Ximo Tébar i la OJO Taller de Músics, dirigida per David Pastor al Jamboree, diumenge 26 de febrer de 2017.

Doncs teníem moltes ganes de veure a Ximo Tébar per diversos motius, entre els quals no haver-lo vist la darrera vegada que va venir a tocar a l’Hotel Havana en un sopar concert. També que el volia conèixer i saludar després d’haver parlat amb ell de manera virtual motivat per haver-li posat el seu darrer i magnífic treball “Soleo” a Jazz Club de Nit. La ocasió era doblement important pel fet de presentar un projecte seu molt ben acompanyat per la OJO Big Band del Taller de Músics dirigida pel seu amic David Pastor i tot això al Jamboree.

El que havíem d’escoltar seria doncs temes del gran guitarrista valencià amb arranjaments preparats per a Big Band. Un projecte molt interessant per veure i escoltar de quina manera tant potent havia de sonar la seva música.


Amb moltes ganes ens hi vam acostar amb el Joan Recolons, un altre admirador d’aquest gran guitarrista i que ell sí va poder veure a l’Havana. Només arribar i ja vam trobar-nos quasi tota la Big Band escalfant davant de la vitrina. Una vegada a baix i després de saludar a l’Òscar i demés amics de la nostra Cova-Cava, vaig poder veure a Ximo i cap allà que hi vaig anar per a saludar-lo. Aquest home és una persona força entranyable, sempre amb un somriure als llavis i una educació i bones maneres que l’han acompanyat tota la vida, i sinó busqueu una foto, de portada de disc o no, en la qual Ximo no se’l vegi somrient i content. Ni una. Sempre amb la mateixa expressió de franca alegria.

Deixeu-me que us posi aquí els components de la OJO Taller de Músics.

Jaume Torné, Jordi Fontanillas, Pablo Fernández, Pere Navarro, trompetes.
Tomeu Garsias, Eva Garín, Eduard Prats, Pere Alcón, trombons.
Eva Fernández, Roser Monforte, Nestor Vinaixa, Victor Verge, Paula Carrillo, saxos. Àlex Badia, piano. Marco Boi, Contrabaix. Marco Losada, Bateria.
Convidada al piano, Marina Alcantud.
Director i trompeta lead, David Pastor.

I aquesta va ser la presentació de David Pastor a Ximo Tébar:



Ja posats i parlant del concert dir-vos que l’amic David Pastor va fer els honors de presentar al mestre valencià i amic seu, i culpable que ell també estigui ficat en això de la música, i ho va fer  després que la OJO toqués el primer tema de la nit. Un somrient Ximo Tébar es va presentar a l’escenari del Jamboree tot i agraint-li a David Pastor les seves paraules tan plenes d’admiració i amor d’amic. Ja ràpidament es va posar les piles, la qual cosa vol dir penjar-se la seva magnífica guitarra, i el director de la OJO va fer els copets necessaris per arrancar ja el primer tema amb el gran guitarrista i paisà. Aquest primer tema va entrar amb la força adequada a la composició del gran Pat Metheny anomenat IT'S JUST TALK amb arranjament de Bob Curnow per a Big Band. Un tema que vaig tenir la sort de poder filmar en vídeo i que segur molts de vosaltres ja haureu vist. Magnífica interpretació de tots els membres d’aquesta magnífica Big Band del Taller de Músics, plena de molt bon músics. Tema potent farcit de Funk introduït per la OJO i que ha donat peu a la intervenció de Ximo en un magnífic i ràpid solo. Aquest mestre domina l’instrument amb una total precisió alhora que bon gust interpretatiu. Tècnica i llenguatge jazzístic donant-se la mà, la seva mà, el fan ser un dels millors en això de les 6 cordes de les nostres contrades i més enllà fronteres. Un magnífic solo força ben acompanyat amb Riffs de la secció de vents de la OJO. Després del mestre, un solo al saxo tenor del jove Néstor Vinaixa també aquest compartit amb trossos de OJO i encara una mica més escoltant aquest jove i ja molt bo saxo tenor. Amb la coneguda melodia tots plegats van encarar ja el final del tema, un tema de prop de 10 minuts que ens va situar ben bé en solfa.

