Albert Carrique Quintet a 23 Robadors, 10 d'abril de 2017

Doncs evidentment que sí havia d'anar a 23 Robadors a veure el nou projecte del jove crac Albert Carrique i el seu magnífic quintet de joves amb el suport, magnífic, del gran Martín Léiton. Una formació amb l'Albert Carrique, saxos; Òscar Latorre, trompeta i fiscorn; Toni Saigi, piano; Martín Léiton, contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria. I com m'agrada la germanor que hi ha entre els músics, on joves amb talent veuen com d'altres companys més granadets i ja intitulats comparteixen els seus projectes i els ajuden a tirar-los endavant. I deixava la col·laboració de Núria Balaguer, veu, la qual va participar en alguns dels temes. Un espai, aquest de 23 Robadors que es va veure amb molt bon aspecte, jo diria que estava quasi ple del tot, i on, entre el públic hi havia una bona representació de músics entre els quals Alfred Artigas, Santi Colomer i algun més que ara no recordo. 

Van començar amb un tema força divertit d'entrada, car la melodia inicial estava formada per una seqüència de notes interpretades pels vents el ritme de les quals i la resolució final tenia això, un tarannà simpàtic. No ens enganyem però, perquè després la "bèstia" es va desfermar amb tot el swing possible i la més descarnada sonoritat del saxofonista lo més propera possible a Ornette i/o smilars. El diàleg entre els dos vents es va mantenir al llarg del tema a la vegada que existí també una gran comunicació entre els membres de la secció rítmica. Ells sols, i liderats pel Toni van mantenir un pols a pols magnífic amb un solo desenvolupat pel jove pianista. Ben aviat van arribar a la "coda" tornant-nos a situar en el context simpàtic de la ben trobada i curta melodia. Seguidament i sense dir ni brot Martín Léiton va iniciar el segon tema, inicialment sol per ben aviat recolzar-lo bateria i piano. Poc després van ser els dos vents els qui s'hi van afegir amb una preciosa melodia, per cert, molt ben trobada. Una vegada acabada la presentació del "tema", el líder i compositor de tots els temes (propis) va encarar el seu solo amb el saxo soprano. Magnífic so i solo d'aquest jove músic que s'està mostrant (conjuntament amb el seu company i amic, l'Òscar), com un dels nous cracs a valorar, i amb aquesta la seva primera proposta ben bé que ens ho ha demostrat. Òscar s'encarregà de fer-nos gaudir a tope amb el seu magnífic solo mentre volà per sobre la secció rítmica, aquesta donant-li el suport adequat a la vegada que, com en Roger a la bateria, fent també de més que de menys en la seva tasca de suport rítmic. Martín Léiton, com en els inicis hi tornà amb la seva participació curteta per deixar pas de nou al motiu principal del tema, o sigui, contrabaix, vents, contrabaix, vents per acabar amb contrabaix, toquets de bateria i de piano, dolçament un tema magnífic de l'Albert.


L'Albert va aprofitar per presentar els músics i a la jove cantant Núria Balaguer en el següent tema, amb aires melòdics de Wayne Shorter, ella cantant (sense lletra) com si fos un altre instrument, de veu. Un tema que encabiria jo en el Jazz Contemporani per la seva concepció melòdica i rítmica i recordant com he dit al Màster Shorter i on Núria va seguir la melodia en una improvisació cantada mentre els dos companys, l'un al saxo alto i l'altre trompeta la recolzaven dolçament. Un tema que ens mostra també quines són les intencions pel que fa a composar temes i on l'amplada de mires és ben gran. Van seguir plegats en el següent tema, la melodia del qual tenia un caire optimista i positiu, que em va recordar a moments en algunes notes, "coses" de Corea, Flora Purim i similars. El solo que va fer l'Òscar ara amb el fiscorn, ens va situar en aquest context melòdic delicat per la pròpia melodia però també per la manera com el va interpretar respectant el "missatge" del compositor relacionat en aquest optimisme. Ell mateix, el líder, va seguir ara amb el saxo alto un brillant solo farcit de tècnica, velocitat i gran sortit d'idees a la vegada que magnífica sonoritat. Em pregunto quina "boquilla" deu fer servir en el seu alto Selmer Mark VI. Núria ara sí, va mostrar-nos les seves aptituds pel que fa a la improvisació en "scat", força reeixida. També Toni va reeixir en seu curtet solo amb gran economia de notes però molt ben posades alhora que acords i així, després d'ell, hi van tornar amb els inicis per així arribar als finals.

