Jazz Club La Vicentina: 4/11/12

Hola de nou, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. A veure si puc condensar en poques ratlles les impressions sonores del darrer concert que van fer Pere Soto, Benjamí León i Adrià Font a la llibreria El Siglo, concert organitzat pels nostres amics del Club de Jazz Sant Cugat.
Un concert al qual vaig arribar una vegada començat, perdem-me els primers temes la qual cosa no m'impedeix deixar l'empremta adequada del què vaig escoltar, la majoria.
El concert va partir d'una proposta de fer temes estàndards en clau "Bebop", és a dir, interpretar-los amb la força i maneres dels primers boppers, adequat a les maneres dels nostres grans músics. Un trio de "cracs", de músics de gran trajectòria, i que ves per on, no havien coincidit plegats a l'escenari. El Benjamí i l'Adrià comparteixen projectes, havent-los vist diverses vegades al Siglo però no amb en Pere Soto.
També van tocar alguna magnífica balada com "September Song" i alguna altra més, però la base va ser el "Swing", el "blues", el "Bop", bàsicament el JAZZ en majúscules. Les arts interpretatives dels tres músics les vam poder comprovar tema darrera tema, amb solos de magnífica factura, i una gran selecció de temes de diversos dels grans músics de Jazz de la història, com Sonny Rollins, Wes Montgomery, Thelonious Monk, etc, etc. Vam poder veure com el gran organista i pianista Benjamí León tocava de manera íntegra, és a dir, amb totes les seves extremitats, l'orgue amb el qual sempre ens meravella, veient com amb el seu peu esquerra fa les notes del baix, amb el peu dret controla els volums, i amb les mans, acords i melodies, tot això a la vegada.....és increïble. De la mateixa manera vam veure com en Pere Soto tocava la seva magnifica Les Paul amb els diferents estils segons compositors i temes. Els temes de Wes Montgomery sense pua i amb els dits de les mans, i tocant a una velocitat que ja voldrien molts dels joves guitarristes actuals. En Pere ha sobreviscut a una situació critica en la qual es va trobar fora de casa, a Mèxic, i a partir de la qual s'ha anat recuperant, podem dir que amb una gran tenacitat, aconseguint situar-se a un gran nivell interpretatiu. En algun dels temes semblava que li digues a Les Paul que li mancava mànec de guitarra per poder tocar les notes agudes encara més agudes. En definitiva, en Pere ens va mostrar el millor d'ell mateix amb una tècnica molt depurada i gran velocitat interpretativa. També ens va deixar una mostra del seu particular sentit de l'humor, un humor irònic, però molt suau i generós, fent-nos entendre que li hauria agradat tocar molta més estona de la que van tocar. L'Adrià Font va servir en safata la màquina rítmica per així donar suport als dos "cracs" que l'acompanyaven. Va mantenir la tensió rítmica al nivell adequat fent a més a més, algun solo de gran tècnica i inventiva. L'Adrià porta la sang del Jazz Català dins les seves venes, conjuntament amb en Valentí Grau i Josep Mª Farràs. Amb ells, i amb en Carles Escudévan fundar la Cava de Jazz de Terrassa allà al carrer Sant Quirze, on algunes vegades jo mateix hi havia anat, i on en Valentí em va presentar a Chick Corea.!!! Bé, les quatre ratlles estan sobrepassades, tot i que per no massa, i ara us toca gaudir escoltant la segona part del concert que vaig enregistrar. El vídeo que va enregistrar en Carlos Sampietro el podreu veure quan estigui editat i penjat al Youtube. Gràcies i fins aviat. Miquel Tuset.

Roberto Albrecia by Josep Tomàs

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Altra cop, i després d'un altre dilluns que em vaig deixar caure pel Jamboree Jazz Club a les WTF de l'Aurelio Santos, intentaré copsar en unes quantes ratlles les impressions viscudes.

La primera que em ve al cap és la relacionada amb la proposta musical, ja que aquesta va ser "lleugerament" diferent a les quatre anteriors edicions, (exceptuant la del darrer dilluns que no hi vaig poder anar) en les quals hi va haver "improvisació" des dels mateixos inicis. Altres impressions les aniré plasmant a mida que em vagin venint els records.

