Albert Bover & Marco Mezquida, Duet Nosferatus al Jamboree

Albert Bover & Marco Mezquida
Aquest dimecres 19 de novembre, els que vàrem anar al Jamboree a les 20h a escoltar la proposta presentada pel Pere Pons del Duet Nosferatus vam gaudir d’allò més. Aquest duet format per mestre i alumne, fa anys, i mestre i mestre ara mateix amb l’Albert Bover i Marco Mezquida ens va oferir tot un reguitzell de temes amb títols foscos i músiques gens fosques, més aviat meravelloses. Ja fa temps que el mateix Albert es va posar com a pseudònim artístic i fins i tot personal el de Nosferatu, els atributs del qual només li són estilísticament propers en el món terrenal i per tant físic, (i només semblança) i no gens en el món artístic i/o espiritual on l’Albert és més aviat àngel que dimoni. El fet que el Marco s’hi hagi afegit només vol dir una cosa...respecte i admiració pel mestre. El concepte Nosferatu doncs els hi ha permès decantar-se per un repertori on els títols ens situen en aquesta òrbita, però ja he dit que no pas les músiques que ens van fer volar literalment.
El primer tema que van tocar va ser el “Old Devil Moon”, tema que va composar Burton Lane el 1947 pel musical Finian’s Rainbow. Tema tocat a un ritme un pèl viu on ambdós músics ja van mostrar una gran compenetració. Albert va tocar el piano Yamaha i el Marco es va asseure al teclat electrònic. Melodia conjunta i solos individuals moltes de les vegades i sempre mentre un solejava l’altre l’acompanyava amb piano o teclat. Després dels primers i desitjats per tots aplaudiments, l’Albert va presentar el concert amb el seu estil contingut però distès fent broma dels anys, 900 que feia que coneixia al Marco (és clar, un parell de vampirs, ja és això) però no, només fa 8 anys que es coneixen i és quan el Marco, desconegut per molts, va presentar-se a les proves d’accés de l’Esmuc i l’Albert i la resta varen “flipar”. Després del primer tema fosc de títol, el segon havia de ser igual o més fosc i “voto al diablo” que així va ser. L’Albert va presentar el tema de Wayne Shorter, “Dance Cadaverous”, del disc Speak No Evil, una meravella de tema igualment aplaudida per tots els presents, els quals només vam aplaudir al final dels temes, al menys en el primer set que és on hi vaig ser. Acabats els aplaudiments varen fer canvi de cadires, de pianos, l’un va passar al cantó de l’altre i a l’inrevés. 

Marco Mezquida
 El Marco va presentar el seu primer tema inèdit anomenat “Radiohead Montsant Elevation”; tema composat a partir dels efectes d’escoltar el conegut grup sota els efectes d’un bon vi com és el Montsant. Un tema amb un motiu persistent melòdica i rítmicament estrena mundial que el Marco i l’Albert van voler oferir a tots els presents. Després, Marco va presentar el següent tema, també diabòlic, que va ser el tema principal de la banda sonora de la pel•lícula de Roman Polanski, “Rosemary’s Baby”, traduït aquí com “La semilla del diablo”. Tema amb els sons inicials adequats per fer-te tremolar de por però que quan sona la senzilla i preciosa melodia la por s’esvaeix i es converteix en un “cant” a les més altes esferes de l’emoció. Els aplaudiments van ser sentits, amb el sentiment a flor de pell després d’embriagar-nos amb la preciosa melodia i millors interpretacions per deixar pas a l’Albert i presentar-nos un tema dedicat a un colega seu, un tal Nosferatu, el qual avorrit a la Transilvània original se’n va anar a Nova York i allà es va fer amic d’un tal Billy Strayhorn, etc. Aquest magnífic tema, amb el títol evident de Nosferatu, va ser com una mena de balada profunda que va ser l’antesala del darrer tema d’aquest primer passe, tema que jo no vaig poder escoltar. Malauradament vaig haver de recollir els trastos entremig de l’expectació i silenci habitual entre tema i tema, tot i que crec haver-ho fet amb la suficient agilitat i silenci per a no destorbar tothom, i després, ja a l'exterior, córrer com un possés rambla amunt per agafar metro i tren i poder arribar abans de les 22h a l’emissora de Ràdio Sant Vicenç per iniciar un magnífic programa amb un disc de Fresh Sound Records, el darrer del gran Emilio Solla i el darrer del no menys gran Ernesto Aurignac. Unes músiques que es van enregistrar i també les imatges que segurament podrem veure i escoltar passat el temps adequat. Dir-vos que com sempre el so va ser excel·lent, i com és habitual entre setmana de la mà de l'Alex Monsoliu....i que la simpatia a la barra i els somriures francs com sempre els va oferir l'amic Òscar. Miquel Tuset.

LEE KONITZ QUARTET al Jamboree Jazz Club...Festival Jazz San Miguel.

Dan Tepfer, Lee Konitz, Jeremy Stratton i George Schuller
Havíem de ser-hi...Lee Konitz, una de les llegendes vives del Jazz...home íntegre amb un so propi ja a la mateixa era de PArker, on tots els saxofonistes que tocaven l'alto seguin les seves petjades. Lee es va mantenir ferm en el seu estil a partir del qual varen sorgir noms com Paul Desmond i Art Pepper.

