John Abercrombie Quartet al Jamboree...5 i 6 d'agost de 2016.

Doncs deixeu-me que us posi les quatre lletres que vaig posar al Facebook....


Doncs ja estem en dansa amb el John Abercrombie Quartet...amb Marc Copland, Drew Gress, Joey Baron, Pere Pons i Francesca Russo ...Un concert trepidant i delicat a parts iguals. Mestria total de tots quatre a la vegada que una gran compenetració. Quin plaer escoltar-los, quin plaer veure' ls. Temes del seu darrer 39 Steps del 2013 de ECM i balades del Marc, també d'un disc del Manfred Eicher. 

Un primer passe amb la sala plena a vessar, i tothom amb l' expectativa de gaudir com poques vegades i de tan a prop. Aquesta és la gràcia i el perquè, poder veure de ben a prop a aquests, els Jazz Masters que ens arriben del més enllà de la bassa. Avui he tornat a "notar" el fet del "caminar" del grup base. 

Piano, contrabaix i bateria són una entitat pròpia que s'embala catapultada pel primer instrument. Això no vol dir que amb el mestre John Abercrombie no volessin, també. Sí, però d'una altra manera...potser més continguda. El trio base liderat per un altre instrument, vents o cordes, acompanya més que desenvolupa. Tot i això, ja notat en d'altres ocasions, avui, la compenetració de tots quatre ha estat la pròpia força que els ha catapultat. El so ha estat delicat, el de la guitarra del mestre i el dels altres companys. M'ha semblat que fins i tot el enlluernant Joey Baron ha sonat més fluix que el piano de Copland, i parlem de volums. Aquesta apreciació meva només vol fer constar les maneres delicades d'aquest monstre polirítmic anomenat Joey Baron. 


Si parlem ara del líder, el seu fraseig lleuger, delicat, ràpid i fresc, contrasta amb els seus moviments físics, els quals ens el mostren una mica atrotinat. El seu estil ha estat identificat des de la primera nota i veure'l tocar en els solos amb els ulls tancats, amb tot el seu sentiment expressat a la seva cara ha estat tota una joia. Marc Copland ha estat soberg, acompanyant delicadament i desfermant-se tot i liderant el trio base. Avui no era dia d'aplaudiments en els solos del contrabaixista, tot i la seva mestria, i sí els del mestre Baron. Si a Granollers va tocar amb la bateria del David Xirgu, avui han sonat els seus plats. Els canvis rítmics, "virgueries" constants que ha anat fent sense parar de somriure i sempre mirant al còmplice Gress, han evolucionat en un únic i massa curt solo del baterista en cadascun dels dos passes. 

El segon passe ha estat diferent del primer. Les músiques sí, que no les maneres. La predisposició nostra a escoltar el que fos i la concentració ràpida del mestre Abercrombie, ha ocasionat que ràpidament tots plegats estiguéssim en plena comú unió escoltant-los, i més i tot diria jo, comprenent-los. El silenci ha estat total, exceptuant algun comentari d'algú suposadament entés. Un concert per retrobar-lo després de tants anys i pels qui ho fareu el dissabte a les 20h, dir-vos que ho gaudireu d'una manera extraordinària. Ell i el trio acompanyant us transportaran a un espai-temps on l'acústica, els sons, la música és la total protagonista. Punt i final per parlar de la persona. Humil, educat i comunicador lo just per agrair i presentar als companys. El Bis però, és un concepte que no entenen de la mateixa manera que ho fem nosaltres. Pecata minuta...molt minuta. Com sempre que pot, Pere Pons ha presentat l'esdeveniment i la magnífica Francesca Russo ha estat qui s'ha encarregat què els músics estiguessin la mar de bé.  Avui l'Òscar ha estat tocant la bateria i la Marlene, la simpatia, a la barra....he..he. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.

Casares Family Party al Jamboree, 4 d'agost de 2016

Doncs aquestes han estat les "quatre ratlles" penjades al FB de la petita crònica d'aquest magnífic concert...

Ja estem en dansa amb el Casares Family Party...amb Alba Pujals Roigé, Oriol Vallès López, Joan Monné, Pau Lligadas i la família Casares, amb Joan Casares Alcobé, Lluc Casares Alcobé i el responsable de tot plegat, en Pau Casares.

Poc podíem pensar els qui hi hem anat que escoltaríem el què hem escoltat, es clar que la proposta del septet donava molt de si. Els temes escollits, gens trillats excepte un, ha estat la clau de volta de tot plegat. El súper conegut Georgia on...no ho ha estat tant, gràcies a l'arranjament del Lluc. Aquest ha sonat després de temes de Johnny Griffin, Dexter Gordon i demés, arranjats pels membres de la saga. Amb una "front line" de dos metalls i dues canyes, les intervencions en grup i solistes han estat impressionants. La secció rítmica, immensa. 