I veiem un vídeo d'un dels temes que van fer:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207397496210275/


Una següent demostració de composició contemporània va ser la que va encetar Martín quasi a "tota hòstia" a contrabaix solo per després seguir ell acompanyat però per notes soltes de cadascun dels vents en un tema sorprenent en aquesta primera part, trencadora de conceptes però que al cap d'una estona es va desenvolupar a un ritme súper "fast" gràcies a la mestria del gran contrabaixista canari el qual va fer que tothom el seguís a aquest tempo desfermat. Per contra, el so del saxofonista, distorsionat, amb sons extra-para-normals, similars als que s'obtenen en les Lliures Improvisacions, deixava anar notes soltes. Roger Gutiérrez a la bateria també va imbuir-se d'aquesta sensació de Free i desenvolupar els seus "esquemes" i patrons rítmics. Alhora Martín seguia, ara al tempo més reduït on s'hi estaven i també Toni ho feia igualment amb notes soltes quasi dissonants, així va ser aquest magnífic tema, el segon en aquest context més contemporani i quasi de Lliure Impro. Doncs les "tornes" havien de canviar i així és que ho van fer en el següent tema, a moments una marching song amb reminiscències de Mingus si se'm permet i  i més de Monk. El ritme de "marxa" ben marcat per contrabaix i bateria permeté a Toni deixar anar la seva versió del tema, ara sí i per aquest amb els aires Monkians. El líder va desenvolupar el solo de manera magistral i ara sonant a lo Dolphy, mestre admirat per ell i nosaltres, vosaltres i jo. Gran solo de l'Albert i ben bé podria dir-vos que "qui l'ha vist i qui el veu ara", crescut en tots els bons aspectes. I si parlem del seu amic i company d'estudis des de tota la vida, i Olesà  com ell, doncs d'igual manera dir-vos el mateix, "qui l'ha vist i qui el veu ara". Ambdós músics estan desenvolupant una sòlida carrera conjunta i a la vegada per separat amb projectes individuals cadascun d'ells, aquest de l'Albert però és que l'Òscar en te un a quartet que podrem gaudir el setembre a Sant Vicenç dels Horts. Un tema sovint amb un magnífic swing amagat darrera el marching i també tema simpàtic per la pròpia melodia amb glissando inclòs. 

Amb una altra presentació de músics van tocar el que seria penúltim tema i ara també amb la col·laboració de Núria Balaguer en un tema molt delicat, inicialment amb veu i trompeta a l'uníson i quasi en tempo de súper balada. Una lletra en català que ja ens agradaria tenir penjada en aquest blog, a veure si l'Albert s'ho mira i la hi posem. Una balada preciosa i molt ben cantada tot i la seva clara dificultat melòdica i on l'Albert es va lluir de nou al soprano, mentre la resta de companys mostraren com el tema es desenvolupà en el context també contemporani de ritmes i melodies, sobretot amb en Roger desfermat de manera controlada. Al final però s'hi va arribar delicadament. 

I veiem el magnífic tema amb què van acabar el concert:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207397751496657/

I bé, el tema Bopper havia d'arribar i així és que ho va ser el darrer. Una melodia curta va donar ràpidament pas als solos dels músics, el primer dels quals el del crac Òscar Latorre, i mentre, la secció rítmica cavalcada a "trote" de swing i blues. Un "Walking" magnífic de Martín ben bé ens ho mostrà, alhora que el swing d'en Roger i l'acompanyament d'en Toni. El líder s'hi va ficar a tope en aquest Blues de concepció harmònica i bopper de interpretació. El so proper a Dolphy tornar a sonar en aquesta cova-cava, feu de múltiples projectes, alternatives en els inicis i que després veuran la llum més àmplia del dia ja una vegada la consecució del preuat treball discogràfic i posterior presentació en d'altres espais emblemàtics de la ciutat i d'arreu. Toni s'hi va afegir a base d'acords ascendents/descendents i arpegis diversos alhora que el walking imparable de contrabaix i swing de bateria seguien en una desfermada consecució del millor tema per acabar el projecte de presentació. Encara però Martín va tenir temps de fer un "solo a walking" incommensurable per inventives, pulsió harmonies i swing, i mentre, el suport de bateria i piano, ell va decidir volar i per 10 que ho va aconseguir. Aplaudiments per encetar la tanda de "12" amb en Roger i la resta de companys, la qual cosa podeu haureu vist en el vídeo que vaig penjar al Facebook.

Com a final de post dir-vos que aquest és un magnífic treball que vam poder veure a 23 Robadors a la distància més curta i acústica i que espero ben aviat pugui veure la llum física en un compacte o edició física similar. Enhorabona Albert per les composicions i interpretacions a la vegada que felicitar a la resta de magnífics companys.
Miquel Tuset i Mallol.

