Barry Guy, Joachim Badenhorst i Ivo Sans al Jamboree, 5 d'abril de 2017

Doncs si el dia anterior vam gaudir amb un concert marxós i amb una magnífica "Brass Band", avui havíem de canviar el "switch" musico-cerebral i situar-nos a les antípodes de quasi tot. La veritat és que no em va costar gaire "situar-me" en aquest diferent context i és, bàsicament, per les moltes (unes quantes) sessions de lliure improvisació que he pogut veure a la més curta distància a 23 Robadors quasi cada dijous a 3/4 de vuit del vespre i quasi sempre amb el Ramon Prats al capdavant de la formació. O sigui, que salvant les distàncies si és que n'hi ha (alguna n'hi deu haver) vaig anar-hi amb tota la prèvia preparació esmentada dins el meu cap. 





Barry Guy contrabaix, Joachim Badenhorst clarinet baix, Ivo Sans percussió.

Veiem què ens deia Pere Pons des del web de Jamboree;

"En col·laboració amb el festival Mixtur, dedicat a l’exploració sonora, el Jamboree acull el concert For Beginners amb tres aventurers i referents absoluts de la música improvisada com són el contrabaixista Barry Guy, el clarinetista Joachim Badenhorst i el baterista Ivo Sans. El contrabaixista britànic és un dels músics més proclius a l’experimentació i a la recerca de noves vies de creació musical, com ha demostrat amb els seus propis projectes o al costat de músics com Marilyn Crispell o Agustí Fernández, entre molts d’altres. I fins i tot durant el breu període que va formar part de la Michael Nyman Band."

Un trio de músics avesats a la "lliure improvisació" i liderats per un "màster" en aquest i d'altres camps de la música, Barry Guy. El mateix Ivo, present en aquest projecte d'altura, sol participar en algunes sessions de Robadors quan no hi ha el Ramon

La música.....per cert, és música. El que s'escolta en els concerts de Lliure Improvisació és música. Hi pot haver o no ritme persistent, però sí que hi sol haver "un ritme". A vegades no. Aquest, però, no és mantingut, persistent. No és el ritme al qual estem acostumats. Hi ha unes seqüències melòdiques que tenen "un determinat ritme". La música va fluint, per tant... Bé, deixem lo del ritme. 

La música...
Sovint he comentat que escoltes "sons". Que estàs en un espai on "sonen" i "passen" algunes coses, de les quals el comú dels mortals no hi estem acostumats. Que te molt més sentit el "veure" com es fa tot això, "veure" com ho fan alhora que escoltar el que sona. Tot i així, escoltant-ho deixant´t'he portar pels sons, per les incursions al teu cervell també és factible per la gent que no hi està acostumada. Només cal una cosa, i aquesta és la de l'acceptació del què està passant. La d'intentar comprendre. La de valorar que la imaginació és fonamental, per l'executant i per l'oïdor. I que has de pensar, home de poca fe, que aquests músics són uns grans professionals que saben fer molt i molt bé el que segur et deu agradar més i que té una mica de "swing". 
En aquest cas concret, la dificultat d'extreure sons inversemblants de cadascun dels instruments, si exceptuem la bateria (tot i que també n'obtenen de rars i diferents dels habituals), és la clau de volta de tot plegat. Els sons obtinguts per Barry Guy del seu contrabaix de cinc cordes, són fora del comú. La vitalitat del mestre anglès va ser constant durant els dos passes i la seva expressió sovint reflectia felicitat i transmetia emoció, ell i la seva música. La mestria i domini de l'instrument d'aquest màster anglès és total. Els "solos", o improvisacions al llarg del mànec de la "berra", ràpids i afinats, ens van fer entendre que era un dels "grans", la qual cosa coneixíem pel seu historial i per les moltes col·laboracions que ha fet. 

El clarinetista belga Badenhorst va "jugar" també amb el seu instrument, obtenint sons diferents dels habituals esbufegant-lo algunes vegades sense l'embocadura. El "picat" que solen aconseguir els músics que toquen instruments de vent se sol veure en alguns d'aquests concerts, els de lliure improvisació. Tot i això, i considerant que el so del clarinet baix és un dels que més m'agrada quan el toquen com "cal", vaig gaudir escoltant el músic alemany en aquest context més "normal". 

l'Ivo Sans va començar el segon passe ell sol a la bateria, i també amb una profusió de sons diversos i diferents, a vegades amortint el so del "goliat" posant-hi una cama. Amb sons dels plats lliscant la punta de les baquetes per sobre, alhora que agafats amb l'altre mà. Sons utilitzats sovint pels bateristes per a obtenir sons diferents i que també hem vist algunes vegades a 23 Robadors

Per acabar, la total compenetració entre tots tres va ser palpable i visible, i així ho podreu comprovar si us escolteu el concert. Crec que em podria haver estalviat tot el que he dit, car, podria dir finalment que no cal definir el que és indefinible.
Miquel Tuset i Mallol.

