Petites cròniques de concerts.....CARME CANELA i ALBERT BOVER al Jamboree

Doncs ara mateix he arribat a casa després d'una nit de Jazz íntim, càlid, comunicatiu i d'altres adjectius qualificatius. Carme Canela i Albert Bover, en plan duet, ens han deixat clavats a les cadires del Jamboree Jazz tema darrera tema. Un homenatge a la Shirley Horn, cantant i pianista, excelsa en les dues facetes, de la mà de l'Albert i amb la meravellosa veu de la Carme. Una nit de total calma ha envaït les velles parets del Jamboree. Tothom, amb un silenci sepulcral, s'ha mantingut bocabadat escoltant els temes, la majoria desconeguts, com segur que també ho era la Shirley per la majoria dels presents (una suposició), però que, com ha dit la Carme, haurà servit perquè la coneguem a partir d'ara. Hem pogut escoltar algun estàndard com el "Beautiful Love" interpretat de manera gens trillada, més aviat, bastant "sui generis". Ens hem trobat uns quants dels habituals a esdeveniments com el d'avui, l'Antonio Narváez Dupuy, el Martí Farré Sender, i músics també, el Marco Mezquida, que com a gran entès ha escorcollat cadascuna de les notes que feia el mestre Albert, cosa que comentaven després del concert, allà, entre les voltes, mentre, nosaltres, els presents, no acabàvem d'entendre massa de què parlaven ambdós pianistes. La Carme ha estat sublim, seductora sense voler-ho ser i captivadora sabent que ho era, ja que només havia de mirar-nos a tots els presents per veure de quina manera ho estàvem de captivats; i ella mirava i ho veia. Ha estat comunicativa, tendra i simpàtica alhora que ha cantat com poques ho saben fer, amb delicadesa, sensibilitat i gran control de les notes llargues, molts llargues, en compassos lents, molt lents, mantenint fins el final l'afinació. Aquesta devia ser la gran virtut també de la ara no tant desconeguda Sirley Horn, les balades molt lentes cantades a la perfecció pel que fa a l'afinació. És prou evident que una cantant ha d'afinar, sí ja ho sé, però és en aquestes ocasions quan valores molt més aquestes qualitats, magnífiques qualitats, les de cantar sense fer cap crit, cantar suau, lent i allargassant les notes fins l'extenuació. Bona nit. (la mateixa nit del concert)

Doncs, devia estar cansat o captivat per la Carme....Però és que la mestria de l'Albert Bover, indiscutible, va quedar palesa acompanyant-la en aquelles balades lentes, molt lentes, cosa que també deu ser molt difícil. A més a més, vàrem escoltar com ho feia, amb acords que semblaven dissonants, amb una mà esquerra excelsa, rítmica i suau, i una dreta que va volar amunt i avall, a dreta i esquerra, amb unes magnífiques línies melòdiques, que moltes de les vegades, fins i tot sorprenien a la mateixa Carme, i de rebot a tots nosaltres. L'Albert és, potser, el millor pianista de Jazz de la península, al menys és el que em diu moltes vegades l'amic Geni Barry, (amb el potser inclòs) tot i que tenim la gran sort que n'hi ha molts altres, que estan a la vora d'ell, que també són molt bons, com en Joan Monné, Joan Díaz i uns quants més. Al final del concert, com he dit en la crònica, l'Albert i el Marco parlaven d'aspectes tècnics i un li explicava a l'altre com en el "Beautiful Love", crec, va tocar de manera invertida, inversa, o quelcom de similar, partint del mig del piano i obrint els braços; mentre lla mà dreta anava pujant, l'esquerra anava baixant, cadascuna d'elles fent la feina que li tocava. Bé, espero que l'Albert em perdoni el lapsus de no haver comentat la seva gran actuació en "calent", però, és que devia estar cansat o captivat. (el dia després)

Incidint amb el comentari pianístic, només aclarir que demano disculpes a tots el pianistes, inclòs l'Albert Bover, per haver fet un comentari comparatiu, que mai s'ha de fer, i que no sé d'on he tret la cita de Geni....devia dir-me que l'Albert és un dels millors...i que jo he capgirat, una mica per un sentiment de culpabilitat per no haver inclòs el comentari sobre l'Albert en la crònica del concert. Dixit! (el mateix dia del dia després, després d'haver-m'ho rumiat una bona estona). Miquel Tuset.