Els diversos moments escoltant el trio base ens han fet vibrar, pel swing del Joan, el walking del Pau, i la mestria de Joan Monné al piano. Aquest, primer solejant amb la mà dreta (sense oblidar la sinistra) i acabant els solos amb magnífiques progressions d'acords. El tema de'n Pau anomenat "efectivament" ha estat increïble. Uns inicis de tota la "front line", metalls amb sordines i amb un seguit de notes soltes, ben marcades, han donat pas a un magnífic i modern solo del compositor. Abans de la seva intervenció però, ha estat en Lligadas qui ha marcat una magnífica entrada per després situar-nos en el tempo i swing del tema. El bis ha estat un arranjament del gran dels Casares sobre un tema al més pur estil New Orleans, tot i no haver-hi anat ni el Lluc ni jo. En definitiva, un projecte que s'ha enregistrat per activa i per passiva i que esperem pugui veure la llum física. Enhorabona a tots els músics...i a la barra el sempre entranyable Òscar de Pombo. Finalment dir-vos que avui sí hi han anat alguns músics amics i admirador com la Irene Reig, Pol Omedes Casacuberta i alguns més. Ole.
Miquel Tuset i Mallol.

Mr. Lee Konitz & Catalan Quartet, Mas i Mas al Jamboree, 29 i 30 de juliol de 2016.

Doncs si el dia anterior vam gaudir amb Mr. Marsalis, l'endemà també ho vàrem fer amb el gran Lee Konitz i el seu Catalan Quartet. Una formació ad-hoc per a la ocasió amb el Marco Mezquida, piano; Bori Albeo, contrabaix i Ramon Prats, bateria

I això és el que vaig escriure mentre tornava a casa, primer al metro i després al tren, tot i acabar-ho en arribar a casa....

La música, la persona, el mestre...Mr Lee Konitz...dos entranyables passes, un trosset de la seva vida que ha volgut compartir amb tots nosaltres. Si al primer passe ha estat una mica contingut, cantant potser més que tocant...estàndards enllassats a mode de medley, el segon set ha estat més instrumentista, amb un fraseig magnífic i amb algun tema propi, Lee?, i la seva versió del Out of nowhere. De fet ha estat una classe magistral per a tots els presents però molt més pel magnífic trio acompanyant Marco Mezquida, Bori Albero i Ramon Prats. 

Qui millor què ells per gaudir-ho, gaudir-lo tan a prop. La compenetració ha estat total, a cada moment, a cada nota. La interacció, perfecte. Un concert 100% acústic, on la bateria l'ha fregat més que picat, Ramon, i la nitidesa del piano a les mans destres i avui sempre delicades del Marco, han catapultat el sempre expansiu i somrient, content, Bori. Aquest ha volat tot lo que ha volgut, sol, i també amb el suau frec de les escombretes. El mateix Lee ha intervingut al final tot i recordant-li que havia d'aterrar. Una lliçó d'humilitat, de música, de improvisació com quan el mestre ha tocat una línia tot i encoratjant-los a afegir-s'hi. En acabar-la, Marco ha tocat les últimes notes, tot i mirant-lo volguen dir que no era tan fàcil. Després sí, ho ha desenvolupat segons el seu criteri i els companys l'han seguit, així com també el mestre. Avui la música ha anat in crescendo o sigui que demà ja partirà de molt a munt. Si hi podeu anar, aneu-hi i ja m'ho explicareu. Voilà.

En aquestes ratlles no hi ha els sentiments que sorgien de tots nosaltres a mida que els minuts passaven. Veure de quina manera respectuosa els nostres nois acaronaven cadascuna de les seves intervencions acompanyant-lo quan ell solejava. Entendre a cada moment que el Mestre podia intervenir fins i tot en un solo teu, d'ells, i ràpidament deixar-lo i tornar a la feina d'acompanyant, humilment, orgullosament d'estar-lo acompanyant, doncs això no te preu. Mr. Konitz també està atrotinat, tot i això i en el primer dia que és quan hi vaig anar, vaig poder veure'n les seves dificultats a l'hora d'esbufegar un instrument que ara se li resistia. Cantar era la seva manera de mostrar-nos com improvisaria si tot estigués com abans. Improviseu cantant, ens estava dient. La canya li feia la guitza i tot i així va deixar anar unes improvisacions d'aquelles de llibre. Molts músics també van omplir el Jamboree i molts aficionats ja granadets hi van ser, escoltant tots nosaltres amb el màxim respecte, amb la màxima atenció i amor. 

