un indret especial davant d'un molt bon públic, atent i respectuós. El repertori que ens han ofert ha estat variat, amb temes propis (de l'Andreu la majoria i de l'Albert crec que un) i algun estàndard, com el Blues de Charlie Parker anomenat "Barbados". M'ha agradat molt la manera com han tocat i les composicions pròpies i estàndards, i he gaudit escoltant els solos de l'Andreu i de l'Albert, que són els qui n'han fet més, i també les intervencions del Juan Pablo i del Carlos. Un concert amb molt de gust, on la variació rítmica dels temes no ens ha permès dormir-nos, tot i haver-hi la balada de l'Albert Cirera. Tots hem aplaudit abastament, i pel que he vist al nostre voltant, la gent estava satisfeta. 
Enganxats escoltant a l'Andreu Villar Quartet  by Antonio Narváez Dupuy
Després d'un breu descans, el temps que es tarda en canviar els instruments, de prendre una cervesa i saludar algun conegut, la segona proposta s'ha posat en marxa. Han estat els Gnapos Trio, amb el David Muñoz "Gnaposs", guitarra / Pere Foved, bateria i havia de tocar el Jordi Franco el baix però ha estat el Miki Santamaria qui ho ha fet. El canvi ha estat radical, radical. No han fet precisament Jazz, i sí tota una amalgama de variacions musicals que s'han passejat pel Blues, Rock, Funky, i potser alguns estils més. S'ha de dir que, gràcies a les habilitats comunicatives del David, tot ha anat com una seda. Sense oblidar-nos de la part musical, que ha estat excel·lent, tot i el volum lleugerament atronador (per a mi). Tots tres han estat a un altíssim nivell. El Pere Foved ha demostrat estar en plena forma física i tècnica, demostrant el perquè és un dels bateries més sol·licitats en mogudes diverses. Ha format part de diversos treballs del David Pastor, en format duet i també en trio, en el seu Nu-Ruts. El David ens ha fet gaudir d'allò més, tocant tecles, pedals diversos, obtenint sons inversemblants i fent uns solos magnífics, amb les dues guitarres que ha utilitzat. S'ha mostrat molt més que atrevit, apropant-se al llindar de la tarima, on la vestimenta i ulleres ens han mostrat un xicot bastant irreverent, fresc, i alhora educat amb la penya. Tot un personatge, aquest David. La darrera sorpresa ha estat veure el Miki al baix. Ningú se l'esperava i per això ha estat una sorpresa. Sap estar a l'alçada del nivell que se li demana, i considerant que ha fet una substitució (és cert que hauran assajat), doncs no ho ha semblat de cap de les maneres. Ha mantingut un pols constant amb el Pere, rítmic, i amb el David, melòdic, que ens ha fet vibrar. Continuaria, però se m'ha fet tard i vol ploure. Només dir-vos que el final ha estat apoteòsic. Tots dempeus, escoltant una versió fantàstica del "Smoke on the water" de Deep Purple, a un ritme molt més trepidant i farcida de imaginació desbordant, que és la que deu tenir el líder del trio, el David Muñoz, gran guitarrista i també un bon showman. Ens ho hem passat pipa amb les dues propostes. Agrair als amics de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya la realització del Festival L'Hora del Jazz Memorial Tete Montoliu en la seva 22ena edició i la seva encertada programació. Bona nit. Miquel Tuset.