Monographic Trio a 23 Robadors amb la música de Steve Swallow, 25 de maig de 2016

Doncs com cada mes, aquest trio ens ofereix un projecte amb la música d'un dels mestres del Jazz, actual o històric. Van començar amb Bill Evans, projecte final de carrera del pianista Toni Saigi i ahir van oferir-nos la música de l'Steve Swallow treball que el bateria Gonzalo del Val te editat en un disc. Entremig han fet la música de Fred Hersh i Lenny Tristano. Un trio amb ells dos a més a més de l'ànima de la programació de 23 Robadors, el contrabaixista Juan Pablo Balcázar. La música, segur que ja la esteu escoltant, va ser magnífica, i impressionants les intervencions als solos de cadascun dels tres. La compenetració d'aquest trio és cada vegada més consistent i el bon rotllo entre ells, tot i la diferència generacional amb el Toni. 

Per aquest i els altres dos, és cada mes una mena de repte l'haver d'estudiar amb profunditat la música d'aquests grans del Jazz, per la qual cosa, el continu¨aprenentatge així es veu reflectit. Incidències no ens n'havien passat mai en els darrers projectes presentats els mesos anteriors, però n'havia de passar una i aquesta va ser l'apagada d'electricitat general que va afectar a diversos immobles de Robadors. Al 23 també li va passar, o sigui que ens vam quedar a les fosques ben bé a la meitat, cosa que van aprofitar els tres músics per oferir-nos un magnífic blues a les palpentes. Tot i els intents de solucionar el problema, no van quallar i així és que al cap d'una estona estàvem il·luminats per espelmes, nosaltres i ells amb algun mòbil il·luminant alguna partitura, la del contrabaixista. En fi, que us recomano de totes, totes, que el dimecres de juny que toqui escoltar-los amb un altre dels seus projectes, doncs que hi assistiu. Miquel Tuset i Mallol.

Marco Mezquida i Manel Fortià al Jamboree, 24 de maig de 2016.

Doncs això és el que vaig posar al Facebook el dia després...

Molt bon dia a tothom, dia de programa Jazz Club de Nit, del projecte mensual dels Monographic Trio a 23 Robadors i posterior jam, de la Jam del JazzSi Equip Taller de Músics, de la jam de Sant Cugat al bar Dr. Llangardaix o sigui Dr. Lagarto organitzada pels amics de Jazzenviu (Guillem Jubany i amics), dels concerts al Campari Milano, Jamboree amb la Robin Mickelle, etc, etc...encara però amb les sensacions del concert que van fer Marco Mezquida i Manel Fortià en un Jamboree no massa ple però amb un públic respectuós i silenciós a límits insospitats. Se'm farà difícil poder expressar tot el munt d'impressions, visuals, sonores i presencials que vam poder viure els privilegiats que ens hi vam trobar, tot i que ho intentaré. De fet vaig arribar al bis del primer passe, després d'una "excursió" a les terres de la Patum (per cert Berguedans.....bona Patum). Els ritmes d'aquell tema eren africans, i les incursions del Marco sobre les cordes del piano i platerets eren constants, a la vegada que el Manel també utilitzava el seu contrabaix com a estri percussiu. A la sala, més plena que en el segon passe, el silenci era total i l'expectació del públic assistent igualment impressionant, tot i considerant que ja portaven una hora llarga escoltant-los! 

Després de fer per la vida amb el David hi vam tornar on ja vam veure que seríem poquets. Si al primer passe hi havia el Joan Cortès i el Dani Álvarez amb les càmeres al coll, en el segon ens hi vam trobar al Roberto Domínguez xerrant amb el Manu Dimango, el qual ja havia fet o estava en procés de fer la seva particular manugrafia de les sessions i sembla que el Josep Tomàs hi va ser en els dos passes, amb la càmera i enregistrant-ho amb la màxima qualitat tot i capturant el so des de la taula manegada per l'Alex Monsoliu, el qual va fer que els dos instruments sonessin a la perfecció.