Em vaig quedar a fer unes menges gregues amb la Imma Casanellas i el Miquel Bricullè, i tot i jo portar-los a l'hort, va ser ell qui ho va pagar tot. Se'm va avançar....els n'hi dec una.

O sigui que hi vam tornar tot i esperant tornar-lo a veure'l i escoltar-lo i amb ganes de veure com encetava el segon passe. El fet és que aquest segon passe va estar força més reeixit amb moltes més intervencions amb el saxo alto i no tantes cantant i fent algunes línies d'improvisació força interessants, com vaig comentar el seu dia i haureu llegit més a munt en cursiva. En fi, que gràcies de nou al Pere Pons per aconseguir fer venir aquests grans mestres del jazz de tots els temps, i poder gaudir amb ells en els seus possibles darrers moments. No oblidem que s'acosten als 90. És evident que el meu desig és que visquin els més anys possibles si és que ho poden fer amb dignitat, dignament, car a vegades val més deixar-ho córrer d'una puta vegada.
Gràcies a l'Elena Màrquez per cedir-me les seves magnífiques fotos.
Miquel Tuset i Mallol.

Elis Marsalis Trio featuring Jesse Davis al concert inaugural 14è Festival Mas i Mas, Jamboree, 28 de juliol de 2016

Doncs és evident que no podíem inaugurar el 14è Festival Mas i Mas al Jamboree de cap millor manera. De fet, l'expectació per veure de ben a prop aquest "jazz màster" era impressionant. La sala així ho va mostrar, en els dos passes i ben plena d'aficionats a la vegada que molts músics. Valia molt i molt la pena, gaudir de la sensibilitat del mestre de la pedagogia del jazz a la vegada que igualment pianista sense oblidar tota la seva prole de fills. 
Sense jo saber-ho i no ho sé si l'Òscar de Pombo, vam estar xerrant i bevent uns xupitos a trio amb el net de l'avi i fill del Wynton. Un xaval la mar de simpàtic i força amable, amb el qual vam gaudir força. El detall....en acabar el segon passe i jo sortint dels serveis, em trobo de cara al mestre acompanyat del noi, i jo que li dic...thank you for your music, Mr Marsalis, also for your family....Marsalis family....per la qual cosa ambdós em van mirar obrint els ulls amb un somriure d'un clar agraïment.

Bé, si parlem de la música que van tocar, dir-vos que van ser tot una sèrie d'estàndards començant per un Stella by starlight en el primer passe i seguint amb el Think of one de Monk, temes de Cole Porter com el Love for sale i demés estàndards. Veient com anava l'home, el mestre, ja força vellet i atrotinat, m'atreveixo a dir que en format trio poc podrien aguantar un bolo, i parlo només del papa Marsalis. La seva delicadesa al piano i les seves bones interpretacions van anar acompanyades de tres vertaders "cracs" en plena forma. El contrabaixista Darryl Hall i el bateria italià Mario Gonzi van ser la potent base rítmica que va donar les ales necessàries per deixar volar al nostre amic al saxo alto Jesse Davis

Certament hi havia contrabaixistes entre els músics assistents i ben bé que s'ho valia el mestre Hall. La seva destresa al contrabaix la mostrar en tot moment i també en uns magnífics solos que va desenvolupar. Ben atent hi vaig veure a l'amic Ignasi Sabadell i de ben segur alguns altres n'hi deuria haver. El baterista d'origen italià també va estar a l'alçada del seu company de trio base, de trio del papa Marsalis. Tot i això, us recordo que qui més va "currar-s'ho" va ser el nostre estimat Jesse Davis. D'entrada dir-vos que aquest crac del saxo alto sembla ser una mena de "cercador" de sons diversos i per això no para de "remenar" el seu alto tot i "tunejant-lo" de la manera que a ell li sembla millor. En això estem i això us ho dic perquè aquest màster es va presentar amb un alto i un tudell en forma de tenor. En el segon passe li vaig dir quelcom relacionat amb això i no, no, em va dir que el tudell també era d'un alto, és clar, car sinó no s'hi adaptaria. Segons el Lluc, és un "freaky" i cada vegada que es veuen li ho diu...ja m'imagino jo el gran somriure que se li marcarà a la cara del Jesse quan en Lluc li ho digui. L'amistat d'aquest músic americà amb els molts músics que hi havia a la sala és més que evident. Gent com els Smack Dab s'han vist acompanyats per la seva gran presència, per no parlar de la Barcelona Jazz Orquestra, el pianista de la qual, Ignasi Terrassa també hi va assistir. No oblidem tampoc la participació de Jesse en els diversos projectes del Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band i projectes presentant els nois i noies de la banda. 

