Marina Tuset i David Sam a Palo Alto, el 2 i 3 de setembre de 2017

Doncs no teníem ni idea del que era això de Palo Alto Market, i la sorpresa de l'espai, paradetes i gent va ser del tot agradable. Un magnífic espai envoltat de natura, vaja, com un jardí interior súper ben muntat amb parades per poder-hi comprar objectes fets a mà pels mateixos artesans i artesanes, amb xiringuitus per menjar i beure i amb dos espais per fer-hi música en directe, l'un interior i l'altre el Solan de Cabras, exterior. En aquest espai vam poder veure el duet Marina Tuset & David Sam i amb la sorpresa en el primer dia i a les 17h de la participació de Milena Casado al flugelhorn. 
Marina, acompanyada del seu estimat David ens va presentar tot un reguitzell de cançons del seu nou projecte, més "calent" pels ritmes caribenys i temes igualment situats en aquests espais. Sembla que la nostra cantant s'enfila per aquestes músiques, cantades en castellà, i amb ritmes tropicals, un pas més en el seu "caminar" i recerca del seu espai musical. 

Els temes propis no hi van faltar així com tampoc els més emblemàtics d'aquest duo, alumne-profe, com el "Miss Celie's Blues", "His Eye is on the Sparrow", i d'altres magnífiques cançons que ells dos han interpretat tantes i tantes vegades. No oblidem que el David li va fer les primeres classes de piano a l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç quan la Marina era ben petita. Els temes propis com  "Y es así" també van omplir d'harmonia el preciós pati de la coneguda marca d'aigües, essent en aquest tema on Marina va requerir Milena Casado a participar a la festa. El conegut tema cantat per Silvia Pérez Cruz "El Panquelero" va ser un altre dels que va comptar amb la participació de Milena així com en el tema "Belen". La combinació de veu, simpatia i compenetració amb el seu amic i antic mestre es va veure enaltida per la sonoritat del fiscorn de Milena. Els seus solos, jazzístics, varen donar un color nou i fresc a la música ja de per sí magnífica que havia fet el duet. La magnífica veu de Marina a voltes càlida i profunda i en d'altres ocasions més prima en el registre més alt, volava lliurement gràcies al suport rítmic del teclat de David Sam, ell sempre tan energètic, sobretot en els finals del temes on s'esplaia a voluntat. L'afinació perfecte de la cantant de Sant Vicenç dels Horts i ves per on filla meva i de l'Anna, ens va fer veure la seva capacitat d'aprenentatge i de quina manera va millorant també en expressió i comunicació amb el públic. Marina és una cantant que s'ho passa bé cantant, ballant i bellugant-se per l'escenari i amb el seu sempitern somriure, comunica el seu tarannà al públic que, sovint bocabadat, l'escolta. Dos dies i quatre bolos a Palo Alto sempre amb un "pleno" en cadascun dels concerts la van preparar pel proper bolo que havia de fer el 13 de setembre al Jamboree amb un repertori però diferent, tot i mantenint alguns temes, i sí amb una formació completament diferent. Però això ja vindrà.
Miquel Tuset i Mallol.

JESSE DAVIS QUARTET featuring VÍCTOR DE DIEGO al Jamboree, 8 i 9 de setembre de 2017

Doncs dos dies amb música magnífica a l'abast del públic del Jamboree dels quals nosaltres només en vam gaudir d'un, però en els dos passes. Què més vols nen?

Una formació amb Jesse Davis saxo alto, Víctor de Diego saxo tenor, Joan Monné piano, Ignasi González contrabaix, Jo Krause bateria.

Una magnífica formació amb un indiscutible líder del qual en Pere Pons ens en deia:

La tradició bop té en la figura de Jesse Davis un dels seus continuadors més fidels. Pocs músics de la seva generació han sabut mantenir encesa la flama de l’essència bopper amb la naturalitat i l’energia que transmet el music nord-americà. Molts han vist en ell la reencarnació d’aquelles llegendes que van revolucionar el jazz i que avui són ja història, però la virtut que el fa únic és la seva extraordinària capacitat per a situar en el present un so i una manera de fer que té més de mig segle. Jesse Davis és un d’aquells músics que permet al jazz instal·lar-se en un racó de l’eternitat. Potser per això sempre que torna al Jamboree reconeix sentir-se a casa seva. I com a convidat de luxe el gran saxofonista Víctor de Diego.