The Huntertones al Jamboree, 4 d'abril de 2017


Doncs havíem de ser-hi per diversos motius entre els quals la curiositat. També el fet d'haver vist algun treball d'ells i haver constatat que es tractava d'una "Brass Band" gens a l'ús i més aviat imbuïda de modernitat. Una bona colla de bons músics amb una música força encoratjadora i "marxosa" amb reminiscències sí, de les antigues "marching bands" però passat tot pel sedàs de la més estricta modernitat. 



Una banda amb: 

Dan White saxo tenor, Jon Lampley sousafó i trompeta, Chris Ott trombó i beatbox, Josh Hill guitarra, Adam DeAscentis baix, John Hubbell bateria.

I la presentació del grup a càrrec de Pere Pons des del web de Jamboree:

"Quan encara les parets del Jamboree vibren amb l’impacte que va causar el concert de Lucky Chops la temporada passada, ara ja s’estan apuntalant els fonaments de la caverna per a rebre l’esbufec de The Huntertones. Són la nova sensació entre les propostes de brass band regenerades, joves i urbanes. Integrats a projectes col·lectius com Snarky Puppy, els seus components proposen un jazz desinhibit, brillant i al marge de correccions acadèmiques, amb la tuba i el beatbox com a elements rítmics i explosius d’un repertori que combina versions i peces pròpies de poderosa intensitat." 

El "beat box" i el "Sousafó", no són "instruments" ortodoxes en això que tan estimem i que es diu Jazz. No obstant això, i considerant que d'entrada no era Jazz precisament el que havia de sonar, aquests "xicots" els inclouen en alguns temes. En el meu cas, i tenim en compte que només hi vaig poder ser en el primer passe, (havent-me perdut algun tema) no vaig tenir la ocasió de veure com sonava l'esmentat "Sousafó". El que sí us vull dir és que la proposta d'aquests joves lleons americans immiscida sí en les "Brass Band" va ser engrescadora i farcida de ritme i bon gust. Les improvisacions ens van mostrar unes individualitats d'altíssim nivell, entre les quals la del saxo tenor Dan White. Amb aquest vam estar xerrant tot i acabat el concert amb el Pere i l'Àlex on se'ns va mostrar súper amable alhora que agraït per les "floretes" que li vam endegar nosaltres tres. Un sextet que va sonar la mar de bé gràcies a les "manetes" de l'Àlex Monsoliu tot i considerant que dalt l'escenari hi havia una "front line" potent de guitarra, trombó, saxo tenor i trompeta, i darrere, baix elèctric i bateria. Recordo solos del trombonista Ott, magnífic també, del trompetista Lampley i del guitarrista Hill, aquest més en l'ona blues-rock. La secció rítmica de baix elèctric i bateria ens va mostrar en tot moment el "swing" impenitent que no va parar de "rodar" tot i "practicar" diversos ritmes més en l'ona de la "marching band".

Temes que van tocar allunyats del món del Jazz van ser el de Brian Wilson dels Beach Boys, "God only knows", tema del seu magnífic "Pet Sounds" i que dec tenir per casa. També van fer un tema banda sonora d'una de les seves pel·lícules preferides, (he..he) Triassic Park. D'altres temes van sonar amb la mateixa energia i millors interpretacions solistes, i sempre amb el concepte de "banda" ben aprés.

Aquí teniu el bis amb el qual es van acomiadar i ja fins el segon passe després d'haver tocat quasi una hora i mitja i sense "escatimar" ni fer-se de pregar. 


Miquel Tuset i Mallol

Melissa Aldana Trio al Jamboree, 2 d'abril de 2017

Doncs la darrera visita de Melissa Aldana Trio al Jamboree va ser el 2012, o sigui que ja tocava tornar-la a veure. Tot i l'expectació que sempre provoca no vam ser tots els qui hi hauríem d'haver estat. El Jamboree tenia un bon aspecte però havia d'estar molt més ple, i ple de saxofonistes joves, estudiants o no, i sense haver de ser joves. Veure-la ben a prop, considerant que és una de les dones saxofonistes més en forma i qui millor transmet el Jazz Contemporani que ara mateix s'està coent, és tot un privilegi i que  vam poder gaudir de ben a prop els molts, (havíem de ser més) que hi vam ser.

Melissa Aldana saxo. Pablo Menares contrabaix, Craig Weinrib bateria.

Simpàtica i de bon tracte abans, després i durant l'espectacle, és una dona afable i gens estirada. Havia avisat que hi aniria i l'amic canari Héctor Martín, de Canción a Quemarropa, m'havia comentat que la saludés de la seva part, la qual cosa vaig fer tot just abans del seu concert, i així és que vam quedar per fer-nos una foto i dedicar-li a l'amic Héctor. Al final va ser l'Antonio Narváez qui es va encarregar de fer-nos un parell de fotos tot i acabat el concert.

En Pere Pons havia dit però quatre coses penjades al web del Jamboree, com ara:

"La seva última visita al Jamboree va ser el novembre de 2012. Des de llavors, la trajectòria d’aquesta saxofonista xilena no ha fet més que créixer i consolidar-se tal com va indicar que passaria el seu mestre, Greg Osby. Aldana ha deixat de ser una promesa per a esdevenir una realitat absoluta, una nova estrella en el firmament del jazz contemporani que torna a la cova del Jamboree cinc anys després per a reafirmar el seu present."

