La Locomotora Negra al Jamboree, 3 de gener de 2016

Doncs després de 23 Robadors que ens en vam anar de cap al Jamboree a veure i escoltar un projecte quasi a les antípodes pel que fa a concepció musical. I és que l'amplitud de la música amb tots els seus estils, i ara parlo només de Jazz  que és el que escolto i també la Música Clàssica i el Rock/Blues del 70s, permet que hi càpiguen tots i hi hagi públic, afortunadament tot i que no massa, en els diferents concerts. Així doncs que vaig arribar al segon passe de La Locomotora i vaig poder saludar a alguns dels seus membres i amics com ara el líder Ricard Gili, Miquel Donat, Tomàs González, Àngel Moles i alguns més. Un Jambore ple de gom a gom d'amics de la magnífica Big Band i aficionats al Jazz Clàssic va ser el reconeixement a tota una tasca i trajectòria alhora que amb les ganes per gaudir de les seves interpretacions. No oblidem pas que aquesta és la única Big Band d'amateurs existent a l'Estat amb tan llarga trajectòria, tan llarga que ens hem de situar a principis dels anys 70s del segle passat. Sona molt lluny això, oi? 


Aquesta és una Big Band emblemàtica i carismàtica amb tota una munió de "fans" que omplen sempre els espais on toquen. Vam tenir la sort de tenir-los a Sant Vicenç dels Horts en una Festa Major d'Hivern d'ara fa dos anys on hi va ser també Marina Tuset. No oblidem que en el darrer disc de "La Loco" , "Golden Stàndards" hi van col·laborar tres magnífiques cantants, tals són Susana Sheiman, Gemma Abriè i Marina Tuset. Una Big Band que cada any omple en Palau de la Música sempre convidada a participar al Festival Internacional de Jazz de Barcelona des d'en fa molts.

Finalment us adreço al seu web http://www.lalocomotoranegra.com/   per així poder veure tota la informació que hi tenen, però jo me n'he apropiat dels seus membres i aquí us els presento:

Ferran Cailà, Trompeta. Professió: Electrotècnic, Incorporat l’any 1975
Jordi Casanovas, Contrabaix. Professió: Tècnic logístic Incorporat l’any 1973
Isidre Delgado, 1er Trompeta. Professió: Músic professor Incorporat l’any 1997
Miquel Donat, Trompeta. Professió: Enginyer, Incorporat l’any 1997
Òscar Font, Trombó. Professió: Músic i Dissenyador gràfic, Incorporat l’any 2004
Albert Gassull, Saxo alto. Professió: Arquitecte Incorporat l’any 2001
Carles Gili, Bateria. Professió: Biòleg, Membre fundador
Ricard Gili, Trompeta i Líder. Professió: Arquitecte, Membre fundador
Toni Gili, Saxo tenor i Soprano. Professió: Mestre, Incorporat l’any 1976
Tomás González, Saxo Tenor. Professió: Publicista, Membre Fundador
Víctor González, Trombó. Professió: Empresari Informàtic, Incorporat l’any 1994
Àngel Molas, Saxo barítono i clarinet. Professió: Administratiu, Incorporat l’any 1990
Albert Romaní, Guitarra. Professió: Músic, Incorporat l’any 1984
Lluís Trepat, Saxo alto i clarinet. Professió: Advocat, Incorporat l’any 1972
Marc Trepat, Trombó. Professió: Arquitecte, Incorporat l’any 1978
Tòfol Trepat, Piano. Professió: Catedràtic de didàctica de les Ciències Socials
Membre fundador
Xavier Trepat, Trombó. Professió: Investigador biofísic, Incorporat l’any 1994

Pràcticament tots tenen d'altres ocupacions alhora que ho combinen amb la seva gran afició que és la música, i de manera particular el Jazz. S'ha de dir que això va sonar de collons gràcies a les mans destres de l'Àlex Monsoliu aquesta vegada recolzat pel tècnic oficial de la La Locomotora Negra l'amic Quim Isern.

Un dia però què en Manu Dimango li va fer una manugrafia a Marlén Pérez.



