Víctor de Diego Organ Trio al JCLV, el 21 de gener de 2017

Doncs per la Festa Major d'Hivern a Sant Vicenç dels Horts, vam poder gaudir amb un magnífic concert-jam, el primer del 2017 amb Víctor de Diego Organ Trio. 

Un projecte, el de l'organ trio, que sembla torna a ressorgir, car és una de les propostes musicals amb l'empenta rítmica suficient per agradar a bona part de la població aficionada. Un concepte aparegut allà pels anys 50s 60s del segle passat amb gent com Jimmy Smith per només parlar-ne d'un. 

Víctor de Diego, saxo tenor; Abel Boquera, orgue i Carlos Falanga, bateria van ser els nostres herois per aquest concert. El líder i saxofonista basc és un home amb les idees molt clares en molts aspectes, m'imagino que en tots, i per això, el concepte de Concert-Jam li va costar d'entrar, de fet no li va entrar tot i després participar a la Jam. Els seus comentaris en contra m'han servit per finalment deixar-ho córrer, vist l'èxit en aquesta i en la que vam fer amb el Voro García. Bé, però ara centrem-nos en el concert.

Un dissabte de Festa Major a les 19h era una bona proposta i així és que va tenir bona acollida entre la població i per descomptat pels amics i amigues que van venir. Una Sala Xica amb molt bon aspecte va acaronar els músics i les seves músiques. Gent que no havíem vist mai, i que potser mai més veurem, va venir conjuntament amb molts dels aficionats habituals als concerts que fem. Crec sincerament que van gaudir d'allò més amb les intervencions de tots tres músics, cosa evident, però també amb les músiques, i això ja no ho és tant. Amb això vull dir que quan "un" veu i escolta un músic i s'adona de lo mestre que és, d'entrada "flipes" i per tant no pots negar l'evidència; que estàs davant d'un tio que en sap molt. L'altra cosa és la música, el Jazz, les improvisacions i demés que per a segons qui li poden resultar massa feixugues i complicades d'entendre. Pel que sigui, podem afirmar que amb l'organ trio, tothom s'ho va passar força bé.

La tècnica d'aquest amic saxofonista és exquisida i el seu gust interpretatiu excels. Aquest és un músic de llarga trajectòria, molt llarga, el lidera el seu Víctor de Diego Quartet i colidera amb el seu germà Juan els De Diego Brothers. Ambdues formacions han passat també pel JCLV alhora que el Víctor de Diego Trio amb Jordi Gaspar i Gonzalo del Val. Aquest músic atresora l'experiència d'haver compartit escenari amb el desaparegut Phil Woods i fer un solo a dos en una actuació de la Barcelona Jazz Orquestra de la qual també en forma part.

Els temes que van tocar en aquest concert van ser:

1.- Unity, tema de Wayne Shorter

2.- Weaver of Dreams, de Victor Young

3.- El domador de bestias del mateix de Diego

4.- If you could see me now de Tadd Dameron

5.- Con alma de Dizzy Gillespie

6.- Isotope de Joe Henderson

7.- Bluesgalú de Víctor de Diego

Uns magnífics temes i millor interpretats per tots tres. Considereu que el concepte organ trio implica que l'orgue fa melodia/acords i baix per tant és com si fossin quatre instruments, la qual cosa fa enriquir molt el projecte. El so hammond del teclat Nord que va portar l'Abel és quasi una imitació perfecte del real Hammond tot i que evidentment no se'l pot comparar del tot amb aquest. Tot i això, és un so agradable el de l'orgue i que implica ja una mena de ritme que sembla que dugui incorporat. Carlos Falanga a la bateria va estar genial i delicat com sempre ell és. El seu swing és impressionant i és un dels acompanyants de luxe que tothom voldria tenir en el projecte. Ens va enlluernar també amb els seus solos, o sigui que, què més podríem dir d'aquest magnífic bateria que no sapigueu. Ah sí, que és un dels encarregats de portar la Jam Session que fan a 23 Robadors cada dimecres conjuntament amb Juan Pablo Balcázar i Miguel "Pinxo" Villar.

Per iniciar la Jam vam convidar al jove crac Víctor Mirallas, saxo tenor. Aquest és un músic jove però ja amb una bona trajectòria, becat al Berklee College of Music de Boston va ser allà on el director musical de l'Alejandro Sanz va anar a buscar a un saxofonista que també sabés cantar, i el nostre heroi no només te aquestes dues facetes sinó que també en té algunes més com les de tocar el clarinet, piano, teclats, guitarra, composar, i potser alguna més. La gira Sirope amb l'Alejandro Sanz li ha servit per donar-se a conèixer per mig món, car on ha anat tot han estat elogis. Víctor va tocar un parell de temes, el primer "Along Came Betty" magnífic i després un altre acompanyant a un rapsoda amic que va improvisar uns textos tot i acompanyat pel trio i el nostre jove saxofonista.

Després d'ell, vaig sortir jo a tocar un tema, el "Just Friends" amb el trio i després l'amic Juan Carlos "Speedy" que també va tocar un tema de Sonny Rollins el "St Thomas". Ja havíem acabat quan jo mateix vaig acompanyar a l'amic rapdosa en una de les seves improvisacions recitades arrodonint així el fi de festa del Concert de Festa Major.

Miquel Tuset i Mallol.

Albert Vila Quartet al Jamboree, presentant "The Unquiet Sky", 19 de gener de 2017

Doncs tot i que fa dies, no puc oblidar aquest concert pel fet d'estar relacionat amb el que vam fer al JCLV amb el trio acompanyant totalment diferent del que ha fet aquesta gira espanyola., amb Marko Lohikari (Rai Ferrer), Marc Miralta (David Xirgu), Shay Maestro (Xavi Torres), entre parèntesis els que vam tenir nosaltres. 

Un Jamboree amb molt bon aspecte amb força públic que va gaudir amb la proposta de l'Albert Vila, car el seu disc "The Unquiet Sky" és un dels rars exemplars amb prop de 15 temes propis i a quin el millor, disc que vam  posar  a Jazz Club de Nit i on vam tenir el dilema de quin dels temes no posar. 