Un concert que va ser impressionant. Crec recordar que va parlar a l'inici dient-nos que no parlaria massa més, o sigui que va presentar els músics i el projecte i s'hi va llençar de ple amb un primer tema impressionant de ritme i composició. Un tema situat en el "Neo Bop" més potent, amb el contrabaixista Menares incansable amb un "walking" impressionant i el baterista Weinrib en constant creació estilística durant el llarg solo de la líder. Aquesta es va mostrar segura, concentrada i precisa amb una tècnica desbordant, i a més a més incansable realitzant ves a saber quin nombre de chorus de l'esmentat tema. Quasi 20 minuts ininterromputs de mestria interpretativa del trio en un primer tema que per començar va ser molt més que l'aperitiu per anar fent gana. Un solo que va durar més de 10 minuts, moment en el qual tots plegats ens vam rendir als "seus peus" tot i aplaudint-la fervorosament, com a fidels servidors. Bé, m'he passat. A partir d'aquí, el diàleg entre contrabaixista i baterista es va desenvolupar durant l'estona que el primer va fer-nos la seva personal visió del tema amb un solo impressionant. L'altre company, si no dialogava poc li faltava i sí l'acaronava amb els diversos sons obtinguts dels seus estris percussius, plats, platerets i timbals. Un solo del contrabaixista força ben aconseguit  i que ens va situar a les acaballes amb la melodia inicial de la líder i l'acompanyament dels dos companys amb un final espaterrant. 

Posteriorment vaig poder enregistrar un parell de vídeos, tot i comentant-li a ella en finalitzar el concert per veure si els podria penjar, i fent-ho gràcies a la seva amable implicació. Aquí els teniu:



Un dia que vam compartir concert i xerrar en finalitzar-lo amb la gran saxofonista argentina, Melissa Bertossi i el seu company baterista. Ell sembla que va aconseguir una foto de les dues Melisses juntes, car jo vaig haver de córrer per agafar el tren. Després d'un concert com aquest i dels molts que hem pogut escoltar d'aquest nivell i fins i tot més alt, recordem que darrere de tot això hi ha qui s'encarrega de "programar", en Pere Pons i qui permet que això succeeixi, en Joan Mas. Ells dos fan que el millor Jazz actual es pugui escoltar a la distància més curta, la del Jamboree. Sempre hi ha també qui s'encarrega de fer que tot soni a la perfecció i aquests són l'Àlex Monsoliu que devia ser-hi en aquest, i el Pol qui hi sol ser en d'altres. I si a més a més et trobes a l'entranyable Òscar a la barra o donant voltes per allà, doncs ja hi som quasi tots. I dic quasi tots perquè d'ençà ja fa uns mesos que també ens trobem el qui fa de "Pulbic Relations" o similar, en Marc. Aquest s'encarrega de "tractar" amb els músics i també de presentar els concerts quan no hi pot ser el Pere o fins i tot essent-hi. En fi, un equip humà de primera fila el que aconsegueix tirar endavant aquesta "excepció" que confirma la regla que es diu Jamboree.
Miquel Tuset i Mallol.

Baldo Martínez Cuarteto Europa, a la Nova Jazz Cava l'1 d'abril de 2017

Doncs vam estar convidats de nou a veure aquest magnífic concert encabit en el 36è Festival de Jazz de Terrasa el d'aquest contrabaixista gallec, immiscit ell en projectes de Jazz contemporani, lliure improvisació i demés músiques alternatives. Es va presentar amb una formació que ni de bon tros era la inicial, la que havia de venir, i així és que a córrer cuita va poder incloure al gran saxofonista polac, Marciej Obara, tot un descobriment. Una formació amb el líder Baldo Martínez, contrabaix; Samuel Blaser, trombó i Ramón López, bateria amb el saxofonista polonès. Un projecte que parla per ell mateix i així ho van fer els amics de Jazz Terrassa tot i expressant amb claredat la proposta des del web del Festival, o sigui que aquí teniu el que ens deien...

Baldo Martínez Cuarteto Europa
El projecte Cuarteto Europa planteja un pas més en la carrera de Baldo Martínez dins del jazz contemporani gràcies al seu treball amb músics units pel moviment jazzístic contemporani europeu des de diversos àmbits estètics i geogràfics. El seu desplegament musical està carregat de personalitat, tècnica, i qualitat, i marcat per l’experiència dels quatre integrants de la formació. Presenten un repertori on repassen la música del contrabaixista gallec combinada amb noves composicions pensades expressament per aquest quartet per al qual la improvisació és un dels motors fonamentals. Baldo Martínez, que alterna la seva activitat musical entre el jazz i la música lliure improvisada, és un dels músics més selectes del jazz contemporani fet a l'estat espanyol que s’emmarca en l’estètica del jazz europeu actual. Entre els seus projectes més recents en destaca el Projeto Miño, un dels més atrevits i innovadors que dirigeix el músic. A més de fundar grups com Clunia o Zyklus, són de destacar les seves col·laboracions amb músics de la talla de Kenny Wheeler, Louis Sclavis, Joachim Kühn, Jorge Pardo, Carlo Actis Dato, Maria Joâo o Paolo Fresu, entre d'altres. Destaca la seva particular entesa amb el superb baterista Ramón López, una de les figures cabdals de l’actual escena gala de la música improvisada i bateria titular fins l’any 2000 de l’Orchestra National de Jazz de France (ONJ). Ambdós, i al costat del pianista mallorquí Agustí Fernández, van protagonitzar amb la banda TRI-EZ un concert sensacional a la Nova Jazz Cava el març de 2007 dins el 26a edició del Festival.