Miquel Tuset i Mallol.

Laboratori Underpool a 23 Robadors, 3 de gener de 2017

Doncs teníem moltes ganes de veure aquest nou projecte Underpool sorgit de la persistència de les dues ànimes que fan caminar aquesta editorial, en Sergi Felipe i Pep Mula. Ells dos porten a càrrec una gran tasca "instigadora" i creadora que ha fet d'aquest segell un referent del "Jazz d'Autor" de casa nostra. Per Jazz d'Autor em refereixo al fet què, per cada projecte que es presenti o sol·liciti, cadascun dels músics que en formaran part haurà, ha de presentar algun tema propi, un o més d'un segons es vulgui o pugui.

Alguns d'aquests Projectes Underpool, si no tots, s'han editat en format físic podent també escoltar-los i/o descarregar-los des del web http://www.underpool.org/

Aquest dimarts 3 de gener la formació d'aquest projecte va estar formada per Alfred Artigues, guitarra; Àlvar Monfort, trompeta; Albert Cirera, saxo tenor; Victor Correa, trombó; Manel Fortià, contrabaix; Ivo Sans, bateria i Txema Riera, piano, en un septet extraordinari. La conjunció d'aquests músics, oberts a totes les tendències però amb clares divergències pel que fa a projectes personals, va fer que aquestes desapareguessin en pro del projecte comú. Amb això només vull dir el que alguns ja sabeu, i és que en aquest septet hi ha músics amb una clara projecció vers l'univers musical més  Discordian i d'altres no tant, rés més.

L'assumpte és que aquest septet ens va oferir tot un seguit de temes de cadascun dels músics i que tot i les diferents personalitats, el conjunt d'aquests temes va resultar força homogeni. No cal dir que els solos de cadascun d'ells van ser impressionants, i es que teniem davant un septet de mestres amb projectes personals molt importants. El swing hi va ser en alguns temes com el tema de l'Ivo i el seu tema "Motis Mutis", i també hi va ser amb el primer tema que vam escoltar de l'Àlvar Monfort anomenat "Eliseu My Friend" on l'Albert Cirera ens va fer un magnífic solo. El swing existent gràcies a la secció rítmica va permetre el desenvolupament del solo de l'Albert en un àmbit força modern, i així mateix Txema Riera el va desenvolupar. Després d'ell, hi van tornar amb la melodia del tema de l'Àlvar. El tema de l'Ivo és ja un tema existent en anterioritat i no el va composar per a la ocasió com sí la resta dels que van sonar i també el primer. En el següent tema que van tocar d'en Txema Riera, tot i començar a un tempo lent, aquest es va anar desenvolupant reconvertint-se en quelcom més amb swing i on vam poder constatar l'estat de gràcia del guitarrista Alfred Artigues el qual amb un so molt pulcre tot i recordant els grans mestres del so més "acústic" de la guitarra com Joe Pass ens va endinsar en la immensitat del Jazz. Manel Fortià es va lluir també en el seu solo, només acompanyat pel sempre persistent Ivo i els acords del Txema al piano.

Etc, etc, podríem dir que els següents temes del Víctor Correa, de l'Alfred Artigues, i demés i em sembla que el darrer en clau de Blues però força complex rítmicament parlant, el del Manel Fortià van cloure una vetllada musical moderna, sense oblidar la tradició, com se sol dir, d'un nivell impressionant. No us oblideu d'entrar i tafanejar al web de Underpool que la feina que fan els dos que ho remenen te un valor molt gran.
Miquel Tuset i Mallol.


