Monographic Trio plays Billy Strayhorn a 23 Robadors, 22 de febrer de 2017

Doncs ja tenia ganes de tornar-los a veure en un projecte monogràfic, car per diversos motius en algun anterior no hi vaig poder anar. Ganes també d'enregistrar-los a fi i efecte que ho pugui tenir, escoltar i reconsiderar que sempre deu anar bé. I estem parlant de Juan Pablo Balcázar, Gonzalo del Val i Toni Saigi.

Com sempre que hi he anat, a l'hora de començar només hi són ells i jo. Després sembla que comença a venir gent mica a mica. Aquest dimecres però hi havia partit de futbol endarrerit del Madrid amb el València i sembla que es va notar que perdés. Més o menys a quarts de nou van començar ja amb una mica de públic el qual es va anar ampliant ben aviat. Recordeu que el mateix dia fan una Jam Session magnífica  a càrrec de Juan Pablo Balcázar. Miguel "Pinxo" Villar i Carlos FalangaL'assumpte és que van començar amb una molt bona marxa amb un tema del geni americà anomenat "Johnny Comes Lately", partitura que estava posada sobre el petit faristol del piano. Un tema força viu i que Toni es va encarregar d'interpretar com sol fer darrerament, una mica recordant a Monk, al menys això em sembla a mi. Mentre Juan Pablo feia el seu magnífic solo, els companys el recolzaren amb la màxima delicadesa mantenint el swing el baterista i enriquint amb prístins acords el pianista. Gonzalo va fer també una demostració del esu domini de la bateria amb un solo a ritme trepidant i swing.

Després d'aquest vibrant tema inicial es van encarar amb una magnífica balada de Strayhorn interpretada a tempo força lent on les escombretes de Gonzalo marcaven el temps amb la delicadesa que el caracteritza. Toni va iniciar la melodia, preciosa, per després iniciar Juan Pablo el seu solo al contrabaix, magnífic i molt "sentit", mentre Toni l'anava acompanyant seguint l'harmonia amb acords i notes soltes a "puesto". El jove pianista, que cada dia que passa està més en forma, va seguir desenvolupant el tema amb acords/escales ascendents amb una certa dissonància Monkiana. Acords alterats amb sons alterats, coses que s'aprenen a les escoles i escoltant molta música, en aquest cas de Monk per tocar Strayhorn, però és que el dia que van fer Ellington també ho va fer a l'estil MonkUn tema anomenat "A Flower is a love something". 

Vegeu doncs el vídeo del tema "A Flower is a love something"
https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207058052724400/

Van seguir amb el tema "Upper Manhattan Medical Group", un altre tema magnífic de tempo amb un swing brutal. Recordo que em va impressionar la seva versió i de quina manera "anava" el "Xarles" del Gonzalo, el ritme era allà, a més a més de per tot arreu, perquè Juan Pablo havia encetat el tema amb un riff repetitiu de dues notes que no paraven de "matxucar" aconseguint una sensació de estrès que suposo el tema volia expressar potser en unes urgències de l'hospital del nord de Manhattan. Pel que sigui el swing no va parar, i mentrestant el jove pianista ens delectà amb un solo magnífic. El contrabaixista colombià ja quasi català, Balcázar va desenvolupar el seu, amb un walking magnífic per després der uns "Quarts" amb el baterista de Miranda de Ebro. I es swing imparable i magnífic el tempo i les intervencions de tots tres, amb el Toni afegint color amb els seus acords dissonants a voluntad. Gonzalo va estar "tremendu" en aquest tema tan potent i tan ben executat per ell i els seus companys acabant-lo amb un acord sense resoldre, aparentment, penjat a l'aire.


Una altra balada va seguir el tema vibrant anterior, i no una de les més conegudes de Strayhorn, o sí pels erudits entre els quals jo no m'hi compto. Balada a mig tempo, amb un Groove imparable marcat pel Gonzalo i amb el Juan Pablo marcant les notes bàsiques dels acords. Mentrestant Toni feia la melodia, en un to menor i amb una cadència repetida d'un II V I menor, em sembla a mi reconèixer. Juan Pablo desenvolupà el seu excel·lent solo, amb una digitació precisa i millor precisió d'afinació. Toni encarà el final del tema seguint la roda inicial i així acabaren aquest magnífic tema anomenat "Blood Count", que Ellingotn i la seva orquestra i el magnífic Johnny Hodges van executar a un tempo molt més lent, en un disc del, 1967 anomenat "And His Mother Called Him Bill". Van seguir amb la magnífica balada "Lush Life", un d'aquells temes que els músics, la majoria, han volgut tocar quasi sempre sense cap solo amb només la ja de per sí preciosa melodia. Toni ens va iniciar el tema amb gran emoció en la intro anterior a la melodia principal, mentre els companys enriquien amb colors diversos. El fregat d'escombretes de Gonzalo ens situava ja dins la "melo" iniciada pel jove i gran pianista Toni Saigi. Una de les millors balades del Jazz, recordo que vaig sentir-li a dir a Toni Solà el qual la toca igualment sense solo, i sembla que només el solo el va fer John Coltrane en el seu disc homònim, tot i suposo que n'hi deu haver alguns més.

I vegeu doncs la "roda de blues" de Strayhorn & Ellington
https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207058268449793/


Van seguir amb un tema recurrent "Round Brown Blues"? que va és una roda de Blues que van fer, sense melodia, Strayhorn i Ellington i que jo també vaig filmar amb la càmera en un vídeo que també vaig penjar al FB. Un tema iniciat pel Gonzalo amb les escombretes repassant tots els elements de la seva magnífica Canopus i mostrant el seu domini. El swing apareix just abans de la intervenció del nostre pianista Saigi iniciant la "roda de blues" en un tema també amb el  segell Strayhorn, primer amb les escombretes, suaument i després ja amb les baquetes tot i desfermant l'energia, controlada però del baterista de Miranda. Quietud inicial en le solo del contrabaixista Balcázar acompanyat posteriorment pel Gonzalo i amb els acords del Toni. Etcètera, etc....i van acabar amb un altre tema carregat de swing una magnífica actuació d'aquest trio de pencaires que cada mes ens porten un projecte diferent que els serveix a ells per anar aprenent la música dels grans mestres del Jazz i ja porten una bona colla de concerts monogràfics. Ja ho sabeu, el mes vinent més.
Miquel Tuset i Mallol.

Seamus Blake French Quartet al Jamboree 19 de febrer de 2017

Seamus Blake by Josep Tomàs
(Les fotos són de Josep Tomàs i Oliver Adell)

I això és el que ja vaig posar al Facebook:
"I quatre ratlles més del concert de Seamus Blake French Quartet al Jamboree d'aquest diumenge...

