Martín Léiton Big Band, al Jamboree el 13 de desembre de 2016

Doncs aquest dimarts i 13, ens vam atrevir a anar al Jamboree tot i la fatídica data per a alguns. L'assumpte és que ens vam trobar força colla de gent aficionada per veure, alguns, per primera vegada el projecte del canari i gran contrabaixista i també compositor, alhora que magnífica persona. Haig de dir que jo personalment, i alguns més, ja havíem vist com anava quallant tot dia a dia en les presentacions dels assajos a 23 Robadors. En un espai tant reduït com és l'espai més alternatiu de música de Barcelona (amb el també alternatiu Soda de Gràcia), els havíem vist com anaven polint tema darrera tema, i quan convenia, el director aturava l'execució, comentava alguns detalls a corregir i hi tornaven de nou. Així fins que ja va ser l'hora de presentar-ho de veritat en "societat" al lloc més emblemàtic de la ciutat, el Jamboree. Abans però, recordo que l'1 de maig, també hi van ser en un esdeveniment organitzat per Underpool en un espai situat prop del Parc Güell i del qual ara no en recordo el nom.

Una formació que el dia de la presentació va comptar amb:
Martín Leiton direcció, composició i arranjaments, Pep Garau, Òscar Latorre, Andrea Motis i Ivan González trompetes, Joan Mas, Marcel·lí Bayer, Santi de la Rubia, Gabriel Amargant i Joan Chamorro saxos, Vicent Pérez, Joan Codina, Rita Payés i Darío García trombons, Dani Pérez guitarra, Toni Saigi piano, Pedro Campos contrabaix, Ramon Prats bateria i Juan Rodríguez Berbin, percussió.

I el mateix Pere Pons ens diu tot i presentant el projecte:
El contrabaixista i compositor canari instal·lat a Barcelona Martín Leiton s’ha llençat a l’aventura amb la creació d’una big band que reuneix alguns dels exponents més destacats de l’escena jazzística del país de les més diverses generacions i corrents estilístiques. En l’apartat dels veterans es troba el saxo de Joan Chamorro i la guitarra de Dani Pérez, en la zona intermèdia, els noms de Marcel·lí Bayer, Gabriel Amargant, Ivan González i Santi de la Rubia i entre els més joves, Andrea Motis, Rita Payés, Òscar Latorre i Pedro Campos. I així fins a 18 músics que integren una big band amb què Leiton posa en solfa unes composicions pròpies en què el jazz conviu amb el folklore i les sonoritats més diverses d’arreu del món. Una autèntica festa pels sentits.

Doncs així mateix va ser, una festa pels sentits que vaig poder enregistrar amb el meu Zoom H4 (uns 35 minuts de música) i que miraré de penjar. Recordo que aquell dia es feia la Festa dels premis de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna al Foro del carrer Princesa i per aquest motiu no em vaig quedar fins el final. 

Tres temes magnífics, diversos però no del tot, car la mà del compositor la vam veure en els tres temes, i intueixo que també amb la resta. Cal parlar dels músics que hi van participar, alguns d'ells ja en el top de l'escena de casa nostra, per edat, reconeixement i professionalitat com el Joan Chamorro i Dani Pérez. D'altres també mestres amb trajectòria i reconeixement com el Ramon Prats, Santi de la Rubia, Ivan González, Joan Mas, Gabriel Amargant, Juan R. Berbin i Marcel·lí Bayer. Cadascun d'ells representa una part diferenciada i diversa del Jazz de casa nostra amb màxima entitat. Projectes diversos que van des del Jazz més Clàssic al més modern i estirant més també alguns cap el Free o la Lliure Improvisació.