Van començar el segon passe amb el tema "Velas", en castellà, o sigui "Espelmes", en català. En acabar-lo, Marco va fer un comentari tot i dient que la primera vegada que el va tocar, (amb el Gonzalo del Val Trio) va ser a....."Can....Tuset", o sigui a la Sala Xica del Jazz Club La Vicentina, tot un honor per a nosaltres...gràcies Marco. Els temes posteriors varen anar des d'un de Bach (ja sé que no és un "tema" però és que no recordo quina composició del geni van tocar) fins un de típic de Colòmbia a ritme de "Pasillo"..? Entremig el tema que dóna títol a l'àlbum que presentaven, "My old flame", iniciat amb una llarga i meravellosa "intro" de Marco al piano per després iniciar el tema. Una cosa similar va passar amb el tema folklòric colombià, on la llarga introducció la van fer els dos músics a base de percussions diverses. Marco va estar immens, com sempre, al piano i "elements penjats" mentre que menció especial es mereix el Manel, el qual i amb l'arc a la mà va obtenir tot un seguit d'inversemblants sons i percussions, fen ell mateix també uns magnífics solos. En fi, que va ser una delícia per als sentits, tots els que hi van participar. Al final, en Manu em va ensenyar la seva particular impressió manugrafiada, i en voler-la capturar amb el mòbil, el molt bandarra m'ho va impedir...he. En Pere Pons també s'hi va quedar fins el final, i tot i comentant-ho amb ell, s'hi hauria quedat també al "tercer passe" si l'haguessin fet...i nosaltres també ho hauríem fet. Voilà.

Miquel Tuset i Mallol.

Darrera Jam de l'Associació de Jazz de Rubí a l'ateneu, 21 de maig de 2016

El dissabte vam anar a la darrera Jam de l'Associació de Jazz de Rubí convidats per l'amic Enrique Heredia, bateria; Ivan Galán, guitarra i Ignasio Sabadell, contrabaix. Arribats quasi amb estricta puntualitat i ja hi havia el Modest Pelfort, trompeta tocant amb el trio base, acompanyat d'un company de l'associació al trombó. No massa gent per motius diversos entre els quals el fet de fer-se a la mateixa hora un altre concert-jam a la mateixa població, al local de la CGT. Coses que passen. Jo m'hi vaig afegir i també un altre company al contrabaix i també un alumne de l'Enrique a la bateria, i allà que ens hi vam estar amb la Joana fins el final. Un dia collonut on vam poder tocar en tots els temes que van plantejar i que ens ho vam passar d'allò més bé, que als aficionats també ens toca. Miquel Tuset i Mallol.

Gemma Plans Quintet a la Nova Jazz Cava, el 20 de maig de 2016

Va ser en divendres que hi vam anar, amb l'expectació de veure i escoltar el projecte de la Gemma Plans, ella cantant de fa força anys la qual va col·laborar en el primer disc de l'amic Pere Soto, "Coincidències". Ella mateixa va ser qui va decidir el repertori, jazzísitc a la primera part i amb més "bosses" a la segona però amb una barreja de temes que van fer que el projecte fos magnífic també per les interpretacions dels increïbles companys entre els quals el gran trombonista i percussionista Carlos Martín, amb Mario Rossy, contrabaix; Esteve Pi, bateria i un gran pianista americà establert a València. Havíem escoltat a la Gemma en alguna Jam Session, fins i tot va venir amb el Mario a les què fem al Jazz Club La Vicentina, i teníem ganes d'escoltar-la en un concert complet. 

Com he dit el projecte va ser magnífic, entretingut i molt ben preparat, tot i les poques estones que devien haver tingut per assajar, considerant que pianista i trombonista havien vingut de València i ves quina mala sort, que ho van fer amb dos cotxes. Gemma va estar immensa, afinant a la perfecció i bellugant-se amb gràcia a l'escenari, i també essent simpàtica amb el públic, tot d'amics que quasi omplia la Cava i discreta, tot i retirant-se a un cantó quan eren els altres els qui feien els seus solos i interpretacions. El bis va ser també un tema amb aires brasilers, una mica massa popular diria jo, però bé, adequat per acabar el concert. En Miquel Carol, fotògraf oficial de la Nova Jazz Cava també hi va ser, capturant ell les millors imatges de l'esdeveniment i jo capturant-lo a ell ben bé infragantis.

Miquel Tuset i Mallol.