By Oliver Adell
Poques coses es deuen poder dir d’un tros de concert com el que vàrem poder gaudir el diumenge al Jamboree, o moltes, tantes com els espectadors, molts, que hi vam ésser. Seamus Blake French Quartet, amb el mateix líder al saxo tenor i un grandíssim trio de cracs francesos amb els quals és de suposar que l’americà deu haver fet la seva gira europea. Seamus Blake saxo tenor, Tony Tixier piano, Florent Nisse contrabaix i Gautier Garrique bateria, un quartet extraordinari. Quan escoltes que el primer tema d’un concert ja porta un ritme trepidant suposes que ben aviat la cosa es calmarà, i això seria el més normal, però quan veus que no és així i que la “trepidància” continua, doncs te n’adones que estàs davant de quelcom “paranormal”. L’energia desenvolupada per aquesta formació, la del líder, qui assenyalà el camí a recórrer va ser brutal, en els dos passes, cosa inversemblant crec jo. L’assumpte és que va ser així mateix com es van desenvolupar els dos passes d’aquest terrabastall quartet. Hi va haver algunes excepcions com les que va protagonitzar Claudia Bardagí cantant un tema a ritme de bossa del mateix Blake. Aquesta bossa va ser l’espai per al relax en els dos passes tot i havent-n’hi un altre en el segon, on hi va encabir més espai per a la calma cloent-lo amb la bossa i la Clàudia en el bis final. L’assumpte és que sí vaig, vam, trobar a faltar espai per a la dinàmica, car quasi tots els temes se situaven tard o d’hora a l’àmbit més alt del volum, sobretot en els solos del líder i també del pianista, tal va ser l’energia desenvolupada.

I vegeu un tros del primer tema en què van començar:


Seamus Blake By Oliver Adell
El llenguatge musical que va sonar sinó va ser similar al de Coltrane sí ho van ser les “Capes de So” “Sheets of Sound” que van sorgir de l’escenari a màxim ritme i sobretot des de la perspectiva del gran saxo tenor. Pels neòfits podia passar que no poguessis separar els sons i solos d’un tema dels de l’anterior, i sí evidentment les melodies. També podies pensar que els temes sonaven en la mateixa tonalitat o alguna no gaire allunyada. La “trempera” va ser total, màxima, superlativa i potser excessiva? Pot ser excessiva la sensació després d’un concert o és que, un, que ja te una bona colla d’anys no ho acaba d’entendre del tot, tot? Sigui el que sigui, l’excés (si és que n’hi va haver) en la nostra música, el Jazz, mai estarà rebutjat i sí la somnolència interpretativa. Jo vaig gaudir de la proposta i només m’hauria agradat una mica més de dinàmiques en els temes, però aquest és el projecte de Seamus, energètic total, i el trio d’asos francès així ho van saber catapultar també. De fet, quan el trio es quedava sol, si el volum general baixava per l’absència del tenor, no així l’energia rítmica que potser fins i tot augmentava, la qual cosa “casa” amb la teoria que el trio a soles s’enlaira encara més vers les extremitats rítmiques. El solo del piano no frena les expectatives dels altres dos, car al contrari, les enlaire aconseguint doncs que la màquina rítmica vagi a tot drap. El pianista Tixier es va mostrar magnífic en les seves improvisacions així com també el contrabaixista Nisse, fent ambdós uns magnífics solos. El baterista, per a mi massa potent la qual cosa va fer pujar el volum general d’un quartet acústic que podria haver estat més baix i amb la mateixa o potser no energia, va fer també alguns solos impressionants alhora que acompanyà perfectament la proposta de Seamus Blake.

I així van començar el segon passe:


By Josep Tomàs
Un trio perfecte que va entendre perfectament el missatge que volia donar el líder i que van ser els perfectes acompanyants de la seva gira europea. Un projecte súper potent que potser vegi la llum en format físic i en el qual hi participi Clàudia cantant la preciosa bossa de Blake. Gràcies Pere Pons per fer-nos gaudir amb aquesta tempesta musical i gràcies al Paul per fer-ho sonar tot tan bé, essent-ne ell ànima innocent de l’excessiu poder musical del quartet. Òscar, com sempre atent i amable...i és que a la mitja part vam anar amb el Joan Recolons al Glaciar, i no, no van ser calamars que encara teníem la calçotada de la família Muñoz ben bé a la panxa, i sí un parell de birres, mentre les quals un artista gràfic cubà amic del Manu Dimango em fa ver una caricatura la qual li vaig adquirir a canvi de caler, com s’ha de fer, i que jo em vaig deixar a la nostra cova-cava. En arribar a casa i adonar-me’n que no la tenia vaig flipar, collons, però ai las que un missatge del “quèpassa” de l’estimat company em deia que la tenien al Jamboree i que me la guardaven. Gràcies Òscar, ets el millor.

I com a fi de festa i bis, Seamus Blake va tornar a convidar Clàudia Bardagí a cantar la bossa del saxofonista americà.


Miquel Tuset i Malllol.

Voro García Quartet al JCLV, 17 de febrer de 2017

I aquestes són les quatre ratlles que vaig posar al Facebook:

"Doncs quatre ratlles del concert-jam de Voro Garcia Quartet el divendres 17 al Jazz Club la Vicentina, amb Alfred Artigas, Miquel Álvarez i Santi Colomer...

...amb la magnífica música d’aquest cap de setmana al meu cap (tot i haver-me perdut el segur magnífic concert de Giulia Valle Trio a la Traska Truska, que a tot arreu no s’hi pot ser ni estar), primer a casa nostra, al Jazz Club La Vicentina amb el Voro García Quartet i després, el diumenge al Jamboree veient i escoltant el potent projecte de Seamus Blake French Quartet del qual també en sortiran tres ratlles més...

La veritat és que escoltar de nou a Voro García ara liderant el seu projecte va ser tot un luxe i plaer, arribat ell des de València per aquest bolo i un parell més d’aparicions, una a la Jam del Soda Acústic i dissabte a l’escola Betlem de Gràcia, massa poques per un gran músic com ell. El desconeixement que tenim de l’espectre humà-musical del Jazz és força inquietant. València no està tan lluny com per no saber què passa allà. Potser hi hauria d’haver alguna més gran connexió musical entre ambdues comunitats autònomes, aquestes encabides dins d’una mateixa nacionalitat històrica, la dels Països Catalans.

L’assumpte és que l’amic Voro va venir a tocar al JCLV després d’haver-ho fet el juliol de 2010 formant part del quartet de Begues amb Dee jay Foster, Jaume Llombart i Jo Krause en la segona jam a la Cuina d’en Toni. Nosaltres l’havíem escoltat al Jamboree no feia gaire acompanyant a Perico Sambeat en el seu projecte dedicat a la música de Frank Zappa formant part d’una front line de vents de luxe al costat del mateix Perico, Toni Belenguer i Javier Vercher. Quatre vents de lo millor. Com és que l’amic Voro era allà al costat dels altres tres? Doncs perquè al menys és tan bo com ells, oi? Doncs sí, senyores i senyors, Voro García és un gran trompetista, i així ens ho va demostrar en el magnífic concert del divendres, tot i molt ben acompanyat pels altres tres grans músics Alfred Artigas, guitarra; Miquel Álvarez, contrabaix i Santi Colomer, bateria. Un concert que va ser llarg tocant el quartet una hora i mitja d’un magnífic jazz, amb tres temes del mateix Voro i la resta de preciosos estàndards com “Along Came Betty” per exemple. El format de concert-jam però, no sembla quallar entre els aficionats o sigui que em sembla que ens ho haurem de replantejar. Car després de tocar una hora i mitja, encara ens van acompanyar als dos únics aficionats a fer tres temes més, la qual cosa no pot passar més vull dir fer-los tocar tant. Això, sense considerar que alguns d’entre els aficionats, per fer-se’ls tard o per no voler escoltar als aficionats, van començar a circular. Finalment, quatre i el caporal eren els únics supervivents d’una magnífica nit de Jazz, al menys abans de sortir nosaltres. Els músics es mereixen plegar amb la sala amb bon aspecte i rebent els darrers aplaudiments. Aquesta és una consideració plantejada per alguns aficionats, Joan Recolons i na Mary Mary Guma, entre d’altres. O sigui que els hi farem cas i pel proper concert, el del 31 de març amb Joan Sanmarti farem només un concert de Jazz. Ho sento per l'amic Juan Carlos Speedy González i alguns dels fidels músics que venen com també el José Maria Martí, Josep Maria, Modest Pelfort Fabregas i Sergio Del Campo Adsuara.