Miquel Talavera Power Trio al Concert-Jam del JCLV, 30 de desembre de 2016

Doncs per quasi el darrer dia de l'any ens guardàvem el Concert-Jam amb en Miquel Talavera Power Trio, amb Miki Santamaria, baix elèctric i Miquel Ballester, bateria, i amb el líder a les guitarres i veu. Vam tenir la immensa sort de comptar amb el Talavera i el seu trio i concretament va se run luxe comptar amb en Miki per com de sol·licitat està aquest gran baixista. Ballester segueix un rumb que el coneixem i sí, també sabem el gran bateriste que és. El concert va seguir senderis diversos on les balades van anar de la mà del blues i de temes de rock com el dels Dire Streets

D'altres temes van sonar i val més que us escolteu l'àudio que segur us agradarà força i així podreu copsar tota l'amalgama de músiques que ens van oferir aquest trio magnífic. Un acompanyant, també de luxe i que sovint participa de les Jam Sessions va ser en Toni "Pato" Lencina, professor de saxo a l'Escola de Música S. Vicenç i membre del quintet liderat pel Miquel Talavera dedicat a la música dels Dire Streets. Toni ens va tocar amb el soprano un "What a wonderful world" magnífic i preciós, a la vegada que sentit, de sentiment. Talavera va alternar temes cantats amb els estrictament instrumentals i ens va fer gaudir a tots com sempre ha fet quan ha vingut a la Sala Xica de La Vicentina.  A la Jam Session vam tenir la sort de comptar amb els nois del grup local els quals van participar en determinats temes i com sempre el Juan Carlos "Speedy" i per suposat el Toni "Pato", i també jo mateix amb l'alto. Els aficionats també tenim dret a tocar i sembla que ho fem cada dia millor, i això és gràcies al públic assistent, i pacient, que aguanta estoicament les nostres interpretacions, gens professionals però plenes de voluntad i ganes, moltes ganes de fer-ho cada dia millor. Amb espais com aquest, és on els músics que no som professionals podem pujar dalt d'un escenari i tocar els temes que  hem estudiat amb força esforç. En fi, que gràcies a l'Ajuntament que ens  ajuda amb el projecte i així podem  congregar una bona munió d'aficionats  amb ganes de passar-s'ho bé escoltant la música, sempre diversa, i fins i tot ballar.

Ja em direu sinó sona el que van fer de "pasta de moniato", per dir-ho finolis.

Miquel Tuset i Mallol.

Josep Maria Balanyà & Marcel·lí Bayer, Home Concert el 28 de desembre de 2016

Doncs avui mateix que estic actualitzant el blog, plovent a bots i barrals, m'he perdut dos magnífics concerts molt diferents entre ells, l'un precisament a casa del Josep Maria Balanyà i l'altre al Jamboree. Avui a casa d'en Balanyà hauran gaudit de música lliurament improvisada com la que ara comentaré i al Jamboree ho hauran fet amb el magnífic Scott Hamilton & Toni Solà Quartet. En fi, què hi farem, no sempre es pot estar a tot arreu, i avui realment és un dia que no acompanya sortir de casa i així he aprofitat per anar actualitzant el blog, força endarrerit que el tinc.

Doncs aquest dia dels Innocents vam poder-nos trobar amb el Carlos Sampietro, Paola Pasquali i Sabina Wit a casa d'aquest pianista tant i tant sorprenent que te per bandera la més moderna de les concepcions musicals del moment, la que no te concepció, precisament. Un concert que segurament estareu escoltant i que de Jazz no en te res, com tampoc de Free, segons paraules d'ell mateix dites en una trobada a 23 Robadors amb el mateix Marcel·lí Bayer i Ivo Sans. Segons el meu parer, sí que hi havia el concepte Free en aquest concert a ca seva, car poques consignes s'havien donat els dos músics i per tant la música, els sons, s'anaven produint sense cap ordre aparent tot i haver algun determinat ordre en tot allò. 

El Josep Maria toca un piano de cua 3/4 que te a ca seva i el té "tunejat" amb determinats estris que fan que soni d'una altra manera. També el toca "normal" tot i que res de "normal" és la música, els sons obtinguts. Sovint s'esplaia fent crits segons els sons que venen del company, i si aquest està en una situació també de clímax sonor. La mestria d'aquest músic que viu a Bèlgica i viu d'això mateix, de fer aquesta mena de "perfomance" és evident i contrastada per l'èxit de les seves propostes. Veure'l per aquí en indrets com 23 Robadors, Jamboree i en els seus Concert-Home es tota una experiència on la llibertat arriba a les cotes més altes. 