Doncs ja vegeu, amb aquesta premisa havíem d'escoltar el millor i més bo del Jazz Contemporani Europeu de la mà del líder però també gràcies als superbs acompanyants. 

I seguint amb la informació que hem pogut llegir al web del Festival tot i parlant dels músics, aquí teniu el que ens diuen de la resta de músics:

Baldo Martínez 
Baldo Martínez, foto de Miquel Carol
Nascut a Ferrol, el contrabaixista Baldo Martínez és un dels músics espanyols de jazz amb més reconeixement. Crea el 1994 el seu propi grup després de fundar bandes com Clunia o Zyklus –bàsiques en l’evolució d’aquesta música a Espanya- i de treballar amb destacats músics a nivell nacional i internacional: Jorge Pardo, Maria Joâo, Bob Moover, Mike Rabinowitz, Chano Domínguez, Perico Sambeat, Angel Rubio, Carlo Actis Dato, Paolo Fresu, Kenny Wheeler, Joachim Kühn, entre d’altres. Per a l’edició de 1999 del Festival Internacional de Jazz de Guimarâes (Portugal) -un dels més importants en el camp del nou jazz europeu-, s’encarregà a Baldo Martínez de realitzar i dirigir el Proyecto Miño: una serie de composicions que, a mode de suite, desenvolupen un repertori basat en la música tradicional de Galicia i del nort de Portugal. És un projecte en el que dirigeix una banda de nou músics, tots ells solistes de primera línia i en el que s’ha de destacar a Valentin Clastrier, un virtuós de la zanfona que captiva al públic amb l’exotisme del seu instrument. El primer disc de Baldo Martínez, No país dos ananos, fóu rebut amb les crítiques més positives, essent considerat per la revista Cuadernos de Jazz entre els millors de l’any 1996. Dos anys després, Baldo Martínez presenta el seu segon treball com a líder, Juego de niños, obtenint un gran èxit de públic i unes crítiques molt favorables, Como el anterior, aquest disc fóu considerat com un dels cinc millors discs del 1998. A BABELIA, el suplement especial de cultura dedicat als 25 anys d’existència del diari EL PAIS, es mencionava a Baldo Martínez com un dels músics espanyols de jazz que destaquen més en el panorama del jazz europeu. Baldo Martínez ha portat la seva música per gran quantitat de festivals (San Sebastián, Getxo, Madrid, Ibiza, Matosinhos-Portugal, México, París, Lisboa, Rabat, Casablanca, Perpiñán, Faro, etc... ). A l’abril de 2002 participà amb el seu grup al Festival EUROJAZZ a Ciutat de Mèxic, on es mostren els projectes més interessants de l’any procedents del vell continent. ‘El quintet de Baldo Martínez ha aconseguit desmitificar la idea del Jazz Flamenc i enriquir-lo amb la influència de la música popular per crear un llenguatge personal: una música amb tonalitats ètniques amb apunts contemporanis” (EL HERALDO DE MÉXICO, abril de 2002). En aquest festival presentà el seu últim CD, Nai, escollit també per la revista Cuadernos de Jazz entre els cinc millors de l’any 2001. El maig de 2004 actuà a Alemanya presentant el recuperat Proyecto Minho, música que al llarg de 2005 es representà als festivals més importants del país i que s’ha anat enriquint concert rera concert. Baldo Martínez compagina les activitats del Gran Ensemble amb les del quintet, el Cuarteto Acústico i els duets amb, entre d’altres Carlo Actis Dato. El 2006 manté les gires del Baldo Martínez Grupo presentant la seva última gravació, Tusitala, un disc en el que tant crítica com públic reconeix l’evolució d’aquest artista que comença a fer-se forat a l’escena internacional. També gira amb Carlo Actis Dato per a presentar en directe el seu projecte Folklore Imaginario. forma part de l’Iberia Trio, de Joachim Kühn, juntament al baterista Ramón López.

Marciej Obara
M. Obara by M. Carol
MACIEJ OBARA, saxofonista i compositor polonès, recomanat per Manfred Eicher (ECM) a Tomasz Stanko, fet que va donar lloc a una fructífera col·laboració en projectes tals com "Terminal 7" al Teatro Nacional, el "Proyecto Especial Stańko Tomasz" i la "Nueva Balladyna Cuarteto". Junt a Ralph Alessi (trompeta), Mark Helias (baix) i Nasheet Waits (bateria) creava el "Obara Special Quartet" durant la seva estada a Nova York 2008/2010. Està considerat un dels exponents del nou jazz contemporani europeu. 