Doncs Voro García Quartet van començar amb molt bon ritme, amb un magnífic tema semblant al “Senor Blues” de l’Horace Silver, tema anomenat “Begues Blues” composat quan Voro vivia a Begues a la casa de la música i on va conèixer Santi Colomer, Jaume Llombart, Dee Jay Foster i on també hi era Jordi Rossy, el Fèlix, encara jovenet i segur que alguns més. Després d’aquest van tocar un estàndard a mig tempo preciós anomenat "You'd be so nice to come home to" i posteriorment un tema propi dedicat a una cosina seva Mari Luz, “A la Luz”, tema amb un molt bon swing. Després un altre tema recent i propi anomenat “Bones”, una mena de balada a mig tempo swingada i a ritme ternari, després el magnífic “Along Came Betty de l’estimat Benny Golson, seguint amb un tema força potent de tempo amb aires de Dizzy Gillespie però que va ser l'"Airegin" de Sonny Rollins i després amb la preciosa balada de Gershwin, “Embracable You”. Un altre estàndard amb un magnífic swing en l'ona Miles, "All of you" va seguir meravellant-nos per després una altra balada, el preciós “SkyLark” i així acabar més d’una hora i mitja de magnífica música i millors interpretacions. Voro a la trompeta va estar magnífic pel seu so i calidesa i millors interpretacions a les improvisacions. 

És evident que és un dels grans mestres de la trompeta a la Comunitat Valenciana i ja fora hora que també ho fos aquí. La seva humilitat personal contrasta amb la seva vàlua musical ben demostrada des dels temes farcits de swing fins les precioses balades passant pels temes propis. En fi, un plaer escoltar-lo en tots els registres. L’altre plaer va ser poder tenir de nou a l’Alfred Artigas, guitarra, músic d’una especial sensibilitat i personal llenguatge jazzístic el qual ja havíem tingut acompanyant el projecte de Sergi Felipe ara ja fa un parell d’anys. L’Alfred va “solejar” amb delicadesa i les seves interpretacions van estar farcides d’un gust musical delicat i excepcional. La sorpresa de la nit va ser poder veure i escoltar al joveníssim contrabaixista també valencià Miquel Álvarez, el qual ens va enlluernar amb les seves improvisacions cantades i entonades, cosa gens fàcil sense tenir l’oïda absoluta, crec jo. Acompanyant va formar un magnífic tàndem amb el nostre amic i magnífic bateria Santi Colomer, aquest ja vell conegut i gran amic i millor persona. Santi va fer magníficament la tasca d’acompanyar, sempre amb la suavitat que el caracteritza i sense massa presència sonora, ja m’enteneu. El swing és a les seves mans, al seu cor, al seu cervell, a la seva ment i així el vam gaudir.

En definitiva un magnífic concert de Jazz que després ens vam encarregar de cloure els dos aficionats que vam tocar a la Jam, el Juan Carlos Speedy González “ i jo mateix amb tres temes, “It could happen to you”, “There is no greater Love” i “Blue Monk”, un blues força ben trenat per l’amic Juan Carlos. Gràcies pel suport municipal i per la presència dels amics/amigues que van venir, alguns d’ells sempre fidels al nostre projecte.
Miquel Tuset i Mallol.

Ramon Prats Quartet (23 Robadors) Jordi Bonell (Jam Cafè Liceu), Carola Ortiz presenta "Sirin" (Jamboree) 16 de febrer de 2017

Doncs aquest va ser un dia "al complet" amb tres dos concerts i una jam. El dijous és un dia que sol ser complicat si és que un vol anar a veure-ho tot el que estigui al seu abast. És clar que si està a l'abast ja no serà complicat però deu ni do.

1.- Ramon Prats Quartet a 23 Robadors
Aquesta va ser la primera visita que havia de fer. De fet volia veure el projecte del guitarrista que el dia després vindria al JCLV acompanyant a Voro García. així és que vaig voler-lo tornar a escoltar des de la primera línia i el 23 Robadors és ideal per fer-ho. En aquesta sala, el format de les agrupacions és bàsicament acústic, tot i haver-hi aquest dia dues guitarres i baix elèctric. Tot i l'electrificació de les guitarres el so obtingut (amb els petits amplificadors utilitzats) no va ser gens excessiu. 

El quartet estava format per Jordi Matas, guitarra; Alfred Artigas, guitarra; Pedro Campos, baix elèctric i Ramon Prats, bateria. Semblava que hi havia de ser també el Jaume Llombart però es va posar malalt. Un altre que hi havia de ser no hi va ser per no poder-se dividir en dos, car a la mateixa hora, a les 20h i a les 22h, havia d'ésser al Jamboree acompanyant a Carola Ortiz. El projecte que ens va presentar aquest quartet va ser força delicat a moments i sempre amb un magnífic Groove gràcies a les composicions i a la secció rítmica de bateria i baix, Ramon i Pedro els quals van fer anar la màquina rítmica de manera adequada. Les composicions eren una seqüència de notes soltes, llargues, seguint unes melodies gens trillades i més aviat en l'entorn de la música contemporània. El baterista segui a la "seva bola" sense oblidar la dels altres. Amb això vull dir que el tempo d'aquest podia doblar el dels guitarristes o potser quadruplicar. Temes delicats amb sons estratosfèrics de les guitarres s'alternaren amb d'altres més sofisticats amb alteracions rítmiques diverses. El domini tècnic de tots quatre, i de manera particular dels dos guitarristes és de sobres conegut per tothom, car ells dos estan implicats en moltes i diverses mogudes, algunes d'elles en l'entorn Underpool i amb Seward, Jordi Matas. El jove Campos ens va mostrar el perquè és un dels baixistes, elèctric  i amb contrabaix dels més sol·licitats entre els joves músics, car em sembla que encara està estudiant Grau Superior al Conservatori del Liceu, si no vaig errat. Poc podem dir del Ramon que no sapigueu. 23 Robadors és una segona casa per a ell de la mateixa manera que també ho és per Juan Pablo Balcázar. Prats coordina la Sessió de Lliure Improvisació els dijous alhora que formar part de diversos projectes emergents com és el  cas d'aquest.

