The Infidels al Jardí Tete Montoliu, música als parcs, 20 de juliol de 2016

Doncs en un dia que no teníem prevista aquesta música, ens hi vam trobar com per casualitat. Havíem quedat per anar per primera vegada a l'Ocaña a veure el trio amb el Vicent Macià, Martín Léiton i Ramon Prats i ens vam equivocar de dia, o sigui que el Joan Recolons va veure que feien jazz als jardins Tete Montoliu i de cap allà que hi vam anar. Només arribar ja ens esperava una molt amable noia que feia tasques d'hostessa informant-nos del què anàvem a veure. En veure el nom de la Milena Casado vaig respirar...eps, que ja sé qui és la Milena....els hi vaig recordar que l'havíem vist a 23 Robadors formant part de la Martín Léiton Big Band....ah sí, van dir.....ostres, collonut....

Ens vam asseure a la segona fila tot i esperant l'hora d'inici i que no acabés plovent. Van començar puntuals i vam tenir sort que la pluja no caigués. Una formació aquesta, amb teclat, contrabaix, bateria i ella al flugelhorn. Em va semblar veure una trompeta, el cas és però que no la va treure i només la vam escoltar amb el fiscorn. El primer tema va ser un magnífic How deep is the ocean. Van seguir amb d'altres meravelles  molt ben interpretades totes en un estil marcadament "cool", segons la meva opinió. Tot i haver-hi temes amb més tempo, els sons em van semblar situar-se en l'ona cool.....

Una formació amb: Daniel Ferruz, teclat; Milena Casado, trompeta; Corentin Le Hir, contrabaix i Adrià Claramunt, bateria. 

Ens vam quedar amb detalls interpretatius de tots quatre tot i dominar més el contrabaixista i la intèrpret de metall. l'Adrià i Daniel van estar perfectes en la seva tasca de base rítmica de la qual també en participa el jove contrabaixista. Aquest però, ens va deixar uns solos magnífics alhora que la jove trompetista. Del Daniel van fer-ne un  tema, una preciosa balada, melodia i harmonies, on també va brillar de manera individual així com també en els altres temes. Els "quarts" del bateria Adrià van ser els adequats i es va mostrar correcte i gens sorollós, la qual cosa s'agraeix. Milena és una jove cubana amb una trajectòria i futur que no dubto li seran molt propicis. L'hem vist poques vegades però ja n'hem tingut prou per entendre que estem davant d'una més que promesa, una realitat. Si no estic errat, crec que se n'anirà a al Berklee College of Music de Boston amb alguna beca i potser "Fullright", si és que s'escriu així. En fi, que aquesta és una formació muntada "ad-hoc" per aquests dies de l'estiu i la "música als parcs" de Barcelona. Els Infidels no ho són tant, o potser sí, ho són del tot, afortunadament, com tots nosaltres. 
Miquel Tuset i Mallol.

2n dia del 7è Festival de Jam Sessions amb El Musical i Esmuc, 16 de juliol de 2016.

Doncs aquest segon dia de Festival de Jam Sessions el vam tornar a fer al pati jardí de Can Comamala i va començar amb el combo d'alumnes de grau professional de l'escola El Musical de Bellaterra.

Aquest combo es va presentar amb una formació jove amb una base rítmica liderada pel Jordi Gaspar al baix elèctric, guitarra baixa més aviat. El van acompanyar el seu fill Ricard al teclat i en David a la bateria. Amb la guitarra nítida del jove Albert Muñoz, aquest quartet va iniciar les músiques d'aquesta segona nit de festival amb un tema instrumental. Aquesta va ser la seva presentació i va ser el mateix Jordi qui la va fer després del tema. Teníem però la sorpresa d'escoltar a una veu gens típica però amb molta personalitat i que segur ens donarà moltes alegries en un futur no gaire llunyà, esperem. Aquest és la veu de Mirentxu Palomar. Una veu de registre mig i entonació acurada a la vegada que amb una gran creativitat interpretativa. Temes de Steve Wonder per després el Let's Cool One de Monk, van anar configurant el concert d'aquest combo el qual va estar força aplaudit. Sempre hauria de ser així, que els aplaudiments vinguessin del públic aficionat però també d'una munió de familiars i amics que van acompanyar a aquest combo. 