La col·laboració amb el Marcel·lí Bayer, saxo soprano/clarinet baix ve de les sessions dels dijous a 23 Robadors, unes sessions de lliure improvisació dirigides pel Ramon Prats. Aquest gran músic, Bayer, net de músic d'igual nom que va encapçalar, amb molts altres, la música de la post guerra, és un músic que dia a dia va a més compartint projectes diversos d'estils i  de música com el Memoria Uno de l'Ivan González i la Vicens Martin Dream Big Band per citar-ne només dos. És un músic referent actualment i gran saxofonista alto també, tot i fer-nos gaudir d'allò més amb el soprano i clarinet baix.  

Mestria i compenetració entre ambdós músics van anar de la mà de la proposta obtinguda amb total llibertat. Ho estareu escoltant segurament i en gaudireu si teniu la llibertat d'entendre que hi ha més músiques a més a més del Jazz. 

Finalment, dir-vos que en els concerts de can Balanyà són gratuïts i són per amics convidats per ell mateix entre els quals ens hi comptem els qui hi vam anar. Que cadascú porta quelcom per compartir, de beures i/o menges i que després del concert fem un pica-pica en total fraternitat, tot i comentant les excel·lències de la música, els sons, escoltats. Realment és un luxe poder-hi anar i gaudir tant de l'esdeveniment musical com del tracte i conversa amb ments obertes, educades i intel·ligents, que gaudeixen de l'art més o menys com un, i també dels àpats i beures que cadascú ha portat.
Miquel Tuset i Mallol.

Fèlix Rossy Sextet a 23 Robadors, 27 de desembre de 2016

Doncs ens vam dirigir a 23 Robadors amb les ganes de veure el projecte del jove crac Fèlix Rossy tot i aprofitant la visita de dos amics seus, l'un el baterista italià Francesco Ciniglio i el vibrafonista francès Jean-Lu Treboux. L'acompanyaven des d'aquí músics joves de la categoria de Iscle Datzira, saxo tenor; Toni Saigi, piano i Peru Peñafiel, contrabaix

Aquest va ser un projecte d'estàndards com el "Along Came Betty" a més a més d'algun tema propi que van devien tocar. De fet ara mateix no ho recordo però crec que sí. El que sí va passar que els nostres joves, els d'aquí, es van mostrar força més moderns i fins i tot contemporanis en les seves interpretacions i vaig notar que, sobretot el vibrafonista Jean-Lu es veia sorprès i fins i tot desbordat per tant afluència de modernitat. Era com si no fes falta seguir amb massa atenció les harmonies dels temes. Això ho vaig notar més amb l'Iscle que amb el Fèlix, tot i que aquest també es va mostrar com sempre força modern. Toni Saigi al piano ben bé no tenia escapatòria tot i seguir el tarannà modern dels companys. Tampoc en Peru es va escapar gaire en els seus solos. 


Ells dos, conjuntament amb el gran bateria italià van estar sobergs fent el suport adequat i base rítmica necessària pel bon caminar del projecte. Em va sorprendre, per no conèixer-lo, el vibrafonista francès, el més "ortodox" del grup, i que sempre va estar a la guait del què passava al seu entorn. Les seves improvisacions van ser perfectes, de toc de masses sobre les peces metàl·liques, les làmines. Sorprenent la mestria d'aquest jove músic francès en un instrument no massa tocat pels músics; és a dir, no hi ha tants vibrafonistes com per exemple saxofonistes. 

Poc podem dir del Fèlix que no sapigueu, i és que sí, aquest jove crac s'està desenvolupant des de fa algun temps en projectes propis amb amics de tot arreu del món, de fet l'havíem tingut al JCLV amb els seus amics americans i israelians. Un projecte proper amb música coneguda i interpretada d'una altra manera, sense apartar-se però massa de la concepció original. Segur que esteu gaudint escoltant-los en aquests 30 minuts que vaig poder enregistrar.
Miquel Tuset i Mallol.