Doncs aquest era un concert on no hi podíem faltar i així és que ens vàrem deixar caure pel Jamboree. D’entrada vaig flipar per com de decorada estava la cova-cava preparada festivament per una festa hawaiana que s’havia de fer després dels dos concerts. Em sembla perfecte que s’utilitzi l’espai per fer-hi festes que ajudaran econòmicament l’empresa a seguir programant Jazz. Ens vam aposentar a la última fila, únics espais disponibles, i sense més dilació els músics van pujar a l’escenari i es van posar a tocar els dos primers temes abans que Jesse presentés els músics, ens agraís la nostra presència i a Jamboree el haver-los convidat i ens expliqués que el primer tema era seu i el segon de Chopin amb arranjament de Jesse. Si el primer va tenir tot l’esperit del Bop el segon tenia els aires clàssics del compositor romàntic amb tot el swing del món i a un tempo mig delicat. Jesse va fer el primer solo de la nit a un nivell estratosfèric i velocitat igual, amb un fraseig carregat de Blues en un tema propi amb una melodia a moments amb cadències descendents i ritmes trencats marcats per piano, contrabaix i bateria. No m’imagino que devia pensar Víctor tot i escoltant el magnífic i primer solo de la nit a càrrec del seu amic Davis, el cas és que ell s’hi va posar seguidament amb el tenor, i que semblà que li costà una mica introduir-se de ple. Ens ho va semblar perquè la velocitat d’execució del tenor no era, (mai ho pot ser) la de l’alto, i perquè els silencis entre frases van ser més amplis que en l’anterior solo de Jesse, aquest en l’ona més Parkeriana possible. Joan Monné també s’hi va ficar de ple després de la mestria mostrada pels dos vents i va volar literalment per sobre l’harmonia primer amb digitació precisa i l’acabà amb una roda d’acords. L’Ignasi i Jo varen seguir el tema a tot drap mentre tota això passava, i les combinacions solistes entre aquest i els altres músics duraren molt més que els “quarts” i “vuits” típics, mostrant-nos de quina manera magistral domina l’instrument. Després, de nou el “tema” magnífic de Jesse Davis acabant-lo tots plegats delicadament. I si d’aquesta manera tan brutal van iniciar el primer set, a tot Bop, el segon tema va sorgir sense dir ni paraula a tot swing, tot i reconeixent quelcom, encara indefinit, però que sonava a alguna música coneguda, sí. Després ho vam entendre en comentar Jesse que era un tema de Chopin arranjat, més aviat, reconvertit a un altre tema i farcit de tot el swing possible. Víctor va iniciar els solos amb el seu soprano, aquest amb un so magnífic i tècnica immillorable alhora que delicat i preciós fraseig. Jesse el va seguir de la mateixa i increïble manera que va iniciar el concert, amb la mateixa precisió i creativitat mostrada anteriorment, i de la mateixa i solvent manera s’hi va encarar en Joan amb la mestria que el caracteritza i el fa ésser un dels pianistes més sol·licitats pels màsters vinguts més enllà de l’atlàntic, com per exemple el gran Benny Golson amb qui fa gires europees des de fa alguns anys, i sembla que també en aquest proper 2018. El tema de Chopin, ja definitivament de Davis va acabar amb els dos vents de manera delicada.

Aquest va ser el moment en el qual Jesse Davis es va adreçar a tots plegats, tot i agraint-nos la nostra presència i estar content de tocar de nou al Jamboree. Va presentar els músics i parlà dels dos temes interpretats tot i presentant les properes músiques tot i dient que a nosaltres ens agraden molt les balades, o sigui que va comentar que farien un “Ballad Medley”.  De fet la primera la va interpretar ell amb l’alto, “You don’t know what love is”, i la segona “My One and only love” el Víctor amb el tenor.  Dues magnífiques balades tocades sense interrupció, la única la dels aplaudiments, i interpretades amb la màxima calidesa i mestria per cadascun dels membres del quintet. En la primera a un tempo slow total, les escombretes es varen convertir al tot swing amb l’inici del solo del líder i mestre Davis mentre Joan acompanyà amb discrets i puntuals acords. Ell mateix es va encarregar de continuar amb un magistral solo on el swing ja era total, a tempo doblat. Ignasi seguí amb fermesa el swing marcat per Jo alhora que encabí les notes justes. Davis s’encarregà de cloure el tema amb la melodia i ja al tempo slow inicial. Els aplaudiments varen ser els únics que es van sentir entre els dos temes, essent Joan qui inicià les primeres notes del preciós “My One and only love”, essent-ne Víctor qui inicià la càlida melodia tot i situant-nos en el so més profund del seu tenor. Magnífica interpretació de Víctor en un tema que Coltrane va fer amb Johnny Hartman i d’igual manera ho va clavar Joan Monné en la seva impro d’igual manera swingat el tempo doblat per les escombretes de Jo i un walking magnífic de l’Ignasi. Víctor va desenvolupar melòdicament el seu solo, quasi no fent-lo i tornant de nou a la melodia, majestuosa melodia que com "Lush Life" no necessita solo. El nostre amic va acabar el tema amb el solo final, sense cap suport, a mode de final de tema, amb una gran interpretació fortament aplaudida per tothom.