Els primers en arribar van ser els avis de la Mirentxu i ben bé que es van presentar i jo que els vaig situar a primer fila, amb reserva de més taules per els altres familiars. Mentre aquests joves tocaven, els del combo de l'Esmuc s'estaven alimentant amb les magnífiques menges de La Taska. Sempre faig que mentre uns toquen els altres escolten, i així va passar en acabar els temes aquesta escola, que els nois de l'Esmuc es van posar a tocar i els de El Musical a sopar, conjuntament amb pares i profes de l'escola. D'altres temes van sonar com el Softly as in the morning sunrise i demés temes estàndards "portats" al "Funk" amb tot el respecte per la tradició. 
Havíem de comptar amb l'Eladio Reinón però no va poder venir per problemes de salud no greus però que el van indisposar. Tots que ho vam lamentar. Una gran llàstima l'absència forçada d'aquest gran mestre i millor persona. 
Els solos d'aquesta formació es van anar desenvolupant amb la participació de tots els nois, i la del gran màster dels sons més baixos de l'espectre, en Jordi Gaspar, el qual va arrencar sense esforç aparent els nostres aplaudiments. Els temes van anar-se desenvolupant de manera natural, essent alguns d'ells coneguts del món del pop amb uns arranjaments força reeixits i ben interpretats pels joves músics i màster acompanyant.

Després d'ells i els merescuts aplaudiments van pujar els joves de grau superior de l'Esmuc. El combo que es va presentar va ser el Combo Coltrane amb el Joan Mar Sauqué, trompeta; Albert Carrique, saxo alto; Clara Lai, teclat; Xavi Castillo, contrabaix i Joan Moll, bateria. Una formació excel·lent amb un treball sobre la música de Coltrane el qual han desenvolupat al llarg del curs i que tant bé van saber-nos interpretar. De fet teniem moltes ganes d'escoltar-los per diversos motius, com per exemple la parella solista de vents, l'Albert / Joan Mar, ambdós ja amb una sòlida reputació pels seus treballs amb formacions de prestigi com la Vicens Martin Dream Big Band en el cas de l'Albert i amb la Sant Andreu Jazz Band / Joan Chamorro en el cas del Joan Mar. La secció rítmica la liderava la pianista Clara Lai de la qual n'havíem sentit a parlar així com del bateria Joan Moll aquest assidu a les Jam Sesions de la Nova Jazz Cava. Teníem però en aquesta formació a un músic ja professional, en Xavi Castillo, el qual col·labora amb força projectes actuals. Aquest és un músic amb un llenguatge fresc i àgil, dominador de l'instrument i un referent actual del contrabaix. 

De fet en Xavi va venir fent una substitució del contrabaixista original del combo, el qual no va poder venir. El mateix Albert va venir substituint a un altre vent, i ja veieu de quina manera ho van fer tots dos. Després de dos temes amb marcat accent hard bop van delectar-nos amb una magnífica balada, Naima, per totes les senyes. Ja els havíem escoltat abans i gaudit amb el magnífic so de trompeta i saxo alto. Quin so més impressionant i jazzístic. Uns nois amb tot un futur al seu davant. Una formació que venia preparada  amb un gran i llarg repertori que malauradament no van poder interpretar per assumptes de temps i que ho havíem de fer perquè els músics que van venir poguessin tocar també. Al final aquests van ser el Juan Carlos "Speedy"  i jo mateix. Ja va essent "normal" trobar-nos tots dos a l'escenari compartint-lo amb aquests joves mestres. Gràcies a ell, no m'ho haig de "fer" jo sol. Gràcies Juan Carlos. La teva afició també és la meva i espero que així segueixi. Aquest combo va tocar més de tres quarts d'hora incloent-hi el primer tema de Jam que van fer amb els dos Jordis de l'escola El Musical, en Jordi Gaspar i Jordi Martínez, contrabaix ara sí i teclat respectivament. S'ha de dir que el repertori de Coltrane escollit i treballat no és el més trillat de temes súper coneguts i sí que se li notava l'empremta i estil. Aquest darrer tema interpretat per les dues escoles va resultar ser un magnífic Blues que va servir per donar pas a la Jam Session on hi vam participar nosaltres amb alguns d'ells.

