Gumbo Jazz Band al Jazz Tardor, 12 de novembre de 2016

Doncs a Lleida que vam anar a passar un molt bon cap de setmana, qui us parla acompanyat de dues magnífiques dones, na Juana Muñoz  i la Paqui Sánchez. Anàvem convidats per dues bandes; la primera i gràcies a l'organitzador i l'home del Jazz lleidatà, en Josep Ramon Jové, ànima i cos també de Quadrant Produccions. La segona venia de la mà de dos amics els quals ens van oferir tota la seva hospitalitat i amor, na Maite Garcia i el Joan. Vam poder estar-nos a casa seva, compartir música, menjars i passeigs i a l'hora de dinar de diumenge, qui us parla va fer una magnífica paella amb la matèria primera vinguda de Premià de Mar.

Havíem anat a veure una formació amb caires divertits i amb una música del més pur estil New Orleans, i aquests van ser els Gumbo Jazz Band. Una "Brass Band" mixta amb una molt bona colla d'amics com el Ramon Quadrada, trompeta; Òscar Font, trombó i veu; Cesc Miralta, clarinet; Josep Traver, cordes diverses; David Parras, tuba i David Forns, whasbroad. Estàvem disposats a gaudir d'allò més amb la música primerenca des d'on va sorgir tot el demés, el Jazz d'aleshores fins l'actual. 



Aquest és un projecte molt ben "parit" i pensat amb la sana intenció d'entretenir a la vegada que fer de primer pont pels qui encara no coneixen el Jazz. L'entreteniment està més que assegurat, car amb la magnífica presència de l'Òscar Font dalt l'escenari, trombó en ristre, cantant i presentant temes, músics, explicant històries diverses, antigues i relacionant-les amb la vida actual, amb humor i ironia, tot això fa que després de gaudir escoltant la música de tots, ja esperes a veure què i com ens explicarà. Bon cantant, millor clarinetista (difícil) i gran trombonista, l'Òscar fa que tot rutlli pels camins de la diversió, l'entreteniment i el bon gust per la música de New Orleans. 

Si ell és el cap visible, per molts motius, la resta de companys li van ben bé a la seva vora. Tots ells formen part de diversos projectes del Jazz que es va a casa nostra formant part de Big Bands diverses com en David Parras, integrant de la Vicens Martin Dream Big Band; amb projectes dels més mediàtics com el gran guitarrista Josep Traver encabit pel Joan Chamorro en tots els seus projectes. Igualment Ramon Quadrada va liderar no fa gaire una magnífica Big Band amb músics aleshores molt joves i que ara estan al capdavant de alguns dels millors projectes. Ell te discos i projectes a petit format com el que té amb el seu amic Jordi Berni, magnífic pianista amb projectes diversos. 

En Cesc Miralta ara per ara és un dels "capos" del saxo tenor, clarinet, i diverses canyes. Ell però, ubicat a Sant Esteve de Palautordera, es dedica a l'ensenyament alhora que s'integra en projectes jazzístics. De fet, podríem dir que tots, o quasi tots, desenvolupen tasques pedagògiques en algunes de les moltes escoles que hi ha a casa nostra. El mateix Òscar Font forma part també de La Locomotora Negra sinó de manera fixa, sí en moltes de les ocasions que aquesta magnífica Big Band puja als escenaris. També en David Forns està involucrat en diversos projectes del jazz més actual tocant la bateria alhora que imparteix classes. 

El fi de festa, i després de fer el Bis de rigor (when the Saints...?) el van fer baixant de l'escenari i passejant-se per tot el Cafè del Teatre com una Marching Band d'aquelles que circulaven pels carrers de New Orleans. La nostra simpatia inicial s'havia convertit en empatia total vers tots ells. Magnífica demostració de generositat!.

Els temes van anar sorgint de l'escenari amb total naturalitat i ben aviat ja estàvem situats al bell mig del New Orleans més jazzístic, al mateix Storyville. Marxes fúnebres, temes tan coneguts i emblemàtics com el "When the Saints go marching in", el preciós "Smiles" de Chaplin i molts altres, van fer-nos passar una gran nit a nosaltres quatre, Juana, Paqui, Maite i jo mateix, com també va gaudir tothom qui al Cafè del Teatre s'hi va acostar aquell dissabte. 

Gràcies de nou a Josep Ramon Jové per la seva llarga trajectòria en aquest el nostre món, el del Jazz, ànima d'aquest XXIII Jazz Tardor, que es diu aviat això de.."i fa 23 anys que fem...". Alhora també dirigeix Quadrant Produccions, i gràcies a ell, els oïdors de Jazz Club de Nit (I tothom qui entri al blog, és clar) poden escoltar les millors músiques del Jazz més actual. 
Miquel Tuset i Mallol.

Aruán Ortíz Trio al Jamboree, 11 de novembre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al FB...