Sense dir ni brot, Jesse Davis va iniciar a mode de llarga intro el següent tema a solo, ben solo, la melodia del tema de Kern anomenat “Yesterdays”, ell posteriorment amb l’ajut de la secció rítmica fent el primer chorus del tema, la per després fer el seu en Víctor i iniciar la tanda de solos. El swing ara estava marcat per Jo a la caixa i Ride alhora que el Hi-Hat no parava de placar el temps, amb el xap, xap, constant. Joan i Ignasi l’acompanyaren a la perfecció i així ajudaren a Víctor amb el suport adequat pel seu llarg i magnífic solo, aplaudit per tothom. El líder al saxo alto hi tornà amb l’esperit de Parker volant per la nostra cova-cava mentre la secció rítmica continuà a tot swing. La velocitat de fraseig d’aquest mestre ens va deixar bocabadats igualment la seva concepció melòdica del seu solo també farcit d’arpegis. La seva creativitat seguí per camins inexplorats amb personalitat, la que tenen els nostres músics que l’acompanyaren en aquest magnífic concert com en el gran solo d’en Joan Monné farcit de calidesa i bon gust. El mateix Ignasi en va fer un de sòlid i ben trenat, amb bon tempo i swing amb les notes al seu lloc i bona realització, també recolzada pels dos vents amb notes llargues descendents seguint l’harmonia. Al final els dos vents van fer un duet l’un seguint la melodia, Davis, i Víctor recolzant-lo amb algunes notes a mode d’embelliment i així acabaren aquest magnífic tema de Jerome Stern, delicadament.

I també sense dir ni brot i a mode de final, escoltat per gent jove com Oriol Vallès també en els seus finals, van fer el típic R&Ghanges de Miles anomenat “The Theme”. Els solos dels dos vents es van anar desenvolupant amb mestria tot i reconeixent els dos “moments” de l’estructura típica d’un R&Ch. Monné igualment va brillar de la mateixa manera que havia fet durant tot el concert. Després del seu solo Jesse Davis el va presentar fent el mateix amb la resta de músics, Ignasi, Jo i finalment Víctor de Diego. Krause va poder demostrar el perquè és un dels “drummers” més sol·licitats pels mestres americans que es deixen caure per aquí, ell també (igual que l’Ignasi) formant part de la secció rítmica de màsters com en Benny Golson. Un magnífic tema, ja típic per acomiadar els concerts d’alguns dels músics de casa nostra i de fora. Al final, “My name is Jesse Davis, thank you Jamboree, thank you so much guys”
Miquel Tuset i Mallol.

Michele Hendricks Quintet al Jamboree 26 d'agost de 2017

Doncs un dissabte que vam aprofitar per anar al Jamboree per a gaudir de la proposta d'aquesta potent cantant, filla del gran Jon Hendricks, Michele. Ens va sorprendre la presència escènica, personalitat i empatia amb el públic, vaja, el que es diu vulgarment "taules". Aquestes però, semblen predominar en els artistes de l'altre cantó de la bassa, això sí, amb més o menys simpatia i sempre amb molta professionalitat. No vol dir això que els nostres músics no en tinguin, que sí, però més els que com l'Albert Marquès viuen i respiren l'ambient novaiorquès. Una proposta amb la formació de Michele Hendricks veu, Toni Solà saxo tenor, Gerard Nieto piano, Ignasi González contrabaix i Andrea Michelutti bateria.
El quartet de Toni Solà, en aquest cas trio amb el Gerard i l'Ignasi, varen estar acompanyats pel baterista italià Michelutti al qual hem vist força vegades en concerts a casa nostra tot i acompanyant grans màsters del Jazz mundial com Jerry Bergonzi i demés. Una base rítmica potent doncs, liderada pel multiinstrumentista Nieto que va servir de suport base pel solista i líder Toni Solà i la magnífica cantant filla del mestre Hendricks.