I aquest és el tema enregistrat, el primer de Ximo Tébar amb la OJO:



El segon tema que van tocar amb Ximo Tébar va ser una balada també de la parella anterior, Metheny / Curnow anomenada ALWAYS AND FOREVER. Tema aquest que Metheny interpreta, entre les moltes versions que haurà fet, amb guitarra acústica electrificada i a un tempo súper lent. Les versions per a Big Band que es poden veure pel Youtube són igualment lentes i sonen com la preciosa balada què és. La nostra Big Band la va brodar, tot i que la virtuosa interpretació realitzada per Ximo va ser amb un tempo moderat i un estil força més bluesy, intens i climàtic que l'original. La balada que Metheny toca amb la seva guitarra, corda a corda, melodia pura, Ximo  la va fer també però harmonitzada amb acords mentre la OJO li donava tot el suport adequat i l’acaronava amb tots els instruments. 

I per més mostra un botó:



Després de la calma va arribar la tempesta i aquesta va ser amb el tema OMIX BLUES, composada i arranjada per Ximo Tébar. Segons va comentar després, aquest era un tema que li feia un guinyo a l’altre mestre americà Pat Martino. Un tema emmarcat ben bé per tempo i melodies inicials en el més pur Bop, amb frases que recordaven el tema de Parker/Davis “Donna Lee”. Després de la potència de la OJO, ens vam trobar amb un gran solo del jove pianista Àlex Badia i després un altre espatarrant solo de Ximo amb referències fins i tot a Larry Coryell a moments i molts altres a sí mateix. Un grandíssim solo que va deixar-nos a tots bocabadats i que va estar recolzat per tota la OJO. Diversos riffs de metalls es veien contestats per les canyes i a l’inrevés. Ja cap al final, tots plegats van tornar-hi amb la melodia tipus “Donna Lee” per trepidant i amb una referència clara al tema dels dos grans del Jazz.


Després del tema, Ximo va explicar-nos el perquè de tot plegat i ens va presentar el següent, NARDIS, composició de Miles Davis i arranjaments de Mario Roldan, el qual va rebre els nostres aplaudiments, car tampoc podia faltar a la cita del Jamboree. Un tema del qual Ximo ens diu que “aquest arranjament de Nardis -aflamencat- està tret de la versió que vaig gravar al Cd “Soleo” i Mario, per a la ocasió l'ha orquestrat per a format Big Band. En el llibret del cd hi ha un comentari de José Pruñonosa sobre el meu arranjament de Nardis”, va dir-nos el mestre valencià. Després de la coneguda melodia de Davis i que tant bé va tocar la OJO, va ser el seu director qui ens va delectar amb un curradísim solo, ell amb la seva magnífic trompeta i que va ser aplaudit per tothom. El solo del gran mestre de la guitarra també va ser impressionant, fent referències a frases d’altres temes de Jazz. Encara vam poder escoltar de nou a tota la OJO tornant a la melodia per acabar aquest tema tan emblemàtic i estimat per tots nosaltres. Després dels merescuts  aplaudiments, Ximo ens va parlar del Taller de Músics i del seu director i fundador, l’amic Lluís Cabrera, present també a la Cava el qual li va agrair la seva referència. Ximo va convidar a una jove pianista del Conservatori de València, l’anomenada Marina Alcantud en el tema SUEÑO DE UN VISITANTE, composició de Ximo Tébar amb  arranjaments de Jose Luis Granell, del qual ens va dir que "Jose Luis Granell és un saxofonista de jazz valencià, company i professor de jazz al Conservatori Superior de Música de València, i va ser allà pels anys noranta, qui va impulsar el moviment de les big band de jazz creant-ne la primera de la Comunitat Valenciana, la Jove Jazz Band".  Aquest va ser un altre tema impressionant de tempo i una magnífica composició introduïda per la OJO i amb un posterior solo, magnífic, de la Roser Monforte al saxo alto, en un estil força modern i un tècnica impressionant. Després d’ella, Pastor hi va tornar amb un solo magnífic on va tornar a mostrar-nos tot el seu saber fent una sèrie de riffs i també escales disminuïdes arribant al més agut dels aguts i des d’allí descendent de la mateixa manera vertiginosa. Després dels merescuts aplaudiments vam assistir a un magnífic duet de guitarra / bateria, o sigui Ximo Tébar / Marco Losada, arribant tots plegats a un break on vam poder gaudir escoltant una sèrie d’acords de la mà de la jove valenciana. El silenci a la Sala era total, tothom escoltant-la i ja ben aviat, la intervenció de Ximo ens va fer aplaudir per entendre que ella ja havia acabat el seu solet d’acords. Tota la OJO es va llançar de nou a acaronar el tema i així acabar-lo dolçament.