Samuel Blaser
S. Blaser by M. Carol
SAMUEL BLASER, el jove trombonista suïs, un dels més actius actualment forma part de la corrent més personal del jazz contemporani europeu. A partir l’edició el 2011 del seu projecte amb el gran Paul Motian “Consort in Motion” és quan es descobreix el gran potencial d’aquest músic que el 2016 aconseguia la distinció per part de la prestigiosa revista “Down Beat” com un dels millors trombonistes actuals. Ha col·laborat i col·labora amb una llarga llista de músics: Marc Ducre, Pierre Favre, Gerry Hemingway,  Drew Gress, Joachim Badenhorst, Russ Lossing….. 


Ramón López
R. López by M. Carol
Nasqué a Alacant el 1961. A mitjans dels sixanta començà a tocar la bateria de manera autodidacta i el 1980 un concerto de Max Roach en solitari marca profundament la seva manera de veure la música. Durant aquests anys forma part de varis grups locals, fins que el 1985 decideix completar la seva formació a Paris. Dona classes de bateria a l’Institute for Artistic and Cultural Perception d’Alan Silva i poc a poc s’incorpora a l’escena experimental francesa. El primer projecte discogràfic al seu nom és un solo de bateria que fóu gravat pel segell britànic Leo, vinculat al free jazz i a la música d’improvisació, pel que treballa des del 1997. En aquest disc, a més del jazz i la música india (imparteix classes de música india al Conservatori Nacional Superior de Música de Paris), apareix el flamenc, un altre dels gèneres que li han interessat i en el que ha col.laborat amb Carmen Linares, Inés Bacón i Rafael de Utrera, entre d’altres. Entre el 1997 i el 2000 fóu baterista de l’ Orchestra National de Jazz de França (ONJ), sota la direcció de Didier Levallet. Ramón López ha col.laborat en diversos discs i en concerts, actuant per tot el món amb Beñat Achiary, Majad Bekkas, Anthony Coleman, Joachim Kühn, Agustí Fernández, Barry Guy, Enrico Rava, Louis Sclavis, Archie Sheep, Glenn Ferris, Howard Johnson, Hans Koch i altres protagonistes de l’escena del jazz contemporani. Els seus projectes sempre són arriscats, com el dedicat a temes de la Guerra Civil espanyola (2001) o els seus duets de’homenatge a Roland Kirk (2002). Ramón López és un baterista singular, en les seves composicions s’aprecia el saber de gran varietat de tradicions i la serietat de ser un dels artistes europeus més respectats del jazz contemporani. López és un dels bateries més sol·licitats dins l’àmbit del Jazz europeu i de la improvisació lliure. Resideix a Paris des dels anys 80 i ha estat nombrat pel govern francès "Cavaller de les Arts i les Lletres" el 2008.  El bateria, ja ha compartit música amb Baldo Martínez en d’altres projectes, el més recent Triez amb el pianista Agustí Fernández, o amb Iberia Trio de Joachim Kuhn.

Aquí teniu una mostra en vídeo del bis que van fer:


Vam tenir el luxe de poder veure el concert des de la primera fila de la Nova Jazz Cava i gaudir al màxim d'aquesta proposta en els dos passes, amb 45 minuts en el primer i una horeta en el segon, inclòs el bis de rigor. La conjunció dels dos vents en el "front line" va ser extraordinària i també el contrast sonor, el del metall més brillant que el més dolç del saxo alto. Un so, aquest de l'alto, modern i magnífic, per la qual cosa devia ser una màquina excelsa. Les mans destres i ràpides del polonès van anar dirigides per un cervell privilegiat alhora que per una capacitat pulmonar magnífica. Vaja, que el Marciej Obara és tot un màster. S'ha de felicitar al Valentí Grau i a la Susanna Carmona per inclou-re aquest tipus de propostes en el paquet del Festival de Jazz tot i sabent lo difícil que són i poc reconegudes aquestes de Jazz Contemporani. Tot i això, Baldo Martínez ja havia vingut en anteriors ocasions, i sabem de quina manera s'estima el Valentí a aquest gran músic gallec, no gaire reconegut a la península, al menys pel gran públic. És clar, com vols que el gran públic reconegui un músic de Jazz Contemporani si en prou feines reconeix el Jazz, a seques. Un concert d'aquells on et trobes amb els aficionats de veritat com l'amiga Mary Gumà i els amics Joan Recolons, David Carreras, Oriol Bailo, Miquel Bricullé i fotògrafs amics inclosos entre els quals Imma Casanellas, Joan Cortès, Joan Carles Abelenda, Roberto Domínguez, allò de que quasi hi eren tots. Els comentaris que vam tenir a la mitja part entre tots plegats només feien que constatar la mestria del quartet i de manera particular la del gran saxofonista polonès per allò de ser-hi quasi de rebot i amb molt poc temps per assajar tot un seguit de temes gens fàcils. És clar que per això són grans músics i amb poc en tenen prou per tirar endavant un projecte aliè o d'altri.