En fi, que a banda de ser una persona entranyable i estimada per tots, va ser qui va aguantar el bolo del papa Marsalis. Si dic aguantar ho dic en el bon sentit de la paraula, el sentit energètic car no el musical. Mr. Marsalis te l'essència personal suficient per enlluernar-nos amb les seves interpretacions, tot i que el problema  hauria estat potser la manca d'energia per fer la feina ells sols tots tres, els dos passes. Si n'hi ha tres, aquests toquen més temes i durant tota l'estona. Si n'hi ha quatre, la feina està força més repartida i finalment acaben tocant menys temes per la llargària de les improvisacions.

Les ganes d'escolar-los eren les suficients per tornar-hi després de sopar, de menjar un tall de pizza...i així va ser que ens hi vam trobar els mateixos i uns quants més de nous...i així que el primer tema que va sonar en el segon passe va ser el All The Things You Are amb una magnífica intervenció del gran saxo alto Jesse Davis. Les músiques van seguir volant al més enllà, i de la mà que hi vam anar tots nosaltres...
Miquel Tuset i Mallol.

Jordi Rabascall Quintet, "Veus de Jazz al Terrat del Md'HdC", 27 de juliol de 2016.

Jordi Rabascall by Josep Tomàs
Aquest va ser un dia de perdre'ns la música de Gerry Bergonzi i demés "mostrus" per una badada d'aquelles de per sucar-hi pa. Resulta que havíem d'anar (on finalment vam anar) a veure al Jordi Rabascall Quintet  i el seu projecte de "Sinatra at the Apartment" al, terrat del Museu d'Història de Catalunya i abans vam voler-lo visitar amb una visita guiada. L'assumpte és que aquesta visita la podíem haver fet qualsevol altre dia i així hauríem pogut gaudir amb el "mestres" que van sonar a la nostra Cova-Cava. En fi, que vam fer el préssec, vam estar-nos una estona pel museu, (magnífic i molt ben explicat per una hostessa) i finalment vam fer cap al terrat a agafar lloc ben a prop.

Hi anàvem una bona colla, i la feina la vam tenir tot i informant als qui volien asseure's a les dues files de cadires que havíem reservat, que això, que estaven reservades. Una colla d'amics amb el David Carreras, Montse, Joan Recolons, Mary Gumà, Maria Rosa Ferré,  i una parella més, alhora que la Carme Puche i dues amigues més. Deu ni do. 

Oriol by Josep Tomás
Un terrat aquest el del Museu d'Història amb unes vistes al port i ciutat magnífiques, i més que s'hi tornen a mida que es fa de nit. La gent anava omplint els espais, alguns però sopant i els més fent cua per aconseguir els beures inclosos en l'entrada, un vermouth amb tònica i glaçons diversos. 

Els músics s'estaven preparant a la vegada que el Josep Tomàs preparant els seus estris i també els dos tècnics de so de la Nova Jazz Cava, (recordem que aquests esdeveniments estant muntats des de Terrassa). Fet i fet el Jordi va fer les primeres incursions a l'escenari tot i apuntant l'esdeveniment i comunicant que ben aviat començaria. 

Manel i Claudio by Josep Tomàs
Abans però, ja ens va informar que tenia ben a prop un Jack Daniels d'aquells de gran solera, un dels pocs que Frank Sinatra va tenir a les mans, car en van fer una petita sèrie i aquella n'era una de la sèrie...en fi, que aquell whiskey tenia tota una llarga història. 

El projecte que presentaven està relacionat amb les músiques  més íntimes que Sinatra havia enregistrat al llarg de la seva vida, i això és el que en Jordi Rabascall, veu; Claudio Marrero, saxo tenor, flauta i synth; Rodrigo G. Pahlen, piano i harmònica; Manel Fortià, contrabaix i Oriol González Orti, bateria, ens van interpretar.

Alguns temes es van interpretar amb ínfims arranjaments, és a di, quasi originals, tot i que d'altres tenien alteracions diverses fins i tot rítmiques a la vegada que melòdiques i harmòniques. Aquesta és la novetat pel que fa a cantar temes que cantava Sinatra, que en algun moment et pots trobar que no els acabes de situar. És la gràcia i d'això sembla que en sortirà algun disc, o sigui que haurem d'estar amatents. 