Amb un primer tema consistent i relativament curtet, d'uns 4m i mig, van començar el projecte del contrabaixista canari. Van seguir amb un tema més llarg i amb una cadència rítmica ternària on vam poder escoltar magnífiques improvisacions com la del Joan Mas al saxo alto i després el Gabriel Amargant al saxo tenor en un Vamp repetitiu ideal per emmarcar-hi els seus solos. Un tema amb un Riff que ens recordava al "Love Supreme" de Coltrane. El tercer tema que vaig poder escoltar va ser el més llarg, arribant quasi als vint minuts, i on vam tenir temps d'escoltar la Big Band i els seus intèrprets en diferents situacions musicals i rítmiques. Primer començant dolçament amb la guitarra del mestre Dani Pérez i anar-se ampliant amb l'afegitó de la resta de companys. El solo del jove Vicent Pérez al trombó em dóna peu per acabar de parlar de la resta de "sàvia nova i jove" de músics amb el títol a la butxaca, com els anteriors, com en Pep Garau, Darío García, Toni Saigi,  mentre que alguns com en Vicent Pérez i Pedro Campos  el deuen estar a punt d'obtenir. La qüestió de la titulació només la comenta per situar-nos generacionalment. Els més joves entre els quals Òscar Latorre, Andrea Motis, Rita Payès i Joan Codina són alumnes de G.S. en plena expansió de coneixements. El tercer tema, llarg i complex melòdicament i rítmicament ens va sorprendre a tots per la composició i per les improvisacions, tot i ser força col·lectiu com el moment en que  els vents fan una mena de "Riff" i el ritme es trenca sobtadament gràcies a la mestria del Ramon Prats. Un solo de l'Òscar Latorre ja quasi al final d'aquest tema, ja reconvertit amb quelcom de diferent i més modern fins i tot avantguardista, ens el mostra en tot el seu esplendor. Els vents "piquen" tots alhora tot just abans del que serà el magnífic solo del guitarrista i màster Dani Pérez. Amb un so estratosfèric electrònic i modulat pel seus estris i propia guitarra excepcional, Dani desenvolupa amb la modernitat adequada un "tros" de solo, que ja encarà el final del tema, altre cop amb els vents "picant" tots alhora.
En fi, que vam assistir a un magnífic concert presentació de projecte que espero aviat pugui veure el format físic. Enhorabona Martín Léiton. Recordo com ell dialogava amb el seu fill petitó que hi havia anat amb la seva mare, tot just abans de començar i fins i tot entre tema i tema. Per descomptat estàvem com a casa. 
Aquest va ser el dia en què el David Xirgu em va donar el seu magnífic disc "Ugrix" no sé si a a canvi d'unes branques de morera que li havia dut, tallades a 40cm i més o menys rectes i poc gruixudes per utilitzar-les com a "baquetes" casolanes.
Gràcies Pere  per aquest i tants concerts que hem pogut gaudir al Jamboree, a casa nostra.
Miquel Tuset i Mallol.

Rick Margitza Quartet al Jamboree, 9 de desembre de 2016

I aquest dia, divendres 9 de desembre vam anar al Jamboree a veure el projecte del reconegut saxofonista Rick Margitza en formació de quartet. La veritat és que si ell ja és força conegut pel públic entès, els  seus acompanyants ho són també força. 


Però deixeu-me que us recordi les, ara sí, quatre ratlles que vaig posar sobre el concert, i que ara miraré d'ampliar.



Ja estem en dansa amb Rick Margitza Group...collons com peta..en un Jamboree ple de gom a gom...fins i tot "pleno" d'amics fotògrafs com en Joan Cortès, Joan Carles Abelenda, Josep Tomàs i Oliver Adell. No se'n van perdre ni una de les millors imatges ni de la música.

I així va ser, pleno de tots, aficionats i amics, músics i fotògrafs. I tots nosaltres ens hi vam trobar per veure a aquests quatre mestres, Rick Margitza saxo tenor, Pierre de Bethmann piano, Darryll Hall contrabaix, Andrea Michelutti batería.

El mateix Pere Pons havia deixat escrit això, tot i presentant el concert en la pàgina web de la programació de la sala..

Tocat per l'encís de Miles Davis, qui el va posar en nòmina l'any 1989 després d'escoltar-lo amb el grup de Maynard Ferguson & Flora Purim i Airto Moreira, Rick Margitza és un dels saxofonistes més versàtils i polivalents de l'escena jazzística del planeta. Coltrane, Shorter o Michael Brecker són alguns dels referents que marquen la seva línia estilística i que han determinat que músics com Chick Corea, McCoy Tyner o Maria Schneider el cridessin a files per als seus projectes. Arriba al Jamboree amb el seu quartet per oferir les seves credencials més personals.