"Ahir, vam viure una nit magistral. Tot un cabal d'emocions. I és que la proposta de l'Aruán Ortíz de parlar només al començament i després tocar sense dir ni brot, i quasi enllaçant tots els temes va aconseguir que l'atenció i implicació de tots els presents fos total. I a tots els presents incloc també als tres grans, grans músics, car ells mateixos van flipar per com es va anar desenvolupant tot i van notar les sensacions que nosaltres vivíem. Em sembla no haver-ho viscut massa vegades per no dir mai. La compenetració dels tres a cada instant va fer què la dinàmica (els canvis de volum) dirigida, com quasi tot, o tot des del piano, fos immediata. El Jazz que vam escoltar ahir forma part del darrer disc de l'Aruán Ortíz que va sonar en un anterior programa del Jazz Club de Nit, gràcies a la seva manager per aquestes latituds, na Mercè Porras. 

Ahir ens vam emocionar tots i també aquesta activista i aficionada del Jazz, tot i comentant que feia 7 anys que havia conegut a pianista i contrabaixista a New York. La subtilesa, delicadesa, groove i demés la van mostrar en tot un ventall de temes diversos, dels quals no hi va haver repeticions, potser alguna, en els dos passes. Si en el primer hi van encabir un blues a trio magnífic i delicat, en el segon, i en el bis, hi va intervenir en Bill McHenry en el magnífic i improvisat Blue Monk. Però és que en Bill va obrir també el segon set amb un tema parit allà mateix. En aquest segon.set, pianista i contrabaixista (a moments amb l'arc) van desenvolupar un tema d'una sensibilitat exquisida al màxim nivell, alhora que les seves pròpies interpretacions. Però és que en el primer set a trio, la música que va sorgir de l'escenari sempre iniciada per les propostes del líder va ser extraordinària. Si el pianista ja sabíem que era extraordinari, ahir vam poder admirar a un contrabaixista superlatiu, amb un domini dels temps, silencis i ritmes de primera magnitud. Alhora, i en algun dels temes que va iniciar ell sol, la seva exquisida creativitat i domini de l'instrument ensva deixar bocabadats. 

Entre els presents, i en el segon passe, sí que hi va ser una seva col·lega, Giulia Valle, la qual va flipar jo diria que més que la resta de mortals, per la seva millor comprensió de tot el que allà passava. En Gerald Clever va fer allò que és tan difícil fer, la qual és ser-hi però com si no hi fos. El seu control dels volums va permetre'ns escoltar-l'ho no només a ell sinó a tots tres. És allò que alguns aficionats comentem, que un músic quan toca, hauria de poder escoltar tots els altres instruments. En Joan Cortès hi va ser en el primer set, capturant-ho tot, també el Joan Carles i algun més. El de Granolllers va marxar a covar la calipàndria i el Manu Dimango va poder escoltar el blues del primer set i tot el segon, alhora que fer una de les seves manugrafies. El so va estar a càrrec del Pol i Alex Monsoliu, al menys em va semblar veure'ls a tots dos. També vaig flipar coneixent i xerrant, tot i que ja ens havíem vist moltes vegades abans amb l'Eugeni, laseva dona Teresa i el seu fill Patrici. Tres bojos del Jazz en una mateixa família, cosa del tot inusual. Alhora, amics del Manu, com no podia ser de cap altra manera, des dels seus dies de l'Abracadabra. Els meus van ser els del Zeleste i barri de la Ribera. Aruán Ortíz, gràcies mil. Brad Jones, contrabaix i Gerald Clever, bateria, mil gràcies. Us estimo. Quina joia. Em vaig adormir escoltant els dos sets, Giulia."

Miquel Tuset i Mallol.

M.A.P. al Jamboree, 10 de novembre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al FB....

"Doncs hi hem tornat a gaudir del mateix (després del primer set). I és que quan es presenta un projecte propi, que no estàndards, el plantejament és seriós i els temes es preparen per un bolo, i ben preparats. A la pregunta que ens ha fet l'Ernesto Aurignac després dels dos primers temes enllaçats, la meva resposta ha estat "acojonados". I certament així ens hem quedat en els dos passes després d'aquesta esclatant intro. Els temes han tingut l'autoria de tots tres, així en Marco Mezquida ha fet el seu "Armando rampas"i "Coral", mentre que l'Ernesto ha fet el seu tema dedicat a la mort, "Obituario" i en Ramon Prats els seus "U" i "Salt". Crec que en algun moment poden haver sonat els col·lectius "MAP 1 i 2", però no n'estic segur. 

Hauré d'escoltar de nou els dos passes enregistrats per tornar a reviure el munt de sensacions de tot tipus que hem viscut. I és que la música, i en aquest cas aquesta que ja no pot ser més contemporània, ens ha arribat al més endins, car, després d'un cabal impressionant de notes i energia esdevenien les músiques més plàcides, interpretades però amb la més savia humanitat. El Jazz, on era? Doncs per allí, en les improvisacions, riffs, licks, frases, i demés interpretacions relacionades. Parlar de com toquen el que avui han tocat, de com toquen el que volen, estàndards o no, es pot dir de moltes maneres i totes relacionades amb l'excel·lència. M'he perdut el bis del segon passe, per qüestions logístiques de metro i tren, però m'ha semblat un estàndard que per les presses no he identificat. En fi, que ahir va flipar la gent que els va anar a veure a Sant Cugat i avui ens ha tocat a nosaltres al Jamboree. En Pere Pons ha fet els primers honors, l'Alex Alex Seoane Monsoliu que sonés de puta mare i l'Oscar ens ha transmès les millors vibracions. 
Gràcies Ernesto pel disc....sonarà a Jazz Club de Nit. Una abraçada amic." 
Voilà.