2.- Jordi Bonell al Cafè del Conservatori del Liceu
Una vegada acabat el projecte anterior vam anar al Café del Conservatori del Liceu per veure i gaudir amb la Jam coordinada per l'amic i gran guitarrista Jordi Bonell. Només per veure'l a ell ja n'hi havia prou però sempre tenim sorpreses i aquesta va ser en la persona dels joves estudiants que el van acompanyar. Un trio de piano, contrabaix i bateria de joves estudiants van ser el combo inicial, i s'ha de dir que el nivell mostrat pels nois va ser extraordinari. El pianista, jove canari que sempre podies veure a la Sala Fènix em sembla que de nom Alfonso? es va mostrar molt segur i va executar uns bons solos. En preguntar-li el perquè de la seva millora, em va contestar que s'havia passat un temps a Nova York aprenent i tocant molt en alguns dels clubs on s'hi fan Jam Sessions. Una vegada començada la Jam Session, vam poder gaudir amb  el Marino al saxo soprano i Fortuny amb la guitarra del mestre. Moment en què havíem de marxar de cap al Jamboree.

3.- Carola Ortíz presentant "Sirin" al Jamboree
Carola  Ortíz presentava el seu disc "Sirin" al Jamboree i hi havíem d'anar per molts motius, el primer pel fet d'haver-li posat el disc al Programa de ràdio Jazz Club de Nit i també per veure el directe, sempre impressionant. Els acompanyants eren de luxe i així és que teniem a la seva amiga Sandrine Robilliard, cello; Martín Léiton, contrabaix; Guillermo Rizzotto, guitarres i Aleix Tobies, bateria i percussions. Una magnífica formació entre la qual hi havia una substitució obligada i així és que Léiton era la primera vegada que tocava amb ells aquestes músiques i sembla ser que va poder assajar una estona abans del concert; vaja quin tros de mestre. 

El disc, com he dit abans va sonar en un anterior programa de Jazz Club de Nit i és per això que jo ja anava ben preparat, saberut, i no m'esperava doncs cap o poques sorpreses. La música la reconeixia però el que sempre és força reconstituent és veure l'actuació en directe d'una cantant, i més encara d'una artista com és Carola. Vaig poder-la enregistrar en algun vídeo i així doncs us els posaré per a millor comprensió i gaudi de com va anar pel Jamboree. Una cava plena en el primer passe, sembla ser, i quasi, quasi en el segon d'aficionats, amics i familia de la cantant que no es van voler perdre la presentació del seu projecte. Aquí teniu l'enllaç a l'àudio del Programa 255, el primer de la 8ena temporada on podreu escoltar el projecte de Carola i també el de Paula Grande, Maria Betriu i Luna Cohen en un programa que vaig dedicar a les nostres cantants.


Aquí teniu un enllaç a un dels vídeos que vaig enregistrar:


Miquel Tuset i Mallol

Gabriel Amargant Quintet a l'Ateneu de Sant Feliu l'11 de febrer de 2017

I aquestes són les quatre ratlles que vaig posar al Facebook:

"Un dia on també hi havia diverses propostes musicals, al Jamboree, Nova Jazz Cava, etc, etc, i que nosaltres per proximitat comarcal d’ambdós pobles, per ganes de veure/escoltar el projecte dedicat a George Gershwin fet a mida d’Auditori per aquest jove, cada dia menys, i cada dia més gran músic, en Gabriel Amargant, i també, per recolzar els projectes de Contrabaix vam decidir creuar el Llobregat. Allà ens hi vam palplantar uns de Sant Vicenç i allà vam trobar-ne de Rubí, Cervelló, segur que d’alguns pobles més i òbviament de Sant Feliu. Aquest és un projecte que Biel Amargant va estrenar a l’Auditori un dia que no hi vam poder assistir i que podrem tornar a gaudir al Jamboree segurament el proper mes de març. Una formació original amb Gabriel Amargant, saxo tenor, soprano i clarinet; Adrià Plana, guitarra; Marco Mezquida, piano; Martín Léiton, contrabaix i Joan Vidal, bateria. Com moltes vegades passa, i ho dic jo per experiència, no tots i poden ser el mateix dia, i així és que Roger Mas, piano i Enric Peinado, guitarra van acompanyar la resta i no Marco ni Adrià. Estic totalment segur que ningú se’n va adonar d’aquestes substitucions de luxe. El que sí va passar és que l’auditori de l’Ateneu es va veure desbordat per la quantitat de gent que hi vam anar. Si alguna vegada hi aneu, aneu a algun local amb les entrades no numerades, us aconsello anar-hi una bona estona abans si és que voleu veure’ls de prop i escoltar-los també, bé. A vegades s’escolta millor una mica més lluny, però a les primeres files se senten bategar els cors dels músics i les emocions són més fortes tot i “sentint” el seu “feeling”. S’ha de dir que els companys de Contrabaix van encetar una col·laboració amb el Conservatori Superior del Liceu que va consistir en la participació, a mode de “teloners”, d’una formació d’estudiants d’aquesta institució centenària. L’assumpte és que, per sorpresa, agradable tot s’ha de dir, vam poder gaudir d’una bona estona amb el trio de Bernat Casares, amb ell mateix al piano; Peru Peñafiel, contrabaix i el bateria titular de la formació, Luís Miranda va ser substituït per....ai las, que no me’n recordo. Help. Quatre temes força ben interpretats amb un tema de Fred Hersh que de fàcil no en va tenir res. En fi, un “aperitiu” del què tastaríem després, glòria. Amb els alumnes d’una institució com el Conservatori del Liceu em vaig veure a mi mateix amb mogudes com aquesta, similars vaja, des de fa 7 anys comptant amb “combos” d’aquesta institució, l’ESMUC, Taller de Músics ESEM, El Musical de Bellaterra i l’Escola Superior Jam Session. Benvinguts companys a recolzar els nostres alumnes.

Gabriel Amargant Quintet apareixia posteriorment amb només un petit lapsus temporal i tècnic, car hi havia d’haver postes en escena d’amplificadors i estris diversos pel nou concert. Ràpidament ens vam trobar amb les paraules amables, empatia i somriures del Biel tot i explicant-nos el què escoltaríem ben aviat. Gabriel va presentar els temes que havien de tocar, de l’òpera Porgy and Bess, tot i dient que el primer seria el súper conegut Summertime, com així va ser, però el que no ens va dir és de quina manera l’escoltaríem. Amb un arranjament sorprenent ens va sorprendre, corprendre, em sembla que a tots nosaltres. Un tema tan conegut i “senzill” es va convertir en alguna cosa més. Va ser un tema quasi nou pels canvis tonals introduïts, la qual cosa és evidentment la meva opinió, de no del tot neòfit, i voldria que algú dels assistents m’indiqués els meus errors i encerts. Gràcies anticipades. Després d’aquest primer tast de la primera òpera amb artistes de color que es va fer a Broadway, la qual cosa també ell ens va explicar, va seguir comentant la història que hi havia al darrera del següent tema. I així va anar fent a la vegada que anant-nos captivant primer amb el clarinet, i canviant del tenor al soprano. La mestria d’Amargant en tots els instruments de canyes és de tots coneguda, com així la seva faceta de compositor. Potser no coneixeu però que també és un molt bon pianista executant també uns magnífics solos, i això us ho dic jo mateix, car un dia, al JCLV, es va posar a tocar el piano tot i esperant un músic que no arribava, meravellant-nos i més als que ho desconeixíem. Temes amb la formació completa es van alternar amb un tema de Gershwin a pìano i clarinet, un dels seus magnífics preludis. Una formació de mestres amb magnífics solos de Martín Léiton, Enric Peinado, Roger Mas i Joan Vidal. Un projecte reeixit pel compositor, pels arranjaments dels temes, per les interpretacions dels acompanyants i més encara per les del líder. Llargs aplaudiments van acabar els temes i fins i tot algun “guapo” es va poder sentir, i no va ser de la seva mare, que també hi era (com el pare i bona colla d’amics i familiars vinguts del Maresme), sinó d’una altra que així el voldria també com a fill. L’empatia de Gabriel és total. Acarona amb les seves explicacions, fetes amb la tranquil•litat d’un que domina les “taules”, i també amb el sempitern somriure a la vegada que saviesa. No diu res que no pugui interessar. El bis va ser interpretat a piano, contrabaix i saxo tenor amb un tema de Gershwin també, tot i no haver-ho encertat, jo, coses del directe. Una preciosa balada cantada per tants entre els quals Frank Sinatra anomenada “Someone to watch over me” i que ells tres es van encarregar d’il•luminar amb les seves interpretacions, i amb un Amargant fent vibrar el tenor amb la més gran profunditat."
Miquel Tuset i Mallol.