Aquest gran saxofonista de 55 anys, va començar la seva discografia el 1989 amb l'àlbum Color, editat per Blue Note i de moment havent enregistrat el darrer el 2016 anomenat Twilight Jamboree: Live at Bird's Eye, Basel

Bé, dir-vos que va ser un concert extraordinari, en els dos passes, i que la solvència i professionalitat de tots quatre va ser abassegadora. Un primer tema amb aires funk estil Horace Silver, pels ritmes bàsicament, amb un Pierre de Bethmann increïble, en el seu solo, tot i després d'haver realitzat el seu el mestre i líder del grup, Rick Margitza. La secció rítmica, formada per Darryll Hall i Andrea Michelutti, potent i precisa, va fer anar la màquina amb contundència i no pel volum. Després del primer tema, ens va saludar i demanar si estàvem bé, i en trobar la resposta poc convincent, hi va tornar a insistir provocant més d'un somriure obtenint en una segona intentona una més i convincent resposta afirmativa. Els dos primers temes van ser originals seus, el primer quelcom com "Witches" i "Hands of Time", més o menys deduït. Aquest darrer, una mica més melòdic i calmat, inicialment, amb un marcat "riff" repetitiu pel piano, va deixar pas al primer i magnífic solo del gran Darryll Hall. Ben acompanyat per piano, alguns acords, i pels cops al canto de la caixa pel bateria, aquest baixista ens va delectar folgadament per la seva mestria. El solo del líder va ser líric, tot i les demostracions d'arpegis i escales en tots sentits. Líric i a la vegada modern, car una cosa no treu l'altra. El pianista francès hi va tornar amb total mestria amb un solo impressionant, que va deixar pas al "tema" de nou per apropar-se al final, com així van fer.

Un quartet "muntat" per la gira europea del mestre americà, car els altres tres, viuen i resideixen en el vell continent, dos a França i un a Itàlia.

El tercer tema va ser més a l'estil Rollins, semblant una mena de calypso en els inicis, tot i no ser-ho, car en escoltar la melodia vam identificar el magnífic tema de Fats Waller, "Jitterbug Waltz". Altre cop el solo de mestre francès ens va deixar garratibats, per la seva tècnica, velocitat i nitidesa en la pulsió, a la vegada que en la seva imaginació i creativitat. El ritme de vals insistent marcat pel bateria italià li va donar suport en tota la seva intervenció. El líder va fer també el seu, ara sense acords de piano i només a trio, like Sonny, en un solo majestuós amb demostració palpable del perquè Miles el va reclutar en els seus inicis. Tècnica desbordant i creativitat personal, a la vegada que sorgint del seu interior músiques dels seus antics mestres, Coltrane, Rollins, Henderson i demés dels quals en va ser fervent admirador i aprenent. Un solo ben portat pel baterista italià, no massa sorollós i executat amb precisió i tècnica professional, va donar pas a la magnífica melodia de Waller

Per situar-nos en el segon passe i ja passat l'equador, Margitza va fer un tema propi basat i sobretot en la Intro, amb l'"Embracable You", fent una ironia sobre la situació al seu país després de la "Trumpada" majúscula, dient que més aviat seria "Disgraceble You", provocant més d'un somriure agre. Amb una intro llarguíssima a saxo tenor solo, tot i recordant aquest preciós tema en alguna de les seves frases i melodia, i recorrent sovint a l'execució d'arpegis inversemblants per la dificultat, el quartet s'hi va posar, ara sí amb la melodia propia del líder i compositor. Una balada a mig tempo, delicada i ben marcada rítmicament pel bateria, a la vegada que pel contrabaixista americà establert a la France. El pianista francès va desenvolupar un creatiu i rítmic solo, i així deixar pas al del contrabaixista americà, també força reeixit. Després d'ells dos va ser Margitza qui va fer el seu, ara curtet, per arribar a la melodia principal i així acabar el tema.

En definitiva, van ser dos passes magnífics, amb afluència de músics com l'amic Marc Miralta qui també hi va ser en els dos passes, arribant una mica tard en el primer. Així és com en el segon, li vaig comentar que semblava que repetiria tots els temes, car així va ser amb els dos primers realitzats també en el primer set. Afortunadament per a tots nosaltres no va ser així, la resta d'estona del segon passe van interpretar d'altres magnífics temes.

El so va sonar a la perfecció gràcies a les destres mans de l'Àlex Monsoliu i la barra, amb el sempitern somriure del nostre amic Òscar de Pombo. Gràcies Pere Pons per portar-nos a aquesta gent tant acollonant.
Miquel Tuset i Mallol.