Llibert Fortuny a la Traska Truska, 6 de novembre de 2016

A la Traska Truska de Molins de Rei s'hi fan concerts de Jazz des de fa temps, abans amb Contrabaix i darrerament amb Daltabaix. I no ha estat un "daltabaix" aquest canvi i sí una nova gestió i direcció dels membres de l'escindit i anterior "Contrabaix" ara reconvertits en Daltabaix. Gent com el Josep Bergadà i Jordi Llecha i crec que d'altres més són els qui ho porten amb total professionalitat. Allà qui hi anem de tan en tan i el concert d'aquest diumenge era un dia on no s'hi podia faltar. Llibert Fortuny Acoustic Trio, amb el mateix Llibert Fortuny, saxo alto; Martín Léiton, contrabaix i David Xirgu, bateria. Un trio de luxe que havia presentat aquest projecte al Jamboree en dos dies consecutius i del qual és possible que se'n faci un "Live".

La vetllada havia de ser magnífica, i amb aquesta intenció hi vam anar. El format acústic del mestre Llibert és el que més m'agrada, havent vist també les altres opcions més elèctriques. En aquestes on el format ja implica la concepció musical més funk i demés alteracions, el volum final aconseguit pel conjunt, on hi pot haver músics com el Tito Bonacera, baix elèctric i d'altres músics força potents com el David Gómez, bateria és massa alt per les meves castigades oïdes, elles ja plenes d'acúfens. Pel mateix motiu obvio anar a veure i escoltar mogudes similars, i les acústiques són les meves preferides. 

La Traska Truska compleix amb l'horari, (ja m'agradaria a mi) i a les 19h, amb la sala ben plena va començar el xou. El presentador va ser el primer en fer-lo, el xou, tot i presentant un concert de jazz on poc sabia dels noms del músics si exceptuem el del Llibert. David Xirgu va ser "rebatejat" com a "Xiscus" i del contrabaixista no va recordar el seu cognom. Aquestes coses solen passar però es millor que no passin. I aquí que quedi en clau "carinyosa".

Si digués que tot el concert va ser quasi una Jam, no m'equivocaria gaire. El cert és que quasi va ser així. Llibert començava una línia melòdico-rítmica i els altres s'hi apuntaven. Tot i que probablement alguna "cosa" devien haver pactat, el fet és que va semblar tot molt improvisat. Les referències melòdiques que de tan en tan sorgien del saxofonista ubicant-nos en d'altres temes fins i tot forànis del Jazz van ser moltes. Les improvisacions del líder seguien un ritme, un tempo i/o velocitat, endimoniades. La secció rítmica de dos, el seguia sense immutar-se, excepte quan el mestre introduïa les esmentades referències, moment en el qual se'ls hi escapava algun somriure. L'alegria a l'escenari era evident. La complicitat també. 

Els solos van anar succeint-se des del saxo alto al contrabaixista, essent aquest un magnífic puntal de suport i després d'interpretació. La velocitat de resposta de Martín Léiton va ser extraordinària. El tempo constant, ben marcat, amb una pulsió consistent va anar de la mà de la del David. Els solos del bateria també van sorgir, amb igual destresa que els dels dso companys i la tarda estava passant més de pressa del necessari. Allò havia de durar més, havíem d'aturar el temps però no la música. Es pot fer això? De fet, encara havia d'arribar lo que ens animaria encara més, i això van ser les creacions vocals amb clau humorística que va començar a fer en Llibert. De cop i volta, començava a "xerrar" amb una llengua inventada o amb tons nasals força divertits, i tan nosaltres com els altres dos companys ens petàvem de riure. Llavors és quan te n'adones que el Jazz, o un concert de Jazz, pot ser divertit a més a més de magníficament interpretat, comentari que vam fer quan els vaig anar a veure al seu reservat. Encara reien. Encara riem nosaltres. Encara recordem de quina magnífica manera ens ho vam passar.
Miquel Tuset i Mallol.

Jim Rotondi Quartet a la mostra de Jazz de Sant Boi, 4 de novembre de 2016

Cada any, per aquestes dates i a Sant Boi de Llobregat, des de fa més de 25 anys, la qual cosa es diu aviat, les dues ànimes amb més empenta jazzística d'aquesta veïna població en Valentí Sesar i Toni Solà endeguen "La Mostra de Jazz de Sant Boi". Aquesta és una mostra única pel que fa a portar el Jazz, la Cultura, als diversos barris de la població. Sant Boi és una població amb una bona colla d'habitants i barris perifèrics on el jazz no és precisament la música que es deu escoltar més a les llars. Una apreciació que no vol dir absolutament res i que només constata que el jazz té una audiència mínima no només a Sant Boi sinó més aviat a tot arreu. Amb això vull dir que és d'aplaudir, i molt, aquesta iniciativa que van endegar aquests dos herois, ambdós relacionats amb el món del jazz, en Valentí pel seu programa de ràdio a l'emissora local i en Toni Solà per ser un dels saxos de casa nostra que millor representa el "mainstream". 

