Antonio Mazzei Trio al Jazzsi i Fèlix Rossy Intl 4tet al Jamboree, 10 d'abril de 2019.

Doncs era un dimecres i vam aprofitar l'avinentesa per anar primer al Jazzsi i després al Jamboree, programa doble que dos aficionats com nosaltres no ens podíem perdre. Primer amb l'Antonio Mazzei Trio, amb ell mateix al piano, Pere Soto, guitarra i Manel Vega, contrabaix, una formació no gaire típica, i sense bateria. Em deia el Pere que, aprofitant que va haver de fer un parell de substitucions al Taller de Músics, va contactar amb profes d'allà i així és que van muntar aquest concert a trio liderat pel gran pianista sud americà. Doncs allà que hi vàrem anar, i dels primers, quan encara no hi havia la quantitat de públic que mica a mica va anar venint, cosa habitual i segurament motivat per finalitzar classes d'alumnes o perquè la gent ja té aquest hàbit. El primer tema que van tocar, farcit d'un swing delicat ja ens va situar en l'entorn sonor de la guitarra, manouche, del Pere, les bones maneres de tocar el piano de l'Antonio i el bon fer del Manel al contrabaix. Swing fet pel Pere tot i tocant els acords del tema com si d'un tema "gipsy" es tractés. Bon solo de tots tres i de manera especial el del Manel en aquest tema, recolzat per la resta de companys. l'Antonio i Pere van fer la melodia final, i així el van acabar delicadament. 

El Manel va presentar el projecte, tot i explicant-nos el perquè no hi havia baterista, i el Pere va presentar el següent com un "estàndard", tema propi del 2004 escrit el juliol a Menorca, i que va resultar una preciosa balada, a tempo mig-slow. La melodia tenia una línia creixent preciosa, i tota ella ens va meravellar. Ell mateix va seguir amb els solos, ben recolzat per piano i contrabaix, desenvolupant un solo preciós, situat en quasi lo mes amunt del mànec, amb unes notes agudes força delicades. Tot i això, va anar amunt i avall, segons gust i conveniència. l'Antonio va seguir l'harmonia d'aquesta bonica cançó composta pel Pere ja fa força temps, i que va voler recuperar per aquest concert. El pianista Mazzei va estar igualment sublim, a base dels molts recursos que va emprar, i delicadesa en la seva interpretació. I és que aquest era un tema amb arrels "clàssiques", o similars referències. Manel va seguir amb el seu, ell sol, sense cap dels companys en l'inici i sí posteriorment quan entrava la melodia amb la línia ascendent. Després, Pere va recuperar la melodia base, la principal i repetint la línia ascendent dues o tres vegades, varen acabar el tema. Van seguir amb un impressionant "There is no greater love", iniciat al piano per l'Antonio i ben aviat la resta de companys a tot "swing", a tot "Gipsy" el Pere i amb el "walking" del Manel, en una magnífica versió d'aquest estàndard de jazz. Cal remarcar la "manera" com l'Antonio el va iniciar i sobretot el posterior desenvolupament en el seu solo, súper modern de concepció i a vegades en pèl allunyat de la pròpia harmonia, però les més de les vegades, dintre, segons el meu entendre, car és un tema que toco sovint a les jam sessions, i tot i que jo no tingui els coneixements dels músics professionals, més o menys sé per on van els "trets". Pere va seguir a tot tren, deixant-nos algunes "perles", trossos d'altres cançons entremig d'aquesta que vam reconèixer, i no només, perquè ell te un sac ben ple de recursos i primer ens ho va demostrar fent la primera roda a base dels acords, tot i que lleugerament modificats. La sonoritat nítida de la seva magnífica guitarra manouche va seguir amb notes agudes, d'aquelles que a ell li agraden tocar, a vegades sortint del mànec, per dalt, i trobant-se les dues mans al bell mig de la guitarra. Molt bé també el solo del Manel el qual feia alguna cara d'aquelles de voler dir, "carall aquests paios que em fan patir", per velocitat. Antonio va recuperar la preciosa melodia per acabar, cosa que van fer després d'un llarg "turn around", on aquest pianista ens va demostrar de nou la seva gran vàlua. 