Trobar-te amb l'Albert i notar el seu "bon rotllo" és tot el mateix. l'Albert és una persona amiga dels seus amics, i que destil·la una franquesa i honestedat per tots els cantons del seu cos. Aquest somriure que se li veu a la foto que li vaig fer just abans de pujar a l'escenari, en el segon passe, confirma el que acabo de dir. És un bon tio, vaja, i podria dir que com ell n'hi ha uns quants que jo he tractat. 

Podria dir que el millor que podríeu fer és mirar d'adquirir el seu disc, o entrant al web de "Fresh Sound", http://www.freshsoundrecords.com/albert-vila-albums/6399-the-unquiet-sky.html

on podreu veure'l i comprar-lo, o sinó, anant a la botiga Blue Sounds del C/Benet Mateu 26 de Barcelona on trobareu aquest disc i tots els de Fresh Sound. O també que escoltéssiu el Programa 259 de Jazz Club de Nit (amb Afro Blue, Libera i Tony Martin)

http://www.ivoox.com/programa-259-afro-blue-tony-martin-albert-vila-audios-mp3_rf_13391659_1.html

Pel que sigui, dir-vos que els temes van anar sorgint de l'escenari, i jo reconeixent-los tots o quasi tots i fins i tot podent cantant-los alguns. Que la base rítmica, ara amb el pianista Shay Maestro, amic de l'Albert i vingut de N.Y., Marko Lohikari al contrabaix i l'amic Marc Miralta a la bateria, va estar magnífica, a la vegada que en els seus solos respectius. La compenetració de l'Albert amb Marko és extraordinària car em sembla que toquen junts de fa una bona colla d'anys, i quan poden comparteixen escenari. Igual deu passar amb el Marc, amic també d'ell m'imagino que de l'època del Taller de Músics. Compenetració total entre tots quatre, a més a més de gaudir tots tres amb els temes de Vila. Una gira que ha rodat per diverses ciutats espanyoles, més de les que va visitar en l'anterior gira, que va ser catalana, i on va venir al JCLV i al Jazz Club Vilafranca crec recordar, o potser algun més. Miquel Tuset i Mallol.

Paula Grande a L'Amistat de Premià de Mar, 13 de gener de 2017

Un divendres 13, malament, havíem d’aturar el PC (o ja no es porta això?) i anar a Premià de Mar a veure el projecte de Paula Grande, el relacionat amb el seu disc “Viatge Interstel·lar” amb tota una colla de joves cracs com Kquimi Saigi, Victor Mirallas, Arnau Figueres, Alex Delgado, i una colla més......com el Gregori Hollis, Pedro Campos, Pep Terricabres i David Soler Pina..etc.

Premià és la ciutat que va veure néixer aquesta cantant que albira els 30 anys i on ella ha volgut presentar el seu projecte amb la suficient maduresa humana i interpretativa del seu primer projecte personal. Un disc que ja vam posar a Jazz Club de Nit i que volíem veure in situ a la seva ciutat. Per aquest esdeveniment la cantant volia omplir l’escenari de músics amics i així ampliar les sonoritats dels seus temes i és per això que tota la colla de músics que us he comentat abans, tots uns cracs  encabits en multitud de projectes de diversos estils, l’han acompanyat en aquest primer gran espectacle a Premià de Mar. L’escenari del teatre de l’Amistat, gran i molt ben preparat, estava ple d’instruments, escenari ampli i tot il·luminat esperant que s’omplís el teatre de gent amiga i que sí vam omplir.

A l’hora adequada va aparèixer Paula Grande i amb total concentració es va adreçar davant del micro on tenia tot un aparellatge tècnic per afegir textures i repeticions rítmiques a la seva veu, a les seves veus. Ens va fer una demostració de control i domini del tinglado tècnic aconseguint una mixtura de sons i ritmes diversos i textures preciosistes. Després d’aquesta primera cançó, es va presentar i agrair a tots els presents la nostra assistència, a la seva família, tota a les primeres files, i a una gran quantitat d’amigues generacionals i amics del poble. Després de la seva solitud van començar a aparèixer els músics, i per començar el següent tema, ja tots a la vegada. Al piano i teclat vam tenir sempre a Kquimi Saigi, fidel company de fatigues per l’Amèrica del Sud; David Soler a la guitarra i pedal steel guitar; Fallon Camargo i Àlex Delgado, a les veus; la secció rítmica amb Arnau Figueres, bateria i Pedro Campos al baix elèctric, sempre presents; Josep Terricabres a la percussió i una secció de vents amb Víctor Mirallas, saxo tenor i Gregori Hollis, trompeta, aquesta va ser la formació que variaria segons els temes que Paula aniria presentant al llarg de la nit.

Afegeix la llegenda

Desconeixíem les habilitats d’alguns, de Fallon i Terricabres però no els de la resta de músics, tots ells reconeguts, potser més uns que d’altres, però tots grans i joves músics, exceptuant al David Soler, el menys jove de tots ells. La nit va anar passant de manera ràpida, car els temes tenien una molt bona dinàmica rítmica i eren força agradables. Jo havia escoltat aquestes músiques força vegades tot i preparant el programa de ràdio a fi efecte de seleccionar els temes que havia de posar, o sigui que tota la música que va sonar l’anava reconeixent a mida que sonava, no així però els molts moments de les improvisacions de cadascun dels músics. Així doncs, veure a David Soler utilitzant la pedal steel guitar va ser tot un luxe tot i dir-vos que m’hauria agradat escoltar-lo fent un solo amb la seva estratocaster. Kquimi va alternar piano de cua i teclats aconseguint amb el seu Nord sons estratosfèrics i efectes sintetitzats. 