Bob Reynolds Quartet al Jamboree, el 19 de maig de 2016 i Jam Session a la Nova Jazz Cava

Doncs hi vam anar amb el convenciment que escoltaríem una música "diferent", personal i passada pel sedàs dels estils per on havia passat el músic com per exemple Snarky Puppy. L'assumpte és que la música va estar embolcallada de "groove" sí, però amb unes melodies potser massa mel·líflues. Hi va haver magnífics moments però comptats. El projecte va ser per a mi massa íntim, massa "apalancat" tot i les grans interpretacions dels acompanyants en David Soler, guitarra i steel guitar; Martín Léiton, contrabaix, David Gómez, baterian i ell mateix, en els seus solos, en Bob Reynolds. Reitero la meva impressió de que hauria pogut estar molt millor només escollint un altre repertori. Ell mateix però, en els solos, va demostrar una gran tècnica i el so va ser prou càlid a voltes i no gaire més agressiu a d'altres. En general hi ha la sensació, subjectiva, que podria haver estat millor. Coses del directe. 

Després del Jamboree, metro-tren-cotxe i de cap a la Nova Jazz Cava de Terrassa a gaudir del quartet presentat per MujazzT i amb l'Enric Carreras dirigint a Haizea Martiartu Garcia, Xavi Castillo i Oriol Cot. Després del descans va començar la Jam amb participacions estel·las de Oriol Vallès López, Jofre Alemany Casanovas, Sergio Del Campo Adsuara, més alguns músics més entre els quals l'aficionat que això escriu...ole. Un canvi radical d'estil podent escoltar a aquest jove mestre, l'Oriol, tot just acabat d'arribar de New York després de passar-s'hi un parell de mesos escoltant segurament a alguns dels millors músics actuals. En fi, una Jam magnífica amb els músics comentats i jo d'aficionat.
Miquel Tuset i Mallol.

Jam Session Dr. Lagarto de Sant Cugat, el 18 de maig de 2016

Avui hem assistit a la tercera jam session organitzada per Jazzenviu, esdeveniment que es fa cada dimecres a partir de les 21h30 i fins les 24h, minut amunt, minut avall al bar Dr. Lagarto, un plaer, de lloc, de públic i de músics entre els quals en Guillem Jubany, Quicu Samsó Soler i Ignacio Sabadell en el trio base, per després afegir-s'hi en Carles Pineda Solas, Jordi Gardeñas Martinez, Modest Pelfort Fabregas, Marc, Marina Vallet Juste, Joan Martí, Josep Maria Martí, un company al teclat, una jove saxofonista i jo mateix també a l'alto. 

Una magnífica moguda filmada per l'Olga, ànima informàtica de Jazzenviu i animada pel magnífic guitarrista Jubany. Aquesta associació tira de collons. Ja ens agradaria a nosaltres tirar de la mateixa manera......tot s'ha de dir però, Sant Cugat és una mena de centre neuràlgic envoltat de poblacions properes on sembla hi viuen una bona colla de músics.....la qual cosa sembla que no ens passa a Sant Vicenç. No m'acabo de creure que al Baix Llobregat no tinguem músics amb ganes de tocar. 

Miquel Tuset i Mallol.

Jonathan Kreisberg Quartet featuring David Kikoski al Jamboree, 17 de maig de 2016

Doncs aquestes varen ser les impressions del dia després penjades al Facebook..

Avui encara amb les bones vibracions del concert d'en Jonathan Kreisberg Quartet amb el mestre David Kikoski, Rick Rosato i Colin Stranahan. Un bon concert on la distribució d'instruments a l'escenari va ser la clau de volta de tot plegat, amb el piano a la dreta, el líder a l'esquerra i la base rítmica al mig. Un primer set ple d'aficionats i alguns músics el va encetar amb un "Stella by Starlight" magnífic. Al Jonathan li agrada fer unes llargues introduccions a guitarra solo per després continuar amb el tema, a vegades bopper o amb balada. El segon tema va ser brutal, ara ben vist i recordat, amb un magnífic solo del mestre Kikoski. Passa però, i sol ser quasi sempre, què quan escoltes un projecte nou per primera vegada se't pot fer difícil introduir-t'hi a la primera, la qual cosa es complica si els temes són complexes o difícils de seguir. A mi em va agradar la fluïdesa de la música, amb una balada preciosa com a tercer tema, amb un Kikoski a l'espera, inicialment, tot i seguint amb el cap el tema interpretat pels altres. Una base rítmica que va funcionar a la perfecció, amb la música ben apresa i sense papers, els quals sí els tenia el convidat de luxe al piano. Passa però que els temes llargs i amb elucubracions noves per a nosaltres poden ser difícils de seguir, la qual cosa va poder passar-li a més d'un. No hi ha dubte de la mestria del guitarrista, el qual no va abusar en cap moment de l'electrònica, podent-ho fer, tot i tocar amb un volum per a mi massa elevat, coses dels meus acúfens, potser. El quart tema el va iniciar el baterista Colin Stranahan amb una llarga introducció a base de cops al canto de la caixa amb aquesta esmorteïda per després afegir-s'hi el líder a base de brillants acords i posteriorment la resta de companys, en un tema que va esdevenir força potent en interpretar a la vegada la melodia, guitarrista i pianista, melodia força complexa i a un tempo endimoniat. Un tema dominat pel duet guitarra-bateria amb aquest darrer en un permanent quasi-solo i mostrant-lo precís i potent. 