Joan Vidal Sextet al JCLV el 23 de desembre de 2016

Doncs en uns dies complicats de properes festes i sopars d'empreses, ens vam atrevir a fer el "Concert de Nadal" al Jazz Club La Vicentina, i per això ho havíem de fer amb una proposta engrescadora i aquesta ve ser la presentació del "Revisiting Zarathustra" a càrrec del seu autor i formació, en Joan Vidal Sextet

Haig de dir que vaig estar convidat per l'amic Xavier Fernández de Jazz Club Vilafranca a l'actuació d'aquesta formació i enregistrament del disc a càrrec del mestre Ferran Conangla i ajudants i/o companys. Tot un luxe i honor assistir a aquest esdeveniment, pel qual no vaig escatimar la valentia necessària per agafar el cotxe i anar a Vilafranca del Penedès de nit i sota una pluja persistent que en condicions normals m'hauria vençut. El cas és que hi vaig anar i no me'n vaig penedir de cap de les maneres.

Allà que hi vaig arribar, ben mullat de peus tot i paraigües, per veure el nou projecte dedicat a l'obra de Richard Straus i que s'havia de dir "Revisiting Zarathustra". Només dir que la formació era la original amb Gabriel Amargant & Martí Serra, saxos; Marco Mezquida, piano; Adrià Plana, guitarra; Miguel Serna, contrabaix i Joan Vidal, bateria. També recordo que el Martí estava engripat i amb febre i que el Xavier l'havia deixat descansar a ca seva per veure si es podia recuperar una mica, pobret. També que em va fer molta il·lusió trobar-me amb el Ferran Conangla amb qui havíem participat, amb d'altres, en la selecció dels grups que havien de participar en els "Vermuts a l'Auditori" de 2015. En fi, que estem parlant de Sant Vicenç i me n'he anat a Vilafranca....

En el concert de casa nostra, vam tenir algunes substitucions, que ver per on no es van notar gaire. Santi de la Rubia saxo tenor i soprano va substituir Gabriel Amargant i Martín Léiton, contrabaix va fer-ho amb el Miguel Serna. I dic que no es va notar perquè la mestria dels substituts és de sobres coneguda i així ens ho van demostrar. S'ha de dir, que considerant el poc temps d'assaigs que devien fer, van "complir" folgadament i ningú del públic hauria pensat que fossin això, substituts de luxe.

A banda d'això, dir-vos que el concert va durar quasi dues hores entre les dues parts i que els moments d'exaltació van ser molts i gaudits al màxim pel públic assistent. Les interpretacions solistes van ser extraordinàries així com la música imaginada per l'amic baterista i compositor Vidal. Les precioses melodies van estar acompanyades de ritmes força complicats i gens lineals, havent-hi sovint breaks i canvis rítmics en molts dels temes. Una obra magna que us recomano i que també vam posar en un anterior Programa de ràdio a Jazz Club de Nit i que us recomano de tot cor. És un disc editat per Jazz Granollers.

En definitiva, va ser un dels millors concerts que hem pogut gaudir a la Sala Xica i us deixo escoltant la primera part tot i esperant que en  gaudiu i en tingueu ganes d'adquirir-lo.
Miquel Tuset i Mallol.

Miró, Castillo & Casares al Jamboree, 21 de desembre de 2016

Doncs després 23 Robadors vaig anar de cap al Jamboree a veure la presentació del projecte d'aquests tres amics, Pere Miró, saxo baríton, Xavi Castillo, contrabaix i Joan Casares, bateria. Un projecte sense instrument harmònic i que ens va fer gaudir d'allò més. Els estàndards van brollar de l'escenari interpretats d'una altra manera, amb uns arranjaments excel·lents. Ben bé que ja sabíem de la mestria de tots tres. En Xavi col·labora en projectes on també hi és el Joan i segur que poden haver tocat tos tres en diversos moments, però el que ens van oferir, el que serà el deu primer disc, va ser d'una qualitat extraordinària. En Pere es va mostrar com una de les millors veus em emergents en això de tocar el saxo baríton. El treball constant que va haver de fer interpretant les melodies i després en els solos devia ser esgotador, tant com la feina ben feta que va fer. Pere Miró és sens cap dubte el "baríton" a tenir en compte pels pròxims anys, no l'oblideu. 