Nosaltres vam poder gaudir amb la magnífica actuació del mestre americà Jim Rotondi, magnífic trompetista que va venir acompanyat de Fabio Miano, piano; Ignasi González, contrabaix i Jo Krause, bateria. Rotondi va venir amb un magnífic disc sota el braç, que és el que finalment vam adquirir i que sonarà ben aviat al Jazz Club de Nit. L'actuació però, va ser tot un seguit de temes propis i estàndards interpretats pel quartet de manera magistral. 

Rotondi es va mostrar molt amable, i la prova la vam tenir nosaltres, en Joan Recolons i jo mateix, car el vam saludar tot just abans del concert, i després, quan li vam adquirir el disc, ens el va dedicar amb tot el carinyo i simpatia. S'ha de dir que Fabio Miano és un dels pianistes que sol acompanyar als músics americans que primer "desembarquen" a València i no només per aquest motiu, suposo. És un dels mestres italians que viu a la península i desenvolupa la seva vida professional amb nosaltres. Molt bon pianista i millor persona, ens va fer gaudir molt en aquest concert, acompanyant i més encara en els seus magnífics solos. De l'Ignasi González, només dir que és un dels més estimats contrabaixistes, que és entranyable i forma part del quartet o a trio de les formacions liderades pel Toni Solà, gran aic seu. Un músic que ha acompanyat a Benny Golson les dues vegades que ha vingut i que jo mateix he pogut veure i que he constatat, com amb d'altres músics, una gran progressió sobretot en l'execució dels seus solos, si se'm permet aquesta apreciació. De Jo Krause podria dir moltes coses entre les quals que va ser un dels primers en participar en les Jam Sessions del JCLV, les dues primeres fetes a la Cuina d'en Toni, la primera amb en Geni Barry i la segona amb una formació arribada de Begues on hi havia en Voro García, trompeta; Jaume Llombart, guitarra, DeeJay Foster, contrabaix i Jo Krause, bateria. Jo és un dels mestres de molts dels bateries joves actuals i forma part de projectes com el del Roger Mas Trio amb el Dee Jay. Va acompanyar a Benni Golson aquesta darrera ocasió amb en Joan Monné, piano. 

Si he parlat dels músics és perquè cal que la gent els conegui, els qui no els coneixen, i dir-vos que van estar tots genials en aquesta actuació a la "Mostra de Jazz de Sant Boi".

Miquel Tuset i Mallol.

Natsuko Sugao Group al Jamboree, 3 de novembre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al Facebook...

"Doncs ja estem en dansa amb Natsuko Sugao Sextet..en un Jamboree amb bon aspecte..yeah.

I quina cosa més extraordinària hem escoltat avui amb la Natsuko Sugao Sextet i el seu segon disc. Un segon passe que ha omplert encara més el Jamboree, amb una bona colla d'amics i aficionats, i també els professionals de les arts gràfiques, com en Manu Dimango, Joma Rius, Roberto Domínguez i Josep Tomàs. En Paul ha cuidat del so i com sempre l'Oscara la barra, avui amb un ajudant. Aquesta és una música que ja és de Culte.

Ja hem flipat en el primer set, escoltant l'encertada barreja de temes del primer i segon treballs de Natsuko. El groove hi ha estat present, compartint el temps amb els silencis, i sons provinents de tota una colla d'estris percusius manipulats bàsicament per l'Ivan Iván González. Els vents, metalls, amb ell mateix a la trompa i fiscorn i la líder amb aquest metall i trompeta. Jordi Sv, Santanach, amb saxos tenor, soprano i flauta, ha estat dolç, per resumir-ho. L'Enric Peinado a la guitarra, súper imaginatiu, precís i modern. I la màquina rítmica ha caminat de la hòstia amb totes les extremitats del Josema Martin. La veu de Natsuko ha estat tan bella com ella mateixa, en plena meditació Zen." Voilà.

Joan Chamorro Nonet featu. Dick Oatts al Jamboree, 2 de novembre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al FB...