Efectivament, la proposta musical anava dirigida per la mà mestre de l'Aurelio i posada a l'escenari de la mà de l'altre mestre, en Roberto Albrecia. El primer va presentar uns músics per obrir les WTF que sempre havien participat en la posterior JAM i que no havíem vist mai en l'obertura de l'esdeveniment. Motiu en tenien de sobres per obrir-la, donada la seva contrastada qualitat.

El quintet liderat pel músic canari Roberto Albrecia va ser: ell mateix al saxo alt / Nicks Herrera, guitarra / Tony Martin, teclats / Bachi, baix elèctric i Daniel González, bateria.

Només arribar-hi i ja hi havia tota la part tècnica preparada, el Leo Bianchi amb tota la taula preparada, so i llums a punt de caramel. La Carme Puche amb una càmera i muntatge per desplaçar-la agafant l'escenari i públic, i en Josep Tomàs que ja hi havia deixat els estris preparats. Només faltava l'Aurelio que va aparèixer en dos segons. Salutacions meves i del David Carreras del Club de Jazz Sant Cugat als coneguts presents mentre s'apaguen els llums, senyal inequívoca de l'inici de l'espectacle.

Puja el mestre de cerimònies anunciant-nos la moguda, presentant als músics i les seves històries de jams al Jamboree i heus aquí que ja sonen les primeres notes.

Van tocar dos primers temes amb una trempera important.

Roberto Albrecia

El primer de Rosario Giuliani i el segon de Chris Potter ambdós saxofonistes. Ja va dir en Roberto que les músiques serien a gust de tothom, diverses, Hard Bop, Funk, Fusió, etc... la qual cosa ens va agradar d'allò més. Per fi, després d'alguns dilluns escoltàvem un tema en el pur estil Hard Bop, amb un magnífic swing acompanyat del seu "blues". Em deia en Josep..."ets un clàssic"; bé, jo no m'hi veig tot i reconèixer que m'entre molt més aquest estil i no el de la pura improvisació sense moure's d'una escala, la qual cosa tampoc fa el mestre Llibert.

El primer tema va entrar força bé, amb una bona melodia i canvis adequats per deixar pas als solos, el primer el del Nicks Herrera. Gran solo on se li van veure les molt bones maneres que després es va encarregar d'ampliar durant tota la sessió. Mentre feia el solo, la secció rítmica, perfectament acoblada mantenia una bona pulsació a un nivell volumètric baix adequat per prioritzar el solista. Després d'ell, s'hi va ficar el mateix Roberto fent un magnífic solo, amb diverses virgueries, molt bona sonoritat i millor tècnica, amb un fraseig excel·lent. Una demostració palpable del per què el teníem al capdavant del quintet.

Nicks Herrera by Josep Tomàs

Toni Martín el va seguir, quedant una secció rítmica compacte, fent un solo curtet però ben trenat. Em va agradar molt les notes que en Bachi treia del seu baix elèctric, mentre els dos solistes, guitarra i saxo, feien la melodia, unes notes, que acompanyades de piano i de la magistral i suau interpretació de Dani González a la bateria, permetia entrar molt més en el tema. Al final, la part "B" del tema, el "pont" va permetre veure el primer solo d'aquest magnífic bateria, fet sense massa soroll, la qual cosa jo agraeixo particularment.

Sense quasi adonar-nos ja estàvem escoltant les precioses notes del segon tema, de Chris Potter, una mena de balada, molt suau, molt suau.....suau?
Doncs va durar poc, ja que ràpidament ens vam trobar en una mena de ritme entretallat estil funky modificat, fet a la perfecció pel Dani. La suavitat va tornar però, de la mà del solo del Nicks, en la part corresponent a la "A" per després canviar al mateix ritme entretallat del pont. Nicks va tocar amb molta suavitat, un solo melòdic amb "pocs" efectes rebent uns merescuts aplaudiments. Després d'ell, i amb un agraït silenci instrumental, va ser Roberto qui va continuar la tanda iniciant-la primer amb la suavitat comentada per després prémer l'accelerador i seguir la màquina rítmica amb un so a vegades estripat però sempre controlat. Els sons electrònics van venir de la mà del teclista, qui va començar-los a transportar, no essent ni exagerats ni sorollosos, o sigui que benvinguts. Toni va fer igualment el què els demés, suavitat en una part i més funky en l'altra. De nou ens vam trobar immersos en la sua melodia inicial i d'aquesta manera van acabar aquest magnífic tema entre aplaudiments i crits de gratitud.