Em va agradar la senzillesa en la personalitat del líder Baldo Martínez el qual va presentar el projecte i músics després del primer o segon tema i cada quan hi tornava explicant els ets i uts dels temes que anaven sonant. Així és que ja en el segon passe ens va explicar el perquè dels títols dels temes i així ens va parlar de "Isla de Piedra", tot i comentant el perquè d'això que en diem Europa. El primer tema del concert havia estat "La Travesia", el primer del segon passe "El Puente del Estrecho", un altre tema de la segona part "Isla de Piedra", inspirat en una novela de Saramago, etc... Va agrair de tot cor a tots els implicats en el Jazz Terrassa, Uri, Susanna, Francesc, Marc, a tot l'equip de la Nova Jazz Cava i per descomptat al Valentí Grau, ànima de tot plegat. I van acabar amb un tema anomenat "Viaje a Oms", una illa petita on ell no hi ha pogut anar mai, i el tema va anar d'això, d'un viatge que sempre has volgut fer i mai no ho has aconseguit. La compenetració dels dos vents, repeteixo, va ser total. El trombonista Blaser, integrant del quartet per dret propi, va omplir amb el seu so metàl·lic tota la Nova Jazz Cava alhora que amb la seva creativitat. Una demostració de gran tècnica en aquest instrument gens fàcil, el del trombó de vares. Ramón López a la bateria va estar superb omplint amb percussions diverses els espais buits de la rítmica, no endebades aquest és un altre màster de les baquetes i si heu llegit la seva biografia, haureu vist la quantitat de participacions inclosa la de l'Orquestra National de Jazz de France. Un mestre acompanyant-los, que no fent swing i sí amb una gran diversitat de recursos rítmics encabits tos en el més contemporani del Jazz. I què dir del líder i ideòleg del projecte, el qual i ja en la segona part del concert, ens va meravellar amb una intro a contrabaix amb l'arc impressionant, magnífica i profunda. Les seves intervencions d'acompanyant formant part de la secció rítmica i les dels respectius solos van ser esglaiadores mostrant una contundència rítmica precisa i una total entonació. En fi, que més val que escolteu l'àudio del concert quan l'hagi penjat tot i que mentrestant ja haureu fet el tastet amb el vídeo que us he penjat.

I és que això de fer una crònica dels fets és una cosa, que més o menys em surt bé, i l'altra és descriure un concert de Jazz Contemporani, la qual cosa ja sembla que em sobrepassa. Ah, totes les fotos en blanc i negre són del gran Miquel Carol.
Miquel Tuset i Mallol.

Joan Sanmartí Quartet al Molí dels Frares, 31 de març de 2017

I ara ja ens tocava a nosaltres gaudir a casa nostra amb una magnífica proposta liderada per un "gran" dels nostres músics, en Joan Sanmartí, guitarrista, compositor, educador i immiscit en la direcció compartida del Jazz Granollers des de fa força temps. Un quartet que interpretaria el seu projecte, el del Joan, els seus temes, amb gent del nivell de Marc Cuevas, contrabaix; Joan Vidal, bateria  i la inclusió del joveníssim pianista / vibrafonista Roger Santacana

Va ser un primer concert al Molí dels Frares i per tant, sempre que hi ha canvis, envoltat per la incertesa pel que fa a la compareixença dels aficionats. Si hi afegim les quatre gotes que van aparèixer moments abans de començar, entendreu quin era el meu estat nerviós, ben a prop de la desesperació. Afortunadament, el temps va ser indulgent i la gent va anar venint tot i trobar-ne molts en falta. Agrair-li al jove Regidor de Cultura, Miquel Àngel Camacho la seva presència ben acompanyat també de companys de consistori. Ja és bo i necessari un recolzament des de les institucions i encara més amb la presència de qui valora tan bé les propostes de qui això escriu. Aquestes actituds encoratgen encara més i animen a tirar endavant aquest i d'altres projectes relacionats amb la música, amb el Jazz, que portem a terme en aquest poble des de fa només 8 anys, que tampoc és massa però deu ni do.

El concert que ens va presentar en Joan Sanmartí va estar relacionat en quasi tota la seva totalitat, en un treball enregistrat el passat setembre i encara no editat, anomenat "Codi Personal". Van començar amb un tema que es deia "Cruïlla" en un disc eminentment acústic. Passats un parell d'anys va decidir fer un projecte nou motivat, perquè els músics sempre busquen excuses per fer projectes nous, en aquest cas pel fet d'haver adquirit un instrument nou, molt diferent del que havia utilitzat darrerament, una guitarra nova. "Codi Personal" sorgeix doncs d'una revisió de músiques anteriors. El següent tema va ser "Dolç equilibri", iniciat delicadament a solo de guitarra a mode de Intro, i que ben aviat va esdevenir en un dolç balanceig a ritme de bolero amb una melodia preciosa a càrrec del duet guitarra i vibràfon. Contrabaix i bateria li varen fer el seguiment de la manera més suau possible, amb el Joan picant de mans suaument i Marc polsant delicadament les quatre cordes de la "berra". Un tema íntim, tot i que revisitat elèctricament però amb acurat control de mitjans electrònics, i amb l'afegitó del prístin so del vibràfon. El solo del líder ens va situar de nou en el seu univers personal, amb un so contingut i greu a voluntat, i una harmonia força ben construïda seguint clarament les progressions d'acords i canvis en la seva estructura, i tot això a ritme cadenciós de bolero. Magnífic. Vam tornar a gaudir amb la magnífica sonoritat del vibràfon, tocat per un jove crac de vint anyets, en Roger Santacana, el qual ens va demostrar el perquè va poder acompanyar a Perico Sambeat al Jimmy Glass de València formant part d'un grup de músics catalans. Solo i de nou melodia ens anaven situant ja cap el final del tema, preciós tema del Joan, màster en molts aspectes. 