De la mateixa manera Víctor ens va fer entendre el perquè de tot plegat, del seu èxit amb l’Alejandro Sanz, tot i escoltant-lo tocar el tenor de la manera que ho va fer. Gregory Hollis és un altre astre emergent, trompetista ell amb un bon futur al seu davant i del qual ja li coneixem les seves qualitats. Ens les va mostrar també en els seus solos i també amb els riffs que varen fer els dos vents, tot i acompanyant les veus de Fallon i Àlex i la de la líder, cantant i compositora. Fallon va resultar ser una excel·lent cantant, cosa que nosaltres no sabíem però els seus companys sí. Aquest noia és colombiana i sembla que va venir acompanyant Paula i Kquimi en el seu viatge de tornada d’aquest país, on sembla que hi torna a ser. Àlex Delgada, de tots conegudes les seves habilitats com a cantant, ell havent col·laborat també en projectes de Marina Tuset i amb projecte propi amb tres companys més, que vaig poder veure per primera vegada en un WTF llunyana al Jamboree. I què dir de la Paula, la qual amb la seva magnífica presència i veu va meravellar tothom. 

Una dona jove encara que ha trepitjat escenaris com els del Jamboree ficant-se en fregats difícils com el dia que en una WTF se les va haver de veure, i no només un dia, amb ni més ni menys que Llibert Fortnuy en una sessió i tema a improvisar segons les directrius que aquest li indicava. Paula també va formar d’un projecte amb el seu amic Tony Martin, pianista de Plasència, el qual també s’havia passejat per les WTF del Jamboree i on devien haver-se conegut. Amb ell i el Tom Warburton i un jove bateria Quim Castelló crec, van endegar unes jam sessions els dijous en un indret ben al costat de la Plaça Sant Jaume. En fi que la nostra heroïna ja porta molta guerra en això de cantar i que se les ha vistes magres i de tots colors, la qual cosa l’ha fet créixer i desenvolupar-se fins aconseguir aquesta, la seva primera i important fita. Tan de bo li vagi lo bé que es mereix, ella i tots els qui s’embranquin en aquest difícil camí del món de la música. O sigui que ajudeu-la, ajudeu-los adquirint els seus projectes, els seus discos.

Miquel Tuset i Mallol.

Balanyà/Bayer/Sans (23 Robadors), Fernández/Cirera/Prats (Jamboree). Un dijous 12 de gener de Free Jazz o amúsica

Doncs el dijous 12 de gener  ens havíem proposat viure un dia de Free Jazz o potser música o amúsica sense cap estil en concret, ni cap ritme, som així d’eixerits nosaltres. Doncs sí, hi havia dues propostes similars sinó a dos dels indrets habituals del Jazz, de la música de Bacelona, 23 Robadors i Jamboree. Les dues propostes eren engrescadores per gaudir de l’eclecticisme més contemporani, de les llibertats més o menys efímeres, fugisseres. A 23 Robadors i els dijous si sol fer una Sessió de Free Jazz, o només Free, o només sense títol, però sí Lliure Improvisació o Improvisació Lliure, al capdavant de les quals hi tenim quasi sempre que pot al gran Ramon Prats. Amb ell hi podem trobar gent com Marcel·lí Bayer, Ivan González, Àlex Reviriego, Tom Chant i alguns més. Aquest dia però la sessió la protagonitzaven l’inefable pianista Josep Maria Balanyà, piano tunejat; Marcel·lí Bayer, saxo alto i clarinet i Ivo Sans, bateria. Un esdeveniment que s’intitulava Free Jazz, escrit pomposament a la pissarra tot i abans d’entrar al local i que el Josep Maria es va encarregar de desdibuixar tot dient, primer en català i repetint-ho en castellà moments després pel fet d’haver-hi amistats que així ho entendrien millor, que ni Free ni Jazz, que començarien i a veure quan acabarien i si seguien doncs això que seguirien amb no cap altre tema ni cançó ni res que es pogués intitular. Tot ben críptic.

L’assumpte és que tots tres s’hi van posar amb total comunió desenvolupant el que serien tres parts del total, del no res, de la “amúsica”. Lliure improvisació a càrrec de tres mestres en això i en demés estils identificables. Josep Maria Balanyà viu i treballa a Bèlgica i per tant deu ser Belga. La seva carrera s’inicià als anys 70s en el Rock amb formacions com “Carretera y Manta” i demés. El seu salt qualitatiu va esdevenir posteriorment i ja en les dècades següents editaria discos tals com “Farenhait 451” i demés músiques relacionades en cap cosa en concret i sí amb la llibertat de crear a cada moment. Marcel·lí Bayer és polièdric situant-se en tots els possibles indrets on la qualitat musical i te cabuda, així com també el baterista Ivo Sans, ambdós en projectes propis on el Jazz hi és present, en projectes d’altri i en mogudes com aquesta. Doncs com que no tinc àudio per recordar i ja que ho va enregistrar Marcel·lí, no em puc esplaiar, i com m’agrada, explicant els ets i uts dels ara no-temes, que no anatemes.

Després d'un lloc a l'altre i així és com em vaig trobar de nou escoltant quelcom de similar, quelcom de diferent, ara al Jamboree. La proposta a la nostre cova-cava era engrescadora com de la cava d'on veníem, només eren els artífexs els que eren diferents, diversos. La ressenya del Pere Pons a la web de la programació de Jamboree parlava d'això..

"Inspirat en la figura de Marianne Brull, una de les més fermes activistes de l’escena catalana del jazz i la improvisació, el nou disc de Liquid Trio suposa la consolidació d’aquesta formació integrada pel pianista Agustí Fernández i els components de Duot, el saxofonista Albert Cirera i el baterista Ramon Prats. D’aquesta manera el Jamboree també es vol sumar en aquest merescut tribut a una persona i una escena que no defalleixen a l’hora de generar noves propostes des de la màxima llibertat creativa i al marge de les convencions establertes."

És aquest l'estat d'ànim amb el qual ens presentàvem al Jamboree, a veure "l'Agustí Fernández Liquid Trio", ell i el duo "Duot" són el "Lìquid Trio" i allà que ens hi vam retrovar amb alguns que ja ens havíem vist a 23 Robadors. La proposta del Líquid Trio era similar a l'anterior de Robadors però totalment diferent, he. Així són les coses de la lliure improvisació o de la improvisació lliure. D'aquest concert vaig poder enregistrar uns trossets en vídeo i aquí us els deixo:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10206765386447926/

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10206765730216520/

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10206765877020190/

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10206766007863461/

Bé, espero que tingueu la ment oberta i així deixar que tots els sons us puguin entrar dins el vostre cervell per poder-ho processar quan estigueu preparats. 