"Ja estem en dansa amb el Joan Chamorro Nonet amb Dick Oatts...i la música de l'Alfons Carrascosa...yeah. 
I va ser un concert estrena del projecte conjunt Chamorro-Carrascosa, amb temes de tots dos i magnífics arranjaments de l'Alfons, que a la vegada va gaudir d'allò més veient com el seu xavalet, en Víctor, ho feia tan bé amb la trompeta. De metalls com aquest n'hi va haver dos més, el de l'Andrea i el del Joan Mar Sauqué. En Toni Belenguer, un dels millors trombonistes actuals hi va ser però pel meu gust va fer poquets solos. És clar que hi havia molts solistes, i quan són joves, en Joan els hi dóna un cop de mà, que tocar al Jamboree i fer solos acompanyats de l'Ignasi Terraza, Dick Oatts, Víctor Victor de Diego, David Mengual, Esteve Pi i el mateix Chamorro és tot un honor a la vegada que responsabilitat. El front line de Oatts i de Diego va ser espatarrant. Si els solos del grandíssim saxo alto americà van ser estratosfèrics, els del tenor basc-català no van volar més baixos, no. Un plaer escoltar a un dels millors vents actuals que també va fer sonar el seu soprano pels encara més aguts. Un projecte que ha vist la llum en format físic i que va omplir el Jamboree en el primer passe i el va deixar amb unbon aspecte en el segon. Manu Dimango hi va ser acabant un magnífic mural i potser més clars-obscurs. Pere Pons va presentar el primer acte amb els corresponents honors, i en Paul va fer que tot sonés a la perfecció considerant els més de nou que al final hi van ser. Temes propis a partir de estàndards com.el Cherokee, ràpids, es van alternar amb balades, algunes cantades per l'Andrea primer i després per la Rita Payés, ella mateixa també al trombó, compartint el darrer blues amb el seu mestre on stage, Toni Belenguer. Com sempre a la barra, l'entranyable Òscar de Pombo fent-nos la vida més suportable". Voilà.

Geni Barry Quartet en Concert-Jam al JCLV el 28 d'octubre de 2016

Doncs el darrer divendres d'octubre vam fer el concert-jam mensual amb el mestre del Vibràfon en Geni Barry. Ens va presentar tot un seguit de temes que tocava el que va ser el seu mestre en Bobby Hutcherson. Un quartet amb en Geni Barry, vibràfon; Mark Aanderud, piano; Tom Warburton, contrabaix i Reevan Trupin, guitarra. Un dels bateries que va acompanyar a Bobby Hutcherson va ser padrastre del Reevan. 

És així doncs que amb aquesta magnífica formació i amb la música, magnífica, que va sorgir de l'escenari durant la primera hora, vam poder gaudir d'allò més amb les interpretacions de tots quatre. La mestria de Geni és de tots reconeguda i també la seva particular manera d'entendre la música, i sobretot com la interpreta en directe, amb total desinhibició. 

Les seves constants manifestacions de goig vers la música interpretada pels companys el fa estar sempre animant-los i felicitant-los. La base rítmica típica que empra Geni Barry és la de piano i contrabaix. Sempre que pot venir el seu bateria preferit, Aldo Cavíglia, llavors el trio base es converteix en quartet de vibràfon, piano, contrabaix i bateria. En aquesta ocasió però, el trio base de vibràfon, piano i contrabaix es va veure acompanyat per aquest músic americà que viu al Vendrell amb tanta relació amb el mestre Bobby Hutcherson. 

Del Reevan Trupin podem dir que ens va agradar molt el seu delicat fraseig i "bones maneres" interpretatives a banda de ser un magnífic xicot que viu/treballa al Vendrell on dóna classes i també forma part de projectes com el que te amb el nostre amic Albert Caire. Tom Warburton és, segons paraules de Geni Barry, un dels contrabaixistes més moderns de l'escena actual de casa nostra,  i afegiria jo també a d'altres com el mateix Martín Léiton, per nomé dir-ne un. La feina del Tom és pulcre i amb constant pulsió rítmica marcant el tempo de manera perfecte. Les seves improvisacions són això, modernes i perfectament realitzades amb elegància i velocitat. El seu llenguatge és magnífic i a més a més és un altre "xaval" entranyable. 

Geni al vibràfon és tot un mestre. Els seus inversemblants acords a quatre masses, sovint deixa bocabadats als mateixos companys. En els seus solos ens mostra el, perquè està considerat un dels millors vibrafonistes de país. La seva concepció del Jazz al voltant de l'esfera de Bobby Hutcherson el fa desenvolupar els seus solos en l'estil més Hard Bopper possible. La seva utilització de les escales disminuïdes el fa ser també força potent i fins i tot sovint no gens fàcil d'assimilar pels neòfits. A la vegada, la utilització de les escales majors, en alguns casos, el fa ser més assequible. És com si ens volgués fer veure de quina manera diversa es poden improvisar els temes, els estàndards de Jazz. En definitiva una sessió de Jazz d'alt nivell amb grans interpretacions de tots quatre. 

Després d'aquesta preciosa estona amb el quartet del Geni Barry, vam començar la Jam Session i ho va fer el nostre amic Carles Pineda, saxo alto. Ell hi va participar en els dos primers temes, fent que el concert de professionals durés una bona estona més. Carles vindria el novembre en el concert de jazz per presentar-nos el seu disc anomenat SoulBop. Després d'ell vam tenir la sort de comptar amb una cantant resident a Sitges anomenada Rachel Berg la qual ens va cantar primer una preciosa balada i després un altre tema amb aires més moderns. Aquesta és una molt bona cantant que ensenya cant també a la seva població i que forma part de diversos projectes locals i de més enllà. 

