Jazz Club La Vicentina: 17/1/16

Doncs aquest passat dilluns 18 de gener vam anar a 23 Robadors amb les ganes de veure aquest jove mestre del violí i escoltar el seu projecte amb el seu magnífic septet amb joves cracs com el Pau Vidal, saxo tenor i flauta: Òscar Latorre, trompeta: Albert Carrique, saxo alto i clarinet baix: Toni Saigi, piano: Manel Fortià, contrabaix i Andreu Monerno, bateria. Una formació de joves músics, alguns encara estudiant el G.S. i d'altres amb el seu títol i experiències a la butxaca. Tot i ser l'espai més adequat per a combos més petits on el so de tots els instruments es pot escoltar força més i millor, aquest local va ser el punt de partida i estrena d'aquest projecte del jove violinista. Jo crec que els encarregats del local haurien de fer alguna cosa perquè se sentís més el piano, que tot i tenir algun micro observant-lo, sembla que els sons no li arriben prou. Dit això, comentar que el projecte de l'Apel·les em va agradar per la seva diversitat, amb temes propis força reeixits i molt ben interpretats per tota la formació. Els solos es van anar distribuint de manera racional i normal, podent dir que tots els músics van poder fer el seu, o seus. El líder va ser potser qui més es va desenvolupar en les seves intervencions personals, la qual cosa és força evident. Van estar tocant una hora i potser una mica més i jo diria que tots els presents, o quasi, vam gaudir d'allò més amb la seva proposta. És evident l'evolució d'aquest jove crac tot i fer ara un temps que no el veiem. La seva estada per l'Europa quasi del nord l'ha fet créixer en els aspectes diversos, com a persona i músic. La seva tècnica sembla força més elaborada i sí què es nota la millora en el seu "llenguatge jazzístic", tot i recordant que ja ho feia prou bé les vegades que l'havíem escoltat a les WTF del Jamboree en aquells temps on la meva presència els dilluns era incontestable. Enguany sembla que hagi agafat vacances o quasi, però no. Assumptes diversos m'impedeixen anar-hi els dilluns tot que segurament ben aviat hi tornaré. Després d'un primer tema força llarg i elaborat, amb canvis rítmics molt interessants a la vegada que amb magnífics solos del líder i de l'Albert Carrique i el seu alto, el jove crac ens va presentar un tema delicat, també propi, on la presència del seu violí va ser esclatant. En Toni, va deixar anar unes soltes i delicades notes al piano en el seu solo, que van ser admirades pels seus companys i públic, a mida que anava tocant. L'Albert Carrique va ser un preciós solo a l'alto mentre la secció rítmica l'acompanyava a la perfecció. Pau Vidal a la flauta va arrodonir-ho amb una mestria a l'abast de pocs flautistes. Bé, tampoc tinc la intenció de comentar tema a tema, i us ho deixo per a vosaltres, perquè l'escolteu detingudament.

Després de 23 Robadors vam anar a parar a la Jam de la Sala Fènix portada com sempre pel gran bateria Joao Vieira i amb tot un seguit de grans músics que ja ens hi vam trobar participant-hi com el mateix Raynald Colom. Home inquiet, en Ray va marxar en acabar el tema i segur que devia anar a un altre espai on poder fer gaudir al personal amb la seva música. Una jam on vam poder gaudir escoltant magnífics estàndards, que també en teniem ganes, amb músics com l'Alejandro Tamayo, contrabaix i un dels qui van iniciar la Jam. D'altres van ser un magnífic saxo tenor, del qual no en sé el seu nom, el gran Fernando Brox a la flauta, i d'altres més que hi van participar i dels quals tampoc en sé els noms. M'haurà d'ajudar el Joao...del qual vaig poder conèixer a la seva mare, aficionada a la música i que em sembla em va dir que tocava el piano clàssic, amb la qual vam poder parlar una estona mentre comentàvem els temes que van tocar els músics. Una dona magnífica i mare d'un gran músic. Allà que ens hi vam estar fins el final, i no ens va tocar el disc encara no sé el perquè, potser perquè ja el teníem. Estar-se amb aquesta gent, la Jolanda, Joao i demés persones que porten aquest espai és quelcom similar a trobar-se com a casa, tal és la simpatia i entrega de tots ells i elles.

Miquel Tuset i Mallol.

Doncs vam anar a veure el darrer projecte de Marco Mezquida Trio, Cantabile, amb la participació també en el disc del gran saxo tenor americà, a mig camí dels EEUU i Catalunya, en Bill McHenry. Un Jamboree ple en els dos passes amb força públic i músics amics, va donar el caliu adequat a l'esdeveniment, per altra banda recolzat també per la presència del productor del disc presentat, l'amic i director i ànima de Fresh Sound Rscords, Jordi Pujol Baulenas. No només ell hi era, si parlem dels professionals d'això que es diu Management sinó que també la Rosa Maria Galbany hi va fer acta de presència. Músics amics n'hi va haver en els dos passes, la qual cosa vam poder constatar nosaltres, els "malalts de Jazz" en paraules del Pere Pons, presents en les dobla convocatòria. El gaudi va ser extrem i pels qui encara no havíem escoltat el disc, ho va ser encara més. Jo vaig reconèixer però algun tema que el mateix Marco hauria tocat en d'altres indrets i em ve al cap el dia del Palau de la Música, on el gran pianista va fer el seu primer Palau a piano solo. Jo diria que algun dels temes que van sonar al Jamboree també ho van fer al Palau. Pel que vaig esbrinar, tot i escoltant la presentació que ell va anar fent dels temes, no masses anaven dintre del disc, tot i que sí alguns.