L'Antonio va començar una preciosa balada amb una llarga i delicada intro, de la qual ell mateix en va fer primer la melodia i després la seva improvisació, magnífica. El contrabaix del Manel i alguns acords solts del Pere a la guitarra, varen ser les úniques i delicades aportacions dels companys. El guitarrista va seguir amb una càlida improvisació, mentre piano i contrabaix li donaven el suport harmònic. Ben aviat ens vam trobar de nou amb la melodia a càrrec del pianista, acabant dolçament aquesta preciosa cançó de la qual no en vaig recordar el nom, coses que passen. El mateix pianista va encetar un tema que per melodia ens situava ben enllà del temps, cap els anys 30s del segle passat. El ritme va tornar a ser el del "manouche" per tal i com Pere rascar la seva guitarra i el "caminar" del Manel Vega amb el seu contrabaix. Antonio va fer melodia i posterior solo, magnífic desenvolupament que va fer, ben recolzat harmònicament per ell mateix amb l'esquerra i pels companys. Gran solo d'aquest encara jove pianista, fet amb delicadesa, digitació prístina i precisa. Pere agafar el relleu, i de quina manera ho va fer, tornant-nos a demostrar el seu gran nivell com a guitarrista, en un altre tema farcit de "swing", i tocant amb la seva demostrada destresa i bon gust, ell que sempre intenta i aconsegueix no repetir-se i sempre buscar nous camins harmònics per així trobar vies per on desenvolupar el seu solo. Manel va seguir el tarannà rítmic del "swing" en el seu solo, i va fer també una gran tasca, recolzat ara per piano i guitarra. La melodia va tornar de la mà del pianista, i vam tornar-nos a trobar en una època força llunyana, en un tema llarg, que va durar quasi dotze minuts que varen ser de goig. Amb un darrer tema, també amb un bon "swing" varen acabar la seva actuació, el seu concert, per a partir de llavors donar pas a la Jam Session. La melodia va córrer a càrrec del guitarrista, recolzat a vegades pel pianista, essent Pere qui va encetar les improvisacions amb tot el suport dels dos companys amb acords i "caminant". Va estar de nou increïble i així ho constaren els molts joves estudiants que hi hagué entre el públic, aplaudint-lo en cadascuna de les seves improvisacions. El tema va seguir el seu curs amb la improvisació de pianista i contrabaixista, per tornar de nou a la melodia principal, i acabar-lo dolçament. 

Després d'explicar-vos com van anar els temes que van fer Antonio Mazzei, Pere Soto i Manel Vega, us posaré el que vaig penjar al Facebook de tot plegat:

Doncs aquí teniu algunes fotos dels concerts que vam veure ahir. Primer, al Jazzsi amb l'Antonio Mazzei Trio, amb Pere Soto, Manel Vega, amb la posterior Jam amb Pascal Morente, Amelia Bernet, Ray Colom, Jofre Fité, el jove saxo tenor Gerard Chumilla, un jove baterista? i tot just quan anàvem al Jamboree, també amb Diana Palau. Al Jamboree havíem de veure el quartet internacional de Félix Rossy, amb Juan Pablo Balcázar, el londinenc Àlex Hitchcock al saxo tenor, i un altre anglès a la batería, establert a Europa, Marc Mitchell.

En els dos espais hi va haver formacions "atípiques", per dir-ho d'alguna manera. Primer sense bateria, en el projecte presentat pel trio i després sense piano, en el quartet. S'ha de dir que la jam dels dimecres a Jazzsi té molt bona salut, sempre amb joves músics que hi participen, i ahir no va ser cap excepció. El jove músic de l'ESMUC ens va deixar bocabadats, amb el seu fraseig i dolç so del seu tenor Mark VI. La formació inicial, muntada a partir de les substitucions que va fer Pere al Equip Taller de Músics, va presentar un repertori d'estàndards, amb una magnífica versió i intro a piano solo del "There is no greater love", però també amb un parell de balades, una del 2004 composta pel Pere, entre d'altres temes més vius de tempo. Poc devien assajar aquests tres magnífics músics abans del concert. I és que per això són mestres. Pere va estar increïble, com sempre, mostrant al públic assistent el seu domini de l'instrument. Antonio, delicat, subtil i precís, mentre que el Manel va gaudir d'allò més acompanyant amb un magnífic walking i també fent uns solos força reeixits. Amelia, va cantar un parell de temes, com ella sap fer, amb professionalitat, llibertat de moviments i sensualitat, això darrer innat, diria jo. Primer un preciós "Chega de saudade" i després crec que un tema de Parker. En fi, que sempre és un plaer escoltar-la i veure com ho fa. Ray va tocar un tema, el darrer que vam escoltar amb el Joan Recolons abans d'anar al Jamboree, incrementant la brillantor que havia acumulat l'escenari, i és que sempre et sorprèn amb la seva constant recerca i creativitat. Una llum a seguir pels joves estudiants, com els que hi hagué, a l'escenari i entre el públic. I és que ell, el Pere i la resta dels qui van tocar, ens van il·luminar a tots.