Guillermo Rizzotto Trio a la Sala Sandaru, el 10 de febrer de 2017

I aquestes són les quatre ratlles que vaig penjar al Facebook:

"Doncs, avui que plou serà un bon dia per recordar els concerts vistos aquest cap de setmana per qui us parla.

No podíem faltar a la presentació per primera vegada del projecte del jove i gran guitarrista i compositor argentí establert a casa nostra de fa alguns anys, en Guillermo Rizzotto i el seu projecte “PAZ”, autoeditat amb tot l’esforç que això significa i que uns dies abans vam posar a Jazz Club de Nit en el Programa 272.

Divendres 10 de febrer: Sala Sandaru, Guillermo Rizzotto Trio, amb Paco Weht i Salvador Toscano.

S’ha de dir que hi va haver una gran expectació i tot gràcies a l’esforç comunicatiu del mateix Guillermo, el primer i més interessat. Hi havia d’altres propostes musicals pel mateix dia, però nosaltres ja feia temps que havíem acceptat la invitació del líder, i no només qui això escriu i també allà ens vam trobar amb el magnífic fotògraf i editor de l’increïble blog jazzrecordings Joan Carles Abelenda i amb el periodista i col•lega en això de programes de ràdio de Jazz, en Martí Farré, ambdós amics i aficionats. La proposta tenia convidades de luxe amb Carme Canela¸veu i Natsuko Sugao, trompeta. Elles dues van col·laborar en dos temes, substituint a Sílvia Pérez Cruz i David Pastor, els quals participen en el disc-projecte de Rizzotto. Arribar d’hora és fonamental i així va ser que hi vam anar d’hora, la Susana Negri i jo mateix, que ja ens vam trobar tot i anant-hi pel carrer Buenaventura Muñoz moment màgic d’un encontre, el primer, físic, després d’algunes xerrades virtuals. Una cervesa i moment de salutacions a les convidades, Carme i Natsuko, així com a Dave Phibus i Paco Weht. Mentre jo badava, la cua s’anava construint i quan hi vaig anar ja va ser tard per poder seure a primera fila. A la cua, xerrant amb Martí i Joan Carles i assabentar-me que Martí també havia “passat” el disc del Guillermo la mateixa setmana, igual que vam fer a Jazz Club de Nit. Bona promoció nostre i la del mateix líder, la qual cosa va fer que l’espai es veiés ple d’amics, professionals i aficionats.

Més o menys a l’hora justa, van sortir tots tres a l’escenari per tocar el primer tema. La disposició a l’escenari afavoria la sonoritat de tots tres, guitarra a l’esquerra; bateria i percussions al mig i el baix a la dreta. La sonorització va ser perfecte i vam poder escoltar la música, els sons que sortien de l’escenari i altaveus. El que primer em va sorprendre va ser la tècnica i control dels diferents estris electrònics a càrrec del mestre i líder guitarrista, jo, que m’he escoltat el seu disc força vegades, tot i lluitant amb mi mateix per decidir quins temes no posar. El so de la seva guitarra va jugar entre l’elèctric, pur i dur de la seva magnífica “estrato” i el més dolç de la guitarra espanyola, en el disc, i que en directe havia de fer amb la mateixa Fender. Ell però, ho va aconseguir amb mestria i el control de tot plegat com he comentat abans. Després del primer tema, crec, va presentar el projecte, acompanyants i va agrair a tots la nostra presència. El moment dels convidats va arribar primer amb la Natsuko cridada a col•laborar en un tema del magnífic PAZ. Dir-vos que els dos amics i companys de projecte van estar sublims, com el líder, veient i escoltant la mestria d’ambdós músics, Salvador Toscano, bateria i tambors argentins i Paco Weht, baixos elèctrics. La dificultat rítmica dels diferents temes que van sonar van fer que aquesta mestria, la dels acompanyants, vos palesa i evident. Els solos d’ells dos també van ser reeixits a la vegada que la sensibilitat del líder i guitarrista, ell també mostrant-nos el seu gran nivell com a guitarrista. L’hora de la segona convidada, especial, va arribar amb Carme Canela i la seva magnífica i dolça veu. El tema que va cantar, també amb la trompeta de Natsuko, és una meravella i obra d’art del compositor veneçolà, Simón Díaz i va ser la “Tonada de Luna Llena”. Una cançó preciosa, d’una certa dificultat interpretativa on els sentiments cantant juguen un paper força important també. Després d’aquest preciós tema, Guillermo ens va comentar que de petit havia escoltat molt al gran Bill Frisell, allà a la seva Rosario natal, on sembla que, també a tota l’Argentina s’escoltava força “rock” i “jazz”, és clar. Guillermo va convidar Carme a cantar una cançó, balada, que ella ha cantat força vegades i editada en el seu disc “IRIS” del 2002, disc de Fresh Sound New Talent, el tema de Frisell, ”Strange Meeting”. El concert va seguir amb diferents temes i sempre amb els nostres aplaudiments i les seves magnífiques interpretacions. El bis, obligat pels aplaudiments i amb moltes ganes de fer-lo pels músics va ser, crec, PAZ, interpretat magistralment i amb la més clara i evident il•lusió, com totes les altres precioses cançons. Que serveixi aquesta crònica per anar-los a veure/escoltar el 7 de març al Jamboree. Imperdible. Preparat Pere Pons? 
Miquel Tuset i Mallol.

Anthus a la Nova Jazz Cava el 4 de febrer de 2017

Doncs tenia ganes de veure i escoltar a Anthus, cantant sicilià establert a casa nostra després d'haver passat per indrets diversos entre els quals Irlanda. Aquest jove cantant i compositor és un home que s'ha llaurat el seu propi camí a base de constància i fe en sí mateix. Les seves lletres ben bé ens ho diuen com per exemple la dedicada al seu pare i on li exposa totes les seves queixes per no haver-lo recolzat en aquest el seu camí de la música i el cant. Sort en va tenir de la seva àvia, la qual el va encoratjar i li va fer escoltar tota la música que els altres no volien que escoltés. Anthus ha enregistrat diversos projectes essent el que presentava a la Nova Jazz Cava el més jazzístic i havent-ne fet anteriors amb més música folklòrica i més autobiogràfics. Aquest anomenat "Calidoscopi" me l'havia enviat a casa i jo que el vaig posar en un anterior programa de ràdio, just la mateixa setmana que ell i els seus companys presentaven el projecte a la sala Luz de Gas el 10 de febrer. No hi vaig poder anar per inclemències meteorològiques i és per això que aquí a Terrassa no hi vaig faltar, si més no pel fet que ell mateix m'ho va recordar via whatsapp. En un dia de celebracions de les quals ens vam assabentar al final, i de presentacions, car no ens coneixíem personalment, vam anar a la cova terrassenca per veure, el Joan Recolons en primera instància i jo ja sabent el que anava a veure, el projecte del nostres, nostres amics. I dic en plural perquè la formació al complet la integraven amics com el Manel Fortià, contrabaix; Max Villavecchia, piano; Ramón Díaz, bateria i Pol Padrós, trompeta. Un projecte amb aires de Taller de Músics i no em voldria equivocar. 