El primer tema va tornar a ser protagonitzat pel combo de El Musical i tot gràcies a la insistència dels seus amics i familiars, així és que els vam tornar a convidar a pujar a l'escenari i tocar un tema instrumental. Després d'ells ens hi vam posar amb el Blue Monk i havent convidat a la Mirentxu a cantar, a improvisar el que volgués. Ens trobàvem ja en la nostra salsa amb temes coneguts i on ens podíem desenvolupar segons les nostres limitacions i habilitats o manca d'elles. Mirentxu va improvisar amb força gust per la seva edat. I és que no us havia dit que te només 15 anyets, tot i no semblar-ho. La nena sembla més noia que nena. Més formada mentalment per l'edat que te, la qual cosa ja ens diu que s'ho pren força en serio. Després ens hi  vam posar amb el Alone Together amb el reforç magnífic del Jordi Gaspar al contrabaix. 

El Juan Carlos va seguir el solo amb el seu característic i potent so, totalment desinhibit. Després d'aquest tema vam convidar als dos vents de l'Esmuc a tocar el Bye bye Blackbird. Poder estar-nos amb ells tot i escoltant-los de quina manera i frescor van interpretar-lo, amb un fraseig ràpid i lleuger, és quelcom que em fa molta il·lusió al menys a mi. A l'Albert li segueixo la seva evolució de fa anys, de quan van venir amb l'Òscar Latorre i d'altres nois amb metalls representat a l'Escola Municipal d'Olesa de Montserrat en un ja llunyà Festival de Jam Sessions, potser el segon, quan ho fèiem tot a la Plaça Sant Jordi. Bé, doncs aquests nois són ara ja uns mestres als quals haurem de veure de lluny. El darrer tema que vam fer va ser el Now's the Time , un Blues en F, en D per a nosaltres, tema de Parker que també ens agrada molt i amb el qual ens apanyem més o menys bé. Després d'això i minuts abans de l'hora fatídica, les 00h, vam acomiadar el segon dia de Festival tot i agraint a tots els músics la seva participació, a les escoles la seva participació, a tots els presents el seu recolzament i a l'ajuntament el seu recolzament el qual va succeint any rera any. 
Miquel Tuset i Mallol.

Jazz a les Vinyes a "Ca la Mary", diumenge 10 de juliol de 2016.

I seguint passant d'un lloc a l'altre....

Molt bon dilluns a tothom, avui encara fet pols, enfebrat amb tos i mala llet a sobre....hi era, i vaig afrontar-ho i no ho havia d'haver fet. Constipat vol dir també sord, i si a més no se'n sap prou, no t'hi fotis. Bé, a banda d'això, el dia d'ahir a la caseta Gumà, de la Mary Guma Garcia va ser extraordinari. Com cada any des d'en fa alguns, i en el segon cap de setmana de juliol, Mary convida a tot de músics professionals i a alguns aficionats a participar en un dia de Jazz a les Vinyes a ca seva, a Santa Maria de Miralles, tot just a una horeta i escaig de Barcelona. Pels nou vinguts, hi ha una presentació del seu taller de ceràmica i la seva magnífica obra exposada a les diferents sales que hi ha. Pels altres, xerrar, salutacions i abraçades per posteriorment situar-nos al voltant de l'aperitiu preparat amb tot el carinyo per ella i les seves amigues. Aquest any però, de Sant Vicenç dels Horts van arribar 5 truites que van desaparèixer quasi del tot abans de dinar. Un dinar posterior amb arròs salvatge, enciams, escalivada i un magnífic fricandó amb moixernons i d'altres "boletus", regat amb vins diversos i per arrodonir-ho amb cava i pastís a les postres. 

Després del magnífic àpat, temps per la xerrada els més, per estirar-se i fer una mica de migdiada els altres, i passada l'estona i quasi sense adonar-nos-en ens vam trobar escoltant, de lluny, els diversos instruments que anaven sonant tot i manipulats pels diferents músics, tots ells fent proves de so. Mary va presentar l'acte tot i agraint tothom la seva presència i en Valentí va cridar als músics que formarien el primer combo...en Josep Maria Farràs, Joan Masachs, Dani Rambla, Ramon Grimalt i Adrià Font van ser els Màsters inicials tot i interpretant un parell de temes en el més pur Mainstream. Després d'ells va aparèixer una formació amb seu a Olesa amb aires més funkies amb una bona cantant i formació amb dues guitarres, baix elèctric i bateria. 