Foto de Dani Álvarez

Bé, el Marco Mezquida Trio va venir al complet amb en Marko Lohikari, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. En Marco, així com tots els músics que tenen projectes que duren alguns anys, són fidels a la formació original, si tot és possible i no hi ha cap daltabaix. Així és doncs que aquest potent trio es va presentar de nou a la nostra Cova-Cava, amb la presentació però del gran saxo tenor americà Bill McHenry. Aquest músic, també de l'ona Fresh Sound New Talent com el mateix Marco, és un mestre de la modernitat amb interpretacions rallant el Neo-Bop quan vol i quan no, situant-se en l'atmosfera adequada al projecte com va ser el cas. Els seus solos van anar farcits de notes llargues i no gens amb manifestacions súper ràpides i força rebuscades, al menys això em va sembla a mi. El vaig veure (escoltar) bastant contingut en la forma i ben situat en l'ona musical del líder de la formació. És clar que també ens va mostrar d'altres aspectes de la seva música, però jo incidiria en aquesta contenció interpretativa, de grandíssim nivell, és clar.

Parlar de com toca el piano en Marco Mezquida és quelcom més difícil del que un es pensa. Jo, particularment crec, que per fer una valoració adequada de la música anomenada Jazz o similars, s'hauria de "saber" més i més sobre la pròpia teoria i praxis musical. Sí que podem dir, i així ho fem, que això que escoltem, "m'agrada o no m'agrada". És així de senzill i simple, però darrerament se m'ha ficat al cap el pensar que si l'oient coneix la teoria i praxis musical, i la dificultat que representa tocar un instrument bé, o molt bé, doncs això li dóna un plus de coneixement i de millor comprensió del qué està passant en aquells moments. Així mateix ho sento quan estic escoltant música i tinc a la vora un músic que segur comprèn moltes coses que jo no puc entendre. Així em va passar en aquest concert, on en el segon passe tenia al meu costat al Jöel González mentre al darrera tenia a Martí Serra i Gorka Garay i una mica davant i assegut a un tamboret, a Gabriel Amargant. Ja sé què és evident però ho volia deixar palès en aquesta crònica.

Doncs ara sí que ho tinc difícil parlar de com toca el piano en Marco, oi? Tot i així ho faré tot i dient-vos d'entrada que sembla haver aconseguit una molt personal manera d'interpretar al piano i no només per les seves incursions a les cordes de l'harpa i més per les seves "melodies", ja característiques i amb segell propi. És clar que això ho reconeixem pocs, no gaires, alguns, potser més dels què em penso, tots nosaltres seguidors i admiradors d'aquest jove crac que encara n'hi falten un parell per arribar a la trentena. Les seves "cançons" les reconeixem ben aviat i sempre gaudim amb les seves posteriors improvisacions. De la tècnica prou no en puc parlar gaire, tot i saber valorar (em penso) la suposada dificultat del què escolto, i de com la mà esquerra fa i desfà mentre la dreta vola literalment. Acords a vegades dissonants enriqueixen encara més la proposta melòdica i la rapidesa en la interpretació van de la mà amb la delicadesa. Deixem-ho aquí acabant dient que el que fa en Marco m'agrada molt.

Els dos "fidels" acompanyants tenen un nivell interpretatiu a l'alçada del líder i nogensmenys i per això estan on estan. Marko Lohikari un Suec a Mallorca és una de les "bèsties pardes" dels contrabaixistes del país, i forma part de projectes diversos amb noms propis com el de Carme Canela Quartet amb la qual van venir al Jazz Club La Vicentina el desembre de l'any passat. L'altre master acompanyant és un dels bateries més sòlids i també delicats de l'escena de casa nostra, en Carlos Falanga, argentí ell, forma part de projectes tant importants com el del Juan Pablo Balcázar havent editat el seu primer treball discogràfic anomenat Gran Coral disc que vam posar en un anterior programa de ràdio a Jazz Club de Nit. Mestre ell en això de dominar les baquetes, va fer com el seu company, una gran demostració de domini i tècnica en els seus solos a la vegada que ens va semblar el que sempre diem, (el que sempre dic), que no fa falta tocar fort perquè soni bé.

Hi va haver però una molt agradable sorpresa, en els dos passes, i va ser la presència a l'escenari de l'entranyable persona i una de les millors veus de l'escena mundial, na Sílvia Pérez Cruz cantant dues cançons que cassaven la mar de bé amb la presentació del disc del Marco anomenat Cantabile. I tal i com ell mateix va dir, qui millor que acompanyar-lo en aquest el seu Cantabile que na Sílvia Pérez Cruz, una de les millors veus que podem escoltar actualment. L'escenari es va omplir de la llum d'aquesta magnífica i simpàtica dona amb la sola presència al piano de l'amic i líder del projecte presentat aquella nit. Pel que va dir en Marco mai abans havien tocat junts, però nosaltres no vam notar cap desavinença i menys cap manca de res, musicalment parlant. Van interpretar dues meravelloses cançons, delicades i suaus, la segona amb aires i ritmes brasilers, i amb una gran dificultat interpretativa pel que fa a la melodia i pròpia lletra. Una demostració d'amistat per part de tots dos, l'un convidant-la i l'altra essent-hi amb la mateixa energia i simpatia i millor veu, en els dos passes i nosaltres que ho vam gaudir per duplicat, tot i ser el concert el mateix en els dos bolos, teòricament, vam poder escoltar algun tema en el segon que no havíem escoltat en el primer. Un dia que no ho enregistro i ves per on que al mateix Marco li hauria agradat que ho hagués fet. Doncs res, que quan pugueu aneu al Carrer Benet Mateu 26, a la botiga Blue Sounds per adquirir aquesta magnífica meravella. Ah, les fotos les va fer el Dani Álvarez excepte la primera que és la que sempre faig i poso en les meves cròniques del Jamboree. Miquel Tuset i Mallol.