D'en Xavi Castillo ja en sabem el seu potencial, que es converteix en cinètic a cada concert. És un sòlid contrabaixista cridat per molts dels grups i projectes actuals i també en sentirem a parlar. Finalment, el més jove de tots tres, el "petit" de la família de músics Casares (Podríem dir Els Casasres) porta ja una bona colla de temps en això de tocar la bateria. Recordo quan van venir amb un Septet des de l'Esmuc en el "Tercer Festival de Jam Sessions". Considereu que el 2016 vam fer el "setè" festival, o sigui que deu ni do. Conjuntament amb el seu amic i grandíssim trompetista Oriol Vallès han editat ja un primer disc amb el seu projecte anomenat "Smack Dab" amb molt d'èxit, tant pel disc com per les actuacions en directe, havent-los vist algunes vegades. Joan Casares és ara per ara un del bateristes a seguir, per la seva joventut, a la vegada maduresa musical i la seva empenta i claredat d'idees de cara el futur, musicalment parlant.

Els estàndards anaven sonant i temes com "Love for Sale" van sonar a la vegada que temes propis de cadascun dels tres músics. En definitiva un magnífic trio que ja deu tenir el disc al forn i del qual n'esperem gaudir-ne de no en la seva presentació que segurament tornarà a ser al Jamboree.
Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio Plays Charlie Haden Music, 21 de desembre de 2016

Doncs aquest dimecres 21 de desembre vam tornar a 23 Robadors a veure el nou projecte dels amics de Monographic Trio, Gonzalo del Val, Juan Pablo Balcázar i Toni Saigi. Aquesta vegada el projecte era sobre la música del gran contrabaixista, director i activista pels drets civils i humans, en Charlie Haden que també ens ha deixat aquest 2016. 

Cinquanta minuts d'una música magnífica, la del mestre Haden i tant bé interpretada pels nostres amics, començant per una mena de cant fúnebre amb el so del piano del Toni. Gonzalo i Juan Pablo el van acompanyar en cadascuna de les interpretacions, i també fent alguns magnífics solos com també va fer ell mateix. 

Poques coses tinc a dir, car no ho vaig en del seu moment i ara difícil se'm fa hacer-ho de comentar. Sí que us diré que recordeu-vos-en d'anar-hi, car cada mes a 23 Robadors els Monographic Trio ens presentarà un projecte diferent i dedicat a un dels mestres del Jazz.

Us deixo amb la música que segur ja deveu estar escoltant i amb la qual ja esteu gaudint d'allò més, segur que si.
Miquel Tuset i Mallol

Jordi Bonell presenta "Coral Pulse" al Jamboree el 16 de desembre de 2016

Doncs val més que em dediqui a deixar quatre ratlles sobre el concert d’aquest passat divendres amb en Jordi Bonell i amics i el seu projecte "Coral Pulse".

Haig de dir que vaig anar-hi amb avantatge respecte la majoria car, aquest és un disc que em va arribar des de Temps Record i que jo vaig posar en un anterior programa del Jazz Club de Nit, concretament en el 263. Ho sigui que ja sabia el que anava a escoltar, les músiques, però el que no sabia és que sonarien quasi millor que en el disc. Hi havia motius diversos entre els quals el fet que un directe motiva molt més, i encara més si és al Jamboree i dia de primera presentació davant de públic d’aquest projecte. Aquest és un projecte personal, jo diria que potser el més personal de tots els que ha fet el Jordi, i l’ha fet en un moment personal de màxima creació, maduresa i serenor. Un moment així s’havia d’aprofitar per crear una obra mestra i així ha estat.