Després d'ells, va aparèixer un projecte muntat a Cuba pel pianista i guitarrista on hi apareix Roser Monforte Gascon als diversos i dolços vents. Aquest és un projecte a quintet, crec que em van dir, però que ahir el van provar a trio, on les belles melodies i els ritmes suaus es barregen amb sons més clàssics. El Valentí els va fer tocar un tercer tema, també encoratjat per la bellesa de les músiques dels tres, també d'Olesa. La quarta formació abans del berenar va ser la del mestre Aldo Caviglia, amb els joves cracs Albert Carrique, Oriol Vallès, Alba Pujals Roigé, Jöel Gonzalez Marsellach, Joan Humet i jo mateix. Ells van tocar perfecte un parell de temes, el Bye Bye Blacbird i el Perdido, i és així com ens vam trobar amb el desitjat berenar.

Amb la meva situació anímica post play, enfebrat i fet pols, vam optar amb la Juana Muñoz Andreo de plegar veles tot i acomiadant-me dels dos amfitrions, Mary i Valentí, així com dels amics i algun músic. Segur que la segona part devia anar la mar de bé, car mentre marxàvem, escoltava de lluny la preciosa veu de la Laia Porta i la nítida trompeta de Dan Posen.
Miquel Tuset i Mallol.

Benny Golson Quartet al Jamboree el 9 de juliol

I seguim passant del Facebook al Blogbook....

Ara mateix al tren esperant que surti a les 00h per tornar a casa. Si ahir vam vibrar amb el funk de Princess Of Time avui ho hem fet per partida doble amb un dels Masters del Jazz, en Benny Golson a ritme de swing. Dos passes magistrals amb màster classes en cadascun d'ells. Benny és un gran pedagog i per tant comunicador. Les seves històries li han servit per introduir-nos el tema següent i han estat en alguns casos impressionants, quan ens ha explicat qui era un jove trompetista anomenat Clifford Brown, des de tocar a les Jams de Philly fins el tràgic moment de la seva mort. La Mònica Sabrià Miracle fins i tot s'ha emocionat més i li han caigut unes llagrimetes. El tema per descomptat ha estat "I remember Clifford". Abans havia sonat Whisper Not, després d'explicar-nos que el va compondre en 20 minuts. Quan els hi va explicar als companys li van fer broma tot i dient-li que no podia ser gaire bo. Una primera part magnífica amb una història una mica llarga, sort n'ha tingut de no ser-hi la seva dona, sobre els seus inicis amb els amics de North Philadelphia, Coltrane, Jo Jones (Philly), etc...havent-hi sa mare pel mig i en una ocasió que els hi van cancelar un concert a la Big Band on hi tocaven. Un altre tema que ha sonat, crec que el segon, ha estat "Mr P.C." també després d'explicar-nos que el seu amic Coltrane potser li hauria dedicat a Paul Chambers. El primer set ha conclòs amb el magnífic tema de "Brownie" anomenat "Timekeepers" havent començat amb l'"Horizon Ahead".
El segon passe després d'un quart de pizza ha estat encara millor pel fet d'haver-hi encara més aficionats. Els temes propis han compartit escenari amb el "Take the A train" i un slow "Now's the time" magnífic alhora que el "Confirmation", també de Parker. L'"Stablemates" ha sonat després d'explicar-nos com el va parir i fer una classe magistral sobre la importància de tocar bé els temes a very slow tempo. No ha parat de lloar els músics que l'acompanyaven i ben cert que ha estat merescut, car han estat extraordinaris. En cadascun dels passes han pogut tocar a trio, i ell escoltant-los allà mateix. Joan Monné, Ignasi González i Jo Krause han brillat com a trio base, com a concept-trio i individualment. Un concert que ha finalitzat sense bis, ni al primer ni segon passe, motivat per la seva generositat tan per les músiques com per la d'oferir-nos històries del Jazz de primera mà.