Miquel Tuset i Mallol.

Marina Tuset New Quartet al JCLV el 7 de gener de 2017

Doncs com que ja tocava actualitzar de nou el blog ens hi posem amb el magnífic concert que va fer Marina Tuset New Quartet al Jazz Club La Vicentina en el Concert de Reis del passat 7 de gener.

Sempre que podem ens ho fem venir bé quan Marina és per aquí de vacances musicals i la convidem a presentar els seus projectes sempre engrescadors. Ella també te força seguidors per tot arreu i més a casa seva, al seu poble, amb la seva gent, amics i família.

En aquesta ocasió la nostra cantant ens va voler sorprendre acompanyada d’un dels referents musicals del nostre país, el gran guitarrista, músic i compositor Jordi Bonell. Aquest mestre ja ha col·laborat amb ella tot i fent un tema de Wayne Shorter amb lletra d’una amiga del Liceu en un tema on no n’hi havia i on els gestors de Shorter no van donar el permís per poder-lo editar en el seu primer treball discogràfic “Sweet Lights”. La qüestió sembla que encara està pendent d’aprovació i els hauríem de despertar del somni on sembla que s’estan i dir-los que ja està bé, que permetin que s’editi, carall.

Els altres companys van ser els habituals amics de la cantant, en Víctor Mirallas, saxo tenor i clarinet i Arnau Figueres, percussions diverses. Un quartet, el New Quartet que ens va oferir de tot i més de músiques delicades escollides per la líder. La magnífica forma del jove crac Mirallas i el seu creixement sense possible aturador després de participar en la gira “Sirope” de l’Alejandro Sanz, gira que la portat a rodar per quasi tot el món, si més no l’occidental. El primer tema que van tocar va ser Dindi fent tot ells una magnífica interpretació, ella cantant delicadament i amb la veu dolça com només ella te. Víctor va desenvolupar un magnífic solo amb el saxo tenor a un bon tempo, el del tema, que va ser delicadament viu. Bonell a la guitarra va acompanyar alhora que l’Arnau de manera perfecte. Un tema preciós per començar però al qual va seguir-ne un encara més delicat, on Mirallas ens va fer gaudir d’allò més amb el clarinet  en un solo reeixit de textures diverses, totes delicades, que casaven a la perfecció amb la encara més delicada veu de Marina. Un tema cantat en castellà d’una delicadesa suprema. Però és que el següent el va encetar a la guitarra el mestre Bonell amb una llarga i magnifica intro en el tema cantat en anglès del seu disc anomenat “Who Said”. 

El clarinet volant al costat de la veu, la percussió acaronant-la i la guitarra recolzant-la. La melodia sonant inicialment amb el clarinet per després evolucionar en un magnífic solo d’aquest jove crac per després tornar a la melodia. Un tema força més entretingut cantat en castellà anomenat “El panquelero” amb ritmes càlids del carib i del mestre Oscar de León, aquest amb més marxa salsera. Ells també la van fer aquesta marxa salsera i el jove al saxo tenor també va fer-nos de nou un magnífic solo, alhora que guitarra i percussió acompanyaven la mar de bé.

Òscar de Pombo i Juana Muñoz

Seguidament li va tocar a una balada de Jazz anomenada “Tenderly” interpretada per innumerables cantants com la primera en fer-ho, Rosemary Cloony encara no essent un estàndard de Jazz, i posteriorment per Billie Holiday i ja essent-ho. Marina i els seus amics ho fan fer perfectament ella amb la seva prístina veu i els amics acompanyant-la delicadament. La guitarra de Bonell va literalment volar per sobre els núvols rítmics acaronant el tema amb la seva interpretació, i sempre al seu costat, saxo tenor i percussió, Mirallas i Figueres, fent-li costat per després deixar pas a la magnífica veu de Marina en un tema, el més delicat aleshores, de la tarda nit d’aquest dissabte de Reis. El primer passe el van cloure amb un altre tema càlid anomenat “Tuyo”, tema de Rodrigo Amarante i que Marina i els seus amics van desenvolupar delicadament, també. Tuyo será...Mirallas al clarinet va enlairar el tema força amunt en un solo farcit d’imaginació i bon gust interpretatiu per deixar pas de nou a la veu de Marina encarant el final d’aquest primer Set.

El segon passe va començar amb la Marina al piano i cantant un altre tema propi anomenat “Es así”. Sembla que el fet d’estar-se a Berklee i compartir estudis amb molts estudiants d’ascendència hispana l’ha fet cantar en espanyol alhora que evidentment en anglès. Per quan algun tema en català, videta? Després ens va tornar a acaronar amb el preciós tema “Alfonsina y el mar”, tema de Ramírez i Luna i interpretat per Mercedes Sosa entre moltes i molts artistes. Un tema interpretat a un tempo una mica més viu del habitual, i on Victor ens va tornar a enlluernar amb el seu solo a clarinet. Després es va atrevir a interpretar el tema de Shorter amb lletra d’una col·lega del Liceu, una preciosa balada amb la única presència acompanyant del Jordi a la guitarra, com van fer a Temps Record, tema que no va poder sortir en el disc com ja us he explicat. Bé, encara quedarien tres temes més, magnífics tots tres i amb interpretacions reeixides i evidentment aplaudides per tots els presents, força munió que va fer que la Sala Xica tingués un molt bon aspecte. “Mi amigo Cubano” primer, després “Perdido” i per acabar amb el mateix tema que van començar Dindi i cloure un magnífic i delicat concert aconseguint que tothom sortís de la Sala Xica amb el somriure als llavis i amb les millors sensacions. Miquel Tuset i Mallol.