Quatre paraules presentant el concert, temes i companys per ja situar-nos en el següent tema després dels primers trenta-cinc minuts, minut a munt, minut a vall. Tema amb una intro deu ni do de la complexitat melòdica interpretada per guitarra i saxo.
Un tema que s'endevinava allunyat del estàndard Hard Bop i ens immiscia en un so molt més modern, amb posteriors trossos de funky controlat. Tema de Jazz PostModal obra del gran Herbie Hancok i que el va introduir en el seu magnífic disc "Speak like a child" del 1968 i de nom "Riot". Solos compartits entre el Roberto i en Nicks, i mentre al darrera una compacta secció rítmica, fent les variacions rítmiques adequades al tema. Tema amb potència rítmica, on la secció rítmica semblava anar a la seva bola, mentre els dos solistes anaven per la seva, tots però compactats en el tema. Bones interpretacions de tots plegats incidint amb les meravelles tamborils d'en Dani.

Bachi by Josep Tomàs

Al cap d'una estona, incís en la intro per deixar pas al solo a teclat d'en Toni i sempre els canvis rítmics d'en Dani amb el ple suport d'en Bachi. A vegades Dani es mantenia en una pulsació quasi "beat", per després adequar-la als temps moderns.Tema d'aquells que fa tremolar una mica potser per la seva petita complexitat però que el nostre quintet, valent, va saber interpretar a la perfecció.

Després dels merescuts aplaudiments, Roberto va agrair-los i va presentar el següent tema en l'estil "funky" i ni més ni menys que dels Brecker Brothers, tema anomenat "Above and Below".
No gens menys va comentar "a ver si lo hacemos" donada la dificultat de les composicions dels dos germans. Amb una "melodia", per dir alguna cosa, certament complicada que van fer els dos solistes a la vegada, mentre la resta seguia les variacions rítmiques del tema. Gran solo iniciat pel Nicks amb la celeritat que li demanava la "màquina rítmica" perfectament engreixada. Després altre vegada a l'inici, curt inici, entretallat inici, per deixar pas al solo d'en Roberto iniciat amb un "lick" preciós i continuat amb una gran destresa, art i tècnica de gran saxofonista, músic que no te por d'embrancar-se en determinades escales o arpegis ascendents i descendents. Un solo llarg i ben composat amb el suport constant de la resta de companys i ja tornar a la intro del Riot. Sons estratosfèrics els que sorgien del "sintetitzador" d'en Toni, sons adequats i per sota un Bachi imparable seguint l'estela d'en Dani qui galopava a tota hòstia. Després de passejar-se per la intro de nou, va ser el moment que tot bateria desitja, la seva part del pastís. Dani va fer un solo precís, carregat de gràcia, amb un charles imparable i demés estris rítmics que ens van deixar bocabadats i clavats a la cadira. Redobles amb el volum adequat, cops a la caixa amb el mateix senderi, màquina totalment controlada. Aplaudiments i altra vegada al tema, per acabar-lo amb tres finals i un de definitiu.

Claudio Marrero by Josep Tomàs

Després de presentar als companys i rebre els merescuts aplaudiments, s'hi van ficar amb el compositor que va "inventar" el Funky en el món del Jazz, el senor Horace Silver, amb un dels seus magnífics temes, el "The Jody Grind". Tema iniciat per una intro a saxo solo pel Roberto per començar el tema amb un marcat ritme Funky, fent la melodia els dos solistes, guitarra i saxo. Toni va iniciar la tanda de solos, a teclat elèctric, sempre molt ben "portat" per la "locomotora" Dani i Bachi. Un bon solo que va deixar pas al del Nicks amb el volum adequat per escoltar-lo amb claredat, i on ell mateix va continuar amb la tònica de delicada interpretació guitarrera. Bon solo, en la seva línia de no utilitzar massa, quasi gens, els efectes electrònics, obtenint doncs un so prou clar i nítid. Bones idees en la improvisació, mirant sempre les partitures per seguir els acords i escales adequades. Desprès d'ell, va ser el líder qui s'hi va enganxar, també amb un volum inicial baix acompanyat d'acords pels dos instruments harmònics, i sempre amb la pulsió rítmica adequada d'un Bachi "endolladíssim" i un Dani impertorbable fent anar el tren. Un solo que es va anar animant pel mateix Roberto i resta de companys. Més escales i arpegis inversemblants per part del líder de la formació, diversos "licks" repetitius per engrescar el personal. Aplaudiments i el primer solo d'en Bachi que es va quedar pràcticament sol, exceptuant-ne els timbals, demostrant-nos per què és un dels baixistes més sol·licitats a les Jams. En la inauguració de les que obre en Llibert al Cafè del Conservatori i que es fan cada dijous, ja el vàrem poder escoltar substituint ni més ni menys que al gran, gran Gary Willis. Un molt bon solo on ens va deixar clara la seva velocitat i control sobre el mànec del seu baix, així com la velocitat de digitació de la mà dreta i gran pulsació. Després d'ell, un trosset de tema i un Dani amb un control absolut del què és un solo, per durada i intensitat, fent però uns molt bons redobles, per deixar pas de manera definitiva a la resta de companys, fer la intro del tema i acabar-lo de manera sobtada.