Doncs el que deia Mr. Benny Golson és que no cal anar a New York per escoltar bon jazz i a bons músics car la nostra "cantera" és de primera qualitat, i te tota la raó. Evidentment convé anar-hi per escoltar què fan els altres però per manca de bons músics locals. Avui ens ho han mostrat tots tres en el "Yesterdays" del segon passe i un altre magnífic tema del primer, el "I hear a rapsody". Una de les coses que també ens ha dit és que això del Jazz no s'acaba mai i que un sempre n'està aprenent. Això constatem cada vegada que escoltem als nostres músics i avui ho hem pogut constatar sobradament. El Joan ha estat increïble en els seus solos, magistrals cadascun d'ells. La compenetració amb el geni americà ha estat total, la qual cosa no és gens baldera, car aquest és imprevisible sobretot quan decideix fer un duet amb el bateria, p.e. Si el piano a les mans del Joan ha sonat sublim, els molts solos que ha fet el Jo Krause l'han catapultat amb l'admiració del màster americà. Després dels solos hi havia els quarts, tot i que no en tots els temes , i Jo s'ha esplaiat i gaudit d'allò més, i amb ell, tots nosaltres. Al contrabaix hi hem tingut a l'amic i entranyable Ignasi González, el qual, avui li hem vist una més que clara progressió. Allò que deia Mr. Golson que constantment estan aprenent i per tant millorant ho hem constatat en tots tres i més encara amb el contrabaixista lleidatà. Aquest ha estat felicitat pel mateix Golson en acabar el primer set, i per alguns més com ara l'Antonio Narváez i jo mateix. Ho parlàvem amb l'Antonio i ves per on que el mateix Golson el felicita. Potser hi entenem fins i tot una mica.

Després d'haver fet alguna foto amb el mòbil (allò de les fotos presencials que no artístiques) m'he dedicat a enregistrar el concert i no tant per la música (l'àudio serà també circumstancial) i sí per les seves històries tan ben explicades. Aquestes em serviran per acabar de "quadrar" aquestes de moment quatre ratlles. De moment, amb això ja podem tirar. Finalment, l'àudio ha sonat avui a la perfecció a les mans de l'Alex Monsoliu i sí que us recomano de totes, totes, anar-hi dissabte o diumenge, car, no passa massa sovint la oportunitat de veure a un pam de nas a una de les icones del Jazz afortunadament encara vivies. 
Miquel Tuset i Mallol.

The Princes of Time "return" al Jamboree el 7 de juliol de 2106.

I seguiré posant les meves impressions feisbuqueres post concert....


Molt bon dia a tothom....espaterrant el concert d'ahir al Jamboree amb els Princess Of Time. D'imatges me'n venen moltes i totes identificadores del que va passar ahir al Jamboree. D'entrada, el fet que una formació amb músics ja una mica "granadets" es proposi recuperar un projecte de fa 20 anys, més o menys, ja és una notícia, i més si considerem què el projecte i les músiques proposades tenen a veure amb el Groove més potent i el Funk en majúscules. Princess Of Time ha estat dos dies al Jamboree "petant-ho tot" i jo hi vaig ser ahir amb molts amics músics. La potència musical, que no acústica, és impressionant, i veure'ls a l'escenari amb tota la marxa ficada al cos i sobretot als ulls, brillant de satisfacció i alegria és quelcom emocionant, considerant que no tenen 20 anys. Van començar amb un tema totalment instrumental amb el "punch" que després fins i tot s'amplificaria però amb els sons melòdics dels dos vents. Després de "tastar" aquest primer tema i ja amb la sala central plena de gom a gom i tothom bellugant-se de mil maneres diverses segons l'edat, va aparèixer la magnífica dona i veu, na Dana Leese, la qual d'entrada ja ens va fer sortir el "singlot". Una perfecte simbiosi de veu, presència escènica i simpatia, va fer pujar els ànims de tots el presents. Una vertadera "black woman singer" amb una veu impressionant i un constant ritme i incitació a la participació de tots nosaltres vers la seva proposta. Va alternar el "look" sortint amb unes ulleres fosques i la seva permanent incitació ens va fer cantar (tot i que no gaire) i picar de mans. Una sòlida base rítmica amb el gran Steve De Swardt i el Caspar St. Charles va ser el "motor" sobre el qual van volar els altres companys. Els arranjaments de molta de la música que va sonar em va semblar entendre que eren del Dave Pybus, mestre en el saxo tenor amb un so magnífic, un tant metàl·lic però tampoc massa a la vegada que molt melòdic. Un mestre en els soliloquis i col·laborant amb l'altre vent. 