Libera de Giulia Valle a Artte, el 4 de gener de 2017

El dimecres 4 de gener vam anar a Artte del carrer de Muntaner a veure un projecte que ja havíem vist, al Jamboree però que volíem tornar a veure, el "LIBERA" de la contrabaixista Giulia Valle. Un projecte eclèctic , inclassificable, rítmic fora del context del Jazz, melòdic fora de qualsevol context i sobretot innovador i molt creatiu. Pels molt, molt aficionats al Jazz no els hi semblarà gaire, diguem-ne interessant, i es compren, però la qual cosa no implica desmerèixer el valor que el projecte te. Mòbil i ampliable i potser també reduïble, el "LIBERA" es forma també fins i tot amb algú que balla que canta i algú més que toca la guitarra, i aquests solen ser la Rusó Sala i el David Soler. El dia que els vam veure al Jamboree anaven amb la mateixa formació que a l'Artte  però hi havia mancances de cantaires i guitarres. 

Aquest és un  projecte parit per una contrabaixista creativa i impulsiva (a l'escenari) i amb aires musicals  diversos. A mi em va semblar reconèixer alguna influència del Pop-Rock dels anys 70s, de l'anomenat Rock Alemany dels CAN. Sinó en tots els temes, sí que en algun em va semblar reconèixer aquesta influència. 

Una formació composta per Giulia Valle, contrabaix i composicions; Pablo Selnik, flauta; David Pastor, trompeta; Josep Cordobés, bateia i Edurne Arizu, acordió.

Una gran alegria retrobar-nos amb el Pablo Senik, absent de fa uns anys i de nou entre nosaltres, de la qual cosa n'estem molt contents, car aquest músic és un dels millors flautistes de l'escena catalana i quasi de la peninsular. El seu domini de la flauta, de totes les dimensions i tonalitats és total i absoluta. A la vegada la seva sensibilitat, la seva dolçor i el seu fraseig jazzístic t'esborronen la pell de l'emoció. (Apa nenggg.)

L'altre vent, metall, David Pastor és també un dels  trompetes més en "solfa" en aquests moments, sense oblidar d'altres com Ray Colom per parlar només d'un havent-n'hi tants més. David domina amb prou soltura i domini el registre més alt de l'instrument, amb tota la tècnica que això implica. Embolicat des de fa temps dirigint la OJO Taller de Músics,  amb el seu projecte a trio Nu-Roots i formant part de projectes més "ad hoc" com el co-liderat amb el Francesc Capella dedicat a la música de Blue Note, Pastor és ara per ara un dels referents per la seva amplitud de mires musicals i domini de l'instrument. Aquí, a LIBERA, manté la pulsió melòdica amb la flauta de Selnik alhora que compartir la música amb la resta de companys. El seu fraseig jazzístic és de primera fila alhora com el seu control tècnic de l'instrument. 

Una altre veu important que ha sorgit aquest any, tot i conèixer-la abans, és la Edurne Arizu, acordionista de primera fila  la qual participa també amb d'altres projectes molt més free, diguem-ne. Aquesta  graciosa persona i gran músic s'adapta la mar de bé en aquests projectes on la diversitat sonora i rítmica són la clau de volta. Ella també forma part de projectes  on "la  conducció" és la clau de tot plegat. Parlo del projecte del  trompetista i compositor, l'Iván González i el seu Memòria Uno. Edurne, aquí, està esplèndida acompanyant la major part, i fent la melodia en d'altres  temes. 

La secció rítmica, contrabaix, acordió i bateria, eren prou potents per fer córrer aquesta màquina a tot drap, i per tant, en Josep Cordobés va ser requerit a interpretar la pulsió rítmica  del grup CAN. El contrabaix de Giulia també feia el que calia fer per  què ens sonés tot plegat al grup alemany anomenat CAN.

Pel que fa a la compositora i contrabaixista podem dir què, ara per ara, és una de les veus més eclèctiques de l'escena de casa nostra. Intrèpida, i iconoclasta contrabaixista, ha fet d'aquest un projecte de canvis  rítmics importants alhora que melodies fora de tot context. Els ritmes persistents, com en el tema on s'assemblen a CAN interactuen amb els altres més trencats i també amb una mena de balada que van tocar a Artte. Aquesta és una sala que torna a programar concerts de Jazz, o encabits en  aquesta categoria. De fet, i segons em va dir la Rosa Galbany, el projecte de la Giulia Valle, LIBERA, serà a la Sala Artte el primer dimecres de cada més, sense oblidar d'altres projectes que també hi tindran cabuda. De moment dir-vos que el proper dimecres 1 de febrer els tindrem a la Sala del carrer de Muntaner de nou amb el LIBERA. Una Sala, per cert, sonoritzada per l'amic Leo Bianchi acompanyat d'un altre gran tècnic anomenat Ramon Sendra.

I com a resum, aquí teniu les quatre ratlles post concert tot i comentant un vídeo que havia penjat Rosa Galbany al FB.

Gràcies a tu, Rosa. Molt xulu! Un projecte on la rítmica canviant, i a vegades persistent (com quan Giulia agafa el baix elèctric i jo recordava els "Can", rock alemany dels 70s), es combina amb melodies etèries mitjançant els sons de la flauta (la més dolça) del Pablo Selnik, la trompeta més vívida del David Pastor i les harmonies més belles (tant com ella) de la Edurne. I ja posats, cal advertir tothom que cada primer dimecres de mes es podrà tornar a escoltar aquest Libera al mateix Artte. Hi havia el Leo Bianchi, o sigui que ell i un col·lega van fer que sonés el màxim de bé possible. No oblidem pas que tot, tot, és obra d'aquesta contrabaixista i inquieta creadora, Giulia Valle.

Miquel Tuset i Mallol.

La Locomotora Negra al Jamboree, 3 de gener de 2016

Doncs després de 23 Robadors que ens en vam anar de cap al Jamboree a veure i escoltar un projecte quasi a les antípodes pel que fa a concepció musical. I és que l'amplitud de la música amb tots els seus estils, i ara parlo només de Jazz  que és el que escolto i també la Música Clàssica i el Rock/Blues del 70s, permet que hi càpiguen tots i hi hagi públic, afortunadament tot i que no massa, en els diferents concerts. Així doncs que vaig arribar al segon passe de La Locomotora i vaig poder saludar a alguns dels seus membres i amics com ara el líder Ricard Gili, Miquel Donat, Tomàs González, Àngel Moles i alguns més. Un Jambore ple de gom a gom d'amics de la magnífica Big Band i aficionats al Jazz Clàssic va ser el reconeixement a tota una tasca i trajectòria alhora que amb les ganes per gaudir de les seves interpretacions. No oblidem pas que aquesta és la única Big Band d'amateurs existent a l'Estat amb tan llarga trajectòria, tan llarga que ens hem de situar a principis dels anys 70s del segle passat. Sona molt lluny això, oi? 