Sense dir ni paraula, ens vam trobar immiscits en el següent tema, encara desconeixent-lo en els inicis tot i que ben aviat vam identificar-lo. Estàvem escoltant un CONCIERTO DE ARANJUEZ (ADAGIO), composició de Joaquín Rodrigo i arranjament de Ximo Tébar, i ell ens va dir que “aquesta versió és l'adaptació per a big band de l'arranjament del Concert d'Aranjuez que vaig fer allà pels noranta i que vaig gravar al cd Són Mediterrani”. Una obra majestuosa per ella mateixa que Ximo es va encarregar de magnificar a la seva manera de la mà, de totes les mans dels joves cracs de la OJO i també del seu director i solista, qui també va desenvolupar la seva interpretació del tema en el seu solo, també arribant a les cotes més agudes possibles, amb la dificultat que això comporta. El solo del mestre valencià havia d’arribar i ho va fer amb tota la seva majestuositat, també tocant les notes més “petites de totes”, a una velocitat esfereïdora i precisió mil·limètrica. 


Amb la dolça melodia vam anar arribant cap al final, d’un tema emblemàtic de la música de tots els temps. Final apoteòsic i aplaudiments finals els quals ens encararien a la presentació de la Big Band OJO Taller de Músics a càrrec del seu director i trumpet lead. El bis va arribar després de la insistència de tots plegats i també per les ganes de tots ells de tocar un altre tema i aquest va ser el conegut PINK PANTHER,  composició de Henry Mancini i arranjaments de Ximo Tébar i ens va acabar dient que “aquesta versió està inspirada en la versió que vaig gravar al cd Steps”. Tema iniciat a un tempo delicat, marcat pel punteig sec de la seva guitarra. Un arranjament que a voltes ens recordava el que havíem escoltat tot i veient la sèrie dels entranyables dibuixos animats. Tot s’ha de dir però i és que l’arranjament de Ximo és molt més ric en matisos gràcies al recolzament dels vents. Moments delicats n’hi va haver, a ritme de funk, en el solo increïble de Pastor. Després vam assistir a una seqüència ascendent de mig to amb un diàleg entre trompeta i guitarra, col·laborant-ne també tota la OJO fins arribar al Riff reconeixible de la sèrie de dibuixos i ja refilant el final del tema amb un solo magnífic de l’amic Losada a la bateria, tot i recolzat per tots plegats, acabant així de cop i aconseguint que tot el Jamboree quasi s’ensorrés.

I ja com a colofó, us poso un vídeo resum "parit" per l'amic Ximo Tébar i que ell ha penjat al seu web com a capçalera d'aquesta entrada. Gràcies amic.



El so va sonar perfecte gràcies a les mans de Pol i a la barra la simpatia va estar personificada de nou per l’Òscar i algun company més. Tot plegat, és una delícia la nostra cova-cava en un altre concert de la OJO acompanyada aquesta vegada pel gran Ximo Tébar. Gràcies Pere Pons per recolzar també als nostres músics.
Miquel Tuset i Mallol.