Darrerament Anthus em va fer arribar un vídeo d'un dels temes que van fer a la Sala Luz de Gas o sigui que aquí el teniu:




No hi vam ser masses però els que hi vam ser vam gaudir d'allò més. Les interpretacions vocals del líder ens el van mostrar com un molt bon cantant a la vegada que un home amb carisma i empatia. Les improvisacions en "scat" també van ser reeixides i molt més la darrera que va fer quasi totalment improvisada. Les cançons estaban ben construïdes i els ritmes van ser diversos, enllaçant-se amb alguna cançó tipus balada. Els acompanyants van aixoplugar al líder en tots els moments, i així, acompanyant-lo i també en les intervencions solistes de cadascun d'ells. Manel va estar sublim al contrabaix fent alguns solos memorables així com també Pol  a la trompeta va ser el metall brillant que va sobresortir per sobre la secció rítmica i sovint fent duet amb el, cantant i líder Anthus. Si tenim en compte que al piano teniem a Max Villavecchia podrem entendre la tranquil·litat que va mostrar el líder en tot moment. Se sentia recolzat per aquest jove mestre que el dia després, passades les 00h, feia 27 anys. Ramón va mantenir la secció rítmica amb un tempo magnífic, i va acompanyar bàsicament, així com també ens va demostrar la seva vàlua en els solos individuals, tot i que no masses. Al final i en ple èxtasi general, i després del bis de rigor, el tema on Anthus va improvisar quasi tota l'estona, aquest va cantar un aniversari feliz, tot i referint-se al jove, un anys menys, Max Villavecchia. En definitiva una vetllada musical magnífica, llàstima que vam ser pocs però benavinguts. Sort que el dia de la seva presentació a Luz de Gas van fer un pleno total amb més de 150 persones. Pel qui vulgui saber del seu disc "Calidoscopi" us adreço al Programa 263 de Jazz Club de Nit i així poder-lo escoltar conjuntament amb d'altres companys com Natsuko Sugao i Jordi Bonell i per això aquí us deixo l'enllaç de l'àudio:


Per cert, en el reproductor i les descàrregues podreu escoltar l'àudio de l'aniversari feliç dedicat al Max.

I un altre tema a Luz de Gas..



Miquel Tuset i Mallol.

Perico Sambeat Ensemble Plays Frank Zappa al Jamboree, 3 de febrer de 2017

I aquestes són les tres ratlles que vaig posar al Facebook:

"Doncs sí, ara sí, (em sembla que no) quatre ratlles del projecte de Perico Sambeat Ensemble plays Zappa, del divendres al Jamboree...

Després d’un dia de Jazz Modern, ahir dijous amb el Louis Hayes & friends, avui havíem d’escoltar la música de Frank Zappa de la mà del gran Perico Sambeat i el seu ensemble. Una magnífica formació amb dos fronts, l’un, la secció rítmica on hi podem incloure teclat, guitarra, baix/contrabaix i bateria, i el front-line dels vents amb trompeta, saxo alto, trombó i saxo tenor. Una banda així ha de petar de manera increïble però si ara li posem els noms doncs llavors ja pots caure de cul. Perquè els noms han estat els que també estan en el disc, vejam: Santi Navalón, Iván Cebrián, Julio Fuster, Miquel Asensio “Rochet”, Voro Garcia, Perico Sambeat, Tony Belenguer i Javier VercherUna banda amb aquest personal tocant la música de Frank Zappa és una “bomba” com així ha estat el set, el primer, que hem vist avui. Amb el Joan Recolons hem campat per d’altres aires tot i intuint que el segon passe seria amb tota probabilitat similar al primer. Li devia uns pops i primer els pops i després una mica de R&B al Campari Milano amb la Enma Fernández Band. Un Jamboree ple d’aficionats de Zappa i Sambeat s’han barrejat a la cova-cava per deixar-se portar pel record, present en alguns casos com el meu, car m’escolto a Zappa sovint, i també per la novetat de la proposta per veure de quina manera l’han “parit”. D’entrada dir-vos que el so ha estat perfecte, podent escoltar tots els instruments de manera prou clara, i tot això gràcies al genial Alex Seoane Monsoliuliu. Tot just abans de començar el concert, l’amable Perico ha volgut que el seu disc soni al Jazz Club de Nit, així és que me l’ha cedit. I ja després de saludar al Voro García, a la vegada que a la Carme Canela, (ella que no hi podia faltar) s’han palplantat a l’escenari per iniciar el seu projecte.

El primer tema que han tocat ha estat el "Zomby Woof", de l’àlbum de Zappa anomenat "Over-Nite Sensation". Un tema amb una marxa rítmica impressionant i on ja hem pogut escoltar el front-line dels vents que ha sonat increïble, els solos del mateix Perico, amb el seu alto passat per estris electrònics diversos. Un tema típic de Zappa, amb un entremig força dissonant i posterior solos a duet de trombó i guitarra, amb el Berenguer i Cebrián, ambdós amb una trempera increïble. I per darrera sempre, de manera persistent la secció rítmica sense parar. Els canvis rítmics adequats a l’estructura musical del genial mestre que ens va deixar el 1993 per un càncer de pròstata, macasumdena. Escoltar-los a ells és escoltar-lo a ell. Tot i els arranjaments personals de Perico, la música de Zappa l’hem reconegut en aquest tema i ens els posteriors com el següent tema que han tocat, del "Hot Rats" de Zappa, el “It must be a Camel”, ja a un tempo més pausat però igualment persistent. Un tema on hem pogut escoltar un espatarrant solo al tenor amb el gran Javier Vercher, solo doblant o potser més el tempo de la secció rítmica, en els inicis, per després ells seguir-lo a tot drap. Un solo impressionant i gens fàcil i sí, amb molta inventiva i modernitat. L’alter de Zappa, l’Iván Cebrián, ens ha mostrat la seva faceta interpretant com si fos Zappa, a un tempo també bestial, gran i ràpida digitació, mentre els companys el recolzaven, els uns amb el ritme i els altres, els vents, amb riffs de suport. Després, la melodia ja més calmada, una melodia que reconeixíem quasi a cada nota, acabant el tema pocs moments després i de cop. Els aplaudiments no han parat, ni al final ni entremig en els solos. 