Aquesta és una Big Band emblemàtica i carismàtica amb tota una munió de "fans" que omplen sempre els espais on toquen. Vam tenir la sort de tenir-los a Sant Vicenç dels Horts en una Festa Major d'Hivern d'ara fa dos anys on hi va ser també Marina Tuset. No oblidem que en el darrer disc de "La Loco" , "Golden Stàndards" hi van col·laborar tres magnífiques cantants, tals són Susana Sheiman, Gemma Abriè i Marina Tuset. Una Big Band que cada any omple en Palau de la Música sempre convidada a participar al Festival Internacional de Jazz de Barcelona des d'en fa molts.

Finalment us adreço al seu web http://www.lalocomotoranegra.com/   per així poder veure tota la informació que hi tenen, però jo me n'he apropiat dels seus membres i aquí us els presento:

Ferran Cailà, Trompeta. Professió: Electrotècnic, Incorporat l’any 1975
Jordi Casanovas, Contrabaix. Professió: Tècnic logístic Incorporat l’any 1973
Isidre Delgado, 1er Trompeta. Professió: Músic professor Incorporat l’any 1997
Miquel Donat, Trompeta. Professió: Enginyer, Incorporat l’any 1997
Òscar Font, Trombó. Professió: Músic i Dissenyador gràfic, Incorporat l’any 2004
Albert Gassull, Saxo alto. Professió: Arquitecte Incorporat l’any 2001
Carles Gili, Bateria. Professió: Biòleg, Membre fundador
Ricard Gili, Trompeta i Líder. Professió: Arquitecte, Membre fundador
Toni Gili, Saxo tenor i Soprano. Professió: Mestre, Incorporat l’any 1976
Tomás González, Saxo Tenor. Professió: Publicista, Membre Fundador
Víctor González, Trombó. Professió: Empresari Informàtic, Incorporat l’any 1994
Àngel Molas, Saxo barítono i clarinet. Professió: Administratiu, Incorporat l’any 1990
Albert Romaní, Guitarra. Professió: Músic, Incorporat l’any 1984
Lluís Trepat, Saxo alto i clarinet. Professió: Advocat, Incorporat l’any 1972
Marc Trepat, Trombó. Professió: Arquitecte, Incorporat l’any 1978
Tòfol Trepat, Piano. Professió: Catedràtic de didàctica de les Ciències Socials
Membre fundador
Xavier Trepat, Trombó. Professió: Investigador biofísic, Incorporat l’any 1994

Pràcticament tots tenen d'altres ocupacions alhora que ho combinen amb la seva gran afició que és la música, i de manera particular el Jazz. S'ha de dir que això va sonar de collons gràcies a les mans destres de l'Àlex Monsoliu aquesta vegada recolzat pel tècnic oficial de la La Locomotora Negra l'amic Quim Isern.

Un dia però què en Manu Dimango li va fer una manugrafia a Marlén Pérez.

Miquel Tuset i Mallol.

Laboratori Underpool a 23 Robadors, 3 de gener de 2017

Doncs teníem moltes ganes de veure aquest nou projecte Underpool sorgit de la persistència de les dues ànimes que fan caminar aquesta editorial, en Sergi Felipe i Pep Mula. Ells dos porten a càrrec una gran tasca "instigadora" i creadora que ha fet d'aquest segell un referent del "Jazz d'Autor" de casa nostra. Per Jazz d'Autor em refereixo al fet què, per cada projecte que es presenti o sol·liciti, cadascun dels músics que en formaran part haurà, ha de presentar algun tema propi, un o més d'un segons es vulgui o pugui.

Alguns d'aquests Projectes Underpool, si no tots, s'han editat en format físic podent també escoltar-los i/o descarregar-los des del web http://www.underpool.org/

Aquest dimarts 3 de gener la formació d'aquest projecte va estar formada per Alfred Artigues, guitarra; Àlvar Monfort, trompeta; Albert Cirera, saxo tenor; Victor Correa, trombó; Manel Fortià, contrabaix; Ivo Sans, bateria i Txema Riera, piano, en un septet extraordinari. La conjunció d'aquests músics, oberts a totes les tendències però amb clares divergències pel que fa a projectes personals, va fer que aquestes desapareguessin en pro del projecte comú. Amb això només vull dir el que alguns ja sabeu, i és que en aquest septet hi ha músics amb una clara projecció vers l'univers musical més  Discordian i d'altres no tant, rés més.

L'assumpte és que aquest septet ens va oferir tot un seguit de temes de cadascun dels músics i que tot i les diferents personalitats, el conjunt d'aquests temes va resultar força homogeni. No cal dir que els solos de cadascun d'ells van ser impressionants, i es que teniem davant un septet de mestres amb projectes personals molt importants. El swing hi va ser en alguns temes com el tema de l'Ivo i el seu tema "Motis Mutis", i també hi va ser amb el primer tema que vam escoltar de l'Àlvar Monfort anomenat "Eliseu My Friend" on l'Albert Cirera ens va fer un magnífic solo. El swing existent gràcies a la secció rítmica va permetre el desenvolupament del solo de l'Albert en un àmbit força modern, i així mateix Txema Riera el va desenvolupar. Després d'ell, hi van tornar amb la melodia del tema de l'Àlvar. El tema de l'Ivo és ja un tema existent en anterioritat i no el va composar per a la ocasió com sí la resta dels que van sonar i també el primer. En el següent tema que van tocar d'en Txema Riera, tot i començar a un tempo lent, aquest es va anar desenvolupant reconvertint-se en quelcom més amb swing i on vam poder constatar l'estat de gràcia del guitarrista Alfred Artigues el qual amb un so molt pulcre tot i recordant els grans mestres del so més "acústic" de la guitarra com Joe Pass ens va endinsar en la immensitat del Jazz. Manel Fortià es va lluir també en el seu solo, només acompanyat pel sempre persistent Ivo i els acords del Txema al piano.