M’imagino que devia pensar amb alguns dels acompanyants en el moment d’anar-ho composant, o potser no. Les idees bàsiques devien anar sorgint inicialment potser inconnexes, i després tot devia agafar cos a mida que pensava amb les veus (les tres del disc increïbles, tot i no poder-les escoltar juntes, car la Ganavya Doraiswamy no hi va ser, però sí les altres dues de Ferran Savall i Daniel Lumbreras) però també amb els altres músics. Per descomptat que les percussions havien de ser les de Roger Blàvia i Ramon Olivares, vells amics de músiques retrobades. En aquesta música aèria hi havia d’haver més cordes i l’arpa del Josep-Maria Ribelles i el contrabaix, en el disc, Pedro Campos i al Jamboree l’amic DeeJay Foster són les que hi van ser. De fet aquest i en Roger Mas, piano, són inseparables i companys de molts projectes entre els quals el de Roger Mas Trio amb Jo Krause. Roger substituí a Iñaki Sandoval ara mateix per terres del nord d’Europa dirigint una de les millors universitats d’Estonia, ni més ni menys. També devia pensar en els metalls i el seu amic de fa tants anys, en Matthew L. Simon. El més mestre de tots es va fer esperar de la mateixa manera que en el disc, car en Carles Benavent, el més internacional dels nostres músics el qual va compartir escenari amb Paco de Lucia, ho ha fet i potser encara ho fa amb Chick Corea i molts altres, va aparèixer en el darrer tema que ens van oferir en la nostra cova-cava. Vet aquí doncs que en aquest moment hi havia a l'escenari el Carles Benavent Trio, amb els Rogers, Mas i Blàvia, alhora que tots els demés.

Hi vaig ser en els dos passes per motius diversos. En el primer vaig fer fotos presencials, enregistrar alguns vídeos, i tot això penjat in situ, excepte els vídeos als quals els costa bastant pujar dalt del núvol. Escoltant sí, però captant imatges. La música entrava sola i sense cap dificultat. Les precioses melodies flotaven per la sala. Les veus, magnífiques de tots dos, captaven encara més la nostra atenció per la interpretació artística d’aquests dos joves mestres. Ferran Savall és conegut per la seva participació amb projectes diversos com són els de l’amic Jordi Gaspar i d’altres més; també ho és per ser qui és i d’on ve, tot i que el més important és el què ell fa, que és magnífic. Daniel Lumbreras és un descobriment, un talent nou i així el va presentar en Jordi en parlar d’ell tot i presentant el tema que seguidament tocarien. Vaig posar que aquesta era una música que havia estat parida per fer feliç a la gent i em reafirmo en escoltar de nou tot el segon passe enregistrat amb el meu P9 Plus. Tot i tenir el disc a les mans, em plau més escoltar el directe del segon passe on m’hi puc trobar a mi mateix en quasi cos i ànima.

Jordi va estar tranquil, com a casa, què és com se sent ell a molts escenaris després de tants i tants anys trepitjant-los, i el públic, amics i aficionats, va estar bocabadat en els dos passes i va omplir el Jamboree en cadascun d’ells. Després de cada tema, aplaudiments, oles, i més manifestacions de goig sorgien del pati de butaques per tota una colla d’entusiastes aficionats que li reconeixen el seu mèrit, el mèrit de tots els qui l’acompanyaven. El seu so va ser delicat, moltes de les vegades, i quan va ser més elèctric, també ho va ser però controlat. Les melodies fluïen de la seva guitarra amb total transparència, lleugeres, flotant per sobre els nostres caps. Els acompanyants, de luxe, li donaven un total suport rítmic, del qual no s’havia de preocupar. Tothom sabia el que havia de fer i ho feia amb la màxima professionalitat. Els solistes s’anaven intercanviant; Roger Mas al piano hi participà en alguns temes, en d’altres no, car els temes requerien diversa participació. La secció rítmica, potent, de contrabaix, bateria i percussions, feia anar alguns dels temes amb un groove imparable, un tempo doblat que sovint el solista interpretava a la meitat, amb notes llargues que contrastaven en com caminava el tema. La presència de Matthew Simon, en Mateu que va dir el Jordi, en dos dels temes del disc i en el darrer amb tots plegats, va donar el toc melòdic del metall primer amb sordina i després amb el fiscorn, amb unes precioses melodies i millors solos.