Michael Olivera Grup al Jamboree presentant "Ashé" el 24 de febrer de 2017

Doncs quan vas a un concert amb coneixement de causa, la sorpresa que puguis viure vindrà donada per les sempre diferents improvisacions, car la melodia ja la coneixes. Tot i així he gaudit de magnífics retrobaments amb músiques conegudes com m’ha passat darrerament a Jamboree amb Jordi Bonell primer i després amb Carola Ortíz, per parlar dels més recents, que n’hi ha hagut altres més. Però quan vas a un concert on no tens ni idea del què escoltaràs, la sorpresa és majúscula. Això és el que ens va passar al Joan Recolons i a mi mateix aquest darrer divendres al Jamboree, veient i escoltant el projecte del baterista cubà resident a Madrid, Michael Olivera. D’aquest projecte i músic en tenia notícies pel fet d’haver vist els “posts” de Marco Mezquida al FB tot i comentant que havia fet concerts amb el Michael i grup per Madrid. O sigui que hi havíem d’anar i jo per doble motiu i voler veure i escoltar de prop a un altre gran músic cubà, l’Ariel Brínguez. Doncs amb aquestes ganes hi vam anar, amb les de veure Marco Mezquida, Ariel Brínguez, i la  resta de músics amb el mateix  líder i baterista al cap davant. Hi va haver canvis en els músics a darrera hora i així és que vam tenir la sort de poder escoltar la Miryam Latrece, parella del Michael i gran i seductora cantant. Així és que vam preparar-nos per l’esdeveniment, el projecte de Michael Olivera “Ashè” amb Marco Mezquida, piano; Ariel Brínguez, saxos tenor i soprano Munir Hossin, baix elèctric i guitarra. Una formació que va iniciar la nit per posteriorment afegir-s’hi l’esmentada Latrece.

Un primer tema que ja ens va situar en un ambient quasi oriental, amb una música molt delicada, amb un ritme suau i un molt bon control del volum de tota la formació per l’Àlex Monsoliu. Un tema on la reiteració i/o repetició de motius et portava a un estat hipnòtic, primer amb la magnífica intervenció de Munir en un solo al baix cantat per ell mateix i molt ben entonat, per cert. Brínguez ens va meravellar amb el seu so del soprano i més ho va fer Marco al piano, amb un  ritme i volum que anava agafant volada. Hi havia quelcom que se’ns enduia a un no sé. Si no hi havies entrat, mica a mica ho anaves fent per la reiteració de la proposta melòdica i rítmica. Era fàcil, només havies de deixar-te portar per ells, per la seva música i per la seva mestria en les intervencions solistes. Un primer tema llarg, de més de 13 minuts, que ens va situar en l’ona de projecte, el qual aniria evolucionant segons els temes però que mantindria aquest esperit oníric. 

Després d’aquest primer tema Michael va presentar Miryam Latrece, una jove i maca cantant amb un disc ja editat, o potser en té algun més. La veu de la cantant ens va impressionar per la seva dolçor en una cançó amb aires situats al bell mig dels espais més càlids i tribals de l’Amèrica del sud. Una interpretació delicada en un tema encara amb un tempo suau que es va anar animant a mida que Brínguez intervenia de nou amb el seu soprano. La secció rítmica de piano, baix i bateria es veien impel•lits pels sons del soprano i creixien, creixien tots plegats en tempo i volum. Se’ns emportaven de nou a un altre espai. Una espècia de “bojeria” sonora que anava en crescendo de manera irremissible de cap a un “clímax” brutal i on hi anàvem sense cap fre per part nostra i on vam arribar quan Ariel va finalitzar la seva intervenció. La veu de Miryam va tornar a sorgir de les profunditats més recòndites de la història d’una part de la humanitat que va fer viatges forçats des de l’Àfrica fins les diverses illes del carib. Un final amb un clar homenatge a John Coltrane i el seu “A Love Supreme”, on tots plegats es van conjuminar per anar finalitzant el tema mica a mica, poc a poc i acabant amb el “A Love Supreme”. 