Vam tenir una altra cantant i aquesta va ser l'Àngels Vilaró la qual ens va cantar el difícil "Wave" ben acompanyada per tota la secció rítmica que ara havia inclòs al Josep Maria Martí, bateria, el qual va gaudir d'allò més, car va participar en tota la jam tocant la bateria. Un dels dies que més ha gaudit aquí a la Sala Xica. l'Àngels en va fer una altre, força animat, i on va estar acompanyat pel magnífic harmonicista Marcel Alonso, ell mateix un mestre en això de "xiular" improvisant i ho van fer en un magnífic blues on també hi va col·laborar el sempre estimat Juan Carlos "Speedy" González. En aquest tema, jo mateix m'hi vaig posar també amb el meu saxo alto. Un altre dels sempre benvinguts és el Modest Pelfort, gran animador de moltes de les jam sessions de la perifèria de Barcelona. 

Modest  és un músic polivalent car, a banda de poder tocar el contrabaix/baix elèctric, sempre es mostra força creatiu amb la trompeta i fins i tot ha vingut alguna vegada amb el seu saxo alto. Juan Carlos és també un instigador musical, i alhora que mostra el seu potent so, el del seu alto, també ho fa amb la manera tan personal que té d'interpretar en els seus solos. Geni Barry també ens va mostrar les seves dots en això de cantar en "scat",  vaja, de fer un solo. Què no sabrà fer el nostre "Geni", car també es va asseure a tocar la bateria. I amb el "Blues Bossa" vam acabar aquesta divertida Jam Session i primer concert del quartet de Geni Barry. 
Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio a 23 Robadors, 26 d'octubre de 2016.

Dia de Tristano

Doncs sempre que puc els vaig a veure i a enregistrar a 23 Robadors. Cada mes els Monographic Trio presenten un projecte sobre un determinat músic o disc, i així és que per aquesta ocasió ens van presentar el seu projecte dedicat a Duke Ellington, "Duke plays Ellington". Juan Pablo Balcázar, contrabaix; Gonzalo del Val, bateria i Toni Saigi, piano són els "Monographic Trio". Ells s'encarreguen de treballar per cada mes un projecte dedicat a un músic i així és que ja en porten alguns amb la música de Lenny Tristano, Fred Hersch, etc. Me n'he perdut alguns i sempre ha estat per causa major car m'agrada escoltar-los i veure la progressió del jove Toni, i la dels altres dos "capos" del jazz. 

Aquí teniu un enllaç al primer tema que van tocar i que vaig filmar amb la càmera....

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10206201822479179/

La resta de temes serien també extraordinaris pel "set-list" i per les seves interpretacions. Fer la tasca que fan de manera totalment altruista és una més de les virtuts dels nostres músics i aquesta es diu "generositat". Per un mòdic preu de 5€ pots estar a pam de nas d'escoltar projectes tan magnífics com aquest, amb tan bons músics. Toni Saigi s'està convertint en un dels pianistes més sol·licitats pels molts i diversos projectes que es fan a "Carcelona". Forma part de la Martín Leiton Big Band  i darrerament està presentant un projecte a duet amb na Magalí Datzira el qual encara no he pogut escoltar. I no només aquests, n'hi ha més i segueix tenint un creixement personal i musical impressionant. Dels altres dos poques coses podem dir que no sapigueu. Els projectes de cadascun d'ells són molts i diversos i de tots coneguts. Amb aquest, els Monographic Trio, desenvolupen la tasca de la "recreació" de discos de músics, els més grans, i així és que els veiem a tots dos, tots tres, immiscits en cos i ànima en aquest projecte mensual, cosa que fan de manera voluntària i amb l'ànim de potenciar crec jo al jove pianista. No estaria malament que enregistressin algun disc amb alguns dels temes que han escollit de cadascun dels discos i músics que han re-interpretat.

Miquel Tuset i Mallol.

Albert Vila Quartet presentant "The Unquiet sky" al JCLV el 21 d'octubre de 2016

assajant

Doncs aquest va ser el concert de Jazz del mes d'octubre a la Sala Xica de La Vicentina. El vam fer amb un dels quartets més potents liderats pel guitarrista Albert Vila, ell resident als Països Baixos. Un quartet amb Albert Vila, guitarra; Xavi Torres, piano; Rai Ferrer, contrabaix i David Xirgu, bateria. Quatre màsters, tres d'ells ja amb llarga carrera, i un que l'està construint dia a dia, en Torres, aquest també amb residència habitual a Àmsterdam.

l'Albert Vila ens va presentar el seu darrer projecte anomenat The Unquiet Sky, un disc que vaig posar la mateixa setmana del concert, amb el benentès que això faria bellugar la gent de casa seva.