Un concert que va començar amb el “Qué será” i el Ferran Savall a la veu, per seguir el “Nature”, a guitarra solo en un tema exquisit. Amb “Dues cançons” s’hi va afegir el so de l’arpa amb el Josep-Maria Ribelles en el "Dona de l'aigua", per després seguir amb un tema que no he pogut reconèixer en el disc. Seguidament “Des de la finestra” va propiciar la presència de la increïble veu de Daniel Lumbreras, per després seguir amb el “Breakfast at Mele’s” amb la trompeta amb sordina de Matthew Simon. Va seguir a l’escenari canviant per un metall més càlid, el fiscorn en el tema “Indian Winter”, aquest però amb una magnífica intro a contrabaix solo a càrrec del gran DeeJay Foster. Anàvem acabant però encara havíem d’escoltar el tema que dóna títol al disc, “Coral Pulse” de nou amb la exuberant veu de Ferran Savall i el concert s’havia d’acabar amb el gran Carles Benavent, fent una intro a baix elèctric primer solo i després amb el Jordi, bateria i percussions, tot això per poder-lo escoltar tocant el baix com només ell sap fer. Amb una intro de 1, 2, 3 i....van encarrilar el final del concert amb el tema “El despertar” on s’hi van afegir tots els possibles, és a dir, veus i metall, exceptuant el contrabaix, car la batalla la hauria perduda havent-hi qui hi havia en els més baixos. Només hi va faltar l'amic comú i mestre dels vents i més de totes les flautes, en Jorge Pardo Cordero.

En definitiva un concert per a mi entranyable i amb una música que a mi em va deixar en un estat ple de felicitat. I és que només em vaig deixar portar pel que sonava sense fer cap altra valoració ni comparació. M’agradava. Ja m’havia agradat tot i preparant el programa de ràdio i el directe més encara veient els músics, les persones, i com ho vivien.
En Pere Pons hi va ser fent els honors en els dos passes, i parlant amb ell comentava que aquest era el concert del mes, i jo que li vaig dir de l'any. Felicitar a l'Àlex Monsoliu pel magnífic so obtingut, cosa gens trivial considerant la quantitat de músics que hi va haver a l'escenari, i la barra va somriure amb la joventut i simpatia de Marlene Martin. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.

Premis AMJM al Foro, el dimarts 13 de desembre de 2016


Doncs el mateix dia i sortint del Jamboree de veure una estona la Martín Léiton Big Band, vaig anar de cap al Foro a veure el lliurament de premis de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna. Un acte presentat per l'actor i director de l'associació d'artistes l'Àlex Casanovas a més a més del vicepresident de l'Associació, en Guillem Arnedo

Uns premis que va atorgar l'Associació a tota una colla de músics, entre els quals:

Elisabet Raspall va recollir un premi col·lectiu pels enregistraments realitzats durant l'any. Javier Galiana va recollir un premi atorgat a les Associacions Andaluses de Jazz, més o menys. Adriano Galante, Pablo Schvarzman i Bernat Hernández van recollir el premi atorgat al sindicat de músics SMAT, crec que així es diu. Lluís Sitges i Joan Sanmartí van recollir el premi atorgat a Jazz Granollers per tota la seva trajectòria de 82 anys d'història, amb els lapsus diversos. Aldo Cavíglia va rebre el premi especial de la directiva i finalment, Max Suñe el va rebre per a la seva llarga trajectòria i tasca realitzada.


I si primer vam tenir al Juan de Diego Trio amb l'Abel Boquera i Carlos Falanga, iniciant el concert posterior al lliurament de premis de l'Associació, a la Jam Session vam tenir a Juan De Diego, Arecio Smith, Aldo Caviglia, Diana Palau, Alfred Artigas, Oriol Roca, Ignasi Terraza, Pau Bombardó, Carlos Falanga, i Alejandro Di Costanzo.
Miquel Tuset i Mallol.