Tot i això, en una banda com aquesta, farcida de mestres ben bé pot ser que la composició i arranjaments d'alguns temes siguin compartits amb l'inefable i súper comunicatiu Toni Saigi Chupi, ell, amb un permanent moviment tot i incitant-nos a nosaltres a fer el mateix, gaudint com ningú amb el magnífic Hammond B3 de la casa, del Jamboree, a la vegada que obtenint tot tipus de sons "guturals" del seu teclat Nord. Va compaginar els diversos sons de l'orgue i els que anava obtenint del teclat amb una total mestria i professionalitat. En Matthew L Simon va ser l'altra vent, i va ser el metall que més va brillar i ja des del primer solo arribant als molt aguts. Aquest es va mostrar alegre de participar en tal esdeveniment, i la compenetració amb el Dave en els moments que tocaven plegats va ser total. Els seus solos van fer que molts de nosaltres exclaméssim algun crit d'aprovació, de veneració, i fins i tot, va deixar anar les seves mans sobre el Hammond del Chupi tot i participant de la "conya" col·lectiva. L'altre possible arranjador i compositor podria ser el gran guitarrista David Mitchell, ell, amb el Nono, els artífexs de l'èxit dels concerts del Campari Milano. 

En Dave va fer una gran feina de guitarra rítmica, el qual constantment va "marcar" els canvis rítmics que els temes incorporaven. Els seus solos van omplir de calidesa la nostra cova-cava, car aquest era el so obtingut de la seva magnífic guitarra de caixa ample, de la seva Gibson. Tot i ser la proposta bàsicament plantejada per fer ballar els assistents, no hi vam trobar en falta el concepte "Jazz", i sobretot en les diverses improvisacions de cadascun dels músics. Sí que es va notar una diferència, i aquesta va ser què en aquesta concepció, els que menys en fan, de soliloquis, són i van ser el baix i el bateria. En definitiva aquest és un projecte magnífic ideal per l'època en la qual estem (i en qualsevol) i només els hi desitjo que puguin fer ballar a molt personal i que continuïn passant-s'ho tan i tan bé.

El so, llum i les fresques van anar de la mà destra (crec que porta des del dimarts a la palestra) del Pol, el qual va fer que tot sonés de manera espectacular. Tot i els meus acúfens, vaig poder aguantar amb algunes vegades protegint-me les meves malmeses oïdes. Una altra vegada gràcies Pere Pons per donar llum a tals i diverses propostes i la que ens espera en aquests tres dies amb el Màster "Benny Golson".
Miquel Tuset i Mallol.

Penúltima Jam de la temporada al Dr. Lagarto, 6 de juliol de 2016.

Doncs hi vam tornar, car ens hi trobem força bé encara que et diguin, "home, descansa una mica que acabem nosaltres", he. Un esdeveniment organitzat des de JazzenViu....

L'espai d'aquest bar no és gran però sí què és adequat i suficient, i el què és més important, la gran afluència de músics que hi van, que hi anem, entre professionals i amateurs. Si ho comença la formació base amb el Guillem Jubany, guitarra; Ignasi Sabadell, contrabaix i Quicu Samsó, bateria, després s'hi afegeixen gent tan bona com el Carles Pineda i d'altres i diversos músics i instruments i a vegades alguna femenina veu. Ara recordo que un dia jo em vaig atrevir amb la meva masculina veu, fins i tot. 

Aquest dia s'hi va incorporar a la bateria.....en Marc Menier, guitarra un jove amb una melòdica, en Modest Pelfort, trompeta, jo mateix al saxo alto i alguns músics més dels quals no en sé el nom. Sí que s'hi va posar el Josep Maria Martí  a la bateria i etc...