Jonathan va brillar en un magnífic solo mentre Kikoski l'acompanyà en els darrers moments i li agafà el testimoni en un solo marcat per alguns rifs latins a base d'acords i una magnífica combinació de mà dreta, lleugera i precisa, i l'esquerra, percussiva en la seva execució, en un excel·lent solo del mestre americà. Després, solo del baterista per seguir amb l'ona iniciada pe ell mateix i així acabaren el tema amb la melodia a dues veus, guitarra i piano. Van acabar el primer set amb un magnífic tema a ritme latin iniciat també per una curta intro del líder i mestre Kreisberg. Ben aviat ens vam veure imbuïts de les melodies d'aquest preciós tema i amb la improvisació del seu compositor i gran guitarrista. El so de la seva Gibson em va agradar per la seva calidesa a la vegada que a voltes la seva moderna electrificació. El fraseig ràpid i pulcre, amb l'absència total de notes "falses" va ser constant durant aquests més de 50 minuts del primer set. Ai, ai, que ens vas "robar" un tema, bandarra...he..he. Kikoski s'hi va afegir amb un solo magistral, ben bé a la seva salsa, mentre Colin i Rick refermaven el trio concept amb solvència. En definitiva un concert que segurament va ser fins i tot millor i segur que diferent (ja ho va dir ell mateix) en el segon passe...de camí a menjar-nos una pizza per no tornar, ens vam trobar al Dusan i parella, que hi anaven amb les ganes a punt per gaudir d'un magnífic concert, la qual cosa segur van aconseguir. Una vegada més, agrair-li al Pere Pons el poder gaudir a Barcelona, a la nostra cova-cava d'aquests magnífics músics en un directe proper, el més proper i amb el millor so, aquesta vegada per la mà destra de l'Alex Monsoliu. 

Jordi Rabascall Quartet featuring Claudio Marrero a la Casa de Cultura de Valldoreix, 14 de maig de 2016

Doncs amb ganes de deixar-hi algunes impressions del magnífic concert que ens van oferir aquesta formació dedicada a recordar les cançons més íntimes, les de format més reduït del gran Frank Sinatra...

De moment una foto i comentar que els protagonistes varen ser Jordi Rabascall, veu; Rodrigo G. Pahlen, piano; Manel Fortià, contrabaix, Oriol González, bateria i Claudio Marrero, saxo tenor.


Aquest és un projecte sòlid gràcies a la compenetració d'una secció rítmica impressionant amb en Rodrigo, Manel i Oriol i també a la incorporació amb el saxo tenor del Claudio Marrero. No cal que us digui que la personalitat i carisma del Jordi són la clau de volta de l'èxit del projecte, a la vegada que la seva magnífica veu, ampli registre, capacitat d'improvisatzió i no només cantant. És tot un artista que se sent força còmode dalt l'escenari, on pot expressar tot el que porta a dins, què és molt. La seva veu, potent i delicada a voluntat, la combina amb la seva manera de fer, de comportar-se, de comunicar-se amb el públic. Un públic que quasi va omplir la Casa de Cultura de Valldoreix en una nit exitosa pel que fa a això, la Cultura. Els temes de Sinatra van anar sorgint de l'escenari i el cantant, desimbolt, va estar genial. En un tamboret hi havia una ampolla de Jack Daniels, segur que amb algun altre producte, car, se'n va prendre unes quantes, de copes, de Nestea, suposo. Entre els temes que van tocar crec recordar que n'hi va haver un del Claudio i potser algun del Rodrigo, ara ja no ho recordo. En fi, i resumint, dir-vos que aquest és un magnífic projecte, agradable de veure i escoltar del qual, no em sorprendria res que acabés essent convertit en un compacte. Val a dir que va ser un homenatge al gran cantant, La Veu, en el dia aniversari de la seva desaparició. Miquel Tuset i Mallol.