Etc, etc, podríem dir que els següents temes del Víctor Correa, de l'Alfred Artigues, i demés i em sembla que el darrer en clau de Blues però força complex rítmicament parlant, el del Manel Fortià van cloure una vetllada musical moderna, sense oblidar la tradició, com se sol dir, d'un nivell impressionant. No us oblideu d'entrar i tafanejar al web de Underpool que la feina que fan els dos que ho remenen te un valor molt gran.
Miquel Tuset i Mallol.

Miquel Talavera Power Trio al Concert-Jam del JCLV, 30 de desembre de 2016

Doncs per quasi el darrer dia de l'any ens guardàvem el Concert-Jam amb en Miquel Talavera Power Trio, amb Miki Santamaria, baix elèctric i Miquel Ballester, bateria, i amb el líder a les guitarres i veu. Vam tenir la immensa sort de comptar amb el Talavera i el seu trio i concretament va se run luxe comptar amb en Miki per com de sol·licitat està aquest gran baixista. Ballester segueix un rumb que el coneixem i sí, també sabem el gran bateriste que és. El concert va seguir senderis diversos on les balades van anar de la mà del blues i de temes de rock com el dels Dire Streets. 

D'altres temes van sonar i val més que us escolteu l'àudio que segur us agradarà força i així podreu copsar tota l'amalgama de músiques que ens van oferir aquest trio magnífic. Un acompanyant, també de luxe i que sovint participa de les Jam Sessions va ser en Toni "Pato" Lencina, professor de saxo a l'Escola de Música S. Vicenç i membre del quintet liderat pel Miquel Talavera dedicat a la música dels Dire Streets. Toni ens va tocar amb el soprano un "What a wonderful world" magnífic i preciós, a la vegada que sentit, de sentiment. Talavera va alternar temes cantats amb els estrictament instrumentals i ens va fer gaudir a tots com sempre ha fet quan ha vingut a la Sala Xica de La Vicentina.  A la Jam Session vam tenir la sort de comptar amb els nois del grup local els quals van participar en determinats temes i com sempre el Juan Carlos "Speedy" i per suposat el Toni "Pato", i també jo mateix amb l'alto. Els aficionats també tenim dret a tocar i sembla que ho fem cada dia millor, i això és gràcies al públic assistent, i pacient, que aguanta estoicament les nostres interpretacions, gens professionals però plenes de voluntad i ganes, moltes ganes de fer-ho cada dia millor. Amb espais com aquest, és on els músics que no som professionals podem pujar dalt d'un escenari i tocar els temes que  hem estudiat amb força esforç. En fi, que gràcies a l'Ajuntament que ens  ajuda amb el projecte i així podem  congregar una bona munió d'aficionats  amb ganes de passar-s'ho bé escoltant la música, sempre diversa, i fins i tot ballar.

Ja em direu sinó sona el que van fer de "pasta de moniato", per dir-ho finolis.

Miquel Tuset i Mallol.

Josep Maria Balanyà & Marcel·lí Bayer, Home Concert el 28 de desembre de 2016

Doncs avui mateix que estic actualitzant el blog, plovent a bots i barrals, m'he perdut dos magnífics concerts molt diferents entre ells, l'un precisament a casa del Josep Maria Balanyà i l'altre al Jamboree. Avui a casa d'en Balanyà hauran gaudit de música lliurament improvisada com la que ara comentaré i al Jamboree ho hauran fet amb el magnífic Scott Hamilton & Toni Solà Quartet. En fi, què hi farem, no sempre es pot estar a tot arreu, i avui realment és un dia que no acompanya sortir de casa i així he aprofitat per anar actualitzant el blog, força endarrerit que el tinc.

Doncs aquest dia dels Innocents vam poder-nos trobar amb el Carlos Sampietro, Paola Pasquali i Sabina Wit a casa d'aquest pianista tant i tant sorprenent que te per bandera la més moderna de les concepcions musicals del moment, la que no te concepció, precisament. Un concert que segurament estareu escoltant i que de Jazz no en te res, com tampoc de Free, segons paraules d'ell mateix dites en una trobada a 23 Robadors amb el mateix Marcel·lí Bayer i Ivo Sans. Segons el meu parer, sí que hi havia el concepte Free en aquest concert a ca seva, car poques consignes s'havien donat els dos músics i per tant la música, els sons, s'anaven produint sense cap ordre aparent tot i haver algun determinat ordre en tot allò. 

El Josep Maria toca un piano de cua 3/4 que te a ca seva i el té "tunejat" amb determinats estris que fan que soni d'una altra manera. També el toca "normal" tot i que res de "normal" és la música, els sons obtinguts. Sovint s'esplaia fent crits segons els sons que venen del company, i si aquest està en una situació també de clímax sonor. La mestria d'aquest músic que viu a Bèlgica i viu d'això mateix, de fer aquesta mena de "perfomance" és evident i contrastada per l'èxit de les seves propostes. Veure'l per aquí en indrets com 23 Robadors, Jamboree i en els seus Concert-Home es tota una experiència on la llibertat arriba a les cotes més altes. 

La col·laboració amb el Marcel·lí Bayer, saxo soprano/clarinet baix ve de les sessions dels dijous a 23 Robadors, unes sessions de lliure improvisació dirigides pel Ramon Prats. Aquest gran músic, Bayer, net de músic d'igual nom que va encapçalar, amb molts altres, la música de la post guerra, és un músic que dia a dia va a més compartint projectes diversos d'estils i  de música com el Memoria Uno de l'Ivan González i la Vicens Martin Dream Big Band per citar-ne només dos. És un músic referent actualment i gran saxofonista alto també, tot i fer-nos gaudir d'allò més amb el soprano i clarinet baix.  

Mestria i compenetració entre ambdós músics van anar de la mà de la proposta obtinguda amb total llibertat. Ho estareu escoltant segurament i en gaudireu si teniu la llibertat d'entendre que hi ha més músiques a més a més del Jazz. 