Entre els amics, i com sempre, ens hi vam acostar amb el Joan Recolons, David Carreras i alguns més com la gran aficionada Montse....


Doncs això, que a la darrera no hi vaig poder anar i sí que hi tornarem a la propera temporada.
Miquel Tuset i Mallol.

Cloenda del ViJazz, 3 de juliol de 2016.

Doncs em limitaré a posar-vos les meves impressions plasmades al FB....que deu n i do...primer amb el Manu Katché i després amb l'ínclit Ibrahim Maalouf....tot són gustos.

Ja estem en dansa al Vijazz...que ja tocava. Doncs quatre paraules post concert Manu Katché....l'assumpte és que la sensació final és agradable...tot i això, crec no haver "captat" dues o tres balades bastant apalancades, sense cap dels soliloquis habituals...vaja...bastant muermos....els temes amb una més clara resposta rítmica m'han semblat quasi tots iguals...evidentment hi havia algunes diferències tot i que no massa harmòniques, aquestes. Els dos instrumentistes italians, crec, del flugel i saxos han sonat prou bé i ben ajudats, les més de les vegades pels estris electrònics de pads i software. En algunes ocasions, no masses, han sonat a pèl i forç bé. Els teclats, contrabaix i el líder a la bateria han estat la potent màquina rítmica que ha fet caminar la mar de bé tot plegat. El teclista s'ha lluït prou igualment què el líder, aquest amb un magnífic solo en el bis. Crec que ha sonat molt bé, i no massa fort, per la qual cosa agraeixo als tècnics el control i gust sonor...la música s'escolta millor a un volum moderat. Ara, esperem millorar amb l'Ibrahim...voilà.


Comencem molt malament....un volum eixordador....no crec que aguanti massa estona...Un error....no crec en aquests festivals amb projectes efectistes..el teclat se'l podria fotre pel cul....el baix, ja no pot sonar més fort.. I ara surten quatre vents més...efectes de llums acompanyen una merda de projecte que potser seria acceptable sense tanta parafernalia..només els faltaria ballar als qui piquen de mans en un solo del teclista igualment efectista. Ara l'Ibrahim farà cantar als "entesos" aficionats els quals eixordats ja no tenen capacitat de resposta intel·ligent...no hi ha vida intel·ligent al ViMart. Continuen els efectes visuals, com si en una discoteca ens estiguéssim...crits de UOU...i ell que els diu que si esteu bé? Que si la música és la del seu disc...per si algú el vol comprar (i cremar-lo)..i seguim amb la mateixa tònica...over tònica...va...tots drets i a ballar...Un projecte festivalero on no he pogut escoltar en 28 minuts res que em situï en el Jazz...flipant de veure les cares de bocabadats, com si estiguessin assistint a lo més, a lo màxim....XD...X10...al·lucino de tanta estupidesa.....ara estem en una mena de break rítmic, i com sempre el repetitiu teclista tocant els collons amb quatre notes mal tocades...em sembla que aguanto gràcies als taps i perquè és la primera vegada en la vida que, passant del soroll que no música, escric i deixo anar tota la meva mala baba...i ara segueix, al minut 34, i fa aixecar a tota la colla d'imbècils i ells picant de mans i seguint un ritme..."memorable" final per un ViJazz que segur va ser acollonant el divendres amb la Dee Dee Brigwater i potser ahir també, no ho sé....el que sí sé és que no ens mereixíem aquesta merda de final. I el noi segueix fent cantar als atontats i bocabadats (sort que no tots) els quals es pensen estar assistint a lo més gran que es podien imaginar...i segueixen.....Naaaaaa, naaaa naaaa...collons què bo i vibrant...ara amb tot l'escenari vermell com l'infern què és on ens han transportar entre uns i els altres...si això és l'infern...no hi vull anar....jo vull estar amb els esquerrans com jo, els músics trencadors d'esquemes, etc...i segueix amb el....Ahhhh ahhhhh ahhhhh..música aquesta del purgatori, del limb, del no res....sort que m'he fotut dues copes d'un bon cava i una de vi blanc, fresquetes les tres....si no, no seria aquí...i també perquè m'acompanya la meva estimada Joana Juana Muñoz Andreo...ella ja hauria fotut el camp, però no vull parar de dir-vos lo merdós què és això...i ara de color verd l'escenari...color de la desesperança....de l'avorriment...si la gent no és capaç de separar el bri de la palla.....i ara...Pa pará pará pará pará...i jo penso...para collons...i és que el volum arriba a saturar l'enteniment de qualsevol ésser intel·ligent....i nosaltres ja no podem més....ja s'ho faran.