De tots és coneguda la capacitat artística d'aquest cantant autodidacta, Jordi Rabascall. En sabem també les seves virtuts pel que fa a l'ample registre de la seva magnífica i agradable veu, però cada vegada veiem que domina més i més el fet d'improvisar. Tot i no fer-ho segons els "patrons" estàndards, aconsegueix que ens agradi fent-ho segons el seu tarannà i lliure personalitat. L'escenari és una eina que domina a la perfecció i és un dels pocs que gaudeix alegrament improvisant fins i tot parlant i a la vegada ens fa gaudir per la seva llibertat i molt bon rotllo. No és un comediant però, i en cap moment tens la sensació del ridícul aliè. Tot i que sí pugui ser un comediant com la majoria dels de la "faràndula".

Públic, Rodrigo, Jordi i Claudio, by Josep Tomàs
Els acompanyants van estar immensos com el jove i cada vegada millor saxofonista, en Claudio Marrero el qual ens va mostrar les seves virtuts també a la flauta i sintetitzador. Rodrigo G. Pahlen és un altre dels músics sorprenents que corren per l'escena Barcelonina. Ell mateix és un dels nostres millors harmonicistes de Jazz a la vegada que gran pianista. Rodrigo és un supervivent d'una de les sagues de músics de l'Uruguai i Suïssa, d'on sembla que venen els seus avantpassats, i on un seu besavi havia tocat amb Mahler, si no vaig errat. Manel Fortià és un altre dels contrabaixistes més  en forma de l'escena catalana, ell amb projectes diversos sota el braç, com el que signa amb el Marco Mezquida. Alguns dels seus altres projectes més han sonat al programa de ràdio Jazz Club de Nit, per la qual cosa us recomano la seva ulterior escolta. El darrer en disputa, que no, és el gran drummer terrasenc Oriol González Orti. Aquest és, com tots els altres, una magnífica persona alhora que un magnífic i polièdric bateria avesat a interpretar les més diverses músiques dins i fora del jazz. La seva simpatia és però sinònim de bonhomia, i sempre el veure-u foten "conya" en alguna foto, "afoto". La seva mestria però és ben sabuda i mostrada en cadascuna de les seves intervencions.

Bé, crec que van fer alguna "estrena", algun  tema que sonava per primera vegada força reeixit, i on també en  el Bis, van fer una altra de les seves creacions, tot i arranjant un tema de "La Veu" amb ritmes diversos i amb un llarguíssim i magnífic solo del jove canari al saxo tenor.

Desitjo que tinguin la sort que es mereixen, que sí la tindran, que ja la tenen, i a veure si podem tenir entre les mans ben aviat el seu projecte editat.
Miquel Tuset i Mallol.

Cloenda 7è Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts, 22 de juliol de 2016

Doncs continuant amb l'actualització del blog, ara toca parlar del darrer dia del 7è Festival de Jam Sessions....i així van ser les "quatre ratlles" que vaig posar al FB....

Doncs ara mateix arribat i ben cansat després de la gran moguda que ha suposat el canvi d'ubicació motivat pels trons, llampecs i pluja que ens ha intentat malmetre la cloenda i ni això ha pogut amb nosaltres. Hem aconseguit que força gent vingués a la Sala Xica, tot i que quasi una dotzena ens han deixat per anar a sopar a la cuina de baix, collons. Tot i això, hem estat una bona colla entre músics i públic i puc afirmar que ens ho hem passat d'allò més bé, ambdós. Primer el combo de l'Escola Jam Session amb dues magnífiques noies, cantant una, na Jara Aiala; pianista l'altra, na Nuria Gar, en Macià AC a la bateria i controlant-ho tot l'amic Emilio Nieto. Una bona estona de projecte i ben acompanyats que han estat pel Geni Barry el qual els hi ha volgut donar un cop de mà, vaja, de dues mans.

Després d'elles ha estat el combo del JCLV amb Geni Barry, Carles Pineda, Jordi Pujol, Albert Caire, Pau Lligadas i Enrique Heredia. Uns magnífics temes per després encetar la Jam Session amb el Juan Carlos Speedy González, Modest Pelfort Fabregas, el mateix Emilio Nieto, la Nuria, en Macià i jo mateix. Un fi de Festival, el 7è que hem de dir que ha estat una magnífica cloenda amb tota la essència del què és aquest Festival de Jam Sessions amb combos d'escoles de música i també alguns professors.
Abans però hem fet un gran sopar de germanor, nooooo, sense truites de patates i ceba...i sí amb els "montaditos" que ens ha preparat l'amic Jesús de La Taska....tots plegats conjuntament amb els acompanyants de l'escola i els tècnics Quim Isern i ajudant-lo el Juan.

Miquel Tuset i Mallol.