assajant

Un magnífic disc amb quasi una quinzena de temes propis, magnífics tots, i que el líder i trio acompanyant van interpretar de manera magistral. L'Albert, per qui no el conegui, és un dels millors guitarristes de l'escena europea. Allà viu i desenvolupa la seva activitat musical fent concerts i segurament impartint classes a escoles. Ja fa temps que em va dir que se n'aniria allà per l'escàs ressò que te el jazz a casa nostra. Més enllà dels Pirineus, o més enllà de fins i tot França, el jazz es viu amb una intensitat de la qual no en tenim aquí ni idea. El Jazz es considera cultura per les institucions i és així que la majoria de concerts tenen algun tipus d'ajuda institucional. El públic també sembla més ampli i preparat per anar a concerts i gaudeix amb total silenci escoltant les interpretacions dels músics, etc, etc..El cas és que allà hi viu i treballa, i aquí ens ho va venir a presentar. Va fer tres concerts a Catalunya l'un dels quals al JCLV, l'altre al Jazz Club Vilafranca (Vilafranca del Penedès) i el darrer, el diumenge al Cafè de l'Auditori (Sant Cugat). Dues poblacions de l'àrea metropolitana i l'altre del Penedès vam acollir-lo a ell, al seu projecte i als tres cracs que el van acompanyar, i així doncs que molta gent els vam poder escoltar.  Dos passes on vam poder gaudir d'allò més amb la seva música, una música que vaig enregistrar i que segurament ara mateix potser esteu escoltant. 

assajant

L'Albert te un so càlid i fraseig fluid i lleuger gràcies a la seva mestria i tècnica. Alumne primer del Taller de Músics on ver pes on, havia tingut a Rai Ferrer i David Xirgu en algun tribunal tot i examinant-lo o jutjant-lo...he...he. Ja l'havíem tingut al JCLV en la presentació del seu primer disc anomenat GymJam. Aquesta composició pròpia va ser galardonada el 2004 amb el primer premi del Dutch Jazz Competition com a millor composició. Així és que ja sabíem que gaudiríem amb aquest gran músic, per la seva música, per les seves interpretacions i també per com gaudiríem amb els acompanyants de luxe que el van acompanyar en aquest darrer concert. 

Xavi Torres, pianista ja amb un disc sota el braç, l'Skyline, ha vingut en d'altres ocasions a Sant Vicenç, la primera de les quals formant part del Combo de l'Esmuc en un dels Festivals de Jam Sessions que organitzem des d'aquí. Aquest és un pianista que també desenvolupa el seu potencial a Àmsterdam on ha guanyat premis amb el trio d'amics amb en Joan Terol a la bateria. També va fer un concert a piano solo al Festival de Jazz de Girona, essent el primer pianista en fer-ho en aquest prestigiós Festival. Xavi es va mostrar segur acompanyant el projecte de l'Albert, amb qui ja havia col·laborat. Els seus solos van ser brillants i creatius amb un llenguatge jazzistic de primera fila. 

La base rítmica de contrabaix i bateria amb en Rai Ferrer i David Xirgu van estar impressionants, mantenint una pulsió perfecte i aconseguint tirar del "burro", fent d'aquesta una màquina rítmica perfecte. Rai al contrabaix va estar precís i David ens va meravellar per la seva constant creació tot i acompanyant als companys. Ell ja ho diu, "no m'agraden els solos, tot i que els faig i m'ho passo bé, però m'agrada més fer-los quan no toca, és a dir, quan acompanyo. És llavors quan introdueixo les variacions i no només acompanyo". Bé, aquestes no són les seves paraules, són les meves, però sí és el que ell ens ha comentat més o menys algunes vegades. 

En definitiva un magnífic concert de presentació del seu "The Unquiet Sky" que vam gaudir una bona colla d'aficionats.

Miquel Tuset i Mallol.

Víctor de Diego Trio presentant Bittor al Jamboree l'11 d'octubre de 2016

Doncs això és el que vaig posar al Facebook després del concert...

"Victor de Diego Trio amb Jordi Gaspar i Gonzalo del Val. Ahir dimarts 11 d'octubre vam assistir al magnífic concert i presentació del darrer disc del Victor i els seus dos amics. Un trio consolidat amb tres músics de gran talla i que comparteixen escenaris de fa temps. Un disc, "Bittor", en basc Victor, que vaig posar en un anterior programa a Jazz Club de Nit i que ahir vam tornar a gaudir d'allò més en un Jamboree amb un bon aspecte en el primer passe. Després de felicitar-los per la seva actuació, vam anar-ho a celebrar amb el Joan Recolons i el David Carreras prenent unes birres artesanes, de Barcelona, i un Campari, no gaire lluny de la cava. 