I com a mostra un botó, en un tema enregistrat en vídeo....bolero, bolero..

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207316485305053/


Sense quasi interrupció, Joan va encetar de nou un altre tema a solo de guitarra introduint-lo per així anar-nos preparant en la seva escolta. Una llarga i delicada introducció que sí, requereix de la màxima atenció i silenci, la qual cosa es va produir car tots els assistents estaven immiscits en l'espai i com hipnotitzats per la música. El tempo es va accelerar i esdevenir més viu alhora que la inclusió del vibràfon i els demés elements rítmics. Tot i això, el volum era contingut, la qual cosa s'agraeix del tot. El solo del líder es va desenvolupar també amb total pulcritud i controlada sonoritat alhora que mestria interpretativa, car no oblidem que Joan Sanmartí és un dels professors de guitarra Jazz a l'Esmuc, i que no només per això i sí per com demostra amb les seves interpretacions el seu domini de l'instrument. De nou el jove crac Roger Santacana ens va meravellar amb el seu vibràfon i el seu magnífic solo, rítmicament parlant i melòdica. Un tema que tenia, com els altres anteriors, els seus canvis dinàmics alhora que rítmics. Amb una intervenció novament del líder, van anar encarant el final del tema amb un punt de clímax final, com ha de ser.

El tema següent, va dir, no és meu però m'hauria agradat molt que ho hagués estat. No va dir el títol en anglès per mor del desconeixement per part nostra, i així és que ens vam situar en un altre bolero que seria "Cuando vuelva a tu lado", tema on en Roger ens va mostrar la seva mestria al teclat elèctric, amb un so similar al Rhodes i que ens va fer flipar i de quina manera. El Joan també, portant el ritme picant amb les mans per amortir el so de caixa i demés i Marc desenvolupant un magnífic solo al contrabaix. El nostre amic Marc Cuevas, vell amic nostre de força concerts a la Sala Xica amb diversos projectes. Joan Sanmartí va seguir desenvolupant els solos amb la seva magnífica Fender i so "apagat" a voluntat, so més Jazzero que una estratocaster, per exemple. El final, a mode de "turnaround" va enriquir encara més aquest preciós tema, una cançó històrica com totes les del seu estil i que mai deixarem d'escoltar. Després d'aquest tema, ens va explicar que s'estava fumant un gran puru i amb la seva nova guitarra a les mans, aquesta Fender, i va començar a escriure una cançó que s'havia de dir, evidentment, "Molt millor que mai". Tema iniciat de manera rítmica però molt suau. Tal i com sonava, podia ser ben bé un tema de Heavy Metal amb el tempo més viu i els volums eixordadors habituals en aquest estil de música. Els nostres herois s'estaven gronxant dolçament en el ritme i nosaltres amb ells, tot i escoltant les variacions musicals de la cançó, magnífica, i ben "construïda" cançó. La cadència rítmica anava balancejant-nos dolçament alhora que la melodia dolçament ens feia volar. El final, amb intervenció solista del líder, se'ns en duia poc a poc amb la mateixa persistència rítmica per acabar suaument.

La presentació dels companys, tot i explicant el com, quan i potser perquè, el va iniciar amb el jove pianista el qual va conèixer amb només 18 anys i quan aquest es devia presentar per primer cop a l'Esmuc, en Roger Santacana. Al Marc Cuevas el va conèixer anant en bicicleta i d'això ja fa molts anys, sense entrar en més detalls. Al Joan Vidal també el va conèixer de jove, car encara ho és, si més no, no tant com en Roger. Dir-vos que amb el Joan comparteixen tasques de gestió de la programació dels concerts que organitzen ells dos i alguns més com el Lluís Sitges a Jazz GranollersEl darrer tema, abans del bis, va ser la preciosa cançó "Bésame mucho" en versió de Wes Montgomery, tema encetat per la guitarra melòdica del líder i amb una secció rítmica volcada però continguda. El solo del líder va seguir a la seva interpretació de la melodia, tan coneguda i interpretada per tothom que es digni dir-se músic. Tema al qual li pots donar el "color" que vulguis, i que en aquest cas és el Jazzístic. Roger ara anava a les mans del vibràfon per portar-nos a tots a bon port. Haurem de tenir al Roger ben present car serà, ja quasi ho és, un referent i el veurem en mil i un projectes. Marc Cuevas ens va demostrar perquè és un dels contrabaixistes més volguts en projectes de diversa índole, perquè és un màster en això d'acompanyar però també en la resolució melòdica dels seus solos. Després d'ell, el líder va encetar els "vuits" compassos compartits amb el bateria Vidal i participant-hi ell a la guitarra i el jove vibrafonista. Després de la intervenció  de Joan a la bateria, el líder i el jove vibrafonista van encarar de nou la melodia per així cloure un magnífic concert...però encara faltava el bis, que evidentment va venir.