Petites cròniques de concerts.....JONATHAN KREISBERG, SHADOWLESS, al Jamboree

JONATHAN KREISBERG, SHADOWLESS, al Jamboree.

Ja fa una mica que he arribat a casa i ja estic molt més recompost de quan he arribat del Jamboree Jazz. Avui no hi tenia previst anar-hi perquè no m'havia fixat en la programació d'avui, tot i enviant-me-la per mail de manera regular com sempre fan. Al final, després de comentar-ho amb el Pere Soto, m'he decidit a anar-hi. Un no ho coneix tot, ja m'agradaria ja, i per tant, del gran, gran, gran, guitarrista Jonathan Kreisberg no en sabia res de res; no em fa vergonya, no. En arribar, just a les 22h, em diuen en comprar l'entrada que hauré d'estar-me dret, accepto i entro. Només arribar, ja albiro tres cadires sense ocupants, teòricament comprades, i m'assec en la fila 3, ben al mig, al passadís. Collons, de moment m'assec i si ve la persona posseïdora de la butaca d'or, m'aixeco, i aquí no ha passat res. Només asseurem que comencen els músics a tocar, hòstia, ni pintat a l'oli. Ja a les primeres notes he entès que estava començant a presenciar un concert que podi ser memorable, i carall si ho ha estat. Un quartet on els músics toquen 5 instruments, és un quartet o un quintet? Com que eren quatre músics i cinc instruments, era un quartet amb un músic amb doble "curro", i així ha estat. Jonathan Kreisberg, guitarra Gibson ES137?, Will Wilson, piano i saxo alt, Matt Penman contrabaix i Colin Stranahan bateria. No sé ni per on començar....m'he quedat frapat, com tothom, des del principi. He escoltat, hem escoltat un guitarrista amb una precisió, tècnica, sensibilitat, musicalitat, savi ús dels recursos tècnico-electrònics, i un munt de "virgueries"....Persona afable i simpàtica a la vegada que gran músic, i segons ha repetit un parell de vegades, un gran enamorat de Barcelona; és clar que això mateix deu dir a Paris, de Paris, però se li agraeix. El pianista-saxofonista ha resultat ser un pianista per acompanyava força bé, i un saxofonista que toca de collons....Flipat m'he quedat en escoltar-lo en els solos i en les melodies tocant un saxo alt "vintage" daurat, però sense ser Selmer, jo diria. Un so esplèndid, d'aquells dels anys 40-50, i unes maneres ràpides de tocar-lo, uau, com el Parker, Woods, etc, tot i que l'estil, molt més modern, és clar ... El Jonathan ha tocat temes seus, un tema del Parker i en fer el bis en solitari, mentre els companys "tocaven" les cerveses, ha interpretat un "Stardust" meravellós. Aquest és un tema que si l'escoltes per segons qui, et pot semblar una mica massa "estovat", no sé si m'explico, però noi, el Jonathan l'ha brodat amb acords, arpegis i un solo magnífic, apart de fer-ho amb tots els recursos sonors de la seva "pedalera", la qual ha acaronat en lloc de trepitjar-la. Bé, em podria estendre molt més però ja paro. Com que m'he comprat el disc que ell mateix m'ha signat, sense deixar la seva guitarra, li he hagut de dir si se l'emportava al llit, i mig somrient m'ha dit que de vegades sí, se l'emporta! Un xicot molt trempat i que m'ha deixat, ens ha deixat una gran satisfacció que crec que em durarà uns quants dies. Per cert, agrair a l'ànima en pena que s'ha comprat l'entrada i no ha vingut a gaudir del concert per poder-ho fer jo en el seu lloc. Un disc que posaré el proper setembre al programa Jazz Club de Nit. I ara sí, bona nit!  Miquel Tuset.