Magnífic concert de Josep Tutusaus Quintet al JCLV el 13 de maig de 2016

A punt per deixar-hi anar les impressions post concert, tot i passats uns dies....

Doncs haurem de resumir-ho, car ja han passat uns dies del concert, coses que passen i que m'han impedit ficar-m'hi com ara faré.

Vam tenir la sort de comptar amb una formació impressionant, amb uns músics extraordinaris i amb un projecte que ja havíem escoltat i posat en el programa de ràdio Jazz Club de Nit. El projecte del Josep Tutusaus Quintet anomenat "Missing Links" amb en Santi de la Rubia, saxo tenor; Roger Mas, piano; Martín Léiton, contrabaix i Ramon Prats, bateria. 

Com passa més o menys sempre, vam haver d'esperar que la Sala Xica estigués amb un bon aspecte, la qual cosa va passar ja cap a dos quarts d'onze. Si esteu escoltant l'àudio del concert, cosa que us recomano, convindreu amb mi que la música que ens van oferir va estar a un nivell extraordinari motivada per les seves interpretacions i les magnífiques composicions del Josep i també les dels estàndards que van tocar. 

El primer set van tocar els temes següents:

1.- Song for Anna (J. Tutu)

2.- Missing Links (J. Tutu)

3.- Summer in central park

4.- Airegin (s. Rollins)

Començant amb dos temes propis, el primer a quartet, Josep ja ens va mostrar el seu projecte i de quina manera seria la música que escoltaríem. La combinació de la brillantor del trombó amb el so lleugerament apagat (si el comparem) del saxo tenor, és magnífica i també els canvis de registres tímbrics. Quan havia de ser el trio qui només toqués, doncs ho van fer magistralment també, no endebades Mas, Léiton i Prats són cadascun d'ells mestres en aquestes qüestions. Santi de la Rubia va estar excels també, si considerem que aquest és un projecte que "roda" però no tant com ells voldrien, i així és que potser ara feia alguns dies, setmanes o mesos que no compartien projecte, i ja podeu escoltar com van sonar...magnífics.

Després d'aquest passe vam fer els minutets adequats de descans, moment de refrescos i de comentaris sobre l'excelsa música que havíem escoltat en el primer passe. 

Vam començar el segon passe i aquests són els temes que van tocar:

5.- If you could see me know (Tadd Dameron)

6.- Chega de Saudade

7.- A way to say goodbye (J. Tutu)

8.- Blues on the corner (McCoy tiner)

Bis.- I should care

Una magnífica segona part amb estàndards i un tema propi, per acabar amb un magnífic Bis en un concert que podríem emmarcar com un dels més reeixits d'aquest any 2016. És clar que se'm fa difícil car vam començar el gener amb Guillermo Calliero New Quartet, el febrer amb l'Ernesto Aurignac Quintet, el març amb el Gonzalo del Val Trio, l'abril amb el Miguel Fernández Quartet per arribar el maig amb aquest magnífic Josep Tutusaus Quintet. 
Miquel Tuset i Mallol.

Jozef Dumoulin & Red Hill Orquestra with Ellery Eskelin & Dan Weiss, al Jamboree, 12 de maig de 2016

Doncs aquestes varen ser les "quatre ratlles" penjades al Facebook el dia després:

Doncs avui hem flipat, literalment, amb en Josef Dumoulin & Red Hill Orchestra amb Ellery Eskelin & Dan Weiss....Un projecte que no et deixa impassible. M'han agradat les diferents sonoritats dels tres músics i la posició a l'escenari, aconseguint d'aquesta manera repartir millor els sons diferents del saxo tenor i de la bateria, un a cada cantó i amb diferent sonoritat més aguda la de la bateria, mentre que al mig, el líder Dumoulin ens ha regalat la sonoritat del Fender Rodhes i un teclat pels molt baixos, el primer però, convenientment modificat a base de múltiples estris electrònics aconseguint sons estratosfèrics.

Tot i baixant les escales m'he trobat a l'Ellery i li he demanat si podia enregistrar el concert....No, m'ha dit, i després, thank you per haver-li-ho demanat i també que com em deia..