Uns grans aplaudiments van donar per acabat el concert del quintet liderat pel Roberto Albrecia, i van permetre que l'Aurelio ens fes tornar a aplaudir-los i a recordar-los, tot i fent els seus divertits comentaris, irònics i amb la seva especial manera de parlar, que aquesta vegada i amb l'ajut d'en Leo Bianchi, vam poder escoltar-lo com si d'un "nen" es tractés, això sí, un "tros de nen". Com ho fa i el què fa, faci el que faci, sempre fa que tothom es "peti" de riure, la qual cosa fa que la llarga WTF sigui més fàcil d'assimilar.
A partir d'aquí va començar la Jam Session de Jazz, tot això encara a la primera part de la WTF, que la segona ens la perdem bastant sovint i per tant deixem de gaudir amb la sorpresa que sempre planteja l'Aurelio amb més músics encara i diverses propostes musicals allunyades de la "normalitat" jazzística, aquesta vegada tot just abans de marxar vaig poder saludar al nostre amic Guim G. Balash, uf, llàstima.

Roberto Albrecia i Claudio Marrero by Josep Tomàs

La Jam va començar amb l'Aurelio cridant al també canari Claudio Marrero al tenor per fer el primer tema que va resultar ser-ne un de preciós de Freddie Hubbard el "Little Sunflower", això sí, interpretat a un ritme més viu. Un tema guapu guapu, ben interpretat, més viu sí, però força bé. Claudio sembla que sempre que ve a les WTF està sempre molt inspirat i ho fa força bé. Tots van fer uns molt bons solos, seguint en la línia interpretativa ja comentada i van atacar el segon tema. Aquest va ser el "Footprints" de Wayne Shorter, tema interpretat molt sovint a les Jams de tot arreu i que ells també van fer un pel més viu de tempo.Mentre que pel darrer tema de la Jam Session l'Aurelio va cridar a tres trompetistes, Bruno Calvo, Anthony Blazzman Davies i Guillermo Caliero , deixant descansar al Roberto, Bachi, Toni i també va cridar el saxofonista Greg Blair, el bateria Califa i l'Ismael Alsina al baix elèctric, tots plegats van fer un tema característic de Charlie Parker, el "Donna Lee".

Anthony Blazzman by Josep Tomàs

El van fer, els vents, de la mateixa manera que es toca habitualment, mentre que la secció rítmica ho va fer a la meitat del tempo, més o menys i marcat, rítmicament parlant. Tema que ens va fer gaudir d'allò més a tots amb grans interpretacions de tots els vents. El jove Bruno, a qui ja hem vist en d'altres ocasions ens va reafirmar el que ja li sabíem, un gran domini de l'instrument i un magnífic llenguatge jazzístic molt important tenint en compte que es tracta d'un jove de no gaire més de vint anys. El mestre de tots ells va ser però el gran Guillermo Caliero, a qui tindrem al Jazz Club La Vicentina a la primavera de 2013. L'Ismael al baix elèctric va brillar força, igualment que la resta de companys. El darrer tema que van tocar va ser el "Caravan" del trombonista de la orquestra de Duke Ellington, Juan Tizol. Hi va haver canvis i vam tenir Xavi Torres al piano i teclats i a la bateria va pujar l'Antonio Torres qui ho va fer la mar de bé. Tots ells van fer els seus respectius solos de gran factura instrumental i musical.
Bé, i com que crec que ja és suficient, ara ja amb les fotos d'en Josep Tomàs, ho deixem aquí i serà fins una propera ocasió, un proper dilluns de WTF.
Miquel Tuset.