Al Jamboree, Félix va estar magnífic, tocant de manera desimbolta, i amb un fraseig lleuger i ràpid, temes diversos, balades incloses, "Stars Fell..." Iniciada pel saxo tenor, i "Embracable You" començada per ell. Juan Pablo va ser qui va iniciar molts solos dels temes que van tocar, i escoltar un solo de contrabaix sense acords de piano o guitarra, acompanyat suaument pel baterista, requereix una atenció extra. Els dos joves músics anglesos, ens van mostrar el gran nivell interpretatiu que hi ha per aquests mons de 10, que és, més o menys el que tenen aquí els nostres joves músics. En fi, dos magnífics concerts, amb molt bona presència de públic en els dos llocs, tot i haver-hi ahir partit de Xampions amb MU- Barça. Al final, va guanyar la música, el Jazz, i el Barça. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.

Django Bates Big Band Loose Tubes a l'Auditori, 4 d'abril de 2019

Doncs a aquest concert no hi podíem faltar, com tampoc hi van faltar força músics, estudiants i mestres bàsicament de l'Esmuc però segur que d'altres escoles de música de la ciutat. Nosaltres hi vàrem anar amb les ganes de veure aquest mestre iconoclasta anglès, desinhibit, "fresc", de caràcter i de música. A l'Auditori ho presentaven així:

La nova temporada de les Jazz Sessions tancarà el Retrat d’Artista, que L’Auditori ha dedicat els darrers dos anys a Django Bates. En el seu últim concert, Bates dirigirà un projecte pedagògic amb big band coproduït per L’Auditori, l’ESMUC, el Conservatori de Berna i l’Orchestre National de Lille, que comptarà amb músics de les tres escoles implicades. Sota el nom de Django Bates and the music of Loose Tubes, el pianista, director i compositor mostrarà les seves diferents facetes a través d’un repertori de temes propis i de compositors clàssics. Serà la darrera oportunitat de descobrir de primera mà l’obra d’un dels músics de jazz més influents de les darreres dècades a través de l’energia sempre especial que transmeten els joves talents del futur.

I extret del mateix Esmuc:

Music britànic, Django Bates és un pianista, director i compositor britànic conegut per la seva innovació en el Jazz i pel ressorgiment d’aquest estil al Regne Unit amb la seva Big Band i Orquestra, Loose Tubes (1984-1990). Algunes de les obres de la formació podran escoltar-se als concerts de L’Auditori i del Festival de Granollers. A part de les seves pròpies composicions, Django Bates i la Big Band també ens oferiran obres de compositors clàssics, mostrant les diferents facetes d’aquest artista de renom internacional.

També ens explicaven el projecte:

Aquest concert forma part del projecte de la Unió Europea Music Up Close, que té com a objectius cooperar amb algunes de les millors orquestres europees per comissionar nous treballs orquestrals de compositors vius, i també desenvolupar i promoure coproduccions musicals de formats innovadors amb orquestres i ensembles joves, i seguien comentant les escoles que hi estarien implicades, etc.

Pel que fa als músics de l'Esmuc que hi van participar, serien Jofre Alemany, Maria Cruz, David Mallo, Álvaro Ocón, Oriol Reverter i Dídac Moral. Tots ells s’integraran en la Big Band que protagonitza aquest concert, juntament amb músics dels altres dos centres educatius.


La distribució sobre l'escenari també era totalment atípica, res a veure amb la de la majoria de Big Bands. Així és que a l'esquerra teníem els trombons i tuba, al mig, i fent un mig cercle seguint els anteriors, hi teníem els  trompetes. Seguint el mig cercle i tancant-jo, teníem les canyes, saxos diversos, clarinet i flauta. Al mig hi havia la secció rítmica amb percussió, començant per l'esquerra, bateria, contrabaix, i el mateix Django Bates una mica més endavant amb el seu teclat. Sorprenentment, davant de tots hi havia el guitarrista, dret amb la seva guitarra. 