Eric Revis Quartet al Jamboree, 9 d'abril de 2017

Doncs aquest era un altre concert al qual no hi podíem faltar. Un mestre del contrabaix que ja havia trepitjat el Jamboree un 13 de març de 2014 amb una formació diferent i igualment de diferent la proposta. Aquestes van ser les quatre ratlles penjades al Facebook post concert:

"Doncs encara flipo, literalment, de la descàrrega energètica i sonora que hem rebut la molt bona colla que ens hem trobat al Jamboree. El quartet de l'Eric Revis ha estat superb, imaginatiu, potent, delicat, i un llarg etc de qualificatius que igualment apliquem a cadascun dels integrants de la formació. Una màquina polirítmica impressionant amb Kalimba inclosa a càrrec del Chad Taylor, amb el líder Eric Revis dirigint-lo vers espais rítmics i melòdics inversemblants. El gran Ken Vandermark, extraordinari en el tenor i clarinet i atent a tots els canvis inclosos en els temes, i moltes vegades senyalitzats per la magnífica Kris Davis. Tot un luxe d'una proposta musical gens fàcil, per a gaudi d'entesos i curiosos. Compenetració total del líder amb canyes i ritmes i indicacions visuals i sonores d'aquest vers la magnífica pianista. Cap símptoma però de res que pugui fer pensar en inestabilitat ans el contrari, la improvisació a l'inici dels temes (allò de,,,ara farem aquest o l'altre), o els inicis de temes a càrrec de solos o intros del líder, esdevenien en perfectes simbiosis musicals de cadascun dels components del quartet. 

Un tastet el podeu tenir amb aquest vídeo penjat al Facebook:


Perfecte conjunció en el desenvolupament lliure dels temes i perfecte comunió a l'hora d'interpretar-los, en els solos i posteriors finals i retorns a melodies. Una música diversa, melòdicament i rítmica, rica en sonoritats artificials com quan Kris feia sonar el piano "tunejat" o en Chad introduïa els sons de la Kalimba (gràcies Martí). El líder ha presentat als companys en cadascun dels passes i no s'ha estat massa a presentar temes tot i haver-me semblat escoltar que havien fet algun tema del Ken, i fins i tot m'ha semblat escoltar el nom de Monk. Hi ha hagut en els dos passes temes que s'han enllaçat amb d'altres aconseguint mantenir-nos en tensió prop de 20 minuts sene parar. Els canvis eren però evidents, pel ritme, però en cap moment hi ha aparegut el silenci entre ells. La continuïtat de la música ens situava en una altra atmosfera tot i entendre que passaven coses diferents. El deixar-nos portar pels camins diversos ha estat la clau i demostració de com de predisposats hi hem anat tots plegats. Moments repetitius, rítmicament parlant, han permès veure com les "altres" músiques es desenvolupaven en llibertat. El swing ha dansat en algun tema quasi clàssicament, i amb els sons del tenor, més moderns, quasi ens oblidem que escoltàvem a Monk. Els solos del líder han omplert de profunditat sonora l'espai de la nostra cova-cava. 

Un altre tastet de vídeo en el segon set:


La concentració de tots plegats ha estat esglaiant. La serietat de la proposta només es veia rebaixada pel somriure còmplice del líder vers el baterista. Una serietat que s'ha mantingut en els dos passes en el rostre impenetrable de Vandermark. Kris Davis s'ha deixat portar pel líder i ella mateixa s'ha desfermat mans al piano en determinades ocasions. La musicalitat de la pianista, amb una música situada an una òrbita contemporània, podia contrastar amb els sons més estratosfèrics del saxofonista, estripant literalment el so del seu tenor. Amb el clarinet les coses han anat d'una altra manera, evidentment, tot i haver-lo tocat poquet. Si hagués dut el clarinet baix, altre gall hauria cantat. En fi, una proposta trencadora, i ja en portem algunes al Jamboree, gràcies Pere Pons, i dues en pocs dies si recordem la recent del gran Barry Guy. Tot i la proximitat de les músiques, és evident la llunyania d'aquestes. Projectes similars però amb clares diferències estilístiques al menys pel que fa a la concepció i manera d'entendre el contrabaix d'ambdós líders. M'ha semblat que Revis no estava massa còmode en l'aspecte més free de com tocar la berra i obtenir-ne sons diversos de múltiples maneres, la qual cosa no semblava passar-li a Barry Guy. Tot i això, que m'ho podia haver estalviat, Eric Revis ha estat immens liderant la seva proposta tot i estar tan súper ben acompanyat per Kris Davis, Ken Vandermark i Chad Taylor. Un so magnífic per les mans destres de Pol i un ambient magnífic de Club amb amics fidels, fotògrafs i dibuixants, crítics de revistes, músics i aficionats, fa d'aquest l'espai idoni per a gaudi en proximitat de les millors músiques, les que sempre escoltem. Gràcies Mauri Estruga per embolicar-te d'aquesta manera."