En el tercer tema volien tocar un tema “histriònic” però Perico ha proposat la balada que traduïda seria “Sempre t’estimaré” i que originalment és “I promise not to come in your mouth” del disc "Zappa in New York". Magnífic tema que ha estat una balada a un tempo mig i on s’han tornat a lluir tots plegats. Sense entrar amb més detalls, dir-vos que el següent tema ha estat el títol made in Zappa “Don’t you ever wash that thing?” del disc de Zappa “Roxy & elsewhere” i on el Javier Vercher ha tornat a executar un solo espatarrant en el seu estil interpretatiu modern. El teclista Santi Navalón ha fet sonar el seu teclat com si fos un Fender Rhodes i així és que ha executat un magnífic solo, i mentre, els companys l’han estat recolzant els vents per davant i per darrera la secció rítmica. Volia esmentar també les interpretacions de Voro Garcia amb la seva trompeta passada per estris electrònics aconseguit una mena de so doblat amb una mica de delay aconseguint un efecte magnífic. Per un estri similar, el que ha utilitzat el Perico Sambeat en els seus, alguns solos, també hi ha passat el mestre del trombó Tony Belenguer, omplint l'espai de notes pròpies i alienes. Seguidament han fet un medley de dues peces, l’una darrera de l’altra, primer amb “Imaginary Diseases” i després “Tink Walks amok”, on el primer mai va estar enregistrat en disc i Perico va transcriure (com tots els altres temes) d’una gravació en directe, car ja sabeu que Zappa tenia la obsessió d’enregistrar tots els concerts. Imagineu-vos la quantitat d’hores que deu haver en algun recó d’aquest món amb tota la música de Zappa en directe. Després d’aquests dos magnífics temes han fet el gran “Inca Roads” del seu disc “One Size Fits All”, havent estat Santi Navalon qui li ha "xivat" el títol del disc. Santi, segons Perico és un erudit de collons. Un melodia que molts dels presents hem cantat interiorment, al menys jo ho he fet i segur que la Carme també. Els aplaudiments han aconseguit sense massa esforç tenir-los de nou “on stage” per fer-nos el darrer regal, el magnífic “Peaches En Regalia” també del potent “Hot Rats”. Doncs amb aquest regust de modernitat i record entranyable pel genial Zappa hem plegat veles no sense abans felicitar a Perico per la feina tan ben feta i felicitar a tots els companys del projecte. Magnífic Perico-Zappa." 
Miquel Tuset i Mallol.

Louis Hayes Quartet feaut. Jeremy Pelt al Jamboree, 2 de febrer de 2017

I aquesta és la crònica que vaig penjar al Facebook:

"Doncs quatre ratlles abans d'anar a dormir sobre el magnífic concert de Louis Hayes & Jeremy Pelt Quartet al Jamboree:

Doncs sovint diem que.... “avui hem vist un concert de Jazz collonut”.... tot i la diversitat tan àmplia que te aquesta música. Avui però, sí que podem dir que hem vist un “gran concert de Jazz” bàsicament de Hard Bop, i interpretat per quatre mestres, tres de joves i el més màster i líder de la formació (tot i el featuring de J. P.) que ja ha passat la frontera dels 80, Mr Louis Hayes. Un home que és la viva història del Jazz havent format part de projectes com diu Pere Pons a la presentació.

"Cannonball Adderley, Oscar Peterson, Sam Jones, Dexter Gordon o Freddie Hubbard són tan sols alguns dels històrics del jazz que han contribuït a esculpir la llegenda del baterista Louis Hayes. En motiu del seu 80 aniversari és ara el trompetista Jeremy Pelt el que ha decidit tornar-lo a portar als escenaris per a homenatjar la seva figura, que atresora bona part de la història del jazz modern. En plena forma, és l’oportunitat de sentir un autèntic mite del jazz al costat d’un dels músics més punyents de l’escena actual. Imperdible."

Una formació a quartet, o més ben dit, una formació a trio liderada per aquest gran baterista tot i presentant aquesta figura ja molt més que emergent, Jeremy Pelt. Aquest insigne trompetista va poder fer gaudir la gent de Lleida en aquest darrer Jazz Tardor esdeveniment organitzat per Josep Ramon Jové. Poder veure aquest home Jazz de tan a prop i poder-lo saludar tot i dient-li que és un honor que el puguem escoltar a la distància curta ha estat tot un luxe. Una formació a més a més amb Danny Grissett piano, Dezron Douglas contrabaix els quals han estat molt més que a l'alçada. A mi m’ha corprès el pianista, la seva elegància (potser el més elegant dels pianistes que hem vist al Jamboree), la seva precisa i ràpida digitació, a la vegada que el seu magnífic llenguatge i fraseig en els solos. Tot serien elogis per parlar d’aquest gran intèrpret, el qual s’ha “passejat” amb total solvència per tots els temes, i igualment en els dos bisos. El contrabaixista també ha estat superlatiu, acompanyant, amb un walking brutal, i en els solos, on se l’ha pogut escoltar igualment precís i segur, alhora que imaginatiu i melòdic.

El primer set l’han començat a tot swing amb el tema de Cedar Walton, “Bolivia” on ja hem pogut veure la mestria de tots quatre i sobretot la dels dos co-líders, i la qualitat immensa de l’elegant pianista. Jo diria que aquesta elegància deu ser innata i així és com interpreta la seva música, una música elegant, bellament interpretada. Han continuat amb un tema de Duke Pearson anomenat “Is that soul”, magnífic també. El conegut tema de Billy Taylor “Easy Walker” ha estat el tercer del primer set. A cada segon que passava, més impregnats ens quedàvem del què escoltàvem. Més sabíem que estàvem assistint a un concert extraordinari de Jazz Modern interpretat de manera contemporània, evidentment, tal i com toquen els músics ara mateix. Després d’aquest tema han tocat dos temes quasi seguits, identificant el darrer com un tema de Miles de la seva època més bopper, tocat a un tempo viu, jo diria que tal i com el màster el va interpretar. Després ha arribat “la balada”, i aquesta ha estat, segons un assidu al Jamboree, un tema banda sonora de “Els paraigües de Cherburg” de Michel Legrand. Un tema increïble interpretat a un tempo súper lent, on hem pogut gaudir escoltant el metall més brillant amb un so súper delicat i molt controlat, el seu volum. Després ha vingut el primer Blues de la nit, tema amb una melodia súper senzilla i curta, de la qual han fet dos chorus per després iniciar els solos primer amb el pianista Grisset el qual ha tornat a demostrar-nos la seva increïble tècnica i sensibilitat alhora que la imaginació i la utilització de “riffs” diversos d’altri i llenguatge propi. Un solo magnífic del contrabaixista, quasi tocant ell sol, amb el swing delicat del “ride” i acords “solts” de tan en tan, ens ha confirmat de nou la solvència i mestria d’aquest jove contrabaixista. Un blues anomenat “Sad”, si no he entès malament. Després d’aquest tema els nostres herois han plegat veles i semblava que no volien fer el “Bis” de rigor, tot i aplaudir tots nosaltres sense parar i insistir tot cridant “One More”. Al final, després de no massa estona, els hem tingut de nou a l’escenari on ràpidament han decidit quin tema tocar el qual ha estat “Blues For Duanne”, tema de Freddie Hubbard, interpretat a un tempo força viu si el comparem amb la versió original del tema interpretat per Hubbard en el disc de Benny Golson “Time Speaks” on també hi havia Woody Shaw. En definitiva un primer Set magnífic de Hard Bop interpretat per quatre excel•lents músics i mestres.