Estàvem ben a prop de l'escenari i així és que ho vam gaudir en tots els aspectes, el sonor i el visual. Veure aquest mestre com ho gestiona tot, assegut davant del seu teclat i alhora dirigint als joves que formaven aquesta Big Band amb músics de diferents escoles, va ser tot un espectacle. Van començar amb tres temes enllaçats (jo diria) que ens van tenir durant 20 minuts ben clavats a la cadira, meravellats per com anava tot, per quines eren les músiques i també els ritmes. Sorpresa sí, car tot i ser un reconegut mestre, alguns de nosaltres, més locals, no el coneixíem prou i només d'haver-lo vist en algun vídeo. I la sorpresa va ser agradable, molt agradable i per diversos motius. Els músics que havíem vist en els vídeos no eren els mateixos, i aquests, més joves, varen resultar ser uns magnífics intèrprets. 

Crec que varen tocar una música relacionada amb Sud-àfrica, i que sembla que va dedicar algú que el mateix dia feia el seu aniversari. En aquests quasi vint minuts vam copsar tres ritmes diferents, i per tant serien els tres temes que varen tocar enllaçats. Ben aviat ja vàrem copsar el concepte rítmic del músic anglès, carregat de moviment, que segurament ens hauria fet bellugar el cos estant en posició dempeus. El cap, sí que anava d'un cantó a l'altre, tot i seguint el ritme, i gaudint amb les interpretacions individuals de cadascun dels membres de la banda que feien els seus solos, així ja vam copsar el conegut magnífic nivell de Jofre Alemany i també la seva veïna Maria Cruz, ambdós amb saxos. L'entrada del que em sembla el segon tema va ser esclatant, amb tots els vents alhora, i música amb aires orientals. Curiosament, els que no tocaven es van posar a cantar, seguint la melodia sense lletra. Aquí vam escotar saxos fent solos, però també el magnífic solo de la jove flautista. Un tema trepidant amb moments de veritable clímax a càrrec de tots plegats, en una mena d'improvisació col·lectiva i lleugerament "esborrejada". El tercer tema enllaçat el va iniciar el líder amb el seu teclat, i el tempo es va reduir una mica trobant-nos amb el funk, súper ben interpretat. Un tema on els metalls varen brillar i que també ens va mantenir amb una màxima atenció.

Un dels temes que van tocar:
https://www.ivoox.com/un-dels-temes-django-bates-big-audios-mp3_rf_34833603_1.html

Van seguir amb "Like Life", segons crec recordar, o quelcom de similar, amb el tempo una mica més slow. De nou les trompetes serien les protagonistes. Els solos van venir dels saxos, soprano, el de Maria Cruz. I les músiques van seguir i ho varen fer amb un tema que va tenir una entrada així com molt solemne, quasi com si d'un himne es tractés, tocant tots els vents alhora, mentre el clarinet feia una improvisació. Ell mateix, i alguns que no tocaven també la cantaven. Llavors varen entrar bateria i percussions seguint també a la seva bola, mentre tothom cantava i tocava, magnífica sensació de llibertat. I més encara quan el ritme i músiques varen derivar cap a una nit boja de "Carnaval". Alegria, joia, ritme, bon "rollo" tot farcit amb la millor música, amb ell també al teclat sonant com un acordió, solo de saxo tenor, i així seguint amb aquests aires tan festius. Un proper tema iniciat també amb molt "de bombo i plateret" majestuosament, i que va ser com una introducció al que després seria quasi un altre tema on el clarinet baix va tenir un gran protagonisme, alhora que un element percussiu que va tocar el percussionista, tocant una mena d'estri d'una sola nota. Després va ser la saxo baríton, una jove alumne d'un d'aquestes escoles europees, de més amunt els Pirineus qui va fer un magnífic solo. El líder va seguir amb el teclat reconvertit a orgue, mentre la quasi "marxa fúnebre" seguia el seu curs i el bateria no parava de tocar la seva bateria. El final, delicat, va fer-lo el líder seguint amb el seu orgue. 

I així varen seguir fins arribar a l'hora i mitja de tocar el seu repertori, magnífic, vital, fresc, fins i tot irreverent, acabant amb un tema, el bis, previ a un de darrer que van tocar, on tots els músics que podien bellugar-se amb el seu instrument ho van fer, com si d'un "passa carrers" es tractés i sí que es va tractar d'un "passa Sala 2 de l'Auditori". Magnífica proposta, magnífic músic força desconegut entre el públic d'aquí, i que us animo a seguir tot i cercant la seva música pels diferents mitjans que tenim a l'abast. 

I el bis va ser aquest: https://youtu.be/0WYVi-OcOKY

Qui també ho va veure, però a Granollers va ser l'amic i gran pianista Joan Monné, i ell mateix va deixar les seves impressions d'aquesta música i músics en el seu blog, al qual us adreço ara mateix. http://joanmonneblog.blogspot.com/#8520552298015203053

Miquel Tuset i Mallol.