I per acabar-ho d'arrodonir...

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207395142951445/

Miquel Tuset i Mallol.

Jam Sessions al Sinestesia amb Natsuko Sugao, Oriol Roca i Santi Colomer, 7 d'abril de 2017

Doncs finalment vaig poder anar a la Jam del nou local de Sants, l'anomenat Sinestesia. Aquest és un espai totalment nou amb tot el que això implica de despeses immenses pel que fa a decoració, equipaments de tot tipus i una total insonorització. I és que aquest és un "element", el més important d'aquesta cadena. Realment han aconseguit que el so no "molesti" ni als immobles veïns ni fora al carrer. Un 10 per aquesta emprenadora tan carismàtica i treballadora, na Jolanda Marrone. Ella sola s'ha carregat a l'esquena aquesta magna obra i la veritat és que l'hem d'ajudar a tirar-ho endavant de la única manera que podem i és anant-hi. Allà hi trobareu a una amiga seva (recordeu que elles s'estaven a la Sala Fènix) la Zuza Jaroszinska i el fotògraf "oficial" de l'antiga sala i d''aquesta, company de Jolanda.

De fet el primer dia que hi vam anar va ser el dia de la inauguració, dia de pleno total, on quasi no s'hi cabia i on hi vam trobar molts coneguts i aficionats. Van fer una celebració magnífica, invitant-nos a tot, menges i beures, i vam gaudir de la companyia i aquell dia no tant de la música, car no els hi van funcionar els aparells per motius diversos. Melissa Bertossi va estar-se aquell dia compartint música al saxo soprano amb el DJ, la qual cosa no crec que torni a repetir. En fi, que d'això ja fa més d'un mes i que hi havia de tornar, i ara sí, amb el saxo alto i per tocar algun tema. Així és i així va ser. Hi vaig anar d'hora i poder seure a primera fila. Abans però, ja havia saludat als tres músics que obriren la Jam i a les dones del local. Natsuko Sugao, trompeta; Oriol Roca, contrabaix i Santi Colomer, bateria van ser els encarregats d'iniciar les músiques, primer ells tres per després intervenir tot un seguit de músics a la Jam Session, músics la majoria professionals i qui això escriu, un amateur, aficionat, que intenta aprendre cada dia una mica més. Entre la bona colla de grans músics que hi van aparèixer hi van ser Joel Moreno, guitarra; Octavio Bugni, piano i d'altres músics a la guitarra i bateria, dels quals malauradament no en sé els seus noms. 

El trio base va iniciar el "bolo" interpretant alguns temes, els suficients per a escalfar motors i mostrant-nos el seu molt bon fer. Natsuko està darrerament molt inspirada i les seves intervencions sempre estan farcides d'originalitat i bon gust. La secció rítmica que la va acompanyar era de veritable "luxe", amb un Oriol Roca magnífic com sempre, súper concentrat i precís en la pulsació i afinació d'un instrument força difícil de manegar com és la "berra" de quatre cordes. Santi a la bateria va estar com sempre força delicat, amb un control màxim de la seva "sonoritat", tot i no tenir "cap problema" pel que fa a insonoritzacions en aquesta nova i molt ben muntada Sala Sinestesia. Una secció acompanyant rítmicament i de manera melòdica per les quatre cordes, complement ideal per a la trompetista Sugao que era qui liderava la formació. Joel Moreno s'hi va afegir crec que el primer i així va començar la Jam Session, amb quatre músics professionals i magnífics. Després l'Octavio al piano va acabar d'omplir l'escenari de bones vibracions, les millors, les del Jazz ara en formació de quintet. En fi, que la cosa va continuar la mar de bé, amb més músics i també amb un parell de temes de qui això escriu. 

Dir-vos que aquest nou espai ubicat prop de l'Estació de Sants al carrer de Santa Caterina sembla que comença a rutllar pel que fa a públic i músics participants a les Jams. Tot i això, no us oblideu d'anar-hi que no és pas massa lluny i la companyia de les dones que ho porten és del tot súper agradable i les hem d'ajudar a tirar-ho endavant, sobretot a qui ha posat tot l'esforç personal i econòmic, la Jolanda Marrone
Miquel Tuset i Mallol.