La formació del Lee Konitz incloïa Dan Tepfer, piano. Jeremy Stratton , contrabaix. George Schuller, bateria.

Al primer passe de les 20h es va produir un ple total de públic, assegut per on podien fins i tot en els tamborets i drets nosaltres i els músics que hi van anar entre els quals no hi podia faltar en Marcel·lí Bayer, però tampoc molts d'altres.
El silenci durant l'actuació del Lee Konitz Quartet va ser total, i em va semblar notar en l'ambient una mena de respecte a alguna cosa més que a una persona i el seu projecte i també una expectació per veure'l, escoltar-lo fes el que fes

 
La sorpresa en veure'l cantar trossos de melodia i solos va esdevenir una activitat habitual posteriorment compartida pel jove pianista (ona Meldhau). Nit d'estàndards començant amb l'Stella, barreja de The Song is You..i acabant amb Solar finalitzat amb un turn around..entremig Round Midnight, Body and Soul i un tema propi, el Katy's Trance,  basat en "Play, fiddle play", mateixa harmonia i fins a la última melodia, no hem sabut de quin tema es tractava, paraules de Marceŀlí Bayer...

En el segon passe, Lee va demanar què volíem escoltar...alguns li han dit el All the things i uns altres un altre...i sí que l'ha fet el All the things, però com sempre a la seva manera...El segon tema ha estat Darn that dream, després han tocat I'll remember april i després ha començat un tema que ha resultat ser Alone together, Skylark, Subconsciouslee...el Piero Cozzi també hi era i ens ha fet un cop de mà amb alguns temes....Un dels il·lustres entre el públic va ser el Jordi Pujol, el "presi del Jazz", amb el qual vam estar comentant algunes coses, títols de temes, maneres de tocar, el fet de cantar Lee entre els temes, etc...segons em va dir, havia vist el Lee Konitz en formació de trio a L.A. i va fer el mateix....cantar entre els temes i compartir-ho amb el seu apreciat pianista, del qual se'n sent força orgullós, cosa palesa que ell no va amagar en cap moment, ans al contrari.

(Vegeu una presentació de les diverses fotos que vaig fer)

Al final, Mr Konitz ha baixat de l'escenari per descansar mentre el trio ha fet un magnífic Ask Me Now de Monk ara sí amb swing..el darrer tema.


I ara, com a cirereta, vegeu un vídeo amb el 'Round Midnight...




Mr Lee Konitz, llegenda viva del Jazz...un honor per a tots nosaltres tenir-lo amb 87 anys i bufant i cantant....gràcies Pere Pons i Jamboree per fer possibles aquestes fites. Miquel Tuset i Mallol.

I ara un afegitó obra i gràcia del Marcel·lí Bayer..el que més deu saber sobre el seu mestre Lee Konitz.

Un detall del concert d'en Lee Konitz de dissabte, apte només per a freaks del tema saxos:

L'instrument amb el que va tocar dissabte al Jamboree era el que li va comprar la seva mare l'any 1945 per 150 dòlars, un Selmer Balanced Action amb número de sèrie 20.000 i poc (en aquest vídeo ho comenta a un incrèdul i divertit Paul Motian: 

(https://www.youtube.com/watch…).

Normalment als concerts europeus, Konitz acostuma a tocar un Selmer Mark VI perquè és el quin guarda a la seva casa de Köln (tal com explica al llibre d'entrevistes amb Andy Hamilton "Conversations on the improviser's art" http://www.press.umich.edu/130264/lee_konitz).
Sempre que l'havia vist en directe a Barcelona l'havia dut: a La Paloma, La Boite, Luz de Gas/gravació Nonitz i al Jamboree l'any passat).

Aquest dissabte, però, va utilitzar el mític Selmer Balanced Action, quan normalment només ho fa als Estats Units perquè és el que té al seu apartament de NY (aquí el podeu veure xerrant sobre Lester Young i practicant a casa: https://www.youtube.com/watch?v=tI0CKxa19ok).

I va ser tot un regal per als presents. Poder escoltar en directe un músic de 87 anys en plena forma tocant un instrument que fa gairebé 70 anys que utilitza és només apte per a uns quants privilegiats. Penseu que és l'instrument que fa servir durant el seu període amb Tristano i en la majoria dels seus discs americans (incloent-hi "Motion", "Birth of the cool" de Miles Davis, etc.)

Mirant el vídeo que l'Ancor i el Dani Pérez han compartit aquests dies veig que, curiosament, en aquest directe a Alemanya l'any 2012 també fa servir el Balanced Action famós. Comparteixo per si li voleu donar un cop d'ull, també, i escoltar com li sona:

https://www.youtube.com/watch?v=aJTUi-OAxT4

Com els podeu diferenciar? Molt fàcil, els Balanced Action tenen el mecanisme de clau d'octava al tudell llis mentre que els Mark VI incorporen la famosa S de Selmer, us deixo imatges perquè compareu.

Ja us he avisat de que tot plegat era molt freak, hehe. Apa, passeu bona setmana!


Marcel·lí Bayer.