En Pere Pons ja ens parlava així del projecte que havíem de veure:

Filla del gran Jon Hendricks, una autèntica llegenda del jazz vocal, la cantant Michele Hendricks presentarà al Jamboree les seves credencials a l’entorn d’un repertori on no faltaran clàssics del jazz, el blues, el pop i els més diversos gèneres. Més enllà de les tècniques de l’scat i el vocalese i del coneixement profund de veus com les d’Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan, Michele Hendricks sempre ha mantingut obertes les oïdes per a combinar altres registres provinents del blues, el funk i el pop. És per això que els seus concerts sempre són atractius per a tota mena de públic. Una celebració de l’art vocal.

Doncs així va ser, una celebració de l'art vocal i jo afegiria de l'art de la improvisació vocal en "scat". Poques cantants hem vist que improvisin a cada tema com ella va fer, i a més a més fent-ho la mar de bé. Amb una altra solista a l'escenari, Solà va poder gaudir compartint amb ella els seus sempre insuperables solos encabits en l'estil més "mainstream" amb espurnes de R&B quan convenia. El primer tema que van fer, ple de swing i tempo fast va ser-ne un que la gran Ella Fitzgerald interpretava molt i a ella li van dedicar, després d'uns magnífics solos de Solà i Nieto, a tot tren, gràcies al "walking" de l'Ignasi i el magnífic swing de Michelutti. Els "quarts" els va fer Michele amb el baterista, la cantant fent-ho improvisant en "scat". Geni Barry l'hauria acompanyat si hi hagués estat, segur més que segur. Michele va parlar-nos del tema anterior i presentà el següent anomenat "Cha Cha". I amb aquest càlid ritme ens va embolcallar ella i el quartet. Solà ja inspirat en el tema i ritme, va desenvolupar un solo potent amb els seus recursos habituals i fraseig personal. Gerard s'hi va posar de la mateixa manera, amb una digitació pulcre i sentit del càlid ritme mentre contrabaix i bateria li fornien el suport necessari. L'entranyable Ignasi també s'hi va ficar amb un solo força melòdic, amb bon gust i tempo. La magnífica cantant hi va tornar amb el tema, amb un chorus sencer per acabar el tema. 

Ella mateixa es va encarregar de parlar del tercer tema, del qual n'havíem de conèixer la melodia i el títol. I sí que ningú va lligar el tema en la Intro i sí que ho vam fer quan va començar amb la coneguda melodia de "Tea for Two". Primer chorus fet a tempo medium i següent doblat de tempo i així va segui el tema i ella improvisant en "scat"· de manera magistral i amb la màxima llibertat. Tècnica i bon gust a l'abast de no gaires "singers" a la vegada que simpatia i bon rollo a l'escenari. Potser fa un excés de notes però el resultat és excel·lent i encoratja al públic i músics. Nieto va ser el primer que s'hi va llançar a "tot drap" seguint amb el tempo doblat i tècnica impressionant alhora que llenguatge jazzístic, i de la mateixa manera Solà s'hi va llençar, amb una demostració de tècnica tocant les notes de més curta durada amb precisió i bon gust i ritme. L'Ignasi estava en la seva salsa, desinhibit i ràpid, en un dia d'aquells de gaudi personal al màxim nivell tot i formant part d'un magnífic projecte, ell, que participa en els millors que podem veure. La magnífica cantant va acabar el tema tornant als inicis d'una melodia súper coneguda i per això no escoltada massa darrerament. Allò de, "fa temps que no l'escoltava, però te la podria cantar sense tremolar". 

Michele va presentar-nos el següent tema, el simpàtic "Goody Goody" cantat per tanta gent com per exemple al delicada Peggy Lee a tempo manouche, la sensual Julie London i tantes altres. Michele i els seus la van "entomar" amb més marxa i "gresca" amb l'ànim en alça per acabar-nos d'aclaparar. Un tema divertit i farcit de swing i sobretot en la interpretació potent del Toni al tenor on se'l va tornar a escoltar en l'estil on se sent més còmode i també amb la sonoritat, la més texana de totes. Gerard ens va meravellar igualment amb un solo farcit de gust i melodia, deixant pas de nou a la cantant la qual encarà el final del tema, acabant-lo entre força aplaudiments. I amb tot això només estàvem a la meitat del concert, amb un Jamboree amb una bona entrada, amb molts guiris i també gent de casa, i havent escalfat l'ambient el quintet de Michele de la manera més adequada, amb el Jazz més divertit i ballable, que no sempre hem de considerar aquesta música com a "seriosa". El mateix Sonny Rollins era dels que deia que amb el Jazz s'havia de gaudir i fins i tot ballar, coses aquestes que es varen "prohibir" a les primeres èpoques del Be Bop. Temps era temps. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.