Miquel Tuset i Mallol.

Mariano Camarasa Trio, darrer Concert-Jam de la 7ena temporada al JCLV, 2 de juliol de 2016.

Foto manipulada pel Mariano....li agrada el W&B.
El divendres 2 de juliol, en ple ViJazz Penedès, vam fer el darrer concert-jam de la 7ena temporada al JCLV, i ho vam fer de la manera més delicada possible amb el trio liderat pel gran pianista Mariano Camarasa. Aquest és un músic trobat i retrobat molts vegades a les WTF del Jamboree i també a les Jams de la Sala Fènix. Amb la seva secció rítmica habitual, Camilo Fernández, contrabaix i Gabriel González, bateria, el pianista i també "cel·lista", ens va oferir una proposta personal, íntima, amb temes propis a la vegada que també amb arranjaments d'estàndards i també algun tema pop amb aires jazzísitcs. La seva visió particular dels temes els feia diferents, amb aportacions melòdiques i fins i tot harmòniques allunyades de l'original. Els ritmes també sovint es veien alterats sobretot en el tema de Coltrane, amb una súper lenta versió del Giant Steps i meravelles anomenades All or nothing at all i All the things you are.  Els temes propis també hi van ser, mostrant-nos el músic més íntim i reservat, i també més profund. Si així parlem de les partitures i les seves modificacions, dir-vos que en les interpretacions va estar magistral, també. Aquest és un músic eclèctic pel que fa a la diversitat dels seus projectes i instruments utilitzats. Si en aquest cas va acaronar el nostre atrotinat piano, sovint ho fa amb teclats diversos, i amb els més psicodèlics sons. També és un mestre en això de fregar el violoncel i així el podem escoltar en d'altres projectes. 

Esment especial als companys de la secció rítmica amb un magnífic contrabaixista, argentí com ell, el Camilo Fernández el qual va omplir de sons profunds els espais més baixos de l'espectre sonor amb gran mestria. La compenetració era evident i així es va fer palesa també amb el bateria murcià Gabriel González el qual va saber controlar els volums i acompanyar amb la màxima suavitat les interpretacions més íntimes del líder. 

Els grans moments en els punts més culminants hi van ser esdevenint alguns temes com una mena d'obres magnes, com el final del segon tema, de factura pròpia, que es va allargar amb un "turnaround" majestuós.

En l'aspecte discogràfic col·labora amb el violinista portugués Joao Silva havent realitzat alguns projectes discogràfics alguns dels quals han sonat en el Jazz Club de Nit per exemple en el Programa 244. Aquí us deixo la seva pàgina web....


Seguint amb el concert, sí que és veritat que vam notar la coincidència amb el ViJazz car alguns dels nostres amics se n'hi van anar. Tot i això, no ens vam trobar tan sols; els amics i músics fidels a les nostres jams van venir i també acompanyats de gent amiga com també els sempre fidels del poble al capdavant d'ells la meva estimada cosina Teresa Tuset, amb el Jesús Getan i demés aficionats i amics. Després de la meravella de concert que ens van oferir vam encetar la Jam Session amb els nostres amics Juan Carlos "Speedy" González i Modest Pelfort. Jo mateix també m'hi vaig afegir formant part tots tres de la secció de vents de les Jams del JCLV. D'altres vegades comptem amb la col·laboració del Josep Maria Martí, bateria, que en aquesta ocasió devia estar-se per Vilafranca. Un dia on vam poder veure al Modest tocant trompeta, contrabaix i bateria. Tot un crac aquest noi...he..he.

Els àudios del concert i posterior Jam ja fa dies que els podeu escoltar en aquest blog, o sigui que si els voleu repassar després d'haver llegit com va anar, més o menys, doncs millor.
Miquel Tuset i Mallol.