En finalitzar el tema, Michael va presentar els músics i va convidar Marco a iniciar el tema “Ashé” que intitula el disc. A piano solo, Mezquida ens va anar embolcallant per la dolça sonoritat de la melodia d’aquest tema, d’Olivera, com tots els que vam escoltar aquesta nit. Al cap d’una llarga i preciosa introducció, Marco va iniciar la melodia, magnífica i càlida, acompanyat també per l’Ariel, una cançó maca que podríem haver cantat fàcilment. I així van seguir, moment en el qual vaig situar-me al lateral assegut a primera fila, lloc ideal per captar tots els moviments del bateria, el qual es va mantenir en tot moment contingut i escoltant la música dels altres companys, i per tant no sobrepassant-la en cap moment amb les seves intervencions. Un altre tema que es va anar “animant” poc a poc, com si aquest fos el “leitmotiv” del projecte. Al meu costat Julio Nahinim Carbonell “flipava” com molts de nosaltres, o quasi tots. Latrece intervenia acompanyant la melodia que cantaven tots, Munir i Michael i així van acabar aquest preciós tema. D’altres moments màgics vans seguir, i els vaig enregistrar en vídeo, com el tema que Michael toca el cajón d’una manera suau i magistral i Brínguez enlluernava amb el tenor amb una altra melodia enganxosa que cantaria Munir tot i acabant el tema, i que l’Ariel es va encarregar de transmetre amb tota la glòria i calidesa interpretativa. El ritme hi era d’una manera impressionant i se’ns emportava dolçament cap a un ball sensual, un ball que ja feia Munir tot i tocant el seu baix i que ben aviat es posaria a cantar. Un solo magistral de l’Ariel que els companys s’encarregarien d’acompanyar amb la màxima complicitat. Al final la melodia, preciosa i que se’ns emportava al més enllà. Seguint amb el tema, el mateix Munir va lluir-se a la guitarra d’una manera magnífica tot i mostrant-nos la seva versatilitat, també com a cantant, tot i acompanyant-se amb la veu en les intervencions amb les sis cordes. Ritmes i melodies s’alternaven amb els solos magistrals, i sempre la rítmica del líder als bongos i cajón. Seguint el tema ens vam trobar amb el so dolç del tenor de l’Ariel i sempre el ritme persistent de Michael Olivera, i ben aviat de nou, la preciosa melodia que Munir i tots es van encarregar de fer-nos cantar. La veritat és que tot i ser una melodia senzilla, ella i el ritme se’ns emportaven hipnòticament cap un estat emotiu magnífic. 

Vaig tenir la sort de situar-me a la segona fila on vaig poder enregistrar en vídeo aquests magnífics moments i viure’ls tan a prop. Ja acabant el concert, de més d’hora i mitja, ens van tornar a situar en un món oníric mitjançant una altra preciosa melodia ara amb el soprano de Brínguez, i la delicadesa rítmica dels altres companys, Mezquida, Hossin i Olivera, mentre Miryam omplia els espais sonors amb platerets i demés. Un fina magnífic de més de 13 minuts que se’ns va endur de nou a un altre “espai”, o potser ja no ens havíem bellugat d’aquí des del primer tema que ens hi va portar. Munir, cantant i acompanyant-se de baix elèctric es va situar també en un espai sonor translúcid, transparent on podies quasi veure l’ànima de tot plegat. Ben aviat ens vam veure submergits i transportats a un espai rítmic potent però no pel volum i sí per la persistència rítmica. Munir, no parava de cantar, tocar i ballar i tots “flipavem” sense cap remissió, i al final retrobament amb el so del soprano per apaivagar els ànims. La veu de Miryam, el piano, el soprano, tots plegats estàvem sotmesos a una altra melodia que se’ns enduia sense cap impediment per part nostra. Brínguez, mentrestant enlluernava amb el so del seu soprano. Ben aviat, imbuïts per Latrece, estàvem cantant de nou una altra preciosa melodia, i la resta de músics drets i picant de mans portant el ritme, magnífic final cooperatiu. Gràcies a tots els músics que van aconseguir això, al Michael Olivera per les seves composicions i per crear aquest projecte. Ell mateix va agrair estar al Jamboree i a Pere Pons per haver-ho fet possible. Increïble, per bo i diferent.

Veiem alguns moments d'aquest magnífic concert:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207071307535762/

Miquel Tuset i Mallol.