Nosaltres hem anat al Glaciar on el Joan Recolons ha volgut convidar a uns “calamars” i una birra tot i comentar el concert i parlar d’altres qüestions més mundanes. Entremig ens havíem trobat al Francesc i Enric el primer ànima de Jazz Terrassa de fa molts i molts anys i amic nostre. Comentar-vos també que veure el Joan bellugar el cap amunt i avall portant el ritme i gaudint a tope, és una constatació de lo collonut que va ser el concert, com així va ser. Hi hem tornat amb la intenció de marxar si el set es repetia musicalment parlant. Sort que no ha estat així i ens hi hem quedat, ara amb un Jamboree ple dels nou vinguts com el Jaume Carbonell i parella, i molts dels que hem repetit del primer set com en Xavi Hinojosa i el Marc Ayza. Un dia on hem pogut veure força bateristes i també trompetistes tals com Marc Ayza, Marc Miralta, Jordi Pallarés, Joan Moll, Xavi Hinojosa, entre els bateristes, i Joan Mar Sauqué entre els trompetistes, i en Paco Weht entre els contrabaixistes, tot i que segur n’hi deuen haver estat més els músics que han vingut.

Foto de Mercè Porras
El segon passe ha seguit la dinàmica del primer, pels temes de Hard Bop i també per la balada interpretada ben aviat, passats un parell de temes. Si l’energia del baterista l’hem pogut comprovar en el primer set, així igualment l’hem pogut veure en el segon. Aquest home està en un estat de forma física, per l’edat que te, extraordinària, al menys això és el que m’ha semblat a mi. Amb més de 80 anys i tocant amb un swing delicat temes a un tempo força viu i sense perdre els estreps. Després de la preciosa balada han tocat el tema i versió que va fer famosa el nostre gran Clifford Brown el “I’ll Remember April” quasi jo diria que al mateix tempo. Un gran tema on hem pogut tornar a copsar l’enteresa d’aquest gran pianista Danny Grisset interpretant un grandíssim solo mentre que per sota seu hi havia un swing impressionant amb el “ride” del baterista i el “walking” del contrabaixista Dezron Douglas. Bé, i així ha seguit el tema amb gran i delicat solo del gran baterista inclòs, un home gens sorollós tocant la bateria, la qual cosa agraïm alguns. Després d’aquest estàndard s’hi ha posat amb un Blues del mateix líder amb una melodia força senzilla i repetitiva i només canviant la nota final del “riff”, motiu principal del tema. Un Jeremy Pelt que ha estat incommensurable en els dos passes, demostrant perquè està tan ben considerat a nivell mundial. So ple, gens estrident, i recorrent amb mestria zones d’intervals no massa amplis. La seva diversitat interpretativa és força més amplia, situant-se sovint en els més aguts, tot i que no súper aguts, aquells que no hi són però que has de trobar. Un blues del líder que el pianista s’ha encarregat de brodar amb total mestria en el seu solo tot i fent una sèrie d’arpegis descendents i demés virgueries. Amb aquest tema han acabat el segon passe i després d’una certa insistència per part nostra hi han tornat per fer el corresponent bis i aquest ha estat un tema de Thelonious Monk interpretat a un molt bon tempo, ideal per cloure aquestes sessions al Jamboree.

Entenc la dificultat de portar-los Mauri Estruga considerant el nom i catxé que deu tenir el mestre octogenari i també el propi Jeremy Pelt aquest a tope de l’ona de popularitat en el moment actual. Gràcies per fer l’esforç Pere Pons, i gràcies Joan Mas per seguir recolzant aquesta i totes les propostes de Jazz en aquesta, la nostra cova-cava. Agrair-li a l’Alex Seoane Monsoliu la seva mestria en el control del volum, i és que ha sonat tot de collons. A la barra hi hem tingut la sempre súper cordial simpatia en la persona de l’Òscar de Pombo, el qual amb el seu somriure i amabilitat ha fet que la nostra estada al Jamboree hagi estat perfecte el 100%. Una vetllada amb grans fotògrafs amics i aficionats al Jazz com Antonio Narváez, Joan Carles Abelenda, Oliver Adell Torne, Sergio Sabrini i potser alguns més que hauran volgut captar les millors instantànies, alhora que d’altres amics i dibuixants que també hauran captat a la seva manera el que han vist com en Joma Rius i Manu Dimango. Avui quasi que hi érem tots i també la gran aficionada Mercè Porras i amic de l'ànima."
Miquel Tuset i Mallol.

Dick Them Trio a Can Martí, 28 de gener de 2017

Doncs per aquest dissabte 28 va resultar que ja m'havia desplaçat a Premià de Mar  o sigui que va anar rodat poder anar a veure als meus amics, també amb les ganes de veure l'espai, nou, que els havia convidat. Can Martí és un restaurant amb un gran espai exterior de patis i camps, i aquest és el recorregut que vam fer per arribar-hi. 
La proposta venia de la mà de l'amic Dick Them, contrabaix el qual havia preparat conjuntament amb els seus amics una selecció de músiques de diversos grups del rock dels anys 60s i 70s amb temes de Genesis, The Beatles, etc, etc, que ara no me'n recordo, tocats això sí en clau de Jazz. I els amics, ja ho sabeu, són Jaume Vilaseca, teclat i Ramón Díaz, bateria, integrants també del Jaume Vilaseca Trio i els projectes d'aquest anomenats JazzNesisL'assumpte és que els nostres amics ens havien convidat a un esdeveniment en un nou espai i nosaltres, jo i el Joan Recolons, no hi podíem faltar, volíem veure'ls i també el nou espai. Amb l'entrada ens van convidar a  un pica-pica i a una copa de vi, cava o el que fos, la qual cosa va anar molt bé. S'hi va congregar una bona colla de gent, la majoria estrangers potser pel motiu principal que Tobias, qui s'encarrega de la programació musical d'aquest espai, també ho és, a banda de ser un bon músic profesional, i sembla que toca el violí en l'àmbit de la música clàssica. En fi, allà que ens hi vam trobar una bona colla d'aficionats al Jazz en particular i a la bona música en general.

El format acústic del local va permetre  escoltar perfectament als tres músics en cadascuna de les seves intervencions, acompanyant o fent solos. Els temes van anar passant d'un músic o grup de rock/pop als màsters del jazz amb total naturalitat. Així doncs vam poder escoltar temes de Genesis que tant bé coneixen a algun tema de The Beatles i segur que alguns més que ara no recordo. Em sembla recordar que van tocar "Summertime", jo diria, encabit en tots els altres temes de rock/pop i estàndards de Jazz, i recordo algunes intervencions solistes remarcables de Jaume Vilaseca, Dick Them i també algun solo del RamónEn definitiva, perquè no recordo gairebé rés més, ens ho vam passar força bé en tots els sentits, el musical, el de l'espai, els beures i menges i la bona companyia. De fet, la proposta social de Tobias anava dirigida a establir converses entre els assistents a fi i efecte de conèixer-nos i valorar l'esdeveniment i compartir les nostres aficions, cosa que no vam poder fer el Joan i jo perquè recordo que aleshores se n'havia d'anar a la Nova Jazz Cava a veure ara no recordo qui. 
Miquel Tuset i Mallol.