Finalment, dir-vos que en els concerts de can Balanyà són gratuïts i són per amics convidats per ell mateix entre els quals ens hi comptem els qui hi vam anar. Que cadascú porta quelcom per compartir, de beures i/o menges i que després del concert fem un pica-pica en total fraternitat, tot i comentant les excel·lències de la música, els sons, escoltats. Realment és un luxe poder-hi anar i gaudir tant de l'esdeveniment musical com del tracte i conversa amb ments obertes, educades i intel·ligents, que gaudeixen de l'art més o menys com un, i també dels àpats i beures que cadascú ha portat.

Miquel Tuset i Mallol.

Fèlix Rossy Sextet a 23 Robadors, 27 de desembre de 2016

Doncs ens vam dirigir a 23 Robadors amb les ganes de veure el projecte del jove crac Fèlix Rossy tot i aprofitant la visita de dos amics seus, l'un el baterista italià Francesco Ciniglio i el vibrafonista francès Jean-Lu Treboux. L'acompanyaven des d'aquí músics joves de la categoria de Iscle Datzira, saxo tenor; Toni Saigi, piano i Peru Peñafiel, contrabaix. 

Aquest va ser un projecte d'estàndards com el "Along Came Betty" a més a més d'algun tema propi que van devien tocar. De fet ara mateix no ho recordo però crec que sí. El que sí va passar que els nostres joves, els d'aquí, es van mostrar força més moderns i fins i tot contemporanis en les seves interpretacions i vaig notar que, sobretot el vibrafonista Jean-Lu es veia sorprès i fins i tot desbordat per tant afluència de modernitat. Era com si no fes falta seguir amb massa atenció les harmonies dels temes. Això ho vaig notar més amb l'Iscle que amb el Fèlix, tot i que aquest també es va mostrar com sempre força modern. Toni Saigi al piano ben bé no tenia escapatòria tot i seguir el tarannà modern dels companys. Tampoc en Peru es va escapar gaire en els seus solos. 

Ells dos, conjuntament amb el gran bateria italià van estar sobergs fent el suport adequat i base rítmica necessària pel bon caminar del projecte. Em va sorprendre, per no conèixer-lo, el vibrafonista francès, el més "ortodox" del grup, i que sempre va estar a la guait del què passava al seu entorn. Les seves improvisacions van ser perfectes, de toc de masses sobre les peces metàl·liques, les làmines. Sorprenent la mestria d'aquest jove músic francès en un instrument no massa tocat pels músics; és a dir, no hi ha tants vibrafonistes com per exemple saxofonistes. 

Poc podem dir del Fèlix que no sapigueu, i és que sí, aquest jove crac s'està desenvolupant des de fa algun temps en projectes propis amb amics de tot arreu del món, de fet l'havíem tingut al JCLV amb els seus amics americans i israelians. Un projecte proper amb música coneguda i interpretada d'una altra manera, sense apartar-se però massa de la concepció original. Segur que esteu gaudint escoltant-los en aquests 30 minuts que vaig poder enregistrar.

Miquel Tuset i Mallol.

Joan Vidal Sextet al JCLV el 23 de desembre de 2016

Doncs en uns dies complicats de properes festes i sopars d'empreses, ens vam atrevir a fer el "Concert de Nadal" al Jazz Club La Vicentina, i per això ho havíem de fer amb una proposta engrescadora i aquesta ve ser la presentació del "Revisiting Zarathustra" a càrrec del seu autor i formació, en Joan Vidal Sextet. 

Haig de dir que vaig estar convidat per l'amic Xavier Fernández de Jazz Club Vilafranca a l'actuació d'aquesta formació i enregistrament del disc a càrrec del mestre Ferran Conangla i ajudants i/o companys. Tot un luxe i honor assistir a aquest esdeveniment, pel qual no vaig escatimar la valentia necessària per agafar el cotxe i anar a Vilafranca del Penedès de nit i sota una pluja persistent que en condicions normals m'hauria vençut. El cas és que hi vaig anar i no me'n vaig penedir de cap de les maneres.

Allà que hi vaig arribar, ben mullat de peus tot i paraigües, per veure el nou projecte dedicat a l'obra de Richard Straus i que s'havia de dir "Revisiting Zarathustra". Només dir que la formació era la original amb Gabriel Amargant & Martí Serra, saxos; Marco Mezquida, piano; Adrià Plana, guitarra; Miguel Serna, contrabaix i Joan Vidal, bateria. També recordo que el Martí estava engripat i amb febre i que el Xavier l'havia deixat descansar a ca seva per veure si es podia recuperar una mica, pobret. També que em va fer molta il·lusió trobar-me amb el Ferran Conangla amb qui havíem participat, amb d'altres, en la selecció dels grups que havien de participar en els "Vermuts a l'Auditori" de 2015. En fi, que estem parlant de Sant Vicenç i me n'he anat a Vilafranca....

En el concert de casa nostra, vam tenir algunes substitucions, que ver per on no es van notar gaire. Santi de la Rubia saxo tenor i soprano va substituir Gabriel Amargant i Martín Léiton, contrabaix va fer-ho amb el Miguel Serna. I dic que no es va notar perquè la mestria dels substituts és de sobres coneguda i així ens ho van demostrar. S'ha de dir, que considerant el poc temps d'assaigs que devien fer, van "complir" folgadament i ningú del públic hauria pensat que fossin això, substituts de luxe.

A banda d'això, dir-vos que el concert va durar quasi dues hores entre les dues parts i que els moments d'exaltació van ser molts i gaudits al màxim pel públic assistent. Les interpretacions solistes van ser extraordinàries així com la música imaginada per l'amic baterista i compositor Vidal. Les precioses melodies van estar acompanyades de ritmes força complicats i gens lineals, havent-hi sovint breaks i canvis rítmics en molts dels temes. Una obra magna que us recomano i que també vam posar en un anterior Programa de ràdio a Jazz Club de Nit i que us recomano de tot cor. És un disc editat per Jazz Granollers.

En definitiva, va ser un dels millors concerts que hem pogut gaudir a la Sala Xica i us deixo escoltant la primera part tot i esperant que en  gaudiu i en tingueu ganes d'adquirir-lo.

Miquel Tuset i Mallol.