Van fer el bis de l'anterior disc "Cruïlla" amb una foto de l'amic Joan Cortès i el tema seria "Cruïlla en G" dedicada a l'amic Antonio Sánchez i amb alguna referència "irreverent" al "Georgia on my mind". I sí, la irreverència va venir de la mà dels sons electrificats del blues més profund del Mississipi amb els sons profunds del contrabaix i guitarra. Un motiu principal ens captava tota l'atenció tot i relacionant-lo amb això, el deep Blues. Tot i això, la melodia es perfilava alliberada de cap etiqueta i es desplaçava dolçament per sobre de l'estructura. El tarannà íntim del projecte va seguir fins el final i ben bé ho va poder plasmar el jove vibrafonista i el seu magnífic so, delicat i pulcre, net, en definitiva. Un gran solo del Marc va acabar-ho de "quadrar", melòdic tot i seguint l'harmonia, cavalcant sobre el ritme manegat pel gran bateria i també amic nostre, en Joan Vidal LLobet. Els sons electrificats del Mississipi van tornar a sorgir i l'heretgia vers el tema referència, aquell que va fer famós a Ray Charles es consumava de manera fefaent, acabant el tema i concert de manera magistral i sense fer escarafalls. Un concert ponderat, equilibrat, on el gust pels temes escollits, el tempo i dinàmiques a la vegada que el volum general va fer que el poguéssim gaudir des del principi fins el final. Enhorabona Joan i demés companys per una feina tan ben feta i gràcies a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts pel seu suport.
Miquel Tuset i Mallol.


Giulia Valle Trio al Jamboree, 30 de març de 2017

Doncs aquest va ser un esperat concert. Poder veure de nou a Giulia Valle Trio en aquest espai íntim i proper havia de ser quelcom extraordinari, com passa amb aquesta proposta i amb d'altres de similars on la dinàmica i els canvis rítmics són la clau de volta sonora, alhora que les magnífiques composicions. Un trio que ja havia vist a l'Ateneu de Sant Feliu també en un bon escenari, tot i que un pèl llunyà per a mi. Un concert que jo havia anunciat la mateixa setmana via Jazz Club de Nit i on, amb la Giulia havíem preparat una mena d'entrevista a fi i efecte de donar a conèixer entre la gent de Sant Vicenç dels Horts aquest esdeveniment que es feia a l'altre cantó del Llobregat. 

Aquest dia del Jamboree doncs hi vaig anar amb quasi total coneixement de causa, car, ja els havia vist i també m'he escoltat el seu disc enregistrat a Sant Francisco algunes vegades, moltes. Tot i això, Giulia és imprevisible i també els seus excels companys, Marco Mezquida i David Xirgu, i per això és que van incloure un tema nou relacionat amb la vida d'un ratonet, el mig dia d'un dissabte en el Mercat de Sant Antoni. Així és que es van llençar a la piscina tocant aquest tema que l'havien tocat molt poques vegades. Va resultar un tema inquietant gràcies a la persistència rítmica i persuasius riffs de la líder al contrabaix alhora ajudada per un dels més cracs de les 88 tecles. Esdevingué quelcom de majestuós ja quasi al final, tot just abans del solo de la líder, aconseguit però per l'harmonia i amb el piano i contrabaix a base de notes llargues en crescendo i demés. Ja quasi al final, les tornes van canviar i la contundència rítmica del David a la bateria va iniciar un tema impressionant. Era evident que ens acostàvem al final, i així, amb aquesta potència ens havíem de quedar, sense oblidar els moments més onírics i íntims. Llarga intro del mestre de mestres de les baquetes el qual va obtenir de tots nosaltres uns bons aplaudiments. La incursió de Marco Mezquida en la melodia compartida per la líder, va fer que el clímax arribés quasi al final. Un motiu principal del tema on els canvis en el ritme el definirien com a difícil de seguir. Tot i això, jo diria que tothom estava flipant amb aquesta demostració d'ingeni compositiu i mestria interpretativa d'aquest, un dels més potents trios en aquesta concepció bàsica. El desenvolupament d'aquesta meravella els va portar a una situació de quasi "lliure improvisació" i sí, totalment de "Jazz Contemporani", on la imaginació desfermada de tots tres només havia de tenir l'aturador definitiu de voler tornar a la melodia inicial per acabar tema i actuació, car, donava la impressió que podien haver continuat indefinidament en la seva exposició, del "quadre sonor impressionista". El final, sol passar, va ser com el principi, amb un David Xirgu desfermat, donant pas al motiu principal a càrrec de piano i contrabaix, acabant de manera sobtada, de cop. 

En aquest petit resum he volgut encabir les meves impressions del concert, la qual cosa només te la intenció de fer-vos-los conèixer, si no els coneixíeu, si no la coneixíeu a la Giulia i els seus projectes, i en aquest en format trio, amb dos dels millors puntals del moment, Marco Mezquida i David Xirgu. A més a més, per a mi va ser un dia especial de "retrobament" amb en Marco després d'uns dies estranys. Hi havia d'anar i així és que tot va ser meravellós.
Miquel Tuset i Mallol.