Temes remodelats, amb magnífics arranjaments, com el "I'll remember April" amb una intro del Victor impressionant. Estàndards a la seva manera, sí, però també algun tema propi, van sonar interpretats de manera magistral. Cadascun d'ells ens va mostrar el seu saber, què és molt, en els seus solos. Gonzalo del Val va estar subtil i delicat, a vegades, i d'altres potent.Jordi Gaspar, precís i súper afinat alhora que ràpid i imaginatiu. El líder del projecte, Víctor de Diego, immens amb el tenor i delicat amb el soprano. La versió que van fer de "Chelsea Bridge" ens va transportar molt enllà, tal va ser la seva bellesa. Estic convençut que en el segon passe, la sala va tenir un millor aspecte, car, la mestria dels músics ben bé s'ho mereix. Sovint ens passa que no anem a veure músics del país, tan o més bons que els foranis que venen, i anem a veure aquests. Hem de sortir i gaudir amb els uns i els altres. El Jordi em va presentar a un xicot que fa ràdio a Extremadura "Onda Extremeña"?, en Javier del Barco, i que ja porta 10 anys fent-ne i que fins i tot coneix Jazz Club de Nit i el Jazz Club La Vicentina. Ole i voilà.

Inauguració temporada 2016-17 a la Nova Jazz Cava, 7 d'octubre de 2016

Doncs to i que ja fa dies, avui em poso a actualitzar el blog que ja tocava i ho faig amb el concert inauguració de la temporada 2016-17 de la Nova Jazz Cava, presentat per l'imprescindible Valentí Grau, ànima sempiterna de la nostra estimada cava egarenca. Un primer concert amb joves cracs del MujazzT New Talent Combo entre els quals Haizea Martiatu, saxo alto; Arnau Gil, guitarra; Oriol López, pìano; Joan Humet, contrabaix i Sergi Torrejón, bateria. Una magnífica formació de músics de l'escena de Terrassa van iniciar una gran actuació amb estàndards de jazz de tots coneguts i grandíssimes interpretacions. La basca  Martiatu establerta a casa nostra on continua estudiant el Grau Superior, ens va tornar a mostrar tot el seu gran talent amb un so espaterrant i millors improvisacions. 

Encara recordo la primera vegada que la vaig veure, ja fa tres o quatre anys, quan ella estava fent el Grau Mig al Taller de Músics a les ordres del Vicens Martin, ell dirigint la Big Band en un concert al pati de l'IEN. Aquell dia la vaig descobrir jo i a partir d'aleshores ja sempre he estat al cas del que feia quan me n'assabentava. La seva progressió està essent impressionant i la prova palpable la tenim cada vegada que la veiem. D'altres joves cracs van compartir escenari com és el cas de l'Arnau Gil, guitarrista que ja l'havíem escoltat acompanyant la seva mare, na Maria Betriu en el seu disc de jazz cantant en català tota una colla d'estàndards alhora que algun tema propi. 

Aquest és també un jove músic i guitarrista que s'està preparant per poder viure en un món difícil com és el de la música i encara més complicat, el món del Jazz. Ens va mostrar la seva delicadesa i bon so en les seves interpretacions alhora que un bon fraseig en les improvisacions. Qui darrerament està participant molt en els concerts que es fan a la Nova Jazz Cava és l'Oriol López. Aquest jove i vital pianista va mostrar la seva mestria acompanyant als solistes amb tot un farcell d'acords i millor encara quan el vam escoltar desenvolupant els seus solos. La qüestió rítmica el fa trempar i així és com sovint sonen ritmes càlids entremig del swing. La base rítmica va anar de la mà dels dos més grans, encara que no ho són tan, com són el Joan Humet, contrabaix i Sergi Torrejón, bateria. Ben compenetrats i dedicats plenament a servir de suport als solistes, van estar sòlidament precisos i contundents tot i que no en volum, la qual cosa jo agraeixo d'un bateria, i van brillar en alguna de les seves interpretacions solistes.

Després d'una bona estona amb aquesta formació va començar la Jam Session de la mà del Valentí que va fer de mestre de cerimònies cridant als músics i aficionats que hi havia a la sala, una sala plena de gom a gom, coses de l'entrada gratuita potser? Els primers en sortir a la palestra van ser en Jordi Rabascall, veu; Joan Torrent, violí i el mestre Adrià Font, bateria. Aquests tres van rebre el suport de piano, saxo alto, guitarra, baix i bateria essent així que vam poder gaudir de nou amb la manera peculiar i tan personal que te el Jordi d'improvisar amb la seva portentosa veu. En Torrent al violí va estar també excels alhora que el mestre terrassenc de la bateria va mantenir un tempo magnífic. Qui això escriu, també va gosar ficar-s'hi i així és que vaig poder tocar un parell de temes que més o menys van sonar prou bé, si m'haig de refiar dels comentaris dels amics Joan Recolons i David Carrerasi també els d'en Rabascall i Valentí Grau. És qüestió d'anar fent i segur que alguna cosa millorarem. La presidenta de MujazzT la gran cantant Gemma Plans ens va interpretar el magnífic i difícil Wave amb el seu característic estil i preciosa veu a la vegada que simpatia a l'escenari on ella es mou i balla mentre gaudeix cantant. El final d'aquesta magnífica inauguració només podia ser com li agrada al Valentí....."Au nens, acabeu amb un Blueset?", i així és que vam acabar amb el Blue Monk  de Monk. 

Miquel Tuset i Mallol.