En el primer passe érem 8 comptats, entre els quals dos dels nostres millors captadors d'imatges fixes, en Joan Cortès i Joan Carles Abelenda....i entre el públic, i a la segona fila, dues "senyores d'avançada edat" les quals, tot i haver constatat el seu possible error, han aguantat com dues "jabates". Abans i després hem parlat sobre la manca d'assistència de públic i ja se sap, no hi ha resposta. És imprevisible, aquest. En acabar el concert m'he trobat al Dan al servei i és clar que l'he felicitat i hem comentat com havia anat i m'ha dit que el primer set li havia agradat més, tot i ser diferents tots dos, i pel fet de ser molt més "hard" haver de tocar només per vuit ànimes, ells, acostumats a omplir sales i festivals.

Després de acompanyar al Joan a fer unes pizzes i convidar-lo, hem tornat per gaudir del segon passe i tot i pensant que seríem igualment "quatre gats x 2", hem tingut la grata sorpresa de trovar-nos amb tota una colla d'amics músics, molt frees alguns i no tant uns altres. Bé, la cosa s'animava i l'esglai que se li notava al líder en el primer set, ara no se li veia de cap de les maneres.

La nostra cova-cava es veia ara amb un bon aspecte i tots amb unes immenses ganes d'escoltar la seva proposta de molts de nosaltres coneguda. Els temes, com no podia ser d'una altra manera han estat diferents, i també el projecte que m'ha semblat més "canyero" que en el primer set, on hi ha hagut força espai per a la intimitat, amb moments similars als de "the sound next to silence" de ECM. En aquest segon passe, hem tornat a comprovar de quina manera es complementen aquests tres músics els quals ja porten un camí conjunt de fa alguns anys.

A moments, en Dave Weiss s'embrancava a un tempo endimoniat tocant redobles fins sobre la caixa i suaus cops als plats, mentre els altres dos deixaven anar notes llargues simulant un tempo molt més relaxat, i a voltes era a l'inrevés, amb uns solos desbocats del saxofonista mentre que el teclat fent de baix tocava les notes guia i feia la mateixa rítmica que el jove bateria. Sovint el líder ens ha mostrat el seu domini del Fender en alguns solos força reeixits i dominats també pels sons més inversemblants, allunyats del típic so del piano elèctric que va fer famós el Fender Rhodes de la mà de Jarrett, Corea i demés allà pels anys 70s. Els temes tenien la seva estructura i melodia, interpretant-la les més de les vegades el saxofonista de Kansas, i fent-ho conjuntament amb el líder algunes altres vegades. A partir d'aquí, les improvisacions les podia començar el saxofonista o el líder amb el Rhodes i sempre amb un increïble suport rítmic d'aquest gran mestre de les baquetes, no endebades, i en el segon passe, han aparegut alguns dels nostres millors bateristes per a contemplar-lo de ben a prop.

El saxofonista americà ha resultat ser un home al qual no li agrada que li facin fotos ni veure mòbils encesos des de l'escenari. M'ha tocat el rebre en un parell d'ocasions, una per fer-li una foto, (sense flaix) i l'altre quan (ell no ho sabia) estava penjant-vos les fotos al facebook. En Sergio Sabini també ha rebut un missatge clar després d'enfocar-lo amb la seva màquina...el músic ha aixecat el faristol i se l'ha posat davant seu impedint-li fer més fotos. A d'altra gent del públic també els hi ha fet senyals de fum que no fessin fotos. Al líder tampoc li ha agradat (i a nosaltres tampoc) escoltar la sintonia d'un Samsung en rebre algun missatge, de fet, tres missatges, quan ell estava tocant el Rhodes de manera suau, tot i esperar que acabés la "cançoneta" del mòbil per poder continuar, tot i mantenint-se impertèrrit en la seva expressió. Una música feta des de l'enteniment, des del cervell (bé, em direu que com totes), intelectual i de permanent auscultació d'un i dels altres, i també amb el control visual tal i com es mirava Dave al líder i mestre del Fender a la vegada que també l'Ellery vers el puntal central i líder del projecte. La única llàstima és no haver vist el Jamboree ple en els dos passes. Potser sí que en una altra època de l'any hi hauria hagut més joves estudiants i avui no han vingut pels seus exàmens....potser sí, o potser no. 

Miquel Tuset i Mallol.